dissabte, 5 de juny del 2010

"Pregàries per la conquista d'Anglaterra" (1588)

La Moma (Tono Gayora)

Hui són els Misteris i demà la Cavalcada, el pas de les Roques i la processó del Corpus. Una festa grossa a la ciutat de València que enfonsa les seues arrels en la tradició cristiana i s'ha celebrat quasi ininterrompudament durant més 650 anys. Afortunadament -almenys des del meu punt de vista-, cada vegada és una festa més dessacralitzada, és a dir, menys conscientment religiosa i més lligada a l'espectacle festiu i el gaudi popu
lar. Amb tot, fins fa quatre dies com aquell que diu la nostra societat era profundament catòlica en tots els sentits, i encara més fa uns segles, quan pràcticament qualsevol acte humà girava -en major o menor grau- entorn de la religió cristiana. Retrocedim, per exemple, 422 anys, fins a 1588: el sevillà Joan de Ribera és arquebisbe de València mentre una gran armada, l'Armada Invencible, salpa de Lisboa amb la missió de participar en la projectada conquesta d'Anglaterra, que havia de ser materialitzada pels terços espanyols de Flandes.

La campanya, per tant, és de primera magnitud i l'arquebisbe, com la resta de prelats de la Monarquia Hispànica, invoca l'ajuda divina per tal que els militars de Felip II puguen reeixir en la seua tasca. Així, organitza una processó general de tota la ciutat de València amb final al convent de sant Francesc -sobre l'actual plaça de l'Ajuntament- en què participen ni més ni menys que 2.400 xiques verges, que van descalces, amb vels negres sobre les cares i cantant lletanies, és a dir, una sèrie de precs repetitius a Déu i la Verge Maria, del tipus: Santa Maria, prega per nosaltres; Santa Mare de Déu, prega per nosaltres; Santa Verge de les Verges, prega per nosaltres, etc. Així ho relata un testimoni presencial, el ciutadà de València Miquel Jeroni Llopis, segons deixà anotat en el dietari que transcrigué recentment Joaquim Martí Mestre (ací trobareu el text, amb l'ortografia original):
A 25 de maig féu lo patriarca de València don Juan de Ribera, dia de l'Ascensió, professó general de pregàries per la conquista d'Anglaterra. I anà a Sant Francesc. I portà davant dos mil quatre-centes, més que menys, donzelles descalces, i deslligades, i tapades les cares amb uns vels negres, cantant la lletania. I aprés, los diumenges consecutius ne féu a la Trinitat, a Nostra Senyora del Socors i altres parts, en suma de set.
És a dir, que les processons no acabaren amb la de Sant Francesc, sinó que també se'n feren moltes més a altres convents de la ciutat. I no acabà ací la cosa, sinó que Joan de Ribera decidí traure la custòdia amb la sagrada forma (l'hòstia, el cos de Crist, que, de fet, és allò que honra la festa del "Corpus") per tal que l'adoraren a la catedral durant més d'una setmana. Hi acudiren diàriament els feligresos de les parròquies i els frares dels monestirs, tornant a recitar lletanies de súplica, tots agenollats dins de la catedral. A més a més, noves processons recorregueren la ciutat dia sí i dia també, participant en esta ocasió les confraries amb ciris i fuets per assotar-se (les deixuplines), així com dones joves de blanc amb crucifixos entonant les pregàries corresponents. Després, encara es tragué una altra figura, el tros de la creu de Jesucrist que es conservava en el reliquiari de la Seu de València:
I aprés, a [...] de juny dit any 1588, tragué lo Santíssim Sacrament en l'altar de la Seu, i estigué obert nou dies. I cada dia de matí anava una parròquia i, en havent dinat, un monestir. I en lo cor, agenollats, cantaven la lletania. I en los mateixos dies ixqueren les confraries, amb ses vestes i tapats, amb atxes i deixuplines, i moltes xiques tapades vestides de blanc, amb crucifixis en les mans, cantant la lletania i cridant Senyor, ver Déu, misericòrdia!, que posaven molta devoció i terror. I aprés, acabats estos nou dies, tragué el "Lignum Crucis" i estigué altres tants dies. I anaven les parròquies i monestirs de la mateixa manera, sense les xiques, per ço que, per haver-ne fet tant abús, manà el Patriarca que no anassen.
Finalment, després de quasi dos mesos seguits de processons, pregàries i actes religiosos per tota la urbs, aproximadament quan l'armada hispànica arribava a les costes cantàbriques rumb a Anglaterra, es decidí portar la imatge de Nostra Senyora del Puig, patrona de València (fins a ben entrat el segle XX), aquella que segons la tradició van trobar el mercedari Pere Nolasc i el mateix Jaume I davall d'una campana prop d'on s'ubicaria el monestir. Feren entrar triomfalment la imatge per les torres de Serrans i la dugueren al convent femení de Sant Julià, en l'actual carrer Sagunt, des d'on es féu una altra gran processó, com la del Corpus, amb totes les autoritats i personalitats de la capital. La patrona dels valencians hi romangué 15 dies, durant els quals arribaren gents de tota la ciutat i les contornades amb ofrenes per a suplicar-li el seu favor:
I aprés, dit any a 17 de juliol, diumenge, a les sis hores de vesprada, entraren Nostra Senyora del Puig per lo portal de Serrans, perquè aquell dia de matí l'havien portada del Puig a colls de frares de dita casa i capellans, i el Patriarca darrere. I la deixaren en Sant Julià. I d'allí, a la vesprada, ixqué professó general i la portaren com a custòdia setze capellans i quatre canonges, i el pali lo virrei, i jurats i barons, com lo dia del Corpus. I estigué 15 dies. I vingueren moltes professons, així de les parròquies i monestirs de València com dels llocs circumveïns d'una i dos llegües al voltant. I donaren moltes presentalles.
Tanmateix, al cap i a la fi, de ben poc serví la intercessió divina. L'armada espanyola fou derrotada el 8 d'agost de 1588 (8-8-88) al canal de la Mànega per la flota britànica comandada per Francis Drake. Davant el fracàs, no és segur que Felip diguera realment allò de: Yo envié mis naves a luchar contra los hombres, no contra los elementos. L'únic que se sap del cert és que escrigué: En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello. Déu estava sempre en mig de tot. No era una simple excusa. Els homes de l'època així ho creien perquè el seu univers mental (educatiu, científic, intel·lectual, tradicional, cultural) era completament diferent al nostre. Afortunadament, com deia, la processó del Corpus de demà, tindrà més de popular que de religiosa...

