L'edició valenciana d'El Punt ha publicat esta setmana una entrevista realitzada per la periodista Empar Peiró a Francesc Colomer, l'actual secretari dels socialistes valencians a la província de Castelló després que en el seu darrer congrés el PSPV-PSOE substituïra l'estructura organitzativa comarcal del partit per una de provincial. Li fa dos preguntes clau que atenyen qüestions que apareixen recurrentment en les discussions polítiques valencianistes. La primera fa referència al suposat clientelisme en què es basa la reproducció de l'èxit electoral de Carlos Fabra. Colomer explica a la perfecció la forma en què la Diputació de Castelló desenvolupa eixa pràctica clientelar, que segons el diccionari consisteix en afavorir econòmicament o socialment determinades persones o grups com a compensació pel seu suport polític:
Empar Peiró: Vosté ha constatat l'existència de xarxes clientelars [a la província de Castelló]?Francesc Colomer: Fabra dedica quasi un milió i mig d'euros del pressupost de la Diputació a assessors personals. En té 35, que no són els del PP, no són funcionaris... estem parlant d'assessors contractats de manera molt selectiva que ni estan en el Palau de la Diputació, ni se'ls espera veure, ni se'ls coneix... perquè estan dedicant-se, molt probablement, a treballar pel partit, a consolidar la seua estructura en cada espai del territori. D'altra banda aquesta Diputació dedica molts milions d'euros a relacions directes amb la societat civil, amb associacions de tota mena: des de germanetes de la caritat a clubs de futbol, col·lectius de roman[eso]s, gitanos... amb causes nobles i socials necessàries, però cal recordar que la primera funció de la Diputació hauria de ser dedicar-se a prestar serveis als ajuntaments. A més assigna els recursos mitjançant convenis singulars, per damunt d'ordres d'ajudes i subvencions reglades. Aquest tipus de convenis, la llei els permet, però de manera dosificada, i en canvi són la norma: representen el 95% de les ajudes que se subscriuen amb els ajuntaments del PP, donant-hi peu a la cultura del vassallatge.
A tall d'açò recorde una magna discussió a un pub florentí de la via Pietrapiana en què alguns tractàrem de diferenciar dites pràctiques clientelars de les anomenades mafioses, que segons el mateix diccionari es basen en mètodes de repressió i intimidació, així com en la por i els prejudicis de la població causats per l'exercici de la violència. No seria el mateix, doncs, -i estaria molt lluny- el clientelisme que la màfia. En qualsevol cas, Francesc Colomer enumera els tres eixos bàsics entorn dels quals la Diputació castellonenca s'ha convertit en una màquina al servici del PP: el manteniment d'una trentena llarga d'agents polítics que es mouen per la circumscripció consolidant l'estructura i el nom del partit, les subvencions directes a una gran varietat d'associacions civils i l'afavoriment dels ajuntaments afins en detriment dels governats per partits opositors.
En segon lloc, Empar Peiró pregunta sobre la utilitat de les Diputacions i de la divisió provincial, i sorprenentment Colomer contesta que en realitat, fent el que fan hui en dia, no serveixen per a res que no poguera dur a terme el govern de la Generalitat. Tanmateix, hi mostra la seua resignació davant el fet que són una peça clau en l'actual sistema polític, administratiu i electoral, tot advocant -sense concretar- per "reinventar-les":
Sembla utòpic davant l'adhesió incondicional dels partits majoritaris a unes institucions provincials que, amb vora dos segles de vida, no poden ser remogudes sense l'aprovació de les Corts Generals de l'Estat; fins i tot pot sonar a innecessari davant la caterva de problemes més urgents que afecten els ciutadans valencians. Tanmateix, si no ho proposa el valencianisme, amb l'horitzó posat tant en el bon funcionament i la democratització del sistema polític com en la potenciació d'allò que ens particularitza com a valencians, ningú no ho farà. Un model vàlid a seguir podria ser el de les set vegueries catalanes [mapa], que amb el desenvolupament de l'estatut de 2006 passaran a convertir-se en el marc d'organització territorial i polític de Catalunya, bo i substituint a nivell electoral de l'Estat les quatre províncies tradicionals per una província única (la catalana). Per a arribar a eixa situació, evidentment, el catalanisme ha hagut de ser hegemònic a la política catalana, una situació ben distinta de l'actual panorama valencià.
