Al pas meteòric que du eixe hauria de ser el titular: "Jo vaig conéixer l'Enric Duran". 32 anys i acaba de realitzar una de les accions antisistema més audaces dels darrers temps: ha expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries mitjançant 68 crèdits que li han concedit i que no pensa tornar, conscientment, com a acte de desobediència civil per tal de qüestionar la injustícia del sistema creditici i financer promogut pels bancs. Ho conta a la revista Crisi, feta ad hoc amb una tirada de 200.000 exemplars; n'explica les raons, el procediment i el per què de la injustícia de la banca. Ara, davant la més que previsible amenaça de ser acusat d'estafa i resultar-ne condemnat a una pena d'entre 3 i 9 anys de presó, ha anunciat que procedirà a la seua "desaparició física".
I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.
L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.
D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.
Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.
Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...
I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.
L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.
D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.
Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.
Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...
26 comentaris:
Oh! N'havia llegit alguna cosa però gràcies a la teua entrada me n'he assabentat ben assabentat.
Un cas exemplar i ben meritori.
Impressionant.
Jo no el coneixia, a Enric, però sí que conec a gent que treballa molt més que jo en aquest antisistema, dia a dia, de manera menys espectacular, i sense veure potser fruits directes en aquesta lluita. I també els admire, i procure fer xicotets gestos en el dia a dia -més que grans aclamacions-; però també em passa que sóc massa feliç en la quotidianetat. Tanmateix, i pensant en els xiquets que estan nasquent al meu voltant (estic rodejada!! Socors!!!), a voltes em pregunte què viuran ells, com serà el seu món quan tinguen la nostra edat. I se'm fa difícil imaginar una resposta. Hem viscut en un sistema basat en el creixement: però crec que algun dia el manteniment, la sostenibilitat, l'equilibri, haurien de ser el veritable objectiu. Perquè d'altra manera, fins quan s'ha de créixer? On està el sostre?
El món mel veig massa complicat com per canviar-lo... Crec en les xicotetes accions, en arreglar les coses des de ben avall, poquet a poquet,fora utopies, però estes coses són per llevar-se el sombrero i les bragues i tot el que calga.
I amunt Ix, Jalea Real, Arthur Caravan i companyia!
Mil gràcies, Vicent, per la informació que em vares deixar ahir al meu blog! :D M'interessa especialment el de "Vida quotidiana a la Mallorca medieval, clar que el de Calvià també pot ser interessant. Vaig estar cercant un que em vareu dir (no recordo el títol exacte però el duia apuntat a un paperet), sobre vida quotidiana medieval a la Corona d'Aragó i ni rastre del llibre :S
M'apunto la teva llista doncs, especialment aquests dos darrers. Gràcies altra cop per aqesta informació! ;)
Home, tu que sempre demanes rigor científic, el pamflet que ha publicat el tal Duran és d'una demagògia que fa por. Es veu que depenent la disciplina, sí que et van els Bilbenys.
La Trappola, sembla que estàs una mica obsessionat amb mi i amb el tema de Bilbeny. Jo he dit que estiga d'acord amb Duran? Duran està dient qualsevol cosa que afecte a la meua disciplina? Duran està dient res que es prenga els nacionalismes i la història a la lleugera, com si foren joguets amb els quals fer política?
Pense que no i, en conseqüència, ni entre ni isc (llig, si vols, el que he dit sobre "l'anticapitalisme" i la política valencianista). No participe del seu joc, però admire que faça el que ha fet, perquè en part té raó i perquè la seua lluita és -al meu parer- bastant més "humanitària" que la de Bilbeny, al qual no li tinc cap admiració, sinó menyspreu perquè amb les seues teories esborrajades i acrítiques es dedica a desprestigiar l'ofici d'historiador, prou complicat ja de per si.
Marta, supose que com al llarg de la història anirem "aprenent" a base de crisis i recuperacions...
Senyora Comtessa, pense que la qüestió és que les accions com les d'Enric Duran responen a un mode de vida ben diferent de la "resta de la gent". Per això no són extrapolables...
Caterina, de res. T'he deixat un altre missatge al blog.
Hi ha una diferència molt clara, aquest senyoret està jugant amb els diners de la gent. Si es crea la idea de què el correcte es deixar de pagar els deutes, s'agreujarà la crisi i molta gent pot perdre la seva feina. De lluita humanitària res, aquest senyoret, roba, estafa, i fa política de la més perillosa. Cap acció humanitària.
Probablement els que viviu de la universitat no teniu la feina pendent d'un fil, per tant seria millor que vigiléssiu segons de què feu propaganda.
trappola
Vivim de la universitat? Qui? Si no saps de què parles millor que calles la boca i et dediques a coses millors que molestar la gent que parla lliurement del que li dóna la gana.
Ja està bé d'insultar sense saber res de mi (perquè dir que "no tinc la feina pendent d'un fil" em resulta greument insultant).
