La columna d'esta setmana ha nascut a partir de la visualització d'este anunci:
No dubte de la bona fe de Buenafuente, el 'Follonero' o Millás a l’hora de protagonitzar l’espot Esto lo arreglamos entre todos, però això no lleva que la campanya em parega una broma de mal gust destinada a socialitzar culpabilitats i fer com que no hi ha hagut responsables polítics, econòmics ni ideològics de la crisi que ens afecta. No sé si heu vist l’anunci en qüestió, però l’explique en una línia: hem de recuperar l’optimisme i l’esperança, amb la iniciativa de tots plegats eixirem d’esta. Molt bonic, la unió fa la força i tot això. Un missatge de confiança en el treball col·lectiu. Si col·laborem tots junts i amb il·lusió no hi haurà qui ens pare. Consumiu, consumiu, que el món s’acaba... [Continua a l'Informatiu]
12 comentaris:
ha agradat molt la columna, i la firme de principi a fi.
Salutacions.
Clavat, Vicent. Vaig pensar el mateix.
En aquets cas discrepo parcialment.
Es obvi que hi ha responsables economics i socials d'aquesta crisi; pero la mateixa manera de pensar que ha creat el problema no pot trobar una sol·lucio.
Si cadascu aporta la seua part per sortir d'aquesta situacio en podrem sortir i, despres ja buscarem els culpables.
El primer es trobar la sol·lucio al problema.
a l'anunci, que ho digui gent desconeguda, mira, té una certa credibilitat, però que ho diguin persones públiques que mentre s'ha congriat la crisi no han dit ni piu ... au va!
Marc, és prioritari eixir, però és que eixir per eixir, sense qüestionar-se res, és caure en les mateixes errades. Fer "selecció natural" i esperar al proper esclat, com si no fórem capaços de ser responsables de res com a societat...
Amic Vicent:
La cosa és complexa i no m'agradaria escriure un llençol enfora del meu blog. Darrerament, m'ho tinc prohibit perquè jo també patesc del que denunciaré.
Hi ha una depressió col·lectiva que afecta tothom, fins i tot els qui tenen bons resultats. Treballe de molt amb els empresaris turístics de tot un municipi. Això afecta tots els qui hi habiten: trenta mil persones a l'hivern i vora a cent mil a l'estiu.
En conec alguns que tenen millor resultats econòmics ara que fa dos anys: també passa des de la moderació i els deures ben fets. Els resultats es poden comprovar perquè parlem de xifres d'ocupació, per exemple.
Malgrat tot estan convençuts que hi ha una crisi insalvable: no contracten ningú per no "posar en perill" els resultats i el que és pitjor "estan deprimits" i ho veuen tot negre.
Al capdavall, es tracta de la mateixa síndrome: no anàvem a morir tots com a mosques del grip A fa apenes un any? S'han obert, fins i tot, departaments hospitalaris que no han arribat a emprar-se.
Hi ha diners que no surt del calaix perquè els seus "amos" estan deprimits malgrat tenir-ne tants o més que fa dos anys.
Més que depressió podríem parlar d'una síndrome d'ansietat en el sentit més clàssic entre els psicòlegs: tenim patologies que no són reals i, el que és pitjor, estem convençuts que les tenim i que ens morirem.
Aquestes campanyes publicitàries no les deuen fer per gust ni tenen un sentit electoral a més d'un any vista. No seria l'estratègia que jo seguiria.
Això que oberve al meu voltant ho observen talents infinitament superiors als meus i es tracta d'una teràpia de grup claríssima.
La reflexió és una altra cosa, és clar i l'haurem de fer.
Podem, també, aprofitar aquesta "ansietat" amb altre finalitats. No és això el que han fet instintivament tots els processos revolucionaris?
El problema l'heretaria qui se'n beneficiaria amb major o menor fortuna. La cosa pot arribar a passar el mig segle després, com ben saps.
