"Peim! També a Internet", Tro d'avís 2012

Enguany he tingut l'honor de col·laborar amb la Falla Plaça de la Malva d'Alzira en el seu llibret sobre Sàtira, falles i societat. Com diu l'amic Xavi Aliaga, que també hi ha participat, és "una proposta d'aquelles que no es poden rebutjar", atesa la seua trajectòria valencianista i la qualitat que sempre s'esforcen a aconseguir. No debades, a banda del mateix Aliaga, este any també hi ha col·laborat gent com Gil-Manuel Hernàndez, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Enric Lluch, Josep Lluís Marín, Rafael Roca, Salvador Vercher, Xavier Serra, Salvador Bolufer, Aureliano Lairón, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Miguel Ángel Martínez Tortosa o Rafael Brines. Així les coses, ara que ja estan repartits la gran majoria dels 900 exemplars que té la tirada, aprofite per incloure ací la meua intervenció, Peim! També a internet, afegint-hi els enllaços corresponents. Tractant-se d'un escrit sobre la sàtira valenciana a la xarxa, trobe que és el més adient.

Falla Plaça de la Malva, Tro d'Avís: Sàtira, falles i societat, Alzira, 2012

Peim! Eixa va ser l’expressió estrella del Tio Masclet, qui, abillat amb brusa negra, mocador i gorra, satiritzà l’actitud dels fallers enfront dels veïns que es queixaven, durant la festa, de l’excessiva il·luminació dels carrers del barri de Russafa de València. L’èxit del seu vídeo, penjat al youtube, va ser espectacular: més de 350.000 visualitzacions i un fum d’imitacions, que s’estengueren per tot el territori valencià. I és que el món de les Falles, tan present a la vida dels valencians, és un camp abonat per al nostre sarcasme, que ha trobat a internet una excel·lent via d’expressió. No debades, dels mateixos creadors del Tio Masclet, també van triomfar al canal de vídeos més vist d’internet un fals tràiler de La noche de los falleros vivientes i l’espot publicitari d’un nou partit polític valencià, el Front Faller, que volia eixamplar els seus dominis Almansa enllà al crit de Por una España en Fallas, Por una España en llamas! Igualment, també ells van donar ànima a Vicente Xequelequatre, qui, vestit de faller, cantava una particular versió del Chiki Chiki que va anar a Eurovisió. En concret era el Xe que Xe que, amb unes quantes estrofes ben corrosives: Dale Xe que Xe que a esa fallerita, que el Xe que Xe que la pone muy tontita ... Lo bailan los yayos, lo bailan los nanos, lo baila Rita con las bragas en la mano... Y el Xe que Xe que se baila así: uno, la America’s Cup, dos, el circuito, tres, el pelotazo, cuatro, campos de golf.

En la mateixa línia de crítica política, ja abans havia sorgit a internet un altre fenomen valencià, el Xiquetalemany, un usuari de youtube que, arran de les eleccions valencianes de 2007, va penjar una cinquantena de vídeos satírics que pegaven a tort i a dret, burlant-se del discurs del PP, dels líders del PSOE, dels pactes d’Esquerra Unida i el BLOC, del catalanisme d’ERPV o del missatge de Coalició Valenciana. Però no es quedava ací, sinó que, a més a més, també tractava problemàtiques específiques dels valencians, com ara la llengua, la construcció urbanística o la recepta de la paella, que el van dur a tindre més de 200.000 visualitzacions. Per la seua banda, un altre èxit de sàtira política a internet el constitueixen les gravacions de Xavi Castillo, un dels còmics valencians més buscats gràcies a les seues càustiques imitacions. O també La Cabota, que, malgrat que actualment només conserva un perfil al facebook, va ser una de les webs de referència de la xarxa valenciana arran de l’èxit de distribució de la seua revista impresa, en la qual participaven personatges com Mr. Cabota o Lucrècia de Borja i Bairén. Una bona mostra del renom que arribà a assolir va ser la venda generalitzada de camisetes i xapes amb el lema Apadrinaun xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!, que era la portada del seu primer número. I un cas similar fou el de la revista Moixama, que durant molt de temps estigué disponible a internet i s’erigí com un punt de trobada de tots aquells que volien veure la realitat valenciana a través de la mordacitat.

Diferent és la situació de la companyia Caterva Xou, que fa vídeos específics per a la xarxa, entre els que han triomfat la cançó RikiMartin is my boyfriend, l’anunci d’un ninot anomenat Furbi Camps o una imitació del programa d’esports de Julio Insa. Igualment, també els suecans de La Pellofa han trobat l’èxit a internet, a través de la difusió de Mãemeua!, un programa emés per Sueca TV, que ha creat tot un imaginari propi, amb personatges com els Benissants de la Pedra, Llepoman, els Monjos Currãors, Mr. Cabasset o el mateix Joan Fuster ressuscitat ‒interpretat per Toni de l’Hostal. Este és precisament un altre dels personatges de l’escena valenciana, actor, músic, cantant, presentador i romancer, que s’ha fet conegut gràcies a la seua vessant burlesca reproduïda a la xarxa. Ací podem trobar cançons com SoyPutero, Gandia, la figa ta tia, Al Vent en alemany o una irreverent versió de l’himne valencià, titulada Himenirregional i que, en compte del Per a ofrenar, comença al compàs de Sempre həm ‘segut’ una casa de putes, i la ‘madame’, la Dama d’Elx. En este sentit, cal indicar que Toni de l’Hostal ha creat una normativa pròpia, l’Ortografia Roscana ‒de l’Alcúdia‒, que serveix per a escriure en valencià col·loquial. Així ho demostra un altre dels seus invents cibernètics: la Valenciclopèdia, l’ənciclopèdia de riure (per no plorar), una mena de Viquipèdia humorística que recull més de 600 entrades sobre polítics, intel·lectuals, pobles o músics valencians.

Un d’ells és el Tio Fredo, un altre cas semblant de coneixença a través d’internet. Un cantautor que compon peces com ara el Rock de la paella, el Bluesde l’all-i-pebre o A fer l’amor o afer la mà, en els quals, més que sàtira, combina l’enginy amb el costumisme valencià. Una situació pareguda a la que trobem en alguns dels vídeos que més han corregut per la xarxa: els doblatges falsos de pel·lícules famoses, com Star Wars, Pulp fiction o Braveheart, on William Wallace era substituït per Pepico Wallace. En total, estos vídeos fets per un jove de la Ribera sumen més de 500.000 visualitzacions, a les quals cal afegir moltes altres de creacions similars, com les fetes pels alcoians de Bor&Not Films. En la mateixa línia, també podem trobar els vídeos penjats al youtube per l’usuari Elramon, procedents d’un canal de la Costera, on un presentador, una miqueta bord, es dedicava a entrevistar gent del carrer. Així, va deixar constància d’un bon nombre de personatges populars i frases memorables, com Vicent, fallero i valencianiste, la senyora Elvira, que volia un dolcet pâl café i un whisky!, Nieves de Montesa, que anava a menjar-se una paella que tô los anys ix bonö, o EmilioJosé, pâls amics, Emilio José Martí Gómez, tot complet. De fet, la seua projecció ha sobrepassat internet i, per exemple, l’expressió de Nieves ha quedat reflectida en una cançó d’Orxata Sound System, mentre que Emilio José es va convertir en una icona de tal magnitud que va mobilitzar una expedició al seu poble natal de La Llosa per tal de conéixer-lo.

