Comentaven al blog de Vicè Vucciria que a Israel haurien de recordar la tragèdia dels sefardites de Salònica, vora 50.000 jueus exterminats durant la Segona Guerra Mundial, per tal de solidaritzar-se amb el dolor de les morts palestines, però com bé va afimar ací mateix l'amic Jesús els ciutadans israelians no van precisament falts de memòria a l'hora de recordar les persecucions que han patit els seus avantpassats. El problema no rau ací i espere trobar algunes claus en la resposta que el mateix Jesús ha promés.
Mentrestant, sí que voldria recordar una de les tantes altres persecucions que ha patit el poble jueu al llarg de la història, la que tingué lloc a casa nostra en 1391, amb nombrosos assalts a les jueries de la península ibèrica, l'assassinat de milers de jueus i la conversió forçosa de molts altres. La successió d'atacs descrigué una trajectòria de sud a nord, començant des de Sevilla impulsada per les arengues de l'ardiaca d'Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, el dietari del Consell de Barcelona registrava que els avalots antijueus ja havien arribat a València, on la jueria havia estat assaltada i els seus pobladors morts o convertits, com finalment també passaria a la mateixa ciutat comtal:
Vora dos setmanes després, els problemes arribaren a Barcelona, on començava a sentir-se remor o avelot de poble contra los juheus, per la qual cosa les autoritats decidiren fer una demostració de força per tal que mal no·s posqués seguir contra los dits juheus. Tanmateix, novament un parell de setmanes més tard, el dissabte 5 d'agost de 1391, ningú no pogué evitar l'avelot contra los juheus de Barchinona realitzat a primera hora del matí -vers ora de despertada-, concloent amb tot lo call robat e morts diverses juheus.
Els consellers municipals decidiren protegir de nou els jueus -que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial- i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge. El sendemà, dilluns, convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat des d'Andalusia atiant l'odi contra els jueus, però vora la una del migdia -
Mentrestant, sí que voldria recordar una de les tantes altres persecucions que ha patit el poble jueu al llarg de la història, la que tingué lloc a casa nostra en 1391, amb nombrosos assalts a les jueries de la península ibèrica, l'assassinat de milers de jueus i la conversió forçosa de molts altres. La successió d'atacs descrigué una trajectòria de sud a nord, començant des de Sevilla impulsada per les arengues de l'ardiaca d'Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, el dietari del Consell de Barcelona registrava que els avalots antijueus ja havien arribat a València, on la jueria havia estat assaltada i els seus pobladors morts o convertits, com finalment també passaria a la mateixa ciutat comtal:
Se moch avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los juheus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la maior partida se feren christians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleya sota invocació de Sent Cristofer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleya sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se feu christià e pres lo àbit de Sent Domingo preycador.
Els consellers municipals decidiren protegir de nou els jueus -que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial- i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge. El sendemà, dilluns, convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat des d'Andalusia atiant l'odi contra els jueus, però vora la una del migdia -
Comoch-se avalot de mariners e pescadors e altres qui per lo carrer de la Mar vengueren ab armes e ballestes parades, e foren en la plaça del Blat dient “muyra tot hom e viva lo Rey e lo poble”, en tant que s’ensenyoriren de la cort del veguer y aquella obriren e·n tragueren los dits castellans preses y tots los altres preses, que no n·i romàs alcun, e -avalot fet- vengueren al Castell nou, hon se eren recullits los juheus e aquell combateren matent foch a les portes e per terrats tirant-hi ab ballestes, e durà tro ora del seny.A eixa hora del capvespre, a més, se sumaren a l'alçament els llauradors de la contornada, que aprofitaren el context de violència per fer una foguera a la plaça de Sant Jaume amb els arxius dels oficials reials que registraven els drets senyorials que havien de pagar: vengueren pageses e sagramental [milícia] de fora, qui obriren la cort e scrivania del batle e prengueren los libres que·y trobaren, los quals cremaren en lo foch en la plaça de Sent Jacme. Al dia següent, dimarts 8 d'agost de 1391, el dietari del Consell de Barcelona narrava els resultats de tot plegat, uns 300 jueus assassinats i la resta obligats a convertir-se al cristianisme:
Tots los juheus qui eren en lo dit castell e la maior partida se faeren christians, sinó forsa CCC qui·n moriren. E per los dits pageses fo aprés fet fortívolment escorcoy del dit Castell nou.
