L'arròs movie

Tomàs, mirant la mar des de la muntanya

Ja fa un temps que Marc Sempere em va embolicar en el seu projecte més immediat, Tomàs, una arròs movie, que com el seu propi nom indica es tracta d'una espècie de road movie però a la valenciana, en què el protagonista, Tomàs, un jove perjudicat per la Ruta Destroy, fa un viatge a les seues arrels, representades d'alguna manera per l'arròs, la paella i la metàfora de la dinada col·lectiva, festiva i comuna, que encara ens defineix a la majoria dels valencians (mireu, si no, Gormandia, que duu 7 arrossos de 8 programes). Divendres passat el projecte es va exposar a l'Espai País Valencià de Barcelona i, després de la presentació realitzada fa uns mesos a Vilaweb, podem dir que ara ja quasi va de bo: el guió, encara obert, s'ha definit amb més detall i també els terminis, que fixen la tardor de 2010 com el moment del rodatge.

En conseqüència, començaré a tractar de pegar-li fort a la difusió i el blog de la pel·lícula, del qual me'n faré càrrec parcialment a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. De fet, ja per a la primera presentació vaig escriure un post anomenat Arròs.sí, Arròs.no, sobre les polèmiques arrosseres que van ocupar una pàgina molt important del debat públic valencià al llarg de tot el segle XVIII i part del XIX. L'arròs movie, malgrat ser una de les obres més personals de Sempere, incorpora la filosofia que molts ja li coneixem a través de Compartir dóna gustet, com ara l'horitzontalitat, la cultura lliure i popular, la reivindicació del carrer o la importància dels processos d'aprenentatge col·lectius. Per tant, el projecte resta obert a les aportacions dels qui hi vulgueu participar a través dels canals oferits pel lloc web de la pel·lícula.

De fet, a banda dels possibles comentaris i observacions, la pàgina demana V.I.D.A, això és, Vídeos, Imatges, Documents i Àudios relacionats amb l'arròs i els dies de paella, que de ben segur tots vosaltres en teniu a manta. Així, que, si voleu col·laborar, podeu enviar els vostres audiovisuals a info[arrova]compartirdona gustet.net. També podeu participar com a coproductors fent donacions per a coadjuvar en el minso pressupost de la pel·lícula i, en funció de la vostra aportació, tindreu diversos drets sobre la seua distribució, comercialització, projecció o possibles beneficis (recordem, per exemple, que la recomanable El Taxista Ful, on també participava Marc Sempere, va tindre un recorregut extraordinari per al seu escàs pressupost). I, en qualsevol cas, finançar estes coses sempre pot vindre més de gust que, per exemple, col·laborar fiscalment amb les despeses militars del nostre Estat.

Feta així la primera presa de contacte amb l'arròs movie, done per oberta la veda de suport i implicació en el projecte. Poquet a poquet anirem donant més notícies, sobretot de cara a finals de l'estiu. De moment, arreplegue dos versions diferents de la cançó "Personetes humanes", del darrer disc de CDG, en la qual no puc més que sentir-me identificat amb l'estrofa "La meva Anna estudia molt, un Màster doctoral, lluita per el seu futur: no et menjaràs res de res, de res, de res, de res, de res, de res, de res". I, a més, també enllace uns primers avanços promocionals de la pel·lícula, amb imatges enregistrades en algunes de les localitzacions principals, entorn de Cocentaina i la Serrella. Vorem què n'ix de tot plegat!

El regne lleial

Símbol de les Corts forals valencianes
i de les Corts democràtiques valencianes

Hui, a tall de la fusió de Bancaixa i la CAM, parle a l'Informatiu de la "lleialtat" del regne de València, eixe fenomen que va dur al professor nord-irlandés James Casey a estudiar la història valenciana durant el segle XVII i la manca de reacció de les seues classes dirigents davant l'expulsió dels moriscos decretada en 1609 per Felip III i el seu favorit, el marqués de Dénia. Segons contava en l'entrevista que li vam fer els membres d'Harca a començaments d'any, el seu interés per la qüestió provenia sobretot de la diferència que es podia copsar amb Catalunya, que només unes dècades després es revoltà contra la monarquia mitjançant la guerra dels Segadors:

Havia llegit el llibre de John Elliot sobre “La revolta dels catalans” i volia saber perquè València, que tenia la llengua i la cultura catalanes fins a cert punt, no es va rebel•lar contra la imposició de la Unió de les Armes d’Olivares, perquè València era sempre el regne lleial a la Corona, (...) així que la meva tesi inicial, la meva hipòtesi era: «Deu haver a València alguna cosa que pugui ajudar a explicar el perquè de la diferència entre Catalunya i València».

De fet, la sorpresa inicial de Casey s'intensificà quan s'acostà a la realitat històrica valenciana. En aquells moments (estem parlant de la dècada de 1970) les interpretacions que marcaven la pauta historiogràfica eren les de Joan Fuster i Joan Reglà, segons les quals els valencians érem un "poble anòmal", dividit entre una zona aragonesa, endarrerida, i una zona catalana, de progrés, que amb el pas del temps s'havia desviat "nacionalment" de la seua catalanitat primigènia. La gran culpa de tot la tenien les classes dirigents, que eren considerades "molles", "febles" i "irresponsables". Tanmateix, Casey copsà una realitat ben diferent: hi havia una identitat valenciana ben forta, covada entorn dels Furs i les Corts Valencianes, i precisament eren les elits polítiques les que li donaven forma i la mantenien com a mecanisme de defensa front a l'autoritarisme monàrquic. És a dir, la defensa dels interessos col·lectius valencians servia com a defensa de la pròpia posició privilegiada dels grups dirigents:

Una cosa que m’ha atret sempre del País Valencià és la riquesa de la seva cultura autòctona. València no és ni Catalunya ni és Castella, hi ha una diferència. A vegades això és una afirmació carregada de molta controvèrsia, gent com Joan Fuster, a qui admirava molt, pensava d’altra manera potser, però jo veig València amb la seva riquesa cultural des de l’Edat Mitjana, amb les seves institucions de llibertat, els estaments, les Corts molt més fortes que les institucions comparables en Castella... La cultura d’un poble es forma per tradicions jurídiques, polítiques, culturals i una certa llibertat.

Amb tot, eixa defensa de la identitat, les lleis i les institucions valencianes no fou, efectivament, suficient per a què les elits gosaren de revoltar-se en cap moment front a les decisions traumàtiques d'una monarquia cada vegada més absolutista. En conseqüència, Casey va dedicar la seua tesi doctoral i part de les seues investigacions posteriors a tractar d'explicar eixe fenomen, la "lleialtat" incondicional del regne de València, entesa com a submissió a les decisions de les màximes instàncies de poder, en este cas la Monarquia Hispànica. Eixes raons, evidentment, no les ha despatxat amb una simple feblesa congènita dels valencians, sinó que, a banda d'altres causes principals, com ara la posició econòmica de les elits (molt dependent de la monarquia), les ha trobat sobretot -en base als propis testimonis de l'època- en la cultura política i ideològica d'aquelles elits, influenciades pel contrareformisme catòlic i l'auge de la monarquia absoluta. Això és, la ideologia de l'obediència marcava tan profundament la seua actuació, que eren incapaces de reaccionar contra qualsevol decisió contrària, ni tan sols aquelles que afectaven clarament la seua economia.

I en l'article de l'Informatiu dic que més o menys continuem allí. La ideologia que predomina actualment, no només entre els nostres dirigents sinó en tota la societat valenciana, és la que hem heretat del franquisme i la Transició: Espanya és el millor marc establert de tots els possibles, un marc on els nacionalismes alternatius a l'espanyol són un problema a eradicar i, en conseqüència, el que és bo per a Madrid (i roïn per a catalans i bascos) és assumit com a bo per als valencians. Malgrat que l'evidència mostre clarament en moltes ocasions que no és així. La ideologia predominant sempre té capacitat per a donar raons alternatives que expliquen qualsevol perjuí manifest. El punt clau, doncs, és com canviar eixe discurs hegemònic per un altre que -pardoxalment- faça evident el que ja és evident (si es mira amb un altre prisma).

