Despús-anit parlava de Preludi premonitori previsible. "Preludi" perquè era una acció mig enjogassada que preparava un esdeveniment més important, "premonitori" perquè advertia el que vindria després i "previsible" perquè ja es notava alguna cosa: deixe el blog. Si més no durant una bona temporada, com a mínim fins a setembre, quan, si tot va bé, em traslladaré tres mesos a Florència i potser no m'estiga de dir allò que hi veja (o potser no i continue en silenci).
I no serà perquè ara no tinga coses a dir: em deixe més de 60 posts enunciats a l'arxiu d'esborranys del blog i un fum de textos comentables a una carpeta anomenada "Articles per al blog". Pense que la blogosfera ens ha sorprés a tots amb la seua inesgotable capacitat per a contar i compartir històries. Però per això mateix necessite desconnectar. De mitjana li dedique més d'una hora diària a l'escriptura i lectura de posts, fet al qual hem d'afegir el que Marta va encunyar encertadament com a "pensament blog", que ens impulsa a concebre molts àmbits de la vida en format de post. I això, ara, jo no m'ho puc permetre.
Sembla que vaja deixant el blog després de cada contesa electoral. Però no, esta vegada no té res a veure. Ja tenia assumits els previsibles resultats i vaig prendre la decisió abans, precisament a Lorca, on vaig passar la setmana passada. Mentre llegia en aquell racó de Castella Superrealismo, un llibre d'Azorín que em va regalar l'amic monoverí Paül Limorti, vaig pensar, d'una banda, en tot el que havia representat fins ara Vent d Cabylia, però, d'altra banda, en la necessitat de silenci que hi tenia.
D'alguna manera Azorín ja va fer un blog a Superrealismo: va anar apuntant breus anotacions sense desenvolupar en excés, como peces de colores, que giran, tornan a girar, vuelven a dar la vuelta, se escabullen y aparecen, però que per si soles anaven conformant la novel·la. Ací, supose que si férem el que vaig tractar d'assajar en la ressenya d'Ultralocàlia, passaria una cosa similar: descobriríem una embolic de matèries entrellaçades entorn d'uns interessos comuns. Segons les etiquetes que apareixen al blog he parlat sobretot de política valenciana (56), de valencianisme (51), de valencià/català (43), de la ciutat de València (36), de música (35), d'història (32), d'humor (30), de mitjans de comunicació (29), de patrimoni (24), de literatura valenciana (21), de la blogosfera (15) i de posts sabatins (14).
Com diu el subtítol del blog açò anava de política, valencianisme i altres divertiments personals, els meus interessos públics particulars. En definitiva, he tractat, d'una manera o d'una altra, de "fer país" en tots eixos àmbits, bo i tractant d'oferir una visió centrada en el País Valencià i en allò que li dóna una personalitat específica, bé fóra en la música, bé fóra, per exemple, en la blogosfera. Per això, malgrat que han estat els més laboriosos d'escriure, potser els posts que més m'estime són els relacionats amb el patrimoni, tot i que alhora són també els que més odie perquè, en general, representen un crit lamentós enmig d'una gernació impassible.
Com va apuntar fa uns mesos Joan Francesc Mira el patriotisme ha de ser, també o sobretot la preservació o projecció d'un patrimoni. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus "posseïdors" històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.
No he tingut temps per parlar sobre aquell article, ni tampoc sobre l'edificació d'un complex administratiu a la presó model de València en uns terrenys que precisament van ser de Tomàs Cerdà de Tallada, el primer penitenciarista hispànic (això no es mereix cap memòria, clar), ni tampoc del projecte de museu literari del CVC, ni tampoc de l'Espai Mallorca a Barcelona, ni tampoc de la "zona alta" de Barcelona que tan bé coneix Dani, ni tampoc del darrer article d'Antoni Furió "Els Països Catalans, una possibilitat nacional" (en què intel·ligentment ni esmenta ACPV), ni tampoc d'explicar-li a Oscar per què podem considerar el regne de València medieval una colònia pel que fa al seu model d'explotació socioeconòmica, ni tampoc de la procedència etimològica d'harca (en la qual, al meu entendre, Emili Casanova va errar), ni tampoc (i mira que em sap mal) del darrer disc de Clara Andrés.
