Alqueria en venda

Fa ja cinc anys que vivim a Barcelona i se'ns acaba el contracte de lloguer. Encara no sabem si ens renovaran -els administradors del rendista són tan desconfiats i 'professionals' que deuen esperar a què paguem el darrer mes per tindre-ho tot ben lligat- i en cas que ens vulguen renovar encara no sabem quina quantitat voldran pujar. Per si un cas ja estem mirant altres pisos pel barri i sort que el lloguer havia de baixar amb la crisi! Els preus estan a uns 150 euros més cars que quan trobàrem el que tenim ara. En tot cas, això és només el punt de partida d'este post, ja que xafardejant els preus dels habitatges a València en el web d'Idealista.com he trobat una alqueria en venda a la mateixa ciutat de València.

No se'n diu el nom, però sí la direcció: en el camí de l'alqueria d'Albors (que és una altra molt propera, actualment de propietat municipal), tot just entre la Biblioteca Valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis i les cotxeres de FGV, situades darreres de l'estadi del Llevant. És a dir, queda a prop de la ronda nord, però en l'espai d'horta que encara hi ha entre l'avinguda de la Constitució, Tavernes Blanques i Alboraia:

Situació de l'alqueria en venda

Desconec quin és el futur que reserva el PGOU de València per a eixa zona, però supose -potser m'enganye- que esta deu ser una de les poques alqueries que resten a la capital -sense comptar les pedanies- amb horta al seu voltant. Si teniu 80 milions de pessetes o penseu que paga la pena hipotecar-vos per una preciositat de 300 m² com eixa, ja sabeu: només heu de cridar al mòbil del particular que l'ha posada en venda fa a penes una setmana. Ací vos en deixe algunes imatges:

Seidia, Joaquim Garcia Girona i la Biblioteca Digital Castelló

Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquista
(Joaquim García Girona, València, 1920)

Arran de la tria del nom per a uns premis d'una associació de filologia he descobert dues coses ben interessants, almenys per als que estem interessats per la llengua, la història i el país. Es tracta, d'una banda, de la desconeguda obra del prevere benassalenc Joaquim García Girona, que, imbuït pel valencianisme de començaments de segle XX, va engegar una important tasca com a lingüista, tot començant el Vocabulari del Maestrat que conclouria Carles Salvador i realitzant una gran aportació al Diccionari Català-Valencià-Balear, alhora que va redactar un llarg poema èpic, a l'estil de Canigó o L'Atlàntida de Verdaguer, inspirat en l'inici de la conquesta als musulmans de les terres que formarien el nord valencià.

El poema es tracta de Seidia, que va rebre el premi dels Jocs Florals de València de 1919, essent publicat l'any següent per la Imprenta Valencianista de la mateixa capital. La narració en vers -amb 6.251 versos organitzats en un Preludi, 13 cants i un Epíleg- és d'una marcada ideologia cristiana que hui ens pot resultar aliena; tanmateix, allò més interessant del text -a banda de la seua ambició- és la llengua emprada, que parteix del seu arrelament al valencià parlat del Maestrat per tal de dignificar-lo, sense renunciar a la seua coordinació amb els parlars catalans. Com ell mateix afirmava al pròleg:

No hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que encalçaren en lo segle d'or de nostres lletres

D'una altra banda, si comproveu l'enllaç que he posat a Seidia, l'altra cosa que he descobert cercant informació sobre Garcia Girona ha estat la Biblioteca Digital de Castelló, mantinguda per la Universitat Jaume I i que compta amb diversos arxius d'imatges, mapes històrics, impresos, revistes i llibres relacionats amb Castelló de la Plana i el nord valencià en general. De ben segur, que hi tornaré per enllaçar algun dels seus documents.

Com posar enllaços, cursives i negretes als comentaris

M'ho demanava l'altre dia Masclet i crec que ja ho he explicat alguna vegada de passada, però aprofitaré l'ocasió per fer un post ad hoc sobre la forma de posar enllaços i formats dins dels comentaris. Ho hauré d'explicar a través d'una imatge, ja que també funciona per al blog i si faig tots els passos necessaris el que finalment es veu és el resultat i no el procés. Ací, doncs, el procediment per a posar enllaços, negreta o cursiva en els comentaris:

Este seria el resultat si seguim eixos passos:
ENLLAÇOS

Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana
NEGRETA
Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana
CURSIVA
Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana

Costa una miqueta de memoritzar, però si es practica amb assiduïtat finalment acabes tenint-ho ben clar.

Va de restorans

Calamar de platja a la planxa (El Cabanyal, València)

En els darrers temps, entre convits bloguers, dinars familiars i actes públics o acadèmics he conegut uns quants restaurants a la ciutat de València i la contornada La majoria d'ells han satisfet el meu humil gust, per al qual dinar fora de casa -a un bon restaurant, vull dir- és un fet prou extraordinari. No voldria, però, deixar passar l'oportunitat per destacar-ne cinc que per una raó o per altra pense que paga la pena recomanar.

En primer lloc, per ordre cronològic de visita, el Restaurant Ca Pepico, a Roca-Cuiper, del qual ja vaig parlar fa un parell d'anys i que continua en la mateixa bona línia. A continuació Casa Quiquet, a l'altra banda de l'Horta, a Beniparrell, on vam celebrar la presentació del llibre sobre la història medieval del poble, i em van sorprendre sobre manera els seus plats tan saborosos. Específicament per a sopar tinc molt bon records, d'una banda, del Che Baires al barri de Gran Via de València, un argentí amb totes les de la llei (incloent entraña, vi Syrah i panqueques de dulce de leche) i, d'una altra banda, del Nostre Bar a Russafa, on es poden trobar coses tan bones com ensalades de blat i cruixent de pernil o albergínies amb mel (i ara, a més, hi ha especialitat de gintònics a la carta).

