Històries dels austriacistes valencians a Barcelona (1708-1711)

Barcelona en setembre de 1714

Com vaig comentar recentment, el darrer llibre d'Albert Garcia Espuche,  Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, és un enorme pou de dades per a conéixer la vida dels austriacistes valencians exiliats a la ciutat de Barcelona després de la derrota d'Almansa, en 1707. Moltes de les informacions provenen dels llibres de tres notaris valencians desplaçats, Cristòfol Aguilar, Fulgenci Artich i Joan Baptista Blasco, la clientela dels quals estava composta bàsicament de valencians, que actuaven com una autèntica minoria nacional en la diàspora. Segons indica el mateix Garcia Espuche, aquells notaris "esdevingueren elements de connexió entre els seus compatriotes" i "contribuïren a mantenir les relacions al si de la colònia del Regne de València a Barcelona". A continuació, passe a relatar algunes d'aquelles històries conservades en els esmentats llibres notarials, protagonitzades per valencians i esdevingudes entre 1708 i 1711. En altres posts em centraré en uns altres personatges o en l'acció col·lectiva d'aquell nombrós grup de valencians en la defensa final de Barcelona. 

En primer lloc, l'11 de novembre de 1708 Eusebi Pérez, de València, alliberà l'esclau remer Mohamad ben Mostafà, d'una galera que estava al moll de Barcelona, per tal d'encomanar-li una missió a la ciutat d'Alger, d'on era veí. Havia de presentar-se davant el cònsol de la nació anglesa i aconseguir que alliberaren Vicent Girona, àlies "Molvedre", que era mariner de Peníscola i veí de Sitges, de 33 anys, bru, de cabells negres, amb la cara marcada per la verola i aleshores captiu a la mateixa ciutat d'Alger. Quan Mostafà aconseguira la llibertat de Molvedre, segons el document notarial que va signar: "le pondrá franco de puertas y salida en la playa, de donde, quedando libre, pueda embarcarse en la embarcación que quisiere para venir a España, o qualquiera otra parte, y al puerto o playa donde más le convenga". En cas que no ho aconseguira, Mostafà hauria de pagar a Eusebi Pérez una indemnització de 300 pataques, un tipus de moneda algeriana. Amb tot, no coneixem el resultat final de la missió. 

Díhuit mesos més tard, el 2 de juny de 1710, Pere Tesa, mariner del Grau de València també exiliat a Barcelona, féu testament davant el notari valencià Fulgenci Artich. Ordenava ser enterrat en l'església barcelonina de Santa Maria del Mar i feia hereva la seua dona, Vicenta Romaní, al mateix temps que deixava nota de diversos negocis que se li quedaven a mitges pel tràngol de la mort. Tot i els perills de la guerra, havia continuat navegant entre Catalunya i el regne de València, de manera que deixava a deure diners a un mercader de Barcelona que li havia avançat una suma per tal de portar una càrrega de tramussos de València, a Josep Milà, també mariner del Grau de València exiliat a Barcelona, que li havia donat una altra quantitat per a dur-la a València, potser a la seua família o en pagament de mercaderies, i a Baptista Morales, de Vinaròs, també exiliat, que li n'havia donat una altra per a fer-la arribar a la seua muller, que s'havia quedat en aquella localitat del Maestrat.

A l'any següent, el 13 d'abril de 1711, era batejat en l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona el fill del matrimoni prohibit entre Domingo Barco, llaurador d'Alboraia, i Caterina Mundi. Barco era ni més ni menys que nebot de Joan Baptista Basset i havia estat nomenat governador militar dels voluntaris austriacistes valencians en 1705, fins que va caure en desgràcia quan Basset fou apartat dels llocs de comandament per Carles III. Finalment, Barco acabà exiliat a Barcelona i uns anys després, en 1710, fou condemnat per haver raptat a Caterina Mundi quan era una donzella i haver-se casat amb ella en contra del consentiment de la família. Havien tingut l'esmentat fill, Josep Francesc, però, abans de nàixer, Domingo Barco ingressà en presó , de manera que Caterina hagué de buscar-se la vida pel seu compte. Acabà vivint amb el seu fill a  la casa on s'havia instal·lat a Barcelona l'antic paborde de la catedral de València, Gaspar Fuster, natural d'Albocàsser. Segons deia, li havia oferit una habitació a Caterina, a canvi de la qual li cuinava un "puchero" tots els dies, a ell i al seu criat. Caterina, però, degué endeutar-se amb el paborde, ja que este li retingué dos caixes amb algunes "alaixes" com a penyora, les quals ella reclamà en 1713 davant el notari valencià Fulgenci Artich, ja que no totes eren seues, sinó que també hi havia objectes de Baptista Ros, llaurador de Meliana. Finalment hagueren de vendre algunes de les coses de les caixes per tal de saldar el deute. Poc després Gaspar Fuster embarcà cap al regne de Nàpols, on havia estat nomenat amb l'alt càrrec de bisbe de Bríndisi per Carles III, però fou rebutjat a la seua arribada pel fet de no ser nadiu del país i, aleshores, fou nomenat arquebisbe de Sàsser, a Sardenya, on el bocassí exercí des de 1714 fins a la seua mort en 1720. 

En darrer lloc, Ignasi Martí, mercader i botiguer de la ciutat de València, estigué a punt de ser assassinat a Barcelona per una qüestió d'honor familiar. S'havia exiliat amb el seu fill Josep, de 14 anys, trobant allotjament en casa de Margarida Costa, de 28 anys, i el seu fill, de 8, que vivien a soles i sense mitjans per a subsistir, ja que el seu marit els havia abandonat en 1705 per a servir a Felip V. Abans d'hostatjar-los, Margarida demanà consentiment als seus germans Pau i Marianna, que li'l concediren i fins i tot havien dinat tots plegats de quan en quan. Tanmateix, passat un temps, li digueren que no era decent que els acollira tenint ella marit i intentaren que els despatxara, fins que un dia, l'11 d'agost de 1711, Pau es presentà "aborronat ab sa capa y, sota de aquella, ab una gran carrabina" per tal de "fer saltar del cap lo cervell de Ignasi Martí", qui, segons deia, habitava "profanament ab sa germana". El mercader valencià no es trobava en la casa i isqué el seu fill, que li replicà que "se'n guardaria molt bé de fer saltar lo cervell a son pare, que son pare era un galant home que no feia mal a ell ni a ningú". Finalment, uns veïns observaren l'altercat i feren detindre a Pau, que fou processat judicialment davant la cort del veguer... Tot d'històries particulars que, en general, ens parlen de les dificultats i penúries que molts valencians hagueren de passar a causa d'una guerra civil pròpiament dita, la Guerra de Successió.