Ja tindré temps, espere. Em conformaria amb què, com a Superrealismo o com feia magistralment Perucho, a partir de les breus pinzellades o dels "casos" ací exposats el lector haja pogut traçar una història. Una història, a més, que l'haja divertit i de la qual n'haja aprés una miqueta. En este país nostre, en què la cultura autòctona es valora tan poc, és una de les poques coses a les quals podem aspirar: passar-ho bé i continuar coneixent. Coneixent per saber valorar allò que la nostra societat aposta per destruir; sembla una paradoxa, però individualment és allò que ens ix del cor a molts: perquè estimem allò nostre, el patrimoni que ens envolta, definit històricament com a valencià. Una llàstima que col·lectivament, els que pensem així, no sapiguem què fer.
En qualsevol cas, com deia, també tinc necessitat de silenci blogosfèric. Em queden a penes 10 meses per finalitzar la beca predoctoral i necessite tot el temps del món, i encara més. Comunicacions, articles, congressos i nombroses hores dedicades als idiomes no deixen avançar al ritme desitjat ni desitjable. Així que li he de furtar temps a alguna de les coses a les qual em dedique (i m'estime més l'A. i "la gent de València" que el blog).
Amb tot, mai li podré agrair prou a la blogosfera que m'haja permés conéixer, entrar en contacte o compartir experiències i conversa amb els insignes pares de Mãemeua, el lobby saforencoriberenc unit per la CV-50 (Emili, Juli, Marta, Ricard, Tobies, Urbà, els tirantfotedors), Toni de l'Hostal amb les seues múltiples personalitats, els de la meua quinta bloguera (Joan-Carles, Juan E., Alicia, Solet), la increïble colònia de valencianocatalans per l'estranger i Catalunya (Marieta, els neoyorquins, els australians, Dani, l'acusat gironí...), les noves i prometedores generacions (Blai, Felip, Xavi, Òscar, els felins...), els nombrosos bloguistes valencianistes (Enric G., Marc F., Ignasi M., Xavi B., Xorx, Soca, Pere F., Xavi L., Artur M., Ricard C., Rosella, Andrés V., David, Miquel B., Dèlia, Miquel T, Adrià B., Ximo C. i el seu inefable Rocabuix, i el bon amic Ferran), els literats, que donen continues lliçons de saber fer (Almela, Bellver, Calonge, Cucarella, Josep Manel, Josep Vicent, Porcar), els lingüistes (Bibiloni, l'elitista), així com els bloguistes catalans i balears (Dessmond, l'arqueòleg glamurós, els dos Saumell, Guillem, Llengot, at-Turtushí, el que passava, la Silvie i el Rubèn, Caterina, els indígenes eivissencs...).
I segur que me'n deixe molts per esmentar. Em sap greu abandonar ara el blog, després que en passar Nadal haja tingut un notable increment de visitants, que ara ronden la més que respectable mitjana de 200 diaris, que han permés, igualment, abastar una bona posició en Technorati (79 d'autoritat) i en Alianzo (lloc 79). Moltes gràcies a tots vosaltres, lectors d'arreu dels territoris de parla catalanovalenciana: a una resident a l'Alguer; als balears, que n'han estat un bon grapat; als residents a Barcelona, que n'han estat un altre molt bon grapat; i als catalans i als valencians d'arreu del seu país, "exiliats" o no, que n'han format la gran majoria. M'agradaria continuar construint ponts i enllaçant uns amb uns altres, però ara no puc disposar d'eixe temps.
Quan tinga a les mans la primera antologia de la catosfera me'n recordaré, i molt, de vosaltres, però em dec a altres tasques, que, al cap i a la fi, responen als mateixos interessos ací mostrats: aprendre, donar a conéixer, tractar de "fer país" i passar-ho bé. Si vull continuar fent el que m'agrada necessite exprimir-me al màxim, i que tot el suc vaja al got historiogràfic; de moment no hi haurà lloc per al got blogosfèric, de divulgació, comentari o reflexió. Un parell de reptes intel·lectuals: l'estudi de la construcció del sistema fiscal territorial del regne de València des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XIV com a clau de volta del pactisme valencià medieval, i l'anàlisi de l'evolució de les identitats col·lectives desenvolupades al si de la societat valenciana nascuda amb la conquesta fins a l'actualitat. En això estaré, i de forma seriosa. En funció del que em depare la meua tasca i la meua "carrera" podré superar eixos reptes o no.
