La nova pàtria valenciana: Chandler, Arizona

Qui més qui menys dins de l'ambient valencianista sempre ha pensat en la construcció d'una Utopia nacionalista valenciana, posem per cas en una illa deshabitada, on els valencians que creuen en la identitat, la llengua i la cultura valencianes formarien una nova societat valenciana i valencianista. Però ben prompte la qüestió es dissipa, per totalitària, per impracticable i per destrellatada: què seria del País Valencià sense el seu territori, el seu paisatge, les seues ciutats, els seus pobles, els seus monuments, els seus rius, la seua costa? Tanmateix, si no ho fem no serà perquè als Estats Units d'Amèrica no ens ho posen fàcil. Ans al contrari, com ja vam comentar ací mateix fa més de tres anys, un dels comtats de l'estat de Nou Mèxic adoptà parcialment l'escut de València com a emblema (substituint una fulla de llorer per una pebrera picant mexicana!):

Escut del sheriff del comtat de Valencia (Nou Mèxic, EUA)

Comtat de Valencia (EUA) sobre un mapa de 1895. Atenció que hi ha els
nuclis de "Peralta" i "Luna" (serà una avançada socialista?).També hi ha el "Río Puerco"...

Ara és l'estat federal del costat, Arizona, el que ens ofereix les bases d'un Nou Món: el Valencia Neighborhood de Chandler, una ciutat propera a la capital, Phoenix. Per tal de convéncer-vos, vegeu un parell d'imatges del model de casa Alicante i el vídeo promocional, amb escut reial, aigua a manta, moltes palmeres... Tot per a recordar el lloc d'on venim els valencians (faltaria el tema de la senyalització en castellà, però això amb un parell d'esprais ho tenim apanyat):

Exterior del model de casa Alicante

Cuina del model de casa Alicante

Com podeu comprovar, la coentor és allò que predomina en conjunt, així que ens sentirem com a casa. El seu fundador i promotor, Tom W. Lewis, un home fet a si mateix, ens ho explica amb detall: Some of the architectural themes offered at Valencia include Tuscan, Spanish Colonial, Ranch Hacienda, Desert Prairie and French Country, to name a few. While architectural themes vary by neighborhood, all include elements of Old World sophistication, making Valencia a beautifully articulated and refined community. Nyas, coca: toscà, colonial espanyol, d'hisenda ranxera, de praderes del desert, rural francés... "per citar uns quants estils". A este bon home encara no li han explicat que qui guisa dolç guisa pâ molts, però qui guisa salat guisa pâl gat. En tot cas, estic convençut que pot ser el nostre nou messies. Ací el tenim en una imatge amb la seua dona Jan i en un vídeo que acaba amb qualsevol dubte sobre la qualitat de les construccions de Lewis:

Tom W. Lewis i Jan Lewis,
possibles promotors-presidents de la República Valenciana

Particularment, sempre havia tingut quimera que la bandera d'Arizona, mig senyera de Dubon, mig bandera de la Penya Gol Gran, no podia ser casual. I ara he trobat l'explicació: des de fa temps s'està preparant la colonització valenciana, abans que acabem com la "reserva panda" del vídeo aquell... No debades la Valencia owner's association està al costat del barri de San Vicente i forma un estrany triangle amb el comtat de València (de l'estat de Nou Mèxic) i la ciutat mexicana de Juárez (la Santa Teresa dels bolanyistes, on passen coses rares). Si després de la darrera derrota electoral ja hi van haver propostes d'emigració massiva que no quallaren, potser ara tinguem un lloc on dirigir la mirada: Chandler, Arizona!

Bandera de l'estat d'Arizona. Una senyera en sol naixent o ponent?

Banderes de la Penya Gol Gran. Baix a l'esquerra
s'observa una molt pareguda a la bandera d'Arizona

Ubicació del Valencia Neighborhood a Chandler, Arizona (EUA)

Triangle format pel Valencia Neighborhood, el Valencia County i Ciudad de Juárez

El pa d'Estellés

Estellés -no cal dir el nom ni el primer cognom- ha surat darrerament en les pàgines públiques arran de dos fets commemoratius: la primera Festa Estellés que se celebrarà el proper 4 de setembre, dia del seu naixement, a imitació de la Burns supper escocesa, i el trentenari de la publicació del seu llibre Xàtiva, del que s'han fet ressò Ximo Corts, Xavi Aliaga i Toni Cucarella. Així, m'agradaria sumar-me a la flama que reviurà en molts pobles valencians d'ací a unes poques setmanes amb la còpia d'uns fragments del llibret que, com vaig comentar, trobí (m'estaré fent de l'Horta?) estranyament a La Central del Raval, on no solen tindre edicions antigues. Es tracta del Quadern de Bonaire (1985), el seu primer llibre publicat en prosa, que aplega una sèrie de pensaments autobiogràfics: "Pa amb oli i sal", "Una imatge de la tardor" i "Amb un enyor salvatge".

En el segon text, en què parla del Palmar, l'Albufera de València, les anguiles, l'arròs i la paella (es nota que es va criar a l'Horta: ens horroritzem en veure aquestes paelles mixtes), diu també algunes coses sobre el pa, amb coneixement de causa i que, amb comptades excepcions, continuen plenament vigents en els forns que ens envolten:

Pa del Forn Baluard, a la Barceloneta

Sobre el lamentable estat de decadència actual que ha sofert el pa, la seua elaboració, la seua cuita, la seua presentació al respectable espectador i consumidor, recorde haver escrit alguna pàgina (...) Basta agafar un tros de pa i treure-li la molla: no té cap solta. Abans, la molla era una delícia, com d'aigua, a les dents, al paladar. No estic fent l'elogi de la molla. És que el pa era un tot, saborós, nutritiu. Ara el pa té una missió irrisòriament auxiliar: hom agafa un tros d'aquest pa miserable i l'utilitza només, aproximadament, per a ajudar, amb la forquilla, a la captura d'un tros de lluç, posem per cas. Aquesta missió auxiliar és humiliant per a un producte tan digne i tan essencial com és o era el pa.

