dilluns, 16 de setembre del 2013

La qüestió identitària valenciana, catalana i espanyola a les xarxes socials

Ja ho hem comentat alguna volta: els blogs com a fòrum d'intercanvi d'opinions han perdut molta força davant l'aparició de les xarxes socials. Ací és més complicat i lent deixar un comentari, mentre que allà és immediat. Es pot parlar de l'actualitat en temps real i mantindre intenses discussions quasi com si s'estiguera tertuliant en persona davant d'un café o una cervesa. Això, però, també té una problema: la fugacitat de les xarxes. Mentre que els blogs resten per escrit i oberts a tothom, els textos penjats a facebook i twitter es caracteritzen per perdre's en la immensitat del ciberespai -cosa que com a historiador em fot especialment. L'altre dia, per exemple, es va establir un profitós debat al meu mur arran del post d'El Blog de Masclet, "Preguntes i reflexions per a valencians normals", sobre el suport d'una part important del nacionalisme valencià als actes de la #ViaCatalana de l'11 de setembre. Jo hi deia que Compartisc molts dels "dubtes" que es formulen en este post... Ara bé, valencians "normals" ho som tots! I, tot seguit, fins a 12 persones vam dir la nostra: 
  • Cesk Xagal Supose que amb allò de "normal", aquest individu es refereix al què segueix la seua norma.
    Per cert, que si pensa com escriu ja va bé el gatxó...
  • Joan Giner Monfort És una llàstima que assimisca el que han dit els mitjans de comunicació intoxicadors: no era la via catalana, era la via valenciana. No convocaven associacions catalanes sinó valencianes. Els manifestants eren valencians. On hi ha la "invasió"? Més encara: era pel dret del POBLE VALENCIÀ a decicir lliurement el seu futur, no per la llibertat dels Països Catalans ni res de paregut. Ja m'agrada que un valencianista no catalanista siga educat i respectuós. Ara, el discurs hauria sigut molt més interessant si no donara per bona tota la demagògia que llegim als diaris, ràdios i twitters del PP.
  • Vicent Baydal No, es referix precisament a valencians que no es preocupen del tema nacional (ni en un sentit ni en un altre), sinó que se senten espanyols i valencians (o espanyols i alacantins, per exemple) perquè és el que pensa la major part de la nostra societat (que no es calfen el cap amb eixos temes, vaja, però es podrien preocupar pel tema si veieren que, en efecte, Espanya no ens convé com a valencians)
  • Josep Nebot Cerdà molts "alcoians normals" no ho veiem igual. I potser algú podria preguntar-se si un poc de culpa de tot no la té també una visió tan curta que no veu més enllà d'hortes i tarongerars ni té cap interés en fer-ho... Posats a reparti, que no ho paguem tot els "catalanistes".
  • Vicent Baydal A vore, se celebrava un 11 de setembre, en el mateix dia que una immensa cadena humana catalana: era un acte catalanista (valencià i ben valencià, però catalanista), això no és pot negar, crec jo. Si era pel dret del poble valencià a decidir allò lògic és que s'haguera fet un 9 d'octubre, dic jo... (i en cap moment es va convocar per res explícitament valencià, sinó "per la llengua i la llibertat", així, en genèric)
  • Vicent Baydal Sí, el conec un poc, i sé que reconeix que una bona part de la culpa la té eixe valencianisme de boqueta que després ha sigut submís al castellanoespanyolisme i era més anticatalanisme que valencianisme. Però una cosa no lleva l'altra, vaja.
  • Josep Palau Baduell A mi m'agradria apuntar, com a català, q al Principat som molts q no creiem en els PPCC, com sembla a vegades q volen fer creure. Com deia abans, parlem diferents variants de la mateixa llengua, però som nacions diferents. Al menys com ho veig jo.
  • Cesk Xagal Estic amb Pep: potser el major problema d'aquests autonomenats valencianistes, consisteix en el reduccionisme neocantonalista però amb eixida a Madrid, que coarta la seua visió.
  • Josep Roselló Ivars Vos propose una cosa, estimats amics, per què no ens deixem de 'catalanistes' i 'blaveros' (poseu-li l'ordre que vulgueu) i ens centrem en que el principal diari d'Alacant, sempre prou provincialista, publica notícies com estes: http://www.diarioinformacion.com/.../1414271.html
  • Joan Giner Monfort Vicent Baydal, es fa el mateix dia que l'altra en solidaritat amb un poble germà i veí. Té lògica que siga així aprofitant la publicitat. Enlloc he vist que siga invasió, que els valencians vulguem quedar com al germà de segona, que s'opte per una independència conjunta sense fronteres ni barreres ni autonomia per als valencians. Allò que cadascú dóna per sobreentés diu molt del que pensem. Jo també crec que els valencianistes no hem gestionat bé de vegades la germanor amb els altres territoris i que això ens ha fet més mal que bé. Ara, d'això a fer interpretacions agosarades o demagògiques hi ha una passa important. I repetisc que veig reflexions interessants al bloc (mesclades amb interpretacions malicioses).
  • Cesk Xagal I el "catalanisme" no té perquè implicar la creació d'una federació de països amb la mateixa llengua i cultura semblant... o potser sí, cosa dels valencians seria...
    El que evidentment SÍ hauria de ser és fixar un guió i prendre exemple, tant de allò bo com d'allò dolent, que podem aprendre d'aquells que ens porten anys en l'amor pel què i pel qui són.
  • Hugo Mas La veritat és que jo no compartisc ni un sol dels "dubtes". Alcoians tocapilotes...
  • Cesk Xagal Hehehe... no canvies, Hugo.
  • Joan Giner Monfort Un punt a estudiar de la batalla de València, també de l'actual, és el tractament que es dóna des dels mitjans de comunicació d'estes notícies, de les eixides de mare del govern valencià amb l'anticatalanisme, etc., per distraure dels problemes econòmics, polítics i etc. que tenen/tenim.
  • Cesk Xagal Joan, a dia de hui, i donada la situació en la que es troba el govern del PP i en la situació en què ens ha posat a tots els ciutadans, qualsevol distracció de qualsevol tipus els resulta vàlida.
  • Cesk Xagal Però "lo cortés no quita lo valiente"...
  • Dèlia Amorós Podria dir missa (i podria ben dir-la, a més a més), però no donaré credibilitat ni discutiré cap contingut ideològic de ningú que signe amb anònim o amb pseudònim. Parlem-ne, però fem-ho tots amb les mateixes regles.
  • Montxo V. Sempere L'argument núm. 5 incorre en fal·làcia. No es pot sentir "només valencià" quan el país resta per construir encara. Un sentiment nacional no es gesta, mai, des de zero, ni tampoc en un poques generacions. I al País Valencià, hi ha qui sent simpatia o afinitat a la identitat espanyola (= murciana, andalusa, castellana, aragonesa...) i hi ha qui se sent afinitat a la identitat catalana (o catalànica o mediterrània, etc...). El sentiment nacional valencià existirà desprès d'un llarg de temps de mestissatge cultural però, per a això, cal tolerància entre tots i restar d'acord en qüestions bàsiques.
  • Vicent Baydal Home, les dos identitats més esteses al País Valencià són l'espanyola i la valenciana (a soles o de manera dual, compartida), però no totes eixes que dius...
  • Montxo V. Sempere Jo tinc les meues reserves. He parlat d'afinitats, no d'identitats més esteses. Vist des d'Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tal com ho veig jo molta de la culpa la tenim des del Principat, que des de la Reinaixença es va crear aquesta idea de PPCC, absurda a més no poder, basada en la llengua i una història "comuna". Això ha fet que molts catalans creguin que hem d'estar units pq vam formar part d'una confederació, però jo no ho acabo de veure: perquè només agafen, llavors, la part catalanoparlant d'Aragó i en canvi, agafen tot el territori del País Valencià? I també, suposo, que hi ha hagut qui ha volgut mesclar valencianisme amb catalanisme, quan poden ser (i haurien de ser) dues coses completament diferents, amb els llaços lingüístics, culturals, etc. que vulgueu, però en el fons som dues nacions diferents. I el que a mi m'agradaria és que s'estengués un valencianisme propi sense influències, ni espanyoles ni catalanes, que es reconeixés en ell mateix, sense necessitat de comparar-se, ni admirar, ni menystenir als altres. I també, com està passant ara a Catalunya, es pot crear un sentiment català sense haver de ser catalanoparlant: alguns dels més amics més catalans, més independentistes, no parlen gairebé mai el català. No pot tenir un sentiment únicament valencià un castellanoparlant? Tot això són les meves càbales sense un coneixement del País Valencià.
  • Montxo V. Sempere Les identitats col·lectives són una qüestió política, i les afinitats culturals són una qüestió individual. Per a mi, no existeix una identitat valenciana prou definida com per a afirmar que es pot sentir "valencians a soles", perquè això crea una exclussió de qui no se sent valencià a soles, i això implica la immensa majoria de la societat. Això que comenta l'amic Josep, no seria possible al País Valencià si cada vegada que algú reivindica el País Valencià, des de la seua afinitat cultural catalana, o algú altre reivindica el País Valenciano, des d'una altra aragonesa o castellana, sempre hi ha algú que responga: "no em vingues amb invents, jo sóc valencià a soles". Així no crec que construïm cap país.
  • Cesk Xagal Montxo, possiblement el lloc on és fa palès de forma més evident l'autoodi valencià és, precisament, Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tens un Regne de València des del segle XIII fins al XVIII, home... És una cosa prou històrica i duradora per deixar empremta en una societat.
