dimecres, 14 d’octubre del 2009

Gafes, ulleres i el valencià de Guardamar

Tota la vida dient "ulleres". Después hu deixàrem de dir perquè no era modern: havíem de dir "gafes". I ara senc io als meus néts dir "ulleres" una atra volta. Veges tu la tonteria que teníem denans!
Eixe és un testimoni extret de les enquestes sociolingüístiques fetes per Carles Segura per al treball Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó (2003), que es pot llegir parcialment al Google Books. M'ha cridat l'atenció perquè va haver una vegada que em vaig plantejar si la paraula castellana "gafas" provindria d'una arrel comuna al verb valencià "agafar" (tot i que després he sabut que Corominas proposava la procedència de l'arab "qafa" i que un altre possible origen és el mot "garfa", relacionat amb "garfio").


Reconstrucció gràfica de Guardamar en 1700 (Francesc Aracil)

El llibre també recull una altra història ben interessant, una rondalla de la zona que 'explica' perquè el parlar guardamarenc està fortament influenciat pel castellà, i fa així:
Diuen que fa molts anys, quan es va crear el món, el Nostre Senyor anava per les nostres terres repartint les llengües [...]
- Vosaltres parlareu en valencià -diuen que va dir quan arribà a Elx.
O bé, en un altre lloc:
- Vosaltres parlareu en castellà - va dir quan s'endinsà per l'horta d'Oriola. [...]
Quan se'n tornava cap a Guardamar, ja era un poc tard i el Nostre Senyor es trobava molt cansat. I conten que, en arribar a la costera del Montcaio, estava tan fatigat que es va asseure damunt una pedra i no va continuar el seu camí. Llavors els de Guardamar el van veure i, com que estaven esperant-lo, quan s'adonaren que no venia, li cridaren:
- Senyor, i nosaltres? En quina llengua hem de parlar?
El Nostre Senyor, que en aquell moment no tenia ganes de calfar-se el cap de tan cruixit com estava els va dir:
- Ai, fills meus, vosaltres parleu com sapieu.
I per això diuen que els de Guardamar, quan parlen, barregen molt el castellà i el valencià.

25 comentaris:

maria ha dit...

Gafes a l'Horta també es diu molt. I ho penses, i és una paraula ben lletja, castellanisme valencianitzat: gafas_gafes.
M'ha agradat molt la rondalla.
maria

Busca qui t'ha pegat ha dit...

cada vegada que mon tio, que és òptic, diu allò de gafes és com si em pegaren un cop de puny a l'ull...

Clidice ha dit...

M'encanta veure que no es perd el testimoni dels més vells. Tothom es reia del meu padrí perquè deia àliga, bústia, vorera, tots sabíem que es deia "aguila", "busson" i "acera", quina sorpresa la nostra quan tot va tornar a ser "normal".

Unknown ha dit...

Des de Guardamar escric aquestes ratlles entre col i col, lletu(g)a... Aquí el vent roín és el llevant que fa unes llevantades que afecten el cervell dels guardamarencs. Hi tinc casa i hi estic empadronat fa tres anys. Comence a notar els efectes.

Les parles frontereres tenen aquestes coses i he parlat amb mitja dotzena de guardamarencs aquest matí i sóc d'Elx, parla veïna del nord. Ara també diuen, els guardamarencs: "ençà", "enllà" dintre" o "aquí". També diuen "aidar" per "ajudar" i "maití" per "matí". I tenen uns noms de peixos que es retroben, en algun cas, a la Costa Brava i a l'Alguer.
Una evolució lleugerament diferent de "l'antic català oriolà" (el que parle a casa) que demostra la unitat pregona de la llengua catalana, dintre i fora del País Valencià, dit també "valencià d'Elx" o "valencià de Guardamar."

El gravat que poses és obra del meu gran amic i artista guardamarenc amb qui vaig "ermozar" ahir: Francesc Aracil.
A manar mestre i aquí estem a l'Extrem Sud del País Valencià. Dissabte ens arriba la Secció Filològica en Ple de l'Institut d'Estudis Catalans a Guardamar. Hi ha, és clar, catalans, valencians i balears...

Unknown ha dit...

