dimarts, 7 d’abril del 2009

Pau

AHCB, Lletres Closes 1B.VI-5, f. 181r (22.XII.1450)

Diumenge vaig parlar de la guerra. Hui vull fer-ho de la pau, de la pau sobre la qual parlaven els consellers municipals de Barcelona l'any 1450, tot dirigint-se al rei de Navarra, el futur Joan II d'Aragó, després d'haver-los informat de la bona nova que havia signat la pau amb el rei de Castella:
En qual e quant goig e quanta alegria los nostres sperits se són alegrats no·s [h]o poríem per scriptura exprimir. E és cert, senyor molt alt, que no és cosa pus pertinent a rey e príncep que studi e concell de pau e de tranquil·litat, e aquesta paraula, 'pau', és molt dolça, e pus dolç lo fruyt qui se'n segueix. E mirant hom la mar clara e plana aprés que és estada aspra e torbada, e lo cel seré aprés del temps nubilós, per semblant forma la guerra mudada en pau porta ab si rahó de singular goig e consolació.
Res més a dir.

9 comentaris:

Forlati ha dit...

Quina descripció tan deliciosa…

maria ha dit...

Quina preciositat, Vicent, gràcies.

novesflors ha dit...

Preciós.

Jesús ha dit...

«Fa bo somiar amb guerres glorioses assegut a la butaca de casa, però ben diferent n’és de veure-les de primera mà. I després de la mort del seu amic, el pensament de Barry girà de la glòria militar a la forma de defugir la tropa a la qual es trobava lligat durant sis anys més. Els gentilhomes poden bé parlar de l’Edat de la Cavalleria, ans recordar deurien els camperols, els furtius i els lladregots que encapçalen. És amb aquestes tristes eines que els grans guerrers i els reis han anat fent llur tasca assassina en aquest món», Barry Lindon.

De la pau no n'hi ha res més a dir, però de la guerra...

german ha dit...

és, certament, un fragment bonic!

Vicent, a la secció del Dau del Levante [07/04/09] eixia publicat que s'ha trobat el document amb la lletra original de l'himne de València. No sé si ja has escrit alguna cosa sobre el tema a un post anterior, però davant la tasca d'haver-lo de buscar, he preferit preguntar-te. Gràcies!!

Anònim ha dit...

Crec que és més bonic perquè ho diuen després de saber què és la guerra, en la pròpia pell...
maria
p.d per cert, m'ha agradat molt el trosset de text que posa Jesús...
"ben diferent és veure-les de primera mà"...

Vent d Cabylia ha dit...

German, al cercador de Google a Vent d Cabylia que hi ha a la columna de la dreta (cap al final) pots comprovar que he parlat de l'himne que cantà la Trasobares, de l'himne a Barcelona, de l'himen irregional, de l'himne d'Emilio Solo o fins i tot de l'himne de les Seychelles, però no encara de l'origen de l'himne de València.

En tot cas, cal deixar clar que la notícia no es refereix al "document amb la lletra original de l'himne de València" sinó a l'aprovació municipal de la seua versió en valencià. L'himne i la lletra ja existien com a "Himne de l'Exposició" (en 1909) i com a "Himne Regional" (des de 1925 crec) i el que es féu en acabar la dictadura de Primo de Rivera fou valencianitzar la lletra durant la mateixa fira de juliol de València de 1930 en què es realitzà un homenatge a la Senyera (que crec que es repetí al llarg de tot el període republicà).

Desconec a fons el context, però supose que té molt a veure amb els desitjos de llibertat política que es respiraven en caure la Dictadura. Ací pots trobar com només uns mesos després de la caiguda de Primo de Rivera es parlava de la qüestió de les banderes territorials compatibles amb la idea d'Espanya a la revista Nuevo Mundo:

Banderas regionales! ¿por qué no? La Dictadura pasada, en un deseo evidente de represalia política contra Cataluña, prohibió la exhibición pública de la enseña que los catalanes tienen por representativa de su personalidad geográfica e histórica. [...] Como no se puede borrar la Historia, es forzoso reconocer la realidad evidente de estas representaciones y el derecho de las distintas comarcas que fueron nacionalidades y Estados completos y perfectos á creerse simbolizados en esas enseñas. Asturias puede enarbolar la bandera misma con que Don Pelayo guía sus huestes [...] las barras de Aragón y las barras de Cataluña, con sus colores rojo y amarillo [...] ¿Y qué decir de la señera valenciana, que es el pendón con que el rey Don Jaime "el Conquistador" arrebata la costa levantina al domino moro? [és el que es pensava llavors, segons les indicacions d'un fur i les pseudocròniques de mossén Febrer].

Només uns dies després d'aquell article periodístic, els ajuntaments de València i La Corunya hissaven per primera vegada les seus banderes "regionals" en representació dels seus territoris històrics, els regnes de València i Galícia.

Comtessa d´Angeville ha dit...

fotre què bonico!!!

german ha dit...

Vicent, moltes gràcies per la informació!! Estem ja esperant que en parles de la lletra de l'himne valencià!! :) Salut!!