L'altre dia la Marta, en parlar de la seua Sogorbofília -menys intensa que la xurrofília de Martí-, deixava caure alguns possibles valencianismes lingüístics com ara laminero, pozal o hardacho, que el mestre filòleg Jesús li esmenà com a aragonesismes. És ben lògic que el castellà d'aquella ciutat valenciana provinga sobretot de l'antic aragonés ja que està a penes 40 quilòmetres de l'Aragó, però què passa, per exemple, amb el que parlen a la majoria de municipis de la Canal de Navarrés, que està a més de 130 quilòmetres de terres aragoneses? Ambdós parlars són anomenats "xurros" pels valencianoparlants, però són semblants? O un està més influenciat per l'aragonès i l'altre pel valencià?
Ho pregunte des del desconeixement més absolut, ja que mai no he tingut l'oportunitat de llegir cap estudi de conjunt sobre la qüestió o de sentir estos parlars en directe. De fet, tot i que he sentit parlar del "touero" com a cosa actual, ni tan sols sé si és un fenomen general i els parlars xurros encara continuen vius als corresponents pobles. Furgant per internet, he trobat un recull de filologia xellina (1ª part i 2ª part) a través del qual sembla que la influència del valencià és notable, tot i que els meus coneixements lingüístics no donen per saber si les influències que jo associe a valencianismes són en realitat aragonesismes. Potser novament Jesús ens puga donar alguna indicació...
Per exemple, és ben cridanera la utilització d'un pretèrit perfet que sembla imitació del perifràstic valencià: vay ir per fui (vaig anar) o vais poner per pusísteis (vau posar). També l'ús del pronom tu en indirecte (esto es pa tu) o nombroses paraules com ara aborronar, aclarir, agre, arrujar, bambolla, baratar, boira, carabasa, caramull, chambi, clavill, gola, llus, marraja, melic, mistera, mut, pilota, platerá, sucre, tramuso, vitet i moltíssimes altres que es poden trobar a l'esmentat estudi. El que parlen a Sogorb o l'Alt Palància en general té també eixes fortes influències del valencià? O està, diguem-ne, més aragonesitzat?
Uns aragonesismes que, d'altra banda, no manquen a Xella, com ara en l'ús dels constants diminitius en -ico, -ica (chiquitico, calorica) o les terminacions en -au (acabau, pagau), alhora que hi ha d'altres característiques que es poden deure tant a la influència aragonesa com a la valenciana, per exemple, les terminacions en -á (lavá, despertá), l'el·lisió de les r (torcáse, sabélo, ponéte) o determinat lèxic com ara ansa, asina, afañáse, buchaca, chulla, llogar, mante [que té un annexe especial com a paraula xellina més simbòlica], moñaco, pernil, tarambana, toña o tremolar. Hi ha molts altres estudis sobre la qüestió però desconec si hi ha algun treball realment ampli, profund i de conjunt (si algú el coneix que no s'estiga de dir-ho); l'any passat es va celebrar la I Jornada sobre els parlars valencians de base castellanoaragonesa però sembla que encara no se n'han publicat les actes. Mentrestant, podem fruir de diàlegs com el que el mateix Ensayo sobre la filología chellina recull:
-¡Chica, Visantica qu'ande vas!
-Pepica, mante, no t'había visto. ¿Cómo está tu muñaco?
-Está mejor, ya no l'hase mal la gola, con la endisión que le van poner ayer ya se le va bajar la calentor y hoy ya quería salir a juar pero yo l´hay dicho: mante, quédate hoy quietesico y bien calentico en la camica no sea que te pongas otra ves malico, mañana a lo mejor sales ya un ratico a la calle a tomar el solet y podrás juar con tu cuadrillica d'amiguicos.
-M'alegro mucho. Pues yo voy a cá Consuelito a mercar el arreglo pa un pucherico que quiero haser hoy. Ayer vay haser arrós al horno que me va salir muy bueno porque le vay poner tomaticos y dos botifarricas de sebolla, y hoy hay pensau que un pucherico estaría muy bien. A mi marido l'agrá mucho cuando le pongo dos u tres pilotas.