També a l'estranger es menja molt poc de pa; però molt sovint es menja un pa excel·lent, d'unes varietats insignes, d'unes molt amenes i distretes varietat, com per exemple a Àustria, a Alemanya, a França mateix, i no diguem a Gran Bretanya. Són països amb imaginació, amb autèntica fantasia creadora. A Hamburg, una panera a taula és un esperonament al festí, encara que només et menges un pessic d'aquest pa o d'aquell altre.

He vist, a casa meua, en vida del meu pare, autèntics drames. Com que la meua mare procedeix d'una de les més il·lustres famílies de forners de l'horta, de vegades, en arribar el meu pare amb el sac del pa, el palpava, sense necessitat de tastar-lo, i li feia tímidament, però amb seguretat, un retret: "Aquest pa t'ha sortit avui corretjós...". Aquest terme, corretjós, inspirava terror. Aleshores hom parlava d'una farina massa fluixa o d'una farina massa forta, i aquesta terminologia concreta de la farina determinava ja un món de possibilitats, d'aptituds creadores.

Font de riquesa i font de contaminació

És la darrera columna de la temporada. Després de descansar en agost, tornarem en setembre a l'Informatiu. I abans de fer la pertinent vacança he volgut escriure sobre la situació mediambiental de la costa valenciana segons els informes ecologistes que han eixit a la llum durant el present mes de juliol. Els problemes són escandalosos en alguns casos, i no passa res. La llei de responsabilitat ambiental és prou indeterminada i moltes vegades acaba en la irresponsabilitat més absoluta. Vegeu, si no, el cas de la "cascada de la merda", que cite en el mateix text (en el vídeo a partir del minut 1', i explicat ací amb més detall):

Com és habitual des de fa vora una dècada, en arribar l’estiu Greenpeace i Ecologistes en acció han presentat els seus informes anuals sobre l’evolució del litoral espanyol: Destrucción a toda costa i Banderas negras. Si bé el primer insisteix de forma un tant temerària en culpabilitzar exclusivament la Generalitat Valenciana del PP de la marxa imparable de la construcció immobiliària (com si el govern central o els ajuntaments de signe contrari l’hagueren frenat), proporciona una dada que resumeix la barbaritat que hem viscut en els darrers temps: “des de 2001 a 2005, en el litoral valencià s’havia construït tant com en tota la seua història”... [Continua a la columna de l'Informatiu; si el web no està disponible, podeu llegir el text sencer a Callosa d'en Sarrià Digital]

Haurem perdut tots els llençols?

Ens continuen llavant la roba des de la riba del Manzanares?

Fussant, fussant, quan vaig fer l'article sobre el rector de la Universitat de València exiliat a Londres a causa de la guerra de Successió, vaig trobar un text de l'època, publicat per Vicent Josep Escartí com a apèndix documental a la seua edició del Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí i Major, que parla de la rebel·lió austriacista contra Felip V des d'un punt de vista proborbònic. Es tracta d'una cançoneta, escrita a finals de 1706 o començaments de 1707 -poc abans de la batalla d'Almansa i la derrota dels austriacistes valencians-, que reprodueix un suposat diàleg entre dos bugaderes de Carabanchel, Mari García i la seua nora Isabel, que parlen de la fidelitat a la monarquia borbònica dels diversos territoris peninsulars, emprant la metàfora de la roba tacada que cal llavar.

Així, per exemple, Catalunya s'havia tacat tant que merece un jabón tirano (un jabón de Palencia), mentre que Aragó, malgrat les crides catalanes, continuava servint bien a su rey. Castella, per la seua banda, només tenia tacades algunes vores (els pocs austriacistes castellans), mentre que València s'havia tacat perquè Catalunya l'havia temptada, bo i tornant-se dementada. Finalment, Múrcia s'havia tacat inicialment però de seguida s'havia llavat, aplicant, fins i tot, jabones a València (els atacs murcians contra els austracistes del sud valencià). El resultat de la guerra és ben conegut per tots: la victòria borbònica i l'eliminació dels drets públics territorials no castellans. De fet, ara per ara sembla que la bugada la van fer a consciència i van deixar la roba ben neta, excepte en un cas, el català. No debades ja deien Mari García i la seua nora que Catalunya tiene la mancha entrapada (segons el DRAE, plena de polvo y de mugre, de modo que no se puede limpiar).

Ací van alguns fragments del text, que podreu trobar més desenvolupat al llibre esmentat de Vicent Josep Escartí:

Todo saldrá a la colada,

señora Mari García,
que ya se haze la legía
para la ropa manchada.

Cataluña en mi conciencia,
según las manchas que tiene,
me parece que conviene
darle un jabón de Palencia.
Su revelde resistencia
merece un jabón tirano
y apretarle bien la mano
que está en la mancha entrapada:
todo saldrá a la colada.

Cataluña bien quisiera
que en la ropa de Aragón
cayera el mesmo borrón,
Pero tiró pies a fuera
y se porta de manera
que sirve bien a su rey [...]
La ropa de las Castillas
siempre ha sido fina ropa:
si alguna mancha se topa
es allá por las orillas [...]

En la ropa valenciana
también la mancha cayó,
quando la ropa tentó
una mano catalana.
Mas ya les cardan la lana
y, conforme al passo que van,
creo que a puro batán
ha de quedar assolada:
todo saldrá a la colada.

¿Quién creyera que en Valencia
semejante mancha huviera
si en sus armas conociera
dos L L por excelencia?
Basset, gefe y dando audiencia
Cardona, primer magnate.
¡Jesús, y qué disparate!
¡Valencia está dementada!
Todo saldrá a la colada. [...]

