dimarts, 7 de juliol de 2009

Jaume I al "Total War"

Mentre continuem esperant notícies de l'estrena de King Conqueror (no era per al 2008?), cercant mostres d'imatges amb què il·lustrar la versió japonesa del Llibre dels fets he trobat unes figuracions de Jaume I realment curioses. Es tracta d'uns models de prova fets durant la realització d'un joc d'ordinador anomenat Reconquista: Total War, que a través d'un parell de fòrums (ací o ací) va compartint amb els possibles usuaris els seus avanços en el disseny i la programació. Estes són algunes de les imatges previsualitzables:


I ací estan els models del seu Jaume I:



Fa molt de temps que no jugue a cap joc (ai, aquells temps del PCFútbol, el Civilization o el Shogun!), però m'han vingut unes ganes terribles de fer una partideta... Per cert, Jaume I no dugué mai al cap eixa cimera, que és més d'un segle posterior, però bé...

14 comentaris:

MontxoVS ha dit...

Posats a fer crítiques, eixe model té més pinta d'islàmic que de cristià. Fixa't, sinò, el mantell com s'agarra al cap, amb un cordel, cosa típica dels àrabs. I sobre el drac alat... però... ¿això no era de Martí l'Humà, el fill del bésnet de Jaume I?. L'únic que trobe creïble és el trajo ple de barres. Està clar que han barrejat la representació pictòrica de Jaume I al castell d'Alcanyís amb l'escut de Pere el Cerimoniòs. Al cap i a la fi, és un joc :D

morena ha dit...

como mola!!

como le va, cavaller?

Toni ha dit...

Deu de estar bé el joc, igual que el que nombres al principi... que pareix que algú s'ha oblidat d'acabar-lo.

Salutacions!

Vent d Cabylia ha dit...

Ja Montxo, si ens posem a ser estrictes no se'n salva ni el nom (Jacme li dirien). Bé, com dius, és un joc...

Morena, com tots els juliols, i este més que mai, agobiat fins a límits insospitats. I volent de parlar de política al blog, però limitant-me a coses rapidetes i estiuenques...

Toni, això que esmente al principi és una pel·li, que haurien d'haver estrenat ja però -que jo sàpia- no ho han fet encara...

Toni ha dit...

He clavat la pata, jaja, però jo recorde que a Canal 9 (sic, de vegades el pose, sóc masoca xD), van parlar ja farà més d'un any d'un joc de nom similar al de la pel·li que nombres al principi... però a saber.

PD: Això em passa per comentar amb presa i no visitar la informació que s'enllaça, jeje.

Pare Costeres Turmell ha dit...

" Por una herradura se perdió un caballo , por un caballo se perdió una batalla " em deien els mestres espanyols .
Per un elm que no portava qui deien que el portava , es perdé el rigor .
Per perdre el rigor es perdé la veritat .
Un pas més en la despersonalització ; xe , quina gràcia .

joan ha dit...

Sembla que els creadors del joc no han volgut donar cap ullada al Llibre dels Fets. Jaume I, més que un guerrer sanguinari, era un polític molt intel.ligent, (potser per això massa avorrit per a un joc de violència). Crec que a un personatge com ell li aniria més bé un Monopoly de la Corona d'Aragó. De fet, la major part de les viles del País Valencià es van entregar al conqueridor mitjançant pactes, sense lluita. Només hi hagué una única batalla: la del Puig (en la qual, per cert, coses de la Història, Jaume I no hi estigué).

Vent d Cabylia ha dit...

Joan, t'he d'expressar la meua radical dissensió amb el que dius. Jaume I, primer que res, va ser un guerrer, un aristòcrata feudal la principal missió del qual era encapçalar la guerra. En les conquestes de Mallorca i de València, en la línia del que passava en l'època, hi hagué batalles, violència, esclavitzacions, deportacions i aniquilacions massives de les quals Jaume I fou un dels responsables màxims. Sobre el fet del suposat "pacifisme" i "mà esquerra" de Jaume I et recomane que lliges El naixement d'una colònia de Josep Torró.

Pare Costeres, no entenc massa bé el que diu, però, vaja, arribem al que ja dèiem: que és un joc per a ordinador (si està documentat amb rigor millor que millor, però no és allò principal)

joan ha dit...