Cinc píndoles del baròmetre d'abril de la Generalitat Valenciana

No sabia que la Generalitat Valenciana, com el Govern espanyol a través del CIS, també fa enquestes sociològiques de caràcter públic, però divendres passat el portaveu del Consell, José Ciscar, en va donar a conéixer una, feta durant el mes d'abril per l'empresa d'investigació de mercats GFK. Podeu llegir-ne els resultats globals en la pàgina web de la Generalitat, però ací m'agradaria destacar cinc preguntes que considere significatives des del punt de vista del moviment valencianista:

- Pregunta 19.1: "La Comunitat Valenciana actualment està infrafinançada i per això el govern valencià ha de recórrer al dèficit per a garantir els serveis bàsics dels valencians". Un 49,9% està d'acord amb eixa frase, però un 13,9% no sap no contesta i fins a un 36,2% està en desacord amb l'afirmació. Hola? Deixant de banda que la pregunta pot ser trampa -el govern valencià no només ha de recórrer al dèficit per l'infrafinançament estatal, sinó també per una molt mala gestió pròpia-, el fet que fins a un 50,1% dels valencians, per acció o per omissió, no critiquen l'actual sistema de finançament autonòmic pareix de traca. 

- Pregunta 23: "Respecte a l'idioma valencià, vosté, personalment, parla...". Només un 30,2% dels valencians parla valencià sempre o quasi sempre, mentre que el 70% restant parla castellà sempre o quasi sempre (un 10% és monolingüe castellà, un 32,8% entén el valencià però no el parla i un 27% parla quasi sempre castellà, però a voltes valencià). Unes xifres que van en consonància amb les que vam comentar ací mateix, segons les quals només el 37,2% de la ciutadania transmet el valencià als seus fills i comencem a vorejar un punt de no retorn, si no es produeix alguna mena de canvi sociològic important.

- Pregunta 24: "Vosté, personalment, se sent...". Un 9,3% més valencià que espanyol, un 59% tan valencià com espanyol i un 29,6% més espanyol que valencià. Són unes xifres en la línia de les que vaig indicar en un recent article de la Fundació Nexe, en base a les dades dels baròmetres autonòmics del CIS de 1996 i 2012. En este cas, però, la identitat dual apareix més forta, en detriment -en dos punts en cada cas- de la prioritàriament valenciana i la prioritàriament espanyola. Res nou baix del sol, doncs. Tot continua més o menys igual en este apartat identitari.

- Pregunta 25: "S'ha enterat vosté de la polèmica que s'ha generat arran de la publicació del diccionari valencià de l'AVL en què es defineix el valencià com a "llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana, a Catalunya i a les Illes Balears, llocs on rep el nom de català?". Només se n'ha assabentat el 27,3% de la població, mentre que el 71,6% no en sap absolutament res, és a dir, que el valencià ja no genera tant de conflicte com fa un temps, una cosa que segurament es deu a una major pau social sobre la qüestió, però també al seu propi arraconament social progressiu.

- Pregunta 26: "Respecte a la identitat del valencià, ¿amb quina frase s'identifica vosté en major mesura?" El 52,3% considera que el valencià és una llengua diferent del català, el 41,1% que és la mateixa llengua que es parla a Catalunya i les Balears i el 6,5% no sap no contesta. Representa un avanç notable en la consideració del valencià com la mateixa llengua que parlen catalans i balears, ja que fa 10 anys el CIS efectuà la mateixa pregunta, amb un resultat molt diferent: un 64,4% consideraven que eren llengües diferents, mentre que només un 30% les consideraven la mateixa. Per tant, sembla que a més generacions alfabetitzades en valencià, més consciència de compartir llengua -cadascun amb les seues particularitats- amb els dos pobles veïns (eixa relació entre alfabetització en valencià i consideració de la llengua ja es veia en 2004, quan el percentatge més alt de percepció d'unitat de la llengua, fins el 38%, se situava entre els que parlaven en valencià sempre i l'escrivien). Seria també interessant observar els resultats a través de franges d'edat, ja que fins el 52,9% dels enquestats tenen més de 44 anys, però no s'hi ofereix. En tot cas, l'evolució regressiva de l'ús del valencià és evidentment molt més important que este punt. 

De poc servirà compartir conscientment llengua amb 7 milions de catalans i 1 milió de balears si ací només el parlem una minoria marginal. Les dos coses han d'avançar conjuntament, i no una cap avant i l'altra cap arrere, o el valencià acabarà morint per complet en unes poques generacions. Ho ha explicat molt bé l'elxà Joan-Carles Martí i Casanova en una entrevista recent, feta per al documental Què ens passa, valencians!?: "La tornada serà molt difícil, i depén de factors de prestigi i depén també del poder polític, però no és impossible... Dependrà dels propis valencians i dependrà també de factors de prestigi i sobretot de cultura, de cultura per a joves. Per tant, és un tema complex, però no hem de militar en el pessimisme, sinó crec que tenim l'obligació de militar en l'optimisme en això. Jo mateix sóc una persona que parle sempre en valencià en el carrer i em contesten en valencià molt majoritàriament... Quan una llengua ha baixat tant, que torne a pujar no és fàcil, però no és impossible. Això sí, és ara o mai. S'ha de fer en la pròxima generació. Açò no es pot mantenir 50 anys més".

La Catalunya independent dels mapes dels Blaeu (c. 1640-1652)

Planisferi publicat al Theatrum orbis terrarum d'Abraham Ortelius (1570)

El 1570 el cartògraf flamenc Abraham Ortelius publicava el primer atles modern, el Theatrum orbis terrarum, que incloïa fins a 70 mapes, especialment d'Europa, però també d'Àsia i Àfrica. L'obra fou un èxit i fins a la seua mort, el 1598, se'n feren ampliacions amb moltes més representacions i fins a 25 edicions en nombroses llengües (llatí, neerlandés, alemany, francés, anglés, castellà i italià). Coetàniament, el seu col·lega Gerard Mercator publicà també diversos volums de l'Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura (1578-1595), amb 102 mapes. En aquella època, a finals del segle XVI, qui estava cridat a ser el successor d'ambdós, el també flamenc Willem Blaeu, acabava els estudis de matemàtiques i astronomia amb Tycho Brahe i, com a resultat del seu interés per la cartografia, feia un globus terrestre com els que ja s'havien elaborat en la primera meitat de la centúria i encara es fan en l'actualitat. Poc després Blaeu començaria la seua tasca cartogràfica amb una primera obra de cartes portolanes destinades a la navegació, Het Licht der Zeevaert (1608-1621), que comptà amb el patrocini del parlament dels Països Baixos, protagonistes aleshores de l'expansió naval europea per mig món.

