Pàgina26.com (II)

A propòsit del vuité centenari jaumí (I). Publicat a Pàgina26.com

Als 5 anys heretà la Corona. Amb a penes 21 capitanejà els exèrcits que ocuparen Mayurqa i esclavitzaren la majoria d’andalusins de l’illa. Amb 25 féu caure Madina al-Hadra (Borriana) i als 30 prengué Balansiya, una conquesta commemorada als scriptoriums cristians de mitja Europa. Als 37 es plantejà encapçalar una croada contra els musulmans de Terra Santa, al temps que donà forma al regne de València amb l’ocupació efectiva de Shatiba.

Als 42 anys estigué a punt de morir a mans del cabdill resistent al-Azraq, que li tendí una emboscada a Rugat. Als 53 proclamà la validesa general dels Furs de València al regne homònim i als 58 conquerí la Múrcia andalusina revoltada contra el rei de Castella.

Encara amb 61 anys reprengué el projecte de recuperar els Sants Llocs amb un important estol i diverses companyies de cavallers, però un tempesta al golf del Lleó el féu desistir i retornar als seus dominis amb el cap cot. Potser era massa vell, una vellesa amargada per les lluites fratricides entre els seus fills i un darrer alçament andalusí al regne de València. Així, als 68 anys, sufocat pel calorós estiu de la Xàtiva cristiana, el rei Jaume d’Aragó es traslladà a València per acabar els seus dies davant l'incert panorama d'una revolta musulmana generalitzada al regne que li va donar glòria (Montpeller, 2.II.1208 - València, 27.VII.1276).

Ara, quan compliria 800 anys si n’haguera viscut 969 com Matusalem, la seua vida serà objecte de nombrosos llibres, actes, congressos i commemoracions. Entre tots ells ja disposem de la nova biografia que ha escrit Antoni Furió per a l’editorial valenciana Bromera. La ressenya hi diu que l’autor ha incorporat per primera vegada la veu dels altres, dels que van patir la política militar de Jaume d’Aragó, dit el Conqueridor. Una veu com la del savi Ibn al-Abbar (Balansiya, 1199 – Tunis, 1260), que va escriure esgarradors versos des del seu exili nord-africà (traducció de l’àrab de Josefina Veglison):

València de dolces aigües i dolços fruits.

Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com, si d’esborrades ruïnes es tractàs.

Així doncs, la commemoració del vuité centenari del naixement de Jaume I servirà per fer memòria de la seua figura des de ben diferents perspectives. Una de bona pot ser la vehiculada pels versos esmentats: la del dolor dels conquerits, la de les víctimes de la guerra, la dels refugiats.

Paradoxalment, podem emprar el record de Jaume I per reclamar la primacia dels mètodes pacífics en la resolució dels conflictes. Les guerres no són cap mitjà ni cap solució: l’exemple històric ens repeteix una i una altre vegada que engendren dolor i més guerres. No ho van voler escoltar els governs del segle XX i sembla que tampoc molts del segle XXI. Fins a quan haurem d’historiar un món de guerres contínues?