I a banda d’estos audiovisuals, que són els que més es difonen gràcies a la seua propagació viral, hi ha moltes altres propostes satíriques a la xarxa, predominantment en forma de blogs. Per exemple, El Penjoll, una revista electrònica nascuda a Xàtiva que es desvirtualitza una vegada a l’any mitjançant la concessió d’uns premis als millors bloguers de les Comarques Centrals Valencianes. O l’humor gràfic practicat per Noveldaytantos i Neandertal Total, que es dediquen a publicar acudits visuals i notícies falses de tot tipus, en castellà i valencià respectivament. Una cosa pareguda al que feia El Garrofer, ja desaparegut, que va nàixer com un diari humorístic del Camp d’Elx i va acabar sent un dels més coneguts arreu de l’Estat, quasi al nivell d’El Mundo Today. També trobem altres blogs o espais periòdics locals, com els de Burrera Comprimida, L’Esclafit de Torrent, La Matraca de Gandia o el Raconet Satíric Valencià d’Alzira. I, així mateix, d’altres iniciatives ben interessants són l’Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide, que es dedica a traduir expressions valencianes a l’anglés (to be more pumpkin than made to order per a ser més carabassa que manat a fer, per exemple), o el blog La llimonà no es de vaes, que va arreplegar les aventures d’un sollaner a Xangai, des d’una perspectiva tan àcida i particular que alguns l’han qualificat d’una mescla entre Bernat i Baldoví i Charles Bukowski. Finalment, d’acord amb les darreres tendències, el que ara pega fort són els personatges falsos de twitter, com ara Santicalatrava, Truita Barberá o La Cheperudeta, que els satiritzen bàrbarament emparats en l’anonimat.

Tot plegat, la figura del Tio Masclet sintetitza a la perfecció la sàtira valenciana que es pot trobar a internet: molta i amb molt de caràcter valencià i faller. No debades, a banda de per la seua corrosió i pel seu bon humor, es caracteritza per estar sempre en constant renovació. Naix hui, mor demà i renaix el sendemà. Així, la xarxa ha estat i és un camp obert de possibilitats que els valencians no hem deixat passar i esperem que continue així durant les properes dècades. No debades, la sàtira, com el foc, té una virtut purificadora essencial, en este cas a nivell polític i social. Peim!

#MarisaGràciaDimissió

És el que hauríem de demanar tots els tuiters i la societat valenciana en conjunt després del que s'ha sabut sobre la preparació detallada d'una versió sobre l'accident de metro del 3 de juliol de 2006, que va costar la vida a 43 persones, amb l'objectiu de mostrar, costara el que costara, que havia estat un desgraciat i inevitable succés. D'això en parle hui a l'Informatiu i espere que els partits polítics facen alguna cosa per acabar amb este terrible menyspreu de la Generalitat Valenciana cap als seus ciutadans. 

Associació de víctimes del metro 3J

Fa exactament cinc mesos que el president Alberto Fabra es va dignar a rebre l’Associació de Víctimes del Metro 3J. I fou l’ínclita Paula Sánchez de León, la que ara ordena carregar i detindre menors que protesten contra els incompliments i la irresponsabilitat de la Generalitat Valenciana, qui es va encarregar de fer la roda de premsa posterior. Segons deia, els governants popularistes estaven en “sintonía con las víctimas de este trágico accidente”, però no podien fer res més que “trasladarlos personalmente las condolencias y el dolor”, ja que allò era un afer tancat. En el seu moment el Consell havia posat en marxa “con rigor y eficacia todos los mecanismos necesarios para atender a las familias de las víctimas, así como para esclarecer los hechos”. En definitiva, aigua passada no movia molí. Però vaja que si en mou...

I és que ahir saltà l’escàndol: la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) contractà una consultoria de comunicació per adoctrinar els tècnics que havien de declarar davant la comissió parlamentària organitzada per a investigar l’accident. La pròpia pàgina web de la consultoria explica clarament a què es dediquen: preparar fins a l’últim detall estratègies comunicatives destinades a “alcanzar los objetivos previamente definidos”. I en este cas l’objectiu, fóra veritat o no, era mostrar que allò havia sigut un accident imprevisible i inevitable, sense cap mena de responsabilitat política. Ara s’explica per què vetaren la presència d’experts independents en la comissió parlamentària i la despatxaren en a penes cinc dies. Ni hi hagué rigor, ni eficàcia, ni investigació, ni perits independents, ni hòsties en vinagre. Tot era una pura farsa.

Un engany amb nom i cognoms: Marisa Gracia, la gerent de FGV. Ho era quan l’accident, ho era quan la comissió d’investigació i ho continua sent ara. Malgrat que la jutge afirmà que hi podia haver responsabilitats polítiques en la manca d’inversions en la Línia 1 del metro. Malgrat que va fer cas omís als sindicats del ferrocarril quan, un any abans de la tragèdia, van advertir que calia instal•lar sistemes de seguretat més moderns. Malgrat que va mentir davant les Corts Valencianes, en negar explícitament que s’havia establert una estratègia de comunicació sobre l’accident. Malgrat que ha permés que FGV acumule un deute de 1.000 milions d’euros, a canvi d’un servici manifestament millorable. I tot això, és clar i evident, amb la col·laboració necessària i el suport total de la plana major del PPCV, Camps primer i Fabra després. Ací no ha passat res: ella segueix al front de l’empresa pública, cobrant la mòdica suma de 6.000 euros al mes.

Però alguna cosa ha de passar després del que s’acaba de saber. I és la seua dimissió immediata o el seu cessament fulminant. Quina confiança es pot mantindre en una persona que ha mentit deliberadament davant els representants del poble valencià sobre la mort de 43 dels nostres conciutadans? Si tan transparent és com diu el senyor Fabra no podrà tolerar este escàndol majúscul, que representa un insult a tots els valencians i en especial als afectats per l’accident. Farà bé, doncs, d’atendre les peticions que l’Associació de Víctimes del Metro no es cansen de reclamar, com ara la realització d’una auditoria en FGV, l’obertura d’una nova investigació, independent i objectiva, el cessament dels responsables de seguretat de la Línia 1 o el reconeixement públic que l’accident era previsible i evitable. Fer com que tot continua igual seria miserable.


