A tall d'Àngel Guimerà (II): València, Guimerà i Galdós

Bar España, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'Avinguda Pérez Galdós

Com deia l'altre dia, sempre havia volgut parlar de l'article que tractava la recepció del teatre català en la València de finals del segle XIX i començaments del XX. I això per dos raons: una més general, referent a l'esbiaixament de l'anàlisi de l'autor que hi vaig explicar, i una altra més concreta, la relativa a la visita d'Àngel Guimerà amb una companyia catalana a la capital valenciana en 1920, quan el principal poeta i dramaturg del catalanisme -juntament amb Verdaguer en el primer camp- ja comptava amb 75 anys i era una gran figura literària. Es poden destacar diversos fets d'aquella visita. En primer lloc, Guimerà fou rebut i homenatjat per les autoritats públiques del cap i casal, que el dugueren a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i al palau de la Generalitat, així com a presenciar un miracle de Sant Vicent -era Pasqua- i una reunió del Tribunal de les Aigües. L'entesa fou tal que, com ja vam veure, la gira teatral acabà al crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! i el mateix alcalde de València, Ricard Samper -futur president del govern de la Segona República- prometé a l'autor català que posaria el seu nom a un dels carrers de la ciutat. Fins i tot, hi féu l'esforç de parlar-li en valencià, que no era la seua llengua materna...

Vos imagineu una escena semblant en l'actualitat? L'alcaldessa de València rebent Quim Monzó -o Jaume Cabré, o Pere Gimferrer-, ensenyant-los la ciutat, fent l'esforç de parlar-los en valencià i dedicant-los un carrer? Bé, com ho ha de fer, si tampoc ho fa amb els nostres, els grans escriptors valencians consagrats, com Mira o Torrent... Ni tan sols Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran de les lletres valencianes del segle XX, té un carrer a la capital dels valencians, mentre que el tenen certs repressors de les llibertats individuals i col·lectives ben destacats, com el general Elío o el general Urrutia. La bona qüestió és que llavors, abans del franquisme i de l'anticatalanisme gravat a foc en el discurs de les dretes valencianes, les coses eren prou diferents i la promesa de l'alcalde Samper s'acomplí ben prompte. Només 4 mesos després de la visita d'Àngel Guimerà, en agost de 1920, l'Ajuntament de València acordà donar el seu nom a l'antic carrer d'Arrancapins, alhora que decretava que el del Torn de Sant Gregori s'anomenaria d'Anselm Clavé, una altra figura cultural catalana. I, particularment, sempre he sentit una afecció especial per estes qüestions de toponímia urbana, raó per la qual volia dedicar un post a la visita de Guimerà.

De fet, encara que mai no ho he confessat en públic, un dels meus somnis irrealitzables com a historiador hauria estat preparar per a València el mateix encàrrec que va rebre en l'any 1863 el cronista de la ciutat de Barcelona, Victor Balaguer: donar nom als nombrosos carrers que es van formar en la ciutat comtal arran de l'Eixample projectat per Ildefons Cerdà. No sé si vos heu fixat alguna vegada quan hi heu passejat o circulat per aquella part de l'urbs barcelonina, però tots els noms de carrer estan relacionats amb elements cabdals de la història catalana: institucions (Corts, Consell de Cent, Diputació, Parlament), sobirans fundacionals (comte Borrell, comte d'Urgell), herois populars (Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Casanova, Villarroel), líders militars (Roger de Llúria, Roger de Flor, Bernat de Rocafort, Conrad de Lança), territoris de la Corona d'Aragó (València, Mallorca, Aragó, Sicília, Sardenya, Nàpols), literats (Ramon Llull, Muntaner, Ausiàs March, Aribau, Balmes), etc. Com explique en un reportatge que acabe de preparar per al número #02 del Lletraferit, la tria de l'onomàstica urbana és filla directa de cada època històrica i reflecteix, d'una manera o d'una altra, la sensibilitat col·lectiva de cada societat.

Però això té poc a veure amb la història que em contaren l'altre dia, una nit plujosa de dissabte després de sopar en agradable companyia al Racó de la Corbella, i que aprofite per traslladar-vos. Està relacionada, més bé, amb la casualitat, o amb la serendipitat, que diria un presentador de Cuatro els diumenges a la nit. Resulta que, segons apunta l'escriptor valencià Santiago Posteguillo al seu darrer llibre La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'avinguda Pérez Galdós de València es produeix una estranya coincidència: es troben, entre la contaminació ocasionada pel trànsit permanent, els premis Nobel de Literatura que van poder ser i no foren. Això és, en primer lloc, l'Acadèmia Sueca volgué en 1904 premiar a dos autors de llengües llatines que estaven en procés de recuperació literària i sonaren els noms de Frédéric Mistral en representació de l'occità i d'Àngel Guimerà en representació del català; però el posicionament catalanista del darrer, féu que les autoritats espanyoles promocionaren un autor alternatiu en castellà, Echegaray, que finalment fou premiat, ex aequo, amb el primer. 