No obstant això, la proposta d'una nova divisió territorial valenciana podria ser també un mitjà per a guanyar adhesions al valencianisme en llocs com ara l'interior o el sud del país, en plantejar una situació en què tots isquérem guanyant en relació a l'ordre establert ara per ara. Els obstacles a véncer serien molts i no sé si pagaria la pena l'esforç, però la proposta seria realment coherent amb els principis i els objectius del valencianisme. En tot cas, simplement he volgut plantejar breument esta reflexió ara, a partir de les constatacions realitzades per Francesc Colomer al voltant de la Diputació de Castelló. Al fòrum de valencianisme.com s'hi poden trobar debats recurrents sobre la qüestió (com este o este) i la mateixa Viquipèdia, a iniciativa d'un dels seus autors valencianistes, agrupa les comarques del país en sis espais o regions (el nom històric seria el de "governacions"): Comarques del Nord, Comarques del Xúquer-Túria, Comarques de l'Interior, Ciutat de València, Comarques Centrals i Comarques del Sud. El treball quotidià és allò fonamental en qualsevol moviment sociopolític com el valencianisme, però tindre un bon full de ruta també hauria d'ajudar, no?
En segon lloc, Empar Peiró pregunta sobre la utilitat de les Diputacions i de la divisió provincial, i sorprenentment Colomer contesta que en realitat, fent el que fan hui en dia, no serveixen per a res que no poguera dur a terme el govern de la Generalitat. Tanmateix, hi mostra la seua resignació davant el fet que són una peça clau en l'actual sistema polític, administratiu i electoral, tot advocant -sense concretar- per "reinventar-les":
Empar Peiró: Vosté va ser elegit secretari general provincial del PSPV-PSOE a Castelló, però realment està d'acord amb la introducció d'eixa nova estructura provincial?Este hauria de ser un tema clau per al valencianisme, ja que l'estructura provincial ataca el cor del projecte valencianista en reforçar una identitat provincial que interfereix la identitat col·lectiva dels valencians (hi ha molta gent de les províncies de Castelló i d'Alacant que es considera valenciana, però abans defén el seu poble i la seua província titlant de centralistes -moltes voltes amb raó- les iniciatives del govern valencià). Davant d'este panorama i més encara tenint en compte el que palesa l'opinió del principal representant dels socialistes a Castelló -que les funcions de les Diputacions poden ser perfectament gestionades per la Generalitat-, el valencianisme hauria de proposar una nova divisió territorial del País Valencià, una proposta seriosa i ben pensada que, d'una banda, simplificara i ajudara a gestionar millor l'autogovern valencià i, d'una altra banda, afavorira les relacions i la cooperació entre les diverses parts del país.
Francesc Colomer: Sí, hi estic d'acord perquè actualment la Diputació és la referència electoral, institucional i democràtica abrigada en la Constitució i l'Estatut. Una altra cosa és que les diputacions, sincerament, crec que les hem de reinventar, les hem de reubicar en el que és l'arquitectura institucional perquè mires les competències, o el dia a dia de la Diputació, i t'adones que no hi ha res del que estiga fent que no poguera fer-ho l'autogovern. I aquest no està més lluny dels pobles que la Diputació [...] Aleshores, què fa la Diputació en el segle XXI? I alguna utilitat li haurem de trobar perquè la Diputació continuarà sent una institució de referència mentre no es canvie la Constitució ni l'Estatut [...]