I disculpeu si açò està parat durant un temps, però entre la mudança i la faena no tindré a penes estones lliures fins d'ací un bon grapat de dies...
31 comentaris:
Tal qual: jo ha sentit parlar chello a un oriünd i era com en 'ixa descripció o millor; quant al tôero, no sé en quin estat es trobarà, perô sempre s'ha dit que Tous és «un pueblo que parece arrancado del Alto Aragón», i això molt antes de fer la presa i tot, que pareixia que fóra del Sobrarb!
Meditació de matines: «Amb lo tranquilet que jo estava». Segona meditació de matines [cf. la crònica xurròfila de Martí R. Electrique]: «Marededéu Sinyor...»)
Comence per explicar que Déu me'n guard d'esmenar-li res a la Marta, que jo m'ho passe rebé amb les seues cròniques de com ser mestra valenciana, no morir en l'intent i passar-s'ho bé. Ah, i també m'ho passe molt bé en les cosetes de l'Emili, ja ficats en l'elogi sense fre. Seguixc per explicar que la filologia i la lingüística, per molt que alguns professionals del gremi i bona cosa d'amateurs valencians en pensen el contrari, no són cap certesa dogmàtico-teològica sinó una forma argumentada de bastir hipòtesis contrastives (i mirar si aixina anem fent camí). Així que les meues 'correccions' no passen de ser res més que 'hipòtesis contrastives'.
Com que a Cal Cento Baydal esteu acostumats a les llandes, prepareu-vos-hi.
(2ª part de la llandarra)
Un principi de la pràctica de la lingüística diacrònica és que, com menys es treballe, millor. No som gossos ni res els lingüistes... Les paraules que esmentava la Marta Insa, laminero, pozal i hardachos són formes vives en els parlars de l'Aragó exactament així com les escriu la Marta, fins i tot en indrets sense cap lligam conegut (o recent) amb les formes valencianes de la llengua catalana (ni per substrat ni per adstrat). Els correlats (o cognats) d'estes paraules dins el català del País Valencià llaminer[o] (algú deuria explicar-me l'aversió de la norma 'culta' del català pels finals en /-ero/), poual i fardatxos/sardatxos tenen, ben evidentment, el mateix origen (probable baix llatí [llaminero]; derivat nominal intraromànic d'un substantiu anterior ['pou' > poual]; i arabisme [de l'andalusí {al}ħarďún, «llargandaix», amb probable metaanàlisi i susbtitució del sufix augmentatiu intraromàniques [f/sardatxo]) que les formes aragoneses. Són tan cosins-germans entre ells com ho són, en el nivell macrolingüístic, el català, el castellà, el galaico-portugués, els parlars patrimonials aragonesos (que un dia arribaran a normativitzar-se com 'aragonés normatiu'. O no), l'asturià (o asturià-lleonés) o el mirandés. O tan cosins-germans com ho és el català (o 'valencià') dels diversos parlars occitans. Tant com són família política (¿cunyats?)tots els parlants romànics ibèrics amb l'èuscar, després de dos mil anys i escaig de convivència del basc amb el llatí i els neollatins.
(3ª part de la llandarra)
Però bé, tot això és macrolingüística que són com els dinars del dia de Nadal amb la família: més val fer-ne u a l'any només, estimant-mos tots com s'estimem perquè, de totes maneres, prou sabem tots que tots som família a hores d'ara.