Vicent, és clar que Jaume I era un rei medieval i, per tant, un guerrer. No estic dient que fos un pacifista ni el Gandhi del segle XIII. A més a més, orfe des de ben menut, fou educat pels cavallers templaris al castell de Montsó, imagina't amb quins valors. Però, abans que tot, abans que guerrer, Jaume I era un rei, i com a tal era propietari d'un patrimoni territorial, a més de recursos humans i econòmics, que no va voler dilapidar en guerres gratuïtes, només per l'afany de la violència. La guerra era per a ell un instrument, no un fi. En les seues campanyes militars havia d'intentar traure el màxim profit al mínim cost. Això explica per què va preferir la rendició mitjançant pactes a la violència. De fet, fins al 1609 el territori peninsular amb major pes demogràfic de la població musulmana va ser el País Valencià. Si aniquilava massivament els musulmans, es quedava sense població, sense mà d'obra, per al nou regne que volia crear. Els musulmans aprofitaven vius que no morts.

Hi ha un fet interesant que conta Jaume I en el Llibre dels Fets. Quan va caure València, ell va manar escortar als refugiats que volien dirigir-se al port de Cullera, per protegir-los de la rapinya dels soldats cristians. En una època on no brillava precisament el respecte envers els drets humans, qui ho anava a entendre això? Allò més fàcil haguera estat vanagloriar-se d'haver matat un bon grapat de moros. Es evident que Jaume I no era un guerrer sanguinari, com tampoc un Gandhi de la no violència, ell era abans que tot un gran estadista. Un dels millors del seu temps, per cert.

Vent d Cabylia ha dit...

No sé quina estratègia de rentat de cervell general han fet... Pregunta-los als andalusins de Mallorca si va preferir el pacte a la violència (se'ls van carregar a tots -tota una illa!-).

El territori valencià, tanmateix, no oferia les "facilitats" d'aniquilació d'una illa no massa gran. Efectivament, la via del pacte era bona i la via de sobreexplotar els musulmans pel seu fet etnicoreligiós també. Però d'ací a dir que això era magnànim, polític, recte, respectuós... És com si hui en dia digueres que encara haurien de donar gràcies els palestins perquè els deixen entrar dins les fronteres de l'estat israelí, o que ja veus els presos de Guantánamo, que no els han aplicat encara la pena de mort (quina magnanimitat!).

T'assetgen, et persegueixen, maten algun dels teus, et prenen les terres i les cases però t'escorten fins al Xúquer (gràcies!). Simplement eixe fet s'ha d'entendre com la necessitat que té un rei feudal d'acomplir la paraula donada. Com als andalusins de Mallorca no els va donar cap paraula de res, no va tindre problema a carregar-se'ls; ací, en canvi, havia de fer veure que acomplia allò que acordava amb els vençuts.

Però això no fou problema per expulsar en 1248 a més de 100.000 musulmans del regne (en compte d'haver-los mort, gràcies de nou!). La imatge eixa de gran estadista no sé qui l'ha inventada (segles de reverència i una historiografia nacionalista i/o catòlica supose), però, des del meu punt de vista, és bastant esbiaixada. Un rei intel·ligent potser, però "gran estadista" no és la paraula ni el concepte...

Salutacions!

joan ha dit...

Vicent, com a historiador coneixes millor la figura de Jaume I que no jo. Per això m'ha sorprés la imatge que has presentat d'ell, com si fos el mateix Satanàs, la personificació del mal absolut. Es clar que Jaume I era un rei medieval, i com a tal un guerrer, però a més de guerrer va ser un estadista. Quan dic estadista, em referisc al fet que ell va saber jugar molt bé les seues cartes com a monarca. D'una banda, va aconseguir una de les majors expansions territorials de la història de la Corona d'Aragó (a costa dels musulmans, els perdedors, els damnificats, diguem-ho així); d'altra banda, va crear un cos legislatiu i institucional per al nou Regne de València, on va saber reforçar la seua autoritat com a monarca enfront de l'estament aristocràtic.