Els arguments ad hominem són d'una insídia insuportable. Si a més s'especialitzen ad hominis artem, resulten execrables. Si, per a acabar, són fets amb ignorància, és a dir, que l'única cosa que demostren és molta mala fe, provoquen el fàstic. Arguments, senyor la Trappola, arguments. I un poc de vergonya també.
PD: Vicent, no patisques. Tinc un pla maquiavèl·lic enllestit que farà que tots els aprenents de merceria formem un holding de betes-i-fils quan arribem a oficials de primera i deixem darrere l'època d'aprenents en la botigueta. Així no estarem penjats d'un fil. Podríem començar manufacturant teixits medievalitzants, amb motius de Bayeux o del Tiraz andalusí.
A benefici d'inventari, la història de l'Enric Duran va eixir ahir al Guardian anglés. Supose que no deu ser l'únic medi de fora d'Espanya que n'haja publicat la notícia.
Gràcies Jesús, per la informació i pel projecte eixe de les cintetes, que m'interessa prou... I per alegrar-me una mica el dia, que de vegades te l'amarguen.
Aprenents de merceria (i oficials de segona), uniu-vos!
Vicent, jo no t'he insultat mai de la vida.
Si et molesta que algú et faci crítica, no et preocupis, és el teu espai i tens dret a fer amb ell el que vulguis, tranquil que per aquí no hi tornaré mai més. Amb els aduladors estaràs més tranquil. Ja t'esborro del bloglines.
Pels blocs me n'han dit de moltes, però que calli la boca, mai. Ets el primer.
Adéu.
Martí
Com sempre, et quedes amb allò que vols. Tu dius: "Probablement els que viviu de la universitat no teniu la feina pendent d'un fil, per tant seria millor que vigiléssiu segons de què feu propaganda."
I jo t'he explicat per què m'estàs insultant: perquè em desqualifiques suposant que visc molt còmode en la meua vida universitària funcionarial. Només t'ha faltat dir que no peguem ni brot i que som uns paràsits, mentre els esforçats autònoms/assalariats alceu el país amb el vostre treball.
I com que eixa acusació no té cap fonament perquè ni coneixes el meu treball ni la meua situació laboral, doncs només puc imaginar que la dius per fotre, perquè t'amarga no sé què, o ves tu a saber. I encara entenc menys que s'empren els blogs com una forma de vessar bilis. Una cosa és el debat, i una altra cosa són les acusacions personals sense vindre al cas i fetes des del desconeixement més absolut.
Per això t'he convidat a "callar la boca" ("si no saps de què parles"), perquè, encara que mai no he moderat els comentaris, no puc concebre el blog com un lloc on rebre insults personals. Prou dura és la vida.
Jo tampoc estic d'acord amb el que ha fet l'Enric però no insultaré ningú.
Crec que l'acció, si el que es volia era cridar l'atenció de la premsa sobre una situació injusta, està ben concebuda, però útil per al que vol ell, no ho és.
Ningú deixarà de pagar els préstecs i molt menys treure tots el diners del banc.
Potser ell pensa que és fàcil no utilitzar bancs però a mi no m'ho sembla gens. De fet, els necessite per pagar, entre altres coses, les associacions a les quals ajude econòmicament. Com ho faria a 350 km sense bancs?
Per altra banda, per què encara no l'han denunciat els bancs? Estem segurs que ho ha fet realment? perque dubte que a hores d'ara no estiga en presó havent fet el que diu que ha fet...
I estic d'acord amb Trapola que el troç de CRISI que jo he llegit és molt demagog.
Salutacions!!
Noi, havia dit "probablement", no ho havia dit com una afirmació, i ja sé que és injust generalitzar, però hi ha molts casos on és veritat. Com a tot arreu hi ha de tot, però de la mateixa manera tu i l'Enric esteu fent propaganda per que s'enfonsin els bancs. Doncs mira, jo treballo per un banc i et puc dir que això està plè de mileuristes en situació precària, així que segons el teu raonament el primer insult ha estat el teu. Per això et deia que cal mesurar el que dius. Si s'imposen certes idees els perjudicats seran els més febles, als podesrosos no els fareu ni pessigolles.
Adéu! I ara sí que és l'última.
Àlia, com he dit, accions com les d'Enric Duran responen a un mode de vida ben diferent al de la majoria de la gent i per això no són aplicables.
D'altra banda, els bancs tenen una utilitat i una lògica socioeconòmica, però, amb tot, també és un fet que es basen en la lògica del creixement creditici i econòmic que de quan en quan -i inevitablement- explota en grans crisis (i llavors no són els bancs els perjudicats).
Jo no sé si hi ha una alternativa, però que racionalment eixe sistema ha d'aturar-se algun dia (perquè el creixement no pot ser il·limitat) també sembla evident.
La trappola, de veritat creus que la propaganda d'Enric Duran i molt menys la meua durà enlloc? D'altra banda, jo no he fet propaganda. He explicat la meua experiència personal, tot dient, a més a més, que he triat un mode de vida diferent al d'Enric Duran (precisament he triat el -més o menys- "normal", el de fer el que "s'ha de fer").