6 comentaris:
Em caldrà, Vicent, una miqueta més de temps per a acabar d'escriure el que volia dir-te a propòsit del teu post sobre l'Estat d'Israel i el Regne de València. I l'interés d'escriure't la resposta me l'ha atiat l'anunci que feies al blog Harca de la presentació del llibre sobre societats colonials. Un dels estudis que m'ha ajudat més a comprendre la realitat israeliana, http://books.google.es/books?id=obTYDj0rNZgC&printsec=frontcoverBeing Israeli, de Shafir i Peled (Cambridge, 2002), descriu bé l'origen d'Israel com a societat colonial. Escriuen eixos dos autors que, allò que la diplomàcia internacional descrigué amb el nom "procés de pau", hauria d'entendre's analíticament com "procés de descolonització". I tot això, em pense, reflectix un fet històric més que no una categoria moral. La tortura de l'exèrcit francés a la Guerra d'Algèria és un fet moral; la circumstància de la colònia, no. Perquè entre la justícia i ma mare, jo, també, escullc a ma mare. La resignació de la qual parlava en el post ve, sobretot, de la circumstància de tindre de companys de viatge la Pilar Rahola, el Salvador Sostres o el Hermann Tertsch (tu no el pots veure, llevat que et dediques a l'estranya perversió sexual de mirar Telemadrid per satèl·lit des de Barcelona, però l'Alexandre i jo ja en vàrem parlar de la seua faena actual com a presentador del telenotícies de la nit de Tele-Espe ("Espejo de lo que somos") a ca la Marieta que, eixa sí, és una bona companya de viatge). Comprendràs que amb eixos companys de viatge, encara pitjor si els hi afiges, per la banda de casa meua, el César Vidal i el Jiménez Losantos -un convers acabat d'arribar a la defensa de la causa d'Israel-, la cosa dóna més aïna per a la vocació contemplativa i consagrar-se a l'escriptura de dichtungen à la Rilke que per a l'intercanvi dialèctic.
Perdona l'excurs, que encara continuarà mitja ratlleta: jo, per més que gire i regire l'escrit necrològic que Mira li ha fet al pare Burns, no hi veig enlloc que s'arrenglere darrere de Huntington. Però bé, serà qüestió de tornar a mirar-s'ho i de conjuminar quatre raons de contestació al que dius, que tindran més a vore amb la forma que tens de fer història (marxista? Ja em corregiràs, i bé que m'interessaria que em corregisses) que no amb la substància del que diu Mira (i confessa, malandrí, alguna gana bé li tens).
Però jo, en realitat, m'he aturat a ca teua per a felicitar-me del post (i per a preguntar-me si la Haggadà de Sarajevo és la més antiga de les que són conservades fetes a Sefarad)*. 1391 és la fita -catastròfica- fonamental de la història dels jueus a la Península Ibèrica perquè va suposar el naixement del fenòmen dels conversos, i l'arribada de la categoria social dels conversos trasbalsà els individus jueues, les seues comunitats i la Península sencera. Per bé que, almenys als països de la Corona de Castella, hi ha a bastament d'indicis que apunten a que, darrere la decisió de les expulsions de 1492, hi ha precisament l'extensió del fenòmen convers, seria poc acurat parlar del principi de la fi. Va ser un desastre i va crear la que jo trobe que va ser la causa principal de la fi, però al segle que va de 1391 a 1492, però -repetisc: als territoris sota sovirania del rei de Castella, si més no- la represa del judaisme i de les comunitats jueves és un fenomen que em sembla evident.
