divendres, 7 d’octubre del 2011

Els fets de Vinatea (1331-1332)

 Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Ara que s'acosta el 9 d'octubre, sembla un bon moment per a parlar d'un dels passatges de la meua tesi que pot resultar més interessant per al valencianisme i els valencianistes. Per atzars de la vida, bàsicament deguts a la urgència per augmentar el currículum davant la lentitud de les publicacions acadèmiques, l'article que se'n deriva veurà la llum en breu -si tot va bé- en una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa. Avisaré en el seu moment, però, en tot cas, vos deixe ací la versió en valencià, per tal que pugueu llegir-la en línia. El text porta per títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332), i  a continuació vos en faig cinc cèntims. 

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós (1336-1387), en la qual es narrava com Vinatea encapçalà una rebel·lió contra el pare d'aquell, Alfons el Benigne (1327-1336), quan este tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tindre amb Elionor de Castella. Davant les amenaces de Vinatea, fetes en nom de la ciutat de València, hauria tingut lloc el famós diàleg entre el Benigne i la reina Elionor:
– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. 

Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fóra com fóra, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretés 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:
Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni tampoc que els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas "greu i inopinat", que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, com a dot, Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital -entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner- que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:
El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

També amenaçà amb pegar foc a aquells nuclis reials, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:
Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran estos darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació -de Morella i les altres viles esmentades-, el que hauria provocat la revolta de València, encapçalada per Vinatea, i la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer conjurs màgics contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volguera, tant com si fóra el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara seria major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:
A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si este, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. En qualsevol cas, la revolta de Vinatea -que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332- tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis -degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió-, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En este sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar-la per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement. 

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. I, en consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans d'aquella darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyalen els documents aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'esta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort, ja que, al cap i a la fi, la seua persona havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot este temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia de casa nostra com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'han de buscar culpables en esta ocasió -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'han de fixar en la reina Elionor, el govern de la qual, de fet, ocasionà nombroses queixes dels dirigents de les viles fins a la fi del seu senyoriu, en 1336.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics. En este sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fóra l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea diguera que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrara el seu patrimoni i el concedira a altres senyors perquè allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors eren Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, una cosa no se li podrà discutir a Vinatea: la seua valentia per a alçar-se contra el mal govern, és a dir, contra aquelles decisions que perjudicaven els interessos i les llibertats de la gent del comú, encara que hagueren estat directament ordenades pels reis. En eixe sentit, el cavaller morellà Francesc de Vinatea pot ser considerat tot un símbol. Cal ser valent i defensar la llibertat i el bon govern.

18 comentaris:

TdlH ha dit...

És curiós com el castellà que citen no se'n va massa de l'actual pero que, en canvi, lo que parlen el rei i companyia es pareix més a l'occità actual, «och» i tot, qu'al valencià contemporani. Pôs no s'ha perdut ni poc, pel camí...!

Blai ha dit...

Enhorabona per la troballa, Vicent. Ja podria animar-se Mel Gibson a fer-li una pel·lícula al nostre Vinatea... Tot això "degollar", "toldre el cap", "especejar", "passar a tall d'espasa" sona molt hollywoodià.

Per cert, seria curiós de saber què opinaria Ramon Muntaner de l'amenaça del rei als jurats de València i, per tant, també a ell mateix, ell que sempre està disposat en la Crònica a justificar tot el que fan els monarques...

Vent d Cabylia ha dit...

Toni, de l'evolució lingüística tinc menys idea, però pensa també que ha eixit molt poc de castellà en eixos textos...

Blai: sobretot Muntaner, que li havia dedicat el discurs de "la mata de jonc" a Alfons el Benigne a l'inici del seu regnat. Estaria que es pujaria per les parets, de decepció i d'enuig... I sobre la pel·lícula, tant de bo! Particularment, voldria fer la biografia de Vinatea algun dia, però depén de tantes coses...

Vent d Cabylia ha dit...

Per cert, aprofite per copiar un parell de preguntes que m'ha fet un usuari de twitter (i les respostes que li he donat):

- Parlar en nom del Cap i Casal i les viles reials no era lo més paregut a fer-ho en nom de tots els valencians? No, deixava fora més del 80% del territori i més del 50% de la població [dades orientatives a primera ullada]. La capital manava molt, això sí...

- I com algú podria haver-se arrogat la representació d'eixos percentatges?, tenien alguna classe de representació? És com hui en dia: els moviments polítics presenten les seues propostes o reivindicacions en nom de tots.

Anònim ha dit...

Hola Vicent. Soc subscriptor de la revista Saó i m'ha paregut veure un article teu a l'últim número que m'ha agradat prou. Tu saps millor que jo quina és la situació que pateix la revista i per això, et demane, per favor, que al igual que has fet amb alguns mitjans de comunicació digitals, faces publicitat de Saó al teu blog i a les xarxes socials (amb un banner o amb el que siga) per a vore si entre tots podem, almenys fer que la revista continue per molts anys. Per cert, aprofite per a dir que a les pàgines cnentrals de l'últim número es parla d'economia i de com estan els mercats. Si algú està interesat amb la revista, la pot trobar a la Llibreria de Les Paulines (plaça de la Reina de València) i supose que si es demana a 3i4 també es pot aconseguir. I per a la gent de La Marina, al Bar Amics de Dénia la poden llegir mentre es prenen una cerveseta. Salutacions.
Jorsol

Unknown ha dit...