  • Lluís Fornés Pérez-Costa Per mi, Josep Palau Baduell for President. Això és una persona de trellat.
  • Vicent Baydal Per això s'ha de continuar construint una identitat col·lectiva valenciana sobre la bona base que ja tenim (un territori, una història, una memòria col·lectiva, un gentilici, una llengua particular per a una part de nosaltres, etc.) amb uns elements comuns que no siguen excloents... D'una altra banda, hi ha un 2% que diuen sentir-se valencians a soles en les enquestes del CIS, i un 9% més valencians que espanyols
  • Vicent Baydal També la identitat "provincial" ha fet molt de forat en la identitat històrica valenciana i hi ha molta gent que se sent "castellonenca, valenciana -en sentit provincial- o alacantina" i espanyola, deixant totalment al marge la identitat col·lectiva valenciana de tot el país...
  • Montxo V. Sempere La història és només una de les raons, va bé per saber d'on venim, per evitar repetir errors, però no tenim per què repetir-la necessàriament. Per a mi, per damunt de tot està la voluntat democràtica i sobirana. Perquè si ens posem historicistes, puc dir que de Biar cap avall hi tingueren els seus propis Furs diferenciats de la resta del Regne de València, tot i que estigueren compilats en els mateixos Furs de València i que, per açò potser, el sud valencià té una "identitat diferenciada" per emprempta històrica, perquè sempre s'ha vist a València com una cosa molt llunyana...
  • Josep Palau Baduell Sí, Montxo, però ho deia en el sentit que no és una invenció de la transició, com altres CCAA.
  • Vicent Baydal Clar, el sud valencià de Biar cap avall té una identitat diferenciada precisament per això, primer perquè formaven la governació d'Oriola (l'única del regne a banda de la de València) i després perquè ha sigut la part més gran de la província d'Alacant. Les identitats si no és amb visió històrica no s'entenen... Es poden modificar mitjançant grans canvis politicoadministratius, però el pes de la història és molt fort
  • Josep Palau Baduell I vull fer notar, respecte a les xifres que donava en Vicent, que a Catalunya tampoc estem per tirar coets, i mireu la que estem liant. Això són dades del CIS del juny d'enguany: Un 50.6 % se sent més català que espanyol (un 25,1% només català i un 25,8% més català que espanyol) mentre que només un 6% se sent únicament espanyol , un 5% sent més espanyol que català i un 34,5% tan català com espanyol.
  • Vicent Baydal Un dels problemes del valencianisme és que ací l'espanyolisme (en molts casos fortament anticatalanista i antivalencianista) és molt poderós socialment... Ens n'anem a xifres del 31% (per l'11% català): un 13,7% se sent únicament espanyol i un 17,8% més espanyol que valencià.
  • Montxo V. Sempere Per a mi, la solució està en trobar una identificació comuna per a tots eixos pobles que parlem la mateixa llengua. Com els escandinaus... cadascú se sentirá del seu país: danés, noruec, suec, islandès, feroés o, potser també, finlandès. Però tots comparteixen una afinitat cultural escandinava que distingueixen entre el seu món més proper culturalment de la resta del món. El mateix passa amb valencians, catalans i balears. Si a Espanya hi haguera un Estat que no ens escanyara fiscalment, ni ens aïllara culturalment, i ens fos favorable per als nostres projectes i visió de futur, el sentiment d'espanyolitat podria haver sigut perfectament la identitat comuna. Però com no és així...
  • Josep Palau Baduell Això que dius dels escandinaus, és precisament el que jo voldria per a nosaltres, però no ho hem sabut gestionar bé. Perquè des de Catalunya s'ha actuat com una mena de primus inter pares aglutinador que ha semblat menystenir als altres. Això també ha fet que valencians i balears ens hàgiu anat "odiant" (i amb raó), i per acabar-ho d'adobar, que els espanyolistes ho han sabut aprofitar per fotre encara més, fent-vos creure aquesta colonització des de Catalunya per aprofitar i destruir el valencianisme i l'illisme (o com s'hagi de dir).
  • Josep Palau Baduell I potser l'exemple més clar d'això és que no puguem veure les teles dels uns i dels altres, amb el que disfrutava jo quan era petit d'un programa d'un tio gras i calb de Canal 9, que la cançó era alguna cosa així com "on estan, on estan, a guanyar diners".
  • Vicent Baydal Hahaahaha! Un respecte pel "tio gras i calb", que era el gran Joan Monleon!! http://www.ventdcabylia.com/...
    www.ventdcabylia.com
    Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
  • Josep Palau Baduell Respecte total, però no recordava el nom. Però veus com m'has entès a la primera
  • Montxo V. Sempere Sí, però els països escandinaus sí que han tingut també un "primus inter pares", que era Suècia, i de la qual s'han anat seccessionant-se a poc a poc cada part. Ací, en canvi, mai no hem estat units políticament amb el poble català, ni amb el poble balear, i es lògic que des d'aquesta premissa les èlits culturals als tres països plantegen una unió, evidentment, democràtica i sobirana per damun de tot. Restar "separats" sembla, doncs, com una antigualla, una reminiscència mitgeval que s'ha de resoldre en els temps actuals.
  • Josep Palau Baduell Però aquí hi ha el problema, que de tres estats confederats, un ha agafat les regnes, menystenint als altres. Per això (i generalitzo i mai s'ha de fer), no ens podeu veure ni a València ni a Balears. I repeteixo, aquesta unió s'ha basat sobretot amb la llengua, que per mi és un error. Diga'ls-hi als austríacs i suïssos que formen part del mateix perquè parlen alemany. O, Moldàvia, un exemple potser més controvertit: tothom pensava que, acabada la URSS, s'unirien a Romània perquè parlaven romanès, però poc a poc s'ha anat dissipant la idea i han creat la seva identitat moldovesa (com es digui). I ara no volen saber res de Romania (bé, mentre no era de la UE no en volien saber res, ara potser s'ho estan repensant).
    És difícil, però, l'èxit d'Espanya és haver creat una identitat artificial i haver aniquilat les anteriors. Com a bons francesos.
  • Montxo V. Sempere Estic d'acord que una unió política no es pot basar només en la llengua. Absolutament d'acord. Però tampoc es pot justificar políticament que tres pobles romanguen separats únicament per raons històriques. El que cal és entesa i vore si tenim prou projectes comuns com perquè ens esperone la unitat. I jo crec que sí. En el context mundial i europeu actual, hi ha raons de sobres com perquè anem bastint un projecte comú.
  • Vicent Baydal Ja, però és que, sobretot amb les dades a la mà, el País Valencià no pot basar la seua identitat ni les seues idees de futur primordialment en la llengua. Ha de ser un element cabdal, però insistint només en això no anem enlloc. L'auge del sentiment i l'independentisme català en els darrers anys és una conjunció de factors en què la defensa cultural específica té un paper important, però també el respecte a la resta de cultures, un missatge integrador i un aprofundiment dels beneficis de l'autogovern... País Valencià, primer que res. Federacions posteriors, ja vorem. Primer fem país per a tots el valencians (pense jo, vaja)
  • Josep Palau Baduell Sempre he pensat, llamame iluso porque tenga una ilusión, que si lo de Catalunya acaba a bon port i les coses ens van funcionant millor fora d'Espanya, el País Valencià i Balears us hi acabareu animant, no a unir-vos a nosaltres, sinó a anar cap a la independència i, amb el temps, formar una confederació, com la dels segles medievals, que podríem anomenar "Hispània oriental", per no ferir a ningú
  • Montxo V. Sempere Què hispània ni que tres quartos. Ibèria, que els íbers eren només a eixe costat.
  • Josep Palau Baduell Però, és el que diu el Vicent, basar això en llengua (al PV no pot ser pq en teniu dos) és inútil. L'èxit del que està passant a Catalunya és precisament que hem deixat del banda el "folklore" (la llengua, la cultura, la botifarra, les sardanes i polles vàries) i ho hem centrat en l'amor a on vivim, i sobretot la qüestió econòmica. No sabeu el bé que ens ha fet per la nostra causa la crisi i la majoria pepera a Madrit.
  • Vicent Baydal Ui, si Catalunya s'independitza tinc quimera que aniran a aniquilar el nacionalisme valencià i balear sense contemplacions (amb l'excusa del quintacolumnisme) i que tots els avanços dels darrers anys aniran per terra. No sé si sobreviurem. Tant de bo no, però... En tot cas, d'això no té cap culpa l'independentisme català, sinó l'espanyolisme castellanista. Feu via, feu!
  • Montxo V. Sempere Si açò passara, Vicent, tingues per seguir que hi hauria una resposta d'auto-defensa al nivell de la violència d'eixa repressió. Així va sorgir ETA.
  • Josep Palau Baduell Ja ho deien els grecs per espantar els nens "que vénen els Catalans"...
  • Josep Palau Baduell Ah, havia "misread" el que deies, Vicent, els que aniran a aniquilar són els espanyols, oi?
  • Gràcia Jiménez Estic molt d'acord amb Josep Roselló Ivars. Ma mare és de Castelló, m'he criat a Alacant, he estudiat i viscut a València i Elx i ara visc a cavall entre l'Alacantí i la Marina Alta. I forme part des de fa més de 25 anys del moviment cívic per la norma...Mostra'n més...
  • Josep Arroyo doncs jo en compartisc algun que altre, però hi ha un bon grapat que no hi ha per on agarrar-los...