Sacrifique el blog, 428 posts publicats després, a fi de poder tornar-hi com jo voldria, dedicant-me al que m'agrada. Si no ho aconseguisc, mai no podré dir que no ho vaig intentar amb totes les meues forces. No sé si, tot plegat, paga la pena. Ja veurem. Salutacions i gràcies per tot.
I no serà perquè ara no tinga coses a dir: em deixe més de 60 posts enunciats a l'arxiu d'esborranys del blog i un fum de textos comentables a una carpeta anomenada "Articles per al blog". Pense que la blogosfera ens ha sorprés a tots amb la seua inesgotable capacitat per a contar i compartir històries. Però per això mateix necessite desconnectar. De mitjana li dedique més d'una hora diària a l'escriptura i lectura de posts, fet al qual hem d'afegir el que Marta va encunyar encertadament com a "pensament blog", que ens impulsa a concebre molts àmbits de la vida en format de post. I això, ara, jo no m'ho puc permetre.
Sembla que vaja deixant el blog després de cada contesa electoral. Però no, esta vegada no té res a veure. Ja tenia assumits els previsibles resultats i vaig prendre la decisió abans, precisament a Lorca, on vaig passar la setmana passada. Mentre llegia en aquell racó de Castella Superrealismo, un llibre d'Azorín que em va regalar l'amic monoverí Paül Limorti, vaig pensar, d'una banda, en tot el que havia representat fins ara Vent d Cabylia, però, d'altra banda, en la necessitat de silenci que hi tenia.
D'alguna manera Azorín ja va fer un blog a Superrealismo: va anar apuntant breus anotacions sense desenvolupar en excés, como peces de colores, que giran, tornan a girar, vuelven a dar la vuelta, se escabullen y aparecen, però que per si soles anaven conformant la novel·la. Ací, supose que si férem el que vaig tractar d'assajar en la ressenya d'Ultralocàlia, passaria una cosa similar: descobriríem una embolic de matèries entrellaçades entorn d'uns interessos comuns. Segons les etiquetes que apareixen al blog he parlat sobretot de política valenciana (56), de valencianisme (51), de valencià/català (43), de la ciutat de València (36), de música (35), d'història (32), d'humor (30), de mitjans de comunicació (29), de patrimoni (24), de literatura valenciana (21), de la blogosfera (15) i de posts sabatins (14).
Com diu el subtítol del blog açò anava de política, valencianisme i altres divertiments personals, els meus interessos públics particulars. En definitiva, he tractat, d'una manera o d'una altra, de "fer país" en tots eixos àmbits, bo i tractant d'oferir una visió centrada en el País Valencià i en allò que li dóna una personalitat específica, bé fóra en la música, bé fóra, per exemple, en la blogosfera. Per això, malgrat que han estat els més laboriosos d'escriure, potser els posts que més m'estime són els relacionats amb el patrimoni, tot i que alhora són també els que més odie perquè, en general, representen un crit lamentós enmig d'una gernació impassible.
Com va apuntar fa uns mesos Joan Francesc Mira el patriotisme ha de ser, també o sobretot la preservació o projecció d'un patrimoni. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus "posseïdors" històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.
No he tingut temps per parlar sobre aquell article, ni tampoc sobre l'edificació d'un complex administratiu a la presó model de València en uns terrenys que precisament van ser de Tomàs Cerdà de Tallada, el primer penitenciarista hispànic (això no es mereix cap memòria, clar), ni tampoc del projecte de museu literari del CVC, ni tampoc de l'Espai Mallorca a Barcelona, ni tampoc de la "zona alta" de Barcelona que tan bé coneix Dani, ni tampoc del darrer article d'Antoni Furió "Els Països Catalans, una possibilitat nacional" (en què intel·ligentment ni esmenta ACPV), ni tampoc d'explicar-li a Oscar per què podem considerar el regne de València medieval una colònia pel que fa al seu model d'explotació socioeconòmica, ni tampoc de la procedència etimològica d'harca (en la qual, al meu entendre, Emili Casanova va errar), ni tampoc (i mira que em sap mal) del darrer disc de Clara Andrés.