Sembla utòpic davant l'adhesió incondicional dels partits majoritaris a unes institucions provincials que, amb vora dos segles de vida, no poden ser remogudes sense l'aprovació de les Corts Generals de l'Estat; fins i tot pot sonar a innecessari davant la caterva de problemes més urgents que afecten els ciutadans valencians. Tanmateix, si no ho proposa el valencianisme, amb l'horitzó posat tant en el bon funcionament i la democratització del sistema polític com en la potenciació d'allò que ens particularitza com a valencians, ningú no ho farà. Un model vàlid a seguir podria ser el de les set vegueries catalanes [mapa], que amb el desenvolupament de l'estatut de 2006 passaran a convertir-se en el marc d'organització territorial i polític de Catalunya, bo i substituint a nivell electoral de l'Estat les quatre províncies tradicionals per una província única (la catalana). Per a arribar a eixa situació, evidentment, el catalanisme ha hagut de ser hegemònic a la política catalana, una situació ben distinta de l'actual panorama valencià.
No obstant això, la proposta d'una nova divisió territorial valenciana podria ser també un mitjà per a guanyar adhesions al valencianisme en llocs com ara l'interior o el sud del país, en plantejar una situació en què tots isquérem guanyant en relació a l'ordre establert ara per ara. Els obstacles a véncer serien molts i no sé si pagaria la pena l'esforç, però la proposta seria realment coherent amb els principis i els objectius del valencianisme. En tot cas, simplement he volgut plantejar breument esta reflexió ara, a partir de les constatacions realitzades per Francesc Colomer al voltant de la Diputació de Castelló. Al fòrum de valencianisme.com s'hi poden trobar debats recurrents sobre la qüestió (com este o este) i la mateixa Viquipèdia, a iniciativa d'un dels seus autors valencianistes, agrupa les comarques del país en sis espais o regions (el nom històric seria el de "governacions"): Comarques del Nord, Comarques del Xúquer-Túria, Comarques de l'Interior, Ciutat de València, Comarques Centrals i Comarques del Sud. El treball quotidià és allò fonamental en qualsevol moviment sociopolític com el valencianisme, però tindre un bon full de ruta també hauria d'ajudar, no?
8 comentaris:
La revisió del model provincial és, de fet, una de les reivindicacions històriques del Bloc (i anteriorment dels partits que el van formar), tal i com s'afirma en l'article 2n dels seus estatuts. Segons aquest, un dels objectius del partit és: "El foment de la participació ciutadana en les institucions públiques i la superació de la divisió
provincial per mitjà d’una ordenació territorial i comarcal que responga millor a la tradició
històrica i a la realitat actual del país".
Un altre tema és saber-ho vendre...
Vicent, molt encertat el post. Però, tu mateix ho advertixes quan reconeixes que amb la que cau este no és el principal problema dels valencians. Encara que tornes a encertar quan parles del full de ruta.
En la meua opinió és un tema clau -el full de ruta- per al valencianisme i no sols per a esta qüestió, sinó per moltes altres (re-normalització del valencià, encaix a Espanya, encaix a Europa, qué fem amb els llauradors, desenvolupament d'innovació i sostenibilitat...).
Sons 5 ó 6 temes amb els que treballar. El valencianisme polític (sols amb 2 diputats a Corts) no deu intentar "torejar tots els bous". És molt fàcil cremar-se.
I l'exemple dels 35 de Fabra per tota la província de Castelló és una imatge molt bona. Però, és efectiva, i fins a quin punt els que votren valencianisme (dintre Compromís) no els agradaria vore que la gent que hi està a les Corts també pensen en fer el partit gran i no sols anar a les Corts com a "comparses" del PPSOE.
Disculpa l'extensió. Gràcies, pel post.
Jo crec que hem d'aprendre del catalanisme sense tindre la temptació de copiar-lo. La proposta de divisió administrativa del país que fa la Viquipèdia en regions o "governacions" (nom històric a reivindicar), fugint dels noms de ciutats i pobles per a no crear identitats regionals, i la subdivisió en comarques (amb els noms coneguts per tots), juntament amb la província única, són reivindicacions indefugibles i de primer ordre per al valencianisme. I pot ser una reivindicació històrica del Bloc, però a mi em sembla que no la defensa com toca. Ni a les Corts ni als ajuntaments, ni...
Un tema molt encertat, Vicent, i que m'agrada molt.