Modernament, a Catalunya eixe procés va tindre lloc a finals del segle XIX (després d'un llarg període de "lleialtat" des de la fi de la guerra de Successió). Durant vora 30 anys el catalanisme, que havia nascut com a moviment contemporani cap a 1860, no es cansà de cridar en el desert els desavantatges que el desenvolupament d'un Estat centralista i de matriu cultural castellana comportava per al futur dels catalans. Però el catalanisme no tingué influència política fins que el seu missatge fou assumit per les classes dirigents catalanes, entre d'altres coses per la profunda desfeta moral del mateix Estat espanyol, provocada per la crisi de 1898. Que els valencians siguem capaços ara de canviar el xip de forma massiva pel que fa a la qüestió nacional resulta ben difícil, ja que l'alternativa, el missatge del nacionalisme valencià, no resulta precisament clar en eixe sentit. Amb tot, la crisi pot ser de magnituds tan grans com la del '98. Veurem qui aprofita l'oportunitat i quin és el paradigma ideològic i nacional que eixirà guanyant de tot plegat...

Els diners dels valencians: "desto quedo muy contento"

L'expulsió dels moriscos segons el pintor valencià Vicent López

Des que el món és món per al poble valencià, això és, des que Jaume I fundà el regne de València en el segle XIII, els diners dels valencians han estat en mans d’altres valencians. Foren senyors feudals, terratinents, patrons, burgesos o banquers, a banda del que periòdicament se’n duia l’Església, la monarquia o l’Estat en forma de rendes i d’impostos, el gruix de la circulació monetària es quedava sempre en el territori valencià. No debades encara en maig de 2010 vora el 50% dels estalvis dels ciutadans valencians eren gestionats per dos entitats autòctones, Bancaixa i la CAM. Ara ja no. Un mes després tot el que he dit ha passat a la història. Els diners dels valencians ja no obeeixen a raons valencianes. Segurament res no tornarà a ser igual. I les nostres classes dirigents impulsen eixe procés, les polítiques promovent el desastre i les econòmiques, mut i callosa, silenciant-lo.

La situació em recorda la de l’expulsió dels moriscos ara fa 400 anys. Promoguda pel marqués de Dénia, els seus principals motius, com a primer ministre de Felip III, eren polítics i ideològics. L’objectiu bàsic, a banda d’acomplir el somni cristià d’una península lliure d’infidels, era el de recuperar la reputació perduda per la Monarquia Hispànica, en constant declivi per les continuades derrotes de Flandes. Els grans perjudicats de tot plegat eren els nobles valencians, que, majoritàriament, tenien la seua principal font d’ingressos en els tributs pagats pels propis moriscos. Però la reacció davant la decisió del Consell d’Estat fou minsa, ben minsa. S’envià una ambaixada a Madrid per a informar al rei del descontent senyorial i es remeté un memorial en què s’explicaven les raons per les quals es considerava que “la expulsión de los moriscos es la universal ruyna y desolación deste reyno”.

Ni cas. El mateix autor del memorial, el senyor de Bicorp, pegà la cabotada davant de Felip III uns dies després: “todo lo que vuestra señoría ilustrísima dize es tan proprio de su prudenzia y gran zelo que no tengo que dezir sino conformarme en todo”. També el duc de Gandia posava “la vida y la hacienda” a disposició del rei, mentre que el baró d’Olocau, en el súmmum de la genuflexió, reconeixia que l’expulsió “ha de redundar en el perjuycio y menoscabo de toda mi hacienda” però que “sin embargo, desto quedo muy contento”. Les raons a estes reaccions, a priori incomprensibles, cal cercar-les, segons el professor James Casey, no en cap feblesa congènita dels valencians, sinó en la cultura política de l’època, és a dir, en l’educació, la formació ideològica i els paràmetres de pensament que havien rebut les classes lletrades del regne de València durant les generacions prèvies. Fidelitat a la monarquia, obediència absoluta i submissió a les autoritats.

I, bàsicament, continuem allí. En aquell mateix lloc. Ni que els toquen els quartos, els dirigents valencians –i, per extensió, la resta de la societat– són capaços de trencar l’estricta jerarquia que s’ha covat durant segles. Ací qui mana és Madrid. I a partir d’ara més que mai. Als que, contràriament, encara creiem en el futur del poble valencià, no ens queda una altra que traspassar els nostres comptes a la Caixa Popular, a Ruralcaja o a Caixa Ontinyent. Ens hi obliguen. Particularment, preferisc que els meus diners es gestionen des de l’Horta o la Vall d’Albaida que des de la plaça de l’Escandalera o el passeig de la Castellana. No cal donar manta raons per a copsar els avantatges...

Valencians a l'IUE

Mentre em pense si traspassar els diners del meu compte de Bancaixa al de Caixa Popular, no puc més que, des de la impotència, refugiar-me en el passat i, simptomàticament, en gent que se'n va de València per a cercar les oportunitats que la seua terra no li ofereix (i sembla que a partir d'ara encara menys...). I ho dic a tall del Valencians pel món de la setmana passada, dedicat a la Toscana i en el qual ix l'olivera Mayo Fuster, a qui vaig conéixer fa molts anys, quan les manifestacions de Praga contra el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Ara ella treballa a l'Institut Universitari Europeu de Florència, on jo vaig estar durant el primer trimestre del curs acadèmic 2008/2009. He pujat la seua intervenció al programa, a més a més, per si algú ha pensat alguna vegada en dirigir la seua carrera acadèmica cap a l'IUE: la seu està on viu Mayo (a Fiesole) i els edificis que apareixen en la segona part del vídeo, com la Villa Schifanoia i la Badia Fiesolana, li pertanyen. No cal pensar-s'ho molt, és un autèntic luxe per a qualsevol investigador...

Allò que (suposadament) no es veu

Traducció de Jaume Ortolà i Font (2009)

Ja vaig parlar del projecte de Riurau Editors a tall de la relació entre la novel·la Michael Koolhas i el film The Jack Bull. Ara estic tenint el plaer de llegir Allò que es veu i allò que no es veu, la traducció valenciana realitzada per la mateixa editorial de Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas, un llibret del polític i economista francés Frédéric Bastiat (1801-1850). En ell, a través d'exemples molt senzills i didàctics, tracta d'anar explicant la seua visió de l'economia basada en la defensa del liberalisme, en un moment (la primera meitat del segle XIX) en què això suposava haver de posicionar-se contra els grans poders econòmics nacionals, generalment ultraproteccionistes.

D'altra banda, la idea central que encapçala l'obra, per la qual Bastiat ha estat reconegut com un dels grans economistes de la història, és una regla bàsica que sembla que encara no ha aprés ningú (ni la majoria d'economistes, ni de governants, ni de ciutadans):

Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l'un s'até a l'efecte visible; l'altre para esment en l'efecte que es veu i en el que cal preveure.
Però aquesta diferència és enorme perquè quasi sempre passa que quan la conseqüència immediata és favorable les conseqüències ulteriors són funestes, i vicecersa. D'ací ve que el mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d'un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d'un petit mal present.

La tendència humana, com el mateix Bastiat constata, és cercar el benefici immediat, per la qual cosa, per tal d'evitar mals irreparables posteriors, fa un al·legat a favor de la previsió racional i calculada, que encara segueix ben vigent. Més de 150 anys després sembla que continuem igual. Maleïda desmemòria:

Això explica l'evolució fatalment dolorosa de la humanitat. La ignorància l'embolcalla en el bressol; i determina els seus actes per les primeres conseqüències, les úniques que pot preveure al principi. No és sinó a la llarga que aprèn a tenir en compte les altres. Dos mestres diferents li ensenyen aquesta lliçó: l'experiència i la previsió. L'experiència regeix eficaçment però brutalment. Ens instrueix de tots els efectes d'un acte fent-nos sentir-los, i no podem evitar d'acabar sabent que el foc crema a força de cremar-nos. Aquest rude doctor, jo voldria, tant com siga possible, substituir-lo per un altre de més dolç: la previsió. Per això estudiaré les conseqüències d'alguns fenòmens econòmics, oposant a les que "es veuen" les que "no es veuen".