Ja tindré temps, espere. Em conformaria amb què, com a Superrealismo o com feia magistralment Perucho, a partir de les breus pinzellades o dels "casos" ací exposats el lector haja pogut traçar una història. Una història, a més, que l'haja divertit i de la qual n'haja aprés una miqueta. En este país nostre, en què la cultura autòctona es valora tan poc, és una de les poques coses a les quals podem aspirar: passar-ho bé i continuar coneixent. Coneixent per saber valorar allò que la nostra societat aposta per destruir; sembla una paradoxa, però individualment és allò que ens ix del cor a molts: perquè estimem allò nostre, el patrimoni que ens envolta, definit històricament com a valencià. Una llàstima que col·lectivament, els que pensem així, no sapiguem què fer.
En qualsevol cas, com deia, també tinc necessitat de silenci blogosfèric. Em queden a penes 10 meses per finalitzar la beca predoctoral i necessite tot el temps del món, i encara més. Comunicacions, articles, congressos i nombroses hores dedicades als idiomes no deixen avançar al ritme desitjat ni desitjable. Així que li he de furtar temps a alguna de les coses a les qual em dedique (i m'estime més l'A. i "la gent de València" que el blog).
Amb tot, mai li podré agrair prou a la blogosfera que m'haja permés conéixer, entrar en contacte o compartir experiències i conversa amb els insignes pares de Mãemeua, el lobby saforencoriberenc unit per la CV-50 (Emili, Juli, Marta, Ricard, Tobies, Urbà, els tirantfotedors), Toni de l'Hostal amb les seues múltiples personalitats, els de la meua quinta bloguera (Joan-Carles, Juan E., Alicia, Solet), la increïble colònia de valencianocatalans per l'estranger i Catalunya (Marieta, els neoyorquins, els australians, Dani, l'acusat gironí...), les noves i prometedores generacions (Blai, Felip, Xavi, Òscar, els felins...), els nombrosos bloguistes valencianistes (Enric G., Marc F., Ignasi M., Xavi B., Xorx, Soca, Pere F., Xavi L., Artur M., Ricard C., Rosella, Andrés V., David, Miquel B., Dèlia, Miquel T, Adrià B., Ximo C. i el seu inefable Rocabuix, i el bon amic Ferran), els literats, que donen continues lliçons de saber fer (Almela, Bellver, Calonge, Cucarella, Josep Manel, Josep Vicent, Porcar), els lingüistes (Bibiloni, l'elitista), així com els bloguistes catalans i balears (Dessmond, l'arqueòleg glamurós, els dos Saumell, Guillem, Llengot, at-Turtushí, el que passava, la Silvie i el Rubèn, Caterina, els indígenes eivissencs...).
I segur que me'n deixe molts per esmentar. Em sap greu abandonar ara el blog, després que en passar Nadal haja tingut un notable increment de visitants, que ara ronden la més que respectable mitjana de 200 diaris, que han permés, igualment, abastar una bona posició en Technorati (79 d'autoritat) i en Alianzo (lloc 79). Moltes gràcies a tots vosaltres, lectors d'arreu dels territoris de parla catalanovalenciana: a una resident a l'Alguer; als balears, que n'han estat un bon grapat; als residents a Barcelona, que n'han estat un altre molt bon grapat; i als catalans i als valencians d'arreu del seu país, "exiliats" o no, que n'han format la gran majoria. M'agradaria continuar construint ponts i enllaçant uns amb uns altres, però ara no puc disposar d'eixe temps.
Quan tinga a les mans la primera antologia de la catosfera me'n recordaré, i molt, de vosaltres, però em dec a altres tasques, que, al cap i a la fi, responen als mateixos interessos ací mostrats: aprendre, donar a conéixer, tractar de "fer país" i passar-ho bé. Si vull continuar fent el que m'agrada necessite exprimir-me al màxim, i que tot el suc vaja al got historiogràfic; de moment no hi haurà lloc per al got blogosfèric, de divulgació, comentari o reflexió. Un parell de reptes intel·lectuals: l'estudi de la construcció del sistema fiscal territorial del regne de València des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XIV com a clau de volta del pactisme valencià medieval, i l'anàlisi de l'evolució de les identitats col·lectives desenvolupades al si de la societat valenciana nascuda amb la conquesta fins a l'actualitat. En això estaré, i de forma seriosa. En funció del que em depare la meua tasca i la meua "carrera" podré superar eixos reptes o no.
