L'ACA, el paper, la fusta, la benzina i el foc

Què fa l'Arxiu de la Corona d'Aragó, novet flamant de 1993, al costat d'una benzinera i d'un parc? M'ho pot explicar algú?

No hi haurà sociovergència ni pacte nacional

Sembla que el tripartit repetirà

El meu corresponsal a València em comenta que Eliseu Climent l'ha informat de primera mà que el tripartit català es reeditarà si es repeteixen les condicions necessàries, és a dir, un resultat similar al de les darreres eleccions. Eliseu té molt bons contactes, tant al PSC com a ERC: la sociovergència i el pacte nacional quedarien, doncs, descartats.

La sequera i Canal 9

No puc deixar d'enllaçar el vídeo que ha penjat XorX al Youtube i al seu excel·lent blog, La Mirada Crítica. La manipulació informativa de Canal 9 està arribant a uns nivells impensables i increïbles en una societat amb mitjans de contrapés i control suposadament plurals i democràtics. Per als que no poden tindre el plaer de veure la televisió valenciana, cal advertir que el tema de l'aigua i la reivindicació del transvasament de l'Ebre és encara un dels cavalls de batalla del PP valencià, i, per tant, del seu òrgan màxim de propaganda, Notícies 9. Hui mateix, novament la notícia principal és la sequera, causant de la segona mortaldat de peixos al Xúquer en 15 dies, de la qual és culpable el govern central -i no els vessaments tòxics d'indústries contaminants-. Cite textualment del vídeo de la notícia: Els pantans no tenen aigua, els llauradors no poden regar i al Xúquer es moren els peixos, i el govern central no dóna cap solució perquè arribe l'aigua.

Doncs bé, dins d'este context, atenció a les imatges que van finalitzar l'informatiu de fa uns dies:

No sé si qualificar-ho com a manipulació subliminar o si és un nou tipus de manipulació que estan inventant Motes i companyia . Segons la Viquipèdia un missatge subliminar és una senyal o missatge disenyat per passar per sota (sub) dels límits (limen) normals de la percepció; passa desapercebuda per a la ment conscient però és percebuda inconscientment per les parts més profundes de la ment. En este cas, el fet que les imatges es passen al final, en un lloc on no toca (en l'espai destinat als títols de crèdit), i que no vagen acompanyades de cap tipus de locució, indueixen a que siguen rebudes de forma quasi inconscient i sense atenció per part del receptor; tanmateix, els llargs 8 segons de reproducció i el bombardeig constant dels informatius sobre el tema de la sequera amb un missatge ben clar i fals (necessitem aigua per a regar i la culpa de no tindre-la és del PSOE), insten inconscientment a despertar i repetir eixe missatge en la consciència, commoguda per les terribles imatges de la terra valenciana en estat desèrtic. Senzillament escandalós.

Primer castell de 9 del segle XX

Pimer castell de 9 del segle XX, després de 100 anys recordant un altre mític de 1881. Va ser un 4 de 9 amb folre i el va carregar la "Colla Vella dels Xiquets de Valls" a la seua població el 24 d'octubre de 1981. Quina retransmissió la del vallenc Lluís Figuerola!!!
Recentment, en 2005, els "Castellers de Vilafranca", han carregat el primer 2 de 9 amb folre de la història.

Torrent i el vot útil

En una recent entrevista concedida per Ferran Torrent a Vilaweb TV, l'escriptor valencià afirma que si no hi ha pacte es produirà una cosa lamentable però que ell farà: posar-se una pinça al nas i votar al PSOE, per evitar els efectes pro-majoria de la llei d'Hont.

Tot i que també s'ha mogut en cercles molt propers al PSPV, Torrent va encapçalar la llista del BLOC al Senat en l'any 2000 i sembla que la seua declaració respon no a una afirmació vertadera sinó més bé a un intent de crear un clima de pressió a favor del pacte -fet que s'està produint essencialment a través d'articles periodístics.

Açò deia un dels personatges de Torrent, Fede, al seu cap, el detectiu Butxana, en una conversa extreta de Cambres d'acer inoxidable:

- Tu què votaràs?

- La meua opció és extraparlamentària

- ¿I per què no fas vot útil?

- El millor vot útil són les teues creences.

- Però et disgustaria que guanyara la dreta, ¿no?

- Sí, però els socialistes són un mal menor.

- No vos entendré mai, als polititzats.

L'Esplendor experiments

Nou experiment per a L'esplendor de Colhn:
15 i 16 de setembre de 2006. Celebració del 5è Aniversari L’animal a l’esquena
Es pot visionar ací.

Moviment pel decreixement

Hi ha un límit

En els comentaris de l'altre dia al post sobre Ferran Torrent, l'horta de València i el creixement econòmic vaig anunciar que parlaria una mica sobre economistes que denuncien la insostenibilitat del creixement econòmic sense límits tal i com funciona en el sistema econòmic actual, el capitalisme.

A casa nostra dos dels més destacats són, Joan Martínez Alier, un clàssic de la perspectiva ecologista aplicada a l'economia, i Arcadi Oliveres, que ha treballat especialment sobre la irracionalitat de l'armamentisme i sobre les insolidàries relacions entre països enriquits i empobrits a través del deute extern i les desiguals relacions comercials internacionals. Però ara només voldria parlar -de passada- d'un corrent de pensament econòmic que ha pres força a França recentment: el moviment pel decreixement.

El pare del concepte va ser l'economista romanés Nicholas Georgescu-Roegen al seu llibre The Entropy Law and the Economic Process (1971), traduït al francés com La décroissance. Entropie - Écologie - Économie (1979) -text complet-. En ell introduïa les variables ecològiques dins les anàlisis econòmiques arribant a la conclusió que segons la segona llei de la termodinàmica, la llei de l'entropia, és físicament impossible mantindre un creixement material sense límits a causa de la degradació ineluctable dels recursos naturals. Per això proposà un decreixement econòmic, que que actualment ha estat rebatejat com a decreixement sostenible.

En els darrers anys, com he dit, el moviment ha pres força en França, on s'ha format un Parti popular pour la décroissance, i, sobretot, un Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable, que funciona com a centre d'estudis, recursos i difusió de les investigacions i anàlisis realitzades sobre una qüestió que sembla evident a qualsevol persona amb sentit comú: els paràmetres físics de l'ecologia global terrestre no es poden obviar en cap teoria econòmica. Precisament, fa a penes una setmana, l'Institut va editar La décroissance pour tous, de Nicolas Ridoux, que únicament per 8 euros -més despeses d'enviament- ens ofereix tout ce que vous voulez savoir sur la décroissance sans jamais avoir osé le demander.

A grans trets, la idea fonamental del moviment pel decreixement sostenible és que tots els habitants del món no poden adoptar el mode de vida occidental sense que el planeta Terra se'n ressentisca i els recursos naturals s'esgoten, i abans que el decreixement "s'impose" per "causes naturals" i provoque crisis i guerres és millor trobar un punt de decreixement occidental i creixement dels països empobrits per tal que tots puguem gaudir d'un nivell de vida acceptable. Tot açò ens pot sonar a utopia, encara més en un païs que està en mig d'una corba ascendent de creixement que ha permés uns nivells de vida material impensables fins fa no res. No obstant això, sembla que als que ho pensem així no ens queda una altra opció que pressionar i organitzacions com l'Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable semblen una bona eina per fer-ho. La projecció internacional d'ATTAC, dedicada a aconseguir el control democràtic i la regulació solidària dels mercats financers -amb l'eradicació dels ignominiosos paradisos fiscals entre altres mesures- sembla un bon exemple a seguir.

Que comenci la Festa!