Murcia, assí que conoció
que la malicia y engaño
hechó una mancha en su paño,
al instante se labó
y luego al punto salió
con todos sus campiones,
dando a Valencia jabones,
porque su mancha le enfada.
Todo saldrá a la colada.

Novetats estiuenques

El vi dels campions... Trobareu l'explicació al blog Taula RaSa

En la columna de "Novetats estiuenques" de la dreta he inclós uns quants blogs que he descobert darrerament i, entre els quals, hi ha un poc de tot: el curós blog de cuina Rossejat, d'un torrentí resident a Ciutat de Mallorca; el de l'escriptor Andreu Sevilla, darrerament en boca de molts pel seu recomanable llibre digital La penombra de la coloma; el no menys recomanable Camp de proves literari de Fakhfakhina; els d'Anna, Perxant per l'ample, Llima, Le vin du cadavre, i A. Dragomiloff, Una habitació pròpia, que continuen incrementant el nombre de dones blogueres; la renascuda revista satírica El corcó de Sueca; el blog de Jordi Oltra, que pareix més actiu que mai; el d'Emili Nieto, amb una mirada particular sobre el cinema, la música i la literatura; i el de Natxo Escandell, que ha passat de l'erasmus italià al gaudi de l'estiu a la terreta.

Així mateix, he enllaçat també mitja dotzena de blogs més que per una cosa o altra m'agraden especialment: Barat a cançons, on Toni de l'Hostal, Pep Toni Ferrer d'Oliva Trencada i no sé qui més -perquè no trobe l'explicació de la falla- comparteixen gustos i vídeos musicals; el blog De la Pobla, passant per Llíria, ben eclèctic i interessant (filologia, música, política i cinema, de moment); el de Víctor, l'heroi de llegenda, que és capaç de fer un post amb més de 3.500 "f" o d'informar que el personatge de Mikhail a Lost és catalanòfil; el blog a quatre mans Taula RaSa (de Rafa i Salveta), que dóna una mica de normalitat a la qüestió lingüística en el món bloguer (gent que ha passat per Noves Generacions, molt aficionada a la selecció espanyola, sense interessos valencianistes, però que escriu en valencià); i, finalment, dos blogs plens d'interés i fricor: Sopar el dimecres (des del 17 de gener de 1991) i La penya està fatal.

El primer és un blog col·lectiu mantingut per una colla d'amics de l'Horta (o de la Ribera), on es fan crítiques musicals tan demolidores com la següent:

Anit vaig estar al concert dels deep purple a València.
Unes iaies totals, poca veu i el cantant pareixia un turiste que ha vingut a passar uns dies a la platja. uns botets de risa i sense cap energía.
La veritat és que a la penya això, que ja esperabem, no ens va parar.
Carrutxa guitarrera a tope.
Sentir "Smoke on the water" en dirècte va ser algo que jo no podia perdrem en esta vida.
Tremenda suà i bon rollo

Per la seua banda, el segon dels blogs esmentats està escrit baix el pseudònim de Mequetrefe Hammelin, de Sella (la Marina baixa), i conté posts esplendorosos com El fungol i la premsa, sobre els deliris imperialistes d'Ansón, Conceptes, el Fary i el haitxís, on s'explica l'ús del terme bresquillada com adaptació del mot farynesc melocotonazo, o la secció Ahí estàs tuuuu, que va començar fa poquet amb un repàs a la trajectòria de Paul Kagame (el cognom ho diu tot). I els posts de Mequetrefe no són només de broma i humor, sinó que també van plens de reflexions polítiques i anàlisis profundes dels comportaments humans de la societat de la qual formem part. Visca, doncs, el penyafatalisme! (Ah, per cert, i sembla que l'Auroblogger ha tornat!)

El valencianisme de Varela

Fa un parell de mesos que una periodista, Marta Moreira, qualificava de gir valencianista l'arribada de Javier Varela al MuVIM. L'entrevista que la mateixa periodista li feia ahir deixa ben clar el valencianisme antivalencià que practicarà Varela. Una "camama" de valencianisme. Provincianisme castellanista a més no poder:

Varela, valencianista de pro...

L’edició valenciana del diari ABC va publicar ahir una entrevista a l’historiador Javier Varela, nou director del MuVIM, substitut del dimitit Román de la Calle després de l’ignominiós afer de la censura política de l’exposició Fragments d’un any. La conversa amb qui també és alcalde de Torre Baixa pel PP, titulada "Hablo con el lenguaje del intelectual, no con el de la política", dóna bon compte de quines mans dirigiran a partir d’ara un dels principals museus de la ciutat de València. En primer lloc, després d’atribuir-se sense cap tipus d’humilitat la categoria d’intel·lectual –"está mal que lo diga pero es lo que soy"– i de definir la intel·lectualitat com la recerca de "la verdad, de la libertad de pensamiento", amolla que: "quiero montar otra exposición que cuente la ambición de Valencia de llegar al mar en sentido amplio" (ja se sap, el Cabanyal sempre en mig)... [Continua a l'Informatiu]

Filmin

Imatges del catàleg de Filmin

En el post de despús-ahir, en què enllaçava una descàrrega no autoritzada del darrer treball discogràfic de Remigi Palmero, hi va haver certa polèmica: la productora, LaCasaCalba, es queixà amargament del fet d'haver de treballar de forma gratuïta... No entraré ara en el fons de la qüestió i en la inevitabilitat de certes coses a les quals cal adaptar-se (això o el ludisme, tu em diràs), sinó que aprofitaré per a parlar d'un web que tracta de trobar en internet una solució més que un agreujant dels problemes de comercialització de cert tipus d'audiovisuals. Es tracta de Filmin, una selecció de pel·lícules i curtmetratges de cinema independent que difícilment es poden veure en sales de projecció, perquè no són rendibles (algunes ni s'arriben a estrenar en molts llocs de la península Ibèrica).