El cas és que, per anar del llaminero, el poual i el fardatxo valencians (de llengua catalana) al laminero, el pozal i el hardacho valencians (de llengua aragoneso-castellana) és més fàcil recórrer el camí juntets de la mà que no enjogassant-se al llit com feia el Martí amb el seu xurret. És a dir: per a fer de laminero, pozal i hardacho valencianismes de la parla de Sogorb caldria: 1) despalatalizar llaminero (que és una operació articulatòria molt pesadeta; vos ho diu un ieista furibund amb coneixement de causa); 2) fer una metaanàlisi (que és el que es fa dins d'un sistema lingüístic quan un manlleu, o 'xenisme', s'adapta per a fer-lo combregar amb els motles bàsics d'una llengua), de forma que de pou + al ixca poz + al, perquè els parlants de la parla B («xurra») saben que en valencià (llengua A) pou és 'pozo' i /-al/ n'és un sufix derivatiu nominal; i 3) metaanalitzar la /f-/ inicial valenciana en /h-/ (després /ø-/) castellana, el que ens donaria un manlleu posterior al segle xiv o xv o, fins i tot, el segle xvi, que no sembla molt raonable. Una faenada, vaja, que va contra totes les lleis de mínim esforç lingüístic i de la tendència natural a la gossera d'este lingüista que us alliçona.
(4ª part de la llandarra)
Per tant, és més fàcil suposar que eixes formes són part del substrat (o de l'adstrat; per al que ens ocupa, tant se val) aragonés del parlar sogorbí. Que siguen solucions compartides sincrònicament i diacrònicament parlant amb altres parlars iberorromànics peninsulars vol dir, només, que estem tots molt barrejats. Que Déu ens conserve la barreja.
Bé, malgrat tot això he d'afegir que tot ho he dit de forma teòrica. Jo no he posat mai un peu en les zones xurres del País Valencià. De fet, he posat el peu ben poques vegades en el País Valencià, fet i fet. El meu (des)coneixement dels parlars xurros ve de les amables contestacions que donaren Pep Saborit, Manuel Trujillo Berges, Abelard Saragossà i Vicent Garcia Perales a diversos preguntats meus sobre la qüestió que he anat fent dins una tertúlia de desenfaenats que sovintege. Més val anar a demanar als qui hi han anat, a les zones xurres, i n'han escrit. Les lecturetes que vos encomane a continuació (a tall de la col·lecció Elige tu propia aventura de fa anys) són fonamentalment propostes de Vicent Garcia Perales (sobretot) i Abelard Saragossà. De fet, són copia-i-pega:
(5ª part de la llandarra)
Sanchis Guarner, Manuel (1963-66): "Noticia del dialecto de Énguera y la Canal de Navarrés (Prov. de Valencia)", Revista Valenciana de Filologia, Anejo del Tomo VII / Actas del XI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas, Madrid, (1965-68), p. 2039-1045; Vicent Garcia Perales, dins el catàleg "Manuel Sanchis Guarner. Un humanista valencià del segle XX"; Garzón Serrano, P. D. (1995): "Sobre l'origen del parlar d'Énguera", dins el llibre de J. Colomina (ed.): Llengües en contacte als regnes de València i de Múrcia (segles XIII-XV), Alacant, Universitat d'Alacant, p. 99-114; Gulsoy, Joseph (1963-1966): "L'origen dels parlars d'Énguera i la Canal de Navarrés, Estudis Romànics, XII, p. 317-338; Hadwiger, J. (1905): "Sprachgrenzen und Grenzmundarten des Valencianischen", Zeitschrift für Romanische Philologie, XXIX, Tubinga, p. 712-731; Martí Gadea, J. (1891): "Jerga de la Canal de Navarrés", dins Encisam de totes herbes, València, p. 635-643; Martínez martínez, Bernardo (1947): "Breve estudio del dialecto enguerino", en Anales del Centro de Cultura Valenciana, VIII, p. 83-87; Casanova Herrero, Emili (1983): "Manuel Sanchis Guarner, dialectòleg", dins Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Barcelona, PAM; Casanova Herrero, Emili (2001): "La frontera lingüística castellano-catalana en el País Valenciano", Revista de Filología Románica, Vo. 18, p. 213-260; Garcia Perales, Vicent (2002): "Materials valencians de l'ALPI: comparació del Volum I (1962) amb les enquestes originals", dins Estudis del valencià d'ara, València, Ed. Denes, p. 141-171; Menéndez Pidal, R. (1904): Manual de Gramática Histórica española, Madrid, Espasa-Calpe, paràgraf 35 bis, 6, nota 1; Rosselló, Vicenç (1985): "La frontera lingüística del Caroig i la Canal de Navarrés a la llum de la toponímia", Actes del XI Col·loqui d'Onomàstica, València, Societat d'Onomàstica, XXIV. I, per suposat, la tesi doctoral de M. Sanchis Guarner sobre la frontera meridional de la llengua valenciana (que en parla, dels xurros). No li s'han fet prou estàtues a Sanchis Guarner al País Valencià...
