dilluns, 10 d’octubre del 2011

Camí de la normalitat valencianista

Hui enllaçaré cap a dos diaris. En primer lloc, la tradicional columna de l'Informatiu, que transcriuré sencera:

Ahir, 9 d’octubre, Alberto Fabra va demostrar que sap parlar valencià, o almenys sap llegir-lo a la perfecció. Desconec si, com va prometre, l’està aprenent o era un simple brindis al sol, però la d’ahir hauria de ser la tònica habitual: cal que el nostre president, per tot el que representa, use la llengua valenciana tant com puga i en tots els àmbits que puga. La seua actitud em recordà la de molts usuaris valencianoparlants de twitter, que escriuen sempre en castellà i ahir es llançaren a fer-ho en valencià mitjançant els hashtags #orgullvalencia i #9doctubre, que, per a satisfacció de tots, arribaren a ser trending topic a nivell estatal. Esperem que la cosa continue i mantinguen l’orgull per tindre una llengua pròpia de forma quotidiana, no només quan arriba el dia dels valencians.   

Alhora, això també em va fer recordar la recent estrena del documental “Una llengua que camina”, sobre els avanços i les dificultats del nostre sistema educatiu. Com s’hi diu, malgrat que els alumnes més preparats són els que ixen de les línies en valencià, la Generalitat hi posa traves. Una bona forma de combatre el fracàs escolar! Esperem també que el president Fabra i el conseller Císcar no continuen per eixe camí i no aprofundisquen la deshonrosa xifra que Camps i Font de Mora els van deixar: la davallada del percentatge de l’ensenyament en valencià. La majoria social reclama tot el contrari, el seu augment, segons assenyalen les enquestes, les peticions de matriculació o altres indicadors, com ara la vitalitat de la música en valencià. Afortunadament, deia el cantant Miquel Gil esta darrera setmana que s’està malacostumant a treballar dins del territori valencià, tota una novetat per a ell. Xino xano, malgrat tot i amb la lluita de la societat civil, sembla que el valencià i el valencianisme continuen agafant força dins de la nostra societat. No tot està perdut des d’este punt de vista.

Un altre bon senyal és la participació sense incidents del valencianisme progressista en la baixada de la Reial Senyera a València i la processó cívica del 9 d’octubre. Després que el 2006 tinguérem més clara la legitimitat de la bandera tricolor com a ensenya dels valencians, el 2007 el Bloc Jove féu una primera participació oficial del valencianisme d’esquerres, amb unes 50 persones. El 2008 hi anaren més o menys els mateixos, encara que aquella edició es veié enrarida per l’estelada catalana gegant que va ser desplegada a la plaça de l’Ajuntament. A l’any següent, la cinquantena que hi repetí fou greument agredida i expulsada de la processó per elements d’extrema dreta. Amb tot, el 2010 augmentà el nombre de valencianistes assistents, aplegats ara pel Centre d’Actuació Valencianista, vora un centenar, que també hagueren de patir amenaces. Finalment, enguany ha convocat la Coalició Compromís, reunint a unes 150 persones, que han desfilat sense problemes pels carrers de València. A més, la regidora Consol Castillo ha portat un dels bordons de la Senyera, fent visualitzar la força política del valencianisme. De vegades, amb una mica d’optimisme, podem pensar que anem camí de la normalitat valencianista. Tant de bo.


Estàtua de Francesc de Vinatea a la plaça de l'Ajuntament de València

I, en segon lloc, enllaçaré la notícia que José Luis García ha publicat hui mateix al Levante-EMV, a la secció Panorama i en valencià, relativa als nous coneixements sobre la revolta encapçalada per Francesc de Vinatea que vaig comentar ací mateix fa uns dies:

Una investigació de l'expert valencià en Història Medieval Vicent Baydal llança quasi set segles després nova llum sobre els fets de Vinatea, qui fora jurat de la capital del Regne de València i tingut a partir de la historiografia com un heroi medieval valencià, per la seua revolta contra el poder real en el primer terç del segle XIV. Segons els estudis de Baydal, que formen part de la seua tesi doctoral presentada fa uns mesos -Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365)-, la revolta de la ciutat de València encapçalada per Francesc de Vinatea no es va produïr en 1333, com es dóna per fet, sinó entre desembre de 1331 i gener de 1332.

Les noves dades sorgeixen del registre dels arxius de la Corona d'Aragó, ja que fins ara tot coneixement acadèmic sobre els successos es basaven en la crònica de Pere el Cerimoniós i les informacions de l'Arxiu Municipal de València. Una nova informació que també modifica les circumstàncies de l'alçament. Segons la hipòtesi de Baydal, Pere el Cerimoniós acusà al seu germanastre Ferran de ser el responsable últim de la revolta de Vinatea. "Ho fa en la crònica que Pere va escriure al final del seu regnat; i ho fa per a netejar la seua imatge, ja que havia ordenat l'assassinat de Ferran", apunta l'expert. Així, mentre fins a ara es donava per fet que la revolta va ser la reacció directa a la donació per part del rei Alfons el Benigne al seu fill l'infant Ferran de les principals viles valencianes, Baydal apunta altra versió. "La realitat és que Alfons el Benigne no va lliurar les viles (Morella, Alzira, Morvedre, Xàtiva i Castelló) a Ferran, sinó a la seua dona, la reina Elionor, com regal de noces en 1329. Ferran no havia nascut encara", explica.