Així, mitjançant l'agrupació en la pàgina i el pagament de 2 o 3 euros per visualització en línia (o de 10 euros mensuals per veure tots els films possibles al llarg de 3 mesos), s'intenta traure un profit econòmic que abans difícilment arribaria a través de vídeos i altres drets de comercialització i projecció. La particular situació d'estes pel·lícules, que es mouen en circuits minoritaris, fa que en general no es puguen veure en altres servidors gratuïts, per la qual cosa és possible que la idea puga funcionar. D'altra banda, el web és realment complet, amb una bona presentació, un blog i unes crítiques cinematogràfiques pròpies, la participació dels usuaris, etc. L'únic que potser falla de moment és el catàleg, un tant escàs, de 315 títols ara per ara. En tot cas, s'hi poden trobar coses molt interessants. Gaudiu-lo si l'aprofiteu!

Remigi Palmero, "Sense comentaris"

Suc de taronja alginetina

Si l'altre dia parlava del darrer disc d'Aspencat, gravat l'any passat, hui toca fer memòria d'un altre treball del 2009, que també ha passat una mica desapercebut per l'escena cibernètica però que és ideal per a estos moments d'estiu: el "Sense comentaris" de Remigi Palmero. Produït per LaCasaCalba amb tota la senzillesa del món (guitarra i veu a la casa del propi Palmero), el disc és una joieta per als sentits, plena de metàfores meravelloses sobre el gaudi de la vida, la recança i la malenconia, la impossible recerca de l'equilibri vital o els gojosos però fugaços instants de felicitat. Com deia, és ben indicat per a l'estiu, ja siga mentre fem un arrosset, mentre festegem algú, mentre fem l'amor, mentre se n'anem de festa o mentre, simplement, fruïm del sol que ens acarona la pell... Ací el podeu comprar i ací podreu trobar totes les lletres del disc. Vos en deixe un tastet. Bon profit!

Excés de tensions, més mudances, tempesta d’emocions, s’avancen les vacances, s’ha de recuperar el cor, que descansa la flor. Podria cantar-te trist, doncs ja sobra lament i la cançó segueix transcorrent així, així, així…Perquè amb tu o sense tu he de seguir, de seguir, de continuar… Entre voler i no voler, entre volar i no volar pots desesperar. De la eufòria a la sénia, al passadís sense finestres. Buida queda la falsa glòria, deixa de sonar el bon matí, abans de la histèria anem a passejar per ahí…Perquè amb tu o sense tu… Entre culpa i disculpa va eixint el sol que deixa muts, fins l’amant més tossut li dona al canvi si manca pinya. Si no crema la llenya, abans o després u bota a una altra penya. És millor deixar-ho clar; aigua clara és la contrasenya. Amb tu o sense tu...

De sobte pareix que amaneix, la nit s’esfuma, la llum creix il.luminant un paisatge que sempre va de viatge. Després de sopar vaig entrar al taller, la guitarra va dir: –Tenim quefer!. Ara que res molesta la memòria refresca. Va eixint el sol, el pollastre quiquiriqui, la trompeta en si bemoll, ocells de foc al vol. Va eixint el sol, es derreteix la neu, la veïna estén llençols cantant a viva veu: Va eixint el sol…La brisa de la matinada ompli els carrers de la vil.la, passa una bici embalada: –¡Genaro, la frescoreta espavila!. Van obrint-se les blanques margalides, els gats busquen caloreta. Bon dia estimada xiqueta, tens un jardí que no s’oblida. Va eixint el sol

Açò va pujant, xe com portes el ritme, costa una miqueta respirar amb tanta emoció. Negra, quan hi ha química el cor s’alegra, les mans no volen guants, els cors fonen diamants. Aquest instant s’encén negra amb el teu compàs celestial. On va, tant de qué tal? Si açò ja és total, no som de pedra…Negra… Moreneta, xe quin so li traus al bongo, no vares perdre el temps enllà el Kongo, xe que bò, xe quin gust, fora disgust. Amb tu canvia l’ambient, quan balles ahí et va l’ànima, la música alimenta l’esperit. Aquest instant…Una abraçada de les teues és una autèntica passada, es queda u sense gens de rancor, com un esclau del color, no interessen les baralles. Aquest instant...

Has aconseguit portar-me a la lluna i al sol. Hem tastat juntets les meravelles que s’ofereixen sota llençol. Damunt m’has regalat aquest cangur, amb ell m’oblide fins i tot del futur. També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda. Cuines bé…M’has ensenyat més del que somiava, m’has acostat una cançó que faltava, també m’he endut alguna bastonada d’aquestes que deixen tort. Has compartit amb mi el teu hort, ses paraules podrides, bona i mala sort. També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda. Cuines bé, cuines bé…Compartir no és gens fàcil, en el moment no ha de ser tan difícil, amb la teua ajuda crec que soc un altre una miqueta menys imbècil. Redolar, qui no redola?. Rebotar, qui no rebota?...També tens tu l’altra banda, cuines bé l’arròs a banda.

Únics en el món

Ahir em va pegar per comprovar si allà al nord la gent era noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Vaig estar mirant per internet la cobertura mediàtica de la final del Mundial per part dels informatius públics neerlandesos i, home, massa diferents en eixe sentit de la gent del sud no són. Fins i tot, l'única notícia que donaven de "l'altra part", de l'afició espanyola, estava enfocada a través del prisma nacional propi: anaven a Madrid a preguntar per què havien deixat escapar Schneider a l'Inter de Milà. Que el futbol siga allò més important de la vida sociopolítica d'un país durant un temps (siga Espanya, siga el País Valencià, siga Holanda, siga Catalunya) entra dins dels paràmetres del moment que ens ha tocat viure. No cal que ens flagel·lem, doncs (bé, una micotiua sí, perquè en el nostre cas al "problema social" del futbol s'afig el "problema nacional" de l'espanyolitat castissa...). El que ja no sembla tan normal són moltes altres coses que afecten directament la nostra vida quotidiana i el nostre futur, com tracte de fer veure hui a la columna de l'Informatiu:

La que veritablement es va posar "roja" ahir per la nit

Els progres, jo inclós, ens pensem que a Espanya tot és pitjor: els polítics són els més roïns del món, els mitjans els més adotzenats i la ciutadania la més acomodatícia. És normal, doncs, que quan arriben ocasions com esta, en què «la Marea Roja» envaeix televisions, ràdios i diaris de tots els colors, ens escandalitzem demanant una mica de trellat en relació amb la veritable situació del nostre dia a dia i d’equanimitat amb els que no necessàriament vibrem amb la selecció nacional de futbol. Tendim a barrejar-ho tot i veure en la febre esportivopatrioteril un símptoma més de la nostra indecència política, social i moral. Tanmateix, sembla que una cosa no va indestriablement lligada a l’altra. Del Mundial ningú s’escapa, per molta civilització que s’haja arribat a desenvolupar. La comparació entre els informatius de les televisions públiques d’Espanya i els Països Baixos en els moments previs a la final així ho indica... [Continua a l'Informatiu]

L'ama del corral i del carrer

Hi ha una de les cançons d'Aspencat que vaig enllaçar ahir, "Xiqueta dolça", en què apareix Josep Nadal, de La Gossa Sorda, cantant una sèrie de versos entre els quals hi ha el de Xiqueta meua, l'ama del corral i del carrer, procedent d'una cançó de bressol, "La meua xiqueta", ben coneguda per la majoria de nosaltres i que és una bona mostra de la retroalimentació de la cultura en valencià. Fussant una miqueta la trobem en un grapat de composicions de poetes i grups valencians, d'Estellés als Obrint Pas. Comencem, però, pel principi, per la versió tradicional, que bàsicament sol fer així:

La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
i la flor del taronger.

Hi ha, però, moltíssimes versions, com esta preciosa cantada per Maria del Mar Bonet, que afig, a més, Noni-noni, fes noneta, que la mare no té llet, la poqueta que tenia l'ha donada al porqueret. Noni-noni, fes noneta, que li vinga la soneta, la soneta li vindrà el dia que es casarà:

Hi ha desenes de variacions segons es pot comprovar en esta tesi sobre la cançó de bressol com a fenomen etnomusicològic (p. 1010-1014). A la Marina, per exemple, es documenta la versió en xiquet i el canvi de la flor del taronger per la flor de l'ametler; a l'Horta, per la seua banda, hi ha una versió que promet un trenet de joguet, com també ho fan altres amb una camiseta, un nino o unes sabates noves; a d'altres llocs la figuera i la parra es transformen en la llimera i la parra, en la fulla de la parra o en la perera sucrera; mentre que la versió recollida per Joan Amades parla del fruit del mangraner, la barraca de l'horta i el sol matiner. Una de tantes versions s'inclou, per exemple, en un dels passatges de la Cançó de bressol del darrer disc de Pep Botifarra, interpretada per Lola de la Torre.

Però no només la trobem entre cantants de música tradicional sinó també en il·lustres referents literaris i en músics de tots els estils. En primer lloc, com he esmentat adés, el mateix Vicent Andrés Estellés emprà aquells versos en la Cançó de bressol a la seua pròpia filla morta:

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Per la seua banda, Marc Granell reconvertí els versos tradicionals en una Cançó de bressol per a despertar consciències:

La meua xiqueta és l'ama
de l'asfalt i del carrer.
No té pares ni té casa,
només fam, por i fred.

La meua xiqueta es passa
tot el dia en el taller,
treballant com una esclava
per als rics de l'Occident.

També Paco Muñoz féu la seua pròpia versió en la cançó "Land of València", declarant saber irònicament que mai seré l'amo del corral ni del carrer:

I, igualment, no només l'han utilitzada cantautors sinó també grups valencians de totes les classes, des dels més divertits, com Bajoqueta Rock en la seua "Nana rock" i Sva-ters en el "Rock-Sva" dedicat a Rita Barberà, fins als més populars, com La Gossa Sorda en "Batiste Ceba" i Obrint Pas en "Cançó de bressol", passant per més desconeguts com els Ovidi Twins en "La carxofa" o Compartir dóna gustet en l'inici de "La Puri, el Botín i el Pere":

Finalment, a banda de la menció ja dita d'Aspencat, també els Rapsodes han fet el seu particular homenatge a "La meua xiqueta" en el començament de la seua cançó "Rita, la cantãora" (una altra vegada l'alcaldessa); en esta ocasió, a més a més, la vinculen a una altra lletra popular valenciana que segurament també s'inspira en aquella cançó de bressol, la d'"El faller", del mestre Serrano i Maximilià Thous (com l'"Himne de València"), que inclou allò de: Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama, per culpa teua tinc el cor encés en flama. Per a cloure, ací teniu les dos, la dels Rapsodes i l'himne faller per excel·lència, cantat per Joan Monleón i Els Pavesos:

Xe, i després direu que els valencians no som nació. Perquè no volem... ;-)

Obri la llauna

Aprofitant que fa poquet s'ha rellançat el primer videoclip d'Obri la llauna, el darrer treball del grup de la Marina Aspencat, aprofitant que el disc té cançons xulíssimes que diuen veritats com a cases, i aprofitant que amb l'estiu vénen encara més ganes de ballar ska i reggae, enllace el vídeo esmentat, "Temps", un altre no oficial, "Xiqueta dolça", i tres peces més, "Tu creus", "Connectant" i "A passes de gegant". Ells mateixos enllacen en el seu web una adreça on descarregar el disc sencer. Gaudiu-lo!