Finalment, si voleu bon peix no ho dubteu i aneu al Restaurante El Cabanyal, d'on pertany la foto del calamar de dalt i on hi ha una matèria primera marinera espectacular; es troba, a més a més, en una casa cabanyalera molt acollidora que si no recorde malament -segons em va dir l'amfitrió Julio Cob- havia estat la d'estiueig de la família Melià -els dels hotels- abans que se n'anaren a residir a Mallorca. Això sí, vigileu: a cap d'estos llocs menjareu per menys de 20 euros per barba i si us descuideu vos en podeu anar als 40...

Very much, vine a Benimarraig

Continue fent recomanacions blogosfèriques, alhora que aprofite per realitzar una flagrant denúncia. D'una banda, el blog a resseguir és La volta dels 25 de Marc Serena, un periodista de 25 anys que està fent la volta al món i aprofita per enllaçar coses interessants o curioses d'allà on va, com esta discoteca "silenciosa" de Mont-real. D'una altra banda, el mateix Serena parlà del que indolentment denunciaré: el vi Las Falleras d'Utiel-Requena, embotellat per Marks & Spencer per a la seua venda exclusiva, empra les simpàtiques etiquetes que veiem ací baix:

A poc més de 3 euros venen la botella, o siga que deu ser vi del bo...

Els muntatges de Noveldaytantos

En la darrera actualització de novetats de la columna de la dreta vaig afegir-hi Noveldaytantos, un blog d'humor en què algú es dedica a fer fotomuntatges generalment en valencià que em semblen realment bons. Per a acabar-ho d'adobar, estan dedicant-li uns posts d'homenatge al diari sensacionalista Noticias del mundo, que ocupà una part ben divertida de la meua infància. En recomane, doncs, la lectura, i ací teniu alguns d'ells per anar fent boca:

Gran bastó o barra o bastó forrat

Com deia ahir en un comentari no és que Vent d Cabylia haja mort. Qui ha mort ha estat el meu ordinador i fins a hui o demà gastaré un de prestat en el qual tampoc vull fer moltes més coses que alçar transcripcions d'arxiu. La veritat és que l'Asus no m'ha resultat gens longeu; l'anterior Fujitsu em va durar el doble i a vore ara amb un Acer (a un terç del preu del que costaven ordinadors amb pitjors prestacions fa tres anys...)

En tot cas, mentre el rep, faré un post de supervivència amb un document contingut al manual de consell de la ciutat de València de l'any 1329. Supose que els consellers de la urbs van pensar allò de "a les penes, punyalades" i davant esta situació:

En los temps passats moltes e diverses contençons e baralles sien estades en la dita ciutat, les quals alcuns a penes s'entrameten de departir e per aquella raó o occasió moltes nafres e morts se'n sien enseguides.

Van optar per ordenar açò:

Que tot hom qui habit en la dita ciutat o en los ravals d'aquella sia tengut de tenir o tinga un gran bastó o barra o bastó forrat derrera la sua porta, axí en alberch o casa com en obrador, per tal que, si en lo vehinat baraylla se esdevenia, aquells qui pus aprop seran de la dita bataylla encontinent isquen ab los dits bastons o barres per departir la baraylla. E, si departir no la poran e d'aquèn nafres o morts esdevengudes seran entre los baraylladors, que retinguen lo malfeytor, lo qual sia menat a la presó. Et, si aquell en aquell instant retenir no poran, segesquen aqeull cridan "prenets-lo, prenets-lo, que aytal malefici ha feyt". E com pres serà, sia menat a la dita presó, per ço que prenga la justícia que merexerà segons fur e raó.

Això indica, d'una banda, que la València medieval semblava realment un salvatge oest -però sense armes de foc-, i, d'una altra banda, que si encara férem cas a aquella ordenació jo podria haver donat bon compte final de l'ordinador espatlat amb una garrotada...

On són els difunts inhumats a València?

Algú ha deixat una pàgina web oberta als ordinadors de l'Arxiu Municipal de València. Una de ben interessant: el localitzador de difunts als cementeris de la ciutat online. Cerques pel primer cognom o pels dos si es tracta d'un cognom prou comú i voilà, allà que el trobes. Esta, per exemple, és la localització de la tomba de Vicent Blasco Ibáñez al Cementeri General, tot i que també estan indexats els del cementeri del Cabanyal, de Benimaclet, etc.

Superficial Friends!!

Anava a explicar que esta setmana, d'excursió pels arxius valencians, estaria totalment desconnectat del blog ja que no queda una bona ànima veïna d'on enganxar-me a internet. Tanmateix, sembla que almenys a estonetes sí que tindré connexió, així que aprofitaré per enllaçar una sèrie d'animació que em va sorprendre ahir al canal Buzz d'Ono: Superficial Friends. Es tracta d'una paròdia àcida i cruel sobre el món frívol de les celebrities estadounidenques: una mena de revista Cuore però en bèstia, amb dibuixos animats i basat en les figures de Paris Hilton, Lindsay Lohan, Nicole Richie i les germanes Olsen. La llàstima és que per internet no he pogut trobar cap versió doblada ni subtitulada, però vos en podeu fer una idea amb el següent capítol en anglés i la transcripció de l'inici de cada un d'ells segons la seua versió castellana:

Congregadas en el Gran Salón de la Anorexia están cinco de las más importantes celebridades del mundo dedicadas en cuerpo y alma a fomentar el egoísmo y las desigualdades sociales. Lindsay Lohan, Paris Hilton, Nicole Richie y las gemelas Olsen, son las Superficial Friends, cinco amigas dotadas de fantásticos superpoderes, como la frotación de piernas o el vómito radioactivo, que lucharán contra todo aquel enemigo que pretenda acabar con su particular visión del mundo.

