
L'exemplar en qüestió és del 23 de febrer de 1869 i conté una tragicòmica paròdia de la troballa arqueològica d'un manuscrit al Mareny, amb versos que podrien ser posats en boca dels quintos o els presos enviats al Marroc especialment a partir de la Guerra d'Àfrica de 1859-1860:
L'atre dia fent uns fonaments en los deserts arenosos del Mareñ pera construir una senia, s'encontrá baix les mateixes arrels d'una figuera borda, una llosa en una anella; alsá esta donava entrá a una espesie de fornet de parets de pasta de foguer; del techo penchava un cresol de pedra toscament treballat; y en el sentro y mich clavat en el piso un perol de temps de cuant Abigail fea arros en fesols y naps; dins una caixa de plom y en el seu interior dos sacs de guano q'anrrullaven un barral de vidre que trencat deixá en mans del revallaors un pergami plé de figures simbóliques, aserps, sagrantanes, astreles, graelles, borinots, etc. S'agué de cridar al astrólec Márius pa que'u desifrara, fet lo cual dia aixi:
Voy á partir ya que la infausta suerte
D'este clot á topaes me desterra;
En ignotas regiones cruda muerte
Buscaré si Deu vol, de guerra en guerra.
Voy á partir á la africana arena
Y entre micos estar llunt de les persones:
Lejos del mundo lloraré mi pena
Y els ulls m'aixuaran micos y mones.
Vos sois, sí, ¡oh D. Braulio! mi ruina
Per gastar vostra influensia en cuent[a?] estraña.
Astro esplendente fuí, mas ya declina
Entre nuvols d'olvit; ¡coses d'España!
Voy á partir, mas gócese en su obra
Y torechem, si vol, en un'astora;
Que para quien soy eso basta y sobra,
Portant com porte casi el faldó fora.
Doquier que vaya lágrimas vertiendo
Mesclaré llargament en suc dels nasos;
Negro pan de la emigracion comiendo
En ganchets de cresol, sendra a cabasos.
Voy á partir, trás via desastrosa;
Mes li chure á fe d'un desterrat,
Que mi sombra fatal y pavorosa
Tindrá sempre D. Braulio al seu costat.
Fel y vinagre respiraba asó, pero Márius no pogué saber, per més que olgué y revoltá el paper, ahon aniria á parar este Ovidio desgrasiat.
PIGOTA
Per cert, més d'un segle després, La Chicharra va renàixer en setembre de 2004 de la mà de Pep Blay i, tot i que ha anat apareixent i desapareixent, encara el mes passat va eixir la seua tirada de 6.000 exemplars per la Ribera baixa. Ha perdut el seu caràcter eminentment satíric, però continua exercint una sana crítica en valencià. I que dure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada