dimarts, 4 de novembre del 2008

Premonicions

Settignano

Ahir em van passar tres coses, si més no, curioses i potser premonitòries de la intensa setmana que m'espera. En primer lloc, vaig trobar per segona vegada
Il pazzo di Settignano, això és, "El Boig de Settignano", el poblet que hi ha en els turons del nordest de Florència. És un home major, ben vestit amb tratges vells, amb el seu maletí i unes sabates de mudar marrons, que quan et veu vindre de lluny per un caminal es queda quiet i et mira fixament fins que passes al seu costat. Diuen que saluda segons el seu humor. A mi, almenys, m'ha retornat els dos buon giorno que li he llançat fins el moment.

Després, ja a hora de dinar retornava a casa amb una bona compra de vi i en baixar de l'autobús se m'ha trencat la caixa on portava les botelles. Un xiquet de Coverciano, un barri entre Florència i Settignano, en veure el ruixat que queia m'ha ajudat a transportar-les malgrat que vivia a 15 minuts cap a una altra direcció. Grazie mille Simone!

Finalment, per la vesprada, mentre esperava un altre autobús un jove estudiant nordamericà m'ha pres -com sol passar- per italià i m'ha preguntat per l'èxit de la música estadounidenca a Itàlia. Li he dit que no era italià sinó valencià, de València, on hi ha Espanya. Llavors m'ha preguntat que si hi havia molts mexicans a Itàlia... Supose que volia dir "espanyols". Pensava que eixa confusió era pràcticament una llegenda urbana però he pogut comprovar que no (i això que el xicon era de Califòrnia). Ja vorem si eren premonicions o simples anècdotes.



3 comentaris:

maria ha dit...

Que hi ha molts mexicans a València?

Miquel Castells ha dit...

Podem comprovar que les lliçons d´Ansar han resultat profitoses a l´altra banda de l´Atlantic.

"Estamos trabajando en ello"

Marina ha dit...

Fa uns mesos vaig estar a California i tots els dies em preguntanven mil i una vegades que quina llengua parlava i que d'on era. Jo els ho explicava perfectament. I, encara que fera una explicació d'Enciclopèdia, sempre m'acabaven dient que què raro, que no em pareixia en absolut als mexicans i que a ells els entenien però que a mi no. I es quedaven molt ratllats, com si els acabares de destruir els seus esquemes mentals. En eixos moments et sents extraterrestre total. I els diries: no, senyora, no, nosaltres no som d'eixe món.

Un beset! I espai amb el vi!

PD: i això els que es situaven geogràficament, que quan a una dona li ho vaig explicar em va dir: "Ah, Yougoslavia..."