dijous, 22 de març del 2007

Tristesa

Comarques del País Valencià

Tristesa enorme és la que m'envaeix quant sent parlar a alguns dels valencians més influents en l'àmbit de la cultura i la comunicació catalanes. Primer va ser Vicent Partal, director de Vilaweb: Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França).

Després va ser Vicent Sanchis, director de l'Avui: - ¿Qué se siente valenciano o catalán? - Soy un valenciano pero catalanista. Nací en Valencia, por tanto soy del País Valenciano y formo parte de una nación catalana. -¿Se puede ser valenciano sin ser catalán? - No. En cambio, sí puedes ser catalán sin ser valenciano. Uno de los problemas que tienen los valencianos, es que no pueden aspirar a tener una plenitud nacional y cultural sin el Principado y las Islas Baleares.

Fa poc Isabel-Clara Simó, escriptora de renom i columnista de l'Avui: Joan Martí de Galba figura en moltes edicions del Tirant com a coautor, si bé avui els estudiosos en descarten cap mena d'intervenció literària; se suposa que només va ser qui en pagava l'edició. I els qui paguen volen lluir nom, de tota la vida. En qualsevol cas, tan valencià, i per tant de la Corona Catalano-aragonesa, com Martorell [els valencians de l'època foral no podien ser valencians, es veu que tan sols eren o catalans o aragonesos].

Hui mateix el cantant Raimon, en unes declaracions a El Periòdico: Quan vaig pel món sempre he d'explicar qui sóc. Cat... ¿what?, em diuen cada vegada que vaig més enllà de Badalona

I l'altre dia, la gota que ha vessat el got per impulsar-me a escriure este post, novament Isabel-Clara Simó: Aquest mateix discurs li he sentit manta vegades a la dreta valenciana: estar en Espanya és la teua identitat; estar en els Països Catalans -que és on et pertoca, si més no per història- és una usurpació.

Què collons hem fet els valencians per tal que el bo i el millor dels nostres intel·lectuals es consideren catalans i catalanistes abans que valencians i valencianistes? Per tal que pensen que el nostre país "natural" va de Salses a Guardamar, que no es pot ser valencià sense ser català -però sí a la inversa-, que els valencians històricament mai han tingut un territori propi i que per història ens pertoca estar en els Països Catalans??? Supose que sí que sé què hem fet. Un projecte nacionalista pancatalanista que correspon a estes dues generacions de valencians: la dels fills directes de Fuster, que nasqué en 1923 i la seua generació immediata cap a la dècada de 1940, com Raimon i Isabel-Clara Simó, i la dels fills directes de Nosaltres, els valencians i aquella Transició del País Valencià serà d'esquerres o no serà, és a dir, la dels nascuts a principis de la dècada de 1960, com Vicent Partal i Vicent Sanchis.

No hauríem avançat enormement més si la categoria de tota esta gent s'haguera aplicat a construir un País Valencià valencianista? El nostre mercat comunicatiu i cultural és el de la llengua catalana però el nostre país, si més no per història -ara sí-, és el País Valencià. Quin haja de ser el país dels nacionalistes depén del projecte nacionalista hegemònic i ara per ara sembla que l'única opció valencianista articulada, estructurada, amb base teòrica i amb infraestructures és el projecte pancatalanista llegat per Fuster, que deixava frases lapidàries com dir-nos «valencians», en definitiva, és la nostra manera de dir-nos «catalans», i que proposava un projecte de caire ètnicocultural que guiava els valencians de la "zona catalana" en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de «poble». El mateix Fuster en 1983 afirmava coses paregudes a les d'Isabel-Clara Simó, que recorden més a la unidad de destino en lo universal que a un projecte nacional assumible per tots els valencians i ajustat al coneixement històric: se’ns imposa una opció unitària, de tots els Països Catalans, obligada per la història i provocada per l’esdevenidor.