Del nord al sud (d'Europa)

Universitat d'Utrecht (300.000 habitants), la més gran dels Països Baixos

Tornat d'Utrecht pense en la disjuntiva de sempre: Al nord unes ciutats ben pensades, de vianants i amb bons transports, un paisatge racional, cuidat i sense centenars de grues, una economia potent, diversificada i que distribueix rèdits; al sud unes ciutats on ens domina el cotxe i els transports van com van, un paisatge desbordat per la construcció i una economia fortament dependent d'uns pocs sectors. Tanmateix, al nord hi ha un clima variable tirant a fred, un tipus de menjar genèric i despersonalitzat i una vida tranquil·la sense massa festa que contrasta amb el nostre clima calorós, la riquesa i la varietat de la nostra gastronomia i l'animositat del nostre ambient festiu. Amb què ens hem de quedar? Jo ho tinc clar, però no podria haver un terme mitjà?

La vila d'Alacant en 1367 (II)

Els estralls de la guerra

Com vaig explicar en l'anterior post els habitants de la vila d'Alacant encara patien en 1367 les conseqüències de la guerra oberta entre els monarques de Castella i d'Aragó des de 1356. Aquell mateix any, en les Corts valencianes celebrades pel febrer a Castelló de la Plana, els síndics alacantins recordaven el saqueig de la vila en 1364 i explicaven que havia quedat buida després de la mort, segrest, fugida o vagareig indigent de la major part dels seus habitants:

Quan la dita vila fou entrada a espasa fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo regne de Granada qui se'n portaren moros, que aquelles poques persones que·s salvaren [...] isqueren en camissa nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte.

Amb tot, per tal de no perdre el control total del sud del regne, Pere el Cerimoniós havia ordenat als antics habitants d'Alacant, per manament e prechs, que tornaren a la vila, tot i que després de les tribulacions e destruccions que diverses vegades e en diversos temps havien patit continuava quasi deserta, que no·y són a present LX pobladors. De 1.000 a 60 pobladors: eixe era el balanç de la guerra per a Alacant. I, de més a més, els 60 que havien tornat continuaven experimentant els atacs dels castellans i dels musulmans, que procedien a fer noves captures:

Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no·y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, en axí que per la poca gent que·y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que·y són tornades.

Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defensar-se ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament anaven aconseguint dia a dia:

En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat senyor e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió.

Cal dir, en tot cas, que estos escenaris dantescos conformen un lloc comú en les descripcions realitzades pels diversos síndics municipals a l'hora de guanyar les gràcies reials. Tanmateix, la desestructuració de la vila era innegable, així com el patiment dels seus habitants. L'ordre sobre els plors i els crits de les dones i els xiquets que comentàvem l'altre dia ho confirma. Afortunadament, la majoria de nosaltres no hem conegut els patiments causats per les guerres...


PS: Perdoneu si no conteste els comentaris, però els membres d'Harca hem marxat a Utrecht.

La vila d'Alacant en 1367 (I)

Castell d'Alacant

Primavera de l'any 1367. Feia més de 10 anys que la guerra havia arribat al sud de les terres valencianes. Era el conflicte més llarg i cruel que es recordava a la governació d'Oriola des de la seua incorporació al regne de València a començaments del segle XIV, després que Jaume II conquerira el regne de Múrcia. De fet, aquella conquesta subjeia en la confrontació oberta pel rei de Castella, que aspirava a reincorporar al seu domini els seus antics territoris. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx havien estat, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs on preferentment s'havien enviat els cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General pagaven per tal de defensar la terra.

Tanmateix, durant l'hivern de 1365 l'abast de l'ofensiva del rei castellà Pere el Cruel superà la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés Pere el Cerimoniós. A l'interior va caure Castellfabib, al sud, després d'un saqueig aterrador, Alacant. Amb tot, uns mesos després uns pocs valents -molt pocs- decidiren tornar a la vila, tot i que aquella continuava sent una zona inestable. Els atacs ocasionals seguien colpejant Alacant i era necessari defensar-la amb totes les forces possibles. Per això, en maig de 1367 el comú de la vila decidí realitzar una petició que encara hui en dia aborrona en llegir-la: demanaren que cada vegada que la vila fos atacada hi romangueren els hòmens però les seues dones i fills pogueren ser traslladats a altres llocs per tal que aquells no s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada pel Cerimoniós:

En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs o molt oppreses los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants), se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs.

En conseqüència, el rei atorgava finalment la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari:

A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses.

El rastre que havia deixat i continuava deixant la guerra era terrorífic. En el proper post observarem com els habitants d'Alacant, per aquell mateix any de 1367, recordaven la destrucció de 1364 i les tribulacions que patien d'anys ençà.

La codificació del valencià a l'ISO i "The Ethnologue"

Àrees de població majoritària d'asturgalaicolleonesos,
bascons, castellans, aragonesos i catalans durant el segle XIV

Durant la llarga conversa bloguera sobre l'AVL que vam mantindre Vicent Terol, Joan i jo, vaig comentar de passada un exemple que mostrava que, tot i les dificultats de caire polític interposades per aquells que volen continuar tenint en l'anticatalanisme un recurs ben a la mà, l'actuació de la institució és un fre legal als intents secessionistes dels valencians que, bo i trencant la tradició valencianista contemporània que naix en Teodor Llorente i culmina en les Normes de 1932, es mostren disconformes amb la normativització comuna a la llengua parlada als territoris que van ser colonitzats majoritàriament per catalans al llarg de l'edat mitjana.

