dijous, 14 de juny del 2012

Un Estellés desconegut

Portada de la primera edició d'El coixinet (1987)

No en tenia ni idea. Sabia que Estellés havia escrit una poca prosa, com aquell Quadern de Bonaire que vaig descobrir ara fa un parell d'anys, però novel·la? Estellés escrigué una novel·la? Me n'he assabentat fa uns pocs dies, gràcies a una persona que té un exemplar. I no és precisament una novel·la qualsevol, sinó una novel·la eròtica, dita El coixinet. Bé, eròtica per dir alguna cosa, perquè no és que estiga pensada per a augmentar la libido mentre la lliges, sinó que és, més bé, una brofegada a mig camí entre la pornografia i les escenes pujades de to de Bernat i Baldoví -que hi és citat expressament. En un exercici de generositat i màrqueting, l'editorial Laia, que la va publicar per primera vegada en 1987, afirmava el següent en la contraportada de la segona i darrera edició, de 1988: No direm pas que no contingui escenes "dures", diàlegs i expressions estridents... Però tota la narració ha passat pel sedàs de la sensibilitat poètica d'Estellés, que no fa res més que establir una conversa amical amb el lector per contar-li aquelles coses que generalment només es conten a les converses. El poeta de Burjassot ha tingut la gosadia, això sí, d'elevar aquest to íntim de conxorxa col·loquial a la categoria de literatura.

El resultat, però, és sincerament un desastre. En primer lloc, hi ha incorreccions més que evidents al llarg de tot el text, des de canvis de nom en els personatges fins a ruptures de continuïtat narrativa, passant per errades lingüístiques o la barreja constant de formes verbals catalanoorientals amb altres de valencianes. Sembla com si estiguera escrit a presses i corregudes, i sense cap mena de cura editorial posterior. De fet, les poques referències de crítica literària que he pogut trobar a la xarxa, la tracten sense pietat: novel·la eròtica sense pretensions (Gregori, 1991); en opinió unànime de la crítica, no ha assolit el nivell esperat de la vàlua literària de l'autor (Carbó - Simbor, 1993); tindria una justificació poc sòlida pel que fa a la seua concepció com a obra eròtica si als efectes que pot produir en el lector ens atenem (Piquer, 1994); una de les obres més dessaborides de la narrativa eròtica catalana (Pons - Sureda, 2004). I per a què vos en féu una idea general del to de l'obra, vos en puc oferir un breu tast (p. 70-71 de la segona edició):
Va posar les seves mans al cony, per tal d'apartar la pelussa que li obstruïa l'entrada, després va enfonsar el cap i va iniciar una llepada. Poc després la llengua entrava per les intimitats de les grutes ocultes; ella cridava:
- Ai, ai! cara de collons! Quin gust estàs donant-me... com abans no m'havies donat... Em sento com deu sentir-se la Mare de Déu al tabernacle en entrar a l'església. Quina classe de gust em dónes, cabró! Quin gust més gran... ai, que em moro...
Ell va acabar i aleshores li va acostar la polla erecta i grossa, i ella s'incorporà del llit i començà a mamar-li-la.
- Ai, quina polla! Sembla un ciri de clavari!
- Ja te la clavaré, arribada l'hora.
Ella mamava, li regalimava la bava, del gust que sentia.
- Fill de puta, acostat un poquet més, que m'entre tota, fins a la soca
- Ai, quin gust que em dónes... Puta, puta, mamona!
- Insulta'm, pega'm, si ho vols. M'ho he guanyat perquè sí. Em meresco els teus insults, els teus blasmes, perquè en sóc molt de puta.
- No parles i mama... Em mates del gust que em dónes. Allà va... -va fer ell, com si li digués: Aigua va!...
Sentia que la llet li arribava al cim de la polla.
- Ai, escorre't, escorre't, cabró! que em moro, que no aguanto més.
Ell es va córrer i va emplenar la boca d'Encarna, la qual s'ho va engolir prestament.
- Ai, que bo! que tebi, que bo... Licor del Polo, per al mal de queixals...

I així pràcticament tota la novel·la. No obstant, com que és ben curteta (90 pàgines) i manté quasi tota l'estona eixe to distés, quasi d'humor, la veritat és que es llig d'una revolada i de forma amena. És evident, en qualsevol cas, que Vicent Andrés Estellés no pretengué realitzar una gran novel·la, com reflecteix, fins i tot, el títol original que volia donar-li, El rovell dels ous, segons indica l'escriptor Francesc Mompó a través d'una informació proporcionada pel fill major del poeta. Però com que és Estellés i com que la novel·la és molt desconeguda per al públic general -a la xarxa només he trobat esta altra referència de Pere Bessó-, se li perdona tot i és un veritable goig llegir-la. Un petit plaer. Més encara si t'arriba amb l'aureola de misteri amb què a mi m'ha aplegat: El coixinet de la persona que me l'ha deixat viu permanentment en un lloc determinat de sa casa i, per tant, no hi pot eixir; en conseqüència, l'has de llegir in situ o bé rebre'l per mitjà de fotografies, encara que siguen fetes a corre-cuita amb un mòbil. Qui ho diria que així podria llegir la primera i darrera novel·la d'Estellés! Un Estellés desconegut.

5 comentaris:

Amaia ha dit...

Molt poètic no és, la veritat. Qui diria que és estellesià. On trobes estes coses?

Vent d Cabylia ha dit...

Ja dic, el mèrit en este cas no és meu en absolut. Quan em van dir que existia una novel·la eròtica d'Estellés, vaig posar els ulls com a plats!

Àlex ha dit...

Xé, quina troballa! Haurien de reeditar-ho això.

Anònim ha dit...

"Licor del polo". Molt brutot aquest Estellés!

Speaker ha dit...

Molt interessant. Supose que els estudiosos dirien que, com amb els sainets, "no té aspiracions literàries ni estètiques".

Depén com t'ho mires, li podríem dir "narrativa naturalista"... :P