Globus terrestre de Willem Blaeu (1599)

Mentrimentres, a banda de la cartografia marítima, Blaeu també es dedicà a publicar mapes terrestres solts fins que  decidí compilar-los en un atles que millorava els anteriors d'Ortelius i Mercator. En conseqüència, l'obra, editada el 1631, dugué com a títol, simplement, Appendix Theatri A. Ortelii et Atlantis G. Mercatoris. Seria, però, el primer pas cap a la publicació d'un atles propi de Willem Blaeu el 1635, compost per 2 volums i 160 mapes, que fou titulat com el d'Ortelius, Theatrum orbis terrarum, però per a distingir-se'n també es digué Atlas Novus. Les reedicions, ampliacions i traduccions a altres llengües no tardaren a arribar, ja de manera pòstuma, puix Blaeu morí el 1638. Aquell mateix any isqué l'edició en francés, el 1640 una ampliació en llatí, neerlandés, alemany i francés, el 1642 una reedició en neerlandés, el 1646 una altra ampliació en els quatre idiomes esmentats i encara una altra entre 1649 i 1655. En aquella època el taller cartogràfic estava en mans del seu fill, Jan Blaeu, que continuà les millores fins a confeccionar una nova obra que per la seua grandària, 11 volums i 594 mapes, fou anomenada Atlas Maior, començada el 1662 i finalitzada el 1672.

Doncs bé, en estos Atlas Novus i Atlas Maior que s'estenen entre 1635 i 1672 apareixen uns mapes d'Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica que són una versió dels que ja havia publicat per separat el mateix Willem Blaeu el 1608. En concret, el del continent europeu apareix en els atles sota el títol "Europa recens descripta à Guilielmo Blaeuw", envoltat per vinyetes amb vistes de 9 ciutats europees (Amsterdam, Praga, Constantinoble, Venècia, Roma, París, Londres, Toledo i Lisboa) i una representació d'una parella de nobles de diverses nacionalitats (anglesos, gals, belgues, castellans, venecians, germans, hongaresos, bohemis, polonesos i grecs). Però, com que ambdues obres es publicaren i reeditaren durant un període tan llarg de temps, de més de 35 anys, si bé les indicacions geogràfiques i topogràfiques es mantingueren, les fronteres polítiques, en canvi, foren canviant en cada edició, si era el cas. En este sentit, és interessant observar que, bé en els Atlas bé en mapes solts publicats pels Blaeu, quedaren reflectides les modificacions produïdes en la península Ibèrica durant aquella època, ja que la dècada de 1640 fou la de les revoltes de secessió de la Monarquia Hispànica dutes a terme a Portugal i Catalunya, la primera exitosa i la segona fracassada.

Així, en els mapes d'abans de 1640 la península Ibèrica apareix com un bloc sense fronteres interiors, com en els tres primers mostrats avall. Per contra, en d'altres que segurament foren publicats en la dècada de 1640 apareixen Catalunya i Portugal com a territoris independents d'Espanya, segons es pot veure en els mapes 4, 5 i 6. Fins i tot hi ha un altre mapa, el 7, que mostra Catalunya com a part de França, el que en efecte es produí durant la major part de la guerra dels Segadors, ja que només en 1641 es proclamà efímerament una República Catalana, mentre que des de 1641 a 1652 les autoritats catalanes reconegueren els reis francesos Lluís XIII i Lluís XIV com a comtes de Barcelona i, per tant, sobirans de Catalunya. La datació dels mapes és, tanmateix, problemàtica sense una recerca directa en arxius i biblioteques, comptant únicament amb les pocs fiables fonts d'internet, que es basen en estimacions fetes per antiquaris. L'única que sembla un poc més fiable és la de l'edició francesa de l'Atlas Novus que l'Altea Gallery data el 1645 (potser és la del 1646). Es correspon amb el mapa 4, en què Portugal i Catalunya apareixen independents. En el mapa 5 i 6 també ho fan, amb la particularitat que també hi ha les fronteres pròpies de l'Algarve en el primer (un regne nominal que mai no tingué institucions pròpies) i de Galícia en el segon (ací es veu més clarament la separació entre Galícia, Portugal i Espanya). Potser els mapes recollien la situació de 1641, amb una Catalunya i un Portugal apartats de l'obediència espanyola, però en desconec les raons per a les senyalitzacions d'Algarve i Galícia.

El mapa 7, d'una altra banda, recull la situació que es produí formalment entre 1641 i 1652, amb una Catalunya que reconeixia com a sobirà el monarca de França i, per tant, estava integrada dins dels seus dominis. El resultat final, però, és ben conegut i acabà amb la mateixa configuració territorial que s'ha mantingut fins a l'actualitat: Portugal independent i Catalunya dins d'Espanya, segons es pot observar en el mapa 8, datat ja en 1660. No obstant aixo, com també sabem tots, el mapa polític de la península podria tornar a canviar en un futur immediat si el procés independentista impulsat per bona part de la societat catalana acaba reeixint. Catalunya tornaria a aparéixer com a Estat independent 370 anys després de fer-ho en els mapes que els Blaeu distribuïren per tot Europa des del seu taller cartogràfic d'Amsterdam. 

 1. Mapa mural del continent europeu de Willem Blaeu de 1608 (reimpressió veneciana de c. 1646)

 2. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data c. 1630

3. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data en 1647-50

 4. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data en 1645

         5. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Postal comercialitzada per la British Library, que fa procedir la imatge de l'Atlas Maior (1662-1672)

  6. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data c. 1630

 7. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1641-1652?). Font: Antiquari que el data c. 1630

  8. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1660). Font: Antiquari que el data en 1660

Les súpliques dels valencians austriacistes en 1708

L'arxiduc Carles d'Àustria, Carles III des de 1705 a 1714

Ho vaig explicar recentment al Lletraferit #04 en l'article "Després d'Almansa (1707-1747)" (ací el podeu comprar, si el voleu llegir sencer): l'exili de dècades per mitja Europa dels austriacistes valencians com a conseqüència de l'aixafament borbònic esdevingué una epopeia que a penes coneixem. El seu primer gran pas, en caure la ciutat de València després de la batalla d'Almansa, va ser Barcelona, on estava instal·lada la cort de Carles III i milers de valencians trobaren refugi. El meu admirat Albert Garcia Espuche, que ha dedicat bona part de la seua vida a estudiar l'època, n'acaba d'aportar informacions abundantíssimes en el seu darrer llibre, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, una veritable joia que aniré desgranant ací pel que respecta a aquell exili valencià. Hi destaca, primerament, l'anàlisi d'una sèrie de memorials de súpliques que un nombrós grup de valencians exiliats elevà a Carles III en 1708 per tal de rebre alguna ajuda, ja que ho havien perdut tot en abandonar el regne de València. Es conserven a l'Arxiu d'Estat de Viena i, com assenyala el mateix Garcia Espuche, "els drames personals que contenien són molt angoixants i mereixen ser recordats". En repassarem alguns, de nord a sud del país.  