Així doncs, la meua tristesa com a valencià valencianista ve provocada, paradoxalment, per allò que va encendre la flama del nacionalisme valencià en el tardofranquisme: el projecte fusterià del qual Nosaltres, els valencians és la bíblia. I el més greu és que, com deia recentment el catedràtic d'història contemporània Pedro Ruiz Torres, la base historiogràfica sobre la qual està fonamentada la proposta nacionalista de Fuster ha estat superada i substituïda gràcies al gran volum d’estudis realitzats des de la seua publicació en molts dels seus punts fonamentals: la rigidesa del dualisme històric, l’extrema feudalització del camp, l’endarreriment econòmic secular, l’absència de revolució liberal, la manca d’una burgesia capitalista i dirigent, etc. Per tant, com advertia el mateix autor s’ha produït un seriós descompassament entre el coneixement històric i els projectes politicoidentitaris valencianistes: la síntesis histórica inspirada en las primeras hipótesis, con ligeras modificaciones, se incorporó sin más a las sucesivas revisiones del nacionalismo fusteriano, prescindiendo de la más reciente producción historiográfica valenciana. D’ací, el divorcio creciente entre historia científica y nacionalismo que parece haber creado actualmente una separación entre ambos: un número cada vez más grande de estudios históricos de nuevo tipo se contrapone a ciertas síntesis históricas de carácter nacionalista que apenas toman en cuenta los resultados recientes de la investigación histórica. El mateix Pedro Ruiz dubta que ello acabe resolviéndose con la aparición, o bien de una nueva interpretación histórica, capaz de reforzar o de provocar otro tipo de conciencia nacionalista, o de un nuevo nacionalismo dispuesto a pensar la historia de una forma distinta. Tanmateix, la transcendència de la qüestió du al mateix autor a concloure que cada vez es más necesario que una nueva forma de concebir el pasado y las diferentes trayectorias históricas sea capaz de ganar la conciencia colectiva de los distintos pueblos.

Com deia també recentment Ferran Argilés, malgrat este desajust entre coneixement històric i projecte nacionalista de Nosaltres, els valencians, no s'ha elaborat una alternativa al paradigma fusterià més enllà de l'àmbit acadèmic, que s'adrecés al tipus de problemes i en els termes que aquest públic coneix. El Nosaltres es continua llegint a les escoles i centres de secundària, però no hi ha cap alternativa (cap complement, millor dit) actualitzada a oferir, després de quaranta cinc anys de la publicació del llibre. El sentit històric comú dels nacionalistes de carrer continua sent bastit pel Nosaltres, per la qual cosa s'entén que hi haja gent que pense que "per història" els valencians som catalans i el nostre país són els Països Catalans. El "viatge" cap al valencianisme no pancatalanista s'ha de fer a través de la realitat del dia a dia, quan no caldria fer cap "viatge" si tinguérem una obra que ens explicara que el nostre projecte nacionalista més sensat i adequat a la nostra història és un projecte valencianista, que pot servir com a eina ideal de fer política en este món globalitzat.

M'agradaria contribuir a que aquells interessats en la qüestió pogueren pensar que "per història" no ens pertoca pertànyer a cap nació concreta, que la nació s'escriu i es fa des de la contemporaneïtat, generalment arran de la identitat històrica heretada d'antics territoris polítics i de la pròpia consciència forjada al llarg de la història i eixa, en tot cas, si ha de ser alguna seria valenciana, no catalana (un fet que em sembla una aberració, en el sentit estricte d'aberració:
Desviació del tipus normal). De moment, però, no és la qüestió que duc entre mans. Allò més proper que puc oferir és aquell trist post -ara em sembla trist- que vaig escriure fa uns mesos: País Valencià, de regió històrica a nació de futur?

10 comentaris:

Pere Fuset ha dit...

Espere que presenets una comunicació al congrés sobre la qüestió nacional valenciana. Tens la info a val.com. Ah... i paciència fill.. paciència... pensa que hi ha una generació en cocció que té una percepció prou diferent de les coses. I "el llibre" sempre el pots escriure tu... ;)

Anònim ha dit...

En referència a allò que vares escriure fa un quants de mesos:

Potser des de l’articulació d’una nova visió identitària dels valencians com a país i a través d’una nova proposta nacionalista ajustada a la història,

ui, ui, ui... Qui és que DECIDEIX què s'ajusta a la història? Tu amb les teves preferències? Josep Guia amb les seves? Lo Rat Penat? l'ACV? I quina història? De quan els valencians se deien catalans? De quan es deien de nació Valenciana? D'ara que la gran majoria se sent ESPANYOLA?

Vent d Cabylia ha dit...

Pere, gràcies pels ànims. Com diu Andarella caldrà confiar en "the next generation", però sense bíblia adient ho veig fotut...

Anònim, quan dic "ajustada a la història" vull dir "ajustada als darrers coneixements i interpretacions historiogràfiques", és a dir, incorporant la immensa quantitat de dades i les noves visions que s'han obert des de fa vora mig segle. Collons, a Catalunya, ja siga mantenint una mateixa visió essencialista de la nació o una visió contemporaneista s'han tractat d'incorporar les dades acumulades als projectes nacionalistes catalans. Que jo sàpiga ací quasi ningú té com a llibre de capçalera catalanista la "Notícia de Catalunya" de Vicens Vives, que és l'equivalent de 1954 a "Nosaltres, els valencians". Al País Valencià de les tímides revisions que s'han fet de l'obra de Fuster cap ha sigut canviant el seu paradigma historiogràfic, per la qual cosa els coneixements comuns d'història que arriben als nacionalistes estan bàsicament fornits per una visió pancatalanista cimentada fonamentalment en l'edat mitjana, que era l'època millor coneguda en la dècada de 1960.