(6ª i ¡¡¡última!!! part de la llandarra)
Que Déu vos agarre confessats... En qualsevol cas, el meu consell és que, si algú s'hi interessa de ple (coses més rares he vist), que agarre una gravadora i que se'n vaja a buscar velletes i vellets de parlar xurro.
Per acabar: no pense parlar ací ni de paelles ni de banderes. Que estiga clar.
PS: Aprofite per a demanar que, si algú té més informació sobre el viatge d'estudis que féu Sanchis Guarner amb Lévi-Provençal al Marroc a principis dels anys 30, que em deixe recaet per ací. Moltes gràcies de bestreta. I una nota panibèrica: laminero, en el castellà de Segòvia, vol dir 'llepaculs'.
Interessant tema.
Jo el xurro l'he sentit parlar a Villar del Arzobispo, on me contaren que s'havia escrit un llibre amb la finalitat de que no es perda ni el vocabulari ni les expressions. N'hi havien moltes, però no més recorde "rocha" (costa amb molta pendent).
També he sentit parlar a gent de la Canal de Navarrés i és una mescla entre el castellà i el valencià. És molt curiós.
Esperem que sàpiguen conservar-lo.
Ànim amb la mudança.
boo
Mestre Jesús, m'honora amb tanta informació. Moltíssimes gràcies per les explicacions tan detallades, per la bibliografia i per la clarividència. La propera vegada em reprimiré a l'hora d'esmentar-lo, que tampoc vull destorbar-lo de les seues obligacions. Ara bé: gràcies, gràcies i gràcies.
De res. Ego te absolvo a pecatis meis.
La paraula "mante" no és ni més ni menys que el castellà "amante" que he sentit a dir en els pobles de la Serrania de Conca (El Campillo, Enguidanos, etc ...) amb el mateix sentit carinyós que ho diuen a l'Horta de València. Per cert, jo pensava que sols ho deien en aquesta comarca ...
A propòsit de la composició demogràfica i lingüística del País Valencià al llarg de la seua història: Ahir, amb motiu del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos el 1609, Canal 9 va emetre un documental molt interessant sobre els descendents dels moriscos valencians que viuen avui al nord d'Africa. Paga la pena veure'l. M'ha sorprés el fet que hi ha pobles a Tunísia amb una arquitectura i unes formes de vida tals que semblen autèntics pobles valencians del segle XVII. I molts dels seus habitants conserven encara i amb orgull el record del seu passat valencià. No només en la memòria, sinó també els cognoms i, fins i tot, les claus de les cases que van haver d'abandonar per l'expulsió.
els nostres veïns xurros de la Iglesuela, tot i que ja són aragonesos de fet, també tenen uns quants manlleus del valencià, i de fet hi ha un llibret del parlar local per si interessa a algú. Com a curiositat dir que el meu agüelo sempre va xerrar en valencià en la gent de l'Iglesuela o Mosquerola. Me vénen al cap alguns agüelets masovers que farien anar de cap a algun filòleg.
Açò de les «claus de les cases»... Si eixes claus obrin tan bé com les claus de les cases que s'endugueren els sefardites l'any 1492, ben poques portes obriran...