I parlant del Bloc, digau-me si m'enganye, però no recorde haver llegit res sobre la província única o la divisió en governacions del territori valencià al projecte d'estatut del Bloc. Sí es parlava de comarques i, supose, que es diria alguna cosa sobre la desaparició de les diputacions, però crec que cal anar molt més enllà, és a dir, allà a on el Psoe valencià no arribaria mai ni a plantejar-se.
Després de 200 anys de l'artificial divisió provincial, no s'ha aconseguit cap cohesió dintre de cadascuna dels tres territoris. Però ha calat molt com la cosa oficial: la gent ho utilitza com a referència. Trobe que replantejar-ho és una tasca un tant utòpica, però al mateix temps crec que hom no trobaria molta resistència a nivell social.
Blai, per això deia que es necessita una proposta ben pensada. Una cosa és dir-ho de forma genèrica i una altra, com planteja Oscar, és presentar en societat un projecte molt detallat.
Vicent, potser tens raó però només en part. Supose que els habitants i les autoritats de les ciutats de Castelló i Alacant serien bastant contraris a qualsevol canvi amb què pogueren "perdre territori". No et penses que seria tan fàcil, tot i que si es fa una molt bona proposta, dialogada anteriorment, tots podríem eixir guanyant. En tot cas, el valencianisme necessita més força per liderar eixe projecte (tot i que no estaria de més posar-s'hi).
El tema és interessant, i tots sabem el mal que ha fet la divisió provincial en la consciència identitària d'un poble (el valencià) que té la mala sòrt que dir-se igual que la seua capital. El problema és que les coses s'inventen, pero després la gent s'acostuma, i quasi 200 anys de divisió provincial no és poca cosa.
Yo no crec que siga de moment una qüestió prioritària. El problema no són les comarques, sino les capitals provincials i la seua zona d'influència immediata. Castelló i, especialment, Alacant (les capitals) estan molt a gustet en la seua condició capitalina, i no sé si seria pijor el remei que la malaltia. Dubte que gràcies a esta reordenació se sentiren automàticament i per art de màgia més naturalment valencians: més be ho prendrien com un atac en tota regla de la "diabòlica" capital. Tal com està el pati, millor deixar, de moment, les coses com estan, o traspassar esta qüestió a etapes prou més avançades d'eixe "full de ruta" que dieu.
Inclús crec que és positiu que comarques "indiscutiblement" valencianes com les Marines, el Comtat o l'Alcoià en Alacant actuen de contrapés dins de la pròpia província. O que comarques valencianoparlants i castellanoparlants convixquen en la mateixa província. Per molt malament que em sàpia, no sé quant duraria adscrita a la Comunitat-Regne-País-Nació una "província" en la que es deixen a soletes Alacant, Elda, Villena i Oriola, en la part valencianoparlant del Vinalopó com a únic "contrapés" possible.
Per cert, una divisió alternativa a la de la Wikipèdia, la proposava Adolf Beltran en "Un país possible: identitat valenciana i modernització". Si no recorde malament, quatre "províncies" (Castelló, Valéncia, Xàtiva i Alacant) equivalents a les antigues governacions forals.
Masclet, fixa't que dic que es tractaria de plantejar una proposta dialogada i pensada per tal que tots isquen guanyant, també Alacant o Castelló. Si hem de ser partidaris de les actuals tres províncies només perquè hi ha contrapesos lingüístics, és que no tenim massa clar què volem. Si una regió que englobara l'antiga governació d'Oriola (l'Alacantí, el Vinalopó i el Baix Segura) "corre perill" de segregació del país històric, però és perquè la majoria dels ciutadans dels seus municipis així ho volen i ho trien democràticament, doncs avant, d'això es tracta l'autodeterminació.
En tot cas, es tractaria precisament del contrari: de facilitar una nova estructura territorial que ajudara als de l'Alacantí en avall (o als de la plana d'Utiel o a molts altres) a sentir-se còmodes dins d'un País Valencià que es reclamara diferenciat, democràtic i interessat en el benefici comú. El problema és que anar contra l'ordre institucional establit des dels propis moviments polítics és sempre dificilíssim.
Publica un comentari a l'entrada