Com diuen els vells: amb les coses del menjar no es juga.
Ho sento Vicent, en aquest cas segueixo donant la rao´ a Joan Carles. No podem coincidir en tot
No dubte que la psicologia col·lectiva influïsca en part en la marxa de l'economia i de la societat, però tant pels emissors com per les formes del missatge, em pareix una campanya indigna. Només parlen quan els toca la moral i, damunt, volen fer creure que "esto" (esta cosa informe a la qual hem arribat) "sólo" (exclusivament) "lo arreglamos" (s'ha trencat una cosa que anava bé, només cal recomposar-la) "entre todos" (entre la gent del carrer, que, per tant, és la responsable de l'eixida o no de la crisi). De tots els lemes que podrien haver triat, pense que eixe és especialment desafortunat.
Hi estic mot d'acord, Vicent. I m'ha fet molta gràcia este últim i fulminant anàlisi de les quatre parts de la frase. Sorpren que un home tan amatent al llenguatge com Millás s'hagi prestat a promocionar un lema tan i tan atrotinat.
Però també et dic que és molt generós veure bona fe en allò que només és un servei (seria interessant saber si pagat ara o si es considera ja pagat a la bestreta) de periodistes més o menys orgànics del partit al govern.
Però Vicent, ¿tu saps qui són "els culpables"? Jo crec que la cosa està efectivament molt repartida. Des del president de l'estat fins a l'últim alcalde o regidor de qualsevol poblet. D'uns partits i d'altres. Des del director general d'un banc fins al client que acceptava (i gaudia) els crèdits que li oferien. Sobre l'anunci en si no tinc res a dir.
La retòrica de "participació i democràcia" en la universitat tampoc no em convenç. Tot això està molt bé i fa molt bonic: transparència, participació i democràcia. Però hi ha molts peròs, i resultats no desitjables quan això es porta fins a les últimes conseqüències. I en la universitat!, que és o hauria de ser una cosa molt lletja de dir avui dia: una aristocràcia del coneixement i del mèrit. Califòrnia (en completa crisi fiscal i política) podria ser un bon exemple de fins on es pot arribar amb "més democràcia" sense un poc de sentit comú. Sobre aquestes qüestions jo recomane molt el llibre The Future of Freedom de Fareed Zakaria.
Entenc el que vols dir i en part ho compartisc. Ara bé: he fet una ullada ràpida a la web. No pareix que vulguen vendre res, així que amb això ja alena u més tranquil. Està clar que no es miren la crisi des d'una perspectiva crítica, però ja et dic, si alguna de les idees que hi ha a la web pot ajudar algú a trobar faena o a fer-lo sentir millor, doncs perfecte. Malgrat tot.
Sí que s'ha de tindre en compte el missatge negatiu i catastrofista que porten transmetent els mitjans de comunicació (és curiós i paradoxal que apareguen periodistes a la campanya... "i què voleu ara?") ja molts mesos, que només els enriqueix a ells i a les seues audiències.
Un poc d'esperança encara que siga falsa pot fer algun bé.
Jaume, jo no parle des del punt de vista de tota la societat, sinó del meu particular. I el que tinc clar és que tindré una part de responsabilitat, però que no la tenim principalment els que hem dit que açò no duia enlloc, que la nostra economia no podia basar-se en el que es basava, i que ni amb els nostres vots ni les nostres accions hem participat en primera persona de la bola que s'ha format. Tanmateix, ara sí que veiem reduïdes les nostres opcions de futur laboral i desenvolupament social. Que, vaja, ni el dret a queixar-nos i enutjar-nos ens deixaran... Salutacions!
Josep Lluís, l'esperança ja ens la poden donar tots els que han participat en la campanya a través de la seua faena quotidiana com a persones públiques. Pense que ací s'han passat. Amb tot, Alexandre, em continua pareixent massa retorçut això que dius (encara que vés tu a saber...)
Publica un comentari a l'entrada