M'ha agradat el comentari de Toni de l'Hostal perquè, com a sociolingüista, m'ha fet caure de mon ase -frase elxana ben medieval i viva perquè vosaltres diríeu "del meu burro".

El cas és que agafe la primera frase castellana i diu:

Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.

Hi ha quatres diferències evolutives internes greus pel que fa al castellà actual: "consentria", "non" i falta una "a" sintàctica entre "degollase" y "todos". És més, llevat d’errada d’en Baydal, diuen “Castella” per “Castilla”. En Castellà medieval també era molt comú “Castiella”. Supose que el “ell” per “él” deu ser errada del transcriptor. O parlem d’un transcriptor de llengua materna catalana?

L'evolució del lèxic -una part ben minsa malgrat tot- no és el que avalua l'evolució d'una llengua sinó la sintaxi i la morfologia.

I qualsevol filologia seriós et dirà que hi ha més diferències entre El Cid Campeador o el Jorge Manrique del segle XV i el castellà actual que entre Ramon Llull al segle XIII i el que escric jo ara al segle XXI.

El que passa és que l'exposició del valencianet mitjà al castellà medieval és tan sols comparable a l'exposició que té al castella contemporani de tots: inclosos els valencians. I si parlem de registres cultes (no és igual el castellà popular que el castellà culte) ni us dic!

Dóna per a un bon article sociolingüístic.

Tampoc repararà (al qui no li interesse gens) que facen referència, al text a castellans, aragonesos i catalans. Al la primeria del segle XIV no hi devia haver "encara" massa valencians coneguts com a tals!

Els valenciano-occitanistes veuen un "och" i ja somien amb la desfeta de Muret. Ara, entre València i Occitània sempre hi haurà Catalunya i nosaltres eixir el que és eixir fou de la segona que no gaire de la primera.

Enhorabona per l'article Vicent. És un goig llegir-te.

TdlH ha dit...

Ja està el burro en l'herba: sense perjuí de lo que bé raona Joan Carles, es pareix o no la part vernacla del text a l'occità «de referència»? Pôs això...

Unknown ha dit...

Tant com el portugués al castellà. Ves-te'n al Diario de Noticias lisboeta d'avui.

http://www.prensamundo.com/ver.php?url=http://www.dn.pt

I si comparem els texts medievals castellans i portugesos: ni et dic!

Salut mestre!

TdlH ha dit...

Home, pero això és mig trampa, que tot filòleg de trellat sap qu'el portugués té més a vôre & el gallec -o & l'asturià- qu'& el castellà i qu'hasta té influència de l'occità. De tota manera, la meua apreciació lingüística és tan subjettiva com la teua i la reflexió històrica més romàntica qu'âtra cosa, que ja se sap que -per a bé i per a mal- «entre València i Occitània sempre hi haurà Catalunya». Si vols, el pròxim 28 de giner ho debatim en persona...

Unknown ha dit...

Ja em comentaràs la cosa del 28 de gener (també dic genoll per ginoll, de sempre, però dic pinyora per penyora; la culpa la tenen els meus...)

A i dic "espàric" per "espàrrec"...

Vindràs per Elx perquè puguem enraonar del continuum neollatí?

Xe l'única influència que té el portuguès de l'occità és el dígraf /nh/ influència que no té el català que s'escriu /ny/ fins i tot en els texts que ens aporta Baydal del XIV.

Com diem per aquí avall: a més vore!


Salut mestre!

Joan-Carles

Guerau ha dit...

És molt d'agrair, Vicent, qualsevol contribució a l'estudi rigorós d'un episodi històric fins ara envoltat d'un elevat grau de misticisme, com és el cas de Vinatea.

El fet que Pere el Cerimoniós siga qui escriu en la seua Crònica sobre l'actitud condescendent d'Alfons el Benigne envers Vinatea, no és una miqueta contradictori? Precisament el Cerimoniós va destacar pel seu autoritarisme envers aquelles institucions que pugueren coartar el poder reial.

Per cert, malgrat el precedent de Vinatea, el mateix Cap i Casal va deixar de ser patrimoni reial fa més d'un segle, per donació reial d'Isabel II. Tot i l'oposició de les institucions valencianes actuals, l'Audiència Nacional ha confirmat en una sentència fa pocs anys el títol de "duc de València". Visca el duc!

Vent d Cabylia ha dit...

Jorsol, ara quan puga posaré l'article de Saó ací i tornaré a recomanar la seua compra (ja ho vaig fer algun temps arrere). I a vore si aconseguisc que algú em faça un banner que es puga penjar ací o a altres webs.

