dimecres, 16 de setembre del 2009

La mitificació del poder, sempre que siga en el passat, clar

Monuments a València: baix, el convent de Sant Pius V i el palau
del Real; dalt, d'esquerra a dreta, el convent del Remei, la Ciutadella,
el convent de Sant Domingo, el palau del Temple, la Reial Audiència, etc.


Diverses persones m'han demanat que parle de l'article "València capital" que l'historiador i periodista barceloní Enric Vila ha publicat al diari digital Catalunya Oberta. Tanmateix, ja ho han fet altres persones, oferint punts de vista molt diferents, tant al seu propi blog com al fòrum de Valencianisme.com, així que no repetiré moltes de les coses que ja s'han dit.

No insistiré en la qüestió que amollant sentències del tipus València és Hospitalet, però amb quatre pedres i quatre monuments, la resta del discurs és difícil d'assimilar per molta veritat que hi puga haver darrere -que, de totes maneres, no pense que siga el cas. Tampoc m'hi detindré a explicar que l'Exposició Regional de 1909, en les antípodes del que exposa Vila, va ser precisament la primera presa de consciència contemporània de València com a capital puixant d'un territori històric -ja ho ha fet Boira si algú vol aprofundir. Finalment, tampoc li faré una ruta de les meravelles paisatgístiques o arquitectòniques posteriors al modernisme que hi ha a València -de la Finca Roja a la Pagoda passant per l'Albufera o el jardí del Túria.

En la meua condició d'historiador, el que m'ha cridat l'atenció, per damunt de tot, és el següent paràgraf:
La debacle valenciana es copsa de seguida comparant la part antiga amb la part nova. La València medieval vol agradar més que demostrar. L’arabesc és una filigrana sensual i lluminosa. Les elits eren cultes, i es nota el gust per la bellesa i el refinament. La pedra pàl·lida, les formes delicades, la consciència de misteri i l’ambició d’eternitat. A la València moderna tot fa ferum de populisme. Hi ha un ambient de Rolex i de república bananera que segur que agradaria als franquistes de Barcelona. [...] Fora de les pedres, res no evoca els cavallers, ni les arpes ni els poetes, ni tampoc la vella burgesia modernista; a l’horitzó només s’hi veu la Santíssima Trinitat de la província: el botellón, el bombo i la pandereta.
La València medieval vol agradar més que demostrar... És sensual, lluminosa, culta, bella, refinada, delicada, amb ambició d'eternitat!! Una persona que ha dedicat cinc anys de la seua vida a aprofundir en l'estudi i comprensió dels processos històrics, no sap que eixa visió del passat és una pura idealització contemporània? No seré jo qui negue la bellesa de la Llonja, qui silencie la majestuositat dels antics palaus nobiliaris o qui renuncie a recuperar patrimonialment els edificis eclesiàstics, però d'ací a considerar acríticament i amorfament que la construcció de tot allò responia a una cultura, a un gust i a una espècie d'ambició estètica perenne va un tros, i ben llarg...

Els monuments que més criden l'atenció a una ciutat, com tots eixos que acabe d'esmentar, solen ser precisament espais de poder: de poder religiós (les esglésies i convents), de poder polític (els edificis dels consells municipals i dels organismes territorials com la Generalitat) o de poder familiar (els palaus dels reis i dels nobles), tots ells cimentats sobre el domini social i econòmic dels seus propietaris. Per tant, darrere d'eixes construccions hi havia tanta voluntat de demostrar el poder -o més- com hi pot haver en la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Que li pregunten a un camperol del segle XIII sobre la "bellesa" dels evocadors castells des d'on se li apropiaven bona part de la collita, que li pregunten a un agermanat si no es parà a pensar en la "bellesa" del palau ducal de Gandia tot just abans d'assaltar-lo, que li pregunten a un anticlericalista de començaments del segle XX si no comprenia la riquesa històrica que atresoraven els edificis eclesiàstics.

I no estic defenent, evidentment, que s'hagen d'enderrocar o cremar els castells, els palaus o les esglésies, ans al contrari, com he explicat a bastament en nombrosos posts de Vent d Cabylia. Cal, contràriament, recuperar-los, posar-los en valor i donar-los un ús quotidià, si pot ser públic millor que millor. Ara bé, això no vol dir que s'haja d'amagar el passat, el context ni l'explicació històrica concreta d'eixos monuments, com tan sovint es fa tot mitificant-los, idealitzant-los i situant-los en un passat atemporal del qual només ens quedem amb la seua "bellesa" suposadament eterna, que no és més que una consideració estètica sotmesa a uns paràmetres determinats per la subjectivitat contemporània. Es tracta d'un procés semblant al que passa, per exemple, amb algunes figures històriques, com ja vaig tractar de comentar breument ací o com estos dies ha explicat Ferran Esquilache sobre l'industrial sucrer Ausiàs March.

Obviar el passat i reconstruir-lo de forma acrítica és de falsos intel·lectuals. Si es vol opinar no cal ser una eminència en totes les matèries, faltaria més, però el mínim que es pot demanar és que no s'inventen les coses al gust de l'opinant. Les aspiracions de les elits que promogueren la construcció de la Llonja o dels palaus històrics de València eren essencialment molt paregudes a la dels actuals grans especuladors: amassar diners i patrimoni, vestir bé, consumir productes de luxe, perpetuar la riquesa familiar, etc. En la mateixa línia, el comportament d'Ausiàs March era en bona part el de qualsevol noble de l'època: guerrer, rendista, explotador, un element indispensable de dominació social. Tot això no lleva valor, mèrit, consideració ni respecte per la Llonja, els palaus nobiliaris o els versos de March; simplement són fets que cal explicar, o almenys no distorsionar, per justícia històrica i per tal de comprendre millor el nostre passat.

3 comentaris:

pere ha dit...

A la ciutat de València, gràcies a les elits que promogueren la construcció de la Llotja, les Torres de Serrans, les Torres de Quart i el Micalet, entre d'altres edificis, hui trobem en una mateixa ciutat un compendi del gòtic civil, militar i religiós de l'antiga Corona d'Aragó elevat al màxim exponent. També hi ha una llotja a Barcelona i Palma, però no com la de València. Molt bella e magnífica e sumptuosa, que sia honor e ornament d'aquesta insigne Ciutat., que van dir els jurats que la manaren construir. Si Barcelona és la meca del modernisme, València ho és del gòtic. Amb "quatre pedres i quatre monuments", que diu Enric Vila.

Jesús ha dit...

Posats a buscar apocalipsis urbans, jo m'estime més creacions una mica més sofisticades (ací o en un altre recull; les fotos d'avall la pàgina) que eixe articló de columnista cansat d'esma. Si de veres la gent es pensa que cal discutir d'eixes cosetes, és que el personal va molt desenfaenat.

josep ha dit...

Amb eixa actitud tan paternalista que exhibeix sense pudor Enric Vila, segur que va a guanyar-se moltes adhesions entre els valencians per a un projecte pancatalanista al País Valencià. Els valencians sense els catalans no som res, ve a dir. No m'estranya que es fomente així l'autoodi.