El fenomen dels conversos i, després, de les expulsions ordenades per Ferran II i Isabel I, són fenomens importants que jo no podria reeixir a comprendre amb l'únic ajut de la renda feudal (o reial), explotació, preus de les collites, impostos i taxes (per continuar la caricatura que fa servir Mira). Això, per una banda. Per una altra banda, crec que ens resta, sobretot en el cas específic del País Valencià, molt camí a recórrer abans de tindre una història dels jueus al territori, principalment després de la conquesta de Jaume I, com el país i les seues comunitats jueves es mereixen per la seua importància històrica. Les històries que s'hi han dedicat, i que jo conega (de ben segur jo puc no conèixer-net tot), eviten sistemàticament fer servir... les fonts jueves. Això seria com escriure la història dels valencians amb les úniques fonts de l'Arxiu de Simancas. Més punyent si fóra possible és el fet que, sobretot per al País Valencià, les fonts jueves són ben nombroses. Ocorre que estan escrites... en hebreu. Bé, o en arameu, no mos posem talibans. O fins i tot en aljamiat judeo-català. No em val d'excusa, a tall d'exemple, que Hinojosa Montalvo, d'Alacant, haja omplit planes i més planes sobre la història dels jueus valencians sense preocupar-se mai de saber ni un borrall de les llengües que pertoquen per a comprendre les fonts produïdes per les comunitats que hom estudia. M'enfurisma que gent com Hinojosa Montalvo, o com Julio Valdeón des de Valladolid, es permeten pontificar sobre història medieval dels jueus sense preocupar-se de posar els mitjans que hi calen per a parlar-ne. No és un problema de llengües: les llengües, totes, s'aprenen. Marx bé va aprendre rus. Si de cas, i a tot estirar, seria un problema de desxiframent de les fonts, que responen en la seua majoria al gènere, ben particular i particularment ahistòric, dels responsa (she'elot utshuvot) rabínics. De moment, el que tenim és molt pitjor: és incúria professional. Allò que desespera Bermejo Barrera, i a mi també, de l'ofici d'historiador i dels que el practiquen.
Acabem: la de juliol de 1391 a Barcelona va ser grossa, però la de València de la mateixa data i amb els mateixos protagonistes no va ser menys petita. Potser un dia, potser quan tombe al jahrzeit dels que van ser morts en aquelles jornades ignominioses, podries dedicar-li un post als aldarulls de València. I de pas, t'he de dir que no trobe gaire encertat que faces servir pogrom, llevat que t'hages tornat sionista, que seria tota una sorpresa. Les raons d'esta desafecció meua per l'ús indiscriminat i irreflexiu del terme trobaré temps per a explicar-les, si em permets, a ca l'Alfonso.
*Hi ha, però, qui sosté que "Catalunya no era Sefarad", que no tindria gaire importància si no fos perquè darrere d'això hi ha l'equació "Catalunya, que és i ha estat sempre Catalunya -i el País Valencià, i les Illes i Calaceit i Beceit...- no era Sefarad, que era i és Castella inclús abans que no existís Castella, perquè Sefarad era Alandalús, que eixe tampoc no va ser mai Catalunya -i el País Valencià i les Illes i Calaseit i Beseit, etc., etc, sí que van ser Alandalús, però ja no i, en conseqüència, ja no té gaire importància-". L'equació és una miqueta llarga tal com la formule, perquè, a l'embolicar-se que fa fort la primera hipòtesi, no hi ha manera d'escurçar el quod erat demonstrandum final. Bé, per a no embolicar la troca més d'allò necessari, qui tinga curiositat pot anar mirar, d'Eduard Feliu, "Catalunya no era Sefarad: precisions metodològiques", dins Mariona Companys (ed.), La Catalunya jueva, Barcelona, Àmbit, Museu d'Història de Catalunya, 2002, pàgs. 25-35 o, en francés, de Simon Schwarzfuchs, "La Catalogne et l'invention de Sefarad", Actes del I Congrés per a l'estudi dels jueus en territori de llengua catalana, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, en línia, com la resta dels volums d'actes dels tres congressos que ja s'han fet d'eixos congressos d'història dels jueus als països catalans (supose que els promotors de la iniciativa ho escriurien amb majúscules), a la pàgina de l'Institut Privat d'Estudis Món Juïc.
