divendres, 14 de novembre del 2008

Entorn de "Barres i Corones"

Ahir es va fer la presentació oficial del llibre de Pau Viciano Barres i corones al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València. Evidentment, com que ara estic a Florència, no hi vaig poder assistir, però l'ocasió em servirà per comentar uns quants textos que s'han publicat durant les darreres setmanes entorn de la qüestió de la senyera. El post és dels llargs, o siga que qui estiga cansat de senyera no cal que continue....

Cronològicament el primer escrit a aparéixer fou un article d'El Temps signat per Núria Cadenes (el podeu llegir ací i ací). Comença de forma ben esbiaixada (la ciutat de València es va incorporar a la corona catalana...), i continua citant un dels paràgrafs que precisament més em van molestar de l'obra de Viciano: que les posicions enfrontades han cercat legitimitat amb apel·lacions a l'autenticitat històrica dels símbols que defensen. Ja vaig rebatre eixa asseveració si es referia a nosaltres.

Després passa a citar Viciano a través d'una entrevista en la qual diu que el problema de l'oficialització de la senyera coronada és que s'haja criminalitzat l'altra bandera, a la qual tampoc no es dóna cap reconeixement històric. Totalment d'acord: la quadribarrada és una bandera històrica valenciana la qual ha de tindre -i ja té a
molts llocs per simple tradició- el seu espai simbòlic, com va passar en la mateixa commemoració historicista del darrer 9 d'octubre en què un facsímil del Penó de la Conquesta va desfilar per la ciutat de València sense que ningú el xiulara ni el cremara. A continuació Viciano insisteix en aquell fragment que ja va discutir Rafa Company en postular que:
No cal dir que per al conjunt del País Valencià no hi ha cap altra bandera que la de les quatre barres, que és la que identifica l'únic projecte de creació d'un país alternatiu a la identitat espanyola, la que ha identificat tota la gent que ha estat a favor del país; gent més catalanista o menys catalanista o federalista, etcètera, però que es trobava en un espai ampli, de confluència.
Supose que parla de la contemporaneïtat, perquè històricament la quadribarrada és "simplement" -que ja és- la bandera del rei i del reialenc. Però fins i tot parlant de la contemporaneïtat no entenc la raó d'este bandejament total del valencianisme anterior a Fuster, el de començaments del segle XX fins a la Guerra Civil Espanyola, bona part del qual trià indiscutiblement la senyera coronada com a bandera del País Valencià (terme impulsat també aleshores, durant la II República). Potser aquell naci
onalisme no alçà un gat pel rabo, però és que "el nostre" (el posterior a Fuster) tampoc; com el primer valencianisme hem pogut influir sobre la política valenciana, però sense exercir un poder executiu real. Per això continue sense comprendre eixe menysteniment.

I si ens cenyim als darrers 50 anys, doncs ara, hui en dia, existeix un projecte valencianista alternatiu a la identitat espanyola que tria la sen
yera coronada com a bandera del país. "Valencianisme de construcció", "neovalencianisme", "tercerviísme", "blaverisme il·lustrat" o simplement "valencianisme", digueu-li com vulgueu, però existeix. Potser encara mínim però existeix en la ment i el cor de moltíssims valencianistes, com bé saben els nombrosos usuaris que han passat per Valencianisme.com o el grup de jóvens que anàren el darrer 9 d'octubre tant a la desfilada en honor de la senyera coronada del matí com a la manifestació nacionalista de la vesprada. Potser no tenim un "Nosaltres, els valencians" iniciàtic, però anem fent feina, amb les dos senyeres al front i convençuts que amb el nostre valencianisme -que vol unir tots els valencianismes possibles- podrem alçar, si cal, un elefant pel rabo.

Tornant a l'article d'El Temps la resta se centra en el contingut de Barres i corones i el famós trencaclosques: cap font documental o cronística parla de la franja blava amb la corona fins al segle XIX però a partir del segle XV sí que apareix en moltíssimes cartes portolanes. Viciano aprofundeix en la qüestió de la convenció gràfica afirmant que: la manera més lògica [d'incloure la corona de l'escut a les banderes representades als portolans] és pintar una mena de requadre que enganxa amb l'asta. I, dins del requadre, la corona. Una manera lògica, però tan coincident amb l'actual senyera...