Pere Pla, de Morella, havia lluitat contra els borbònics amb cavall i armes, però ho havia perdut tot a Huete, quan els enemics li prengueren la caravana que conduïa. Josep Buixeda, servint al castell de Peníscola, s'uní com a artiller a les tropes austriacistes i quan València fou ocupada pels borbònics passà a Dénia i després marxà cap a Barcelona, amb la dona i quatre fills. Dionís Albert, de Borbotó, va posar al servici de l'exèrcit de Carles III dos caravanes i dotze mules, juntament amb els seus germans, un dels quals va morir en la guerra i a l'altre li van tallar les dos mans. Hipòlit de Samper, capità de les milícies de la ciutat de València, hi havia deixat la família i es mantenia a Barcelona de la caritat de Josep Folch, comte de Cardona, un important noble valencià que acollia exiliats en la seua casa de Barcelona. Cristòfol Darder, de València, havia romàs al regne tractant de mantindre la resistència austriacista fent-se càrrec de les cartes que arribaven Barcelona, fins que sospitaren d'ell i assaltaren sa casa. Miquel Alegre, de València, havia estat empresonat pels borbònics després de l'alçament de Basset a Dénia i posteriorment, en declarar-se austriacista la capital, havia participat en la seua defensa; després d'Almansa havia marxat amb la dona embarassada i cinc fills a Barcelona, on no era capaç de mantindre'ls, ja que no podia treballar per les greus malalties que patia.

Jacint Benlloch, de Mislata, havia participat en la defensa inicial de València i en les eixides contra els borbònics a Burjassot i Xiva; en caure la ciutat havia hagut d'abandonar la família i marxar a Catalunya, on assistí al setge de Lleida i residia a Barcelona. Josepa Náchez, donzella de Russafa, havia marxat a Barcelona amb son pare, qui havia tornat al regne de València a través de Dénia i s'havia tornat a instal·lar a Russafa, on, des de l'alqueria on residia, prop de la mar, ajudava a mantindre la correspondència secreta amb els austriacistes i oferia recer als que volien eixir de València mentre esperaven una nau; als quatre mesos intentaren detindre'l, però fugí novament a Dénia, mentre la dona i una filla foren capturades i restaven empresonades a les torres dels Serrans. Vicent Carrillo, del Grau de València, havia estat empresonat per austriacista fins i tot abans de començar la guerra, primer a les torres dels Serrans i després en un calabós del castell de Xàtiva durant huit mesos, on havia passat molta misèria, com també l'estava passant ara la seua família, que s'havia quedat a València. José Sanón, de Bunyol, havia estat desterrat a Sicília abans de començar la guerra per austriacista i després havia participat com a capità de fusellers en les batalles de Requena, Xàtiva, Alacant i Múrcia; totes les seues possessions a Bunyol havien estat cremades i la seua família havia hagut de desplaçar-se a Dénia.

Gaspar Moreno, Vicent Grau, Tomàs Martín, Gaspar Just i set veïns més d'Alzira, així com Vicent Albelda, Ignasi Martín, Felip Pons, Nadal Borràs i cinc veïns més de Carcaixent, que havien servit l'exèrcit austriacista per tot el regne i havien deixat arrere casa i família, o residien amb alguns familiars a Barcelona en pobres circumstàncies, demanaven pensions per a poder mantindre's. Vicent Fluvià, de Carcaixent, havia hagut d'abandonar els seus pares i quatre germanes menudes, que no havien pogut fugir amb ell i havien estat expulsats de sa casa pels seguidors de Felip V. Andreu Aguilar, de Xàtiva, havia pagat tropes per a servir l'exèrcit austriacista a Dénia, la frontera de l'Aragó i altres llocs, però havia perdut la hisenda i les cases a Xàtiva i la Llosa, "las quales abrasaron los enemigos". Jeroni Eixea, Antoni Olomar i Basili Bru, jurats de Xàtiva, tots ells a Barcelona, demanaren ajudes col·lectives després del paorós incendi de la ciutat. José de Sepúlveda, d'Énguera, havia fugit de la població abans que els borbònics la saquejaren i havia anat a Barcelona per a defensar la ciutat; després havia tornat a València i havia participat en el setge de Montesa amb el seu germà, amb qui es trobava de nou a la capital comtal després de la derrota d'Almansa. Juan Ermoso, també d'Énguera, es trobava a Barcelona a càrrec dels germans Sepúlveda, després d'haver participat en els setges de la Font de la Figuera i de Xàtiva, on havia perdut la mare, un germà i tot el que tenia. Josep Pastor, jurat de Benigànim, havia defensat la vila fins la derrota d'Almansa, quan havia passat a Dénia i després a Alacant. Miquel Jeroni Garcia, justícia de l'Olleria, havia participat en les batalles de Xixona, Alacant, Xàtiva, Cabdet i Montesa, però finalment havia perdut tot el que tenia.

Salvador Albiñana havia servit en l'exèrcit de Carles III com a voluntari tant a València com a Barcelona i després d'Almansa encara havia anat a la Dénia resistent, on demanava una barraca i un tros de terra per a poder continuar la seua vida en finalitzar la guerra. Fèlix Fort, veí de Xaló, veié com sa casa era saquejada quan els borbònics cremaren el poble, de manera que se n'anà a València, on participà en la seua defensa, i després a Barcelona, on es trobava summament pobre. Josep Navarro va ser el primer austriacista declarat de Novelda juntament amb els seus tres germans, dos dels quals ja havien mort per la repressió borbònica; ell havia intercedit pels austriacistes alliberant uns quants empresonats a Vélez Blanco, que havia dut a Alacant i després a Barcelona, on es trobava amb la seua família i els seus nebots òrfens. Andreu Sevillano, clergue d'Alacant, havia estat empresonat i desterrat en diversos presidis pels borbònics, a Orà, Tarascó i Montpeller, d'on pogué fugir fins a arribar a terres austriacistes de Gènova; demanava ajuda per a sa mare i les germanes, que continuaven a Alacant. Ginés Pomares, d'Elx, es traslladà a Alacant quan la seua vila natal caigué en mans dels borbònics, en la qual, com a "aventurer", tractava d'introduir d'amagat queviures per als resistents. 

I encara n'hi havia més, de memorials i d'afectats per la derrota d'Almansa i el decantament cap als borbònics de la guerra al regne de València, on encara resistien alguns llocs com Dénia i Alacant. La flama, tanmateix, s'acabaria apagant i el gruix de valencians que aleshores suplicaven ajuda a Carles III es concentrà a defendre els darrers dominis austriacistes de la península, és a dir, els de Catalunya, que, com és ben sabut, caigueren finalment en 1714. S'iniciava així, per a aquells que es mantenien vius, una nova etapa de l'exili, esta volta en terra italiana, austríaca, hongaresa, flamenca, anglesa, etc. 