Estic admirat com Jaume I, en la conquesta del País Valencià,
va saber administrar molt bé els seus recursos humans i econòmics, tot aconseguint amb els mínims esforç i despeses la submissió d'una població no cristiana (la musulmana) en una àrea de vora 20.000 quilòmetres quadrats. Però la conquesta no va ser una simple desfilada militar. Hi va haver enfrontaments (els setges de Borriana, de València, ...) com també molts saquejos per tal de desmoralitzar la població (àrea de Xerica, l'Horta de València, etc.). Allò que vull dir senzillament és que Jaume I no era un guerrer "nacío pa matar moros", vaja, un prototip del mític Santiago matamoros amb una única missió en la vida: exterminar tot els infidels possibles. Ell va ser, però, un rei amb uns determinats objectius polítics, que va saber fer un ús eficient dels recursos de què disposava, fent servir o bé la violència o bé la diplomàcia, segons convinguera. Es clar que un Jaume I al segle XXI seria un personatge immoral, pitjor que Bush, però estem parlant del segle XIII. I en eixe context va demostrar, entre d'altres coses, tenir paraula i principis, no com altres contemporanis.

Es evident que el Llibre dels Fets és en realitat una mena de biografia propagandística, però hem de reconéixer que traspua la intel.ligència d'una persona que va tindre clar quins eren els seus objectius (molt ambiciosos) i la capacitat d'aconseguir-los.

Salutacions!

Vent d Cabylia ha dit...

Joan, és que mai he acabat de comprendre eixa forma de valorar la història tan nacionalista que ens és tan comú, fins i tot a la gent més racionalment crítica: Jaume I era un gran estadista i Felip V era un fill de puta? Per què un "ens" beneficia i l'altre "ens" perjudica? Els dos eren reis "de la seua època", amb uns paràmetres polítics adients al seu temps. Felip V no va fer el que va fer perquè fóra més sanguinari que Jaume I o viceversa... Ho va fer perquè li convenia com a monarca que pretenia instaurar l'absolutisme. Ho va aconseguir, però no perquè acomplira els seus objectius polítics el qualifiquem de gran estadista...

Doncs el que pretenc fer veure posant de manifest l'aspecte de Jaume I que mai sembla recordar-se és que no l'hem de glorificar, ni magnificar, ni ser condescendents amb la seua figura, sinó que hem de tindre en compte que primer que res era el que era: un aristòcrata feudal que pel que se sap no era més bo, ni més pietós ni més 'guapo' que qualsevol altre de la seua època. Però no, fins ara ens hem encarregat de transmetre la imatge d'un monarca pràcticament meravellós.

Pel que fa a la imatge de "matamoros" només vull recordar l'encàrrec que li va deixar al seu fill Pere en el testament (traduint del llatí): que extirpeu absolutament els sarraïns del regne de València, de manera que cap d'aquells sarraïns hi romanga... Una altra cosa és que estos es deixaren fer fora.

joan ha dit...

Vicent, podríem dir perfectament que per als musulmans valencians i mallorquins Jaume I fou un autèntic fill de puta. Com també Napoleó ho va ser per als austríacs, russos, etc. Però això no lleva que tant l'un com l'altre foren uns estadistes, és a dir, uns campions de la guerra i la política d'Estat. Com a valencià, no puc estar-me d'elogiar Jaume I per haver creat el Regne de València, on va bastir un règim legislatiu i parlamentari molt més avançat que el que tenia per exemple Castella en aquell moment. Trobe que els valencians hem d'estar-ne orgullosos com a poble, per què no? Jaume I pot formar part del nostre imaginari col.lectiu amb molt més fonament que el Cid Campeador o el mític don Pelayo, personatges que els castellans ens han intentat vendre des de sempre. No hem d'oblidar que som un País oprimit (per Castella) i, per tant, ens cal reforçar la nostra autoestima per contrarestar la propaganda aclaparadora dels mites castellans. No hauríem de condemnar el rei conqueridor per la seua moral, al cap i a la fi la del segle XIII, com tampoc compartir-la, és clar. No hem d'elogiar els nostres avantpassats per com van putejar els musulmans, sinó per allò que van aportar a la construcció nacional i democràtica del Poble Valencià. Això sí, tinc clar que Jaume I no va actuar de forma altruista en absolut, ni fou cap demòcrata convençut, sinó que va ser un monarca que va mirar sempre pels seus propis interessos: reforçar la seua autoritat. I per això es va inventar un nou regne: el de València. Nosaltres els valencians som el producte històric d'això, de les ambicions personals d'un home anomenat Jaume, que va viure al segle XIII.