Però bé, no hi tornaré sinó que simplement aprofitaré la qüestió per dir que, havent parlat amb alguns dels que han treballat en la documentació de la recreació històrica de la desfilada del darrer 9 d'octubre, l'opinió més generalitzada entre ells era que almenys durant el segle XV, com raona Viciano, no hi havia franja blava ni corona sobre la tela a la senyera de la ciutat. Amb tot, certa autocensura, la prevenció contra possibles problemes polítics i el fet que la qüestió no estiga encara plenament resolta, els induí a fer una mena de pastitx amb la representació de la suposada bandera de València en 1428: amb una corona sencera (on l'actual franja roja és groga) i amb molt poquet de blau (el necessari per evitar polèmiques).

9 d'Octubre de 2008: Suposada senyera representativa del regne de València.
A banda, hi havia la suposada senyera de la ciutat de València, molt semblant,
però més gran i bipartida (Foto de F. Bustamante)


Per cert, també em van dir que la intenció ferma de la Generalitat és repetir tots els anys en algun dels caps de setmana entre el 28 de setembre -la rendició de Balansiya- i el 9 d'octubre -l'entrada cristiana a la ciutat- per tal d'"escalfar" l'ambient de la festivitat. Amb la "crisi" no sé que passarà i, d'altra banda, després de l'experiència d'enguany no sé si han pensat en les gotes fredes...

Passant a un altre dels textos periodístics publicats en els darrers dies arran del llibre de Pau Viciano, trobem l'entrevista que li van fer a Pàgina26.com. A destacar el mateix titular basat en les paraules de Viciano:
La qüestió no està tancada perquè podrien aparéixer noves dades històriques. No obstant això, evidentment, pensa que la seua interpretació és la més raonable amb les informacions ara disponibles. Parla també de la "descriminalització" de la "quadribarrada", reivindicant-la com a bandera valenciana, almenys, com a senyera històrica.

I, pel que fa a la qüestió del projecte nacional, afirma que tots els qui estiguen a favor d'un País Valencià amb major autogovern, més sostenible i més fidel a la seua llengua i a la seua identitat estem en el mateix vaixell. En això hi podem estar d'acord moltíssims valencians; el problema ve a l'hora de definir la "nostra identitat": si ens considerem valencians-catalans deixem molta gent fora del vaixell, si ens considerem "simplement" valencians -que personalment és el que crec que "som" pel nostre procés històric- hi podem anar moltíssims més. Pot ser un senzill matís, però extraordinàriament important.

Per altra banda, també hi ha hagut l'article publicat al Levante-El Mercantil Valenciano per part d'Alfons Garcia, que des del seu mateix titular, "La ciencia adapta su discurso sobre la Senyera", conté una bona sèrie de desgavells. En primera instància sembla donar a entendre que, com si estiguera "adaptant-se" a la voluntat popular, Viciano aposte per l'existència de la franja blava a la senyera des del segle XV, ja que el subtítol de la notícia és:
Un estudio de un historiador de la Universitat acepta la presencia de la franja azul y la corona a partir del siglo XV, pero considera que eran una "solución gráfica· y su función era sólo "ornamental".
Després, en parlar dels mapes portolans, diu que
el más claro es uno de 1440, realizado por un anónimo mallorquín y conservado en Florencia, referint-se a este, però sense tindre cap tipus de base per afirmar això (què passa amb els de 1426, 1447, 1456, 1466 o 1473, per dir-ne uns quants?). Però el que sí que m'ha tocat realment la moral és que diga que hem acusat Pere Maria Orts d'amagar documents -cosa que sí que hem fet i pensem fermament com vam explicar ací-, però mai desde posiciones políticas del valencianismo de raíz regionalista. En tot cas, el que defensem és el valencianisme més nacionalista possible perquè fem del País Valencià el nostre objecte de construcció nacional. Caldrà insistir en esta explicació!