Any 1396: Quan els valencians sabien negociar i imposar-se davant el poder central

Maria de Luna, senyora de Sogorb, que en 1396 es féu càrrec de reclamar la Corona en nom del seu marit, Martí

En la seua magnífica monografia El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV (2013), Agustín Rubio Vela mostrà abundantíssims testimonis de la consolidació de la identitat col·lectiva valenciana entre finals del segle XIV i començaments del XV, després de la seua primera etapa de formació, que jo mateix vaig resumir ací. Un dels aspectes més destacats d'aquell període fou el que Rubio anomena "indigenisme", és a dir, l'exigència dels valencians per tal que els oficis públics foren ocupats per naturals del regne, en consonància amb el que s'exigia a la resta de territoris de la Corona d'Aragó i, al cap i a la fi, arreu d'Europa. Recentment, repassant les actes de les Corts i Parlaments medievals de Catalunya, he trobat un bell exemple que ho mostra a bastament, bo i indicant l'important grau d'afirmació col·lectiva que les elits polítiques valencianes del moment mantenien en la seua relació amb la monarquia i els altres territoris amb qui compartien poder central. 

Es tracta d'un Consell que tingué lloc a Barcelona en l'any 1396, immediatament després que el rei Joan I morira en un accident de caça, mentre el seu germà Martí, hereu de la Corona, es trobava a Sicília. Els representants principals dels tres grans territoris de la Corona (Aragó, Catalunya i València) foren convocats per Maria de Luna, l'esposa de Martí, que reclamà la Corona en nom d'ell, però necessitava del consell i l'ajuda d'aquells nobles, ciutadans i eclesiàstics per tal de dirigir les regnes de la monarquia fins que el seu marit tornara. Una de les primeres tasques que el Consell abordà, reunit en una de les sales del palau menor de Barcelona, va ser la de nomenar els nous oficials reials que començarien a actuar amb el canvi de monarca, com ara el tresorer, el fiscal, els notaris, els porters o els algutzirs. Així, en arribar a un dels principals càrrecs, el de vicecanceller, que coordinava la impartició de justícia, es decidí triar al català Bernat Miquel, que comptaria amb l'assessorament proporcional de 6 juristes, és a dir, 2 d'Aragó, 2 de Catalunya i 2 de València. 

Tanmateix, els representants de la capital valenciana mostraren la seua ferma oposició, ja que volien tres vicecancellers diferenciats: que tres persones deguessen exercir la dita justícia, ço és, un per Aragó, altre per regne de València e altre per Cathalunya. La reina, no obstant això, nomenà Bernat Miquel en solitari el diumenge 6 d'agost de 1396. Dos dies després, però, els valencians tornaren a l'atac: reclamaven novament la diferenciació de vicecancellers, ço és I de regne d'Aragó, I de regne de València e I del principat de Cathalunya, ja que no acceptaven de cap de les maneres el nomenament d'un únic català: no daria loch o passiència que·l regent l'offici de vicecanceller de Cathalunya tan solament regís o exercís la justícia. Llavors, la reina féu eixir de la sala als valencians i demanà l'opinió de la resta de consellers, que s'expressaren de un en un. El Consell opinava que la millor persona per a ser vicecanceller era, en efecte, el català Bernat Miquel, però presumien que si no condes­cendien al voler e supplicació dels missatgers demunt dits [de València] se poria seguir entre los dits missatgers e lo principat de Cathalunya divisió, e poria tornar en gran dan dels regnes.

Així les coses, tot i que no s'accedí a la petició inicial dels valencians de dividir l'ofici de vicecanceller, el Consell decidí que, ateses les protestes, qui ocupara el càrrec no fóra un català, sinó un valencià: que la dita senyora [reina] faés regir lo dit offici de vicecanceller per un solament, e aquell fos valencià, lo qual, però, la dita senyora nomenaria e elegiria. Amb tot, el nomenament no procedí a fer-se fins a la tornada de Sicília del nou rei Martí, que acabà accedint a la demanada original dels valencians, ja que durant el seu regnat hi hagué tres vicecancellers distints: Macià Castelló per a Catalunya, Ramón de Francia per a Aragó i Domingo Mascó per a València. D'esta manera, els organismes del poder central, d'una banda, podien actuar amb més coneixement de causa a l'hora de decidir sobre afers relacionats amb el territori valencià i, d'una altra banda, comptaven amb persones que defenien els interessos valencians. Això era un veritable poder valencià, procedent d'una forta consciència col·lectiva dels dirigents del regne de València, i no les patètiques mandangues inservibles que ens han venut els partits centralistes valencians en les darreres quatre dècades.

Noms alcoians medievals

 Imatge d'un Tacuinum Sanitatis de finals del s. XIV. Dos dones cuinen i un home menja

Recentment, Ricard Bañó ha publicat Un notal alcoià dels anys 1296-1303, el volum notarial més antic dels conservats a l'Arxiu Municipal d'Alcoi i el segon que es publica en tot el País Valencià després d'Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca 1541-1552, editat per Frederic Aparisi i Daniel Muñoz. Una cosa que m'ha sobtat del referent a Alcoi han estat els noms de persona cristians, deixant de banda els jueus i, sobretot, els molts musulmans que també hi apareixen. S'han fet diversos treballs sobre onomàstica medieval i els historiadors estem acostumats al tipus de noms de l'època, però en este cas, a banda dels típics, hi ha certament uns quants que no havia trobat mai, especialment entre els femenins. De fet, entre els masculins únicament desconeixia els de Montesino i Quilis, associats a dos persones que havien arribat a Alcoi procedents de Terol. Entre els de dona, en canvi, hi ha moltíssims que no havia vist fins ara en documents valencians, com Asena, Avinent, Bonança, Bondia, Esperça, Esbelina, Fullelma, Manresa, Mansèlia, Mascanosa, Meraga, Novella, Orenga, Poma, Selvana o Serena. A banda, hi ha molts altres noms, alguns realment preciosos, com podeu comprovar ací mateix, en el resum que he fet a partir dels índexs antroponímics preparats per Ricard Bañó.

Noms masculins: Albert, Alfonso, Amigó, Andreu, Antoni, Arnau, Assalit, Auger, Barceló, Bartomeu, Blasco, Beneito, Benet, Berenguer, Bernat, Bertran, Bonanat, Bruno, Climent, Diego, Domènec, Domingo, Eimeric, Eiximén, Ermengol, Esteve, Ferran, Ferrando, Ferrer, Francesc, Galcerà, Garcia, Gil, Gisbert, Gombau, Gonçal, Gonzalbo, Guerau, Guillem, Hug, Ibáñez/Hivanyes, Jaume, Joan, Julià, Llorenç, Macià, Marc, Martí, Mateu, Matías, Miquel, Montesino, Nadal, Nicolau, Oliver, Pasqual, Pedro, Pelegrí, Pere, Quilis, Ramon, Roderic, Romeu, Salvador, Sancho, Sanç, Soriano, Tomàs, Vicent, Vidal.