En concret, l'exemple era el rebuig del SIL a la petició realitzada per determinades persones amb l'objectiu de diferenciar "català" i "valencià". Ho explicaré amb més detall. El Summer Institute of Linguistics (SIL) és una institució privada nord-americana que recopila i difon informació sobre totes les llengües del món. Amb seu a Texas i nascuda en 1934 amb la finalitat de traduir la bíblia a totes eixes llengües, s'ha convertit en un organisme de referència mundial -consultiu per a l'ONU i la Unesco- gràcies a la seua extensa i rigorosa base de dades The Ethnologue: Languages of the World, en estreta relació amb la confecció de la norma ISO 639 de l'Organització Internacional per a l'Estandardització, que atorga codis per a la representació dels noms de llengua.

Així les coses, això era i no era que en la calorosa primavera de fa dos anys, concretament el 6 de juny de 2007, Juan Carlos Micó, professor de Matemàtiques de la UPV, va llançar una primera pedreta contra la representació de la llengua valenciana amb el codi [ca] i [cat] que feien servir el Summer Institute of Linguistics i la norma ISO 639. Uns dies després s'hi afegí el seu company de professió a la UV Antonio Caselles, tot i que finalment, entre el 11 i el 15 de juny, els membres del SIL també reberen informacions en contrari de cinc persones (Lluís Hurtado, Jaume Fargas, Jordi Redondo, Josep Jaya i Daniel-Ricard Soriano -!-) que els donaven notícia del conflicte polític entorn de la llengua així com de les ordenacions legals i sentències judicials al respecte.

Les dos setmanes subsegüents els partidaris de la secessió anaren desfilant per la safata d'entrada del gestor de correu del codi ISO, enviant fins a 39 missatges més. La majoria eren professors de la UPV (Armando Soler, Antonio Sanchis, Carlos R. Sánchez, Tomás Peiró, Eduardo Gilabert, Enrique Miró, Eugenio Pellicer, Albert Marín, Teresa M. Pellicer, María José Moreno, José P. Garcia, Antonio Sanchis, José Luis Manglano i Mónica Catalá), però també n'hi havia professors d'anglés i castellà (Teresa Puerto, Enrique Planells, Miquel Àngel Lledó, Marta Lanuza i Natividad Nebot), professors universitaris a Puerto Rico (Vicente Reynal i José Carlos Rubio), metges (Vicente Serra, Francisco Tarazona), periodistes (Juli Amadeu Àrias) i altres particulars (Vicente Moret). La traca final arribà el 30 de juny, quan sembla que algú de la RACV passà la vesprada, des de les 15:15 h. fins a les 21:04 h., enviant missatges amb el suport i els currículums dels principals acadèmics (a banda de Voro López, que havia escrit personalment uns dies abans, eren Juan Lladró, José Aparicio, Federico Martínez Roda, José Climent, Vicente Luis Simó Santonja, Amparo Cabanes, José Vicente Gómez Bayarri, Manuel Chueca, Luis Lorente, José M. Jiménez de Laiglesia, Pere Vernia, Benjamí Narbona i José Luis Medina).

Després d'aquell allau (fixant-nos en el percentatge de noms propis en valencià trobarem indicis ben interessants) els responsables del SIL pogueren descansar i unes quantes setmanes després, el dia de Sant Llorenç de l'any 2007, feren pública la seua decisió final. Malgrat la posició de la RACV i l'ampla majoria de persones que havien subscrit i exposat les seues raons per a diferenciar el valencià del català, s'atengueren als documents legals aportats per les cinc persones que explicaven la posició contrària, és a dir, el dictamen de l'AVL sobre la denominació i l'entitat del valencià i una de les sentències del Tribunal Suprem sobre la unitat de la llengua:

The Real Acadème de Cultura Valenciana (Royal Academy of Valencian Culture) strongly endorses the request to separate Valencian from Catalan. In contrast, the Consell Valencià de Cultura (Valencia Counsel of Culture, an official advisory body for the Valencia Regional Government), as well as the Acadème Valenciana de la Llengua (Valencian Academy of Language) have made statements that support a unified conception of the “language system” historically spoken in the eastern region of the Crown of Aragon which included the autonomous regions of Catalonia, Valencia, and Balearic Islands, as well as the nation of Andorra), while fully supporting the use of Valencian as the proper legal name of that language within the Valencian Community (AVL, 2005).

The Valencian courts and Spanish Supreme Courts, having considered several matters of jurisdiction and certification of language use and instruction, decided that the question of whether distinction should be made between Valencian and Catalan should be determined based on linguistic criteria, concluding that the weight of linguistic evidence does not support distinguishing Valencian as a separate language. (Spanish Supreme Court, Third chamber, Law 21722/2006).

En definitiva, la petició de distinció fou rebutjada i el SIL determinà not to approve the request to redefine [ca]/[cat] as a Macrolanguage, and introduce two new code elements for the specific varieties, Catalan and Valencian. Argumentaren alhora que és més consistent considerar el valencià com una variació dialectal de la llengua representada amb el codi [ca] i [cat], la qual no necessàriament té el nom exclusiu de "català" sinó que, de fet, la base de dades The Ethnologue el denomina Catalan-Valencian-Balear (la raó és que probablement eixa classificació es va fer en temps de la publicació del Diccionari, ja que fins i tot també arreplega una altra denominació de l'època com a nom alternatiu: Bacavès).

Tot plegat, doncs, les disposicions de quatre institucions oficials no privativament catalanes -el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura- foren les eines bàsiques emprades per a mantindre la unitat de la llengua sense renunciar a la seua diversitat de noms. D'una altra manera, sense l'existència d'aquells instruments legals, la cosa hauria sigut més complicada a l'hora d'emetre valoracions internacionals. Per tant, almenys en este cas, l'AVL va servir clarament per situar la llengua en la via tradicional del valencianisme majoritari a l'hora d'impulsar la recuperació del valencià: normativització comuna, policentrisme i diversitat de noms.