Caricatura realitzada per les JNC

Hui comencen les festes de la Mercè, les festes patronals de Barcelona, que ens regalen un pont gràcies a la festivitat del dilluns. Sembla, però, que estaran ben passadetes per aigua. La celebració d'enguany ha vingut marcada per l'anomenat "pregón de la Mercedes", és a dir, per la lectura del pregó en castellà per part de l'escriptora gaditana Elvira Lindo. ERC, amb Jordi Portabella al cap, ha denunciat el suposat cosmopolitisme preconitzat pel PSC i s'ha desvinculat de l'acte. La CAL, el CIEMEN i la Plataforma per la Llengua han promogut el manifest A l'Ajuntament de Barcelona: que el pregó sigui en català, signat per nombroses entitat cíviques, i han convocat una concentració a la plaça Sant Jaume esta vesprada, coincidint amb la lectura del pregó dins l'Ajuntament, al saló del Consell de Cent.

Em sembla que al fons de tot no hi ha tant un rebuig a que el pregó siga en castellà com al que representa la senyora Lindo. Per una banda, per als catalanistes radicals representa l'Espanya castissa, pobra, cheli i endarrerida, com la de Manolita Gafotas, i alhora representa l'Espanya socialista i frívola, com la de les columnes de l'escriptora a El País. I, per l'altra banda, no representa cap valor amb el qual es puga identificar Barcelona: ni el lloc de naixement, ni una activitat intel·lectual brillant, ni el símbol d'uns valors universals. De fet, si repassem els darrers pregons i pregoners observarem que hi ha hagut en molts idiomes -també el castellà- i de molts països, però no han provocat cap polèmica:

2005 - Rosa Regàs (català) Barcelonina i directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya.
2004 - Carlos Ruiz Zafón (català). Barceloní.
2003 - Fàtima Mernissi (francès). Marroquina. Consultora de la UNESCO sobre dones i Premi Príncep d’Astúries d'aquell any.
2002 - Valentí Fuster (castellà). Barceloní. Cardiòleg de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Mount Sinaí de Nova York. Sent català i parlant català va fer el pregó en castellà i no va passar res.
2001 - José Antonio Marina (castellà). Castellà. Filòsof i assagista de gran talla.
2000 - Robert Hughes (anglès). Australià. Crític d’art, escriptor i documentalista reconegut internacionalment.

1999 - Maruja Torres (català). Barcelonina. Periodista i escriptora.
1998 - Eusebio Leal Spengler (castellà). Cubà. Director del programa de restauración del centre històric de L'Havana, Patrimoni de la Humanitat
1997 - Yehudi Menuhin (anglès). Jueu estadounidenc. Violinista i director d'orquestra.
1996 - Rafael Moneo (castellà). Navarrès. Arquitecte.
1995 - Tarik Kupusovic (anglès). Bosnià. Alcalde de Sarajevo, que començava la reconstrucció per aquelles dates (i de la qual Barcelona finançà la del barri de Mojmilo).

Vist açò, sembla que el problema real és que Elvira Lindo ni és barcelonina, ni dóna la talla professional, ni simbolitza cap valor universal, i, pel contrari, mostra una clara filiació socialista espanyola i emprarà el castellà en el pregó, fet que ha vehiculat la creació del conflicte. Siga com siga, és evident que no és un encert. A mi no em representa en absolut i no vull que faça el pregó de la "meua ciutat". Crec que la nòmina de pregoners -que parlen en català, castellà, urdu o com els done la gana- s'hauria de reduir a gent que tinga una relació especial amb Barcelona; no hi veig el sentit si no és així. Em quede amb els pregoners de les festes patronals de la Barceloneta, les de Sant Miquel, que comencen immediatament després: l'any passat Carles Flavià i enguany Loles León i Pepe Rubianes.

Torrent, València i la cultura burgesa

Sóc un entusiasta de les novel·les de Ferran Torrent. El vaig començar tard i, si més no, des de fa 4 o 5 anys tots els estius en llig un parell. Potser no és una meravella d'estètica literària però les històries, les explicacions polítiques, els paisatges i sobretot els diàlegs enganxen, especialment si eres valencià. Ara, acaba de publicar Judici Final, que completa una trilogia sobre la societat i la política valencianes al voltant de l'imaginari valencianot Joan Lloris. La promoció ha començat mogudeta, segons ens informa Tirant al cap, i potser siga una bona senyal sobre el contingut de les seues peripècies novel·lesques.

Este estiu he tornat a Butxana, Barrera i Tordera i he llegit Cambres d'acer inoxidable. Entre altres perles sobre l'urbanisme expansiu de la ciutat de València, Torrent deixa caure algunes com estes:

A la zona est, al voltant del Palau de Congressos, els edificis creixen com bolets al bo i millor de la temporada. Era, deien, la part amb més futur de la ciutat. L’especulació no s’havia imposat debades en un indret que, a l’hora de definir les solucions, bandejava el dèficit històric en infraestructures socials que necessitaven els barris de Campanar i Benicalap per tal d’afavorir els nous interessos residencials. [...] Un parell d’anys, a tot estirar, i no quedaria res que identificara la zona amb la barreja d’horta i d’indústria que durant molts anys l’havia caracteritzada. (p. 29)

Abans d’arribar a València van travessar poblets que coexistien amb polígons industrials i amb petites parcel·les de tarongers o bé de qualsevol producte agrícola. A l’Horta Nord encara es veien zones agrícoles si fa no fa extenses. Però només era una qüestió de temps. (p. 126)

Entraren a la carretera d’Alacant. Des de l’eixida sud de la ciutat fins a la segona gasolinera van tardar deu minuts; deu minuts entre polígons industrials esguitats ací i allà de petits camps que encara mantenien, com una mostra arqueològica, els cultius tradicionals de l’horta. (p. 144)

El paisatge forma part de la memòria i el seu estava destruït tret d’una casa que restava dreta, envoltada no gaire lluny dels edificis bigarrats d’una ciutat que evitava la malenconia. (p. 189)


Només un parell de comentaris. Per una banda, m'agradaria pensar que part de l'Horta Nord encara té salvació -ho sent Andarella, la Sud està clar que no en té, sobretot si els tècnics de Conselleria continuen delitant-se amb els seus plànols de carreteres i vies de ferrocarril-, però supose que com afirma Torrent és qüestió de temps, tant se val 20 com 50 anys.

Per altra banda, quant a que València és una ciutat que evita la malenconia em sembla que Torrent s'equivoca. València provoca una gran malenconia entre una part de la seua població, especialment perquè no substitueix la destrucció constant per la construcció d'un model de ciutat que entusiasme eixe sector de població, que es torna malenconiós. No sóc barceloní i no puc parlar de primera mà -sempre parles amb més respecte sobre allò que "és teu"- però em sembla que Barcelona sí que és una ciutat que evita la malenconia en tant en quant sobre la destrucció construeix projectes de futur, netament burgesos, que tendeixen a la universalització social. I és que després d'anys i anys d'investigació (projecte del ZIF de Bielefeld sobre Burgesia, allò burgés i societat burgesa) els estudiosos alemanys encapçalats per Jürgen Kocka ja ens van avisar que la burgesia es defineix a través de la seua cultura, que esta cultura es troba en la tradició de la Il·lustració i que la cultura burgesa duu en ella mateixa la tendència a la universalització i exigeix l'aburgesament de la societat sencera com a dinàmica implícita. Si observem la trajectòria històrica de la burgesia, malgrat les resistències i les incerteses, tot això sembla una evidència. I la cultura burgesa dominant de Barcelona té unes arrels il·lustrades molt més fortes que les de València, per això ens pot satisfer als burgesos i petit-burgesos.

El que em faltava per vore

Part dels Orxata (Neus, Natxo i Jaume) versionant el mestre Bayo

Quan penses que ho has vist tot, encara tens molt per veure, està clar. I amb internet encara més. L'eMule ens permet contemplar un concert underground dels Orxata Sound System a Gandia, que va finalitzar amb impensable popurri de Ximo Bayo al crit de Dale primo!. Una inenarrable barreja de Química, La tía Enriqueta i Así me gusta a mí, reinterpretada en valencià: Aquesta sí, aquesta no, aquesta m'agrada, me la menge jo. Un aplaudiment per als Orxata i per al mestre Bayo, element destacat de la nostrada Ruta Destroy.

