La Ràpita de Benissa (I)

Evidències toponímiques de ràpites i munastirs al Xarq Alandalús

Ahir el blog va rebre visita d'un benissenc ("benissero" que diuen allà) i vaig prometre que parlaria de La Ràpita de Benissa. Tractaré de començar hui, tot i que per l'extensió de l'assumpte hauré de dosificar la qüestió en diversos comentaris.

El punt de partida és una partida, valga la redundància, anomenada La Ràpita, que està dins el terme de Benissa, no massa lluny del nucli de població central, baixant per la carretera cap a Calp a mà esquerra. El topònim Ràpita procedeix de la paraula àrab râbita, que emana de l'arrel r-b-t. D'esta arrel també deriva la paraula ribât, que en moltes ocasions s'associa al de râbita però no és exactament el mateix.

Tot indica que la paraula ribât tindria com a connotació principal un significat institucional. La institució del ribât era una manera peculiar de fer el jihâd aconsellada per Muhammad: acodir a les fortaleses de frontera a oferir un servici militar. (El jihâd és un dels cinc pilars de l'islam, que no es tradueix com a "guerra santa", simplement vol dir "l'esforç virtuós en el camí de Déu", dins el qual pot incloure's la defensa militar de la comunitat islàmica). Com els dominis musulmans anaren eixamplant-se s'hagueren de construir edificacions pròpies a les fronteres per tal de complir amb el precepte del profeta, anomenades inicialment munastîr/s.

Basant-se en les fonts àrabs, Míkel Epalza proposa que fins el segle XI estes fortificacions tindrien un caràcter militar pràctic i s'anomenarien munastîr/s, mentre que a partir de llavors perdrien l'utilitat bèl·lica i es transformarien en llocs de recés espiritual, començant-se a anomenar ribât o râbita. El nom de munastîr (de la mateixa arrel llatina del nostre "monestir", monasterium) s'estengué per arreu del món islàmic a imitació del famós al-Munastîr d’Ifriqiya (Tunisia); així, per exemple, els topònims ibèrics d’Almoster, Almonacid, Monastel o d’altres similars no vindrien de la institució cristiana del monestir, sinó de la islàmica. Per tant, durant els primers quatre segles de l’era islàmica el ribât, com a institució o precepte islàmic, es compliria en els munastîr/s fins que estos perderen el seu caràcter militar i començaren a dir-se ribât (com la pròpia institució, que ara prendria també un significat arquitectònic) o râbita.

En origen el mot râbita remetria únicament a una de les cel·les religioses aïllades que formaven part dels munastîr/s, un conjunt més gran. Tanmateix, segons Oliver Asín, posteriorment s'identificaria la part pel tot, arribant-se a anomenar en molts casos els munastîr/s com a ràpites.

Així doncs, a partir del segle XI qui volia complir amb el el ribât com a precepte religiós se summava a les guarnicions de les diverses fortaleses militars de primera línia de frontera, mentre que les edificacions anomenades ràpites o ribats quedaren com a llocs de congregació de pietosos musulmans (murâbit/s, d'on ve almoràvit), en els quals tot i no tindre sempre funcions militars pràctiques es conreava la espiritualitat i la regeneració de la religió islàmica per tal de mantindre viu i fort l’esperit del jihâd en la zona. Amb tot, malgrat estes diferenciacions, moltes vegades en les fonts s’identifiquen els tres mots amb el mateix concepte, com a institució i com a fortalesa on es compleixen funcions religioses i militars.

Hi podem trobar restes toponímiques, documentals i arqueològiques a tota la península ibèrica. Des de la Marca Superior fins a Almeria hi han nombroses petjades:

1. El munastîr dels àrabs situat entre terres de parla euskera i llatina esmentat per uns documents musulmans del 937.

2. El barri de Rebato a la localitat catalana d’Abrera.

3. La Ràpita a l’Alt Penedés.

4. Almonacid de la Serra, prop de Saragossa.

5. Almoster al nord de Tarragona.

6. Sant Carles de la Ràpita molt a prop de Tortosa.

7. La ràpita de Moncofa que es nomena en el Llibre dels Feits de Jaume I

8. Dues ràpites al grau de Balansiya (València) esmentades al Llibre del Repartiment.

9. Una altra ràpita assenyalada en fonts musulmanes als peus del Montgó a Dènia.

10. La Morra de Roabit a la zona costanera de Xàbia.

11. Les importants restes de les dunes de Guardamar, única ràpita o ribat que s’ha trobat i excavat a la Mediterrània a banda de les de Monastîr i Susa (a Tunísia les dues).

12. Sa Ràpita de Mallorca

13. Moltes altres que es poden veure al mapa (disculpeu la mala qualitat)

14. Finalment, la partida anomenada La Ràpita, a Benissa, de la qual parlarem pròximament.

Bibliografia diversa:

EPALZA, M. “Al-Munastîr d’Ifrîqiya et Al-Munastîr de Xarq Al-Andalus” en Actes du VIIè. Colloque Universitaire Tuniso-Espagnol sur le Patrimoine andalous dans la Cultura Arabe et Espagnole, Universitat de Tunísia, 1991, pp. 95 a 106

EPALZA, M. (a cura de). La ràpita islàmica: història institucional i altre estudis regionals. Institut d’Estudis Rapitencs i Patronat Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Sant Carles de la Ràpita, 1993

FRANCO SÀNCHEZ, F. “Ràpites i Al-Monastir(s) al nord i llevant de la península d’Àl-Àndalus” en EPALZA, M. (a cura de). La ràpita islàmica: història institucional i altres estudis regionals. Institut d’Estudis Rapitencs – Patronat Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Sant Carles de la Ràpita, 1993, pp. 195 a 201

OLIVER ASÍN, J. “Les tunisiens en Espagne, à travers de la toponymie” en Les cahiers de Tunisie, XVIII (1970), p. 17 i 18