dijous, 26 d’abril del 2007

La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica (1707-2007)

Què en fem del regne?

Han estat tres intensos dies de Congrés de l’esquifit però quasi increïble valencianisme democratacristià. I dic “quasi increïble” perquè no estem acostumats els valencians a gent que en diríem de centredreta amb eixa talla cultural, eixa voluntat de progrés i eixa visió nítida del país i del valencianisme, com les d’August Monzón, Agustí Colomer, Vicent Miquel o Antoni López. A més a més, semblen els únics que creuen que cal “una revisió crítica de la qüestió nacional valenciana”; els altres continuen amb la seua tasca de glossadors del pare Joan que tan bons resultats ens ha donat.

Hi ha hagut de tot, des d’estranyes invitacions com la del professor Solves a abandonar el nacionalisme valencià, entés restrictivament com el projecte de fer una “etnocràcia valenciana”, a desencoratjadores autoflagel·lacions públiques –potser molt realistes però gens recomanables per als més joves– com les de Damià Mollà o Vicent Franch, passant pel panxacontentisme més o menys crític de Ramir Reig o Vicent Soler, i fins i tot l’exvalencianisme de Manuel S. Jardí. El més destacable, des del meu punt de vista, els veritables treballs de revisió, i no tant de revisió com de proposta i de nova mirada a la nostra història i a la nostra societat, per part d’Abelard Saragossà, Antoni López, Rafael Roca, Agustí Colomer, Joaquim Juan, Joan Alfred Seguí o jo mateix.

Malgrat que sembla que hi ha històrics que ja han dimitit de la seua tasca valencianista i es dediquen a recordar-nos que no tenim res a fer –en eixe cas preferisc la postura de Jardí, que diu que s’ha pillat Noruega–, d’altres tractem de pensar-nos dins d’uns paràmetres productius per al valencianisme: no es pot ser panxacontent amb el que tenim en l’actualitat i tremendament crític amb el passat ni a la inversa. Per exemple, actualment gaudim d’un sistema democràtic i d’autogovern molt més que acceptable però en el qual falla la voluntat i la conducta dels agents polítics i socials, de la mateixa forma que hem tingut un passat ple de Teodors Llorentes, Xaviers Borrulls, famílies Mercaders, Mateus i Sans, Crespís Valldaures, Borjes, Marchs i altres, que han sigut en el seu context –de forma tremendament simplista i salvant les insalvables distàncies– uns “fatxes”, és a dir, gent de les elits dominants, d’ordre establert, subjugadors de la resta de la societat, però que han fet coses importants per al manteniment –ni que siga a nivell simbòl·lic i de reinvenció de la tradició i el passat històric– de la identitat col·lectiva valenciana, de la nostra personalitat.

Llorente era un sucursalista, però sobre la plataforma renaixencista va nàixer el primer nacionalisme valencià, Borrull era un absolutista però no conec un home de la seua època amb tants treballs sobre els furs, l’horta i els monuments valencians, els Mercader eren rendistes i eclesiàstics durant la guerra de Successió però defensaren el foralisme valencià, Mateu i Sans o Crespí Valldaura eren fidels servidors de la monarquia catòlica dels Àustria però també deixaren una altra fita en l’estudi del sistema polític regnícola, els Borja donaren papes i sants, que hui en dia des del paràmetre de la majoria de la societat estarien mal vistos, però formen part indispensable de la nostra història i simbologia, els March eren uns altres servidors de la monarquia, rendistes, explotadors de camperols i d’andalusins, però que ens deixaren una de les millors obres literàries europees medievals.

Personalment, crec que la tasca de la historiografia no ha de ser jutjar o valorar estos personatges o els diferents processos històrics, sinó simplement explicar-los en el seu context per entendre les societats que els han donat lloc; l’actuació de Llorente explica una part de la seua societat, així com la dels altres exposats, que han de ser interrelacionats amb la resta de fets i processos del seu moment històric, no per jutjar-los sinó per oferir una explicació global. Tanmateix, finalment tothom en fa un judici que al capdavall és injust, ja que el fa des del seu punt de vista personal, primant en unes ocasions l’eix dreta/esquerra (involució/progrés) o en altres l’eix espanyolisme/valencianisme aplicats a la història (potser aplicables a l’època contemporània –sempre en el camp de les opinions– però abans són uns paràmetres molt més que discutibles).