La mar d'Alboran

Entre les moltes coses que vaig aprendre amb la investigació sobre la croada de Jaume II contra Almeria en 1309, hi hagué una d'anecdòtica i superficial, però que no m'estic de compartir-la. El meu tutor de tesi m'indicà que podia fer servir com a sinònim de "ribera magrebí" (per a referir-me als intercanvis entre els nassarites de Granada i els marinís de Fes) el terme geogràfic "mar d'Alboran", que és la part del Mediterrani que comprén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de Gata pel nord i Orà pel sud, és a dir, això:

Mar d'Alboran

Corrents, me n'aní a cercar l'etimologia pensant que tindria origen àrab amb eixe "Al-" i quasi... El nom del mar d'Alboran procedeix de la menuda illa que hi ha indicada en el mateix mapa de dalt, l'illa d'Alboran, pertanyent a l'Estat espanyol, tot i estar més a prop d'Àfrica (a 55 km.) que d'Europa (75 km.). A penes si fa 640 metres de longitud per 265 d'amplària i alberga únicament un far alçat a les darreries del segle XIX i un destacament militar que s'hi instal·là en 1997, al compàs de l'increment de l'arribada de barques amb immigrants africans. A continuació podeu veure imatges de tot això, de la seua petitesa, el far i la gent interceptada "gràcies" a la base militar:

Doncs bé, la qüestió és que el nom de l'illa, segons expliquen escadusserament la majoria de fonts que hi ha disponibles a internet, com la Historia natural de la isla de Alborán, prové d'un mariner tunisià que navegava al servici de l'Imperi otomà durant el segle XVI, en l'època en què els germans Barbarrossa i Dragut senyorejaven el sud de la Mediterrània occidental. El seu nom era Mustafà ben Yusuf al Mahmud ed Din, però el seu malnom era Al-Borany, "tempesta" en turc, un mot amb el qual acabà designant-se l'illot després que el corsari se l'apropiara i hi instal·lara la seua base d'operacions per tal d'atacar les costes ibèriques. Com deia, la qüestió no passa de la simple anècdota, però, mira, no passa res per aprendre alguna cosa més...

Aüquem, aüquem, que és debades

Com digué Thomas Paine en els moments previs a la independència dels Estats Units d'Amèrica un hàbit prolongat de no considerar 'equivocada' una cosa [incorrecta] li dóna l'aparença de ser 'correcta'. Per això és important tractar de crear l'hàbit contrari de forma pública i a ulls de tothom: considerar equivocat el que, de fet, és incorrecte. Les xiulades públiques, de vegades, van en eixe camí, com tracte d'explicar hui en la columna de l'Informatiu.

Inici de les Guerres dels Bisbes (1639-1640)
amb una esbroncada a un prelat anglicà

Des que un dia vaig vore com l’actor Carmelo Gómez aprofitava un encreuament casual amb un polític del PP per tal de manifestar-li vivament la seua repulsa a la guerra d’Iraq, tracte d’actuar d’una forma semblant (si tinc motius, evidentment). A qui més m’he trobat de forma fortuïta ha estat al conseller Font de Mora, i ausades que he tingut raons per a dir-li “mentirós” i “antivalencià” davant la mirada atònita i atenta dels seus guardaespatles. Hi ha qui jutja esta actitud com una falta de respecte, però particularment considere que va en el sou i en la tasca dels polítics, que han d’estar preparats per a assumir qualsevol crítica pública contra les seues persones. Fet i fet, les seues actuacions només s’entenen en el marc de la responsabilitat col·lectiva, malgrat que molts d’ells encara no ho hagen comprés. 

Excepte en les dictadures, en qualsevol sistema polític hi ha aücs contra els dirigents quan hi ha un malestar determinat entre alguns dels seus governats: Obama ha estat esbroncat per antiabortistes, Sarkozy per agricultors, Rajoy quan té actes a Catalunya o Zapatero a Madrid i a València (les poques vegades que ha vingut, tot s’ha de dir). Tanmateix, estem molt poc acostumats al fet que els valencians aüquem els nostres polítics, almenys des que el PP governa en quasi totes les institucions hagudes i per haver. Per això, els crits de l’altre dia contra Rita Barberà a Benimaclet van sorprendre tothom. Tanmateix, com va explicar l’Informatiu, les protestes no naixien del no res sinó de les promeses incomplides per part de l’Ajuntament: el centre gerontològic, el camp de futbol, l’aparcament, la casa de cultura, etc. 

La reacció de l’alcaldessa va ser pareguda a la de Camps quan un jove l’increpà per les mangarrufes del cas Gürtel: encarar-se amb prepotència. Com si els que hagueren de demanar raons foren els polítics als ciutadans i no a la inversa. Estem en el nostre dret, a votar-los, a no votar-los, a aplaudir-los, a xiular-los, a respectar-los o a indignar-nos. I en el cas concret de les llargues majories absolutes, la protesta pública és una molt bona manera d’higienitzar el sistema, de recordar-li al govern que una part de la societat no està contenta amb la seua actuació. Això, a més a més, pot encoratjar d’altres ciutadans a sumar-se a un projecte de canvi polític. L’aüc com a símptoma i com a detonant no és infal·lible, però, si més no, és debades.  

"Pregàries per la conquista d'Anglaterra" (1588)

La Moma (Tono Gayora)

Hui són els Misteris i demà la Cavalcada, el pas de les Roques i la processó del Corpus. Una festa grossa a la ciutat de València que enfonsa les seues arrels en la tradició cristiana i s'ha celebrat quasi ininterrompudament durant més 650 anys. Afortunadament -almenys des del meu punt de vista-, cada vegada és una festa més dessacralitzada, és a dir, menys conscientment religiosa i més lligada a l'espectacle festiu i el gaudi popular. Amb tot, fins fa quatre dies com aquell que diu la nostra societat era profundament catòlica en tots els sentits, i encara més fa uns segles, quan pràcticament qualsevol acte humà girava -en major o menor grau- entorn de la religió cristiana. Retrocedim, per exemple, 422 anys, fins a 1588: el sevillà Joan de Ribera és arquebisbe de València mentre una gran armada, l'Armada Invencible, salpa de Lisboa amb la missió de participar en la projectada conquesta d'Anglaterra, que havia de ser materialitzada pels terços espanyols de Flandes.

La campanya, per tant, és de primera magnitud i l'arquebisbe, com la resta de prelats de la Monarquia Hispànica, invoca l'ajuda divina per tal que els militars de Felip II puguen reeixir en la seua tasca. Així, organitza una processó general de tota la ciutat de València amb final al convent de sant Francesc -sobre l'actual plaça de l'Ajuntament- en què participen ni més ni menys que 2.400 xiques verges, que van descalces, amb vels negres sobre les cares i cantant lletanies, és a dir, una sèrie de precs repetitius a Déu i la Verge Maria, del tipus: Santa Maria, prega per nosaltres; Santa Mare de Déu, prega per nosaltres; Santa Verge de les Verges, prega per nosaltres, etc. Així ho relata un testimoni presencial, el ciutadà de València Miquel Jeroni Llopis, segons deixà anotat en el dietari que transcrigué recentment Joaquim Martí Mestre (ací trobareu el text, amb l'ortografia original):

A 25 de maig féu lo patriarca de València don Juan de Ribera, dia de l'Ascensió, professó general de pregàries per la conquista d'Anglaterra. I anà a Sant Francesc. I portà davant dos mil quatre-centes, més que menys, donzelles descalces, i deslligades, i tapades les cares amb uns vels negres, cantant la lletania. I aprés, los diumenges consecutius ne féu a la Trinitat, a Nostra Senyora del Socors i altres parts, en suma de set.

És a dir, que les processons no acabaren amb la de Sant Francesc, sinó que també se'n feren moltes més a altres convents de la ciutat. I no acabà ací la cosa, sinó que Joan de Ribera decidí traure la custòdia amb la sagrada forma (l'hòstia, el cos de Crist, que, de fet, és allò que honra la festa del "Corpus") per tal que l'adoraren a la catedral durant més d'una setmana. Hi acudiren diàriament els feligresos de les parròquies i els frares dels monestirs, tornant a recitar lletanies de súplica, tots agenollats dins de la catedral. A més a més, noves processons recorregueren la ciutat dia sí i dia també, participant en esta ocasió les confraries amb ciris i fuets per assotar-se (les deixuplines), així com dones joves de blanc amb crucifixos entonant les pregàries corresponents. Després, encara es tragué una altra figura, el tros de la creu de Jesucrist que es conservava en el reliquiari de la Seu de València:

I aprés, a [...] de juny dit any 1588, tragué lo Santíssim Sacrament en l'altar de la Seu, i estigué obert nou dies. I cada dia de matí anava una parròquia i, en havent dinat, un monestir. I en lo cor, agenollats, cantaven la lletania. I en los mateixos dies ixqueren les confraries, amb ses vestes i tapats, amb atxes i deixuplines, i moltes xiques tapades vestides de blanc, amb crucifixis en les mans, cantant la lletania i cridant Senyor, ver Déu, misericòrdia!, que posaven molta devoció i terror. I aprés, acabats estos nou dies, tragué el "Lignum Crucis" i estigué altres tants dies. I anaven les parròquies i monestirs de la mateixa manera, sense les xiques, per ço que, per haver-ne fet tant abús, manà el Patriarca que no anassen.