PD: No diré que et trobí a faltar ahir en un conciliàbul madrileny, però bé m'hauria agradat tindre-hi algú que se sentira còmode en una línia de pensament historiogràfic "materialista", que no és ben bé el meu cas ni de ningú dels que hi érem. Tot plegat, va ser una sessió que es va allargar dos hores enllà del que estava previst molt "supervitaminante" i "superrevitalizante". Encara n'hi haurà dos sessions més, el 6 de març amb Enrique Gavilán i el 29 de maig amb José Carlos Bermejo Barrera.
Mmmmmmmmmmmmm, què?
Hola! fa poc que he descobert el teu bloc i m'he trobat per les novetats de gener (sóc l'autor de La Nau d'Emdennor). Moltes gràcies per afegir-m'hi! només una coseta, no visc a Alemanya, el que passa és que he estat postejant sobre un dels meus viatges allí :P
M'ha agradat el teu bloc així que em passaré més per ací. Ens veiem!
Endemnor, canviaré això quan puga. Sí que pensava que residies a Alemanya, sí... Salutacions!
Jesús, no hi ha pressa, allò important és continuar coneixent coses noves, com que Sefarad és un concepte encunyat pels jueus castellans o que "pogrom" pot ser un terme ideològic (com espere que expliques a ca Alfonso).
També espere que desenvolupes els arguments sobre la diferència entre "fets històrics" que són una "circumstància" i els "fets morals". Que jo sàpia els fets històrics tenen unes causes més o menys concretes i no són cap "circumstància". La colònia francesa d'Algèria, com Israel, no és cap "circumstància"!
D'altra banda, com ha exposat Sequier, probablement Mira anava més per l'antimarxisme i l'exaltació de les idees que pel xoc de civilitzacions, però la veritat és que ambdues coses no estan tan allunyades... Al meu entendre, les idees parteixen de l'observació de les coses -reals- i de la voluntat d'actuació sobre eixa realitat, no a l'inrevés.
Seguint l'exemple que tu poses, només podràs entendre les causes que expliquen el fenomen de l'expulsió de 1492, si coneixes a fons la societat en què van tindre lloc. La ideologia que donà cos a l'expulsió estava basada en uns interessos concrets d'aquells que la impulsaven, no en idees pures extretes del no res sinó basades en coses ben reals. Les ideologies poden atraure gent que no comparteix una mateixa base material, però quasi sempre naixen de la voluntat de modificació o perpetuació de situacions reals -que es consideren "bones" o "roïnes" en funció dels interessos propis-.
Finalment, estic plenament d'acord amb tu pel que fa a les crítiques a l'estudi històric dels jueus al País València, però és que passa una cosa pareguda al que succeeix amb l'arabisme; simplificant moltíssim: vosaltres -filòlegs- coneixeu a fons la llengua i la cultura a estudiar però no oferiu explicacions històriques de profunditat -més enllà de la successió de fets dins una visió genèrica d'un període-, mentre que nosaltres -historiadors- volem cercar explicacions de fons, però moltes vegades és impossible que les trobem sense saber un borrall de la llengua o dels trets culturals de la comunitat a estudiar.