Crítica "interna"

Amb la columna de hui de l'Informatiu, l'únic que he pogut publicar en el blog des de dilluns passat, segurament em guanyaré l'antipatia de molts: cal fer pinya dins del valencianisme, no donar mala imatge, no disgregar les poques forces que tenim, etc. Però després de comprovar la manca d'ambició política de Consol Castillo, candidata del BLOC a l'alcaldia de València, no he pogut restar callat, sobretot després de les declaracions que ha fet Pere Mayor. Ja sé que els partits en general van plens de polítics sense preparació específica per als càrrecs públics, però si critiquem uns, també haurem de criticar "els nostres". I tant de bo Consol Castillo siga escollida, juntament amb Joan Ribó, com a regidora municipal de València, cosa, d'altra banda, certament difícil. Crec que este desig no és contradictori amb la crítica...

Entre moltes de les coses que Pere Mayor digué en l’entrevista publicada per l’Informatiu dimecres passat, hi hagué una que em cridà especialment l’atenció: “A veure si a l’ajuntament de València tenim uns regidors que fan oposició de veres”. Açò ho diu la persona que ha col·locat la seua dona, Consol Castillo, com a cap de llista del BLOC a l’alcaldia de la capital, és a dir, la número 2 de la candidatura de Compromís per València, encapçalada per Joan Ribó. Ací mateix vaig expressar els meus dubtes sobre la conveniència de la seua tria per les simples directrius del partit, però em restava veure-la i sentir-la en directe, cosa que vaig poder fer en l’assemblea del BLOC de València del passat 29 de maig, en què va ser escollida oficialment com a candidata. I la sensació no va ser gens positiva... [Continua a la columna de l'Informatiu]

Lluites de gladiadors, un bon negoci?

Per moltes raons que objectivament puga haver per a reinstaurar les lluites de gladiadors, hi ha un parell que les superen totes: el dret a la vida i el grau de civilització que presumim haver assolit. Doncs, particularment -i supose que a molta altra gent-, em passa el mateix amb el circuit urbà de Fórmula 1 de València: hi ha una raó que anul·la qualsevol altra. Les ciutats (del llatí civitas, conjunt de ciutadans) són un lloc a viure, no un gran circ on fer i desfer sense que importen el més mínim els seus habitants (Juan E. Tur explica hui la meravella de viure al costat del circuit). Si la Fórmula 1 és un negoci rendible tal i com el plantegen els nostres governants -cosa que està per demostrar amb el cànon de 90 milions d'euros pagat per la Generalitat Valenciana en favor d'una empresa privada-, que el facen on toca: al circuit de Xest, que els turistes s'hostatjarien igualment a València. I si Ecclestone no vol un miserable circuit de carreres no urbà, que es busque una altra capital bananera on explotar els seus habitants (els únics circuits urbans urbans -que es fan en plena ciutat- són ara per ara els de Mònaco, Singapur, Abu Dhabi i València, grans exemples de democràcia participativa...). De tot això en parle hui a l'Informatiu:

- Una besãeta, carinyet...

Aristòtil i molts altres pensadors grecoromans afirmaven que l’esclavitud era un fenomen natural i necessari per al bon funcionament de la societat. No debades les principals economies de l’Antiguitat es basaven en el treball forçós d’ingents quantitats d’esclaus. És a dir, feta l’acció, feta la justificació. Qualsevol cosa es pot argumentar: només cal presentar una sèrie lògica de raons en favor de la teua posició i amagar-ne les que estan en contra o presentar-les fora de context. D’això en saben molt a Radio Televisió Valenciana. I ho dic a tall del Gran Premi de Fórmula 1, ja que els “rigorosos, plurals i contrastats informatius” de la casa –López Jaraba dixit– s’han convertit durant els darrers dies en un publireportatge permanent de les bondats de l’esdeveniment... [Continua a l'Informatiu]

Valencians renegats: Jordi de Fenollar (II)

Hui continuaré amb la sèrie que vaig començar sobre els articles que ara fa 80 anys, en l'interval entre la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la II República Espanyola, va escriure Teodor Llorente fill a la seua columna de Las Provincias, amb el pseudònim de Jordi de Fenollar. En esta ocasió el tema de reflexió és la facilitat amb què els valencians perdien la seua identitat quan es traslladaven a viure a Madrid, en contraposició amb el que passava amb els que anaven a Barcelona. Igualment, Llorente compara eixa situació amb la dels catalans, que, on anaren, mantenien les seues arrels i la idea de tornar a casa. Unes quantes generacions després sembla que la cosa no ha canviat tant...

Associació de valencians a Barcelona

Valencianos renegados [21 de juny de 1930]

El caso del valenciano renegado suele darse, especialmente, entre aquellos hijos de la tierra que en busca de más amplios horizontes se establecieron en Madrid. No es un caso general, pero se da con lamentable frecuencia.
No acertamos a adivinar qué influencia pueda tener el ambiente de la Corte para ciertos individuos que los entontece en grado tan superlativo, que solo por el hecho de vivir en la capital de la nación se consideran superhombres y ya miran desdeñosamente a sus antiguos conciudadanos, como si fueren seres de inferior categoría.
Y lo mas extraordinario es que esto sucede solo con individuos que se establecen en Madrid, no con los que fijan su residencia en otras partes, los cuales continúan tan valencianos, cuando no más, que en los tiempos de su vecindad en Valencia.
En comprobación de esto que decimos, están los casos de Barcelona y Madrid. En la primera de dichas ciudades hay, que sepamos, tres círculos valencianos, en los que se reúnen algunos millares de hijos de nuestra tierra; en Madrid no hay ni uno solo.