Toni i Joan-Carles, molt interessant el debat. A mi, sense ser expert, també em sembla que l'occità-català-valencià i el portugués tenen moltes semblances, que no comparteixen amb el castellà. Ara, de l'evolució des d'època medieval no tinc una idea clara...

Guerau, la crònica del Cerimoniós, com l'anterior de Jaume I, és una justificació i un exalçament del seu regnat. Per això, sempre els interessa dir que els que anaven per davant d'ells eren pitjors i que, en canvi, ells mateixos ho van fer tot molt bé. En tot cas, no m'esperava manipulacions cronístiques tan fortes. I el pitjor és que, en este cas de Vinatea i l'infant Ferran, l'estratagema ha funcionat fins hui en dia. Finalment, quant això de la cessió senyorial de València, en realitat al segle XIX ja no tenia tanta importància, perquè la societat estamental d'Antic Règim havia desaparegut. En tot cas, és una qüestió d'honra per a la ciutat, que els Borbons es van passar per baix cameta, clar. Jo mateix em vaig manifestar fa uns anys contra el títol del ducat.

Guerau ha dit...

Vicent, acabe de llegir el post que vas escriure sobre el ducat de València i els títols nobiliaris. Hi estic totalment d'acord.

Quant a la Crònica del Cerimoniós, allò que no acabe d'entendre, com he dit adés, és el fet que Alfons el Benigne hi aparega com a figura conciliadora entre Vinatea i Elionor, tot enaltint el caràcter pactista de la Corona d'Aragó. Si no estic equivocat, precisament el Cerimoniós va intentar d'implantar una monarquia autoritària i, per tant, no li interessaria fer propaganda del sistema pactista en la seua pròpia Crònica.

Vent d Cabylia ha dit...

És que Pere el Cerimoniós tractà de ser tan autoritari com pogué (el que causà, per exemple, les revoltes de la Unió en 1347), però finalment hagué de plegar-se als interessos pactistes dels estaments. Quan arribà la guerra de Castella (1356-1369), hagué de recórrer necessàriament a l'ajut dels estaments per a no perdre els seus territoris (Castella era molt més potent que Aragó) i, en eixe moment, els dirigents dels regnes aprofitaren per a imposar-li una condició fonamental: donatius (per a la guerra) a canvi de Corts i un govern mancomunat. Fou llavors quan el pactisme adquirí la forma que predominaria a la Corona d'Aragó durant els segles posteriors. En eixe sentit, encara que ho haguera acceptat per la força dels fets (i no perquè ell volia), el Cerimoniós tractava de destacar que la seua monarquia era més conciliadora i pactista que la castellana. Això era veritat, però no perquè els monarques aragonesos foren més bons i tingueren una altra idea del govern dels regnes, sinó perquè eren molt més febles que els castellans (tenien moltíssims menys dominis) i els estaments els obligaren a comportar-se d'aquella forma.

Guerau ha dit...

Vicent, això que has dit significa que, per tant, no fou l'empenta personal dels monarques sinó un determinat cúmul de circumstàncies el que va donar lloc al sistema pactista de la Corona d'Aragó. ¿Hi ha algun cas similar de parlamentarisme a la resta de l'Europa medieval o ben bé podem dir que el nostre sistema per les seues característiques en fou l'excepció?

Vent d Cabylia ha dit...

Guerau, efectivament, foren els regnes, no els reis els que obligaren al sistema pactista (aprofitant-se de la feblesa de la monarquia aragonesa). Hi ha d'altres casos europeus similars, com ara Anglaterra, però encara no sabem exactament quines eren les semblances i les diferències. De fet, el projecte postdoctoral de recerca que vull desenvolupar (si trobe finançament) té com a tema exactament això: un estudi comparatiu entre el constitucionalisme anglés i el pactisme coronaaragonés. També als Països Baixos hi hagué un sistema semblant i fins i tot els estats occitans mantenien un tipus de relació amb el monarca francés més d'este tipus (tot i que amb moltes diferències). Encara ens calen molts estudis comparatius per arribar a saber fins a quin punt el pactisme nostrat era un peculiaritat europea o no era tan estrany. En tot cas, el que sembla ben clar és que com més gran era la Corona (França o Castella), menys cas havia de fer el monarca als seus súbdits.

Guerau ha dit...

Vicent, desitge que tingues sort i pugues continuar la teua recerca en eixa direcció. Trobe que un estudi comparatiu seria molt interessant i, a més, contribuiria a donar a conéixer el sistema pactista de la Corona d'Aragó en l'àmbit historiogràfic internacional.

Per cert, una curiositat: ¿Podem dir que les pintures murals de la Sala Nova del Palau de la Generalitat, pintades al segle XVI, on es representen amb gran detall els diversos braços de les Corts, són la primera representació pictòrica completa d'un parlament europeu?

Vent d Cabylia ha dit...

Guerau, la veritat és que no en tinc ni idea. Tractaré d'informar-me'n i, si és així, algun dia iniciaré un article amb eixa dada. No tingues dubte.