Una altra hipòtesi fora la de pervivència deformada de la parla catalana dels primers repobladors arran de la de conquesta jaumina . No de bades un dels monuments ensenya de la vila és la Torre del Botxí . Encara que sembla que per poc de temps , ja l'he vista nomenada Torre del Verdugo en alguna publicació.
Efectivament, també n'he sentit a parlar, de la Torre del botxí. Però no recorde haver-la vist -conscientment-.
Un altre lloc amb parlars molt interessants, en aquest sentit, Vicent, és la zona de la Foia de Bunyol. L'àrea de Turís i rodalies em resulta interessantíssim, també. Serà qüestió de fer una visiteta. Salutacions!
A un poblet de Guadalajara vaig sentir jo dir "mante" i em vaig quedar bocabadà ...
Ciao
Joan, gràcies pel link al docuemntal de Canal 9 sobre els valencians musulmans. Ha segut per a mi molt emocionant i interessant!
"Se va poner la ropica..."
Clavat al parlar d'Anna...
Voleu dir que d'ací 100 anys no es parlarà així als pobles on hui dia es parla valencià?? :(
A Asp, Monforte del Cid i eixos pobles del Vinalopó diuen coses com " estoy arrujando -arruixant-la calle" i un munt de paraules que per mi són influència dels pobles valencians del voltants. Aragó els queda molt lluny i al seu voltant està Múrcia.
Vicentet! no pots enllaçar l'article més porc que he escrit en molt de temps i a continuació parlar del pretèrit perfet o del 'idiotalecte' xellí.
No puc aportar, però, cap impressió sobre el parlar xurro, perquè el meu xurro no és xurro stricto sensu ja que és originari de la Plana d'Utiel (kill me truck!) i, pel que fa a la parla d'aquella comarca, encara no hi ha filòleg al món que estiga disposat a estudiar-la...
Fa uns mesos fiu un post sobre el parlar d'Anna, en la Canal de Navarrés, que és el més barrejat de tots els parlars valencians churros.
Si es parlava aixina fa només unes quantes décades (els parlars churros estan sent substituïts a la carrera pel castellà estàndar), cóm seria fa uns quants segles... Tendim massa a interpretar la nostra realitat passada en funció de cóm som ara, en lloc de cóm érem abans.
Que vaja be la mudança!
Soc de pare i avis terolencs. Aporte humilment els meus records del parlar de la meua àvia, nascuda l´any 1907, i que es va criar entre el Maestrat aragonés i la Serra de Javalambre (o Chabalambre, com deia ella):
- Construccions amb caldre: Caldria comprar pan, No cal que vengas
- També feia servir molt sovint "ser menester", encara que no sé si eixa construcció és un arcaisme castellà, aragonés, català o panibèric
- Verbs: florir (en lloc de enmohecerse o florecerse, exemple: el queso s´ha florito), punxar, replegar, rosegar, rovellar, rustir, esbarar, sentir (per oir), espolsar, socarrar, esclafar
- Noms: alberchinas, bresquillas, bachoquetas, torta de llanda, rabosa, pardal, vaqueta (un tipus de cargol), cuchareta (per cullereta o cap-gros), pancha, chenullo, melico, bambolla, canillas, raval, masia, cambra, reboste, porchada i moltes més que em costa recordar perquè va morir fa vint anys.
Totes aquestes característiques es barrejaven amb nombrosos aragonesismes sintàctics i lèxics i amb un accent fort i clarament identificable. El resultat era un castellà molt roí (si el jutjàvem baix el punt de vista de l’ ortodòxia de la gramàtica castellana) del que ella s’ avergonyia perquè "soy una burrica que no ha ido a la escuela".
Mon pare, que baixà a València als 19 anys per a estudiar Dret, ja no parlava així. Tenia un castellà totalment estàndar, i ni tan sols tenia accent, gràcies a l’ accés als estudis superiors.