D'una altra banda, també hi ha textos penjats a les xarxes que mereixerien quedar en un blog i no perdre's en el temps i l'espai. És el cas, per exemple, del que el guionista catarrogí Paco López Barrio va escriure precisament a tall d'un debat de facebook sobre la qüestió identitària espanyola. No em puc resistir a reproduir-lo per tal de deixar-ne constància, ja que aporta alguns arguments realment interessants que no se solen sentir en altres marcs de discussió:

Ayer tuvimos un buen intercambio de opiniones en el muro del amigo Jesús Párraga, a cuenta del tema de Catalunya. A partir de cierto momento me dió pereza seguir porque necesitaba argumentar con algo más de extensión. El caso es que recordé otra conversación que tuve años atrás con otro amigo periodista, a propósito de los Acuerdos de Stormont y el Ulster. Intentaré resumir la argumentación de mi amigo:
 
El estatuto de autonomía que va a tener el Ulster, con unas pocas competencias casi simbólicas, se queda a años luz de los estatutos de que ya disfrutan Catalunya y Euskadi. Y pese a ser tan escaso ha sido suficiente para conseguir que el IRA deje las armas. Ahora bien... no sólo se trata de techos competenciales, sino de valores simbólicos. Ahí está la gran diferencia: Los británicos han sido muy tacaños en las competencias, pero siempre han sido muy generosos con los símbolos. En España ha sido al revés. Hay unos estatutos de autonomía con una gran capacidad de autogobierno, pero una absoluta mezquindad en temas simbólicos.
 