Per cert, la cita de l'amic Carles deu correspondre -fil per randa- al que digué ma sogra Maria Vicente i Agulló a la partida rural de la Baia Camp d'Elx. L'estat dialectal rebut a que refereixes correspon al Camp d'Elx (a Guardamar, de sempre, han dit "abans" i al Camp d'Elx "ans, nans o denans). El que no hem dit mai és "antes". La cosa de la castellanització major de l'Extrem Sud fa gràcia. Es tracta més de la nostra percepció -o dels castellanismes diferenciats amb les comarques de més al nord- que de la realitat estrictament lingüística.
Puc perjurar que la citat és de Maria -ma sogra- perquè jo era davant aquell dia i la dona ho diu perquè ma filla -la seua néta- lin vingué de manyaqueta de l'escolta parlant-li d'ulleres, un mot que havia abandonat feia temps.

Jesús ha dit...

«- Vosaltres parlareu en castellà - va dir quan s'endinsà per l'horta d'Oriola.»

És a dir, que Déu Nostre Sinyor creà el món entre els segles xvii i xviii, no?

Ultra això: i a mi que em fan molta gràcia «gafes» (i ulleres, que l'u no lleva l'altre), «puesto», «sinvergüença» (amb /v/ fricativa labiodental sonora), «quadrilla», «caldo», «barco», «putxero», «m'auelo» i «m'auela»... Fins i tot sóc molt comprensiu amb «hasta». Si m'entendrix (imagineu-vos!) quan algú, arriscat i valent, es llança amb un «àdhuc», un «tanmateix»; què vos diria jo... Un «nogensmenys»! Ara resulta que (si ho penses; deu ser açò, que cal pensar-hi) «és una paraula» ['gafes'] «ben lletja, castellanisme valencianitzat»; que cada vegada que u diu 'allò' de 'gafes' «és com si [li] pegaren un cop de puny a l'ull» (i jo, que cada vegada que senc 'allò' de «allò» em sona com a bar de disseny barceloní o sessió de la Secció Filològica de l'IEC presidida per Salvador Giner). I per a un avi que només feia servir u dels dos correlats d'eixos animalons majestuosos que volen (us encomane a l'entrada «àguila o àliga» de l'Alcover-Moll), resulta que els que gastaven «àguila» (amb accent en la primera a, per cert) eren tan anormalment normals com els que s'entestaven (deturpats de llengua, supose) a gastar «bussó[n]» o «assera». Perquè 'antany' (compte: és en el nostre 'ara' «quan tot va tornar a ser "normal"»; quina sort tenim) tothom devia dir «àliga», llevat dels que es referien a topònims com ara S'Àliga, Bec de s'Àguila, Penya de l'Àguila, Puig d'Àguiles, Punta de l'Àguila, Roca de l'Àguila o Roc de l'Àguila, és clar. I tothom devia dir «bústia», «vorera» (¿o «voravia»?), quilòmetre, ulleres, lloc, poca-solta, colla, brou, vaixell, olla, avi, àvia i fins.

La rondalla té un fons de saviesa com totes. Ara, no sé si tothom se n'ha adonat: «Ai, fills meus, vosaltres parleu com sapieu». Segurament tothom fem el que sabem, ni més ni menys. Tothom parlem com sabem, per molt que ens fem la idea (ens en fem tantes, d'idees) que, a vegades, els d'enfora parlen millor que els d'endins, els d'abans millor que els d'ara i, altres vegades, ens fem la idea de tot el contrari.

No tinc remei, ara m'adone. Sóc com la realitat: fonamentalment anormal.

PD: Des de Guardamar i Elx, amb mare oriolana, escriu Joan-Carles Martí i Casanova, que deu ser l'insomne més hiperactiu de tot l'extrem sud del domini lingüístic català. Que jo no estiga d'acord amb la mitat de les coses que escriu i que l'altra mitat em porte a cavil·lació, no trau res de tota la documentació que aporta precisament sobre l'estat i la condició del valencià («variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia») en l'«antiga Governació d'Oriola» i rodal. I ja que en parlaves hui, Vicent...

Jesús ha dit...

Vaja, se m'havia avançat el Joan-Carles Martí abans que jo acabara de desar la meua coseta. Doncs ací el teniu, en cos mortal d'escriptura.