Y no es lo malo, y conste que hablamos siempre en términos generales, y reconociendo honrosísimas y muy repetidas excepciones, que esos valencianos se olviden de su tierra, sino que se permitan hablar de ella con gesto despectivo, como si todo fuera de una condición tan inferior que no mereciese ser tomado en cuenta.
Y si por desventura el valenciano renegado logró despuntar un poco en la Corte, hay que echarse a temblar, pues no contento con obtener los beneficios que le reportan los adelantos de su carrera, cree que todos sus antiguos conciudadanos están obligados a envolverle en incienso a todas horas y a prodigarle homenajes cada vez que se le ocurre dar una vueltecita por Valencia para ver quemar una falla, o embriagarse con los estampidos de una traca, únicas manifestaciones que considera interesantes, ya que para otras cosas de más enjundia está la ciudad de su residencia.
Así ocurre que varios de esos valencianos que llegan a ocupar cargos de importancia, desde los cuales algunos beneficios podrían hacer a Valencia, nada hagan, porque viven sólo atentos a su medro personal y en tanto utilizan en determinadas ocasiones su título de hijos de Valencia, en cuanto lo necesitan para subir varios escalones más en su carrera.

En Cataluña, y perdone el lector que en la serie de estos artículos se la nombre de cuando en cuando, en razón de su intenso amor a su tierra y de los progresos que ese amor le ha reportado, no hay ningún hijo que se despegue jamás de su región, y aún en los casos en que llegan a ocupar elevados cargos en la gobernación del Estado, cuando cesan de desempeñarlos regresan a Cataluña; en Valencia, en cambio, se repite mucho el hecho del político que llega a elevarse un poco y lo primero que hace es trasladarse a Madrid y fijar allí su residencia. Y esto, aunque no sea una prueba de antivalencianismo, porque podrían citarse varios casos que lo desmintiesen, no deja de ser muy significativo.
Y conste, repetimos, que solo generalizamos; el lector sobradamente señalará muchos casos concretos.

L'Albufera a "Callejeros"

Divendres vaig trobar a La Central del Raval un llibret antic (cosa estranya) de prosa escrita per Vicent Andrés Estellés. Deia algunes coses delicioses sobre El Palmar i l'Albufera de València. Volia fer-ne algun comentari al blog, però a la nit feren un especial de Callejeros sobre el mateix tema. I ara no sé què dir... Em limitaré a enllaçar el reportatge. Si teniu mitja horeta, jutgeu per vosaltres mateixos:

El "9 d'octubre" sevillà

El penó reial de Ferran III en la processó de Sant
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla

Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos "Dios ayuda", et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte [de l'any 1248].

Són paraules de l'Estoria de España, la crònica d'Alfons X el Savi (1221-1284), que vindria a ser l'equivalent (i viceversa) del Llibre dels fets de Jaume I (1208-1276). No ben bé, perquè la primera té un caràcter cronístic i historiogràfic més marcat, de simple relat dels fets, mentre que el to de la segona s'aproxima més a unes memòries autobiogràfiques, on la visió personal del rei té una importància insòlita i cabdal. Per exemple, eixa diferència és ben palesa en el passatge correlatiu de la col·locació de la senyera reial sobre les muralles de Balansiyya, que en El llibre dels fets és un moment d'intensa emotivitat, viscuda a través dels ulls del mateix Jaume I:

Enviam a dir al rei e rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple, e ells dixeren que els plaïa. E nós fom en la rambla, entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feita.

Amb tot, el que vull destacar ara no és la distinció tipològica entre ambdues cròniques, sinó el fet que moltes de les coses que creiem com a úniques i particulars de la nostra història es corresponen amb processos, fenòmens i episodis comuns a les societats ibèriques o europees (amb els seus matisos i diferències, evidentment). En el cas concret de Ferran III, a banda dels paral·lelismes conqueridors amb Jaume I (Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia el castellanolleonés, Mallorca i València el catalanoaragonés) i dels intents de canonització duts a terme en el segle XVII (reeixit el primer, fracassat el segon), hi hagué, com hem vist, una cosa molt concreta que quedà reflectida en les cròniques corresponents: la hissada de la bandera reial en dos de les principals ciutats musulmanes que conqueriren, València en 1238 i Sevilla en 1248.

En bona lògica, en totes dues ciutats la bandera reial sempre tingué un paper molt destacat en la commemoració de sengles conquestes, celebrades respectivament el 9 d'octubre i el 23 de novembre. Eixa és, però, una primera diferència: els valencians celebraven l'entrada del rei a la ciutat (la rendició i l'episodi de la senyera fou uns dies abans, la vespra de Sant Miquel) mentre que els sevillans fixaren el dia rememoratiu en la rendició i l'onejament del penó reial (l'entrada tingué lloc uns dies després, en Sant Isidre). Una segona diferència és que que els valencians empraren una bandera alternativa, que no era la hissada el dia de la conquesta, mentre que els sevillans feien servir el penó original; és a dir, a València es creà una dualitat entre el penó conqueridor de Jaume I, conservat al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i la senyera custodiada a la Casa de la Ciutat, que no es produí a Sevilla, on hi havia un únic estendard, el de la conquesta, de Ferran III, que es guardava en la catedral de la ciutat.

Segurament això darrer s'explica pel fet que la commemoració sevillana començà a realitzar-se de forma quasi immediata a la conquesta, instituïda ja en 1255 pel rei Alfons X, fill de Ferran III, mentre que a València la primera processó festiva no s'organitzà fins a 1338, en ocasió del primer centenari de la presa de la ciutat, a instància del Consell municipal. Així, en el cas valencià el dia festiu prengué molta més força com a celebració política de caire ciutadà i regnícola, ja que no debades els jurats de la capital sempre tractaven d'associar el record de Jaume I a la fundació i les llibertats de la ciutat i el propi regne. Per això, mentre que a Sevilla la processó es limitava a l'interior de la catedral, a València "eixia al carrer", partint de la Casa de la Ciutat i recorrent bona part del nucli urbà. Fet i fet, la celebració sevillana tenia un caràcter més monàrquic que municipal, cosa que quedava reflectida en l'altre element primordial que s'utilitzava a banda del penó: l'espasa de Ferran III, la tomba del qual, a més a més, era oberta, puix es conserva de cos present a la pròpia catedral.