Nostra Senyora dels Àngels, mare de Déu del Puig, predecessora
de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona dels valencians


6 comentaris:

Unknown ha dit...

Vicent:

Tinc una curiositat. És sabut que Sant Jordi fou patró del Regne de València fins que l'honor passà a Sant Vicent Ferrer. Pel que fa a la Mare de Déu del Puig també era patrona de tot el Regne de València i això passà després a la Mare de Déu dels Desamparats? A mi m'agradaria saber-ho perquè les notícies que tinc és que la Mare de Déu de Montserrat i Sant Jaume són els patrons d'Oriola i de la seva Governació. Em podries recomanar alguna bibliografia o on podríem preguntar això en fonts eclesials?
L'article -com tots els teus- magnífic.

Oscar ha dit...

M'agrada molt esta "provessó", per com és de vistosa. I m'agrada també l'article.

Només una cosa, és correcte dir "festa gran"? Ho dic perquè sembla un calc del castellà, no? Jo sempre he dit i sentit dir "festa grossa" per estes contrades (l'Horta Nord).

Salutacions.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, no conec bibliografia específica sobre la qüestió dels patrons. Únicament sé que l'historiador Rafael Narbona ha treballat molt sobre les festivitats valencians (té un llibre on recull molts articles). Pel que fa als patrons i patrones de la ciutat de València passava com en pràcticament tot: que es deia que eren "de la ciutat i el regne de València" (per exemple, també Sant Vicent o l'Àngel Custodi). Però supose que això no era incompatible amb altres patrons locals o territorials...

Oscar, no ho sé segur, però ho canvie per si un cas i me l'apunte! Pel que fa a "provessó" he decidit mantindre l'original del text, que deia "professó".

Salutacions.

Unknown ha dit...

Per aquí avall a Elx -si més no entre els més ancians i tradicionals- seria normal dir "festa grossa" i no "festa gran". La cosa devia ser general.

A Elx diem sempre "professó" amb /f/. Deu ser un altre arcaisme de l'Extrem Sud. Segons el DCVB "professó" ja és cosa de Llull i el castellonenc Pasqual Tirado -segle XX- fa una metàtesi "porfessó" amb /f/.

Sembla que, a hores d'ara, "provessó" és la forma majoritària al País Valencià i malgrat que el DCVB no ho recull "professó" és encara la forma habitual a l'Extrem Sud del País Valencià.

Gràcies per la informació, Vicent.

Basset ha dit...

Jo sempre he sentit dir "provessó", que era com se deia als pobles on he viscut, principalment a la comarca de la Ribera Alta i de l'Horta Sud, però em pensava que era incorrecte, que calia dir "processó"

Oscar ha dit...

Segurament la "provessó" que se sent en alguns pobles és filla de la "professó" que se sent per alguns altres, una evolució fonètica, vaja. De tota manera, no he volgut sentar càtedra, eh? Només era un comentari al marge, principalment perquè tampoc ho sé.

Salutacions.