Hi haurà sempre, però, el que els partidaris de la secessió consideren el gran problema: la predominança final del nom de "català" a nivell internacional. Particularment, la meua posició "ideal" -la realitat és molt més complicada- és clara al respecte: "valencià" a nivell valencià (tenint clar que té el mateix origen i és la mateixa llengua que la que parlen catalans i balears), "català/valencià" a nivell estatal (a ser possible amb un estàndard comú per als documents estatals en la nostra llengua), i "català" a nivell internacional (bàsicament per raons etimològiques: la llengua prové originàriament de Catalunya i per tant eixe sembla el seu nom de conjunt més adient, lògic i raonable). Quin problema hauria d'haver així per a totes les bandes? Una llengua unida alhora que respectuosa amb la tradició i la percepció dels valencianoparlants (clara, segons el CIS).

El problema, al remat, és que no vivim en un món ideal i tot, al cap i a la fi, depén d'ideologies enrocades que pareixen interessades a perpetuar el conflicte "fins a la victòria final"...

Més sobre futbol i identitats: la selecció espanyola

Natxo Sorolla ha continuat "jugant" amb les dades de l'enquesta del CIS de la qual parlàvem l'altre dia sobre el futbol i la ideologia. En esta ocasió ha realitzat un gràfic en què classifica les aficions dels diversos clubs de futbol en funció de la seua ideologia i del seu interés a la selecció espanyola. Els resultats són nítids per al cas valencià: com ja havíem comentat l'afició del València és la que se situa més a la dreta de totes les de l'estat, però ara s'afig la dada que és, a més, la més interessada per la selecció espanyola, seguida per les aficions del Real Madrid, l'Sporting de Gijón, el Racing de Santander, l'Atlético de Madrid i l'Espanyol de Barcelona (que al seu torn és juntament amb el Real Betis l'afició que es qualifica d'esquerres més seguidora de la selecció d'Espanya). En el pol oposat, com era d'esperar, se situen l'Osasuna, l'Athletic de Bilbao i la Real Sociedad. Espere que amb el seu permís, ací el teniu:

Natxo Sorolla. Xarxes socials i llengües

Valencia's Mayor, in the News

Hola Valencia, des de febrer de 2008

Durant un temps vaig pensar que els autors del blog en anglés Hola Valencia havien estat contractats per l'agència de turisme de la ciutat, com ja va passar fa un parell d'anys amb el blog Valencia está de moda, que contava la història d'una xica que anava ensenyant la millor cara de la capital sota la falsa aparença d'un blog personal. Tanmateix, tot i que sorprenga la capacitat de Mike i Juergen per a no perdre's ni un acte festiu o cultural i per a conéixer tots els racons de la ciutat, sembla que no, que el seu treball és realment independent i privat. La prova definitiva ha arribat fa uns pocs dies: encara que normalment mai no parlen de política, han fet un breu sobre la presència de Rita Barberà a tots els mitjans de comunicació arran del cas Gürtel, cosa impensable si tingueren algun tipus de relació amb l'administració pública. És curiós, a més, veure com es percep des de fora la frivolitat amb què es parla dels regals als polítics en el nostre cas. El post acaba amb estes paraules:

The question, though, is whether anything will come of it. Someone explained to me that corruption was such an implicit part of the government under Franco that a lot of older folks don’t even bat an eye when it happens in the present day. For that reason, this sort of wrong-doing might not be punished at the polls until a younger, less cynical generation assumes more power.
(La qüestió, en tot cas, és saber si alguna cosa eixirà de tot açò. Algú m'explicà que la corrupció era una cosa tan implícita al govern amb Franco que molta de la gent major ni s'immuta quan passa hui en dia. Per això, esta classe de malifetes podria no ser castigada en les urnes fins que a una generació més jove i menys cínica assumisca més poder).

Futbol, identitats polítiques i territorials

El sociolingüista matarranyenc Natxo Sorolla extractà despús-ahir les dades d'una enquesta del CIS de 2007 en què es preguntava per la identificació dels ciutadans amb els diferents equips de futbol. S'ha pres la molèstia de classificar les dades per territoris i els resultats són, si més no, interessants. Els podeu trobar al seu post, però ací en destacaré uns quants punts. En primer lloc, els referents a la rivalitat Real Madrid vs. FC Barcelona:

• Un 58,5% de ciutadans de l'estat són madridistes (un 32,8%) o barcelonistes (un 25,7%).
• Només hi ha tres territoris on els aficionats barcelonistes superen els madridistes: Catalunya (76% vs. 15%), Canàries (37% vs. 29%) i el País Valencià (21% vs. 20%).
• A Madrid la diferència relativa és més gran en favor dels madridistes (60% vs. 8%), però hi ha una menor concentració de l'afició que a Catalunya (76% vs. 15%) en haver fins a un 21% de seguidors de l'Atlético de Madrid.
• A les Illes Balears hi ha més madridistes que barcelonistes (36% vs. 26%, per un 29% de mallorquinistes)

A estes dades s'hi poden afegir les que ressalta Toni Rodon al seu blog col·lectiu El Pati Descobert, que va ser l'origen del post de Sorolla. Hi arreplega l'afició a un o a un altre dels dos grans equips en funció de la tendència política, amb uns resultats que intuíem però que fins el moment no havien rebut suport estadístic. La dreta simpatitza amb el Madrid mentre que l'esquerra ho fa amb el Barça:

• El 50% dels que se situen en l'extrema dreta (9-10 sobre 10) es declaren madridistes per un 18,8% de barcelonistes.
• El 41,3% dels que se situen en l'extrema esquerra (1-2 sobre 10) són del Barça per un 20,3% del Madrid.
• Entre els que votaren PP el 2004 hi ha un 46% de madridistes per un 13% de barcelonistes.
• Entre els que votaren PSOE hi ha encara una majoria de madristes, situada en el 36% vs. el 26,3%
• Entre els que votaren IU, EU o ICV hi ha ja una majoria barcelonista: 29,4% vs. 25,5%.
• Entre els votants de CiU i ERC hi ha una aclaparadora afició barcelonista: 84,6% vs. 7,7% en el primer cas i 93,1% vs. 3,4% en el segon cas.
• Entre els votants del BNG hi ha una majoria madridista: 30,8% vs. 15,4% (la resta es reparteix entre un 30,8% del Celta, un 15,4% del Deportivo i un 7,7% d'equips locals).

En segon lloc, hi destacaré les dades relatives al País Valencià, on hi ha una presència de valencianistes declarats major de la que em pensava:

• Hi ha un 46% de valencianistes i, com ja he apuntat, un 21% de barcelonistes i un 20% de madridistes (resta només un 13% que supose que es reparteix entre el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.).

Amb tot, després de les Illes Balears, em pareix que som el territori no pertanyent històricament a la Corona de Castella on hi ha menys concentració de seguiment en un equip de la terra i, en conseqüència, una major afició relativa als dos grans de fora:

• A Navarra el 91% dels aficionats són de l'Osasuna, a Catalunya el 76% són del Barcelona, a l'Aragó el 72% són del Real Zaragoza, a Euskadi el 64% són de l'Athletic de Bilbao, a Galícia el 57% són del Celta o del Deportivo, al País Valencià el 46% són del València i a les Illes Balears el 29% són del Mallorca.
• A Navarra el 9% són d'altres equips (i en bona part ho seran de l'Athletic de Bilbao), a Catalunya el 15% és del Madrid, a l'Aragó el 28% és d'altres equips, a Euskadi el 36% són d'altres equips (i vora la meitat seran de la Real Sociedad), a Galícia el 36% són del Barça o del Madrid, al País Valencià ho són el 41% i a les Illes Balears ho són el 62%.
• Amb tot, en dades globals el València és el tercer equip d'Espanya: 32,8% del Madrid, 25,7% del Barcelona, 5,3% del València, 5,1% de l'Athletic de Bilbao, 4,3% de l'Atlético de Madrid, 3,3% del Betis, 2,7% del Zaragoza, 2,3% del Sevilla, 2,2% del Celta, 2,2% del Deportivo i la resta per davall del 2%.

Finalment, pel que fa a la tendència política, entre els valencianistes hi ha una clara majoria sociològica de la dreta:

• Un 59% es declaren de dretes per només un 14,1% d'esquerres (un 14,4% de centre i un 12,5% que no es defineix). En detall hi ha: un 36,8% d'extrema dreta, un 22,2% de dreta, un 14,4% de centre, un 10,8% d'esquerra, un 3,3% d'extrema esquerra i un 12,5% que no sap o no contesta.
  
• Els aficionats que es consideren d'extrema dreta (9-10 sobre 10) es concentren únicament en 7 dels principals equips de l'estat (la resta no tenen aficionats que es declaren d'extrema dreta). Són el Madrid, que concentra el 50% dels que diuen que són d'extrema dreta, el Barcelona amb un 18,8%, el València amb un 15,6% i a molta distància amb un 3,1% l'Atlético de Madrid, el Betis, el Zaragoza i el Racing de Santander.

En conjunt, doncs, les dades són ben interessants. D'una banda, com dic, m'ha sorprés que vora la meitat dels aficionats valencians siguen del València; com destaca Toni Rodón d'un article de Ramon Llopis sembla que amb la creació de l'Estat de les autonomies s'ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial. D'una altra banda, però, la majoria sociològica de la dreta entre els aficionats valencianistes ve a reforçar dos idees centrals de l'evolució política valenciana dels darrers anys: l'esquerra s'ha allunyat dels símbols territorials propis bastits durant el procés autonòmic (i no entre ni isc en si ho hauria de fer o no, simplement constate), mentre que la dreta ha assumit i s'ha adherit sense problemes a tots aquells símbols externs privativament valencians (una altra cosa és que això no haja implicat de fet cap política de valencianització o de vertebració del país i encara una altra cosa és si eixa regionalització dels símbols es pot transformar en valencianisme nacionalista o no).


Addenda: Exemples d'actes polítics de dos equips de futbol que volen transmetre una determinada ideologia identitària més enllà de l'afició esportiva (ens en sortirem?).

Acte organitzat al Camp Nou per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua
Catalana el 22 d'octubre de 2005 en un partit entre el Barcelona i l'Osasuna.
L'acte mostrà un mapa polític (no lingüístic), s'acompanyà de símbols nacionals
com ho són les banderes i es clogué al crit de "Visca els Països Catalans lliures".

Tifo preparat per la penya Yomus en el partit entre el València

i el Barcelona del 12 de març de 2006 en resposta a l'acte anterior.
(Foto de Not forgotten).
Per oposició, en les llegendes que hi en cada imatge es respon a
tots els punts: "una terra" (un mapa polític), "un regne" (una història),
"una senyera" (un símbol propi), "una llengua" (diferent a la catalana),
"un escut" (un equip de futbol). I front al projecte de ruptura amb Espanya
representat pels Països Catalans una bandera espanyola rematant el tifo.