Juan E. Tur ha dit...

La teua reflexió és magnifica. A soles voldria assenyalar que aquesta gent que cites a l'inici, sembla que aparega quan arriben moments decisius de canvi per fer unes declaracions que més semblen per a esglaiar als votants de la dreta i espanyolistes, que per animar a la gent d'esquerra encara indecisa. Es com si volgueren que això no canviara mai per a poder continuar sent els simpàtics desgraciats dels veïns del sud.

Vent d Cabylia ha dit...

Home, no ho crec tant això. Tant Partal com Sanchis, Raimon o Simó són molt conseqüents i sempre diuen el que pensen. Això dels esglais a l'electorat sociològicament anticatalanista (que no políticament o visceralment) crec que els dóna més la gent que treballa a terres valencianes(veja's el dia de la presentació del Compromís pel País Valencià).

Anònim ha dit...

Com diria Aznar amb accent texà: Estamos trabajando en ello! No en el corpus teòric, eh?, sinó en el retorn a la via clàssica del nacionalisme valencià.
No puc negar que alguna volta vaig pensar il·lusòriament en escriure una espècie de llibret de falla per fer front a les idees fusterianes sense caure en l'anticatalanisme, i, de fet, quan vaig donar-li a Pere el CD amb el reportatge de la Senyera, hi havia un altre article inacabat i pueril sobre "El concepte nacional del poble valencià" en el qual parlava sobre perquè considerava València una nació i sobre la "consciència nacional valenciana" a través del temps. Malgrat que tinc més dades i he repensat algunes idees ho he deixat per impossible, perquè ni tinc els coneixements ni tinc la capacitat i formació per a escriure alguna cosa raonable i no un pamflet. No és el teu cas, Vicent. Tu i Andarella formeu un duo amb coneixements i formació suficients per a enllestir, si teniu ganes i quan les tingau, eixa tasca, malgrat que tampoc li done massa importància a no tindre una obra d'eixes característiques que reflexe eixe tipus de valencianisme. Les meues dades i idees són vostres si les voleu i per allò que les vullgau, encara que siga per a baquejar-se de riure.

Salut i valencianisme!

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies Oscar, però nosaltres no estem per la feina tot i que observem amb impotència que es continuen repetint certes falsedats com una catedral. Si algun dia aconseguim guanyar-nos la vida amb la història ja en parlaríem, però veig la cosa pràcticament impossible.

Salut!

Marc ha dit...

Jo no crec que aquestes paraules que cites siguin tan perverses. El que entenc jo per 'ser valencià és una forma de ser català' és que els valencians pertenyeu a una comunitat, si no li vols dir nacional diga-li cultural i idiomàtica, que va més enllà del País Valencià. Igual que ho fem nosaltres o la gent de Ses Illes. I nosaltres, els del Principat, participem d'aquest marc de tu a tu amb la resta de territoris, no com uns deus que volen imposar la seva voluntat imperialista.
Em semblaria estúpid que el valencianisme només busqués una independència pel País Valencià que no anés unida a un intent d'unir-se a la resta de territoris catalano-parlants, com també m'ho semblaria que es fes el mateix des d'aquí. El que hem de veure és que som tots el mateix des d'un punt de vista històric i cultural, encara que cadascú conservi les seves particularitats. El País Valencià s'assembla i és el mateix que Catalunya en la mateixa mesura que Andalusia es relaciona amb Castella. Les etiquetes sembla que molestin als valencians i no ho acabo d'entendre. No crec que hi hagi cap andalús que digui que parla andalús i no castellà/espanyol. Tanmateix, aquest aspecte 'd'etiquetatge' és el que menys m'inquieta si realment es fan esforços d'unió.
Ja per acabar, està clar que la sobirania del poble valencià recau en ell mateix i que si no ens volen veure ni en pintura, em farà mal, però m'ho hauré de menjar amb creïlles.

Anònim ha dit...

Em sap greu, però no estic totalment d'acord amb el que dius, Vent d Cabylia. Si em permets, he escrit al meu blog un article responent i comentant aquest post teu. Em plauria que el llegires i que em donares la teua opinió al respecte.

L'article és el següent->>
http://www.blaiserver.net/2007/04/05/ciuis-ualentinus-natione-catalanus-ciutada-valencia-de-nacio-catala/

Salut!

Anònim ha dit...

Com que a l'anterior comentari no es pot llegir la direcció de l'article, te la deixe ací de nou:
http://www.blaiserver.net/2007/04/05/ciuis-ualentinus/

Gràcies.