 

La reivindicació d'un "Banc de València" en 1857

Un trist destí per al poder financer valencià

Comentava l'altre dia l'economista Aurelio Martínez que: todas las comunidades, al menos en un primer momento, han conseguido salvar sus sistemas financieros, salvo la valenciana. Por algo será. I, perduts el Banc de València, Bancaixa i la CAM, també explicava les conseqüències de la desfeta del nostre sistema financer: lo que me decía el otro día un empresario: para un préstamo de 12.000 euros ahora tenía que tener la autorización de Madrid. Además, las comunidades que pierden a sus empresas importantes están perdiendo capital humano que será irrecuperable. Desaparece un segmento de alto valor añadido. La sociedad se habrá empobrecido y Valencia, en ese contexto, tendrá una oferta más reducida que otras comunidades en el segmento más cualificado. Quasi res, porta el paperet. I és que en un tres i no res s'ha llançat a perdre una de les claus nuclears del creixement socioeconòmic valencià del segle XX.

No debades, l'aspiració a tindre un poder financer valencià ve de lluny, de molt lluny. Es pot comprovar, per exemple, a les planes de la revista "El pensamiento de Valencia", el mitjà d'expressió del carlisme neocatolicista i reaccionari encapçalat per Antoni Aparisi i Guijarro. En concret, en 1857 el Govern Central autoritzà al Banc d'Espanya a obrir una sucursal a València, menyspreant les peticions dels burgesos valencians, que demanaven autorització per a establir un banc propi, amb diners i interessos valencians, segons havien fet altres ciutats com Barcelona, Bilbao o Saragossa. Així es comentava la qüestió a "El pensamiento de Valencia" quan encara no es coneixia la resolució de l'afer: Ha vuelto a agitarse en esta capital la cuestión del Banco. Creemos interpretar el pensamiento de Valencia si decimos que la fundación es una necesidad reconocida por todos, y el que sean valencianos sus fundadores, un deseo. Però, una vegada coneguda la decisió del govern espanyol, la reacció no es féu esperar, primer en boca del mateix Aparisi i Guijarro, en defensa de la seua "pàtria valenciana":

Acabamos de saber, que, según anuncia el telégrafo, la cuestión del Banco se ha resuelto en favor del de España. [...] Sentimos que el Banco de España se moleste en venir á Valencia; creíamos nosotros que los valencianos se bastaban y sobraban para establecer un Banco, para fomentar sus intereses, para "cuidar de su casa". Por lo visto no sirven para esto; valen sin duda mas los catalanes, los bilbaínos, los zaragozanos, etc. Nos dá el corazón, que esta cuestión que parece resuelta, volverá á suscitarse. Entonces y siempre, hijos de Valencia, defenderemos los intereses y la dignidad de esta amada patria.

Posteriorment fou Miquel Vicente Almazán qui escrigué un article titulat "El Banco de Valencia" en què afirmava que, tot i estimar a Espanya, estimamos mas si cabe á Valencia, y por lo mismo nos interesaremos privilegiadamente en su prosperidad. Així, afirmava que entre las varias mejoras que se proyectan en nuestro país [el valencià], la mas interesante, la mas popular, es sin disputa la de un Banco de emisión y descuento. No debades, la seua creació era una necesidad que sienten, proclaman, y desean ver todos cuanto antes satisfecha. Per això trobava inaudita la decisió del govern espanyol i l'atribuïa al centralisme irracional que el guiava: ¿por qué causa, pues, se desoyó la pretensión de los comerciantes de Valencia? No acertamos á esplicarla. Solo en un pais donde la centralización administrativa se haya absurdamente exagerada, pudiera acontecer que el gobierno presentase obstáculos á la egecucion de útiles proyectos que nada cuestan al Estado. Alhora, eixa mateixa centralització es transformava en una injusta distribució de les aportacions fiscals, que perjudicava els valencians:

Solo en un pais donde todo ande trastornado, pudiera acontecer que se impusiesen contribuciones á una provincia considerándola de primera clase, al propio tiempo que se le negaran los medios de acrecentar su prosperidad, medios que, á otros que pagan menos, se concedieron. ¿Nos encontraríamos en tan triste situación los valencianos? 

D'una altra banda, Vicente Almazán justificava la plena necessitat d'un banc propi, ja que: no es posible ir adelante sin uno ó mas establecimientos de crédito, porque, sin ellos, el comercio, la industria, la misma agricultura habían de estacionarse necesariamente. Ésto lo ven con toda claridad los valencianos, y de aquí ese clamoreo, ese continuo repetir la palabra Banco. A més a més: un comerciante de Valencia, con las mismas necesidades de crédito que los de otras provincias donde hay Banco, no encuentra medios para llenarlas... tiene, hablando con propiedad, que mendigar los ausilios parciales del favor ó de la usura. Però una sucursal del Banc d'Espanya no serviria per a omplir eixe buit, ja que hi havia dos qüestions clau. En primer lloc: el de España vendrá á establecer sucursal en Valencia; pero ¿satisfará las necesidades del pais [valencià]? I, en segon lloc: ¿consentirían los valencianos que estraños se aprovecháran de las utilidades á que piensan ellos, y no sin razón, tener mejor derecho, y tratándose ademas de operaciones en las cuales pueden garantirse mútuamente y á su satisfacción?

La resposta a la segona pregunta era clara: No: desde luego anunciamos que, si no consiguen establecer Banco propio, que si se establece en Valencia sucursal del de España, es posible, diremos mas, casi cierto, que se formará una sociedad de crédito, y en lucha con ella, no podrá subsistir el sucursal por largo tiempo. És a dir, que es plantejava la "guerra" al Banc d'Espanya: si s'establia a València impedint la creació d'un banc autòcton, els valencians fundarien una societat de crèdit pròpia -que sí que estaven permeses- bo i amenaçant el futur de la sucursal provinent de Madrid. La voluntat de tindre un poder financer valencià era ben clara: No hay que dudarlo; Valencia prospera, necesita un Banco y lo quiere suyo, fundado y sostenido por sus propios capitales. ¿Será posible que se desatienda tan natural y justa petición? ¿Será posible que quede desairada en este asunto la opinión pública, el deseo general de Valencia?

Doncs així va ser i en 1858 s'establí la sucursal del Banc d'Espanya a València, ignorant les peticions de la societat valenciana, davant la qual cosa, com advertien des de "El pensamiento de Valencia", es creà la Societat de Crèdit Valencià. Aquell va ser un dels primers antecedents d'un sistema financer autòcton, encara que el Banc de València pròpiament dit no es fundaria fins a 1900 (i passaria a ser de capital valencià en 1927). Com veieu, però, la cosa no ha canviat tant pel que fa al termes del debat. Ara, però, hi ha hagut un canvi important: han sigut les mateixes classes dirigents valencianes les que, amb la seua curtesa de mires, han donat per bo les molletes que els donaven des de Madrid i han malbaratat el poder autonòmic que per fi hem tingut. O recuperem l'esperit reivindicatiu que històricament ha tingut una part important de la dreta valenciana o continuarem de mal en pitjor. Per acabar, només recordaré les paraules amb les quals el reaccionari Miquel Vicente Almazán finalitzava en 1857 el seu article sobre el Banc de València: Somos valencianos, amamos á nuestro pais; ¿cómo fuera posible que no alentásemos á los que por su bien se interesan? 