Cuando escoceses o galeses han ido a la guerra, a defender el Imperio Británico, iban con sus propias unidades: Los Fusileros de Gales, los Lanceros de Escocia... con sus propios mandos y sus propias banderas e himnos. Desde hace muchísimo sus deportistas compiten internacionalmente con su propia selección regional. El famoso Torneo 5 Naciones de rugby, enfrenta a Inglaterra, Escocia, Gales, Irlanda y Francia. Y la familia real británica acude a los partidos con toda normalidad. Cuando les preguntan su nacionalidad a Sean Connery o Anthony Hopkins contestan escocés y galés respectivamente, sin que nadie se ofenda porque no se autodefinan como británicos (ambos lo evitan) y no pasa nada.
 
En cambio en España esos pequeños "desahogos" en lo simbólico siempre se han reprimido. Primero con la violencia de estado. Y, ya en democracia, con leyes. O con desprecios. Cuando se planteó el uso de otras lenguas en el Senado hubo que aguantar las burlas de la caverna, como ha habido que aguantarlas cuando se ha hablado de una selección catalana de futbol. No lovidemos la mala leche con la que el presidente del Congreso le retiró la palabra a Joan Tardà por querer emplear, en una sola frase y como gesto simbólico, el catalán. Aquí se ha cuestionado que la película Pa Negre, caso de ser seleccionada para los Oscars, se hubiese presentado en la lengua original en la que se rodó (porque si representa a España debe ir en español, decían).
 
Aún recordamos todos el "Pujol, enano, habla castellano" y un montón de lindezas similares. Y ahi tenemos a Wert y su deseo de "españolizar a los niños catalanes". Ni al más conservador de los ministros británicos le habría pasado jamás por la cabeza britanizar a los niños escoceses. Si en Eurovisión se ha cantado alguna vez en catalán fue porque se presentó Andorra un año. 

Si en estos temas, que muchas veces son secundarios, se hubiese abierto un poco más la mano, no se habría encabronado tanto la situación. Pero España ha padecido una ceguera y una insensibilidad histórica hacia todo lo no-castellano que roza lo patológico. No es el autogobierno lo que más peocupa, sino la identidad. Si Catalunya y Euskadi pidiesen las plenas competencias en TODO a cambio de renunciar a lengua y bandera propias estoy seguro de que sería más fácil. Podría hasta ser como un estado, en la práctica, si disimulase que lo es, y se presentase como inequívocamente española. Mucho más fácil. Porque no nos engañemos. Para la España tradicional no hay unidad sin uniformidad, sin "unidad de destino en lo universal", que decía Franco. España le pide a Catalunya que le venda su alma, nada menos. Y los catalanes no quieren. Y esto desgraciadamente aun lo entiende muy poca gente en la meseta. Y esto es lo que les rompe los esquemas, no la balanza fiscal.

Ens veiem, en qualsevol cas, a les xarxes. Ací les meues, per si voleu sumar-vos a la festa: https://www.facebook.com/vicent.baydal  https://twitter.com/vicentbaydal

dilluns, 9 de setembre del 2013

Un plaer d'ací a Madrid a pas de caragol


Cloc el recull de poemetes de contingut eròtic o sexual del segle XVII amb dos suposats diàlegs entre un home i una dona al llit: el primer d'ells explica les fases del coit, des de l'excitació inicial fins a l'orgasme i la resolució finals, mentre que el segon exalça l'immens plaer que comporta l'acte sexual, fins al punt que un desitjaria que durara de manera infinita, o almenys tant com tarda un caragol en anar i tornar a Madrid (que a velocitat de caragol comú, uns 50 metres a l'hora, serien vora dos anys des de València; un plaer realment durador!).



 I
 
"Mir lo que fa, que el posa massa baix!
Aix, com és gros i com més va, més creix!"

Ell li respon: "Callau, que ara mateix 
direu que el món no té millor encaix.
Estrenyeu fort les dents, no dicau 'aix',
que em fereix lo cor cada panteix".

A la que diu això, lo puntet cruix
i deixa entrar dedintre tot lo boix,
que és cosa d'espantar la mel que n'ix.

I quan hagué acabat, tornava's fluix,
i a la que volgué dir "ja es torna moix",
"ai, ai", digué, "senyor que tota em pix".



II

Dos casats, per dar-se pler
usen de mascle i femella.
Digué lo marit a ella,
estant al dolç pas postrer:
"Oh, si açò pogués ésser
i sempre pogués durar
tant quant trigaria anar 
un caragol a Madrid!"
Respongué ella: "Ai, marit!
Anar? Anar i tornar!"


dimecres, 14 d’agost del 2013

Un carall i un conyet en plena febre

Continue amb els versos anònims del segle XVII, en este cas uns que s'han pogut trobar en un manuscrit conservat a la Biblioteca Menéndez y Pelayo de Santander. Representen, en concret, un encontre entre dos sexes personificats: un "carall" en gran estat d'excitació i un "cony" en les mateixes condicions, que el desitja, però té por que li faça mal per la seua grandària excessiva. Llavors el "carall" convenç el "cony" dient-li que minvarà al tacte amb la seua pell, com així succeeix, en efecte, quan acaben acoblant-se l'un amb l'altre:


Rabiós estava un carall,
i, pensant com ho faria
(que la fúria que tenia
li causava gran treball),
diu: "Oh, llibertat de gall,
que la que vols te pots prendre!
Déu me'n do una de tendra
que sia a mon cabal
per curar-me d'aquest mal,
i que jo l'haja de fendre!" [travessar]

Veia aprés un cony boig,
que molt agrament plorava.
Diu-li que de què es queixava;
respon que li feia goig,
"mes com te miro tan roig
reparo en l'envestida,
perquè tu passes de mida".
Però respongué-li ell:
"Assegur que esta pell
deixa la fava escarida". [esmorteïda]

I lo conyet, tot alegre
oint aquesta resposta,
a poc a poc se acosta,
augmentant-se-li la febre.
Feien com qui pica pebre;
lo pobre cony se queixava,
però lo gust que hi trobava
lo feia tot alegrar,
i aprés se va despicar [venjar]
deixant marxita la fava. 

dilluns, 12 d’agost del 2013

Un dit a la calor del braser

En els propers posts continuaré transcrivint alguns d'aquells poemes eròtics del segle XVII que vos comentava l'altre dia a través de l'exemple de Margarida. Hui toca un sobre la masturbació femenina, produïda per l'absència de l'amant -que no "regava" a la xica en qüestió- i també per la calor que li arribava d'un braser que la calfava en hivern:

Una xica s'estava aquestos dies
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d'aquesta manera 
divertia ses grans melancolies,
les quals eren perquè lo seu Elies [estimat]
no li havia regat la badoquera,
puix, pocs dies havia, ausentat s'era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vingué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.
Son dit posant-se dins, digué: "Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!"
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.


