divendres, 6 d’agost del 2010

La llengua de les institucions sis-centistes

Vista de la ciutat de València en l'obra De la institució, govern polític i jurídic... de les il·lustres Fàbriques Vella, dita de Murs e Valls, i Nova, dita del Riu, de la insigne, lleal i coronada ciutat de València (1675), del jurista valencià Francesc Llop (c. 1630-1685)

Arran del que parlàvem despús-ahir sobre la cronologia de la castellanització lingüística dels valencians, m'he remirat els apunts que havia publicat per ací. En un d'ells, fa ja quatre anys, vaig reproduir el que escrigué Marc Antoni Ortí (1593-1661), secretari municipal de la ciutat de València, en 1640:
Si en algun temps (y no tan antich que yo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que, quant en les juntes de la Ciutat, Estaments y altres comunitats, algú dels valencians que·s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan al reves, que casi en totes les juntes se parla en castellà.
És a dir si bé en la joventut d'Ortí, a començaments del segle XVII, la llengua oral de la "política" i els "polítics" valencians era sempre el valencià, una generació més tard, cap a 1620-1640, havia començat a ser predominantment el castellà per primera vegada en la història. Eixa periodització m'ha fet relacionar un altre dels escrits que vaig publicar ací mateix amb un article acadèmic que he preparat fa poc en col·laboració amb Vicent Josep Escartí. En el post, A propòsit d'Onofre Almudéver, explicava breument la hipòtesi de Joan Lluís Marfany, segons la qual l'ús únic de la llengua castellana per part de la Monarquia Hispànica va provocar un reafermament del català com a llengua administrativa de les institucions de Catalunya. Val a dir, que:
Enmig de la creixent castellanització de la vida social, les institucions encarregades de la preservació de les “constitucions, lleis i llibertats de la terra” associaven explícitament a aquesta preservació la continuïtat en l’ús del català. Consegüentment a efectes oficials el castellà era la llengua de la monarquia, fos quina fos la llengua del monarca i dels seus ministres. I, de la mateixa manera, el català era la llengua de les institucions catalanes, encara que de vegades els seus representants s’expressessin, en realitat, en castellà.
En llegir allò vaig dubtar de si havia passat el mateix en el cas valencià, ateses les afirmacions de Marc Antoni Ortí en 1640. Però, malgrat això, pareix que la situació va ser similar (tot i que encara queden molts i molts estudis per fer). En qualsevol cas, el mateix Marfany ja advertia que el comportament de l'oligarquia dirigent catalana en el segle XVII era clarament diglòssic, com el de la valenciana, però el fet de tindre institucions pròpies era essencial per al manteniment de la llengua pròpia (en contrast, per exemple, amb l'occità vers el francés en la mateixa època). De fet, l'altre article del qual parlava, La memòria de Pere Escrivà i Sabata (1572-1630), sembla apuntar en la mateixa direcció per al cas valencià.

En ell, a través de l'estudi de la documentació personal i institucional d'aquell noble valencià, baró d'Argeleta però nascut i resident a València, hem pogut reconstruir parcialment el seu comportament lingüístic. Nascut en una família de llarga tradició de servici al poder reial (una de les més antigues del regne en eixe sentit, sempre fidels a la monarquia), son pare, un secundogènit, havia medrat gràcies als favors reials fins a ocupar l'important càrrec de mestre de la casa de moneda de València (la seca). Així, seguint les directrius de Felip II, estigué llargues temporades a la cort de Madrid, on els seus fills, incloent Pere Escrivà, passaren la joventut
com a patges reials durant les dècades de 1580-1590. Amb tot, no tenim testimonis documentals del mateix Pere fins a 1604, quan es casà amb la neboda de Lluís Bertran, i començà la seua carrera com a mestre de la seca, receptor dels ingressos de la batlia reial del regne de València i administrador dels drets de la Generalitat.

A partir d'aquell moment, quan disposà els seus primers llibres personals, provà d'iniciar-los en castellà. Així, d'una banda,
en un llibre de rendes anotà amb molt bona lletra: En este libro se hallan notados los censos que cobrava y pagava don Pedro Escrivá. D'una altra banda, en un full solt on anava registrant els successos familiars més importants, ço és, els casaments, naixements i morts, apuntà: Pongo por memoria me desposé con donya Ángela Bertrán, yo, don Pedro Escrivá, en 28 de mayo 1604. Tanmateix, ben prompte començaren els dubtes i la tendència a escriure en valencià, com indica una de les seues anotacions autògrafes més antigues, que reprodueix una teòricament estranya barreja de llengües:
Pongo por memoria firmé la primera ápoca de las 200 libras en la baylía, en 23 de abril de 1604, desde 20 de dehembre 1603, que són sinc mesos y dos dies, que munten 8..., les quals paguí als hereus de Pareja per conte dels que mi padre le quedó a dever y firmaron ápoca de dicha cantidad.
Segons Vicent Josep Escartí aquella mescla, documentada també en altres lletrats de l'època, correspondria a una mena d'experimentacions en el domini del castellà, tot fent provatures en una llengua que no era la seua nadiua. Però conforme avançava el temps, Pere Escrivà anava escrivint més i més en valencià: els seus llibres com a oficial de les institucions valencianes estaven escrits en esta llengua -com era la tradició- i ja a partir de 1615 el valencià també fou majoritari en les seues memòries personals: A 18 de agost 1615 fou Nostre Senyor servit de portar-se'n al sel a mon fill Pedro [en valencià el nom seguia generalment la tradició aragonesa], u dels dos que nayxqueren junts
[foren bessonada], y lo primer. Alabat sia per tot. Soterrat en Predicadors.

És a dir, l'estada a la cort de Madrid tingué inicialment un dels efectes desitjats: Pere Escrivà tornà disposat a iniciar els seus papers en castellà. Tanmateix, ni la seua llengua materna, ni l'entorn social de la ciutat de València, ni la seua faena com a oficial de les institucions del regne el convidaren a continuar en aquella llengua, per bé que la faria servir quan parlava amb els ministres de la Monarquia. I sembla que no era la darrera generació en la qual passava això, sinó que també el seu fill, Lluís Escrivà, nascut en 1606, seguiria els mateixos passos. El seu primer llibre de comptes, de 1626, tenia el següent títol: De aquí adelante está continuada la hacienda y bienes de la herencia del señor Jayme Bertrán, mi agüelo, que esté en el cielo. Però de seguida les anotacions se'n passaren al valencià.

Lluís era igualment mestre de la seca i residia a València, el que pareix indicar que, efectivament, l'existència d'institucions valencianes pròpies impulsava els seus gestors -les oligarquies locals- a continuar utilitzant el valencià, fins i tot com a llengua escrita abans que oral. La llengua dels llibres dels consells municipals, les batlies, la Generalitat o les Corts sempre havia estat el valencià i continuaria sent-ho fins a la seua abolició després de la guerra de Successió en 1707. Per això, mentre aquelles existien era realment difícil que un governant valencià, malgrat comportar-se diglòssicament respecte del castellà, deixara de conéixer, escriure i llegir la llengua de la majoria de la població del regne. En eixe sentit, la Nova Planta imposada per Felip V fou un veritable portal per a la definitiva castellanització de la "política" valenciana. No es tornarien a escriure documents governatius en valencià fins al segle XX. I en això estem...

(I recorde on podeu dirigir-vos si s'incompleix la legalitat vigent en eixe sentit. Ells faran els tràmits per vosaltres).


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vicent,

Molt i molt interessant!

Felicitats!

Francesc

Anònim ha dit...

Estic convençut que encara s'ha de fer la veritable història de la llengua

Francesc