Vent d Cabylia ha dit...

Els que que participeu a Migjorn, veniu així de casa o sou producte de tantes hores de discussió lingüística? :DDD

Gràcies Joan-Carles per tota la informació. Ara afig això del gravat i ja és casualitat que fóra ta sogra!!!

Jesús, has d'entendre'ns: ens sonen lletges les coses perquè recordem que hi havia un temps passat -viscut en carn pròpia- en què s'emprava sempre un mot per referir-se a una determinada cosa, però en l'actualitat veiem com aquell mot es va perdent per ser substituït per un altre de clara procedència castellana. Per això, sentir "gafes" és com si et pegaren una punyâ a l'ull (sentir "barco", "uelo" o "putxero", en canvi, ens és "natural" i no ens crea eixos problemes de "lletjor" o certa "agressió" mental).

I clar, home, Déu creà el món cap al segle XVIII, ço és, en "temps immemorial"... :DDD

Unknown ha dit...

El cas és que 51 anys d'insomni donen per a molt fins i tot "fer faena de mà" que és com anomenem a Elx fer tasques auxiliars del calçat mentre es veu la tele. També inclou acompanyar alguns filòlegs al llarg de la rambla (el Vinalopó) o el riu (el Segura). I alguna incursió política.
Supose que tot el que dieu de mi són elogis. Així m'ho prenc ;-)

Jesús ha dit...

Home, Vicent, a vore si és això: que l'«agressió» és mental, platònica, ideal. Jo estic amb l'Eugeni S. Reig quan repetix «que els valencians parlen com vullguen, però que parlen» (en valencià). Tant com puguen (i de segur que poden molt, com deies tu l'altre dia per ací a compte dels «de poble» que arriben al cap i casal valencià). Afigura't si estic d'acord amb l'Eugeni S. Reig que li ho diria a ell també i tot.

I, tot plegat, xe, si jo vos entenc, home. Si crec que vos entenc massa i tot. Amb la calma que viuria jo, a Espanya, amb una sola llengua, un sol país, (quasi) una sola religió i un sol ateisme que hi pertocaria. Ja són ganes d'anar embolicant-me, interessar-me pel país de les valencianes i els valencians.

Joan-Carles: jo? Jo només faig lloança de tu. Afigura't, si et faig l'elogi inclús quan no estic d'acord amb tu, home. I, Vicent, de casualitat res: la sogra del Joan-Carles (i sa muller i sa filla i son fill) deuen ser els informants lingüístics més productius de tota l'antiga Governació d'Oriola. Ja s'encarrega el Joan-Carles que ho siguen...

PD: Xe, Vicent, per la referència subtilíssima als temps immemorials: però no deies que ja no paraves pel migjorn? O tens una espieta castellonera?

Unknown ha dit...

Injust i malament documentat! Diré a ull que de la trentena d'informants que té el Dr. Carles Segura (cum laude) a la seua tesi doctoral sobre "el parlar d'Elx" una vintena se'ls vaig presentar jo. L'única informant familiar fou ma sogra com observareu en una visió acurada de la tesi i jo no aparesc com informant perquè estic "massa contaminat". L'altra vintena eren amics i pares d'amics al llarg de 325 km2 que té el terme. Aquesta petita esmena la faig per respecte a ma muller i els meus fills. Una altra cosa, és clar, és Mijorn...
I perdoneu-me no era la meua intenció intervenir de nou.
Amic Jesús, potser estiguem més d'acord del que penses. No es poden arribar a conclusions tan ràpidament. Per la meua part encara no he arribat a cap.

Jesús ha dit...

Amic Joan-Carles: indocumentat sí (i me'n penedixc) però «injust»... Que de 30 portares 20, ja va bé, ja... Si jo ja sé (bé, ja «m'afigure») que si et deixaven a tu a soletes t'organitzaves l'antiga Governació, la novíssima Comunitat, el venerable país i la il·lustre confederació (i perquè no et deixaríem encarrgar-te dels països del costat), a banda d'esmenar-los amb trellat la faena a dos brigades de dialectòlegs.