La castellanització ortodoxa de les comarques aragoneses frontereres amb València i de les comarques valencianes frontereres amb Aragó és un fenomen molt recent, estic d’ acord amb Masclet. El parlar dels meus avis i dels meus besavis estava més a prop del valencià-català fa 100 anys (i tenia un grau major d’ intel•ligibilitat mútua) que el que es parla ara mateix en eixes comarques. Els parlars xurros han mort.
Off topic:
Estimat Vicent,
Abelard Saragossà parla de tú, molt bé, en esta entrevista que he vist a la web de Cristians pel Valencianisme: http://www.cristians.net
Cap a la pregunta 7 o 8 (l'entrevista és molt llarga).
La veritat és que et mereixes eixa lloança.
Cordialment,
Joan
Molt bon article Vicent, molt cert!
Salutacions.
PD: He tornat de nou al meu blog! :D
La Real Academia de Cultura Valenciana hauria de proposar unes normes ortogràfiques autòctones per als parlars xurros, diferents a les normes del castellà oficial i amb un lèxic autòcton i genuí. Per exemple escriure “xiquillo” per chiquillo, sovaquiyo en lloc de sobaquillo i coses així. Seria com les normes del Puig però per al castellà xurro.
D´esta manera cada ú podria escriure el castellà com vol, sense obligar a la gent. Seria més “lliberal”.
Seria també una manera de defensar millor la personalitat i la idiosincràsia valenciana tindre unes normes pròpies i diferenciades per al castellà autòcton (possiblement d´origen mossàrab o inclús ibèric). Així tindriem més presència en el món els valencians i no ens confondrien amb altres regions de parla castellana.
Es possible que la Universitat de València s´opose. Però ja sabem lo sospitosa que és la Universitat: tot el dia estudiant. Estudien massa.
Que farien el ridícul inventant-se unes normes per al xurro?
Que més dona. Som valencians, no?
A l'últim anònim. Hi ha gent que efectivament té molt creixcut el sentit del ridícul (encara que en vergonya no es pot anar per la vida), pero no seria precisament la primera volta; ya ho han fet alguns en l'extremeny, com també en una parla de base portuguesa-gallega que només se parla en tres municipis de la província de Cáceres (pero que aixina i tot, està reconeguda per l'Unió Europea i s'ensenya en l'escola).
El problema dels parlars de frontera, que no són "ni una cosa ni atra", i que solen estar reduïts a uns pocs nuclis de població de demografia escassa i moltes voltes envellida, és que estan condemnats, be a dissoldre's en la llengua més potent de les dos que compartixen frontera, be a convertir-se en un parlar rural per a divertiment de filòlecs. Per tant, d'entrada no pareix descabellat que algú vullga convertir un dialecte rural en una llengua normativisada, si en això creu que pot perpetuar les seues característiques més notables; només fa falta que realment s'ho crega i hi haja gent disposta a seguir-lo (si de lo que es tracta és de defendre per se la pluralitat lingüística)
Un atre cas paradigmàtic és el benasqués, que segons a on mirem, és una varietat de l'aragonés, un anònim "parlar romànic", o una varietat del català que servix per a incloure la vall de Benasc en la "Franja de Ponent" o directament en els Països Catalans, com en este mapa...
Perque ací, el que no corre vola...
Un tema molt interessant, la veritat és que sempre he escoltat dir als meus amics de la ciutat de Terol fardatxo amb total naturalitat.
També resulta rellevant l´ús que es fa a Múrcia del sufix aragonés ico i inclús de moltes paraules valencianes de l´àmbit de l´horta com pésol (guisante), bajoca (judía verde) o crilla (patata).
Anònim (el de família turolenca), gràcies per eixes perletes. De vegades trobe moltes coses a la documentació medieval que dubte si són particularismes valencians dins la generalitat de la llengua catalana o aragonesismes i, pel que veig, quasi sempre es tracta de la segona opció.
Gràcies a la resta per les aportacions!
En primer lloc, et done la enhorabona pel teu interesantisim blog. Aquest article no ho habia comentat abans perquè no tenia el gust de conèixer la teua bitàcora.