Finalment, després de quasi dos mesos seguits de processons, pregàries i actes religiosos per tota la urbs, aproximadament quan l'armada hispànica arribava a les costes cantàbriques rumb a Anglaterra, es decidí portar la imatge de Nostra Senyora del Puig, patrona de València (fins a ben entrat el segle XX), aquella que segons la tradició van trobar el mercedari Pere Nolasc i el mateix Jaume I davall d'una campana prop d'on s'ubicaria el monestir. Feren entrar triomfalment la imatge per les torres de Serrans i la dugueren al convent femení de Sant Julià, en l'actual carrer Sagunt, des d'on es féu una altra gran processó, com la del Corpus, amb totes les autoritats i personalitats de la capital. La patrona dels valencians hi romangué 15 dies, durant els quals arribaren gents de tota la ciutat i les contornades amb ofrenes per a suplicar-li el seu favor:

I aprés, dit any a 17 de juliol, diumenge, a les sis hores de vesprada, entraren Nostra Senyora del Puig per lo portal de Serrans, perquè aquell dia de matí l'havien portada del Puig a colls de frares de dita casa i capellans, i el Patriarca darrere. I la deixaren en Sant Julià. I d'allí, a la vesprada, ixqué professó general i la portaren com a custòdia setze capellans i quatre canonges, i el pali lo virrei, i jurats i barons, com lo dia del Corpus. I estigué 15 dies. I vingueren moltes professons, així de les parròquies i monestirs de València com dels llocs circumveïns d'una i dos llegües al voltant. I donaren moltes presentalles.

Tanmateix, al cap i a la fi, de ben poc serví la intercessió divina. L'armada espanyola fou derrotada el 8 d'agost de 1588 (8-8-88) al canal de la Mànega per la flota britànica comandada per Francis Drake. Davant el fracàs, no és segur que Felip diguera realment allò de: Yo envié mis naves a luchar contra los hombres, no contra los elementos. L'únic que se sap del cert és que escrigué: En lo que Dios hace no hay que perder ni ganar reputación, sino no hablar de ello. Déu estava sempre en mig de tot. No era una simple excusa. Els homes de l'època així ho creien perquè el seu univers mental (educatiu, científic, intel·lectual, tradicional, cultural) era completament diferent al nostre. Afortunadament, com deia, la processó del Corpus de demà, tindrà més de popular que de religiosa...

Nostra Senyora dels Àngels, mare de Déu del Puig, predecessora
de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona dels valencians

Un exili (de tants)

Detall del quadre La batalla de Almansa (Ventura Lirios i Filippo Pallotta, 1709)

Traslladat, com estic permanentment durant les darreres setmanes, a segles pretèrits, no pare de veure paral·lelismes entre el passat i el present, desgraciadament paral·lelismes de patiment, corrupció i destrucció. Hem millorat en molts aspectes, però, torna i volta, la capacitat humana per a obrar incorrectament i causar el mal a tiri bandiri continua intacta. En eixe sentit, el darrer cap de setmana vaig aprofitar per a redactar un text -a invitació de Vicent Josep Escartí, a qui estic molt agraït- sobre la desventurada trajectòria de Manuel Mercader i Torà (1674-1737), canonge de la seu de València, ardiaca d'Alzira, doctor en Teologia, catedràtic de Grec i rector de la Universitat de València entre 1703 i 1706. Per casualitat, vaig trobar el seu testament en els Arxius Nacionals Britànics, en tant que, en declarar-se partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria durant la guerra de Successió, acabà morint a l'exili londinenc. Les paraules que deixava escrites en les seues darreres voluntats, com veurem, foren realment tristes...

Inicialment, quan en 1705 esclatà la revolta austriacista al regne de València, tota la família de Mercader, d'origen nobiliari, es posicionà al seu favor: son pare, jutge de la Reial Audiència, i els seus dos germans Cristófor i Josep, també juristes. De fet, foren ells qui avisaren Basset que havia d'entrar ràpidament a la ciutat de València abans que arribaren els regiments de Felip V, que estaven en camí. Fins i tot, quan s'hagué de fer front a aquells reforços borbònics, Manuel Mercader, com a rector de la Universitat, vestido a lo militar, con su espada y pistolas, organitzà un esquadró de 80 estudiants per a ajudar les tropes encapçalades per Basset. Per això, quan els austriacistes ocuparen la capital, i encara més quan arribà el nou rei Carles III d'Àustria a finals de 1706, els membres de la família foren ascendits a càrrecs de la màxima importància dins de la magistratura. Tanmateix, poc abans de la batalla d'Almansa, davant l'avanç dels enemics, tots ells hagueren de partir cap a Barcelona seguint la cort austríaca. A partir d'ací vingueren les desgràcies.

En primer lloc, el papat i la monarquia desposseïren Manuel Mercader de totes les seues dignitats, foren eclesiàstiques o acadèmiques. Només li quedà el recer de l'arxiduc, que el compensà amb el nomenament com a vicari general i paborde de Menorca, sota control austríac fins que pel Tractat d'Utrecht de 1713 l'illa passà a domini britànic. Llavors tractà de cercar el favor de les noves autoritats colonials, amb les quals tractà d'aconseguir la creació d'una nova diòcesi (fins llavors Menorca depenia del bisbat de Mallorca), on ell exerciria com a bisbe. De seguida fou triat ambaixador dels menorquins, tot i que els els municipis de l'illa el refusaren dient que era "estranger" (valencià) i es comportava com un simple "criat del comandant de la guarnició militar". En qualsevol cas, com que comptava amb el suport dels britànics, es traslladà en 1714 a Londres, d'on, pel que sembla, no tornaria a eixir mai més.

Durant els següents 14 anys es repetiren intents i intents de crear el nou bisbat de Menorca, però, per l'oposició de Felip V, de la Santa Seu o, finalment, dels mateixos austríacs, que signaren la pau amb els espanyols en 1725, totes les portes anaren tancant-se-li. Fins aleshores rebia una pensió de 300 lliures esterlines del govern britànic i les rendes de la pabordia de Menorca, que, sense excessives alegries, li permetien viure a la capital anglesa. Tanmateix, en 1727 morí Jordi I i, en copsar-se clarament que la qüestió de la diòcesi menorquina no reeixiria, la pensió i les rendes deixaren de fer-se efectives. Per això, en 1728 hagué de fer una llastimosa petició al Primer Ministre Sir Robert Walpole:

De no rebre el seu suport i per haver perdut tota ajuda, es veuria reduït a la major indigència i exposat a la burla i els insults dels molts enemics que havia fet per la seua fidelitat lleial cap a Sa Majestat i la nació britànica... [La vida de Mercader] perillaria en qualsevol país papista i pitjor encara que la mort, els turments de la Inquisició.

És a dir, a banda d'haver-se quedat sense fonts d'ingressos, no podia tornar a València ni tan sols eixir d'Anglaterra, ja que en qualsevol país en què operara la Inquisició corria perill, puix no debades li havien obert una investigació pels seus posicionaments anglòfils. La següent notícia que tenim d'ell és el seu testament, de 1733, cinc anys després d'haver perdut el favor del govern britànic, en el qual constata, com deien els seus enemics, que havia faltat al vot de castedat requerit als eclesiàstics catòlics. En el document, redactat de forma urgent perquè pensava que moriria per una malaltia del fetge que el colpejava durament des de feia anys (very sick of hipocondry and yellow jaundice, and fearing at the same time that maybe this distemper will prove the last to carry me to the another world), deixava tots els seus béns a Winifred Shelley:

Que ha estat la meua companya en els meus problemes, i particularment en la meua malaltia per molts anys, en el moment en què no podia esperar de ningú que em mirara millor que a un vell gos abandonat, i ha estat, en la meua opinió, el primer motiu i causa de la meua malaltia.