"Om gaver til politikere" (Sobre els regals als polítics)

Assistisc atònit, admirat, estupefacte, commogut i fascinat a l'espectacle de declaracions que ha amollat en els darrers dies la plana major del Partit Popular de la Comunitat Valenciana a tall dels regals als polítics realitzats pel Bigotes i companyia. Primer Rita Barberà demana obrir diligències contra Zapatero en equiparar un pot d'anxoves portades per un president autonòmic als 30.000 euros en trages regalats per una empresa que contracta amb l'administració complimentada. Després Esteban González Pons justifica la donació de regals d'eixa mateixa empresa a la pròpia alcaldessa de València en el fet que tothom rep regals per Nadal. Finalment, en la mateixa línia festivonadalenca, Rafael Blasco afirma que prohibir la donació de presents als polítics seria tant com suprimir els Reixos, ja que resultaria pervers i ridícul començar a analitzar tots i cadascun dels dons realitzats.

Tanmateix, acostumats com estem al panorama polític nostrat, el més sorprenent no és que bona part dels implicats reaccionen amb unes explicacions tan puerils i vergonyants (almenys per part dels polítics valencians, puix els madrilenys com Pío García-Escudero o Esperanza Aguirre han afirmat que ells sí que tornen els presents de gran valor que reben). El més sorprenent, com deia, no és eixa reacció sinó l'opinió de periodistes, comentadors i ciutadans en general, que es mostren a grans trets plenament aferrats a les seues pròpies adhesions partidistes, sense arribar a una anàlisi mínimament objectiva de la qüestió. Ahir, per exemple, llegia una columna de Manuel Alcántara a la contraportada de Las Provincias en què afirmava coses com esta:

Unos trajes o un bolso, por muy caritos que sean, no alcanzan la categoría de soborno. ¿Qué puede hacer el señor Camps más que ponérselos?, ¿y qué puede hacer la señora alcaldesa, más que decir que eso de Rita, Rita, lo que se da no se quita?

Evidentment que no arriben a la categoria de suborn directe com, per exemple, ho seria el pagament d'una comissió a canvi d'una adjudicació. Això ja ho diu l'acte del TSJCV, que imputa Camps, Costa, Campos i Betoret per suborn impropi passiu, ja que la finalitat dels regals no seria rebre una contraprestació concreta sinó complaure'ls per a obtindre genèricament el seu favor i el bon tracte corresponent, amb totes les implicacions posteriors que això podia comportar (i que s'intueixen en la meteòrica carrera de l'empresa Orange Market al caliu de l'administració valenciana).

La solució a totes estes disquisicions banals i interessades és tan fàcil com la que deixava caure Isabel Coixet en un article al suplement dominical d'El Periódico fa vora un mes, quan el tema dels regals no havia adquirit les dimensions que ha pres durant els darrers dies. Proposava la imitació de la legislació danesa sobre la qüestió, que, segons deia, només permetia la donació als polítics d'un formatge, amb l'obligació de declarar-lo fiscalment en l'exercici corresponent. Més tard El País ha detallat que en ocasions molt especials es permeten regals com un llibre, una pastilla de xocolate o una botella de vi, el que no impedeix que la seua siga la normativa més estricta del món per al país menys corrupte del món segons les estadístiques de Transparency International.

De fet, si els valencians tenim l'aquari més gran d'Europa, el balneari d'aigua marina més gran d'Europa, el camp de pràctiques de golf més gran d'Europa, l'hotel més alt d'Europa, la muntanya russa de fusta més gran d'Europa, la segona dessalinitzadora més gran del món, el forn de ciment més gran del món, potser el funicular més llarg del món i els grans esdeveniments ens fan els més moderns, excel·lents, referenciats, desenvolupats, rics i pròspers del món, no sé jo per què no hauríem de tindre també la legislació sobre regals a polítics més avançada del món, la galàxia i l'univers. Ja tarden les Corts Valencianes a fer un Projecte de Llei que ens situe a l'avantguarda de tots i de tot. I després ja no podran vindre de Madrid a fotre'ns amb conspiracions antivalencianes!

"Debates"

Debats, 104: Estiu 2009

Ahir va caure a les meues mans el darrer número de Debats, la revista editada per la Institució Alfons el Magnànim, l'organisme encarregat de les publicacions i la gestió de les activitats culturals de la Diputació de València. Era un monogràfic sobre el rei Alfons el Magnànim conformat a partir de les contribucions realitzades en el congrés que organitzà l'any passat la mateixa Diputació al voltant de la seua figura, en commemoració del 550 aniversari de la seua mort. Peguem-li una ullada a l'índex:

ESPAIS: "El Mediterráneo en la época de Alfonso el Magnánimo". David Abulafia, "El siglo XV, fulgor y decadencia de lo valenciano". Ricard Bellveser, "Relaciones de Alfonso el Magnánimo con la ciudad y el Reino de Valencia". Ramon Ferrer, "La política italiana de Alfonso el Magnánimo". Guido d'Agostino, "Alfons el Magnánim i el Regne de Valencia". Antoni Furió, "La nobleza valenciana en la política expansionista de Alfonso el Magnánimo". Jorge Sáiz

QUADERN: "La expansión hacia Napóles y las Dos Sicilias. La arquitectura de la Corona de Aragón". Felipe Garín, "La pintura en tiempo de Alfonso el Magnánimo". Joan Aliaga, "Creadores del libro en la corte de Alfonso el Magnánimo". Francisca Aleixandre, "Alfonso V, el Magnánimo y San Vicente Ferrer". Alfonso Esponera, "Alfonso el Magnánimo y la canonización de San Vicente Ferrer". Vito T. Gómez García, "San Vicente y las minorías religiosas". José Hinojosa, "Alfonso el Magnánimo y la Iglesia: Calixto III papa Borja". Miguel Navarro