Altrament, jo només he arribat a una conclusió (provisional): a mi m'agrada acordar-me amb tu tant com discordar amb tu. I de moment, em reconec prou bé en què l'única conclusió certa que tinc és l'extensió de la meua incertesa.

I pleguem, sí, pleguem, que ja hem vagarejat massa per ací...

Amb els meus respectes per a la muller, els fills i, inclús, la sogra.

Toni En Blanc ha dit...

A mi 'gafes' des de sempre m'ha sonat horripilantment mal... Ulleres per sempre.

Andreu ha dit...

Jo tinc una tieta que diu "perejil" al julivert, "senisero" al cendrer i "deport" a l'esport . Caldria investigar-ne l'etimologia? Potser en el llibre d'estil de Canal 9...

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, les paraules són d'admiració a la constància i curiositat inesgotable que mostreu una i una altra vegada.

Jesús, m'ho vaig deixar, però com escrius posts tan "intrigants", doncs ahir hi vaig tornar a veure quin canyaret havies armat. :D

Andreu, no li tires la culpa al valencià de Canal 9, que precisament en això no té res a veure. Una altra cosa és que li tires la culpa al castellà majoritari de Canal 9. Això sí!

Masclet ha dit...

El poema d'Ausiàs March que més m'agrada comença aixina:

Colguen les gents ab alegria festes
lloant a Deu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...

E vaja yo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades;
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son continu plant!


Si vos agrada més un anglicisme (esport) que acceptar una ampliació semàntica moderna d'una paraula ben nostra (deport), avant... vos recorde que l'AVL l'accepta sense problemes (no cal dir la RACV)

Respecte a la fàbula del repartiment de les llengües, també ho diuen, per eixemple, en la Canal de Navarrés respecte del castellà ple de valencianismes que es parla.

Sanchis Guarner arreplega en Guardamar un atre dit famós (que també es repetix en atres zones de la frontera llingüística, canviant la població):

Les chiques de Torrevella
al cresol diuen candil
a la finestra ventana
i al jolivert perejil

I ya que estem, igual algú podria contar fins a quin punt resistix el nostre idioma en Guardamar, perque alguns en la Wikipedia estan empenyats en afirmar que en Guardamar no es parla valencià; els canvis en la definició són constants (yo he participat alguna volta, pero per a restablir-la)

maria ha dit...

gràcies, Vicent, per exculpar-me del delicte d'espionatge que ja m'havia penjat el jesús

Unknown ha dit...

A mi el poema d'Ausiàs Marc que més m'agrada és el següent.Actualize l'ortografia -sense tocar res- com és costum àmpliament admesa en totes les llengües de cultura pertal que el jovent no es trobe massa vocables que semblen escurs sense ser-ho:

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

Pel que fa a la salut de la llengua a Guardamar -sóc d'Elx, visc a Guardamar i conec molt València- un poc millor que a la ciutat de València però sense passar-se'n.
A tall d'exemple, l'alcaldessa parla sempre la parla amb el seu fill de cinc anys i amb el seu home i la tercera part dels guardamarencs més petits ("petit" és ausiasmarquià i encara elxà ) van a línies en valencià.
Hi ha una botiga d'esports a Guardamar retolada "Esports ...". També n'hi ha algunes a Elx. Bon senyal!
Bona nit cresol!

mosseguellet ha dit...

La meua iaia directament deia "lentes" per referir-se a les ulleres...

Això sí, de la validesa o no del mot, ja que ho diguen els filòlegs...

Salutacions des de Crevillent!

Jesús ha dit...

Encuriosit pel comentari de Masclet, he anat a vore l'article de la Wikipedia sobre Guardamar. De llengua no parla molt. Ara, dins la Viquipèdia... açò és una festa (amb divertides tries ortogràfiques):

«El català de Guardamar té com a característica fonamental una forta inpromta del castellà si som fidels a la realitat. Partint d'aquesta base» […].