Resum quinzenal

Vacances

Fi de Vacances

Futur immediat

Vagàncies

Ara sí que va de bo. Fins prompte.

La doble vergonya del convent de Sant Domingo de València

Feia temps que volia parlar sobre la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València. Ara que els grans mitjans de comunicació parlen d'una d'elles és una bona oportunitat per fer-ho.

Abans, però, hi ha dos "semivergonyes": el mateix nom del convent i de la plaça. En tots els fotllets turístics i fins i tot en les publicacions científiques actuals escrites en valencià s'anomena al conjunt com a "convent de Sant Domènec", un nom totalment alié a la seua història. Sempre, des dels seus inicis, rebé el nom de "convent de Sant Domingo". Sant Domingo de Guzmán, fundador de l'orde de frares menors, predicadors o dominics, era natural d'una vila propera a Burgos, i va viure entre 1173 i 1221; l'orde va ser instituïda en 1216, i probablement per la proximitat en el temps i pel prestigi del propi Domingo de Guzman, el nom mai va ser traduït al català medieval, almenys que jo sàpia amb total certesa al País Valencià i les Illes Balears. Els valencians de la Renaixença, com Llorente o Llombart, l'anomenaven encara "convent de Sant Domingo", però no sé en quin moment del segle XX algú donà peu a la versió traduïda de "Domènec". Caldria mirar a veure què diu Sanchis Guarner a "La ciutat de València"; el seu prestigi seria molt capaç d'haver introduït la traducció però estranyaria que un erudit tan meticulós haguera comés eixa errada, si ell continuava emprant el nom tradicional, la innovació ha de ser dels '80 en avant. A les Illes Balears ho tenen clar i tant el convent de Palma, fins que va ser enderrocat en 1823, o els actuals de Pollença, Inca o Eivissa, han rebut i reben el nom històric de "convent de Sant Domingo".

Quant al nom de la plaça que hi ha al davant -on està el Centre Cultural Bancaixa- històricament s'ha anomenat "plaça dels predicadors", però actualment es diu "plaça de Tetuà". No és cap pecat gros, les ciutats espanyoles hi van plenes, però és un nom que commemora la batalla i presa de Tetuà en 1860 per part d'Espanya. Des del meu humil punt de vista, cap gesta gloriosa que meresca recordar-se amb un carrer.

Pel que fa a les vergonyes indiscutibles hi ha també dos: l'estàtua de Franco que hi ha dins, a un dels patis, i la titularitat del propi conjunt arquitectònic, de l'Estat i cedida a l'exèrcit des de fa vora dos segles.

Estàtua de Franco a un dels patis del convent de Sant Domingo

L'estàtua de Franco és estos dies notícia arran de la retirada d'una molt semblant instal·lada a l'Acadèmia Militar de Saragossa des de 1948 i la seua substitució per un monument a les forces armades. La reacció de la dreta i de l'exèrcit ha estat nefasta, com acostuma a ser-ho. El PP considera que s'està "reescrivint la història" i que ha estat una concessió del PSOE "als electors radicals d'esquerra", mentre que l'Associació de Militars Espanyols opina que la retirada de l'estàtua és una "errada nacional" i que ha d'ocupar un "lloc d'honor" a Saragossa, ja que Franco fou el "creador de l'Acadèmia Militar, ferit en combat, amb mèrits de guerra i general invicte de l'exèrcit espanyol". Tots plegats s'obliden, però, que Franco va encapçalar el colp d'estat que acabà amb la democràcia, que va desencadenar una repressió que significà l'assassinat, mort i exili de centenars de milers de persones i que va governar Espanya 40 anys sota una fosca dictadura personalista.

Ningú està reescrivint la història. Dels llibres d'història no ha desaparegut Franco -tant de bo poguérem escriure una història en què no apareguera-, desgraciadament l'analitzem i el recordem perquè és la nostra història, però una cosa és el record històric i historiogràfic i una altra ben diferent és l'exaltació i la glorificació. I una estàtua o un símbol públic recorda i exalta, les dos coses alhora -per això considere que plaça de Tetuà no és un bon nom-. A Alemanya o a Itàlia no trobarem estàtues ni plaques en honor a Hitler o Mussolini ni al nazisme o al feixisme, van desaparèixer fa 50 anys. Ací, 30 anys després de la mort del dictador, encara la dreta s'atreveix a fer broma amb el franquisme i això és molt greu, perquè, clarament o subreptícia, el justifica. Per altra banda, la retirada de l'estàtua obeeix a una proposició no de llei aprovada en el Congrés en 2005 amb el vot favorable de tots els partits polítics, també del PP. A qui fan concessions ells amb les seues declaracions, doncs? Al seus electors d'extrema dreta i nostàlgics del franquisme? O és que els mateixos polítics del PP creuen fermament que cal recordar i exaltar Franco i el franquisme? Espere que no.

Pel que fa a l'Associació de Militars Espanyols, eixes són les forces armades compromeses amb la democràcia i les missions humanitàries que ens volen vendre? O és que els militars se senten més lligats a aquella part de l'exèrcit que secundà Franco i els altres generals colpistes, la que acabà amb la democràcia? Absolutament tots els dies els militars destinats a la capital aragonesa passaven sota els peus d'un majestàtic Franco, però en això no es diferenciaven gens ni miqueta dels militars destinats a la capital valenciana, que encara continuaran fent-ho mentre no es retire l'estàtua eqüestre del dictador que hi ha a l'antic convent de Sant Domingo, actualment Quarter general de la força de maniobra de l'exèrcit espanyol.

En açò consisteix la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València: per una banda, en què el convent siga de l'exèrcit, i, per l'altra, en què tinga dins una estàtua de Franco. El convent ocupa el mateix lloc des de l'endemà de la conquesta cristiana de Balansiya, des de l'inici de la seua construcció en 1239, i és un dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat de València, diria que el més important després de la Llotja, la Seu i la Generalitat. És un edifici desconegut per als propis valencians a causa de la dificultat de visitar-lo pels usos militars i pel desgraciat i inhumà trànsit de cotxes que envaeix la plaça de Tetuan. Tanmateix, el seu interior alberga vertaderes joies arquitectòniques, com el claustre, l'aula capitular o l'espectacular capella dels reis, precedent de les voltes de la Llotja. És a més, l'edifici més representatiu de la història política del regne de València i dels reis de la corona d'Aragó -ja que el palau reial va ser enderrocat en 1810 durant la guerra contra Napoleó-. Com he dit, el convent té la "Capella dels reis" i, a més a més, va ser seu de les Corts del regne de València en nombroses ocasions ja des de principis del segle XIV.

Convent de Sant Domingo. Plànol de Mancelli (1608)

En 1835, en el context de la desamortització eclesiàstica, es decretà l'exclaustració dels ordes religiosos i l'edifici passà a ser propietat de l'Estat, que hi instal·là la Capitania General de València. Els usos militars s'han mantingut fins l'actualitat i és una vergonya ignominiosa que tots els partits polítics no s'hi posen d'acord per exigir a l'Estat la cessió de la titularitat del conjunt monumental a l'Ajuntament de València. No es tracta de res que vaja contra l'Estat ni contra Espanya ni res paregut, es tracta de tornar a la ciutat un patrimoni històric de valor incalculable. Així ha passat amb el castell de Montjuïc, cedit a pel Ministeri de Defensa a l'Ajuntament de Barcelona, que hi farà un Museu de la Pau. A València, el conjunt de la plaça mal anomenada de Tetuà conformaria un triangle perfecte: en un vèrtex, el Centre Cultural Bancaixa; en altre vèrtex, l'acabat d'estrenar Palau de Cervelló, que inclou la vergonyosa "galeria borbònica" decorada al gust balafiador de l'alcaldessa Rita Barberà, però també el molt més que digne i interessant Museu de l'Arxiu de València -i l'Arxiu Municipal a l'edifici del darrere-; i, finalment, el tercer vèrtex seria el convent de Sant Domingo. Si es fes una plaça peatonal, sobre un solar que històricament ha albergat motins urbans, desfilades, processons i sermons de Sant Vicent, la ciutat guanyaria en habitabilitat, potencial turístic i respecte pel patrimoni i els ciutadans.