Més valencianisme

Hui parle sobre el manifest "Més societat civil" i la seua relació amb la regeneració de la política valenciana. Pense que, tot plegat, el que ens cal és més valencianisme. Això ens ajudaria a tindre una classe política i una societat civil més fortes, més honestes i més cohesionades.

Polítics i famosos, reunits a l'IVAM

Encapçalats pel professor de geografia Josep Vicent Boira, un grup de notables valencians ha llançat recentment un manifest  que demana, “des de la permeabilitat, la suma de voluntats, l’obertura, la humilitat, la il·lusió i la generositat”, una reacció social per tal d’abordar “una segona transició”. L’objectiu seria arribar a una situació en què la societat civil fóra realment forta, servira de contrapés a la classe política i marcara, per davant dels governs, els objectius i els reptes del conjunt de la ciutadania valenciana. És a dir, que els organismes empresarials, professionals, sindicals, universitaris, educatius, comunicatius, culturals, veïnals o juvenils, actuaren amb criteris propis i no en funció d’interessos partidistes. Sembla difícil, no només per la situació viciada de la qual partim, sinó també perquè, al cap i la fi, els partits polítics representen ideologies i la major part de les associacions civils, en funció dels seus membres, també tenen afinitats ideològiques concretes. [Continua a la columna de l'Informatiu] 

Sobre "El finançament dels valencians"

Hui a l'Informatiu comence parlant del "Resacón en Levante" que vam haver de patir l'altre dia, però, alhora, l'aprofite per a comentar un altre dels temes que va ser notícia la darrera setmana, gràcies a la bona tasca de la Fundació Nexe i la seua col·lecció Demos, dirigida per Vicent Flor. Sense més, vos deixe amb l'inici del text:

Així ens va amb el nou sistema de finançament aprovat per Aznar i reformat per Zapatero

Divendres per la nit alguns valents vam tractar de pair el documental Resacón en Levante amb què ens van obsequiar des de La Sexta, un canal televisiu de “la Meseta” (els haurem de nomenar sistemàticament així fins que ens diguen pel nostre nom, als valencians). Amb un to sensacionalista i una mica burleta van aplegar un rere l’altre els diversos casos de corrupció i balafiament que han deixat els darrers anys de govern popularista a les institucions valencianes. El twitter tirava fum amb el hashtag #resacon: des dels que, com el periodista Xavi Aliaga, tenien “ganes de cridar per la finestra Nooooooooo!!” en veure-ho tot arreplegadet, fins els que, com l’editor Joan-Carles Girbés, opinaven que “haurien d'obligar els dirigents del PPCV (i molts dels seus votants) a veure el documental amb els ulls oberts a l'estil de La taronja mecànica”. Tot plegat, tenien raó. D’una banda, feia bona cosa de ràbia, però, d’una altra banda, resultava una peça necessària per a entendre per què els governants valencians ens han dut fins a la pèssima situació en la qual ens trobem.

Però, fent honor a la visió castellanocèntrica que s’explicitava al títol, el documental negligia la principal causa estructural per la qual, a banda del mal govern, els valencians tenim els problemes que tenim. No se’n deia absolutament res del finançament autonòmic. I això malgrat que, segons va confirmar Ignacio Blanco d’EUPV, també per twitter, ell en va fer una referència expressa a la qüestió. S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques. I són públiques i ben clares, segons ha constatat a bastament l’analista financer Rafael Beneyto, que acaba de publicar El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, un llibre editat per la fundació valencianista Nexe. Les conclusions són esfereïdores per al nostre cas.

En primer lloc, la inversió anual feta pels Governs centrals a través dels pressupostos generals de l’Estat no s’ha correspost mai amb el pes de la societat valenciana. I cal pensar que és la més important (un 50% enfront del 35% de la inversió pública autonòmica). Però tant amb el PP com amb el PSOE la inversió estatal ha estat d’un 6% enfront del 10% que representen el PIB i la població valencianes. Així és normal, per exemple, que no tinguem ni la xarxa de trens o d’autopistes que ens pertocaria. En plena consonància amb això, també som un dels pocs territoris amb una balança fiscal negativa, un 6,4% de diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal al País Valencià i el volum d’ingressos fiscals que generem. I tres quarts del mateix passa pel que fa al model de finançament autonòmic. Som la segona autonomia pitjor finançada, només per darrere de Canàries, de manera que, de mitjana, hem comptat en els darreres 10 anys amb uns 1.000 milions d’euros menys que la resta d’autonomies. 

Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres. I què han fet el PPCV i el PSPV davant d’això? Doncs pactar l’única reforma estatutària que ni preveu la creació d’una Agència Tributària pròpia, ni reclama el deute històric acumulat, ni reclama una inversió mínima anual de l’Estat. Banyuts i pagar el beure, en diuen. Estaria bé, doncs, que els senyors de la Sexta en feren un documental sobre la qüestió. I, evidentment, encara seria millor que la societat civil i els polítics valencians feren pinya per tal d’acabar amb una situació tan injusta i que ens continua afonant encara més.
   

L'amor secret del rei En Jaume

Hui parle d'eixa novel·la, L'amor secret del rei En Jaume, a un post del blog d'Harca: Ningú no se'n recorda, dels assessors històrics? És una crítica des del punt de vista de l'historiador i, per això mateix, ateses les nombroses errades del relat, bastant destructiva. Però segurament la gran majoria de lectors no filaran tan prim i podran trobar gust a la lectura (ací, el primer capítol). De fet, supose que si Proa ha decidit editar el llibre és perquè pensarà que en pot traure rèdit econòmic (jo mateix la vaig comprar, atret pel títol). I, d'una altra banda, aficionats al gènere històric, com Xavier Caballé, han dit de la novel·la que és una agradable sorpresa. Però el ben cert és que si et dediques professionalment a aquella època, la sorpresa no és tan agradable, ans al contrari. Tot i que, ben mirat, també ha estat divertit llegir una cosa així. I l'autora promet una segona part... Estarem a l'aguait!