Però quan comença la festa de veres és tot seguit:

«També hi ha diferencies amb les Normes de Castelló quant a la pronunciació de la primera i segona persona del plural, com nosaltres=/moatros/ vosaltres=/voatros/, degeneració del ja per si degenerat mosatros i vosatros apitxat, el terme /moatros/ també s'aplica com a adjectiu possessiu, així tenim: el nostre poble = el poble de /moatros/. Hi ha paraules arcaiques al lèxic autòcton […] per si no hi hagués prou s'acepta el diminutiu -ico, -ica, ics, -iques, com ara anxovetes = /anxoviques/»

Òbviament, si anem a vore les Normes de Castelló, no cal ni passar de la portada per a vore allò que són: normes ortogràfiques. Difícilment parlaran de si s'ha de dir 'nosaltres', 'mosatros' o 'moatros'. Òbviament, també, «de mosatros» no és cap 'adjectiu possessiu' però sí un 'demostratiu' bastant colpidor de per quin curs de secundària mal aprofitat es quedà el trellat lingüístic de qui haja escrit açò. Ara, un 'hagués' més gran que una palmera d'Elx, no fóra que digueren que no sabia conjugar en qualsevol modalitat de l'idioma, fins i tot la que no es practica a Guardamar. I seguix l'alifara:

«Un altre tret diferenciador és la confusió de la preposició amb per en, com "El teu fill va amb tota la colla" = "El teu fill va en tota la colla", encara que açò seria més aviat una errada a l'hora de parlar que no pas una particularitat dialectal, com si podria ser l'aplicació de noms de vegetals com a finalitat ofensiva».

Per a sort de tots, sobretots forasters ignorants com ara jo, els autors o l'autor mostren una lloable tendència envers la pedagogia lingüística:

«Es recomana als parlants forasters que no tracten d'improvisar amb aquesta pràctica lingüística ja que poden quedar en ridícul, ja que altres vegetals com carbassó, pebrot, o moniato no tenen cap significat pejoratiu.»

No cal que vinguem ningú d'enfora per a minoritzar els parlants de valencià: amb el d'endins n'hi ha per a donar i vendre. No cal que es diga d'enfora que sou uns degenerats: ja us ho dieu d'endins estant. Vaig aprendre fa poc que la sociolingüística catalana en deia, d'això, «autoodi». Seguiu, seguiu afanyant-vos amb les gafes, que més d'u es posa ulleres i tampoc reïx a tindre trellat sobrat.

Vent d Cabylia ha dit...

Mare meua, Jesús, qui ha escrit això? Una ment oberta, sens dubte (com esta, per cert). I després ens diuen blaveros a nosaltres...

D'altra banda, Masclet, tinc un conegut de Guardamar i efectivament diu que la "gent del poble vell" (que supose que serà el terç que diu Joan-Carles) sí que parla valencià. D'altra banda, personalment, m'agrada poder mantindre la diferència entre la pràctica professional de "l'esport" i la pràctica recreativa del "deport".

Unknown ha dit...

Seguim a Guardamar. Avui a les 8 li demane al Violí que m'ajude perquè no em funciona el cotxe. Té un guardamarenc deliciós. A Guardamar tothom encara té malnom. Com que demà arriba l'Institut d'Estudis Catalans en ple a Guardamar he parlat amb "el Botifarra" perquè vinga el trenet turístic. He de parlar amb la Russeta -una alcaldessa bellíssima que sembla un quadro renaixentista italià. http://marylene.es/marylene
Té arrels tabarquines i és nascuda a Occitània de pares guardamarencs. Parla un valencià estàndard sense apitxar de forta arrel guardamarenca. Tant ella com el seu home i el xiquet de cinc anys parlen un valencià de Guardamar bellíssim i millorat: el xiquet va a l'escoleta
municipal amb "línia en valencià".
Parle amb Pep Carmona i em truca Pep Candela. També em truca l'Aracil i la meua "personal assistant" és una jove guardamarenca que escriu català sense faltes. No la vaig elegir jo. Ja hi era quan arribí a Guardamar fa gairebé tres anys des d'Elx quan vaig aprovar unes noves oposicions.

Dels 7 regidors guardamarencs a l'equip de govern parle i em parlen valencià quatre i uns altres dos ho intenten amb bastant bons resultats i el setè és estremeny però viu al poble fa trenta anys i és mestre. Passa això a València o Alacant? A Elx sí passa i el 70% dels regidors són catalanoparlants siguen del signe que siguen. I ni a Guardamar ni a Elx correspon amb la realitat sociolingüística. També passa a Barcelona.. però no a València, però no a Alacant. Mare de Déu Senyor el que és el folklorisme i no veure's la gepa!