Val a dir, tot i sentir una profunda estima per Winifred, pensava, al mateix temps, que la seua relació, prohibida per a un sacerdot de l'Església católica, havia estat la causant de la seua malaltia. Un càstig diví. A més a més, no podia fer una altra cosa que reconéixer la seua pobresa extrema, requerint que l'enterraren "de la manera més humil entre els pobres" i demanant excuses anticipades als seus marmessors per no deixar res per al soterrament a causa d'haver patit "pobresa, injustícia i decepcions". Sense esperança, es limitava a deixar als seus germans en l'exili napolità els diners que l'Església li havia confiscat a València, que estimava en uns 60.000 dòlars.

Tanmateix, Déu no l'abandonaria en aquells moments i encara el faria sobreviure a la malaltia hepàtica. De fet, el testament no fou validat, per la mateixa Ms. Shelley fins a quatre anys més tard, en juny de 1737. En eixe temps, Mercader encara tindria temps d'entrar en contacte epistolar amb Gregori Maians, tot i que eixes i altres qüestions les deixe per a qui compre o consulte les "VII Jornades d'Estudis d'Algemesí" sobre Josep Marco i la Guerra de Successió, que eixiran publicades en els propers mesos. Com deia, doncs, el passat no pot més que recordar-me el present: lluites polítiques, cruïlles d'interessos, fosques maniobres estatals, exilis, pobresa i patiments...

Deixe la senyera en pau

Yo me acojo a la señera y a mis conciudadanos para seguir trabajando por el futuro de esta tierra. Alguns no tenen respecte per res...

Hivern de l’any 1364. Les invasions castellanes del regne de València fa vora una dècada que es succeeixen. La pròpia capital ha estat terriblement assetjada en dos ocasions per Pere el Cruel, que no ha aconseguit la seua rendició davant la resistència ferotge dels habitants. Oriola continua encerclada, Alacant ha estat atroçment saquejada i el curs del Palància, de Sogorb a Morvedre, continua en mans dels castellans. Per això, les hosts del regne, dirigides per Alfons el Vell, els combaten a sang i foc, com relata Ramon de Soler, justícia criminal i capità de la host de València, als propis consellers de la urbs valentina:

Lo senyor comte de Dénia, capità d’aquest regne, havia, ab la sua cavalleria e ab la bandera de la dita ciutat de València, desbaratat e mort lo maestre d’Alcàntera e la sua cavalleria, qui per part del rey de Castella volia metre gran rèquha de viandes en la ciutat de Sogorb... [Continua a l'Informatiu]

L'encanteri de Ponça (II)

Il cielo di Ponza

Com deia despús-ahir, els preliminars de la campanya bèl·lica de 1435, amb el rumor de la mort d'Alfons el Magnànim i l'infant Joan, feien presagiar un desenllaç fatídic. Potser per això, quan s'aproximava el dia de l'enfrontament directe entre genovesos i aragonesos, els consellers de Barcelona s'adreçaren a l'abat de Montserrat per tal que el monestir pregara a Déu per la victòria dels seus:

Nova çerta hic ha que l'estol dels janovesos és partit per dampnificar si porà lo senyor rey, lo qual és sobre Gayeta, e, jassie cregam la ajuda de Déu migençant que lo dit senyor tembrà poch lo dit estol, però encare havem del·liberat que per devotes persones sie per suffragi seu a la ajuda divinal recorregut. Per ço us pregam ab tanta afecció com podem que per impetrar la dita ajuda vos plàcia fer e continuar certa comemoració en vostre monastir.

Tanmateix, es veu que els monjos no estigueren massa inspirats perquè al cap d'unes poques setmanes arribaren noves notícies des de la Mar Tirrena, però ben roïnes. Així, el 28 d'agost de 1435 els regidors barcelonins es veien obligats a informar els valentins de la desgràcia patida per l'estol reial, vençut davant l'illa de Ponça i amb els principals dirigents de la Corona empresonats, començant pel mateix rei. Dels importants només se n'havia salvat un, l'infant Pere, virrei de Sicília:

No és per extimar la greu dolor de la qual nosaltres e tota aquesta ciutat som detenguts per la sobres cruel e molt dolorosa nova a nosaltres pervenguda de nostron rey e senyor, la qual és aquesta, ço és, que l'estol dels janoveses, venint subvenir a Gayeta, lo estol del senyor rey li és exit e denan Ponça són venguts a batalla, los janovesos han vençut lo senyor rey, lo qual és pres ab lo rey de Navarra, e ab l’infant Don Enrich, e ab molts nobles, barons e gran hòmens del realme e molts de la nostra gent e molts qui hi són mort, é·s campat lo senyor infant Don Pedro ab alsguns.

Però la reacció dels magistrats municipals, que se sentien responsables del futur polític de la Corona, no es féu esperar i de seguida, només 5 dies després, es dirigiren a la reina Maria per tal de requerir-li una actuació ràpida, invocant la inutilitat de les lamentacions i, així mateix, la pròpia paraula de Déu:

Si la divinal majestat, los juys de la qual són inscrutables, ha permès lo cas seguit de la presó de nostron rey e senyor, lamentacions tristes, cogitacions planes e plors excessius no deuen axí occupar los coratges e les penses de vós, senyora, e dels seus vassaylls e súbdits, que Déu omnipotent ne sie ofès ne·n sien oblidades degudes provisions faedores, ans ab humils supplicacions deu ésser recorregut a la ajuda indeficient de aquell subiran Déu qui diu ‘mia és la venjança e jo retribuhiré’ e, en altra part, diu ‘jo mataré e jo faré viure, batre e sanaré’.

Però l'actuació no només havia de ser ràpida, sinó també consensuada: devets haver special confiança en la innada fe e naturalesa pura dels feels vassaylls e súbdits del dit senyor, los quals jamés han defalgut ne defalran ne defallir porien per totes lurs forçes en socórrer e ajuda a lur príncep e senyor. Per això, a ulls dels magistrats de Barcelona -i amb tota seguretat als de València, Saragossa o Palma-, s'imposava una assemblea de tots els estaments (eclesiàstics, nobles i ciutadans) i de tots els territoris de la Corona per tal d'acordar i aconsellar allò que havia de ser més útil -des del seu punt de vista- per a gestionar la situació i tractar d'alliberar el rei i la resta de magnats empresonats. Per tal de no alentir el procés, no calia convocar Corts, sinó que bastaria una simple reunió de tots plegats:

E, per obrir vies e maneres opportunes a tractar, manajar e finar de tots remeys salutables faents al fet, és nostre parer que vós, senyora, deguéssets appellar per donar-vos consell de cascuns dels staments e condicions, axí ecclesiàstichs com barons, nobles e cavallers, com ciutedans e habitadors de totes les universitats, viles e lochs reyals de tots los regnes e terres del dit senyor, no per acte de Corts ne Parlaments, mas per aconsellar a vós senyora sobre totes e sengles provisions faedores occorrents a total benifici e salut del dit senyor e de la cosa pública de tots sos regnes e terres.

Amb tot, la resolució de l'afer sí que requerí finalment d'unes Corts, les Generals de Montsó de 1435-1436, destinades a aprovar la forma de recaptació del rescat de 30.000 ducats que els genovesos demanaven pel monarca, qui havia estat traslladat a terres milaneses. En darrer terme, a més a més, la trobada del Magnànim amb el duc de Milà proporcionà un rocambolesc final a la història, ja que, abans de l'alliberament, pactaren el repartiment de les terres itàliques que volien conquerir. Així, la derrota de Ponça representà un inesperat impuls a l'ocupació del regne de Nàpols, que acabà sent pres per la monarquia aragonesa 6 anys després. A Ponça passen coses estranyes, ja ho deia Marieta...

L'encanteri de Ponça (I)

Ubicació de Ponça, a la Mar Tirrena

Marieta, la nostra corresponsal a terres itàliques, ens avisava dijous passat que passaria el cap de setmana a l'illa de Ponça, a mig camí entre Roma i Nàpols. Ella mateixa parlava dels molts fets punyents -reals o ficticis- que hi havien tingut lloc al llarg de la història, entre els quals es trobava la batalla entre genovesos i aragonesos d'agost de 1435, en la qual Alfons el Magnànim i el seus germans Enric d'Empúries i el futur Joan II foren derrotats i empresonats a la pròpia Gènova. Sobre aquella campanya, emmarcada en les que el rei de la Corona d'Aragó mamprengué per tal de conquerir el regne de Nàpols, hi ha diverses cartes a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que ara, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria donar a conéixer parcialment.

