dilluns, 6 de juliol del 2009

Noms mallorquins medievals

Abans d'açò els habitants de Mallorca es deien
Ali, Ahmad, Abd Allah, Fàtima, Nuza, Mariam, etc.

En un dels primers volums publicats sobre la llarga sèrie de trobades científiques que hi va haver en 2008 en commemoració del huité centenari del naixement de Jaume el Conqueridor -El rei Jaume I. Fets, actes, paraules- el lingüista Jaume Corbera cita un treball d'Antoni Llull -en premsa- que fa un recull dels noms propis més comuns al regne de Mallorca entre els segles XIII i XV. Entre els hòmens destacaven quatre noms, Pere, Bernat, Guillem i Berenguer, seguits de Ramon, Arnau, Joan, Jaume, Martí, Guerau, Ferrer, Nicolau, Sanç/Sanxo, Ferran/Ferrando, Romeu i Pelegrí. Després hi ha molts altres, entre els quals els més 'rarets' per a nosaltres són Abrí, Alberic, Antic, Arias, Brau, Deuslosalva, Dolç, Estrany, Grosset, Morant o Renovard.

Pel que fa a les dones, els més comuns eren Maria, Guillema i Berenguera, seguits d'una sèrie de noms entre els quals destaca un que m'ha cridat especialment l'atenció (a vore si l'endevinen des de Noruega): Pereta, Sança, Cecília, Comtessa/Comtessina, Gueraua, Ramona, Elicsén, Ermessèn, Brunissèn, Romia, Sança/Sanxa, Saura, Serena, Sicília i Suau. D'altra banda, també hi havia els d'Aucella, Bonavia, Bondia, Caracosa, Delfina, Dolça, Dominga, Eldiares, Elfa, Floreta, Gaia, Jaumeta, Mascarosa, Morlana, Musieta, Oliva, Pelegrina, Pola o Serrana, i, finalment, uns que sempre m'han cridat molt l'atenció quan els he vist a la documentació de l'època, aquells formats amb gentilicis o topònims: Anglesa, Babilònia, Barcelona, Catalana, Espanya, Gerona, Tarragona o Valença.

8 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Bernat i Arnau m'encanten per a xic, Elicsén m'ha agradat molt també (ací una que pensa ja en quins noms posarà a la descendència), Comtessa no l'hauria imaginat mai com a nom de persona!

Vent d Cabylia ha dit...

Després no es queixe si li'l diuen en persona, benvolguda Comtessina...

Anònim ha dit...

Ô la la! Espanya com a nom propi de dona! Però no era que això d'Espanya era un invent de Felip V! No li ho dieu a Gabriel Bibiloni que li donarà un pasmo.

Toni En Blanc ha dit...

El nom de Berenguer em pilla molt de prop.

Berenguer Dalmau, un senyor d'origen català, era l'amo del meu poble cap a principis del segle XIV. Algun dia parlaré d'ell al meu blog, és interessant el que feu revelat-se contra l'Església.

I d'altra banda, referent al nom de Sanç, a València, prop de Sant Agustí, hi ha un carrer anomenat d'En Sanç. He pensat que tal vegada és el mateix nom al que et refereixes i que és sinònim de Sanxo, però la traducció del nom del carrer que et parle al castellà és de En Sanz...

No sé si serà una incorrecta traducció d'època franquista o que Sanç en castellà és Sanz, com el cognom.

Salutacions Vicent!

Judit ha dit...

Hi ha noms que han sobreviscut fins als nostres dies, i altres que s´han esvait en les boires del temps... De fet, n´hi ha alguns de tan lletjos, que potser millor no?
Petonets!

Vent d Cabylia ha dit...

David, que rebord que eres!! :D Algun dia parlaré del concepte d'Espanya a l'Edat Mitjana, que era clarament geogràfic (de fet, abans de les grans conquestes cristianes del segle XIII "Espanya" era la part de la península ocupada pels andalusins). Algun dia...

Toni, a l'amic Berenguer Dalmau me'l trobe molt a la documentació... I, bé, l'enfrontament amb l'Església va ser per una renda feudal, per diners vaja (ja se sap).
Pel que fa a Sanç efectivament és l'equivalent català al nom Sancho, tot i que quan pren forma de cognom la traducció és Sanz. No sé a quin en Sanç fa referència el carrer, però sembla que la traducció sí que hauria de ser Sancho perquè està fent funció de nom, amb En davant (d'altra banda, tot i que Sanç també és de vegades un cognom, la forma derivada més habitual és Sanxis/Sánchez)

Judit, si més no és curiosa l'evolució. Salutacions!

Alexandre ha dit...

Sant tornem-hi amb els noms! Ja saps que m'agrada la matèria onomàstica, i que si mai tinc cap filla, potser li toqui Sança per nom. Però Morlana i Musieta també m'ha agradat...
Aviam si aviat donem continuació a aquell post germà d'aquest que, de fet, ja era una resposta a un teu d'anterior: http://vestigis.wordpress.com/2009/01/25/nomenclatures-i/

Vent d Cabylia ha dit...

Alexandre, vaig pensar en tu en acabar d'escriure el post, però ja no tenia temps d'afegir-hi res. Babilònia també és ben bonico i l'apòcop de Cecília (Cília), que no vaig esmentar, no està malament. Jaumeta sempre m'ha fet gràcia, però amb Sança com a preferit de tots m'has mort...