Polaris World i Marina de Cope. Els negocis murcians de la CAM i Bancaixa

I no li cau la cara de vergonya

L'altre dia va caure a les meues mans un article de la geògrafa de la Universitat de Caen Marie François publicat a la revista alacantina Investigaciones geográficas. El seu títol era "¿Hacia una región turística y residencial? Murcia, resort de Europa" i prompte es podrà trobar a internet, quan s'hi publique el número 52. Feia feredat i algunes coses que hi diu o de les que he pogut assabentar-me buscant a internet també ens afecten, desgraciadament, als valencians, tant per la semblança del model com per la inversió directa de diners. El text parla, en primer lloc, del desorbitat procés d'"artificialització" dels anys '90 i '00 amb una construcció d'espais urbans difusos sense precedents, contrària al model tradicional de ciutat mediterrània, concentrada i compacta (al País Valencià la superfície artificial ha augmentat en un 52% i a Múrcia en un 62%). I tot això com a resultat de l'impuls sense fre que ha rebut en els darrers anys el sector turístic de sol i platja, introduint-hi noves fórmules com les del turisme residencial en grans complexes temàtics, com Marina d'Or o els resorts de golf, amb el ple suport dels governs autonòmics corresponents.

En el cas murcià, la Llei del Turisme de 1996 i el Pla de Turisme de 2006 indiquen la clara voluntat del govern autonòmic de desenvolupar l'economia de la regió sobre el model basat en els resorts de golf, complexos residencials que posen en primer pla els camps de golf com a element diferencial que permet atraure un determinat tipus de turistes. I, en eixe nou model, el govern murcià ha comptat amb un aliat fonamental: l'empresa immobiliària i turística Polaris World, creada el 2001, que gestiona 6 resorts amb més de 15.000 habitatges. I en tenia projectats fins a 11, amb més de 55.000 residències, malgrat que el seu model és, a totes llums, insostenible. Només cal pensar, per exemple, que el consum hídric d'un camp de golf és molt superior al de nombrosos regadius o que el de les residències dels complexos tripliquen els d'una ciutat compacta (1.200 litres/dia vs. 450 litres/dia). Igualment, pel que fa a l'espai i la societat, els resorts tendeixen a la homogeneïtzació total: els habitatges, els carrers o la forma de viure-hi són exactament iguals. En canvi, els que hi resideixen, majoritàriament estrangers, no es relacionen amb la població local, trencant per complet la cohesió social i territorial.

Com deia, però, això sembla que no importe i compta amb el suport total de les autoritats públiques triades pels ciutadans murcians. L'exemple paradigmàtic és el projecte Marina de Cope, impulsat pel govern regional, que pretenia construir el resort més gran d'Europa entre Lorca i Águilas, amb 5 camps de golf i molts altres de futbol, cricket i polo, una marina de 25 hectàrees i 1.400 amarradors, 9.000 habitatges, 23.000 places hoteleres i capacitat per a una població total de 60.000 habitants. Tanmateix, el projecte comportà la requalificació parcial d'un parc natural i el PSOE, a instància de grups ecologistes, interposà un recurs davant el Tribunal Constitucional l'any 2001. Més d'una dècada després encara no s'ha pronunciat i el projecte roman paralitzat, el que ha coincidit amb la crisi immobiliària, tot i que a data de juny de 2011 l'executiu murcià encara gosava dir que el continuarien diguera el que diguera el Constitucional, ja que representava una inversió estratègica per a tota la regió.

No debades, el govern s'havia bolcat en el projecte: d'una banda, promogué la construcció de l'autopista Cartagena-Vera, que ha entrat en fallida per no acomplir ni el 25% de les seues expectatives (i el Ministeri ha hagut de rescatar l'empresa concessionària), i, d'una altra banda, construí un aeroport internacional a la localitat murciana de Corvera, que ha costat 250 milions d'euros i que s'ha solapat amb l'adequació de l'aeroport militar de San Javier, on tots els diners invertits no han servit absolutament de res (s'explica en el documental que enllace baix). Alhora, totes estes inversions públiques comptaven amb l'impuls de diversos bancs i caixes d'estalvi, especialment murcians i valencians. Per exemple, qui havia de finançar el projecte Marina de Cope? Doncs la CAM, Bancaixa, Iberdrola i algunes altres promotores, que havien promés invertir fins a 4.000 milions d'euros per a urbanitzar un espai de 21 milions de metres quadrats. Bàsicament les mateixes entitats que han finançat des de fa 10 anys els negocis de Polaris World, que s'han desvetlat finalment una ruïna amb més de 100 milions d'euros de deute.

Així les coses, per evitar la caiguda de l'empresa protegida pel govern murcià, la CAM, Bancaixa, Caja Murcia i Banco Popular van acceptar el canvi del deute de Polaris World per apartaments (que a dia de hui, evidentment, tenen un preu baixíssim). Tot plegat, doncs, els diners valencians també finançaren la salvatge explotació turística feta a Múrcia amb un resultat desastrós: un model econòmic inviable -pa per a hui i fam per a demà-, la desaparició del sistema financer valencià i, com sembla general en esta crisi, cap ni un responsable. Com si ací no haguera passat res. Què en penses, José Luis?

Justícia

Dubte que el text que he escrit per a l'Informatiu puga rebre el qualificatiu de "columna d'opinió". És, més bé, una boutade, una ocurrència fictícia que res tindrà a veure amb la realitat. Però em feia gràcia tractar de clavar-me en la ment del líder del jurat, eixe que, segons diuen els periodistes que seguiren el juí, tenia clar des del principi que Camps era un pobre màrtir que calia salvar de les acusacions falses dels seus enemics. De ben segur que pensa que s'ha fet justícia...

Tengo el corazón contento, el corazón contento, lleno de alegría...

“No hi ha possibilitat de perdre. En som tres els que votarem a favor de Paco passe el que passe. No et preocupes absolutament de res, m’he fet l’amo del galliner. Tot eixirà bé”. Penge. Demà comença el gran dia. Només caldrà convéncer a dos dels sis membres del jurat que semblen entestar-se a culpabilitzar el nostre president, l’home que s’ha vist obligat a dimitir en un gest de valentia que l’honora encara més. Un home íntegre, d’una peça. Un heroi. Un màrtir. Cal tornar-li tot el que ha donat als valencians. Una vida de servei i sacrifici. Però la tasca no és fàcil. Dos dels jóvens són un cas impossible. Rojos. Votaran als sociolistos. O, pitjor, a Compromís! L’altre home més major sembla que ho té clar. Que si les gravacions no sé què, que si les gravacions no sé quants. Es pensa un justicier. Cretí! Les dos dones que no han dit quasi res... Pensava que estarien del nostre costat. He parlat amb elles en privat. “Com ho veieu? Inconcloent, no? Està clar que no hi ha proves”. Però dubten massa. Unes altres que tal. Caldrà posar les cartes cara amunt [Continua a la columna de l'Informatiu]

Ara ploren els panxacontents

La setmana passada vam assistir a un suposat exercici d'autocrítica dels que han donat suport al PPCV fins el moment. Però, segons sembla, respon a una estratègia pròpia dels actuals dirigents del partit per tal que "tot canvie" sense que canvie res, és a dir, que continuen en el poder fent i desfent. D'això parle hui a l'Informatiu. I, de pas, vos deixe esta joia de vídeo musical que corre per les xarxes socials:

Primer va ser Las Provincias amb el seu editorial Valencia es mucho más. Es queixava de la imatge que s’ha conformat a la resta d’Espanya vers la societat valenciana, de desprestigi, corrupció i balafiament. Ho reduïa tot a “los errores de la clase política”, que, segons hi deia, no es poden traslladar al conjunt dels ciutadans valencians.  A més, recalcava que València ha estat “una comunidad leal a España, que históricamente ha aportado más de lo que ha recibido, y lo ha hecho con altura de miras, sin rencores nacionalistas propios de otras latitudes peninsulares”. Després va ser el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, que la nit dels Jocs Florals es lamentà de l’espoli de les caixes valencianes, de la inexistència de poder valencià a Madrid i de la discriminació dels valencians en el sistema de finançament de l’Estat. I, finalment, ha estat Lluís Bertomeu, “el valencianista” del PPCV, qui ha escrit un article En defensa dels valencians, atribuint exclusivament la situació a la que hem arribat a “l’injust finançament secular, el deute històric despreciat i la falta de tracte just per part de papà Estat”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

“Normalitat”, “necessitat” i “caprici”

Pirotècnia valenciana...

Després de sentir al Bigotes dir que estava a Louis Vuitton per comprar-li a Rita Barberà “un bolso de la colección nueva y a tomar por culo”, atés que feia quatre anys que li regalava coses, l’alcaldessa de València ha afirmat amb tota la tranquil·litat del món ‒digueu-li tranquil·litat, digueu-li barra‒ que això era una cosa “normal”. Segons la il·lustríssima, “todos los políticos y funcionarios de este país, en democracia o anteriormente, incluidos los medios de comunicación, han recibido regalos”. Impagables declaracions: a) Posa en el mateix sac els funcionaris i polítics de la democràcia i els d’abans de la democràcia; per què? se’n sent més d’allà que d’ací? b) Inclou també els mitjans de comunicació; què hi tenen a veure? els periodistes decideixen sobre els diners públics? i solen rebre regals de trames corruptes? c) Per molt habitual que fóra, no sap Rita que això és un delicte específicament tipificat per a polítics i funcionaris públics? Concretament el de “suborn passiu”, el mateix pel qual ara es jutja a Camps i a Costa.

No contenta amb això, l’alcaldessa també s’ha permés el luxe de donar-nos consellets del tipus: “el ahorro es una virtud y se lo recomiendo a todo el mundo; mejor nos iría si todos ahorráramos”. Ho diu després que s’haja sabut que acumula 321.886 euros en diners i actius financers, 4.400 euros més que l’any passat. I ho diu com si cobrara una misèria amb la qual fa el gran esforç d’estalviar 314 euros de cada mensualitat, però resulta que en cobra 14 de vora 6.700 euros, més els triennis que li pertoquen com a funcionària de la Delegació del Govern. I ens refrega per la cara que és capaç d’estalviar eixa quantitat mensual? Molt poca vergonya és el que té. O potser es considera una pobra funcionària d’ingressos precaris? Tot podria ser si compara la seua fortuna amb el mig milió d’euros que tenen Juan Vicente Jurado i Silvestre Senent, el milió d’euros de Vicente Aleixandre, o el milió i mig d’Alfonso Grau i Mairén Beneyto, tots ells regidors del PP. Es veu que són fidels seguidors de la tècnica estalviadora de Rita Barberà i, evidentment, els altres no estem folrats perquè som uns malgastadors...

Però si parlem de declaracions sucoses, no cal oblidar les que va fer el vicepresident de la Generalitat després que uns quants centenars de sindicalistes irromperen al palau de Fuentehermosa, on se celebrava el ple del Consell. Ciscar va cridar a la calma, afirmant que el pla de retallades anunciat pel govern valencià “es absolutamente necesario, no es un capricho”. Ara resulta que els nostres governants volen respectar els conceptes de “necessitat” i de “caprici”. I com és que fins ara no els han fet ni cas? Com han sigut tan irresponsables d’haver-nos dut fins ací si tenien clar el que era necessari i el que era pur caprici? I si ara els ha vingut una revelació, com és que no comencen per eliminar institucions i funcionaris que no corresponen a cap necessitat racional, com les Diputacions i els diputats provincials? O per què no donen exemple de necessitat real i es rebaixen el sou el doble que els funcionaris? D’una altra banda, també cal que tinguen ben clar que les protestes no són cap “caprici”, sinó una resposta “absolutament necessària” per tal d’evitar la socialització de les pèrdues causades per uns polítics nefastos i irresponsables. Fins i tot, si ho mirem amb els ulls de l’historiador, sembla la resposta més “normal”, la que seria “habitual”. Què en pensarà Rita d’eixa “normalitat”?
 

Toni Cantó sobre Canal 9 (ara fa 23 anys)

Els darrers dies Toni Cantó l'ha tornada a armar novament, en esta ocasió a tall de la seua solució per a arreglar el deute de Radio Televisió Valenciana: volar amb un míssil el centre d'estudis de Burjassot, com es pot veure al vídeo que enllace. Hui mateix, però, a Las Provincias li recorden la inoportunitat de les seues paraules, atés que ell bé que hi va treballar en 2003 i hi va cobrar 134.000 euros per només cinc mesos de gravacions. Llavors no opinava el mateix, clar. I, si ens n'anem encara més lluny, a 1989, quan Canal 9 estava a punt de nàixer, deia també coses ben diferents, com per exemple: El que m'agradaria molt seria treballar a la TVV perquè estic segur que serà la millor televisió de l'estat; almenys la més divertida, pel caràcter anàrquic que ens caracteritza als valencians. Ningú podia preveure el que vindria, és evident, però, si més no, resulta ben curiós que Cantó diguera allò ara fa 23 anys i ho diguera, a més a més, a la revista El Temps, on l'entrevistaren a causa de l'èxit fulgurant que l'actor valencià havia assolit arreu d'Espanya. Coses de l'hemeroteca...

Entrevista a Toni Cantó, El Temps, núm. 246, 6 a 12 de març de 1989

Insuportable. Qui l'ha feta, que la pague

Hui parle a l'Informatiu de la situació insostenible, immoral, il·legítima i insuportable en què està el govern valencià del PPCV després d'anunciar el pla de retallades i apujades d'impostos de divendres passat. Després de generar un deute monstruós, el més alt per capita de tota Espanya, encara se'ns en riuen, dient coses com que si a qualsevol ciutadà valencià el posaren en la disjuntiva que desapareix la Ciutat de les Arts i de les Ciències o desapareix el deute, jo crec que es quedaria amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències (el nostre vicepresident dixit!). També és d'una impotència brutal repassar declaracions del conseller d'Hisenda de fa a penes 3 mesos, justificant l'eliminació de l'Impost de Patrimoni (per a grans fortunes), dient que s'emmarca dins de la política del Consell de no apujar impostos i que els repunts que uns altres fan tinguen un efecte nul o el mínim sobre el contribuent. Quina cara més dura i quina poca vergonya!!! Almenys, veig amb certa esperança (encara que mínima) que algú està pensant el que demane al final de la columna: UGT està estudiant presentar una querella criminal contra Camps i els seus governs per balafiament de fons públics...  