Però, no. El convent continua en mans de l'exèrcit i l'estàtua de Franco continua dins. I els partits polítics valencians majoritaris sense donar senyals de vida. El Bloc ha exigit tant la retirada de l'estàtua, ja en 2004, i, més recentment, la cessió de la titularitat del convent a la ciutat, i supose que els regidors d'EUPV hi estaran d'acord, però açò no es tracta d'una reivindicació per fer oposició política, sinó que hauria de ser una petició conjunta i prioritària de tots els partits valencians, a nivell municipal i autonòmic, siguen del color polític que siguen. Desgraciadament, em pareix que amb l'exèrcit hem topat...

Quant a l'estàtua ja sabem quina és la postura del PP, però ara la decisió està en mans del Ministeri de Defensa, que haurà de negociar amb l'Ajuntament què fer amb l'estàtua si realment vol acabar amb una de les vergonyes del convent de Sant Domingo. L'estàtua és municipal, però va ser traslladada al convent quan en 1983 uns encaputxats van tallar "el burro i l'haca" de la plaça de l'Ajuntament. Ara el més normal és que Defensa retire l'estàtua i siga dipositada en un magatzem municipal. Ja vorem què passa.

I pel que fa a a cessió de la titularitat del conjunt, no sé quina és la manera de fer que el PSOE i el PP ho comprenguen, supose que la submissió provinciana els pot, però, des del meu punt de vista, la situació és tremenda i indignant. És com si la Llotja albergara usos militars, semblaria escandalós, no? Cal fer que els partits majoritaris assumisquen la reivindicació no com un fet sotmés al joc polític sinó com el que és, un objectiu totalment beneficiós per a la ciutat i la ciutadania, sense crispacions però amb fermesa política.

Apèndix

Document en què Jaume I, rei d'Aragó, concedeix als Frares Menors (dominics) un solar a València per construir el seu convent, en ple repartiment de la ciutat de València, a penes tres mesos i mig de la capitulació de la Balansiya andalusina.

1239, gener, 11. València

Noverint universi quod nos Iacobus, rex [...], per nos et omnes successores nostros, ob remedium anime nostre et parentum nostrorum, damus et concedimus perpetuo et libere atque franche vobis fratribus ordinis minorum in Valencia commorantibus et universis aliis permansuris octuaginta quinque brachiatas terre in longitudinem, contiguas vie publice, que vadit ad Roçafam ex una parte et totidem ex altera et quinquaginta quinque in latitudine, ex omni parte, in loco illo qui est ante portam de Boatella prope cimiterium; quem locum habeatis ad opus edificande domus vestre, teneatis, possideatis et expletetis cum introitibus et exitibus, affrontacionibus et suis pertinenciis universos a celo in abyssum. Damus, inquam, vobis partem omnium illarum aquarum sive cequiarum, de quibus consueverat irrigari vel competencius de cetero poteri irrigari locu supra memoratus, in quibus cequiis mudandis ive faciendis non teneamini aliquid solvere sive dare, sed usum omnium illarum aquarum libere et absque contradiccione aliqua gratis perpetuo habeatis.

Datum Valencie, III idus ianuarii, era MCCLXXX septima. Signum + Iacobi, rex [...]. Huius rei testes sunt: Petrus Ferrandi de Açagra, Artaldu de Luna, Assalitus de Gudal. Sig+num Guillemoni, scribe qui [...] hoc scribi fecit.

Traducció pròpia (i que em perdonen els llatinistes)

Sàpien tots que nós, Jaume, rei [...], per nós i tots els successors nostres, per a remei de la nostra ànima i dels nostres parents, donem i concedim de forma perpètua, lliure i franca a vós, germans de l’orde dels menors en València, els que hi són i tot els altres qui seran, 85 braçades de terra en longitud, contigües a la via pública que va a Russafa d’una part i altres tantes de l’altra part, i 55 en amplària, de tota part, en aquell lloc que està davant de la porta de la Boatella, prop del cementeri; el qual lloc el tingueu per tal d’edificar vostra casa, el tingueu, posseïu i aprofiteu amb les entrades i eixides, afrontacions i totes les seues pertinences del cel a l’abisme. Us donem –diem– la part de totes aquelles aigües o sèquies, de les quals s’acostumava a regar o de la resta que podran regar el lloc damunt esmentat, en la neteja o construcció de les quals no hagueu de pagar ni donar res, sinó que tingueu l’ús de totes aquelles aigües lliurement i sense cap contradicció, graciosament i perpètua.
Donat a València, 3 dels idus de gener, any de l’Era 1277 [11 de gener de 1239]. Signe + de Jaume, rei [...]. Testimonis d’esta cosa són: Pedro Fernández de Azagra, Artal de Luna, Assalit de Gudal. Sig+ne de Guillemò, escrivà que... açò féu escriure.

La Casa de la Diputació sobre el plànol de Mancelli

Plànol de Mancelli (1608)

De nou sobre el plànol de Mancelli de 1608:
96. Plaça del Aseo
91. Casa de la Ciudat
90. La Deputation
103. Calle de los Cavalleros

Diverses consideracions:

96. Ho transcric com apareix escrit al plànol. Sembla que l'italià va ser tan animal de confondre "la Seo" amb "l'Aseo" o que no sabia escriure-ho bé. En 1608 hi era la seu, la catedral, però encara no la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, que es va començar a construir a mitjans de segle XVII, arran de les almoïnes realitzades per aplacar la pesta de 1647.

91. Era la seu del consell municipal, el que seria el nostre actual ajuntament. Estava sobre el solar on hui estan els jardinets del costat de la Generalitat, fitant amb la plaça de la Seu, hui de la Mare de Déu (no de la Verge, com diu gairebé tothom). Edifici de dos torres que sembla més imponent que el del costat, el de la Diputació. L'edifici va desaparèixer durant el segle XIX, en el context d'especulació immobiliària urbana que acompanyà la consolidació de l'estat i la societat burgesos. A banda de desenes de convents i monestirs també desaparegueren edificis històrics tant importants com este. Precisament la nova Casa de la Ciutat, ara dita Ajuntament, es va instal·lar sobre el solar deixat per l'enorme convent de Sant Francesc, on actualment està la plaça de l'Ajuntament, que potser hauria de rebre este nom històric en compte d'anar canviant cada certes dècades com ho ha fet des de la desaparició del convent. Podem trobar casos semblants com el de Barcelona, on la plaça Sant Jaume rep el nom de l'antiga església enderrocada en 1823.