Les notícies sobre el destí de l'estol armat per la Corona circularen en dos moments ben diferenciats. En un primer acte, poc després d'haver partit l'exèrcit conqueridor des de Sicília, es difongué el rumor, ni més ni menys, que la galera reial havia naufragat, de forma que Alfons el Magnànim i el seu germà Joan, rei de Navarra (també qui seria Joan II), havien mort ofegats. Els consellers de Barcelona ho comunicaven així als jurats de València el 15 de març de 1435:

Vos notifficam com digmenge prop passat, que teníem XIII del present mes de març, a les XI hores de mig jorn nosaltres reebem una letra dels cònsols de Perpenyà ab la qual nos certifficaven com, segons cert avís que havien haüd de I florentí habitant en Monpeyler, lo qual ne havie scrit a·n Francesch Andreu, ara I dels cònsols de la dita vila de Perpenyà, una barcha fóra arribada a Marsella, la qual venia de Còrsega, qui comptava com lo senyor rey ere partit de Sicília ab sis galeas tenint la via en Calàbria, e, per gran fortuna e tempestat vahida qui·s mès en la mar, quatre de les dites galees eren perides en les quals ere la galea on ere lo senyor rey, e lo rey de Navarra, e lo mestre de Sant Yhago.

La notícia, com deien, havia arribat a través d'un mercader florentí resident en Montpeller, que n'havia informat als cònsols de Perpinyà i estos als consellers de Barcelona. Però, a més a més, en la pròpia carta dels barcelonins s'explicava que, com allò era una simple informació sense contrastar, no havien volgut espantar als dirigents de la Corona i havien tractat de mantindre el rumor en secret, fins que les filtracions van fer que tothom en parlara a la capital catalana i d'ací s'escampara a la resta de llocs i ciutats de la monarquia. Per tant, s'excusaven de no haver donat a la llum la notícia abans:

Bé creem que fama pública referent és pervenguda a vostra notícia la nova molt dolorosa la qual se és escampada de nostre rey e senyor, la qual notícia vostra nosaltres sens falta ab letra nostra haguérem prevenguda per correu cuytat si per certa haguéssem la nova dessús dita e no haguérem esperat que en altra manera ho haguéssets sabut, mas no donant plena fe per molts esguards a la notifficació a vosaltres feta havíem del·liberat de tenir molt en secret e no curàssem de scriure tro que en çert ho sabèssem, e stans axí per tres jorns contínuus la cosa és venguda ací a pública notícia, que tota aquesta ciutat ne és stada plena parlant ne en inçert, axí que no volents més callar havem del·liberat de fer-vos la present.

Amb tot, una vegada que ja estava escrita la missiva als jurats valencians però encara no havia estat enviada, arribà la bona nova que segurament la notícia era falsa, com es confirmà uns dies després. Per això, com a postdata, la carta incloïa el següent afegit final:

Aprés feta la present, vuy que és divendres a XVI de març a les VI hores ans de mig jorn és arribat I correu lo qual és vengut de Venècia e és passat per Gènova e per Sahona e per Avinyó, e ha portades a mercaders de açí diverses letres de Venècia, de Gènova e de Avinyó en les quals no·s fa menció alguna de la dita nova, jassie que en Gènova lo dit correu sie stat interrogat si havia res hoït dir del senyor senyor rey. E com lo dit correu los respongués que no deyen verament no hi donam fe segons la nova d’on és axida.

Si els correus que arribaven dels principals centres de poder de la ribera mediterrània nord-occidental no tenien constància de cap naufragi reial, la informació del florentí no podia ser vertadera. Alfons el Magnànim encara vivia i els territoris mantenien el seu rei. Tanmateix, com si d'una premonició es tractara, el següent acte de la campanya, el que tindria lloc davant les costes de Ponça, sí que significaria l'escapçament de la monarquia durant un temps. La reina Maria, amb l'ajuda dels estaments, s'hauria de fer càrrec dels destins de la Corona. Però això ho veurem en el proper post.

Ha perdut l'oremus, senyor Camps

A vore si puc tornar una miqueta a la normalitat després d'haver estat intensament enredat amb el següent capítol de la tesi (i de pas article per a una revista). De moment, comencem amb la columna de l'Informatiu, sobre la bogeria de Camps. Si no fóra per a plorar, faria riure...

Oremus pro martyre!

Que vosté, senyor Camps, ha perdut l’oremus, mai millor dit, no és que ho diguem des de l’Informatiu. És que ho diuen fins i tot a Libertad Digital: Está loco, ha perdido la cabeza. Vosté, però, sense fer cas de tot el que ha passat i del que encara passarà –més proves, noves acusacions, jutjats, banqueta dels acusats–, continua corrent cap avant, amb una bena als ulls, fins que l’hòstia que es pegue contra el mur siga de campionat: No he hecho nada y todo es mentira, Me sostiene la verdad, Estoy siendo atacado porque soy el presidente de una Comunidad que se puso en pie y no saben como parar, ni al presidente ni a la Comunidad. Senyor Camps, que vosté és un mentider va quedar demostrat fa temps: en febrer de 2009 va desmentir de plano que tinguera cap tipus de relació amb la trama Gürtel i dos mesos després vam saber de les seues converses telefòniques amb el Bigotes, el seu amiguito del alma, te quiero un huevo. I, senyor Camps, no l’ataquen per ser president dels valencians, sinó perquè José Luis Peñas, un exregidor del PP a Majadahonda, va denunciar la trama corrupta de Correa i companyia. I, com deien aquells, pel fil traurem lo cabdell... [Continua a l'Informatiu]

A Canal 9 ja som país (o quasi)

No ho dic jo, que siguem un país, ho diuen a Gormandia, el nou programa culinari de Canal 9 emés en el prime time dels dijous, de 21:45 a 22:10 h., just abans de Valencians pel món. A banda dels tres iaios riberencs que comenten la jugada a l'estil d'aquells de Caçadors de bolets, el programa sempre comença amb la següent tonadeta sobre un mapa del territori valencià: Això diuen que era un país entre la mar i la muntanya. I, evidentment, es refereixen al país dels valencians, tot i que en este cas ens metaforitzen en "gormands": dit d’aquell a qui li agrada de menjar bé i amb plats abundosos. Només duen tres emissions -hui és la quarta, amb uns elxans fent arròs i crosta-, però la veritat és que sembla un programa divertit i ben fet. De moment es poden visionar tots des d'ací i no vos perdeu els comentaris d'eixos avis en l'autoproclamada Il·lustre Acadèmia de Gormandia.

Ara bé, com passa en qualsevol programa que reflectisca la realitat valenciana, des de la perspectiva valencianista sempre copsarem coses que ens gelen el cor, sense anar més lluny en el primer programa, centrat en la figura de la catarrogina María José Lloria, una dona valenta i alegre que plena la pantalla amb el seu orgull per un plat de la terra, però que a estes alçades del segle XXI, sent ella valencianoparlant de tota la vida, encara cria la seua filla en castellà. Però, dona!!! A continuació podeu vore la part positiva i la part negativa (només començar una enardida defensa de la rata de marjal com a "manjar", i ben bona que estarà!):

Més que regionalisme: Jordi de Fenollar (I)

Durant molt de temps he esperat que algun canal digital (la Biblioteca Valenciana, Google Books, etc.) posara en la xarxa el llibre En defensa de la personalidad valenciana escrit per Teodor Llorente Falcó (1869-1949), fill del patrici Teodor Llorente. Pareix, però, que per molt que espere els meus desigs no es voran complits, almenys de moment, així que, aprofitant l'avinentesa de la qüestió onomàstica i normativa de la llengua encetada l'altre dia, tractaré d'anar copiant alguns dels seus articles. De fet, el llibre és un recull d'escrits publicats sota el "pseudònim" Jordi de Fenollar a Las Provincias, on Llorente feia anys que era director (des de 1919), al llarg de 1930, durant el govern de Dámaso Berenguer, just després de la dictadura de Primo de Rivera i abans de l'arribada de la II República.