Noms femenins: Alamanda, Alegreta, Andrea, Anglesa, Antònia, Aparícia, Arsendis, Asena, Astruga, Avinent, Barcelona, Bartomeua, Beneita, Benencasa, Benvinguda, Berenguera, Blanca, Bonança, Bondia, Boneta, Bruneta, Burgesa, Catalana, Caterina, Cecília, Clara, Climença, Constança, Damieta, Dolça, Domenja, Elisenda, Elvira, Ermessenda, Esbelina, Esclarmunda, Esperça, Felícia, Ferrera, Florença, Francesca, Fullelma, Guillema, Gràcia, Gilaberta, Gueraula, Jaquesa, Joana, Jordana, Magdalena, Manresa, Mansèlia, Margarida, Martina, Mascanosa, Mataliona, Menga, Meraga, Miquela, Nadala, Narbona, Natàlia, Novella, Orenga, Òria, Pasquala, Poma, Ramona, Rosa, Sança, Saurina, Selvana, Serena, Sibil·la, Teresa, Toda, Urraca, Valençola.

 

Els malnoms dels pobles de la Marina

 

V. Beltran, "Uns crien la fama i els altres carden la llana. Els pobles de la Marina parlen els uns dels altres: gentilicis i renoms", a E. Casanova i L.R. Valero, XXIX Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, Paiporta, 2003, p. 61-71

Fa un temps que vaig penjar este mapa a les xarxes socials i molta gent es mostrà interessada i preguntà per la procedència: ací dalt la teniu. Es tracta d'una comunicació del callosí Vicent Beltran, professor de Filologia a la Universitat d'Alacant i autor de nombrosos llibres i articles sobre dialectologia, com els que tracten sobre el parlar de la Marina Alta en general, o els de Pedreguer, Callosa d'en Sarrià, Tàrbena, Guadalest, Benissa i Bolulla en particular. En este cas es dedicà a recollir els malnoms i renoms de diversos pobles de la Marina, tant l'Alta com la Baixa, a partir d'informacions personals i del testimoni de diversos folkloristes del segle XX, com Francesc Martínez Martínez, Joaquim Martí Gadea i Manuel Sanchis Guarner. L'article sencer el podeu trobar ací, en el qual, a més a més, també s'inclouen dites i refranys que es dediquen uns a altres, com "Pegolins, pocs i roïns", "Callosa, cau de rabosa", "A Alcanalí beuen aigua i pixen ví", "A Gata qui no és gat és gata i qui no mossega arrapa", "A Pedreguer el més bovo és rellonger", "En Xàbia desculats, en Ondara fanfarrons, en Benissa senyorets i en Teulada boquimolls", "Per a boçals Pedreguer, per a senyorets Ondara, per a cabuts Xaló, per a jugadors en Gata" o "A la Nucia tramussos, a Polop els fariners, a la Vila els arriers i a Callosa espardenyers". L'autor també parla del malnom aplicat a determinats barris o grups socials específics de diversos pobles, però millor que llegiu l'article vosaltres mateixos. Jo em limitaré ací a desbudellar per escrit les dades que hi ofereix, representades parcialment en el mapa que veieu dalt.

Alcanalí: raboses, beatos, rebordins 

Alpatró: macarrons

Benialí: floriners

Beniarbeig: els de "Sevilla la xica" (perquè hi anaven molts senyorets a estiuejar)

Benidoleig: caparruts o caparres

Benidorm: cornuts, els de la xangla

Benigembla: manyos, setmesins, emponats

Benimaurell: moros

Benissa: fills de frare (per tindre un convent franciscà), barjols, desculats

Benissili: raboses, húngaros

Benissivà: panderades

Callosa d'en Sarrià: espardenyers, Mingos, turrecs, tomacos

Campell: judios

Castell de Castells: fotres

Dénia: descarats

Fleix: cabelis

Gata: borratxos (per haver-hi molt de bar)

Llíber: gitanos 

Llosa de Camatxo: moros

Murla: manyos (per tindre una parla especial o per cabuts)

Nucia: els de "la pequeña Rusia" (per esquerrans), tramusseros

Ondara: pollets (perquè venien pollastres a l'entrada del poble)

Orba: pàmpols 

Orxa: polacos

Parcent: raboses

Pedreguer: boçals, berbenots 

Poble Nou de Benitatxell: mitges faves (per tacanys)

Senija: barjols, italians, israelites, vikingos

Tàrbena: mallorquins, satarbeners, rabuts

Teulada: teuladins

Vall d'Ebo: gansos, secorrats (per carboners)

Vall de Gallinera: interessats, mallorquins

Vall de Guadalest: els de la Montanya

Vila-joiosa: cabres fotudes

Xàbia: desculats, tabascots

Xaló: cabuts, capgrossos

Ja direu si vos són familiars o encara en coneixeu d'altres. Cal dir, a més a més, que hi ha molts malnoms que ací no apareixen, com els de l'Alfàs del Pi, Altea, l'Atzúbia, Beniarbeig, Beniardà, Benifato, Benimantell, Benimeli, Bolulla, Calp, el Castell de Guadalest, Confrides, Finestrat, Orxeta, Pego, Polop, Sagra, Sanet i Negrals, els Poblets, el Ràfol d'Almúnia, Relleu, Sella, Tormos, la Vall d'Alcalà, la Vall de Laguar i el Verger. Qualsevol aportació serà benvinguda!

Valencians i catalans (1908-2014): encara coneixent-nos

Barcelona, començaments de segle XX. Fa 30 anys que el renaixement de les lletres catalanes és un fet. A banda de la plèiade d'autors que escriuen en català a la capital i tots els pobles de Catalunya, es publiquen diaris i llibres en català i hi han aparegut figures senyeres com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall o Àngel Guimera, que havia estat a punt de rebre el Premi Nobel. Però quan miren cap a València, què veuen? En els cercles literaris més selectes potser saben que la cosa es mou des de fa temps, però en el conjunt de la societat catalana -i per tant dels mitjans de comunicació- només coneixen, bàsicament, un nom, el de Teodor Llorente. És per això que quan una de les principals editorials catalanes del moment, L'Avenç, decideix publicar una selecció de les poesies llorentines, els diaris de Barcelona aprofiten per a doldre's de la manca de vitalitat de la Renaixença valenciana. Només un autor! O com a molt dos, que també hi ha qui se'n recorda de les Rimes catalanes de Vicent-Wenceslau Querol.