divendres, 9 d’agost del 2013

Les arts amatòries de Margarida, una dona del segle XVII

Documentant-me per a un minirelat eròtic -o què sé jo què serà- ha caigut en les meues mans una joieta: el llibre Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, editat per Albert Rossich en 1985. Es tracta d'un recull de 44 poemes de l'esmentada centúria, entre 1600 i 1700, aproximadament la meitat d'ells del conegut literat tortosí Francesc Vicent Garcia, "el rector de Vallfogona", i quasi tota la resta anònims. D'estos darrers no n'havia llegit mai cap i la veritat és que són tot un goig, molt indicats, a més a més, per a les calors estiuenques que ens assalten durant el xafogós mes d'agost. Vos en deixe mostra d'un poema intitulat Una Margarida bella, conservat a la Biblioteca de Catalunya i que descriu les incomparables qualitats com a amant de l'esmentada dona, sempre disposada a complaure al poeta, però també a agafar la iniciativa fins al punt, si ho he entés bé, de deixar-lo exhaust després d'un cunnilingus ("mai he menjat millor cosa!"):

Frontispici del manual sexual The School of Venus (1680)
Ella té los pits tan tendres
que les mamelles s'acorren 
de vèurer que tot és llet,
tant de dintre com de fora;
cos d'agulla de cosir,
la cintura melindrosa,
lo ventre una caramida [imant]
per lo que atrau i deporta,
més blanc és que mil cotons,
rodonet com una poma;
de les anques no en dic res,
perquè mai li mir la gropa,
sols sé que em fan més servei 
que no dos coixins de ploma;
lo conyet, fresc i vermell,
barbaprim, estreta gola,
pareix la rosa poncella   
quan li toca el sol la copa,                           
posat entre les dos cuixes                         
ab serrells de or que l'adornen,
pareix lo arc de Sant Martí
al mig de dos blanques torres;
[...]
Ella em diu: "Lo meu senyor,
lo meu bé, la mia mona,
lo meu rei, la mia vida
i lo meu Papa de Roma,
vós sou lo meu cotonet,
vós sou la mia persona,
vós sou lo meu regalet,
vós sou la mia amor dolça.
A vós jo tinc de servir
i de vós he de ser tota,
ab vós me tinc de folgar
i ab vós tinc de ser nòvia.
[...]
No voleu que jo em despulle?
Ai, vaja, amor, fora roba,
que és lo millor gust del món
ninguna cosa ens destorbe!
Ai, aguardau-vos un poc,
feu-me alguna catxamona,
que a l'instant allò es prepara
i com més va més s'adoba 
(jo no ho dic gens per a mi:
sempre tinc lo vent en popa
per a navegar tal mar
i per ballar tal xacona!).
Faré sempre vostre gust,
puix del meu no en só senyora,
en tot quant vós me maneu
mai faré la orella sorda,
majorment del que em dieu 
jo n'estic sempre ganosa;
[...]
Ai pobret, no cuiteu tant:
no vull que perdau les forces.
No us mogau, lo meu cotó,
que ja tiro jo prou coces!
Los talons al matalàs,
alt i baix lo ventre torna,
per amunt i per avall:
No us apar que bé que es porta?
Mirau-me, feu-me un beset,
perquè en gustarem el doble.
No us mateu, deixau-me fer,
que de vós no en vull més goma,
sinó sols que conserveu
plena de coll vostra trompa."
[...]
Per anar més airoseta
s'arremanga fins als colzes
posant-se en tall les polseres,
los cabells i tot s'adorna.
Posada ja en aquest punt,
comença de fer la ronda,
saltant, ballant per la cambra,
dansant la baixa fangosa,
i, estant jo sobre del llit,
de quant en quant se m'acosta,
posa'm la mà a la bragueta
i em toca la cantimplora.
Quan ha fet ja prou la bèstia
i li apar que ja és hora,
recula quatre o cinc passos
i arremet com una onsa.
Ja em despulla, ja m'abraça,
ja em plapa, regala i toca,
ja em besa, ja em frega els pits,
ja em grata, ja em fa pussogues.
[...]
Jo us diré què em succeí 
ab esta tan galant mossa:
després de ser-m'hi folgat
algunes trenta mil voltes,
ab astuciosa traça,
com la més subtil rabosa,
me pregà encaridament
la deixàs pujar dessobre.
Fiu-ho per a fer-li'n pler,
puix estàvem a les fosques,
i ella féu la gabieta:
mai he menjat millor cosa!
Se folgà, no cal dir com,
i a mi també em fou gustosa,
però restí tan cansat
que no era bo per cosa.
Veus ací lo que passà,
punt per punt, coma per coma;
teniu-me per escusat,
puix estic en la masmorra.
Servesca açò de disculpa
si no us he tornat resposta
a tres cartes, i açò basta
de ma gustosa història.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Maximià Alloza: Un dandi entre llauradors

Fa tres anys que vos parlava d'un descobriment personal: el poema èpic Seidia, sobre la conquesta del regne de València, que el prevere de Benassal Joaquim Garcia Girona havia publicat en 1920. Sortosament, per a qui vullga aprofundir en la qüestió, la ràdio de la Universitat Jaume I de Castelló n'ha fet recentment una sèrie radiofònica, els capítols de la qual -i moltes altres informacions addicionals- es poden escoltar en línia. Ara, a més a més, gràcies a la lectura endarrerida del número de maig de la revista Saó -subscriviu-vos-en!-, he pogut descobrir un altre autor del nord valencià de principis de segle XX totalment desconegut per a mi: Maximià Alloza (1885-1945). El fet és que l'Ajuntament de Castelló, després de molts anys de silenci sobre la seua figura, ha començat a editar les seues obres completes, a cura del professor Josep J. Conill, l'investigador que ha dedicat 30 anys de la seua vida a estudiar-lo i que ha sigut el principal recuperador de la seua figura.

La importància d'Alloza rau en el fet que va ser l'autor valencià de l'època que es va acostar amb més decisió i més encert al corrent poètic del modernisme liderat per Ruben Darío, caracteritzat per "la rebel·lia creativa, un refinament narcisista i aristocràtic, el culturalisme cosmopolita i una profunda renovació estètica del llenguatge i la mètrica". En concret, es va iniciar en les lletres valencianes durant l'època que va residir a València, mentre hi estudiava Medicina entre 1903 i 1908 (dels 18 als 23 anys), en la qual va entrar en contacte amb els cercles valencianistes de Teodor Llorente i Jacint Mustieles. De fet, sembla que va escriure el seu primer poema en valencià, Lo plor de la musa, en sentir uns comentaris de Navarro Reverter durant una reunió a casa de Llorente, segons els quals la poesia valenciana moriria amb la desaparició del mateix amfitrió que els acollia. Alloza, probablement imbuït per la visió del jove que té tota una vida per davant, es va rebel·lar davant d'aquelles paraules:

Aixins la Musa, desconhortada,
plora que plora sense parar.
[...[
«No hi ha poetes!» –diu dolorosa–
«Aquell bell dia se tornà nit,
ombra i misteri la llum hermosa...
Oh, quina pena m’ofega el pit!». 
[...]
No hi ha poetes!... Les ombres d’ara
al nàixer l’alba demà es rompran.
No plores, Musa, alça la cara:
no hi ha poetes? Demà hi hauran!

