Plantació sucrera (1823). També al regne de València n'hi hagué,amb el treball forçat imposat a les comunitats musulmanes segregades.
Aprofite que Oscar, un dels primers lectors de Vent d Cabylia, ha tornat a passar-se per ací, després de molt de temps allunyat dels fòrums i dels blogs d'internet, per tal de tractar d'esclarir una qüestió que tenim pendent des de fa vora tres anys. En un post en què, arran d'un congrés que organitzàrem a la Pompeu Fabra sobre la transversalitat del terme 'colonialisme', vaig apuntar apuntava l'enorme potència conceptual que contenia la idea del regne de València com a colònia, Oscar em feia notar que la visió del regne de València com a colònia no era gens suggeridora per a bastir un projecte nacionalista amb projecció històrica, bo i demanant-me una explicació més profunda d'eixe plantejament. Amb tot, malgrat que uns dies després vaig tornar al tema del colonialisme medieval, explícitament vaig deixar la qüestió del regne de València com a colònia per a un altre post.
I vaig anar deixant-ho córrer bàsicament perquè no trobava una explicació ràpida i satisfactòria, però ara, que he hagut de reflexionar sobre la qüestió arran d'una ressenya feta al llibre d'Antoni Mas Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a la Mallorca dels segles XIV i XV, crec que estic en disposició de respondre a un dels principals dubtes d'Oscar: no es tracta del fet que el regne de València o el de Mallorca foren colònies respecte a una metròpoli representada per Catalunya, Aragó o la monarquia feudal catalanoaragonesa, sinó que el procés de conquesta i colonització d'aquells territoris va tindre un caràcter eminentment colonial.
Tot seguint la ponència que Josep Torró escrigué precisament per a aquell congrés, publicada al llibre De Tartessos a Manila (2008), podem dir que si la societat valenciana medieval, com també d'altres nascudes de l'expansió feudal -a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta-, es pot caracteritzar com a colonial és perquè se sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors a Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació social com a principal forma de dominació, que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern.
El principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació. La segregació consistia en la separació social clara dels conqueridors i dels conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació o integració general en la societat dominadora. I eixes són precisament dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tindre continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.
Els casos de l'illa de Mallorca i de Menorca, per exemple, són exemples del compliment total del principi de substitució de poblacions: la societat conquerida fou aniquilada per complet i el territori ocupat fou colonitzat de nou. El cas del regne de València, en canvi, resulta un subproducte d'eixe mateix principi: com que els indígenes resistiren, el territori a dominar era més gran i els mateixos grups poderosos n'acabaren trobant profit, es permeté el manteniment de les comunitats natives musulmanes, però segregades (clarament diferenciades i explotades amb més duresa). El cas valencià, de fet, fou un dels primers en què s'assajà eixa fòrmula colonial que combinava la colonització dels conqueridors amb la dominació i l'explotació segregada dels indígenes; després l'aplicarien igualment els espanyols a Amèrica, els francesos al nord d'Àfrica o els anglesos a l'Índia.
És per això que podem considerar com a colonial la societat valenciana medieval: perquè comparteix els trets particulars de conquesta i dominació de les poblacions subjugades que defineixen socialment el colonialisme occidental. No podem dir, en canvi, que el regne de València fóra una colònia en el sentit polític del terme, de dependència colonial respecte a una altra entitat territorial, en un moment, de més a més, en què ni tan sols els estats moderns havien pres cos.
Per tant, haurem de concloure igualment que el mateix títol del llibre pioner de Josep Torró, El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) (1999), indueix a certa confusió, almenys a nivell divulgatiu, ja que sembla equiparar el regne de València a una colònia moderna. Com hem vist, no es tracta d'això, però crec que bàsicament d'ací provenien els principals dubtes d'Oscar. Tanmateix, ni el regne de València constituïa políticament una colònia, ni la consciència col·lectiva valenciana nasqué com a identitat criolla enfront d'una suposada identitat metropolitana, com tractaré d'explicar en un altre post. Espere, però, que no hagen de passar tres anys.
I vaig anar deixant-ho córrer bàsicament perquè no trobava una explicació ràpida i satisfactòria, però ara, que he hagut de reflexionar sobre la qüestió arran d'una ressenya feta al llibre d'Antoni Mas Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a la Mallorca dels segles XIV i XV, crec que estic en disposició de respondre a un dels principals dubtes d'Oscar: no es tracta del fet que el regne de València o el de Mallorca foren colònies respecte a una metròpoli representada per Catalunya, Aragó o la monarquia feudal catalanoaragonesa, sinó que el procés de conquesta i colonització d'aquells territoris va tindre un caràcter eminentment colonial.
Tot seguint la ponència que Josep Torró escrigué precisament per a aquell congrés, publicada al llibre De Tartessos a Manila (2008), podem dir que si la societat valenciana medieval, com també d'altres nascudes de l'expansió feudal -a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta-, es pot caracteritzar com a colonial és perquè se sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors a Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació social com a principal forma de dominació, que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern.
El principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació. La segregació consistia en la separació social clara dels conqueridors i dels conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació o integració general en la societat dominadora. I eixes són precisament dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tindre continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.
Els casos de l'illa de Mallorca i de Menorca, per exemple, són exemples del compliment total del principi de substitució de poblacions: la societat conquerida fou aniquilada per complet i el territori ocupat fou colonitzat de nou. El cas del regne de València, en canvi, resulta un subproducte d'eixe mateix principi: com que els indígenes resistiren, el territori a dominar era més gran i els mateixos grups poderosos n'acabaren trobant profit, es permeté el manteniment de les comunitats natives musulmanes, però segregades (clarament diferenciades i explotades amb més duresa). El cas valencià, de fet, fou un dels primers en què s'assajà eixa fòrmula colonial que combinava la colonització dels conqueridors amb la dominació i l'explotació segregada dels indígenes; després l'aplicarien igualment els espanyols a Amèrica, els francesos al nord d'Àfrica o els anglesos a l'Índia.
És per això que podem considerar com a colonial la societat valenciana medieval: perquè comparteix els trets particulars de conquesta i dominació de les poblacions subjugades que defineixen socialment el colonialisme occidental. No podem dir, en canvi, que el regne de València fóra una colònia en el sentit polític del terme, de dependència colonial respecte a una altra entitat territorial, en un moment, de més a més, en què ni tan sols els estats moderns havien pres cos.
Per tant, haurem de concloure igualment que el mateix títol del llibre pioner de Josep Torró, El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) (1999), indueix a certa confusió, almenys a nivell divulgatiu, ja que sembla equiparar el regne de València a una colònia moderna. Com hem vist, no es tracta d'això, però crec que bàsicament d'ací provenien els principals dubtes d'Oscar. Tanmateix, ni el regne de València constituïa políticament una colònia, ni la consciència col·lectiva valenciana nasqué com a identitat criolla enfront d'una suposada identitat metropolitana, com tractaré d'explicar en un altre post. Espere, però, que no hagen de passar tres anys.
