diumenge, 7 d’octubre del 2007

Banville: Justificant les maldats

Encara no he llegit cap dels llibres de l'irlandès John Banville, però de ben segur que, com recomana bona part de la crítica i, vehementment, Joan Carles Girbés, el seu editor en català des de la valenciana Bromera, serà un plaer fer-ho. Tanmateix, hui m'ha esfereït la seua visió sobre "l'exitosa" substitució lingüística de l'anglès pel gaèlic a Irlanda durant el segle XIX segons diu en una entrevista publicada al Magazine:

¿Cómo un pequeño país como Irlanda ha dado y sigue dando tantos buenos escritores? La respuesta breve es porque nos encanta contar historias. La respuesta más larga diría que tiene que ver con nuestra extraña relación con el idioma inglés. Mi lengua materna es el inglés, pero posiblemente mi abuela habló gaélico. No nos prohibieron hablar nuestro idioma, que abandonamos mediado el siglo XIX, y durante la gran hambruna de los años 40 Irlanda se convirtió en un país que en diez años perdió su idioma y pasó a hablar en inglés. Cómo murió, por qué, no se comprende muy bien, pero sucedió. Quizá el gaélico dejó de hablarse porque es un idioma evasivo, muy oblicuo. Hablar gaélico es un modo de no comunicarse, de evitar la comunicación. Por ponerle dos ejemplos, en gaélico no se puede decir yo soy un hombre ni existe una palabra para decir no. Debió de ser difícil comunicarse en ese idioma.

Jo tampoc conec la història d'aquella substitució lingüística, però no tinc tanta imaginació ni tant de menyspreu per les llengües minoritàries; simplement puc raonar en bona lògica una història paral·lela a la de qualsevol llengua minoritzada en un estat dominat per un altre grup etnocultural diferent -en este cas l'anglès; en el nostre el castellà. De fet, una ràpida consulta a la Viquipèdia sobre la història de la llengua irlandesa confirma eixe destí comú dels col·lectius sense estat nacional propi (prohibició en l'alfabetització, marginació, abandó primerenc de les classes dominants i autoodi):

The Irish language has been a minority language at least since the 19th century [...] A combination of the introduction of a primary education system (the 'National Schools'), in which Irish was prohibited until 1871 and only English taught by order of the British government, and the Great Famine (An Gorta Mór) which hit a disportionately high number of Irish language speakers (who lived in the poorer areas heavily hit by famine deaths and emigration), hastened its rapid decline. Irish political leaders, such as Daniel O'Connell (Domhnall Ó Conaill), too were critical of the language, seeing it as 'backward', with English the language of the future. The National Schools run by the Roman Catholic Church discouraged its use until about 1890. This was because most economic opportunity for most Irish people arose at that time within the United States of America and the British Empire, which both used English. Contemporary reports spoke of Irish-speaking parents actively discouraging their children from speaking the language, and encouraging the use of English instead. This practice continued long after independence, as the stigma of speaking Irish remained very strong.

L'entrevista a Banville es titulava "Sempre podrem trobar motius per justificar la nostra maldat". Veritablement. Ara bé, el motiu de la inferioritat objectiva del gaèlic -un idioma "evasiu"- respecte a l'anglès -tan collonut- per justificar la seua desaparició sembla una broma de mal gust, per no dir coses pitjors...


6 comentaris:

Anònim ha dit...

Sembla que després de l'abandonament de la llengua, la folclorització del seu ús i tot això que patim dia rere dia els valencians, la següent fase del procés és la justificació dels resultats amb arguments ridiculs.

Espere que no arribem mai a eixa fase...

Anònim ha dit...

Per la mateixa el vasc, el galleg o inclús més enllá, el grec, tenen els dies contats.

Sempre he defensat que l'idioma es avanç de red un vehicle per a comunicarse, ara bé de ahí a dir que si no el parla molta gent no es "rentable" es una vergonya.

Begonya Mezquita ha dit...

Arribe ací després de donar voltes per la "catosfera". Valencians en terres del nord, com ho veieu ara des d'allà? Hi vaig fer classes de català 4 anys, i ara sóc de nou a la terreta. Enhorabona pel bloc! Un racó interessant i ben complet que mostra la nostra realitat virtualment, críticament i valenta. No deixes de passar per LPN!!! És l'únic enllaç que et falta, hehehe. Salut i poesia.

Anònim ha dit...

Jo he estat a Irlanda i ara la situació s'està invertint. A la República han pres consciència de l'error passat i s'està restituint la cultura gaèlica. Fins i tot a Irlanda del Nord hi ha coŀlegis on s'aprèn el gaèlic irlandès.
Respecte a les raons de John Banville per refutar l'irlandès, poden ser cruels i poc rigoroses, però no són cap mentida ni molt menys. El poc que vaig poder aprendre d'aquest peculiar idioma em va permetre entendre el perquè del seu desús: la seva pronúncia es regeix per lleis que tenen en compte tota mena de factors i és difícil sobretot perquè empra molt sons guturals (ara he oblidat el tecnicisme fonètic xD), si la fonètica és complicada, la gramàtica no es queda curta, té unes normes de sintaxi molt rígides que deriven en l'absència del no i en la impossibilitat de produir algunes frases. A més, fa ús de caràcters accentuats (fáda) enmig d'una majoria (el món anglosaxó) que no ho fa.
Un idioma ben estrany i difícil, però no per això menys bell, tot i que és evident que era ben fàcil abandonar aquest barroquisme lingüístic en pro de la facilitat i la versatilitat de l'anglès.

Vent d Cabylia ha dit...

Moz: si una llengua és de difícil ús en el món modern s'adapta i ja està. El basc està farcit de manlleus contemporanis i no passa res. De tot hi haurà en el cas del gaèlic, però atribuir a eixe fet l'abandó massiu de la llengua em sembla una broma, sobretot tenint en compte que, històricament, la colonització anglesa d'Irlanda no és que siga un exemple de bones maneres...

Begonya: us vaig seguir durant un temps, però vos vaig perdre la pista. Incorporaré l'enllaç. I, com ho veiem des d'ací? Doncs igual que des d'allà però sense la pressió constant de patir les polítiques dels nostres governants en carn pròpia...

Casshern25 i Taronget: el català/valencià, afortunadament, ha resistit els segles XIX i XX. Que reisca en el XXI dependrà en part dels seus parlants. L'únic que podem fer és contribuir-hi.

Juan E. Tur ha dit...

Per cortesia no es la norma habitual. Però a les entrevistes hi ha vegades que el periodista introduïx una nota a la transcripció per corregir l'error de l'entrevistat (especialment si este es notable i no es tracta obviament d'una opinió). En este cas no hi hauria estat malament que s'haguera afegit, per que la barbaritat és notable.