90. Casa de la Diputació del General o Generalitat, nom que prové de l'impost del mateix nom -del general o generalitats- que era un dels ingressos bàsics de la Diputació, creada per a recaptar els impostos amb els quals s'havien de pagar els serveis concedits en corts als reis. El cos central de l'edifici començà a alçar-se durant la segona dècada del segle XV, però no fou fins 100 anys després que començà a construir-se la torre que recau actualment sobre la plaça de la Mare de Déu, és a dir, sobre l'antiga Casa de la Ciutat. L'altra torre, la que dóna a l'actual plaça Manises no és més que una recreació feta en 1952, fa tres dies, com aquell qui diu. Esta és la torre "falsejada":

Palau de la Generalitat cap a 1980

No obstant això, no sé ben bé que dibuixà Mancelli ja que en el seu plànol apareix precisament una mena de torreta en este costat, on la documentació ens diu no hi havia res més que la teulada, mentre que en l'altre costat no hi és la torrassa que estava construïda -amb tota seguretat- des de feia dècades. Cap a 1500, abans que hi hagués cap torre, podem imaginar que el palau era aproximadament així:

Palau de la Generalitat cap a 1500

Però, en la data en què Mancelli féu el seu plànol, en 1608, el palau s'havia de parèixer més al que va dibuixar Tosca un segle després, en 1704, que al que va representar ell mateix:

Plànol de Tosca (1704)

Ací podem veure clarament el palau tal com apareix en les fotografies anteriors a 1950, amb la torrassa sobre la Casa de la Ciutat i la plaça de la Mare de Déu i sense cap torreta en el costat contrari. Una imprecisió més de Mancelli? Segurament.

Un altre dia contaré com sembla que el palau de la Diputació o Generalitat estigué a punt de córrer la mateixa sort que la Casa de la Ciutat i ser enderrocat sota la piqueta dels interessos immobiliaris. Hui estem contents de poder gaudir-lo i fins i tot s'ha convertit en la seu del govern valencià. Apliquem el conte a tants i tants enderrocaments que es fan hui en dia en nom del suposat progrés.

Per cert, s'hi poden concertar visites gratuïtes a l'interior del palau de 9 a 14 hores telefonant al 96 386 34 61.

Tripartit valencià

Humor polític. Que ningú es disguste...

Nit valenciana a Gràcia

Anit vam poder gaudir de bona música valenciana a les Festes de Gràcia, i casualment -o causalment- gràcies a les comissions de festes extraoficials, és a dir, aquelles no vinculades a la Federació de la Festa Major de la Vila de Gràcia.

La Comissió de Festes Populars -integrada entre altres per l’Assemblea de Joves de Gràcia, l’Ateneu La Barraqueta, Endavant-Gràcia, la Coordinadora antirepressiva de Gràcia, l’Espai País Valencià, la Llibreria Sirga, la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, la Brigada de Solidaritat amb Cuba Venceremos, la Brigada Alí Primera de solidaritat amb Veneçuela, Rescat i el Comitè de suport als encausats pels fets dels Monjos- va convidar Orxata Sound System i la Comissió de Festes Sant Pere Màrtir -vinculada a l'Ateneu independista La Torna- va fer el corresponent amb els alcoians Verdcel i el xativí Feliu Ventura.

Orxata, sense la presència del baixista Jaume Guerra i amb un Jordi Palau desenfrenat, ens va fer ballar a la plaça del Poble Romaní, com diuen ells, al ritme de "musiqueta que naix de la xufa, el plaer, l'estil i el color". De l'Exèrcit d'escèptics (anem a fer un exèrcit d'escèptics/ com a única arma la no-veritat/ per fer front a la veritat absoluta la farem mentida/ i el mentider serà qüestionat) a la Lluna de València, passant per Ni marques ni pamflets (ionquis d'informació avançant com mòmies / tota la població perduda al poder triar entre triar i no triar). Bon concertet.

A continuació, involuntàriament però afortunada, Verdcel començà el seu concert al carrer Sant Pere Màrtir. Van ser, per a mi, la gran sorpresa de la nit. Havia sentit parlar meravelles del seu darrer disc, Paisviatge (2006), a través de Frechina i dels Premis Ovidi Montllor, però les cançons que havia sentit del seu primer, On està el lloc (2004), m'havien decebut a bastament. Tanmateix, la seua posada en escena, les seues lletres, les seues versions d'Ovidi --del qual són dignes hereus--, el seu compromís i la seua màgia em van seduir completament. Aprofitaré el meu pas per València per eixir d'Oldies amb el seu disc sota a la mà, i qui no puga acostar-se el pot aconseguir a través de Cambra Records.


Finalment, Feliu Ventura tancà la nit musical. No és dels meus autors preferits però cal reconèixer que cada vegada té una presència més forta sobre l'escenari i que moltes de les seues cançons s'estan convertint ja en clàssics.

Tot plegat, una nit divertida, sorprenent i especial a la Vila de Gràcia. Quasi redona. Només faltava Clara Andrés.

Miquel Barceló sobre Al Qaida

La RAF sobre Hamburg en 1943

En vista que la qüestió continua d'intensa actualitat i que la revista L'Espill ha publicat recentment -sense citar-ne la procedència (?)- una traducció de l'article que Miquel Barceló va escriure per a El País sobre Al-Qaida poc després de l'11-M, reproduisc també ací una traducció de l'article original:

"Al Qaeda, una criatura moderna"
Miquel Barceló és catedràtic d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

EL PAÍS Opinió - 29-03-2004

Després del recent atemptat de l'11 de març, a Madrid, potser resulte d'interès destacar breument alguns aspectes que puguen caracteritzar a l'organització Al Qaeda. Normalment, en els mitjans periodístics occidentals, es tradueix Al Qaeda (al qā'idah) com "la base". És correcta la traducció sempre que es faça notar que esta base no és immòbil, ni un refugi al qual es puga esporàdicament tornar. De fet, "la base" no està en cap lloc. És un fonament, un traç contundent sobre el qual quelcom es construeix. Fa referència, doncs, a la provisió de fonament d'una arquitectura, però no dóna indicis ni del seu caràcter ni dels eixos precisos que ha de tenir el que construeix. L'arrel Q’D produeix, ocasionalment, termes d'estacionalitat, de maduració. També significa seure. L'onzè mes del calendari islàmic deriva, justament, el seu nom (Du al-qi'dah) d'esta arrel. Pot, doncs, dir-se que la percepció dels especialistes en intel·ligència del caràcter dissipat de l'organització i del seu funcionament excèntric es correspon amb el nom.

No hi ha manera, d'altra banda, i a pesar dels molts esforços d'anàlisi i exegesi sobre el text alcorànic fundacional, d'establir connexions clares entre el tipus de discurs sorgit d’Al Qaeda -en especial, el procedent d'Osama Bin Laden i Ayman al Zawahiri- amb cap dels variats cànons del discurs islàmic. Ben mirat, fins i tot, la noció mateixa de yihad resulta ser, en l'Alcorà, ambigua, episòdica i inconsistent. La seua formalització com a part d'un projecte religiós és lenta i certament gens unívoca de significat. És defensable que el llenguatge religiós d’Al Qaeda puga procedir del wahhabisme, un moviment reformador (fundat pel jurista 'Abd al Wahhab, mort en 1791) que pretén reestablir una estricta pràctica religiosa antiga i actualment deformada, compatible, no obstant, amb elements seleccionats crucials de la vida moderna. És el cas conegut de l'Estat dinàstic d'Aràbia Saudita. Fins i tot sent així, esta procedència o vinculació no dóna compte satisfactori ni del caràcter disseminat d’Al Qaeda ni de les seues accions o, més exactament, de l'elecció dels seus blancs.

És pertinent, crec, insistir en el fet que, a pesar de la probable relació formal del seu discurs religiós amb el wahhabisme, no sembla argüible que Al Qaeda pretenga la reactivació d'un ordre islàmic rigorós i primigeni, perdut en un passat anterior al segle XVIII. No es tracta d'un artifici resurrector. Ni hi ha res, d'altra banda, en els discursos musulmans més prominents que incite a una permanent regeneració. O almenys no de manera singularment diferent al discurs religiós més genèric. Tampoc la seua inclusió en els moviments "islamistes", de límits difusos, afig intel·ligibilitat. Lluny, doncs, al meu parer, de ser Al Qaeda quelcom que ve del passat o un monstre viu atrapat incomprensiblement en una falla del món actual, s'entén millor com, justament, una criatura moderna.