En acabar la carrera se'n tornà a Castelló de la Plana, on començà a exercir com a metge i participar activament en les associacions valencianistes que nasqueren durant aquells anys. Per exemple, fou president de La Nostra Terra, la "societat instructiva regionalista" fundada en 1913 per Gaetà Huguet, que declarava entre els seus objectius: "mostrar les glòries de la Regió Valenciana, de la pàtria petita, de la que mos crià i a la que volem com a bona mare, de la que sols somniem en son progrés [...] Volem, tocant al règim, autonomia tan ampla com puga obtindre’s per a los municipis i regió valenciana; tocant a llengua, volem que la oficial per a tot sia la nostra, la valenciana; i volem ésser i fer valencians [...] Laborarem molt especialment dins el cercle de les nostres modestes forces per la restauració i renaixement de la nostra dolça llengua valenciana [...] aidant a la divulgació de les més indispensables regles ortogràfiques de la llengua valenciana entre les classes de més modesta cultura amb lo fi d’aturar la decadència del nostre llenguatge i estendre son ús parlat i escrit entre totes les classes socials, orientant tots aquestos treballs a la consecució de l’establiment de càtedres de llengua valenciana".

Dins d'este context valencianista, Alloza publicà en 1914 Ioesa, la seua principal obra, un extens poema narratiu que ocupava més de 180 pàgines, però que, tanmateix, significà la seua pròpia desaparició dins del panorama literari en valencià. La qüestió és que l'obra, resseguint els principis del modernisme, pouava de l'Antiguitat pagana per a relatar la història d'amor impossible entre un pastor, Lucil·li, i una ballarina, Ioesa, a qui el primer trobà ferida en el camp després que hagueren intentat esquarterar-la durant el transcurs d'una orgia. La seua relació estarà plena de sensualitat, erotisme i fins i tot decadència, puix, no debades, en avorrir la vida de camp, Ioesa es traslladarà a la ciutat per a exercir la prostitució. L'obra, per tant, representava una ruptura total amb el que s'havia publicat fins aquell moment en valencià, circumscrit fonamentalment al jocfloralisme poètic i el costumisme teatral o narratiu. Per primera vegada, doncs, s'emprava literàriament el valencià per a fer una obra moderna en la que explícitament hi havia passatges eròtics:

Sos ulls mirant-lo abrasen,
los seus llavis humits
ses blanques dents maseguen
i Ies aletes de son nas bateguen.
Ansiós son pit batega
i la brasor aquella
sa gola seca i sembla que l'ofega.
En sa ferma mamella
s'erguix lúbric mugró
com de una fresa lo rosat botó.
No pot més. Los seus braços
s'enrosquen per lo cos i coll de lo donzell
i entre apretats abraços
per terra cau rodant unida ab ell.
Ses boques trenen besos,
s'abracen los seus braços molt furiosos,
ab ànsia els ulls se miren
i entre ferments i apassionats excessos
se besen i s'abracen i sospiren.
 
Ioesa, en conseqüència, no fou gens ben rebuda entre els cercles literaris de l'època, que es van limitar a elogiar els passatges més bucòlics, referits al paisatge, o a desqualificar l'intent de fer un poema en valencià amb aquelles característiques modernistes. Alloza, de fet, deixà de publicar literatura en valencià a l'any següent, de manera que el conjunt de la seua producció es limità a un període molt breu: de 1909 a 1915 (dels 24 als 30 anys), amb dos breus excepcions entre 1922 i 1924. Des d'aleshores, en canvi, es concentrà en la seua professió de metge i desvià el seu impuls artístic cap al dibuix amb ploma. Tanmateix, tot i que el fracàs de Ioesa el va apartar de les activitats culturals públiques, sabem que fou un dels signants de les Normes de Castelló de 1932, per la qual cosa sembla que mantingué els seus contactes amb els cercles intel·lectuals valencianistes durant l'època en què aquells pogueren estar actius, abans de la guerra civil. 

Podeu trobar totes estes informacions i moltes més, així com part de la seua obra, en les diverses monografies de l'esmentat Josep J. Conill: Un dandi entre llauradors: Contribució a la lectura de l'obra de Maximià Alloza (2011) -que es troba en línia-, Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. I (2012) i Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. II (de pròxima aparició). En concret, en este darrer serà on es publicarà la reedició de Ioesa, la qual es pot trobar actualment en la seua edició original -amb ortografia de l'època- ací mateix. Igualment, també se'n pot trobar una anàlisi a l'article de Teresa Esteve, "Ioesa: femení singular (Una obra excepcional en la poesia castellonenca, 1900-1923)". En tot cas, esperem que prompte puga aparéixer eixe segon volum de les obres d'Alloza per a poder accedir amb una ortografia modernitzada a l'exemple més ambiciós de poesia modernista en valencià de començaments del segle XX.


divendres, 19 de juliol del 2013

Les relacions epistolars de Barcelona, València i Palma (1511-1629)


Fa vora dos anys i mig vos comentava una de les recerques a les quals vaig dedicar molts mesos d'activitat investigadora: l'estudi de les connexions epistolars del Consell municipal de Barcelona entre finals del segle XIV i mitjan XVI a través de l'anàlisi de 10 talls biennals diferents entre 1381 i 1566. Els resultats, malauradament, a penes si han vist la llum: únicament una comunicació en un congrés i un breu text al llibre Escribir y persistir. Estudios sobre la literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença, coordinat pel professor de filologia la Universitat de València Vicent Josep Escartí. I encara gràcies. Sembla que no hi ha massa negoci per als llibres d'investigació si no tens una posició acadèmica ferma. En tot cas, faig una crida als editors: aquella recerca continua finalitzada, disponible per a ser publicada amb un conjunt de més de 200 epístoles ben sucoses! Altrament, com que els resultats científics van ser ben interessants, he tractat d'ampliar la recerca amb una nova perspectiva: la comparació amb el cas valencià i mallorquí. Així, gràcies a una beca de l'Institut d'Estudis Catalans que vaig obtindre l'any passat he pogut desenvolupar un estudi sobre "Les relacions epistolars de Barcelona, València i Palma entre els segles XVI i XVII".