En arribar la premsa catalana a València, els valencianistes s'indignen, clar. Tant d'esforç com fan i aixina els ho paguen! Si la societat valenciana no els acompanya ells no tenen la culpa i, a més, l'avanç, encara que tímid, ha estat molt evident. Des que es fundara Lo Rat Penat 30 anys abans, s'ha consolidat un nucli de lletraferits en valencià, s'ha començat a fer país a través de l'excursionisme, s'imparteixen conferències valencianistes com les de Faustí Barberà, s'acaba de fundar el Centre Regionalista Valencià, etc. Ells, que senten un immens respecte i admiració per la causa catalana i els catalans els responen amb condescendència i desdeny... Que no hi ha Renaixença valenciana! Només un autor o dos, diuen!! D'immediat es dirigeixen a Llorente i a L'Avenç per a posar remei a la confusió: els catalans han de saber que no tot està perdut a València. El valencià està ben viu entre la població i hi ha hagut un renaixement literari que mereix respecte i consideració. No és tan gran com el català, però tot arribarà.

En això treballen i per a demostrar-ho demanen a L'Avenç que publique una antologia d'autors valencians, que ix publicada en 1908 sota el títol Poetes valencians contemporanis, amb poemes dels mateixos Llorente i Querol i també de Llombart, Labaila, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Escalante, Bòdria, Arroyo, Aguirre Matiol, Palanca, Pastor Aicart, Iranzo Simon, Cebrian Mezquita, Espiau, Puig Torralva, Badenes Dalmau, De la Torre, Andrés Cabrelles i Trènor. Fins a 20 autors que tractaran de donar a conéixer per tot Catalunya la vitalitat que tenen les lletres valencianes des de ja fa anys. I el pròleg de l'antologia, a mode de desgreuge, deixa constància de l'afer bo i cercant la unió entre catalanistes i valencianistes. El podeu llegir transcrit avall i en este enllaç teniu el llibre sencer en pdf. D'una altra banda, segur que vos sona la cançó: desconeixement català de la realitat social valenciana i de la tasca del valencianisme... Bé, és una història que s'ha repetit també durant les darreres dècades i és curiós trobar-ne paral·lelismes de fa cent anys, abans que la dictadura franquista estroncara les respectives tradicions nacionalistes de finals del segle XIX i el primer terç del XX.

En tot cas, també cal dir que sembla que a poc a poc anem posant-hi solució. D'un costat, perquè el valencianisme va prenent cos i afermant-se en la seua tasca prioritària de fer país valencià. D'un altre costat, perquè sectors del catalanisme català també han entés que la millor manera de contribuir a l'èxit de tots plegats és donar suport a la construcció d'un marc nacional valencià, com ells han fet a Catalunya. Finalment, perquè en la darrera dècada també hi ha hagut un major intercanvi entre els uns i els altres a causa de "l'èxode" de valencians a Catalunya, especialment aquells qui treballen en el sector de l'ensenyament i la cultura. De tot això dóna constància el documental "Nosaltres, els valencians", produït per Barret Films, que fa un any va emetre TV3 -també enllaçat avall. I ara, en la mateixa línia, el Canal 33 acaba d'estrenar Cosins germans, un programa en què Ferran Torrent i Empar Moliner es mostren mútuament el País Valencià i Catalunya des de l'admiració, la germanor i el respecte -enllace, encara més avall, el primer capítol i recordeu que esta nit, a les 21:55 hores, n'emeten un altre. Continuem avançant, doncs!

Pròleg a Poetes valencians contemporanis, Barcelona, L'Avenç, 1908

Fa poc que vàrem publicar en aquesta biblioteca les "Poesies triades" d'en Teodor Llorente, capitost del nostre renaixement a Valencia. Alguns periòdics de Barcelona, al parlar aleshores d'aquell llibre, van doldre's de que aquest renaixement fos fluix i tardà  en aquell hermós país, com ho donava a entendre que abans el nom d'en Llorente (i el d'en Querol en el seu temps) sonaven com de poetes valencians. Aquestes observacions van motivar algunes protestes allà  prop del Túria. Persones respectables van escriure'ns dient-nos que I resultat d'aquesta restauració literària a Valencia  no's podia comparar al brillant esplet que ha tingut a Catalunya, però que no falten allà, com se suposa, conreadors de la llengua materna i de la nova poesia, esperonats per la patriòtica societat Lo Rat Penat i honorosament llorejats en els seus Jocs Florals. El que hi ha es que aquest esbart de trovadors nous valencians no es ben conegut a Barcelona, i els autors d'aquestes lletres afegien que fariem obra bona si contribuïem a remeiar aquest desconeixement. Va plaure'ns molt la idea i vàrem decidir  dedicar un dels volums de la nostra Biblioteca a una col·lecció de poetes valencians contemporanis, si persona autorisada s'encarregava de fer la replega i selecció.

Aquest es l'origen i fonament del llibre que avui donem a l'estampa. Se dignà ésser el seu arreplegador i selector qui podia esser-ho amb més autoritat que ningú [Teodor Llorente], donant-nos una sèrie de composicions poètiques que hagué d'ajustar als límits estrets de la nostra publicació, però que, aixis i tot, donarà  mostra profitosa del que es i el que val actualment la poesia renovada en la terra d'Auzias March. Cal advertir únicament als llegidors que, al costat d'aqueixa poesia, filla del renaixement, i que procura depurar literàriament el valencià, afeblit i corromput per manca de conreu, subsisteix a Valencia altra mena de poesia, completament vulgar, estimada del poble, anterior al renaixement, i en la qual aquest no ha infinit. Són obra d'aquesta musa, no sense gràcia de vegades, els romansos i col·loquis populars, els periòdics festius i satirics; i el seu llenguatge, sens polir, “el valencià  que ara’s parla”, l'empleen així mateix els autors dramàtics, que allà quasi sempre tenen caràcter còmic. D'aquestes dugues poesies, una literària i altra popular, només la primera es objecte de aquest volum

L'exemple de Romà Bas

Els valencianistes solem queixar-nos, i amb raó, que no tenim referents públics que facen un ús conscient i orgullós del valencià més enllà dels sectors més vinculats a la llengua pròpia, com la literatura i la música -tan marginades en el nostre país. La cosa, però, va canviant a resultes dels darrers 30 anys d'alfabetització escolar en valencià i de l'esforç particular de molta gent. Ací teniu, per posar un cas, l'exemple de Romà Bas, jugador professional de bàsquet de Xàbia, actualment en l'Autocid Ford Burgos de la LEB-Or, que parla un valencià preciós tradicional de la Marina al qual afig la depuració lingüística necessària que poua dels clàssics i que convergeix en un estàndard comú i policèntric amb catalans i balears (l'entrevista és gentilesa del projecte comarcal Sol de Invierno). Amb ell, tota una generació de valencians se suma al treball fet per les anteriors, mentre els qui volen posar pals a les rodes de la normalització del valencià fan campanyes -afortunadament fallides- en contra de les Trobades organitzades per Escola Valenciana. Que vinguen eixos mateixos a dir que este xic no parla valencià -sinó en una mena de llengua aliena i abominable com seria el català- per dir "esport", "aleshores", "cadascú", "així", "aconseguir", "després", "amb" o "feien". 