En quant a Felip V, trobe que no es pot considerar un estadista. No dóna la talla, li falten qualitats personals. I no ho dic perquè ens va fotre, als valencians (a banda que tampoc calia ser molt imaginatiu per abolir els furs). Preferisc la figura del seu fill Carles III, un altre Borbó, però almenys un dèspota il.lustrat, potser el rei Borbó més capaç que ha tingut mai la monarquia espanyola. En qualsevol cas, podem admirar Felip V com a persona, per la seua astúcia i pels seus èxits, però òbviament no li podem estar gens agraïts per allò que ens va fer, que no va ser poc. Es a dir, un estadista (si el consideres així) que ens va deixar ben fotuts als valencians.

Pel que fa al testament de Jaume I, no oblidem que ell va morir malalt durant la tercera rebel.lió d'Al-Azraq (qui havia estat amic seu, per cert). Una rebel.lió que s'estengué per tot el territori i que posà seriosament en perill el Regne de València. Trobe lògica per això l'aversió del rei envers els musulmans. Per cert, si no m'equivoque, el seu fill Pere I el Gran no va expulsar els rebels, sinó que ordenà desarmar-los sense que foren castigats.

Salutacions!

Vent d Cabylia ha dit...

Joan, començaré pel final. Potser posant un exemple de l'actualitat s'entenga millor: l'estat d'Israel no ha expulsat tots els musulmans de Palestina per què no vol o per què no pot? I viceversa, Hamàs no expulsa els israelians per què no vol o per què no pot? I amb "que no pot" em referisc físicament: és tècnicament difícil assassinar o fer fora centenars de milers de persones (actualment és més fàcil que en l'edat mitjana però també hi intervenen altres factors internacionals...)

La qüestió està en què no expulsaren els musulmans perquè no era tan fàcil i estos es resistien per les armes. A Mallorca no en van quedar, a Menorca no en van quedar: n'eren moltíííssims menys que al regne de València i a una illa els podien acorralar, assassinar o esclavitzar més fàcilment. D'altra banda, suficients barbaritats patiren els musulmans en la guerra de 1275-1277 (a vore si tinc temps de fer un post amb les dades que aporta Torró...)

Quant al que dius que Jaume Iva bastir un règim legislatiu i parlamentari molt més avançat que el que tenia per exemple Castella, això no és ben bé així. No és que Jaume I bastira eixe ordre, és que la relació de poders que s'establí al nou regne bastí els fonaments d'eixe sistema parlamentari en què els patricis ciutadans tenien el paper més destacat -era un regne més petit i amb més poder relatiu per als mercaders i ciutadans que no a Castella, més gran i on hi havia grans poders nobiliaris-. Així doncs, això no és una "creació" de Jaume I, sinó que és una circumstància històrica originada per una decisió que ell va prendre únicament i exclusiva en el seu propi favor: per poder dominar i tindre més poder sobre el regne en detriment de la noblesa (si encara li hauríem de "tirar la culpa" per haver-nos donat una estructura sociopolítica que ens va fer històricament més "molls" a les exigències de l'autoritarisme monàrquic!)

Orgullosos de Jaume I? No sé perquè... Jo no ho estic en absolut (però això no m'impedeix estudiar el seu regnat amb fruïció i goig). Estic orgullós de molts altres valencians (de Vives a Peris Mencheta, d'Empar Navarro a Estellés), però no de cap rei, amb tot el que això comporta... Des del meu punt de vista, Jaume I no va aportar res a la construcció nacional i democràtica del País Valencià. Tens raó en què som valencians per una decisió de Jaume I -la identitat col·lectiva valenciana mai no s'haguera format sense la creació del regne- però ell no ho va fer en cap moment amb eixa intenció (de fet eixa identitat no es conformà durant els seu regnat sinó unes quantes generacions després).

I ací és on vinc a trobar-me amb tu quan dius: Nosaltres els valencians som el producte històric d'això, de les ambicions personals d'un home anomenat Jaume, que va viure al segle XIII. Eixa -pense- és la postura que hem d'adoptar a l'hora de mirar a Jaume I: entendre perquè i com va fer les coses i comprendre'n les conseqüències que se'n derivaren. Sense magnificar-lo ni censurar-lo, simplement entenent allò que se'n desprengué dels seus actes. En eixe sentit: sí, Jaume I és el rei més important per als valencians, perquè per una decisió seua ens hem considerat col·lectivament valencians. Però no per això hauríem de dir que era millor que altres reis; ell ho va fer molt bé per a la monarquia, però és que pense que, com en l'exemple que t'he posat de Felip V, no hauríem de mirar a la història a través dels ulls de la monarquia.

Salut!