- Mira, està donant-nos tots els diners, com va prometre

- Té la teua cartera

#retalladesGVA fou un dels trending topics estatals divendres a migdia. Verdeguer, Vela i Ciscar presentaren els “acords del ple del Consell” en l’eufemística expressió de Radio Televisió Valenciana. I només el vicepresident féu honor al seu cognom: ni “vergers” ni “veles” al vent, sinó un “siscar” ben extens i profund, això és, un lloc ple de canyots (d’on prové el cognom, amb l’accent sobre la “a”). Les canyades foren d’a xavo. I el que és molt pitjor: les donaren els mateixos que ens han portat fins ací i amb uns greuges comparatius que fan la situació insuportable. D’algun lloc han de reduir despeses i obtindre nous ingressos, això està clar, perquè, després del fracàs dels bons patriòtics valencians, no hi han diners per a fer front als venciments de l’enorme deute que la Generalitat ha acumulat (quasi tres bilions i mig de les antigues pessetes, que es diu prompte). Això o declarar-nos en fallida i començar de nou, però no crec que ens deixen. I, en tot cas, hi han maneres molt diferents de retallar i recaptar a la que han decretat... [Continua a la columna de l'Informatiu]

"Bon any" per a la casca de Reis

Com es pot deduir de la columna que vaig escriure l'altre dia a l'Informatiu, recentment he llegit De regionalisme i valentinicultura, el discurs que Faustí Barberà pronuncià en 1902 a Lo Rat Penat, la principal societat valencianista que existia llavors. I, a banda de la intensitat del missatge polític que va oferir, també indicà altres coses que podien semblar menors en uns moments en què el valencianisme estava a les beceroles, però no per això les deixà de significar. Una d'elles era la importància de parlar i escriure bé el valencià, de purificar la llengua per tal de demostrar que no som un poble malaltús i desorientat en el camí de la civilització. La qüestió continua sent important, més hui en dia que els valencianoparlants llegim i sentim castellà a tothora. I, en eixe sentit, recentment m'ha sorprés que pràcticament tothom ha passat a dir "Feliç any nou", en compte del tradicional "Bon any" (anàleg al "Bon Nadal"). Evidentment, és un calc del castellà ("Feliz año nuevo"). I també en relació amb això, s'ha parlat estos dies a Valencianisme.com de la substitució de "Cap d'any" per "Any nou", que prové igualment del castellà ("Año nuevo"). En valencià el primer dia de l'any, 1 de gener, és el "Cap d'any" i la nit prèvia és la "Nit de cap d'any" (la "nochevieja" en castellà), de la mateixa manera que la nit prèvia a Nadal és la "Nit de Nadal" (la "nochebuena" castellana).

Com passava en època de Faustí Barberà, poden semblar coses menors però són importants per al valencià i per al valencianisme en general, així que no està de més recordar-ho. D'una altra banda, també tenim l'altra cara de la moneda, encara que es limite a una impressió personal. M'ho sembla a mi o ara se sent més valencià a València que fa uns pocs anys? No només que se senta, sinó que, d'una banda, hi ha més gent que et contesta en valencià quan t'adreces a ella, i, d'una altra banda, trobes menys males cares en iniciar una conversa en valencià. Com dic, és una simple impressió personal, però ve a coincidir amb una sèrie de factors que estan fent visibilitzar el valencianisme més que mai. Per exemple, la presència electoral de BLOC-Compromís tant a les Corts valencianes com a les espanyoles. O les aparicions cada vegada més recurrents de músics i escriptors en valencià a RTVV, ja siga en reportatges especials, en entrevistes, com a música de fons, etc. Sembla que una generació d'educació en valencià (tot i que haja estat molt parcial) comença a fer efecte...

Hi ha signes de valencianització, fins i tot, en altres qüestions aparentment fútils. Estos dies tenim l'exemple de la casca valenciana, un dolç d'ametla i moniato (o gema) tradicionalment menjat el dia de Reis a bona part de les terres valencianes, que a partir de la dècada de 1960 fou substituït pel "roscón de Reyes". Es mantingué en alguns pocs llocs -sembla que especialment a la Ribera i la Safor- i ara, com m'apuntava ahir Cento Bresquilla al twitter, la tradició comença a recuperar-se a passes de gegant. Se'n pot resseguir l'evolució en sengles articles publicats al diari Levante-El Mercantil Valenciano els darrers tres anys: el 2009 es parlava de la iniciativa dels Gremis de Forners i Pastissers per a recuperar la casca, el 2010 es comentava que guanyava terreny a València i les comarques properes, i el 2011 que estava sent un èxit, puix més de 80 agremiats n'estaven oferint i un pastisser suecà en venia més de 3.000. Té un dur competidor en el "roscón" i el seu joc de la fava o la figureta, però, a banda de ser tradicional, la casca té altres avantatges, com ara que ve acompanyada de llepolies, un fet que la converteix en un regal ideal per als més menuts. 

Vos deixe amb unes quantes fotos i un vídeo sobre la casca. Voreu que n'hi ha de circulars o amb forma de serp o anguila, cobertes amb merenga, adornades, etc. Siga quina siga, animeu-vos a comprar-ne una si la veieu en el vostre forn! De la seua tradició no hi dubte, com mostren molts passatges de la literatura popular valenciana dels segles XIX i XX. Per exemple, estos versos de 1888 del poeta i dramaturg alzireny Quico Palanca:

Se mor l'any en Sant Silvestre

que el duu agarrat dels cabells,

i encara tens de Nadal

la casca dins de les dents,

ve Sant Antoni el barbut

casi acompanyat dels Reis...

causa del primer porrat

en lo dèsset de giner...

 

Casca circular amb llepolies i regals. Sueca

Casca circular recoberta. Forn de Manolo, Albalat dels Tarongers

Casca amb forma de serp. Gandia

Casca amb forma de serp. Castelló

110 anys de nacionalisme valencià

En primer lloc, bon any a tothom. I, en segon, vos adjunte el text amb què encete 2012 a l'Informatiu. Com hi dic, tindrem molt de temps al llarg de l'any per a parlar del 50 aniversari de Nosaltres, els valencians. Però també cal recordar que el valencianisme no va nàixer amb Fuster, sinó que la seua obra i la de molts altres ha estat possible gràcies a un moviment social, polític i cultural anterior, nascut a començaments del segle XX, al caliu de la Renaixença dels Llombart, Llorente, Labaila o Pizcueta. Moltes vegades això ha estat oblidat, potser per les pròpies característiques del nacionalisme d'arrel fusteriana, marcadament catalanista en el seu inici, mentre que aquell nacionalisme primigeni fou partidari de la unitat de la llengua i catalanòfil, però aclaparadorament valencianista, de nació valenciana i senyera valenciana, com explica Faustí Barberà en el text del qual parle a la columna de hui.