Sacrifique el blog, 428 posts publicats després, a fi de poder tornar-hi com jo voldria, dedicant-me al que m'agrada. Si no ho aconseguisc, mai no podré dir que no ho vaig intentar amb totes les meues forces. No sé si, tot plegat, paga la pena. Ja veurem. Salutacions i gràcies per tot.
33 comentaris:
Gràcies Vicent.
Et trobaré a faltar cada matí, Vicent, de veres. Ja ho saps que tens casa a Roma (de Florència està a dues horetes de tren). Moltes gràcies per tot el que has escrit, si necessites alguna cosa d'Itàlia, Enric té la meua adreça...o em deixes un comentari al bloc.
Buon lavoro!
Gràcies a tu. Però, alguna cosa em diu que, si no trobes un altre lloc on dir la teua, tornaràs de nou abans del setembre. Espere que siga així. I, en cas que no, també esperaré. Sort amb els teus projectes.
Vicent,
ara et podria dir que eres un desagraït, una mala persona, un covard, un traidor, un escalfabraguetes, un miserable, un sense cor, un inesperat, un indolent...
Segurament, t'agafaria de les solapes si et vejera pel carer i et pegaria un bon sacsó i et cridaria a la cara: "I ara te'n vas, no?, ara ens deixes? ara ja no vols saber res de nosaltres? ara dius que tanques el blog, tot just després d'haver fet pols el valencianisme de trellat, d'haver apuntat un camí? ara...".
Però, no vaig a fer-ho, naturalment que no. No sóc un amant gelós al que han abandonat, però podria ser-ho...
Amic, Vicent, que et vaja molt bé. Seguiràs enllaçat (lincat?) a la blogosfera valenciana (ai!).
Quina putada, Vicent. Bona sort. Passa't per Ultralocàlia de tant en tant i ens farem un colpet a la barra.
Azorín bloguista? I Pla? És interessant. Ho han dit uns quants de Pla, ara que ha obert un blog pòstum. Azorín i Pla... Fuster, eren de l'era Gutenberg. Revisaven i revisaven. Pla va tardar mitja vida a publicar el seu Quadern Gris i s'inventava el que volia... Escrivien per a les lletres de plom i eixes són per a sempre. És un bon tema per a un post.
Oh, em sap molt de greu que ens deixes. Des del mes de setembre em prenc el cafè amb tu cada matí, i se'm farà estrany deixar de fer-ho. He après moltes coses gràcies a les teues aportacions, i m'ho he passat molt bé. Em dol enmig de l'ànima, de debò, que hages pres aquesta decisió. Però et desitge el millor en el suc de taronja que t'espera :-))) Endavant amb l'exprimidora, i molta sort!!!
PS: Pàgina 26 no la deixes, no?
Bé, doncs fins l'altra i a rellegir-te...
Ha estat un plaer llegir-te i un gust que em lliges.
Una llàstima Vicent, però segur que tot el que estàs fent ara donarà els seus fruits.
Ha sigut un immens plaer llegir-te i que em llegires i espere que algun dia ens tornem a trobar per estos paratges.
Salut i sort!
Este era un blog d'obligada visita diària per a mi. Llàstima haver encontrat este blog relativament tard.
Em vaig quedar estupefacte quan em vas dedicar un espai al blog sobre el videoclip de Lendakaris Muertos que vaig gravar, tot allò i el que va passar foren uns instants ben graciosos.
Igualment aniré entrant per ací fins que tornes a escriure alguna cosa.
Finalment agrair-te haver-me entretingut i informat durant este temps. Que vaja be i sort.
Baydal, el que cal al País Valencià són professionals d'alçada. Em sembla molt bé que vulgues dedicar-te a l'estudi, ben mirat açò dels blocs no deixa de ser un entreteniment d'ociosos.
Sempre preferiré un historiador brillant a un blocaire.
Ànim.
Gràcies Vicent. No te treuré de la llista de links, afegiré unicament entre parèntesi Gran reserva. Entre estos posts ha hagut molt i molt bo.
Suposo que ens haurem de ressignar a llegir-te en el que els cientifics diem papers i algun dia trobar-nos la tesi publicada.
Bona sort, un plaer haver-te conegut ni que sigue via este blog!
bo, si el canvi és per a bé, t'ho perdonem.
et trobarem a faltar. no deixes de tindre'ns informats dels teus treballs d'història.
salut!!