La mort dels blogs (tal com foren)

Blogosphere network map (2008)

No sé com, l'altre dia em vaig adonar que Blogger guardava els feeds dels blogs als quals estava subscrit a través de l'extint servici de Google Reader, fins i tot encara que els seus autors els hagueren esborrat. Això, entre altres coses, em va servir per a retrobar-me amb un blog tan meravellós com l'Ítaca que tenia fa sis anys, en 2008, la aleshores anomenada Comtessa d'Angeville. Hui en dia la conec i vaig dinar amb ella en la meua darrera visita a València, en una taula en la qual hi havia tot de bloguers d'aquella època, que hem acabant ajuntant-nos i sent amics, però dels blogs que escrivien no queda generalment ni rastre. De fet, dels vora 200 blogs que jo seguia llavors quasi el 90% estan inactius -entenent per inactius que no han publicat amb una mínima regularitat el darrer any- i, dels que queden, la majoria -com jo mateix- ha baixat considerablement el seu ritme d'actualitzacions, a uns pocs posts cada certs mesos. Són, en concret, Centpeus, Reflexions d'un arqueòleg glamurós, Xarxes socials i llengües, Llunàtic, Silvie Rothkovic, Palíndroms, Rastres, vestigis, derelictes d'Alexandre Serrano, Salms de Josep Porcar, La vista cansada de Carles Bellver, La paraula nostra de Begonya Mezquita, Testigo Accidental de Juan Enrique Tur, Un altre país de Maria Folch, Sota la creueta de Xavi Aliaga, Les dones no som (tan) complicades de Lucrècia de Borja, La caseta del plater de Josep Vicent Frechina, Clau Valenciana de Miquel Àngel Gascón, Notices from nowhere de Josep Blesa, Una paret més de Jordi Puig, Dos poals de sabó de Josep Vicent, Sargantana Xpress de Pilar Llorca, L'ordre alfabètic, Busca qui t'ha pegat, La línia de Wallace, Eines de Llengua i El Racó d'Agostinet. 

Ultra això, ja a penes hi ha comentaris ni generem debats, ni existeix una xarxa tan interconnectada com la de fa uns anys. El facebook i el twitter han acabat, pràcticament, amb el món dels blogs, que han perdut la seua funció dinamitzadora i ara serveixen, més bé, de repositori personal. Ja quasi ningú segueix els blogs, sinó que es limita a compartir els posts que li arriben a través de les xarxes socials. De fet, de tots els blogs esmentats ja només seguisc els que són d'amics del facebook. I els comentaris que es fan queden dins de les mateixes xarxes, no ja en els blogs, de manera que a la llarga es perden en l'espai cibernètic... ¿Potser hem perdut en conjunt amb la desaparició d'aquella manera de fer dels blogs? Tal vegada sí. Jo, almenys, llegia coses d'un grup de gent més diversa i amb més pausa i profunditat que el que faig ara en les xarxes, però potser és una simple qüestió personal. També cal tindre en compte que en aquells moments no hi havia tantes publicacions a internet i possiblement ara, a través de les xarxes, rebem una quantitat d'informacions molt més gran i molt més immediata. D'una altra banda, facebook està facilitant la creació de grups d'interessos comuns -sobre llengua, història, fotografia o el que siga- molt més àgils que les tradicionals llistes de correu, alhora que twitter permet marcar tendències a nivell informatiu moltes vegades sorgides de la ciutadania, cosa impensable amb els blogs. Siga com siga, només volia deixar constància de tot este canvi i retre un humil homenatge a aquell món perdut i iniciàtic dels blogs, que ja no tornarà, però que va marcar en certa manera una breu època, entre 2007 i 2010 aproximadament. Els qui hi participaren, saben del que parle! 

"Estaban tan obstinados". La repressió i castellanització del regne de València des de 1707

L'altre dia, fussant per la Bodleian Law Library, vaig trobar un llibre titulat Regalías de los señores reyes de Aragón, de Melchor de Macanaz, un dels principals ideòlegs dels Decrets de Nova Planta que van comportar l'abolició dels règims polítics propis de la Corona d'Aragó. Era una edició feta per un descendent seu en el segle XIX amb diversos informes que Macanaz havia enviat a Felip V entre 1711 i 1714 i que, per tant, no eren públics, sinó documents secrets destinats a informar el rei per tal de prendre decisions posteriors. Un d'ells m'ha deixat glaçat, ja que en poques línies mostra clarament: a) La fermesa que mostraren els valencians austriacistes en la seua lluita contra els borbònics. b) La brutal repressió que es dugué a terme a posteriori. c) El tractament del territori valencià com a territori conquerit, quasi colonial. d) La castellanització immediata i conscient del regne valencià (Sevilla, per exemple, va ser el model per a reorganitzar la ciutat de València). Pense que el text és suficientment eloqüent per ell a soles, així que vos deixe amb ell. I recordeu que l'escriu un ministre de Felip V de manera privada, per la qual cosa no hi ha cap necessitat d'exagerar o tergiversar les coses, ans al contrari:   

El rey me ordenó en enero de 1713 le formase una relación del gobierno antiguo de Aragón, Valencia y Cataluña, del que se había puesto en Aragón y Valencia desde que se les sujetó con las armas y de lo que se convendrá remediar para que todo acabe de perfeccionarse.

VALENCIA [...]

24-26. Luego que la capital se restituyó a la obediencia del rey [...] para las tropas y finanzas hubo un comisario ordenador, que hoy es allá superintendente de rentas reales y se llama don José de Pedrajas. [...] No quedó medio alguno por donde este ministro no sacase cuanto dinero, trigo, cebada y géneros halló, tanto en los comunes [ajuntaments] como en los particulares, y como tenía tropas y pueblos bajo su mando y su cuidado era mantener las tropas, aunque los daños que éstas hacían eran muchos, se les descontaban en su haber y todo cedía en beneficio del rey.

27. No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.

28-31. Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla. 

Cal recordar també que un dels canvis immediats que comportà la Nova Planta fou que tots els documents de les institucions públiques (govern, ajuntaments, notaris) passaren a escriure's en castellà i no en valencià, com fins aleshores. Després que vinga Arturo Pérez Reverte a contar-nos romanços sobre l'extensió del castellà com a "consecuencia natural" de la història. Sort que tenim a Carles Fenollosa per a contestar-li: "Contra Pérez Reverte i tots els altres".