O siga que segons el meu raonament, el primer insult ha estat el meu... Sí, a dalt del post crec que deia "dedicat a La trappola i a tots els mileuristes que treballen als bancs"...
Hola, bona nit,
Sóc en Francesc Magrinyà.
Senyor Vicent, confesse que llig el seu bloc -que sovint trobe molt interessant- d'ençà de la polèmica, sobre en Llàtzer de Tormos.
Veig que hi ha tornat a sortir en Bilbeny.
Doncs vullc que el senyor La Tràppola i vosté sàpien que hi ha une altre sopar convocat per en Bilbeny, del qual m'acaba d'arribar la convocatòria. Estaria bé que aquells que veieu tan clar la pèrdua d'un dia per un altre de l'alta cultura en catalàvalencià hi anàsseu i ens obríssiu la ment a tots de com es va produir això.
Poso la convocatòria a continuació:
"Amics i amigues,Passades que han passat les calors de l'estiu,tornem a repredre els sopars al Pati Mànnig(C/ Montalegre, 7 de Barcelona). El proper serà el dijous dia 25 de setembre,a les 9 del vespre. I el preu, 15€. Aquesta vegada tenim novetats, perquèla Fundació Nova Història ja és una realitat,de la qual ens n'informarà l'Albert Codinas,actual president. Així mateix, aquest cop comptarem ambla presència d'En Jacint Bassó, llicenciat enfilologia catalana i professor de secundària, queens parlarà de 'Llibres i manuscrits catalansdesapareguts entre els segles XIV i XVIII'. En acabat, com de costum hi aurà el debat.I com a cloenda, En Santi Poch ens exposaràel seu pla d'acció per fer gegants arreu delpaís que es diguin Cristòfor Colom. Espero que vingueu una mica abrigats (és el darrer sopar a l'aire lliure siel temps ho permet)i que em pugueu confirmar la vostra assistència abans del dimarts dia 23 perquè tenim un límit d'assistència. No cal que us digui que podeu convidar-hi amics,amigues, coneguts i conegudes.
Una encaixada,
Jordi Bilbeny
Nota: El Quixot està ple de catalanades. Però ple. Si vol, senyor Vicent un dia en podem parlar.
Francesc
Perdó. me n'blidava.
Si voleu fer reserva del sopar adreceu-vos a Albert Codinas en en la seva adreça electrònica
albertcodinas@airuncat
Francesc
Senyor Martí, no sols insulta el senyor Baydal, que fins on jo sé és un assalariat precari amb el futur ben negre, sinó que es permet el luxe de dir-nos aduladors als que seguim el blog. Llegeisc el seu blog des de fa anys i li puc assegurar que no soc cap adulador. A vegades estic d'acord amb ell i altres vegades no, però m'agrada molt llegir-lo, com a moltíssima altra gent, que no són aduladors, sinó gent que gaudeix de les històries que conta i els debats que suscita el senyor Baydal. En canvi, al seu blog, senyor Martí, no entra ni el Tato.
Josep.
Hola a tothom!!
He trobat això que pense que serà d'utilitat:
http://www.megavideo.com/?v=H8KJFBAR
És una de les idees que va inspirar a l'Enric.
Que aprofiti!!
Bona nit, m'ha arribat aquesta nota. Si se'm permet, m'agradaria fer-la extensiva a qui hi estigui interessat. Moltes gràcies.
Francesc
"Hola, per motius d'espai i de climatologia, el sopar del dijous el farem a la mateixa hora però a l'Artesà de Gràcia, és a la Travessia de sant Antoni,6, molt a prop del metro de Fontana. Els que us acabeu de decidir demà, digue-m'ho al mòbil 617357320 per si dijous puc afegir-vos (o acompanyants) a la taula (espero que no hi hauria cap problema)."
Albert Codinas
La feina que ha fet i está fent l'Enric, sens dubte, tindrá els seus bons resultats, com també la tasca de tants i tants de voluntaris que dediquem moltíssimes hores de la nostra vida a lluitar per un mon millor i més just. Molts encara ho anomenen utopia, altres perdre el temps, però els que tenim valor i una ment més oberta, ho anomenem Esperança.
Recomano que llegiu la entrevista de la Contra de la Vanguardia d'avui, ens explica qui i com estafen al propi sistema financer els grans bancs i entitats financeres.
Salut
Anònim digué:
Molts encara ho anomenen utopia, altres perdre el temps, però els que tenim valor i una ment més oberta, ho anomenem Esperança.
Com diuen, l'esperança fou l'últim que sortí de la Caixa de Pandora. I saps perqué? Pq és molt perillosa, pq ens fa sentir que només amb l'espera aconseguirem que el que volem que canvïi, ho faci. Potser la Fe (no la cristiana :D ) seria un millor concepte, doncs aquesta es veu alimentada per la voluntat i l'acció d'un mateix.
Publica un comentari a l'entrada