Et puc fer un suggeriment? (Provar-ho no em costa res) Des d'ara fins que hi tornis a la tardor, ens escrius un parell de posts cada mes per allò de mantenir el “foc sagrat”. Què et sembla? Si et surt que ens has de dir que "no" no diguis res i... Torna-hi a pensar!
Gràcies a tu, Enric, sense la blogosfera no ens haguérem conegut!
I gràcies Maria, no et preocupes que "hauràs" d'ensenyar-me Roma.
Juan, t'assegure que no, els fulls de les ressenyes, els articles i la tesi són un lloc inabastable per dir la meua, d'una altra manera, però la meua.
Soca, si me'n vaig, precisament, és per a poder tornar amb les coses més clares. M'interessa la qüestió valencianista des del punt de vista polític, però també de l'intel·lectual i necessite temps per analitzar-la. No vos abandone, tranquil.
Paül, eixe és un altre dels posts que se'm queda en l'arxiu. Ja en parlarem en el futur. Gràcies per tot.
Marta [Jones], ja vorem què faig amb P26. Que vaja molt bé pel tan necessari món de l'ensenyament.
Josep, doncs sí, qui vulga rellegir té un bon arxiu, que per ahí hi ha molts posts que es podrien recuperar.
Blai, segur que ens tornarem a "veure". Continua així!
Marc, sempre m'he solidaritzat amb els valencians "gustosament exiliats" per Catalunya. Gustosament i alhora "tristament" en comprovar que "una altra societat és possible". A veure si l'experiència catalana ens serveix d'alguna cosa...
L'Algar, agraïsc molt el teu apunt, però sembla que el nostre país no l'arreglen ja ni els professionals d'alçada. Tant de bo. En tot cas, no serà per no intentar-ho.
Dani, sempre ens quedarà la "paella de pot". Ens tornarem a "veure", segur.
Adrià, quan tinga alguna cosa de Banyeres o de la comarca ja te tocaré per tal de col·laborar en la revista (què bo és fer contactes en la blogosfera...)
Miquel, ja veurem. Sóc home de "tot o res", però depén del temps de feina. Gràcies pel suggeriment!
Gràcies pel teu treball.
En uns dies he comprovat com tancaven dos blogs que seguia molt, un local, millor Torrent, i un de País, el teu. Potser siga moment de muntar el eu propi
Vicent,
Ha estat un plaer poder-te llegir tots aquests mesos.
Molta sort amb la tesi i tot el que hagi de venir.
Salut des de NY.
Ostras, quina sorpresa! I quina pena!
Justament ara que començava a llegir el teu bloc amb certa assiduitat.
Si estàs acabant la tesi s'enten que no tingues temps per a massa coses.
Esperem que més avant, quan pugues, tornes, encara que haja de ser amb un ritme més pausat.
Tu mateix. Ja saps que a molta gent ens agradaria.
Collons! Una miqueta que em despiste i ja marxes! A mi, particularment, m’has fet cavil•lar molt i això suposa un exercici neuronal impagable. Jo no tinc tant clar que puguem prescindir de les teues reflexions però comprenc la feinada que tens per davant. Et desitge, de tot cor, molta sort. Això si, no ens tanques el blog. Deixa’l obert perquè puguem repassar aquell apunt o revisitar aquella qüestió que, de sobte ens ve al cap. Podrà ser? Fins aviat!
Ha estat un plaer, Vicent, haver-te llegit. Sí, malhauradament no es pot fer tot el que a un li agrada. Espere que et vaja molt bé i que aconseguisques els teus propòsits. Fins a la tornada.
Bon vent i barca nova.
Des de la Ribera una abraçada de part dels tres.
I a reveure'ns al setembre,com les taronges, les festes al meu poble, i la vida, que s'enceta de nou
Vicent, molta sort amb la tesi doctoral i tots els teus projectes. Em sembla bé, i molt saludable, que vulgues fer una pausa (un punt i seguit, o apart, o final, el temps dirà). Només vull demanar-te una coseta: no esborres aquest blog. És també patrimoni: els textos, les rèpliques i els enllaços que has acumulat amb tanta cura mereixen relectures i reflexions.
vol dir això que he de deixar de punxar als anuncis google ??