Almenys en este cas les principals conclusions han pogut ser publicades de manera quasi immediata, gràcies de nou a Vicent Josep Escartí, que em va convidar amablement a publicar-los en la revista que dirigeix i acaba de nàixer fa unes poques setmanes: Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna. Allà, doncs, he pogut presentar els resultats de la recerca, consistent en l'anàlisi de les 2.176 cartes que els Consells municipals de Barcelona, València i Palma enviaren durant tres triennis: 1511-1514, 1565-1568 i 1626-1629. Podeu llegir l'article en profunditat ací, però aprofite este post per a fer-ne un resum parcial, si més no de les qüestions que potser vos poden interessar més, les directament relacionades amb les relacions polítiques i territorials de les tres capitals esmentades. Això és, per quines raons enviaven cartes? A qui les enviaven? Quina mena de relacions territorials es bastia a través d'eixos destinataris? I quines diferències hi havia en l'activitat epistolar de cadascuna d'aquelles capitals?        


 El primer que destaca és una clara jerarquia en el volum dels enviaments: durant aquells nou anys Barcelona expedí 1.095 cartes, València 716 i Palma 365, el que es una clara projecció del major o menor grau de poder de cada ciutat. D'una altra banda, quant als motius que originaven la seua tramesa, n'eren bàsicament onze: les enviades per a assegurar l'avituallament de les urbs (d'aigua, oli o sal, però sobretot de blats i carns), que era, de fet, la principal missió dels consellers municipals per damunt de qualsevol altra cosa;  per a la negociació d'afers polítics en la cort reial amb el monarca o els oficials que residien allà (concessió de privilegis, conflictes jurisdiccionals, defensa de furs, etc.); per a tractar qüestions relatives al propi Consell municipal (nomenament d'oficials, afers comptables, etc.); per a gestionar les senyories alienes que les capitals tenien (mentre que Barcelona era senyora de diverses baronies, com Flix, Montcada i Reixac, Caldes de Montbui i Caldes d'Estrac, València només tenia la jurisdicció penyorada de Paterna, Benaguasil i la Pobla de Vallbona, i Palma no tenia cap domini); per qüestions protocol·làries, sobretot per a demanar sobre la salut del monarca i els ministres reials o per a presentar-los felicitacions i condols; per a compartir informacions amb altres municipis sobre avisos de pesta (on hi havia epidèmia i amb quins viatgers procedents de determinats llocs s'havia de tindre especial cura); per a organitzar la defensa de les mars i els territoris polítics respectius -Catalunya, València i Mallorca-; per a tractar de mantindre l'ordre públic i evitar bandositats o aldarulls en l'interior de les ciutats; per a fomentar el creixement del comerç en cada capital; per a protegir els interessos dels ciutadans (a l'hora d'obtindre càrrecs o defensar-los en processos judicials); o, finalment, per a tractar afers d'àmbit eclesiàstic, com els relatius als bisbats, als convents i monestirs urbans, a la gestió dels Hospital i Estudis Generals.

Evidentment, cada capital envià un percentatge diferent de cada tipus de cartes, el que està intrínsecament vinculat als propis destinataris que les rebien i la ubicació d'estos. Per exemple, València i Palma van remetre fins a un 59% i 57% de les seues epístoles al monarca, a ministres reials o a síndics que es trobaven en la cort reial, mentre que Barcelona únicament n'envià un 30% a este tipus de destinataris. En canvi, el percentatge barceloní de cartes enviades a autoritats, oficials i particulars del territori del que era capital o de la Corona d'Aragó fou molt major, el 53%, per un 30% de València i un 21% de Palma. I això, com deia, també marca la xarxa de connexions territorials construïda a través de la correspondència: mentre que el 52% de les cartes barcelonines s'enviaven dins de Catalunya, només un 23% de les valentines es quedaven dins del regne de València i un 4% de les palmesanes en el regne de Mallorca (en este cas, segurament, perquè la menudesa del territori no exigia una activitat epistolar potent per a comunicar la capital amb la resta d'autoritats i particulars de l'illa).  Per tant, fins a un 96% de les cartes palmesanes es dirigien fora del regne de Mallorca, un 77% de les valentines fora del regne de València i un 48% de les barcelonines fora del principat de Catalunya.

En estos darrers percentatges, a més a més, també hi ha diferències significatives: mentre que els destinataris de les cartes de València resideixen en un 80% dels casos a la cort reial -ubicada permanentment a terres castellanes-, en un 10% a la Corona d'Aragó i en un 7% a Castella, els de Barcelona resideixen en un 73% a la cort reial, en un 22% a la Corona d'Aragó i en només un 1% a Castella; els de Palma, per la seua banda, estan ubicats en un 60% a la cort reial, en un 27% a la Corona d'Aragó i en cap cas a Castella -a banda de la pròpia cort. Per tant, si ens detenim en la comparació entre Barcelona i València, el que s'observa és que durant el període seleccionat (1511-1629) la primera té una presència molt més important i densa dins del principat de Catalunya que València dins del regne homònim. Igualment, la capital valenciana està molt més bolcada -si més no epistolarment- cap a Castella, tant per la situació geogràfica com per la dependència més alta del monarca i la cort reial. Així mateix, Barcelona manté uns nivells de comunicació amb la resta de la Corona d'Aragó majors que els de València, però especialment perquè té una relació molt més intensa amb Sardenya, Sicília i les Balears (alhora Palma tenia una connexió amb Barcelona cinc vegades més intensa que amb València). Tot plegat, això pot ajudar a comprendre, per exemple, per què la capital catalana liderà dos revoltes contra la monarquia entre 1640 i 1714, mentre que el paper de València fou molt més feble a l'hora de plantar cara al poder reial.

Com dic, podeu aprofundir en la qüestió a través l'article esmentat, que inclou bona cosa de gràfiques explicatives al final. En tot cas, vos deixe ací també el mapa de la xarxa de connexions territorials bastida mitjançant la correspondència municipal durant els nou anys seleccionats. Pense que és prou il·lustrativa de tot el que acabe d'explicar (podeu ampliar les imatges clicant damunt d'elles):

Connexions epistolars de Barcelona en els triennis 1511-14, 1565-68 i 1626-29 

Connexions epistolars de València en els triennis 1511-14, 1565-68 i 1626-29

Connexions epistolars de Palma en els triennis 1510-13, 1565-68 i 1626-29

diumenge, 14 de juliol del 2013

El Feslloch 2013: Un èxit en tots els sentits

Els anuncis previs ja prometien...

