Primavera de l'any 1367. Feia més de 10 anys que la guerra havia arribat al sud de les terres valencianes. Era el conflicte més llarg i cruel que es recordava a la governació d'Oriola des de la seua incorporació al regne de València a començaments del segle XIV, després que Jaume II conquerira el regne de Múrcia. De fet, aquella conquesta subjeia en la confrontació oberta pel rei de Castella, que aspirava a reincorporar al seu domini els seus antics territoris. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx havien estat, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs on preferentment s'havien enviat els cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General pagaven per tal de defensar la terra.
Tanmateix, durant l'hivern de 1365 l'abast de l'ofensiva del rei castellà Pere el Cruel superà la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés Pere el Cerimoniós. A l'interior va caure Castellfabib, al sud, després d'un saqueig aterrador, Alacant. Amb tot, uns mesos després uns pocs valents -molt pocs- decidiren tornar a la vila, tot i que aquella continuava sent una zona inestable. Els atacs ocasionals seguien colpejant Alacant i era necessari defensar-la amb totes les forces possibles. Per això, en maig de 1367 el comú de la vila decidí realitzar una petició que encara hui en dia aborrona en llegir-la: demanaren que cada vegada que la vila fos atacada hi romangueren els hòmens però les seues dones i fills pogueren ser traslladats a altres llocs per tal que aquells no s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada pel Cerimoniós:
En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs o molt oppreses los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants), se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs.En conseqüència, el rei atorgava finalment la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari:
A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses.El rastre que havia deixat i continuava deixant la guerra era terrorífic. En el proper post observarem com els habitants d'Alacant, per aquell mateix any de 1367, recordaven la destrucció de 1364 i les tribulacions que patien d'anys ençà.
5 comentaris:
Per cert, en aquella guerra, anomenada dels dos Peres, el rei de Castella va assetjar també la ciutat de València. Si no estic equivocat, Pere el Cerimoniós, en agraïment a la lleialtat mostrada pels seus súbdits en la defensa de la ciutat, va fer afegir les famoses dues eles de "lleial" a l'escut del Cap i Casal. La ciutat d'Alacant va rebre també alguna recompensa per part del Cerimoniós?
I açò de 'cavallers alforrats', què volia dir exactament?
Lluís, el de Castella va assetjar València dos vegades, però no aconseguí entrar-hi, com a Alacant. Això de les dos "L" no estic segur si és d'este moment (supose que sí però no ho conec amb detall); el que sí que va atorgar a la ciutat va ser el privilegi de coronar el nom de València cada vegada que l'escrivia (posant una coroneta sobre la "l"). I precisament d'ací ve la corona a l'escut de València i després a la bandera. Alacant, per la seua banda, va rebre exempcions de pagaments de molts impostos per tal de reconstruir la ciutat, però desconec si tingué algun altre privilegi especial.
Jesús, els cavalls alforrats es diferencien dels armats en què no duen l'equip complet d'armadures del cavall. Són més lleugers però més vulnerables perquè simplement porten peces de cuiro com a guarniment (trobaràs entrades sobre la qüestió al DCVB en "alforrar" i "cavall").
Gràcies, Vicent. Em cridava l'atenció açò d'"alforrat" i em deixa un poc perplex l'etimologia que en dóna el DCVB. Ja seguiré mirant-ho...
Per cert, l'"alforrat" era llavors el cavaller i no el cavall, a l'enrevés o totes dos coses?
Si tinc entés bé l'alforrat era el cavall, revestit de peces de cuir i muntat a la geneta (el cavaller també podia anar alforrat en compte d'armat, però en este cas he sigut jo qui he comés la incorrecció: la frase exacta hauria d'haver estat "els hòmens en cavalls armats i alforrats que pagaven les Diputacions")
Publica un comentari a l'entrada