Els seus posicionaments sobten per la familiaritat dels temes i els arguments que encara volten el discurs valencianista. Ara bé, la gran diferència amb l'actualitat és la pròpia situació de poder que representava llavors Llorente: director de Las Provincias, amb 60 anys d'edat, declarat regionalista (amb el consegüent estigma que això comportava a l'època, com el de "nacionalista" hui en dia), partidari de l'autogovern valencià, favorable a la unitat de la llengua i de la doble denominació (com anirem veient), coneixedor de la història i la literatura valencianes, i defensor de portar el valencianisme a tots els nivells de la vida. Segurament en l'actualitat el progressisme valencianista dissentiria amb ell en molts aspectes, ja que era un declarat conservador, mantenidor de "l'ordre social" i antirevolucionari, però tant de bo hui en dia comptàrem amb una elit mediàtica que des de la ciutat de València difonguera els mateixos valors d'estima vertadera per allò valencià que defensava el menut dels Llorente.

Així les coses, aniré copiant alguns dels seus articles, com a mostra del que tal vegada va poder ser i no fou, "gràcies" al desastre dels enfrontaments socials, la guerra civil i la barbaritat de 40 anys de dictadura franquista. El regionalisme valencià covat des de principis de segle XX (Llorente pare) anava camí de convertir-se, al cap de un parell de dècades, en nacionalisme oposat a l'espanyolisme castellanista (Llorente fill), però la guerra ho va tallar tot de soca-rel...

La portada d'En defensa de la personalidad valenciana era la senyera de València com a símbol conjunt de l'antic regne de València. Aquella defensa era, sobretot, contra el centralisme castellanista

Advertencia preliminar
(...) Son artículos periodísticos, escritos a vuela pluma, con erudición de segunda mano, sin más trascendencia que la de cooperar al movimiento regionalista, iniciado con la caída de la Dictadura (...) En su trabajo sólo le ha guiado el buen deseo de llevar su granito de arena a la actual campaña regionalista.

Haciendo más que regionalismo [19 d'abril de 1930. Primer article de la sèrie]
Parece que haya empeño en empujar a Valencia por caminos por los que nunca pensó entrar. En nuestra región se ha sentido siempre un regionalismo templado, sin carácter alguno político. La obra del centralismo, ¿por qué no declararlo?, en el transcurso de los años le hizo daño, aunque no logró nunca anular su personalida, que continúa tan latente dentro de su alma que ha de costar poco esfuerzo para su resurgimiento con todo vigor.

Y esa labor a favor de nuestro resurgimiento habremos de debérsela a nuestros gobernantes y a los orientadores de la opinión en Madrid, que, en su incomprensión del problema regionalista y en su desconocimiento de las distintas personalidades que constituyen el pueblo español, no hacen más que zaherir los sentimientos de todos, y de algún tiempo a esta parte muy especialmente los del pueblo valenciano.

Recientemente se han sucedido los agravios y los ataques a la personalidad valenciana de una manera verdaderamente inusitada. Primer fue la supresión de la cátedra de lengua valenciana, que por iniciativa del Centro de Cultura venía dándose en nuestra Universdad, como un homenaje espiritual a una lengua, que diga lo que quiera ABC, es tan viva como lo es el castellano, y de ello tendremos ocasión de hablar. El señor Marqués de Estella [el dictador Primo de Rivera], que en esto del regionalismo bebía en las mismas fuentes de los más foribundos centralistas, creyó sin duda que se cometía un delito de lesa patria si se consentía que en nuestro primer centro docente, se dieran explicaciones de gramática valenciana, y prohibió que éstas continuaran. Estábamos en período de Dictadura y hubo que callar y resignarse, aun cuando aquello fué considerado por muchos como un agravio.

Pasaron unes meses, y un día, el mismo señor Marqués de Estella, sin venir a cuento, en unas de esas declaraciones en que tan insubstancialmente agraviaba a unos y a otros, ocurriósele censurar que los valencianos se pusieran en pie y se descubriesen al ejecutarse su Himno Regional, y de una manera indirecta vino a ordenar que esa costumbre debía desaparecer. Y ocurrió que a partir de aquel día, el Himno despierta mayores entusiasmos, y que esos entusiasmes se subrayan, cosa que antes no ocurría, cuando a continuación, con un celo verdaderamente ridículo, se exigió que tras el Himno Regional había de tocarse el Nacional.

Pasó aquéllo, aunque dejando su correspondiente sedimiento, y un nuevo ataque parte del Gobierno contra la personalidad valenciana, y ello se hace con motivo de haber surgido la idea de erigir en nuestra ciudad un monumento simbólico a la Región, a cuya iniciativa contesta el jefe del Gobierno, también el mismo Marqués de Estella, exigiendo que ese monumento se levantase a la provincia, y de ningún modo a Alicante, Castellón y Valencia reunidos.

Rebasando todo lo que se ha dicho, viene ahora el periódico ABC a publicar un artículo en el que se hacen apreciaciones tan fuera de la realidad y tan molestas para los hijos de esta tierra, que no nos explicamos por qué y para qué se han escrito y publicado, máxime cuando constituían un inciso completamente innecesario en el mencionado artículo.*

*En nota a peu de pàgina: Dejando a un lado el objeto del artículo de ABC, que era el pedir que desaparecieses los acádemico regionales de la Real Academia de la Lengua, al hablar de Valencia decía lo siguiente: "Se quiso hacer esta manifestación de aprecio tan extensa que se cró sección para las provinicias valencianas, cuyo elegido -ilustre y erudito sacerdote [Fullana]- no podía traer sino la representación de una lengua muerta o puramente literaria con escasísima producción desde el promedio del siglo anterior; porque todo el mundo sabe que en Valencia se habla un dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado que apenas tiene briznas del lemosín y que ni siquiera es la expresión unánime; ni en la región, porque innumerables comarcas hablaron y hablan siempre en castellano, ni en las propias capitales (Valencia, Alicante y Castellón), donde la mayoría de las gentes, y desde luego, las de clase media, se producen también en castellano, limitando el uso del dialecto o interjecciones sueltras, a las charlas de tono festivo o a las expansiones familiares; pero nunca en diálogo invariable, como ocurre en Cataluña. Sólo se consiguió adulterar esencialmente la Academia -cuyo tesoro único y definitivo es el idioma de Cervantes, y cuya labor se sintetiza exclusivamente en el Diccionario castellano- y crear una situación difícil y postiza, casi de intrusos a los académicos regionales, a quienes se limitó la categoría, atribuyéndoles una calidad de adjuntos notoriamente subalternos".

A parte de lo que ayer reproducía Las Provincias, se dice en dicho artículo cosas como ésta: "Lo importante era demostrar el merecimiento que concedía (habla el articulista de la concesión del Gobierno de la Dictadura creando los académicos regionales) al antiguo eúskaro, a la fabla gallega, al catalán, al mallorquín, como realidades consentidas, como lenguas vivas con que comunican sus pensamientos unos millones de españoles". Y luego añade lo que copiábamos ayer respecto al valenciano, que es una lengua muerta, o puramente literaria, y otra colección de lindezas por este estilo que ya iremos rebatiendo.

¿Lenguas vivas el eúskaro y el gallego, y muerta la valenciana? Pero el articulista que tales cosas dice, ¿es hijo de España, ni aún pertenece a este planeta, o es que nosotros no estamos en nuestros cabales?

