dijous, 3 de novembre del 2011

Antipàtics, mala gent i mal educats

Aprofite el blog per donar difusió a l'article que va eixir al número de setembre de la revista Saó, que, entre d'altres coses, incloïa un article de Francesc de Paula Burguera sobre la fallida financera de la Generalitat Valenciana, una entrevista a Josep Torrent, el coordinador de l'edició valenciana d'El País, un text d'Òscar Pérez Silvestre sobre el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, uns apunts de Josep Lluís Sirera sobre la nova temporada de teatre a València, i unes ressenyes de Rafa Roca sobre la nova edició del Llibre dels feits preparada per Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, de Josep Enric Estrela sobre l'edició de la Vita Christi curada pel mateix Escartí i d'Aina Monferrer sobre un llibre que tracta de la història i la devoció a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca. Tot plegat, un número ben interessant (cal sumar-hi el dossier sobre "Els mercats, el nou Leviatan"), en el qual jo vaig parlar d'una anècdota personal que em va passar de camí a Sevilla. Vos deixe amb ella.


 El concepte de mala educació...
 
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...

A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.

La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?

Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.

És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.

8 comentaris:

Guerau ha dit...

Donc sí, Vicent, els valencians som molt mala gent... La Generalitat Valenciana, per exemple, obliga els probres xiquets a estudiar en valencià, tot vulnerant el seu dret a estudiar en castellà, segons denuncia Toni Cantó en la seua entrevista a la revista El Temps.

Hi ha tanmateix també castellans amb una actitud lingüística ben diferent, com ara Cristina Almeida. Tant de bo la seua actitud fóra majoritària arreu de l'Estat.

Unknown ha dit...

Molt ben escrit i molt ben enraonat.

Jo dec sempre un valencià molt, molt, maleducat.

I no aprofitaré aquesta tribuna per contar-te les anècdotes lingüístiques que m'han passat per tot Europa no ja per parlar català entre catalanoparlants sinó per dir-me JOAN-CARLES. I això per part d'espanyols d'un altíssim nivell cultural i amb carrècs en empreses públiques i privades.

Jesús Párraga ha dit...

Cristina Almeida castellana? Trobe que és extremenya. Quina mania tenim per ací de dir "castellà" a tothom! Potser també nosaltres hauríem de canviar algunes actituds... "intratable pueblo de cabreros" que som tots, com diria Gil de Biedma... dit siga amb simpatia bonhomia i educació.
:)
:P

Anònim ha dit...

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Jo crec que lo que realment es cura viatjant és el nacionalisme espanyol, en comprovar que és una rèmora en l´Europa de hui en dia. Un nacionalisme estatal contrari al plurilingüisme i a la pluriculturalitat, siga interna o externa. Només cal observar l´actitud dels espanyols monolingües quan viatgen a Portugal.

Pel contrari viatjar et reafirma en la pròpia identitat valenciana, perquè es pot comprovar que és lo natural, sense necessitat de travestir-se en una identitat estatal postissa.

Guerau ha dit...

Jesús Párraga, ha estat un lapsus meu. Espere que cap extremeny no s'haja sentit ofés. Em referia a les persones d'origen espanyol la llengua materna de les quals és el castellà. No sé quina és la seua denominació. Potser castellanoespanyols?

Unknown ha dit...

En la parla tradicional dels valencians, catalans i balears castellans és la denominació que emprem per als castellanoparlants. La cosa deu tenir molts, molts segles. Podem afinar més però la cosa és clara. Ma mare era castellana d'Oriola i mon pare valencià d'Elx. Deu ser pólíticament incorrecte a hores d'ara però a ma casa tant mon pare com ma mare ho tenien clar i ningú no se sentia ofés.

Jesús Párraga ha dit...

Halaaa! Qui ha parlat d'ofenses? De fet supose que els extremenys, com ara els andalusos, en algun moment formaren part del Regne de Castella (d'això el nostre amfitrió en sabrà un fum). Fins i tot per a la meua àvia (natural de la província de Cadis) "castellano" era un terme racial oposat a "gitano". Però la meua objecció més aviat estava dirigida, per exemple, al cas dels aragonesos: com podem dir dels aragonesos (o dels asturians) que són "castellans"... o que allò que parlen és "castellà"? Em permet recomanar la lectura del llibre "El rumor de los desarraigados" del insigne aragonés don Àngel López García que es refereix a això que normalment anomenem "castellà" com a "coiné peninsular". Un nom ben bonic. Dels canaris ja parlarem un altre dia. I de Cristina Almeida... buf!... millor ho deixem estar.
:)

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

Molt indignant, Vicent. Però al final vas caure en el parany, ja que vas respondre, sense cap imperatiu legal que et forçara, en castellà, amb la qual cosa vas confirmar allò que pensen alguns, que els valencians (o catalans) parlem en català només per fotre. Ja que no volies discutir, hauries pogut respondre en valencià: «Sí, em sembla normalíssim i no ganes de romanços.», per exemple. I com que «más o menos lo entiendes», t'haguera entés més encara.

D'altra banda, «de bades», si no m'enganye, hauria de ser «debades».