Per entendre-ho així s'ha de tindre present, d'una banda, que mai hi ha hagut una centralització jerarquitzada que regule un únic discurs islàmic i, d'una altra, que les variants religioses s'havien anat constituint de manera fortament local i regional, generant cultures pròpies. Per descomptat que existien principis i fonaments, sobretot els jurídics, recognoscibles com comuns. No obstant això, fins a, almenys la meitat del segle passat, era difícil d'imaginar el sorgiment d'un, per dir-ho així, "islam cosmopolita" portador d'una reivindicació històrica. Cert que la discussió sobre la maldat d'Occident apareix textualment a finals del segle XIX de la mà de Ğamal ad-Din al-Afgani (mort en 1897) i que representa, també, la fonamentació del panislamisme segons la qual el musulmà no té nació ni la comunitat religiosa pot ser dividida per raons de naixement, llengua o govern. Precisament, la diàspora de musulmans a Occident, inimaginable per a estos novells panislamistes, ha produït efectes també llavors impensats.

La descontextualització dels musulmans de la contínua diàspora de les seues cultures religioses regionals ha fet possible, per primera vegada, la codificació d'un discurs islàmic simplificat, alliberat de discrets referents locals. Succeeix també que la vida moderna a les ciutats i regions europees, on han acudit a residir els musulmans, permet una juxtaposició de grups i porcions humanes de diferent regulació que no sembla afectar, per ara, al funcionament ordinari de la societat. Deu també advertir-se que en estos llocs es produeix una concentració tecnològica extraordinàriament densa i a l'abast de molts, que facilita la generació i creixement de comunicacions.

El contrast entre la imatge dels caps o portantveus d’Al Qaeda -Bin Laden i al Zawahiri- caminant amb anciana dificultat per una muntanya de pedres i matolls amb la dels jóvens agents de destrucció, dominadors d'una complicada logística, pot ser pertorbador i opaca per a un europeu, però resulta un missatge comprensible per a un musulmà precisament perquè no estableix cap connexió funcional operativa entre els dos grups de personatges. Se sap que els que produeixen la mort no estan a la muntanya, sinó entre els europeus.

La fixació de blancs d’Al Qaeda produeix enorme perplexitat entre els qui mesuren la capacitat de destrucció només en termes d'una organització de decisions i preparació jerarquitzada. Si no hi ha blancs distingibles per una caracterització tradicional militar és, segurament, perquè Al Qaeda s'ha atrevit a formular una pregunta terrible, i el que és encara més terrible, a contestar-la. Esta: es poden discernir diferències entre la malignitat política, l'Estat injust i les societats d'on emergeixen? La resposta, diu, és no. Altres, en un altre temps no molt llunyà, també la van formular i van trobar, encara que breument, la mateixa resposta. Els bombardejos massius sobre ciutats alemanyes, decretats per l'alt comandament de la Royal Air Force, a l'estiu de 1943 i que van causar uns 600.000 morts, donaven per suposat que la malignitat de l'Estat nazi era compartida per la societat alemanya. Naturalment, la majoria dels lectors i el que açò escriu considerem la pregunta improcedent, però, potser, hi haja lectors més audaços. En tot cas, els entorns de la maldat política són difícils de retallar amb precisió. El cas d’Al Qaeda és un exemple descoratjador. Quin és el seu entorn? I on està? La resposta a estes preguntes determinarà l'estratègia militar a seguir per europeus i americans.

El discurs religiós d’Al Qaeda encobreix clarament un discurs històric de major relleu al tacte intel·lectual. És un discurs simple organitzat entorn de la metàfora de "les Croades", la intervenció militar europea permanent, incomprensible, ultratjant. La vella qüestió del retard "material" de les societats musulmanes, la deformació colonial, Israel, tot, de colp, exposat, sintetitzat, simplíssim, transmissible en un llenguatge religiós convencional, comprovable en l'Alcorà, la recitació de Déu. A la falta d'objectius immediatament polítics dels atemptats que cerquen la mort, la mutilació i la minva pot anomenar-se-li, vanament, nihilisme o qualsevol altra cosa. Els que els duen a terme, que viuen entre europeus -que "estimen tant la vida com ells estimen la mort"- segurament descriurien els seus actes com de "retribució" que ha de ser forçosament personalitzada.

Els actes resulten tant més aborronadors quant són inexorablement descrits en un llenguatge antic i esquerp i com formant part d'un conte d'horror una vegada, fa ja molt de temps, dictat. Tot, per consegüent, és objecte de percepcions viciosament contràries que entorpeixen l'anàlisi. Bons exemples d'això són el descobriment d'un "terrorisme de rics" en Al Qaeda o una "demència històrica", la de l'islam, que, finalment, ha deixat sobre les platges d'Europa unes criatures feroces i fredes capaces d'ordir lentament i en silenci complexes trames de mort.

L'escenari de la guerra dibuixat geogràficament per un contendent recognoscible i convencionalment fix -l’Exèrcit dels Estats Units i els seus aliats- i l'altre dissipat i invisible i de blancs infinits és colossal. Convé dir-ho i no parlar precipitadament de derrotes o victòries. Entre altres raons, perquè encara no ha sigut possible concebre en què hauria de consistir la derrota d’Al Qaeda.

D'on vénen els Transfemers?

Ja sabíem de quin planeta eren naturals els Transformers, ço és, de Cybertron, i ara, gràcies a la pel·lícula que s'estrenarà l'any vinent, sabem que han anat a parar a Mart i prompte vindran a la Terra. Deixant de banda els possibles pareguts entre els Autobots i els valencians, en lluita contra els pèrfids Decepticons-catalans, sembla que una altra qüestió es planteja ara de manera urgent: i d'on collons vénen els Transfemers? Sí, del femer o d'algun sequial de Sueca... però són família dels Transformers? són terrestres? són valencians? són sers naturals o creats per algun científic boig? aprofitaran per prendre Cybertron ara que els Transformers vénen a la Terra? De moment, preguntes sense resposta...

Només llance una hipòtesi provisional: sembla que la doctora Susanne Femers, professora de la facultat de tecnologia i econòmiques de la Universitat de Berlin, té alguna cosa a vore. De fet ací la veiem a l'illa de Sodoshima, en les primeres reunions amb experts japonesos per donar forma als primers Transfemers...

Quina és la connexió Susanne Femers-Sueca? És alemanya, potser estiuge a Cullera...

Uf, l'entrevista impossible

Ja posats podrien haver entrevistat a este Jaume I

Ni la setmana passada ni esta he arribat a temps de veure sencera L'entrevista impossible, un programa de Televisió de Catalunya emés al Canal 33 els dilluns a les 22:00 hores, en què un periodista o un escriptor entrevisten un personatge històric català interpretat per algun actor conegut.

La setmana passada Vicenç Villatoro entrevistà al general Prim, interpretat per Jordi Dauder. Els deu minuts que vaig poder "gaudir" ja donaven pistes de per on anava la cosa. Nacionalisme decimonònic d'herois, grans fets, enaltiment patriòtic, banderes al vent i catalanisme triomfant. De la corda d'El favorit. Esta setmana Baltasar Porcel ha entrevistat un Jaume I interpretat per Pep Cruz. Només he vist els darrers quinze minuts -a vore si demà a les tantes veig sencera la repetició-, però la cosa era grossa. Mare meua! Quina interpretació de la història catalana! Podrien haver-la firmat Cánovas del Castillo i Franco per a Espanya o Poincaré i De Gaulle per a França.