De fet, la revolta de València tampoc va ser immediata. Va haver una primera resistència, diu Baydal, però la revolta es va produir dos anys després, en 1331, quan el rei amplia els poders d'Elionor sobre aquelles viles. És llavors quan Vinatea encapçala una rebel·lió des de València en solidaritat amb aquells nuclis. El jurat de la capital entenia que la cessió d'aquestes afebleria la posició de la capital del Regne. L'alçament de Valencia va provocar que el rei revocara l'ampliació dels poders d'Elionor, però van seguir sota domini de la reina durant un temps fins la mort d'Alfons el Benigne en 1336, una cosa que la versió oficial tampoc contemplava, afig l'investigador.

Baydal, que amb motiu del 9 d'Octubre ja ha apuntat la base del seu estudi en el seu blog personal -www.ventdcabylia.com-, publicarà una article a la fi d'any en una revista brasilera especialitzada en historiamedieval. De moment, conclou, convindria "pensar a canviar el text del pedestal de l'estàtua de Vinatea que presideix la plaça de l'Ajuntament", datat, ara ho sabem, de manera errònia.

5 comentaris:

Oscar ha dit...

La veritat és que, a cada dia que passa, la normalització del valencianisme va sent una realitat, tot i que encara queda molt de camí per recórrer.

Respecte del tema Vinatea, est és un personatge que m'ha paregut sempre molt positiu per a la consciència nacional dels valencians, per això em vaig sorprendre negativament quan IU, amb la Marcos al capdavant, van posicionar-se en contra de posar-li una estàtua a la plaça principal del cap-i-casal tot esgrimint un cas de violència de gènere avant la lettre del jurat (segurament per justificar la seua posició contrària a l'idea per ser obra de l'inefable Gª-Broch). Tu que has estudiat la figura del nostre "heroi medieval", Vicent, que n'hi ha de cert en tot açò?

Vent d Cabylia ha dit...

És cert, es va carregar a la seua dona (crec que es deia Carbona o Carboneta), quan la va pillar "in fraganti" amb un dels seus escuders a sa casa de Morella. Però no només els va matar als dos, sinó una cosa que no se sol saber perquè no es va arreplegar en la biografia que van publicar de Vinatea en 1993: la dona estava embarassada i, en conseqüència, també va matar el fill no nat.

Vinatea devia ser un peça, una mena de Rus "avant la lettre", bròfec i líder. Açò ja és imaginació meua, però per les dades que he anat acumulant em sembla un home valent i atrevit, alhora que violent, interessat i popular. Estigué uns anys desterrat per l'assassinat de la dona i l'escuder, però, així i tot, aconseguí el perdó reial i arribà a les màximes magistratures municipals de la capital del regne...

Sobre l'estàtua, potser es podia haver fet una representació de Vinatea i el poble de València, no d'ell a soles. Però, en tot cas, s'entén que és un símbol no de la seua persona, sinó de l'acte heroic de rebel·lar-se contra el poder absolut del rei. Ho diu el mateix text del pedestal i crec que així s'ha d'entendre. No és un homenatge a la vida de Vinatea, sinó al seu paper en aquella revolta de 1331-1332.

Guerau ha dit...

Si tant ens afecta la integritat moral dels personatges medievals, hauríem de retirar immediatament totes les estàtues de Jaume I, per genocida. La massacre que va perpetrar el Conqueridor amb els musulmans de Mallorca no té res que envejar a l'Holocaust nazi.

Oscar ha dit...

Estic d'acord Guerau. Si ens posarem a rascar tots els mites "nacionals" ens posariem a tremolar. Aixina i tot és una llàstima eixa cara "fosca" del personatge. Crec que ens deuriem centrar, per tant, en els fets concrets que creiem positius (si és que no l'estem estudiant "científicament", és clar).

Guerau ha dit...

Oscar, com sol passar, el mite amaga el personatge real. Si hui en dia hi ha un Poble Valencià, és perquè al segle XIII un home anomenat Jaume va decidir de crear un nou regne. Eixe és el fet que hauríem de commemorar els valencians de hui. Ara bé, fer servir la figura humana de Jaume I com a referent per avançar en la construcció del País al segle XXI ho trobe fora de lloc. Per exemple, Alfons Llorens diu que si Jaume I tornara a convocar les Corts diria "Vergonya cavallers, vergonya", en veure els dirigents polítics valencians actuals, subordinats a Madrid. Tanmateix, allò més natural seria que Jaume I, un home profundament pietós i convençut del seu paper com a rei, s'espantaria, abans que res, en veure la política social de Zapatero i el paper merament testimonial que té la monarquia de Joan Carles I.