L'article d'Alfons Garcia, en darrer terme, desenvolupa correctament les hipòtesis de Viciano en explicar que, segons l'autor, la Senyera oficial, la que llevaba el Justicia de la ciudad en las solemnidades, no tenía azul ni corona, tot exposant la qüestió de la "convenció gràfica" a l'hora de representar l'escut municipal com a bandera sobre les cartes portolanes, el fet que potser el blau que apareix als documents del segle XVI s'emprava per a fer una beina per a l'asta, i que la seua conclusió és que possiblement s'hi va afegir la franja blava amb ornaments grocs entorn de 1876.

Finalment, com deia al principi, ahir es va produir la presentació de Barres i Corones a l'Octubre. Qui llija la crònica publicada a Valencianisme.com pensarà que pràcticament fou un acte d'exaltació a la senyera tricolor coronada, però, segons m'han contat, no fou ben bé així, sinó que les diferències entre la bandera i el projecte de país triats per uns -els de la taula- i per uns altres -com Rafa Company entre el públic- eren ben paleses.

Davant d'això no puc més que tornar a repetir que el valencianisme que propugnem, eixe que tant sembla escarotar alguns, és simplement un valencianisme que creiem arrelat a la identitat dels valencians que ens diem valencians des de temps immemorials com a forma de diferenciar-nos d'altres grups humans, d'altres pobles com ara el castellà o el català. I eixa autoidentificació col·lectiva està arrelada a una terra, a una llengua i a una cultura, les valencianes, que són aquelles que volem defensar i impulsar -enfront de la seua destrucció- perquè ens particularitzen i ens conformen com a poble. Per això, com a poble diferenciat -que forma part d'una comunitat lingüística compartida amb catalans i balears- triem una bandera i un projecte nacionalista propis. Ni per matar el pare ni per matar la mare. Simplement per valencianisme.

PS: Mentre escric el post m'informen que este cap de setmana o el següent Salvador Enguix publicarà un reportatge sobre el debat entorn la senyera a La Vanguardia. Ja veurem!



8 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Més barres i corones vinga... vaig sense temps per llegir-te i el llibre el tinc de fa setmanes a la taula pendent de lectura.

Anònim ha dit...

De veritat Vicent que m'aborrones. Gràcies. I m'acabe d'assabentar que s'ha publicat el llibre amb les intervencions al III Congrés d'Estudis Personalistes. Demà me l'estic comprant, ja veus com de fora d'ona estic el darrer any. Però quan llig el teu blog me n'alegre de ser i sentir-me valencià. Eres radicalment honest i declaradament valencianiste, cosa que no es pot dir d'uns altres. Pau Viciano s'asembla més a mi que no a tu, o el que és el mateix, el seu discurs s'asembla més al meu primer reportatge a val.com (que hui matisaria gràcies a tu i a Ferran) que no a les vostres honestes conclusions de professionals de la història. I a voltes se'm passa pel cap la enganyosa idea de si no ens aniria millor amb este tipus de "professionals" tan ben considerats pels mitjans. Això de deixar fora de la seua argumentació els portolans és molt divertit. Quina casualitat.

Acabe de llegir el comentari que fas al teu article a Pàgina 26 de "Valencians des de temps immemorials". Escriu Vicent, escriu, perquè ens fas molta falta. En mi tindràs al primer comprador i llegidor. I perdona pel sabó continu, que sé que potser contraproduent, però és que m'omplis d'orgull valencià. Gràcies de nou, a tu i als que com tu i Ferran ens doneu esperança.

Miquel Castells ha dit...

Pense que un dels problemes actuals es precisament eixe, el del vaixell del que parles. El nacionalisme valencià ja no és un vaixell sino més bé un grapat de pateres on trobem tota classe de propostes i idees.

No se Vicent, està clar que "renunciar" al "nacionalisme catalanista" portarà més gent al vaixell, però... ¿a quin preu?

Vent d Cabylia ha dit...