Els catalans els millors; els castellans els pitjors (ja ho va dir Jaume I al Llibre dels feits que només feien les coses per orgull i que se sentia superior a ells per tenir un regne en la mar). Els catalans, democràtics al ple del segle XIII (quan vosté va crear el Consell de Cent i les Corts, institucions que avui en diríem democràtiques... li deia Porcel al nostre gran rei); i els castellans, absolutistes (qüestió d'espai, com França, deia en Jaumet). I este Jaume, quin gran rei que mai gosà atacar cap regne cristià i únicament atacà els musulmans, els nostres enemics. I quina emoció en conquerir Mallorca i València, com ens fan vibrar les victòries militars, i si són contra els musulmans encara més, que es note que som europeus civilitzats. I estos musulmans andalusins no es deien així, no, són moros o sarraïns; clar, anem a mantindre la tradició en la nomenclatura perquè com Jaume I feia l'entrevista en català del segle XIII...

I els retrets... què dir dels retrets? Baltasar Porcel no feia més que llançar-li retrets al comportament històric del bon rei Jaume. Que si va conquerir Múrcia i la va repoblar de catalans, pero finalment la va donar als castellans, uns pèrfids que no complien els seus pactes. Que si va repartir els seus regnes entre els seus fills provocant la dispersió temporal de la corona. O, encara més, que si va formar un imperi català de la Mediterrània, del qual va sortir l'Imperi espanyol (!) (i si fos veritat, quin gran orgull!), però en fer això va abandonar el seu espai natural (açò sona a lebensraum), varen créixer Espanya i França i Catalunya va quedar petita...

I quin gran final... Evocant a Sant Jordi amb la senyera catalana al galop contra els musulmans en santa protecció del nostre gloriós rei en Jaume I, el Conqueridor...

Però esta gent es pensa que els reis feudals actuaven amb algun tipus d'objectiu nacional com a unitat de destí en l'úniversal? O més bé actuaven amb la seua lògica dinasticopatrimonial que no atenia a cap raó nacional ni res per l'estil? Democràcia, quina democràcia? Però si això ho coneixem ací des de fa només 75 anys. L'imperi català? Quin orgull ens dóna l'imperi català? Els castellans -no els espanyols- foren uns bàrbars a Amèrica, però nosaltres a la península i a la Mediterrània? Què va, què va, quatre morets, quatre sards, quatre turcs i quatre grecs de res. Tot plegat uns infidels que no valien per a res. No vaig passar del segon capítol de Memoria de España -encara m'esperen els cedés-, pel que sembla un engendre paregut, però què diríem si li tiraren la culpa a Felip V per no haver matat tots els catalans? O a Don Pelayo per no haver unificat els regnes cristians del nord? La pena és que tant ells (veure este post i este) com nosaltres acabem fent el mateix. Però jo em pensava que nosaltres eren més democràtics i dinàmics i tot això...

Els que fan estos tipus de programes no en saben més, tenen el cervell llavat o tenen consciència real que només estan dient que favades sense trellat a major glòria i falsificació del nacionalime català? El mateix passa amb quasi tots els nacionalismes, començant per l'espanyol, però de vegades em pregunte si és possible un nacionalisme sense este tipus de fal·làcies que només serveixen per embrutar la ment de la gent. Jo crec que sí, no cal falsejar la història ni fomentar l'odi contra el veí. Cal estimar el país, tindre les idees clares i defensar-les, però unes idees assenyades i raonables, no este tipus de nacionalisme ranci de manual de principis del segle XX. En un d'ells, de 1899, el prevere Norbert Font i Sagué ho deia sense embuts en el pròleg a una Història de Catalunya:

Los factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuit a que lo Catalanisme, o millor, lo Nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que'ls desacerts y vexacions del Centralisme, han sigut los estudis històrichs. Aquests són los fonament sobre que descansan los carrèus del nostre programa, que'ls demés factors no han fét més que solidificar, formant un tot harmònich y indestructible que en và procura abatre la ponentada [...]
Los estudis històrichs, al servir de basa al renaxement polítich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes [...]
Lo cor més fret no pot menys d'impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per mólts ni sisquera somniat. Avesats des de petits a rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, un se troba devant de la veritat encisat y atrét per sa claror. [...]
En lo crexent progrés del Nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pêl noy qui ha acabat les beceroles, com pêl jayo de noranta anys, que fós tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.[...]

Dirèm que no havèm escrit una obra d'erudició, sinó de propaganda.

Si ara no tinguerem tants embuts, podríem dir el mateix de l'ús de la història fet a El favorit i L'entrevista impossible: propaganda nacionalista i gens d'història mitjanament seriosa. Com diu un dels meus mestres: la història com a bazuca per llançar canonades.

Per concloure: de catxaperes i cosconelles

Per concloure (almenys per la meua part) amb este període de discussió sociolingüística i filològica tractaré de posar un parell d'exemples de amb quina lògica sembla que funcionen els diccionaris de l'IEC i l'ortogràfic de l'AVL. Allò que diré és simplement una hipòtesi, però les abundants recerques que hi he fet semblen confirmar-la plenament (i no les he fet per tal de demostrar esta hipòtesi sinó per qüestions "laborals" o simple curiositat per algun mot).

D'una banda, com ja vaig exposar, l'AVL adopta una postura de normativització únicament valenciana, és a dir, només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. En eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a reconeixement de la unitat de la llengua -que també-, sinó sobretot com a acord ortogràfic entre els propis valencians, que van adoptar en el seu moment unes determinades normes ortogràfiques (les emprades per l'IEC). Pel que fa al lèxic, s'arrepleguen els mots emprats a Catalunya ja que han estat recollits per la tradició de filòlegs valencians, però no els balears car no apareixen en els diccionaris valencians. Finalment, es recullen totes les formes lèxiques del País Valencià conegudes que es poden considerar normatives.

D'altra banda, en matèria de lèxic l'IEC adopta una postura de normativització preminentment catalana, que recull totes les variants d'un mot emprades a Catalunya (especialment a la Catalunya de parla oriental) i inclou algunes de les valencianes i de les balears (no totes si en són diverses), com si fóssen una quota ja que el criteri triat per normativitzar unes i no altres sembla no trobar-se enlloc més que en la intuïció d'uns filòlegs allunyats del territori en qüestió.

Dos exemples diferents: catxapera i cosconelles.

1. Catxapera

De sempre havia sentit el terme catxapera en la expressió està fet una catxapera amb el significat de: està fet un nyap, està destrossat, està desastrat, etc. Per això, la meua sorpresa fou majúscula quan no vaig trobar la paraula ni al DIEC ni al GDLC; ni tan sols al Salt! Clar, com majoritàriament copia els diccionaris catalans... El DCVB, en canvi -i com sempre-, sí que arreplega la paraula:

Cau de conills (Gandesa, Benassal, Llucena); Casa molt petita (Maestrat), cast. gazapera. Derivat de catxap.

I de catxap, el propi DCVB diu:
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinarós, Benassal, Morella, Val. , Altea); cast. gazapo.

I es cita una frase de la monografia Folklore valencià de Martínez i Martínez.

Per la seua banda, el DIEC diu conill novell i el GDLC llorigó [mot característic del cat. occidental, d'origen incert, amb sufix d'origen preromà i amb radical potser també]. És a dir, els diccionaris catalans arrepleguen catxap perquè és propi del català occidental (molt probablement si només hagués sigut propi del valencià no ho haurien fet) però sembla que no s'atreveixen amb catxapera perquè... Qui sap el per què. Segurament els sona a paraula exòtica que no han sentit mai i a la qual no li veuen cap utilitat. Doncs neollengua orwelliana i estalviarem paraules!

Contràriament, el DAVL arreplega les dues: catxap i catxapera, ja que segurament als filòlegs que hi intervenen en la seua elaboració els sona, i molt. A tall d'açò recomane vivament l'article d'Emili Casanova Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX, pel qual sabem que, segurament per extensió del sentit de cau de conills, catxapera fa referència també a la caseta dels coloms, d'on prové l'expressió estar fet una catxapera. A més a més, una ràpida recerca per internet ens indica que a la zona d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, s'anomena catxapera a un determinat tipus de cabana de pedra seca.