Bloguejant

De part de Monique i de Josep Lluís he rebut la distinció Vale a pena ficar de olho nesse blog, que evidentment deu tindre el seu origen en la blogosfera en portugués i que com diu el mateix Josep Lluís representa una bona manera de dinamitzar les nostres lectures i descobrir nous blogs. Per això, deixant de banda les seues pròpies bitàcoles, Hidden Planet i Saps què vull dir-te, seguiré les normes del premi bo i recomanant-ne 10 més, que si volen poden seguir les regles del joc: publicar el segell fent esment al bloguer del qual han rebut el premi, premiar 10 blogs més posant els seus enllaços i demanar-los que continuen la cadena. Feia més de dos anys que no participava en cap mem i la veritat és que una part significativa dels blogs que llavors esmentava han desaparegut; espere que no passe el mateix amb els que ara m'han cridat l'atenció i en tot cas, si és així, féu-me el favor de no llevar-los d'internet (almenys guardeu-los en algú racó per a la posteritat!). Allà van:

- La cámara de la reina, per afinitat: historiadora, fora de casa, fent la tesi, del gendre de Jaume I (eixe tal Alfons el Savi) i perquè m'ha fet recuperar les nocions de portugués.
- La línia de Wallace, per estima a la natura: flors, mol·luscs, plantes, aus, muntanyes, viatges, de tot un poc.
- Enceneu els llums, per passions estranyes i per enginy: el darrer post metabloguer, memorable.
- De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per la llengua: un bon seguiment de tot el que hi ha a internet sobre la qüestió!
- Blog de Maria Jesús Bolta, per la delícia dels seus escrits: breus, llargs, amb diàlegs, sense, curiosos, interessants.
- Mariavalls_blog, per tafaneig: una porta valenciana oberta a una altra capital europea, París.
- VCF: Desmemòria, per gust futboler: memòria, actualitat, opinió, informació.
- Extrem Sud del País Valencià: D'Elx a Guardamar, per vertebració i per plaer: el Joan-Carles manté la flama i de quina manera.
- Els meus mons, per constància: Marc sempre sorprén, siga de política, esports, treball, la seua vida quotidiana.
- Busca qui t'ha pegat, per diversió i per opinió: un clàssic, les peripècies de Rasoir ja són en certa manera patrimoni de tots.

I entre els esmentats, ja sabeu: qui vulga continuar la cadena, avant amb els vostres 10 blogs!

Refranys, refranys!

Victor Pàmies està tractant de fer el top ten de refranys en català més coneguts i per això demana la nostra participació:

1. Feu una llista (de memòria, sense consultar llibres ni parlar amb ningú) dels 10 primers refranys catalans que us vinguin al cap.
2. Envieu-me aquesta llista al meu correu personal: vpamies@gmail.com (no els deixeu escrits enlloc per no condicionar les respostes d'altres persones que vulguin participar).
3. Indiqueu-me d'on sou o on heu viscut majoritàriament (municipi i comarca) perquè jo pugui després extrapolar dades i oferir resultats per zones dialectals.

Porta 851 respostes rebudes, però per les darreres notícies que conec la proporció de valencians que ha participat és molt baixa. Animem-nos, que encara eixirà "Valencià i home de bé, no pot ser" com a refrany més conegut... :D Jo ara mateix envie la meua llista!

Entorn de Softvalencià

Hui parle a l'Informatiu de Softvalencià, un projecte que va suscitar reaccions ben fortes arran de les crítiques realitzades per Cucarella. Certament, no resulta lògic que si català i valencià són dos noms per a una mateixa llengua no es puga potenciar amb normalitat un Softcatalà (País Valencià) o que es puguen oferir les variants valencianes, com fins ara, en una mateixa pàgina web. Tanmateix, menys normal és encara que, conformant més del 25% dels parlants de la llengua, només un 5% del total d'usuaris que visiten softcatala.org siga d'origen valencià. Així les coses, si la iniciativa serveix per a estimular l'ús del valencià en el món d'internet i la informàtica, benvinguda siga.

Cal recordar que potenciar el nom de "valencià" i les formes valencianes no és estar en contra de la unitat de la llengua ni menys encara del futur de la llengua. Això seria tant com dir que potenciar el nom de "català" i publicar en l'estàndard de Catalunya és estar en contra de tot allò que sone a valencià i de les formes valencianes. La realitat, però, és que tant una cosa com l'altra són, simplement, accions en favor de la llengua pròpia, la mateixa, amb denominacions i estàndards diferents dins d'una normativització comuna (aspecte, però, que encara està per resoldre en funció de les relacions inexistents entre l'AVL i l'IEC, i de l'anticatalanisme latent que el PPCV manté interessadament viu). La qüestió és complexa, però allò que importa és que cresca el nombre d'usuaris amb el Firefox, l'Office, el Windows o l'Ubuntu en valencià. Com comentàvem en la xarrada de dilluns passat de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc -que David s'ha encarregat de resumir al seu blog Un ciutadà qualsevol- és necessari fer visibilitzar el valencià i la consciència valenciana a tots els nivells. Com més els normalitzem, més exemples donarem perquè altres s'hi senten atrets i s'hi puguen sumar.


Entorn de Softvalencià:    

En els darrers mesos han vingut a coincidir dos fets a priori molt allunyats però que al cap i a la fi guarden una ben certa relació. D’una banda, el catedràtic d’història medieval José Hinojosa ha publicat els pergamins d’època de Jaume II conservats a l’Arxiu Municipal de València, entre els quals es troba un de l’any 1313 que inclou el primer ús –que jo conega– del gentilici “valencians” per a referir-se als ciutadans del territori valencià; abans s’havien emprat fórmules alternatives com “habitants del regne de València”, “regnícoles” o similars, que demostraven que encara no havia quallat una identitat comuna a la massa de nouvinguts –sobretot catalans i aragonesos– que s’havien traslladat a colonitzar les terres del nou reialme valencià. D’una altra banda, vora 700 anys després els membres valencians de Softcatalà, amb el suport d’Escola Valenciana, han presentat Softvalencià, una pàgina web destinada a difondre l’ús de les variants valencianes de la llengua catalana al món d’internet i el programari informàtic.

Relacione les dos coses perquè, com sol passar arreu del món –no som els únics–, també en el nostre cas identitat i llengua van intensament relacionades. Així, de seguida hi ha hagut crítiques que han interpretat l’aparició de Softvalencià com una forma de secessionisme lingüístic valencià i, en conseqüència, com un acte pràcticament homologable als del blaverisme anticatalanista. No m’agradaria haver estat en la pell dels promotors de la iniciativa, gent que dia rere dia demostra la seua ferma militància en favor de l’ús social del valencià, però que ara, a banda de certes crítiques constructives, ha rebut desqualificacions de tota mena. La qüestió, que és ben complexa, se centra en dos aspectes principals: la proposta normativa, que, resumint-ho molt, va en la línia de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el nom triat, que diferencia onomàsticament entre “català” i “valencià”.

Pel que fa al primer punt, Softvalencià no ha fet més que ser coherent amb la història de la normativització de la nostra llengua, que ha consolidat tres estàndards policèntrics, el català, el valencià i el baleàric, que no corresponen a les diverses modalitats de la parla sinó als tres principals territoris polítics, amb les dissonàncies que això ocasiona (per exemple, una persona d’Ulldecona i una de Benicarló fan servir quasi les mateixes formes, però queden incloses en dos variants generals diferents, la catalana i la valenciana). Amb tot, com que l’AVL representa l’actual fase del procés estandarditzador valencià en què s’ha apostat per una normativa més particularista i menys convergent que la dels anys ’60-’80, per a molts això ja és símptoma de fragmentació i feblesa de la llengua. En qualsevol cas, siga quin siga la tria, més o menys convergent, al remat això no evita que hi haja un estàndard valencià efectivament diferent del català per al qual no sembla negatiu tindre eines informàtiques especialitzades, de la mateixa manera que hi ha per a l’alemany d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg o Suïssa (diferenciant per unitats polítiques, en el seu cas estats nacionals i en el nostre territoris històrics amb diversos graus d’autonomia política).

I ací arriba l’altre aspecte al qual feia referència: en tots eixos casos (malgrat alguna polèmica puntual a Àustria) el nom de la llengua no genera discussió, és “l’alemany”. Per què, doncs, dirien els detractors de Softvalencià, no s’ha optat per anomenar la iniciativa “Softcatalà (valencià)”, “Softcatalà (País Valencià)” o “Softcatalà (Comunitat Valenciana)”? Evidentment, pareix que ho han fet seguint també la nostra particular realitat històrica i social, segons la qual el nom de la llengua més amplament utilitzat ha estat el de “valencià” sense que això haja suposat un rebuig general –fins l’aparició del secessionisme– a la coordinació amb catalans i balears. I en eixe sentit, el codi de reconeixement informàtic emprat per Softvalencià no ofereix lloc als dubtes, ja que és “ca@valencia_ES”, una variant del codi general de la llengua catalana “ca_ES”. El grau d’acceptació de la pàgina web dirà si en conjunt han encertat o no, ja que la realitat és que fins ara només un 5% dels usuaris que visitaven Softcatalà eren valencians, malgrat que ja hi estaven presents els programes amb formes valencianes. En tot cas, però, tampoc caiguem en l’error de pensar que som valencians o li diem “valencià” a la llengua per alguna estranya maniobra reaccionària: és així perquè des de fa segles que és així.