La qüestió no és "renunciar al catalanisme" per a portar més gent al vaixell sinó explicar per què el catalanisme no hi pot dur molta més gent (perquè no es basa en la identitat col·lectiva valenciana, que és la que ens diferencia d'altres pobles).

No es tracta d'una renuncia sinó d'una proposta nacionalista -valencianista- basada en els trets identitaris propis que defineixen els valencians.

Anònim ha dit...

Vicent benvolgut. Sóc Rafa Company.
Endavant. Des de la convicció i des del diàleg. I una molt forta abraçada.

kirikú ha dit...

Hola Vicent, jo sí vaig estar a la presentació. Et deixe la meua impressió:

Llevat de l'editor (Vicent Olmos), que és qui va introduir l'acte amb la lectura d'un escrit breu i no massa significatiu del que va ser la presentació posterior, la veritat és que no van haver massa referències a les diferents postures nacionalistes i a les diferents maneres d'entendre el valencianisme d'uns i altres.

De fet, Ferran Garcia, que és qui va presentar el llibre va parlar més bé en termes crítics: un llibre massa erudit, a sant de què tornar al tema de la bandera ... També va dir que l'antiguitat donava igual, que no és això el que legitima o no un símbol, etc, etc.

Pau Viciano, va continuar i va explicar de manera relaxada i distendida el perquè d'aquell llibre, què havia volgut dir amb ell, la motivació inicial (els vostres escrits), etc. La veritat és que va estar molt bé: va ser molt clar i també molt convincent.

Després, no sé si perquè ja era tard i semblava que tancaven, o perquè no hi havia ningú de l'Octubre fent de moderador, o no sé ben bé perquè ... el cas és que no va haver debat. Només Rafa Company, a qui tenia al meu costat, va intervindre. I també va estar molt bé.

Rafa va comentar que aquestes qüestions "banderils" s'han de tractar amb erudició i va reconéixer que a ell això sempre li havia agradat. Va estar d'acord amb les conclusions del llibre. I clar, va discrepar del tipus de nacionalisme de l'autor. En eixe sentit i per a acabar la seua intervenció va criticar que el llibre s'havia parat quan la senyera amb franja blava havia sigut un símbol del valencianisme, de l'època de la República ... Pau va replicar dient que això sí que es deia al llibre: la tricolor va ser la bandera del primer nacionalisme valencianista, que va sorgir a la ciutat de València a principis del XIX i tal (encara que, al menys durant la república, sense corona). Però va explicar que el llibre no anava d'això i va bromejar dient que tenia pensat tractar eixe tema en un proper treball (dic jo que seria més lògic que el féreu vosaltres, no?)

Conclusions: tots van estar d'acord en què els dos símbols no s'han de viure com a incompatibles, que les banderes no poden ser un motiu de conflicte entre nosaltres. I que en eixe sentit està bé parlar, discrepar, debatre, ... perquè uns i altres hem d'intentar confluir, perquè tots volem el redreçament del País Valencià.

Clar, Vicent que les diferències eren ben paleses: tots sabem massa bé com pensem uns i altres. T'assegure, però, que durant l'acte del dijous passat, no es va parlar massa d'eixes diferències i que l'ambient no era per a res d'enfrontament. No sé qui t'haurà informat.

Per cert, quan va acabar la presentació, encara vam poder escoltar unes quantes cançons dels Arthur Caravan!!!. I saludar a Toni de l'Hostal & Cia (estava Senior entre el públic). M'imagine que si hagueres estat a València t'hauries quedat, ens hauríem conegut i hauríem discutit un ratet ;-) un altre dia serà!

Salut xicon!

P.S. Per cert, què bonica la iniciativa del Diccionari Afectiu!

kirikú ha dit...

He volgut dir:
"sorgit a la ciutat de València a principi del segle XX"

[disculpes per l'errada]

Vent d Cabylia ha dit...

El que volia fer palés sobretot és que no era com ho pintava la crònica de val.com, que pareixia que tots estàveu a favor de la tricolor... En tot cas, gràcies per la informació!