ENCONTRES: "Sensibilidad artística y geopolítica (Estampas de la Valencia del Magnánimo y de Jan van Eyck; un viaje a la memoria)". Eduard Mira

FINESTRA: "Les lletres a la cort del Magnànim". Robert Archer, "Alfonso el Magnánimo y la poesía aragonesa". Concepción Salinas

Noteu alguna cosa? De 16 articles només 2 en valencià. Un 12,5%!! I no dic jo que Concepción Salinas, Vito Gómez, David Abulafia o Guido d'Agostino, que no són valencians, hagen de fer l'esforç de aportar els seus textos en la nostra llengua. I, en tot cas, encara que es presenten en castellà suposadament per a això hauria de servir la tasca editorial de la revista: per a fer una cosa tan senzilla com traduir-los al valencià, una llengua que necessita del prestigi social que poden oferir les institucions públiques -i encara més les culturals- per tal de no acabar morint arraconada com pareix que molts desitgen. Únicament un anglés, Robert Archer, i Antoni Furió fan els seus textos en valencià...

D'altra banda, també destaca la presència de fins a tres eclesiàstics cristians, el que tampoc és d'estranyar en una revista que fa a penes tres anys va acollir un monogràfic pràcticament antiislàmic. Desgraciadament, sembla que els pressupòsits amb els quals es va presentar la revista ara fa 27 anys s'han anat desdibuixant amb el temps:

La revista DEBATS, que ara presentem, vol ésser un reflex d'aquesta manera de fer cultura, que trenque les fronteres del país i capgire tots els qui vulguen arraconar les nostres preocupacions a l'àmbit de la polèmica de veïnat. Treballarem, dones, en l'aprofitament teòric, la informació i el debat crític per a tenir un coneixement mes acurat i precís deis fenòmens i moviments socials que es produeixen al País Valencià en el seu context espanyol i internacional. (1982)

Joves malifetes

Bala de palla i tonell (Castelló d'Empúries, Dacrous)

Ara més que mai, la meua vida s'ha convertit en un full d'arxiu. No faig una altra cosa que consultar registres de la Cancelleria reial o mirar i remirar Lletres Closes i Comunes de l'escrivania municipal de Barcelona. Com diu l'Apòstata i diuen per ací, vaig de bòlit (per cert, això és un bòlit). No conec els fitxatges del València per a la propera temporada, no tinc ni idea de com és el nou finançament autonòmic i no sé què passa exactament al món. Transcric i transcric per a començar a organitzar tota la informació extractada d'ací unes poques setmanes. Per això el blog s'ha reduït a tres matèries bàsiques i rapidetes d'escriure: música, blogosfera i els documents amb què estic treballant.

Haurem de continuar així durant una temporadeta i en eixa línia hui citaré un parell de cartes enviades als consellers de Barcelona pels seus oficials a dos viles que eren propietat senyorial de la ciutat durant el segle XV. En primer lloc, un cas que m'ha recordat un post del blog Eixa altra Edat Mitjana en què Jero Méndez parlava de la jovenalla que anava en cercavila pels carrers de la Tàrrega de l'any 1325. En este cas, qui anava corrent per Castelló d'Empúries en 1434 era un grup de mossos que segons deia el batle local, volents mostrar lur vana juventut, trastejaven per la vila:

Anaven armats per la dita vila, rodant botes per lo carrés e entrevessant los bancs, hoc que pijor és, que com atrobaven nagun per vil·la tiraven las spases, e els fien passar per lo mig d'ells, de què vench a mi gran clamor per molts habitants de aquesta vil·la. E com yo, vahent que tals cosas no eren per supportar, una nit me mís per vila e atrobí los jóvens e aquells de fet descerní.

La segona cita correspon al mateix any però a la vila de Flix, a la ribera de l'Ebre, un dels pocs llocs de Catalunya on els cristians coexistien amb els musulmans, tot i que, pel que sembla, els primers se n'aprofitaven de la condició minoritària i minoritzada dels darrers. Segons informava el batle de Flix als consellers de Barcelona dos joves cristians d'entre 12 i 13 anys maltractaven un moratell de la seua edat i havien amenaçat de matar-lo fent xantatge al pare, que, tot i ser pobre, havia hagut de pagar més de 20 florins per evitar-ho. La situació, deia l'oficial, es devia en part a la permissivitat de les autoritats barcelonines amb els excessos cristians, tot posant com a exemple un cas succeït deu anys abans:

Un fadrí christià de pochs dies asajà de matar un moratell lo qual era axí matex de poch tems. Lo moratell, no guardant-se del dit christià, abaxà en terra per girar una çíquia d'aygua e, con fo bax, ab una pedra donà-li tants colbs fins que·s pensà fos mort e fogí.

Al cap de dos anys, tanmateix, a pregàries del poble lo christià tornà e foren amichs, però lo pare del moro romàs endeutat per la despesa de les nafres de son fill, que dix l'asesor que los béns del pare no eren obligats ab les malícies del fill. Per això, el batle demanava ara que no passara el mateix i que es castigara els pares dels fills que havien fet xantatge, ja que ell, com a bon i expert administratiu que era, sabia que los moros donen renda a senyor tots dies e són bons vassalls e profitosos a senyor. És a dir, que per la seua mateixa condició de minoria ètnica, se'ls podia explotar amb més duresa que als cristians. De fet, els en podia donar un altre exemple, ell havia servit en la batlia del comtat de Prades durant dotze anys i, allà, els comtes i els seus oficials defenien a tort i a dret les vexacions fetes contra jueus i musulmans:

Hon se trobaben colpables, lo senyor los pelava en tal forma que estaven pla.