....que et vaja requetebé....i de tant en tant dóna algun senyal.... ;-)
Xe Vicent, m'has deixat de pedra, el teu blog és una referència per a molts, et trobarem a faltar i personalment espere que quan estigues a Florència ens faces algun Blog de de l'exili.
Per cert quan estigues a Florència no et pergues els paninos que fan als dos bars del Mercat Central de Florència.
En fi, desitjar-te tota la sort del mon i si necesites alguna ajudeta sobre els efectes econòmics de la fiscalitat medieval ací em tens.
Anònims, gràcies a vosaltres. Sobre els anuncis de google ja no hi són. Es veu que no pots tindre una xarxa d'amics :-) Almenys em van pagar vora 4 viatges a València...
Miq, tractaré de resseguir-te la pista, a menys velocitat, però sempre em faràs vindre ganes d'anar a NY.
Kirikú, gràcies. Tornaré.
Josep Manel, i tant que el blog romandrà obert. Han estat experiències, pensaments i coneixements compartits i així continuaran sent-ho.
Tobies, fins prompte.
Tirantfotedors, continueu igual. Rabiant des de l'humor, que sembla que és el que ens queda.
Emili, el mateix dic: tot continuarà ací.
Ethel, faré senyals de fum, i això que no fume... ;-)
Artur, doncs tenia uns dubtes al voltant de la periodicitat i el mode de gestió de la quèstia que potser em podries resoldre... Gràcies pels consells florentins, amb el teu ull per als raconets bells del món no me'ls puc perdre.
Tu vés fent la tesi, però allò de les Cases d'Alcana has de vindre.
Una abraçada.
Espero i desitjo que no sigui un adéu per sempre sió un fins després i que més envant ens segueixis compartint les teves històries, inquietuts i pensaments amb nosaltres. Entenc això de que el blo t'ha "saturat", que li dediques massa temps. A mi em va passar el mateix fa un temps i tot i que el meu ritme no és el d'abans, al final no em vaig poder estar de seguir escrivint. S'ha convertit com una necessitat i això no sé fins a quin punt és bo o dolent. De totes maneres pren-t'ho amb calma, sense obligacions. Desestressat i torna amb més ganes després, però torna que aquí t'esperarem ;)
Salutacions i sort!
Hòstia, m'he quedat a quadres. Una gran pèrdua com ja t'han dit. El teu era un bon exemple de bloc valencià, didàctic, entretingut i amb trellat. Tota una llàstima que t'ho deixes, però segur que les raons s'ho valen. Espere que quan ho trobes convenient tornes i que et faces notar per a que tots et puguem tornar a llegir.
Una abraçada i sort!
Nooooooooooooo....
em sap greu d'això, però et desitjo molta sort per tot i que no sigui un adeu però un ARRIVEDERCI!
CIAO
Gràcies Vicent per haver compartit tantes coses amb nosaltres i molta sort amb la tesi.Jo estic de "mudança" bloguera, després d'un temps d'inactivitat. Salutacions i fins molt prompte!
P.S. L'altre dia vaig estar per primera vegada a la Barceloneta. Mal-dinàrem a Casa Ricardo-Cal mariner :-D
Jo ja fa un temps que estic desconnectat d'internet per diversos motius, i faig poques i ràpides incursions per algunes webs i blogs, d'entre ells el teu que sempre m'ha semblat interesantíssim i encoratjador. T'agraïsc moltíssim i de tot cor les teues atencions cap a un humil servidor i les meues enrònies nacionalitàries, i espere, si per desgràcia no tornes tú o no torne jo per estos indrets de la xàrcia, que els teus somnis es complisquen. Tan de bo, en uns anys, puga llegir un llibre teu que m'ompliga de satisfacció nacional.
Bon vent, Vicent, i visca València lliure.
Josep, ens vorem dissabte (espere); Caterina, gràcies pels ànims; Felip, ací estem, tirant; Anna, "avui és la primavera i vull jugar"; David, a Cal Mariner es sopa millor que es dina, a la propera proveu a Can Ramonet si aneu amb pasta o al Filferro si voleu prendre el solet i menjar bé i barat, ah i espere que passàreu per "Negra y Criminal", Oscar, tant de bo, i visca!
Bon viatge i gracietes.
Publica un comentari a l'entrada