Bell-lloc (o Benlloch, no entrarem ara en disquisicions filològiques) és un poblet valencià de la Plana Alta, de poc més de 1.000 habitants. Agricultura, ramaderia i cert sector manufacturer dedicat a la fusteria i l'elaboració d'uns torrons coneguts en tota la contornada. Vida tranquil·la, com podeu imaginar. Però quan arriba juliol, des de fa uns anys, tot canvia i passen coses com les que podeu vore al vídeo de dalt: "el millor festival que n'hi ha sobre... com es diu "la faz de la tierra" en valencià?" I és que des de 2007 Escola Valenciana i l'Ajuntament del poble -socialista, tot s'ha de dir en cada cas- organitzen el Feslloch, un festival de música en valencià que serveix de cloenda a la Gira de concerts que acompanya les Trobades d'escoles en valencià de cada primavera.  No debades, també estos anys han sigut els de la creació del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià, amb la seua gala anual de premis, i els de l'explosió, en definitiva, de la creació musical en la nostra llengua, amb la consolidació d'artistes del nivell i la varietat d'Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Orxata Sound System, Aspencat, Pau Alabajos o Pep Gimeno "Botifarra", que s'han sumat a un cercle més reduït que ja venia donant guerra des de temps arrere, com Al Tall, Obrint Pas o Feliu Ventura.

Fet i fet, l'èxit social de la música en valencià, especialment entre els més joves, ha estat totalment referendat en l'edició d'enguany del Feslloch, que ha batut tots els seus rècords d'assistència amb més de 10.000 espectadors, una xifra a tindre molt en compte. La veritat és que el cartell era tot un luxe, amb Al Tall i Obrint Pas en plena gira de comiat després d'anunciar les seues respectives retirades, amb el Botifarra i Miquel Gil,  Orxata, Aspencat, Pepet i Marieta, 121 dB, Mugroman, Trineu Tanoka, Arrap... A més a més, l'organització i la comunió amb el lloc han sigut, com sempre, immillorables: amb la zona de concerts i d'acampada fora del poble, però ben a prop, a tir de pedra, amb tot un seguit d'activitats i tallers de matí i vesprada -entre els quals enguany ha destacat l'inefable trivial de Joanjo Garcia, que està convertint-se ja en un fenomen de masses-, amb el sistema municipal de lloguer de cases particulars a ple rendiment, amb la trobada i celebració de dinarots i soparots amb els clàssics del món del valencianisme, ja siguen artistes, periodistes, polítics, escriptors, etc. En definitiva, tot un encert i una consecució per als belloquins, els músics en valencià i Escola Valenciana, que esperem que continue repetint-se durant molts anys més. 

Respecte d'això, per cert, no fa tant que em vaig fer soci d'Escola Valenciana i em va sobtar moltíssim que, pel que es pot deduir del meu número de soci, no arribem, tot plegat, ni a 600 els que hi contribuïm amb quotes anuals. Si voleu fer-ho vosaltres també, ací teniu el formulari d'alta: són únicament entre 30 i 60 euros a l'any, que serviran per a fer possibles iniciatives fonamentals per al futur de la cultura en valencià, com les Trobades, la Gira o el Feslloch. A canvi, a més a més, rebreu tota una sèrie d'avantatges i ofertes per ser socis d'Escola Valenciana. Vosaltres mateixos!

Un moment de l'actuació d'Orxata Sound System, cap a les cinc de la matinada del divendres passat

divendres, 5 de juliol del 2013

Jo tenc una enamorada


Fa mig any parlava de na Blanca d'en Mestre, la figuera més antiga i més gran de Formentera. Tot i haver anat durant molts anys a l'illa, tants com en té este blog -que ja en són set- i encara més, mai no havia sentit parlar de la seua existència. Ara ja puc dir que l'he vista amb els meus propis ulls, que he estat davant i dins d'ella, i que he sentit tota la força de la seua vitalitat, realment impressionant. També ha estat la primera vegada que he viscut la nit de Sant Joan a l'illa, amb l'enorme foguera que preparen a El Pilar de la Mola, una lluna plena gegant -un fet que no es tornarà a repetir fins d'ací 19 anys- i el concert a la plaça dels eivissencs Projecte Mut -que tant m'agraden i que recomane vivament. Tot això va ser la vespra. La vespra del dia que ens vam casar, de forma secreta i furtiva. Amb temps, però sense que ningú dels nostres ho sabera. I per això, ara que ja ho hem comunicat a qui tocava, faig també este post per a anunciar-ho: som marit i muller, amb llibre de família a Formentera.

Una figuera ben especial, de vora 100 anys...

 
Confonent el nostre desig amb el foc

 
Mentrestant, la lluna plena de Sant Joan també eixia al País Valencià, pel Benicadell




Les aliances duradores les portarem a partir d'ara. 
Mentrestant, les del mercadet de la Mola han fet el seu paper...

divendres, 28 de juny del 2013

"I love roast peppers". Estellés en anglés (II)

M'han passat moltes coses des de l'últim post que vaig publicar ara fa cinc mesos. Entre d'altres, he iniciat una estada biennal a Oxford per a desenvolupar un projecte de recerca postdoctoral sobre el pactisme/contractualisme polític a la Corona d'Aragó i Anglaterra entre els segles XIII i XIV. Ara, però, estic fruint d'uns dies de vacances que he aprofitat per a tornar a la meua illa i per a comprovar que molts valencians continuen treballant per la cultura valenciana i valencianista -ahir, per exemple, a la gala de lliurament dels VIII Premis Ovidi. Encara que la faena continua sent molta, i per això l'abandonament d'este blog, espere anar traient temps per a contar-vos alguna coseta més durant este període estival. La primera és reprendre la història sobre les traduccions a l'anglés de Vicent Andrés Estellés que vos vaig contar fa uns mesos: no és que haja eixit l'antologia que està pendent de publicació, sinó que he pogut adquirir la que preparà David H. Rosenthal  en 1992, amb vora una cinquantena dels seus poemes. I un d'ells és tan conegut per tots nosaltres que potser vos faça gràcia llegir-lo, el primer de les Horacianes sobre el pimentó torrat, que vos transcric a continuació. Gaudiu-lo:

there's nothing i like as much
as garlanding roast peppers
with virgin olive oil.

then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.

i love roast peppers
-not too roasted, that ruins them-
but with the inside easy to get at
when you lift off the burnt skin.

i spread them on the plate in an exciting sequence
and garland them with oil and a pinch of salt
and i dunk lots of bread,
as the poor people do,
in the oil mixed with saltand flavored by the roast peppers.

then i pick up a bit of pepper
and a bit of bread between my thumb
and my index finger, i raise them avidly,
eucharistically,
i stare at them in the air.
sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.

i close my eyes and gulp down the motherfucker. 

M'agrada molt el pimentó torrat...

divendres, 1 de febrer del 2013

Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat total?

Ahir vaig escriure al blog d'Harca un post que crec que vos pot interessar, ja que tracta sobre l'edat mitjana però és, alhora, ben actual. En concret, aborda comparativament la qüestió dels financers que actuen de forma inepta o fraudulenta i acaben per eixir-ne indemnes en l'actualitat. Passava el mateix en època medieval? Ací vos transcric el que hi vaig escriure.


Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  


A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tingueren oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquiditat urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell, com Ciriol, pegà a fugir i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feren enormement rics i fundaren llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En este cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...