Vicent, estic mirant de reobrir la paradeta de ca l'Alfonso, que ja van donant-me trucs d'altres bandes, que en volen més lliuraments i jo hi tinc alguna cosa per contar. Conteste, doncs, més breument de com m'agradaria, però conteste: per tornar a l'exemple de la guerra d'Algèria, m'hi inspirava de l'episodi que explica el periodista C. G. Bjurström, "Postface", dins el Discours de Suède d'Albert Camus (París, Gallimard, col. "Folio", 1997, pàg. 78-79): "Pour la rencontre avec les étudiants à Stockholm, le jeudi 12 décembre, Camus n'a préparé aucun texte, préférant s'en remettre au jeu des questions et des réponses. Soudain se dresse un étudiant algérien qui le prend violemment à parti et qui plusieurs fois remonte à l'assaut. Après chaque intervention, il retourne se concerter dans la salle avec un groupe d'amis suédois. Cela donne l'impression pénible d'un chien dressé à l'assaut, qu'on lance à la gorge de l'adversaire. Et c'est dans ce contexte que Camus prononce une phrase devenue célèbre et qui, sous une forme tronquée, a immédiatement provoqué les ricanements et les huées des intellectuels français et lui a certainement fait beaucoup de tort : 'entre la justice et ma mère, je choisis ma mère'. Or ce n'est pas tout à fait ce qu'il a dit, en tout cas, pas tout ce qu'il a dit. À l'étudiant algérien qui réclamait justice, il a finalement répondu : 'En ce moment on lance des bombes dans les tramways d'Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c'est cela, la justice, je préfère ma mère.' Le débat s'en est tenu là et la suite n'a été faite que de questions anodines et de réponses élégantes. Ho deixe en francés per pura manca de temps. Crec que ho entendràs - i demane la benevolença dels lectors d'"esta nuestra comunidad". Vet ací, si vols, un exemple de "circumstància històrica", la guerra d'independència d'Algèria, i un "fet moral", les bombes als tramvies. D'alguna manera podria trobar-se'n la relació amb la nostra discussió sobre la darrera carnisseria a la Franja de Gaza, sense voler donar el paper protagonista a cap dels bàndols pel que fa a qui posa les bombes als tramvies.
Deixe deliberadament de banda la discussió sobre la construcció de la ideologia a partir del "món sensible" dels filòsofs. Volia només advertir que no m'expliquí bé: no deia que el concepte de "Sefarad" va ser inventat pels jueus castellans. Si de cas, havia de ser ben anterior i andalusí. Deia que no m'esqueia gaire les tesis de Feliu i de Schwarzfuchs. A parer meu, Feliu vol bastir la nació catalana ambs les rajoles dels jueus medievals que habitaren el territori actual de Catalunya. En eixe mateix camí es troba amb la gent de l'Institut Privat d'Estudis "Món Juïc", per bé que estos vullguen bastir la nació dels Països Catalans, ja ficats a fer obra. Schwarzfuchs... bé, Schwarzfuchs hom diria que fa sobretot costat al seu amic Feliu. Tot plegat, trobe que fan demagògia nacionalista i pervertixen l'evidència que tenim. Encara pitjor, ni tan sols es preocupen de descolgar tota l'evidència que hom pot trobar, sinó que es dediquen a fer allò tan socorredor del "cherry-picking". Com que a mi m'agrada, per norma, donar tots els elements de juí en una discussió, és perquè hi vaig assenyalar les referències dels dos articles que exposen, més resumidament, les posicions de Feliu i Schwarzfuchs.
Francament, Vicent, no sé si el problema principal d'interpretar allò que ja no hi és és una diferència d'enfocaments i mètodes. Crec que compartim el mateix edifici construït damunt arenes movedisses. Seria un tema del qual podria parlar-ne hores i hores i, probablement, no siga ara ni el moment ni el lloc. En parlaré, ben segurament, en un moment o en un altre a ca l'Alfonso.
I perdona l'abundància de discussions del meu escrit: és pura influència francesa i anglesa que prou saps que m'envolta. Deuria ser, en el català vostre, senzillament col·lotges.
Jesús, continua sense convèncer-me -en absolut- la frase eixa de la justícia i la mare. No estem parlant de qüestions personals sinó de fets col·lectius. Les societats han d'assumir els seus actes. És com si exculpares el nazisme o el terrorisme perquè persona a persona no eren tan roïns de forma majoritària... La creació de l'estat d'Israel no és una "circumstància històrica" sinó un fet històric depenent de l'actuació i la voluntat d'un grup de gent (no és una cosa caiguda del cel).
D'altra banda, gràcies pels aclariments sobre Sefarad, el catalanisme judeòfil i el judaisme catalanòfil. Per cert, que estos darrers es van posar en contacte amb mi per col·laborar en un megaprojecte que estàs tractat de localitzar cementeris jueus a Catalunya per tal d'arribar abans que els arqueòlegs i que ningú no els "profane"...
Publica un comentari a l'entrada