Vaig a parlar-vos des de la prespectiva dels "altres valencians", els valencians d'arrel aragonesa, els de muntanya. Sóc un valencià de sang barrejada. Ma mare de Benissa y mon pare de Villar del Arzobispo. Em considere valencià pels quatre costats però eixa sang aragonesa que tinc m'ha portat, des de fa mols anys a interesar-me per la cultura i la identitat xurra. He investigat els nostres parlars, els parlars xurros i, fins i tot, com a bloger que sóc, tinc un blog sobre el tema: http://lenguachurra.blogspot.com.es/. Moltes persones estàn seguint el blog mijantjant les xarxes socials, com tu Vicent. T'ho agraisc. Tota aquesta gent s'ha implicat de debò. La cultura xurra és ben diferent a la de la resta del País y s'hauría d'haber ajudat a potenciar fa mols anys. Si el catalá del País valencià ha segut desemparat y menyspreat durant segles, imagineu-vos el xurro. Ja està profusament castellanizat. Amb tot i això, des de la meua xicoteta aportación el que pretenc es valorar i que siga valorada la nostra cultura y la nostra parla; que els mateixos xurros pugam sentir-nos part d'alguna cosa; recuperar la cultura i les nostres tradicions y pugam tindre conciència i orgull de pertanyer a aquestes comarques. Valorem totes i cadascuna de les peculiaritats valencianes, siguen d'una comarca o altra.
Ser churro de les comarques valencianes (hi ha comarques churres en la província de Terol) no equival a no ser valencians sinò a formar part d'un costat de la nostra terra que no té la mateixa cultura i parla que les comarques valenciano-parlants. Part de la tasca que hem de fer els churros és donar a conèixer-nos i retrobar, en mols casos, la nostra història i tradicions.
"Una juerte abrazadica, mantes".
Desde el País Churro Libre (el Alto Palancia), os he de comentar que, tras leer varios trabajos sobre toponímia y palabrejos de nuestra querida comarca del Alto Palancia, casi todos ellos coinciden en que, por decirlo de alguna forma, aquí se "juntó el valenciano, el aragonés y el castellano, se metieron en una bolsa, se agitaron bien, y lo que salió fue el churro".
Aunque dicho así quede poco fino, hay que decir en que realmente, en esta zona estamos muy influenciados lingüisticamente por los dos idiomas más próximos, como son el valenciano y el aragonés, pues además de ser repoblados por aragoneses muchos pueblos, luego nuestros mayores subieron durante décadas a Aragón a segar para ganarse el pan, y luego bajaban a La Huerta de Valencia a cabar naranjos. Y claro, lo que pescaban de aquí y de allí, pues lo hablaban "Chapurriau" cuando llegaban a casa, creando un "idioma" que por desgracia, hoy corre un serio peligro de extinción.
Palabras como "gobanilla" (muñeca), "arrujador" (regadora), nuestra palabra más peculiar "Rocha" (cuesta), o tantas otras, cada vez son menos habladas por las nuevas generaciones, que usan más anglicismos que la lengua de sus mayores. Solo el sufijo -ica/o lo siguen empleando como signo inequívoco de pertenencia al territorio.
En fin, a la bibliografía que aportaba Jesús, habría que añadir libros como el de "La Toponímia del Alto Mijares y Alto Palancia" de Natividad Nebot, o algunos trabajos recogidos en las actas de las Jornadas de Toponímia y Onomástica publicadas en los números 5 y 12 por la Academia Valenciana de la Lengua.
Además, hay entradas de diferentes portales de facebook, que buscan recopilar esas palabras y expresiones que poco a poco van cayendo en desuso, pero que te sacan una sonrisa cuando las escuchas, además de un grato recuerdo de nuestros abuelos, que poco a poco nos van dejando, como esta lengua.
Enhorabuena por el blog.
Publica un comentari a l'entrada