De regionalisme i valentinicultura, discurs pronunciat en 1902 i publicat en 1910

2012 té, des del punt de vista del valencianisme, un simbolisme ben clar: és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, l’obra de Joan Fuster que donà peu al nou nacionalisme valencià del qual beu la gran majoria del valencianisme progressista actual. De ben segur que hi haurà les commemoracions i homenatges oportuns, encara que hagen de sorgir de la societat civil, puix és ben dubtós que les institucions valencianes moguen un dit en eixe sentit. Tindrem, doncs, temps de parlar-ne. Però ara voldria destacar un altre aniversari, no tan redó, però igualment important, car el fet que recorda s’ha considerat com la data de naixement del valencianisme contemporani: fa 110 anys, en 1902, el metge alaquaser Faustí Barberà pronuncià el discurs De regionalisme i valentinicultura a la seu de Lo Rat Penat, bo i assentant les bases polítiques del nacionalisme valencià que es desenvolupà amb força fins a la tabula rasa practicada pel franquisme a partir de 1939. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Premis Soldevila i Noguera: Informació bàsica

En la meua defensa he de dir que normalment no tinc eixa cara de foll :P

Dilluns passat no vaig fer columna de l'Informatiu. La raó era que tenia moltes coses a fer abans de rebre els dos premis amb els quals han guardonat la meua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). I ara se m'han acumulat quasi més, després de dos dies a Barcelona, recollint els premis, celebrant-ho, signant contractes i altres coses adjacents. Tot un goig, la veritat. Però de les impressions personals, especialment del "dia gros", el del lliurament del Premi Ferran Soldevila en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes, ja en parlaré amb més atenció la setmana vinent. Ara, responent als qui m'han preguntat què representava la concessió dels guardons, em limite a enllaçar-vos el post que he fet al blog d'Harca, on, a més a més, podreu trobar el parlament que vaig fer en la gal·la suara esmentada. Desgraciadament, crec que va ser l'únic comentari sobre la crisi, el malestar social i els polítics que es va fer en tota la nit. M'hi estendré sobre açò en un proper post. Salut i bon Nadal!

Devastació

Sembla que els inicis del procés contra Camps sempre van acompanyats de notícies lamentables sobre el balafiament de diners públics que ha dut a terme la Generalitat Valenciana durant els darrers anys. Desgraciadament, no ens han dut el paradís que prometien, de "plena ocupació", sinó, ans al contrari, ens han situat al nivell dels territoris més pobres d'Espanya. Hui  en parle a l'Informatiu de tot plegat.

Desocupació per comunitats autònomes. La trista realitat

Ja ho vaig remarcar en el seu moment, ara fa mig any: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n’anà a sopar amb Bernie Ecclestone, com els vampirs, amb nocturnitat i traïdoria, per tal d’allargar el Gran Premi de Fórmula 1 a València fins a l’any 2021. Una dada aborronadora en tant que mostra a les clares els interessos d’un polític megalòman que va perdre la noció de la realitat i ara nosaltres, tots els valencians, n’hem de pagar les conseqüències. Un altre sarau que sumar a la llarga llista de casos sagnants. Si bé Ricardo Costa, un altre dels pocavergonyes implicats en Gürtel, va afirmar que “es bueno para los valencianos, para la Comunidad Valenciana y para España, y no va a costar ni un solo euro a las arcas públicas”, ja s’han gastat o compromés unes xifres descomunals: 100 milions pel circuit urbà, uns 200 milions pel cànon anual durant 12 anys i ara els 30 milions deguts per l’empresa Valmor, que la Generalitat ha anunciat que comprarà, tot just tres dies abans que comence el juí contra Camps. Això són uns 55.000 milions de pessetes, per si algú no es fa càrrec de la quantitat en euros

Una suma, a més a més, que no es veu compensada per un retorn proporcional a l’economia i la societat valencianes. La fallida de Valmor, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum o de tants i tants altres negocis ruïnosos executats pel PP valencià en són una bona mostra. Els únics rèdits són electorals ‒“la Comunitat està en el mapa”, “som els millors del món” i tot això‒ i per als amigatxos: les empreses adjudicatàries, Calatrava, el Bigotes i companyia. Cal dir, en este sentit, que anualment des de 2005 la Generalitat Valenciana encarrega a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques informes d’impacte de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de l’America’s Cup, de la Ciutat de la Llum o del Gran Premi de Fórmula 1. Es pot comprovar la seua existència en el currículum del director d’eixos informes, però la seua escassa difusió palesa a bastament que els resultats seran més que decebedors. No debades, l’únic que està disponible a la xarxa, el de l’America’s Cup 2004-2007, sembla un presa de pèl. Conclou que l’esdeveniment “supone una inyección de gasto de tal magnitud que genera impactos económicos cuantiosos sobre la producción, la renta y el empleo de la ciudad designada como sede del evento”. I detalla que d’eixa despesa el 74% va ser pública (2.061 milions d’euros del Consell, el Govern Central i els Ajuntaments de València i de Gandia) i només un 26% fou privada (706 milions dels equips, els visitants, els organitzadors, els mitjans de comunicació i els iots).

És a dir, pel que sembla, de cada 100 euros invertits en l’America’s Cup, 65 es van quedar sense retorn, gastats a fons perdut. Un negoci redó, vaja. Però com l’informe compta la despesa pública com a impacte econòmic tot són congratulacions. Clar, si ho calculem així, qualsevol inversió pública generarà increment de la producció, la renda i l’ocupació: si es fan escoles i hospitals, es contractaran empreses constructores i professors, que, al seu torn, faran augmentar el consum amb els diners i els sous rebuts. El mateix si tots els diners balafiats en grans esdeveniments, s’hagueren invertit en la potenciació de clústers econòmics de futur, com la indústria agroalimentària, la biotecnologia, la gestió cultural o la informàtica. El desmantellament parcial del Centre d’Investigació Príncep Felip és l’exemple paradigmàtic. S’ha preferit malgastar en uns focs d’artifici que ens han arruïnat i ens han deixat un país assolat per polítics irresponsables que mai no pagaran el mal que han fet. I la mascletà final encara està per arribar. La nova emissió de deute públic valencià es preveu un fracàs i veurem com es podran afrontar els pagaments que vencen a finals de desembre. Ningú no descarta la fallida de la pròpia Generalitat. La devastació és la seua herència.