Arriba el Petrolet. És el president del Grup de Teatre Renovació. Un home templat de seixanta-i-poquets. Fan teatre en valencià on hi ha actors de la tercera edat i actors molt joves. Un país que no coneixem.

A la llar la propietària encara jove em posa el desdejuni en valencià cada dia. Sa filla adolescent fa línia en valencià a l'Institut les Dunes i té un valencià preciós.
I la cambrera sudamericana ja coneix les meues comandes. Si és molt difícil li traduisc al castellà i ella encantada d'aprendre: m'ho ha demanat. "Joan-Carles hábleme en valenciano que quiero aprender, es que los demás no me hablan aunque les entiendo."

Tots els carrers i la senyalització del poble en monolingüe valencià. La darrera la senyalització hotelera de la qual sóc responsable. I la petita revolució tan sols data de 10 anys arrere perquè la generació major encara fa coses estranyes.

Fa un any entràrem a una botiga de l'Avinguda del País Valencià (el carrer major de tota la vida( ma muller i jo. Observem que el matrimoni de botiguers es parla en valencià. Deuen tenir cinquanta-i-molts.

La parla d'Elx i la de Guardamar són pràcticament la mateixa. Algun arcaisme i algun castellanisme més tant a Elx com a Guardamar.

Total res la de rucades que acabe de llegir. Els parlem en valencià sense conéixer-los. Ens pregunten: "Sou catalans?" Astorat conteste: "Som del Camp d'Elx!". Ens diuen: "A Elx sí que parleu bé valencià no com aquí." "Dona si parlem igualet!"
Guardamar té un 40% de població de fora de l'Estat. Sóc el Tècnic Superior de Turisme i de Residents Estrangers. A Guardamar, a migdia, ni un mot de valencià o castellà. Tothom parla anglès. Els pobles ibèrics són a casa mentre ells omplin bars i terrasses. Com que em vaig criar a Austràlia parle australià perfecte. M'entra un matrimoni de Poms (australià despectiu per British) a l'Oficina de Turisme. Tenen un problema gros i m'avisen perquè isca del despatx. Els pregunte: "Is there anything I can do for you!" en el que els lingüistes anomenen "Cultivated Australian, molt pròxim a l'estàndard de Londres.

L'anglesa, alleugerida i molt enutjada em diu: "At last, somebody British, I'm fed up with all those bloody Spaniards who don't know a word of English." Responc. "I'm sorry but I'm a full blooded local, I'm Valencian but if I can help you I'm still here." No em moleste a enregistrar les seues "apologies". Com diuen els francesos: le plus ça change, le plus c'est la même chose."

Unknown ha dit...

Tan sols un apunt breu. I és la manipulació vinga d'on vinga. A Guardamar hi ha un monument a la llengua catalana que esdevé "monument a la cultura comuna" a vikipèdia. Tots els guardamarencs més il·letrats us diran que Guardamar fou repoblada el 1271 per catalans. És una ciutat de nova planta i forma part de l'imaginari col·lectiu del poble: ser descendents de catalans és pur folklore local. "Aquí enviaren lo pitjoret de Catalunya". La brama ja apareix en alguna crònica oriolana del XVII.
Buscat i trobat a lo tròp a lo tròp (elxà)
http://www.valencians.com/myalbum-photo.lid-7546-cid-7.htm

Espere que no m'expulseu per pesat.

Anònim ha dit...

És un plaer llegir-te Joan-Carles, continua, continua. I Jesús podries editar l'entrada de viquipèdia de Guardamar amb els teus coneixements de sociolingüística, ens faries un gran favor a tots. La meua iaia per part de .... també diu "lentes" (en valencià lents), però no compta molt en cert sentit. Gafes, existeix i és: Peça de ferro emprada per a ajuntar dos objectes, subjectar l'objecte que hom treballa, fixar una peça a un suport, etc. I etimològicament se diu: [1373; deriv. de l'ant. gafar 'agafar'].

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, tot el contrari. És un autèntic goig!