A València la suposada espasa de Jaume I es custodia a l'Ajuntament, però, pel que sembla, mai no tingué paper tan rellevant en la rememoració de la conquesta, sinó que el protagonisme l'acaparava eminentment la senyera, símbol del rei però també de la host ciutadana, amb el consegüent ritual de no inclinar-la davant ningú. A Sevilla, en canvi, no guardaven formalitats amb el penó, dut pel membre més jove de la corporació municipal (a València era el justícia criminal, el màxim representant honorífic de la ciutat), però les reservaven per a l'espasa, portada per l'asistente (l'alcalde), bo i agafant-la per la punta ja que només podia ser presa pel mànec per aquells que gaudien de dignitat reial. La presència i la reverència a l'espasa reial tenia tanta importància que el mateix acte acabà per denominar-se la procesión de la espada. En el següent vídeo podeu veure l'inici de la processó en qüestió (crec que davant la tomba de Ferran III) i el seu recorregut per l'interior de la seu sevillana:

Tot plegat, doncs, la celebració d'aquelles commemoracions amb elements similars correspon a un context molt concret, el de les conquestes cristianes de grans ciutats andalusines durant l'edat mitjana. Tanmateix, la pròpia evolució històrica i la significació política de cadascuna d'aquelles urbs marcà uns camins diversos per a la tradició. En el cas valencià, l'inici tardà de la celebració -ja en el segle XIV, quan el consell urbà havia pres volada- i l'assumpció de la capitalitat d'un regne amb institucions i llibertats pròpies, ocasionaren que l'acte tinguera un caire municipal i popular molt més marcat, mentre que en el cas sevillà predominaren sobretot els elements monàrquics i religiosos. La prova darrera de tot això és la diferent importància de la festa en els nostres dies: a Sevilla és una cosa discreta, que se celebra en petit comité entre els regidors municipals, el capítol catedralici i uns pocs assistents, mentre que a València ja en sabeu de la participació massiva de la ciutat. La festa, a més a més, ha passat a convertir-se en la diada històrica de tot el país.

Ser capital d'un regne, sens dubte, va marcar la història de València i dels valencians. Tanmateix, aquella capitalitat va anar minvant progressivament des de la provincialització del segle XIX. Arribarà un dia que la tendència s'invertisca? Ja sé que la resposta immediata és negativa, però preferisc preguntar per no plorar... ;-)

Anem a més

Hui la columna de l'Informatiu és especialment dura contra els governants del PP, però és que, com resava el seu propi eslògan, "anem a més" (i també el grau d'indignació).

Miró i Font de Mora, sempre capdavanters

Ho comentava l’altre dia Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera, arran de l’acte inaugural de l’Any Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc: “Costava d’imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d’or foren ara patrimoni castellà... Ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l’acte d’homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà [també la consellera de Cultura]. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert”. Algú imagina un acte sobre Don Quijote organitzat a Toledo per la Junta de Castella i la Manxa en què no es diguera ni pruna en castellà? I la resposta no és tant que es puga imaginar o no, sinó que, mai no tindria lloc. No cabria en la ment dels organitzadors i, si fóra així, els assistents, els mitjans de comunicació i les institucions culturals reaccionarien amb indignació i protestes... [Continua a l'Informatiu]

La puça més grossa...

Puces al llit...

Pensava que m'havia passat a l'inrevés que quan els "tetes" de Rafa Mora, que creia que no ho deia ningú i va quedar ben clar que era d'ús universal (universal valencià, vull dir)... La cosa ha vingut ara a tall d'una frase per anar-se'n al llit (no amb algú, sinó simplement a dormir), que em deien de xicotet: "Bona nit, i la puça més grossa que et pique el melic". La feia d'ús universal (universal valencià), però pels pocs esments que hi ha a Google he començat a dubtar-ho (i, evidentment, tampoc ho havia preguntat abans a les persones que conec). La qüestió és que la frase, agafant només la part final ("pique el melic", que correspondria clarament a un parlar valencià) només té 5 resultats. D'eixos, un parell (o tres) pertanyen a gent de la Ribera i un altre a un llibre d'usos tradicionals de la Marina Alta. Val a dir, a priori, a no ser que em digueu el contrari, la precària fiabilitat de Google en este sentit estaria indicant un ús territorialment reduït de Cullera a Calp (posem per cas).

Tanmateix, la cosa canvia en ampliar el ventall a "puça + grossa + melic". Llavors apareixen fins a tres variants, pel que sembla, prou esteses pel domini lingüístic català, almenys a la part continental (ja que de les Illes no he trobat res), incloent el nord valencià. Per exemple, tant a Catalunya (no sé a quina zona exactament) com a Herbers (els Ports) es troba la següent forma:

- Bona nit!
- Bona nit, i totes les puces al teu llit!
- I la més gran al teu melic.

D'altra banda, algú al Racó Català va donar una altra variant, que canvia una miqueta l'ordre i el contingut:

- Bona nit!
- Bona nit, i la primera puça al teu melic.
- I la més grossa al teu llit!

Finalment, a un fòrum de jardineria (ja veus tu) una dona ubicada a Castelló de la Plana explicà el següent intercanvi de rèpliques i contrarèpliques, que es pot estendre infinitament i, de fet, segur que dóna molt de joc amb els xiquets:

- Bona nit!
- Bona nit, la puça més grossa al teu melic.
- No, no, al teu, al teu.
- No, no, al teu...

La qüestió, però, és que si bé sembla clar que estes tres darreres formes es diuen a Catalunya i al nord valencià, mentre que la primera s'empra, almenys, a les comarques centrals valencianes, hi haurà un fons comú que explique la dita. Una cançó? Un conte? Una llegenda? Conéixer la resposta supose que serà impossible, i encara menys les raons per les quals a uns llocs es gasta una forma o una altra. En tot cas, m'acontentaria amb saber una miqueta més sobre el tema. Algú ho diu o li ho han dit?