I posats a fer judicis, que no entren en l’àmbit científic sinó en el de les opinions personals –per molt farcies de referències històriques que estiguen–, preferisc, des del punt de vista del valencianisme, un judici que valore els fets que encara ens fan aguantar com a poble, una posició que valore positivament (i negativament a la inversa) aquells que han donat dignitat a la nostra llengua, que ens han deixat símbols valencians, que van defendre un sistema polític –injust– però particular valencià, que han perpetuat la consciència històrica de ser valencians, que han mantingut l’escriptura i la parla en valencià, i que han cregut que la consciència de ser poble ens faria millors com a societat. En esta valoració personal poden coincidir els de dreta i els d’esquerra, els conservadors i els progressistes, els que ja estan bé com estem i els que volem anar més enllà, però d’això va el nacionalisme, de mantindre i crear una consciència que done peu a promoure de forma intensa els nostres trets identitaris, el nostre autogovern i els nostres interessos (i quan dic nostres em referisc als valencians com a subjectes de sobirania política sobre un determinat territori).

Això no m’impedirà jutjar, des del meu punt de vista personal, a Llorente com un sucursalista conservador, a Borrull com una antigalla absolutista, a Mateu i Sans com un llepaculs de la monarquia, al Borja com un papa cabró, a March com un noble explotador o a Sant Vicent com un sectari populista. Però això, torne a repetir, són judicis personals, fets des d’una òptica contemporània i absolutament íntima que res té a veure amb l’enteniment i la comprensió d’eixos personatges i els processos històrics en què estigueren involucrats com a part integrant d’un tot social ben diferent del nostre. Hi ha una clara línia entre la ciència i l’opinió, però sembla que molts intel·lectuals no la distingeixen –o ni tant sols saben que cal distingir-la. La raó ens guarde de caure-hi, diferenciant la tasca historiogràfica de la vessant política construïda sobre les valoracions personals del passat històric.

I, tornant al Congrés, crec que ací rau la principal revisió que es pot fer de la “qüestió nacional valenciana” (ergo del fusterianisme i les seues tímides revisions): cal que es distingisca clarament entre la trajectòria històrica dels valencians i les propostes nacionalistes contemporànies. Fuster basava la seua proposta pancatalanista en una determinada concepció de la nacionalitat i la història valencianes: catalans, valencians i balears conformàvem una “unitat nacional” catalana en l’edat mitjana i per això els valencians havíem patit un procés de “desviació nacional” que no havia estat corregit tornant a la nostra “catalanitat bàsica” per la “docilitat” de les classes dominants valencianes. A partir d’este esquema la major part de valoracions personals sobre la història valenciana seran les que trobarem en tot fusterià de pro (som catalans, tenim elits incapaces, el País Valencià serà d’esquerres o no serà, etc.). Per això, sabent a més a més que tant la base historiogràfica que emprava Fuster ha estat modificada pels estudis posteriors com que la seua concepció de les nacions ha estat superada pel debat científic sobre els nacionalismes desenvolupat en els darrers 25 anys, com deia fa poc l’exrector de la Universitat de València, Pedro Ruiz Torres, “cada vegada és més necessari que una nova forma de concebre el passat i les diferents trajectòries històriques siga capaç de guanyar la consciència col·lectiva dels distints pobles”, per la qual cosa es necessitaria l’aparició “o bé d'una nova interpretació històrica capaç de reforçar o de provocar un altre tipus de consciència nacionalista, o d’un nou nacionalisme disposat a pensar la història d'una forma distinta”. Desgraciadament, sembla que ningú hi està disposat. Continuarem igual com sempre?

Haurem de refugiar-nos en els versos dels poetes com els que ahir, 25 d'abril de 2007, va llegir amb veu profunda i decidida Francesc de Paula Burguera? No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d' antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se 'n riguen, potser et delaten tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sinó s' és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. (Vicent Andrés Estellés).


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo només he pogut estar uns minuts l'última jornada del congrés, és a dir, he sentit una comunicació i mitja i dos intervencions de la taula redona... entre elles la de V. Franch que em va deixar prou.. no sabria trobar la paraula exacta.

Quan me parlen des de la caritat i jo denote ressentiment, n'hi ha alguna cosa que falla, serà cuestió de percepcions.

Però bé, aquells que encara som jòvens (i no parle d'edat sino d'actituds) per renunciar al valencianisme i conformar-nos amb la democracia de baixa intensitat que patim, haurem de fer les nostres pròpies reflexions constructives... perque el futur, és nostre :)

Vent d Cabylia ha dit...

Xe, et vas perdre la meua comunicació. Ja te l'enviaré a vore si t'anima encara més. :)

Anònim ha dit...

Xe Vicent, que el tambor no és tropa? Em muir de ganes per llegir la teua aportació al congrés, que jo estic al nord i tinc obligacions que m'impedixen anar ad estes coses. Vinga va, no sigues roïn i dona'm eixe plaer.