2. Cosconelles

També de sempre he emprat el mot cosconelles però no apareix al DIEC. Al DCVB sí que ho fa però remet a pessigolles, tot i que deixa clar que és paraula val. (valenciana). I de pessigolles diu: Sensació espasmòdica, acompanyada de convulsió i de rialles, produïda per un contacte superficial i voluble a certes parts del cos, especialment a les plantes dels peus, a les aixelles o a la part anterior del coll.

VAR. FORM: pessigoles, pessiguelles, pessiguetes, cosseguelles, cassigoles, cassanogues, cassònigues, cassònies, cossinogues, cosquinogues, cosquelles, coscanelles, cosconelles, cosquerelles, segulletes, cosquilles, cossiguetes, còssigues, cassogues, joques.

Gairebé totes estes formes i també altres es recullen al DCVB però totes dirigeixen a pessigolles com a entrada principal, el que no té sentit ja que en l'etimologia es diu: d’un radical k-s-k de formació expressiva, que és la base de les formes començades en coss- o cosc-; les començades en pess- han sofert una contaminació de pessigar, segons exposa Coromines. Llavors si la base és el radical k-s-k per què l'entrada principal és la contaminada? La resposta sembla clara si afegim els llocs on s'empren les formes: les variants començades en pess- es localitzen a Barcelona, Tarragona, Valls, Vendrell, Vimbodí, Ll., Urgell, Tortosa, Vic, Pla de Bages, Vilafranca del Penedés, Mallorca, Maó, Empordà, Torelló, Arles, Ribesaltes, Oleta i Massalcoreig, és a dir Catalunya, les Balears i el Rosselló; les variants començades en cosc-, cass- i cossi- són pròpies del País Valencià i alguns llocs de la Catalunya occidental. Llavors, sembla que alguna cosa falla, o bé pessigolles és una evolució pròpia de pessigar i no s'ha de relacionar amb les altres variants o bé alguna de les variants començada en cosc/q hauria de ser l'entrada principal. Però sembla que si és exclusivament valenciana això no pot ser. Ni tan sols en el DCVB!

En conseqüència, el GDLC, que dóna etimologies, diu:

Pessigolles: ... [d'origen expressiu, que pot relacionar-se amb el de pessigar] És a dir, en donar-se compte del desajust prefereixen amagar l'arrel k-s-k.
Cosquerelles: f pl dial Pessigolles [variant de pessigolles] Nyas, coca. Es canvia l'ordre de la situació i es diu que les formes k-s-k són variants de pessigolles. Llavors perquè en pessigolles es diu d'origen expressiu, referint-se clarament al radical k-s-k de formació expressiva que arreplega el DCVB? Tot plegat un desgavell incompetent.

En qualsevol cas, de totes les formes documentades de l'arrel k-s-k el DIEC recull: cassogues (Eivissa) cosquerelles (Val.), cossigolles (Sort, Esterri, Tamarit de la L., Cast,. Val., Mall.), cossiguetes (Fraga, Tamarit de la L., Tarr. Men.) i cuscanelles (val.). És a dir, absolutament totes les formes emprades a terres de Catalunya (cossigolles, cossiguetes, no se'n deixen cap), 3 emprades a les Balears (cassogues, cossiguetes, cossigolles) i 3 emprades al País Valencià (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles). El criteri? No sembla tindre cap lògica i no crec que la tinga més enllà de la intuïció després de llegir coses com esta a les fitxes CDLPV. La lògica sembla únicament assegurar totes les formes catalanes (pessigolles com a principal i totes les començades en coss- documentades a Catalunya) i de les altres se n'agafen algunes únicament.

El DAVL amplia el ventall i recull les formes valencianes considerades correctes. És a dir, no s'arrepleguen totes les variants conegudes i incloses al DCVB sinó només aquelles que són correctes, tot tractant de simplificar les variants per zona. Per exemple, al nord valencià es documente fins a 6 formes (cassònigues, cossinogues, cassanogues, cassònies, cussinogues i cosquinogues) però només es normativitzen cassònigues (Ulldecona, Vinarós) i cossinogues (Maestrat). I, per altra banda, s'arrepleguen totes aquelles presents al DIEC (cosquerelles, cossigolles i cuscanelles), incloent pessigolles -que no s'emprava històricament al País Valencià-, i s'afigen altres 2 variants d'ús comú: cosconelles i cosseguelles. Però, és més, si es sospita de l'AVL per castellanitzant convindrem que podia haver inclós cosquelles, que apareix al DCVB com a forma valenciana, però no és així. No obstant això, cal observar que no arreplega les variants emprades exclusivament a les Balears, com cassogues.

En els dos casos sembla que l'AVL no està cometent cap crim, ans al contrari, beneficia la llengua. Arreplega les formes catalanes (no les balears) i afig les valencianes ampliades. Amb tot, potser ens equivoquem (jo ja he expressat els meus temors) i tinga raó HanSolo, a qui cite sense permís del fòrum de valencianisme.com:

Jo flipe de veure la frivolitat amb què parleu de l'ortografia com a garant de la unitat lingüística i de com qualsevol canvi no afecta en res, etc. Voleu dir que, com que existeix l'AFI, tots parlem una mateixa llengua (ja que la seua representació fonètica no és altra cosa que una ortografia)? Niet: secessionar una llengua és una operació relativament fàcil, perquè ací no estem parlant de fonaments teòrics ni científics, estem parlant del vessant social, de la idea de comunitat lingüística.

Es pot donar la paradoxa (de fet, s'hi dóna, com es podria demostrar) sense cap problema d'acceptar el model lingüístic barceloní com a estàndard i després declarar la llengua diferent i diferenciada i au. (és el cas del serbocroat). També es pot donar la paradoxa contrària: oficialitzar la normativa RACV i declarar-la com a variant valenciana de la llengua catalana, i tots més "unitaristes" que el PSAN. Senyors i senyores: galleguització. I tant! Què és el gallec oficial? Portugués escrit amb ortografia espanyola i destrossat amb un bon grapat d'espanyolismes. Però teoricament i científica no hi ha dubte: portugués i gallec són una mateixa llengua. El que estem destrossant amb els mètodes AVL és la idea de "comunitat lingüística": la lliure circulació i intercomprensió mútua entre tots els territoris de parla catalanovalencianomallorquinoalgueresaetc. Per ara mai ningú no m'ha contestat aquesta pregunta: què vos semblaria que el model balear oficial fos aquest: http://www.institutclau.com/ ? És un model "no-secessionista". És ortografia fabriana. És, de fet, el "mètode avlero" (ells mateixos diuen que la seua inspiració directa és l'AVL) aplicat a Mallorca. Però el que vertaderament és: un desastre. Si això fos oficial la llengua no estaria secessionada. Però haurien enviat a fer la mà de mala manera la possibilitat que els textos balears fossen útils en la resta del domini lingüístic. És eixe el futur que volem per a la llengua?

També em fa gràcia de com parleu de "benefici social". I qui sou vosaltres per saber que "beneficia" un concepte tan abstracte com la "societat"? Per mi, de fet, això no és un benefici; l'AVL és una catàstrofe (conforme està funcionant). Vos penseu que perquè poseu quatre parauletes la gent va a posar-se a escriure en valencià? "Ah, açò sí que és valencià! No com abans que era català!" Perill, molt de perill: eixes són les (fal·laces, no cal dir-ho) tesis dels secessionistes. El problema de l'ús del valencià és polític, no normatiu. Mentres hi haja valencià que exterminar hi haurà blaverisme. Ja podeu anar fent totes les maniobres que vulgueu per "desactivar-lo". Ara, en una cosa teniu raó: el benefici del dubte. Donem-hi temps. Molt bé. Ja en farem balanç. Ara, això no lleva que jo tinga tot el meu dret a escandalitzar-me conforme vaig veient les barbaritats que s'estan fent.