Així les coses, durant els següents 17 anys i de forma ininterrompuda l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona va proposar Guimerà per al Nobel. Però la RAE, des de Madrid, continuà oferint candidatures alternatives, Menéndez y Pelayo primer i Benito Pérez Galdós després. La diversitat de propostes fetes des d'un mateix Estat no afavorien, evidentment, a cap de les dos opcions, però finalment, en 1916, el director de l'Acadèmia Sueca es decantà per Pérez Galdós -de qui la majoria de nosaltres coneixem la cara perquè eixia en els bitllets de 1.000 pessetes. Tanmateix, com que Galdós era d'esquerres i s'havia arribat a presentar pels socialistes amb Pablo Iglesias, li arribaren nombroses crítiques dels seus adversaris polítics, un fet que impulsà als suecs, davant la polèmica, a optar per un autor del país, de la mateixa Suècia. I, així, mancats d'un suport ple i decidit per part de la societat espanyola del moment, les dos principals figures literàries de la Catalunya i l'Espanya de finals del segle XIX i començaments del XX es quedaren sense un merescut premi Nobel. Un per catalanista i l'altre per esquerrà. I ara, si més no, el destí ha volgut que des de 1984 -any en què l'antic Camí de Trànsits passà a anomenar-se avinguda Pérez Galdós- els dos compartisquen la seua pena, nit i dia, en un encreuament de la ciutat de València. I, encara que Posteguillo no ho adverteix, també és casualitat que, precisament allà, hi haja un bar anomenat España.

A més, cal apuntar una altra casualitat: que tots dos eren canaris. Galdós nasqué a Las Palmas de Gran Canaria en 1843 i se n'anà a Madrid als 19 anys, mentre que Guimerà nasqué en 1845 a Santa Cruz de Tenerife, una ciutat que abandonà als 7 anys però que l'acompanyà sempre, ja que sa mare, amb qui estigué molt unit i visqué fins als 40, era de les Illes Canàries -on ella s'havia amistançat amb un català acabat d'arribar. De fet, tot i convertir-se en una de les figures cabdals del catalanisme -o precisament per això-, la consciència de mestissatge, de romandre entre dos mons culturals diferents, sempre fou una constant en l'obra de Guimerà -només cal pensar en l'arxiconeguda a Catalunya Mar i cel, la història d'amor entre una cristiana i un musulmà que era, alhora, fill de musulmà i de cristiana. Així doncs, és possible, fins i tot, que Galdós i Guimerà xarren a la seua cantonada de València en castellà amb accent canari. O que Guimerà li parle amb el seu català barceloní, que després de 28 anys a València segur que Galdós ja l'entén perfectament. Siga en la llengua que siga, ahir sens dubte que comentaren la notícia de Marías. Ells és que estan sempre molt ben informats, de l'actualitat literària...

PS: He descobert també que Àngel Guimerà va viure més de 40 anys a la mateixa illa de cases en la qual vaig residir durant un any a Barcelona, ell a la part del carrer de Petritxol i jo a la d'En Roca...

Unes persones apareixen reflectides en el portal de l'encreuament en qüestió mentre es llegia

la història de Posteguillo sobre Guimerà i Galdós a València. Casualitat? Serendipitat?

A tall d'Àngel Guimerà (I): Història, empatia i política

Postal commemorativa d'un dels molts homenatges públics fets a Àngel Guimerà (1845-1924)

El filòsof Tzvetan Todorov destacava ahir l'afany de la historiadora i periodista Gitta Sereny per comprendre el mal, és a dir, la seua idea i els seus estudis adreçats a demostrar que és possible comprendre fins i tot els crims més atroços reconstruint la vida dels seus autors, les seues relacions i contactes amb altres persones del seu voltant, les circumstàncies en les quals s'havien trobat, etc. Tot plegat, la identitat de cada persona no seria una altra cosa que la seua història, i qui desitja comprendre els seus comportaments particulars ha de tractar de reconstruir detalladament eixa pròpia història. Segons conclou Todorov, doncs, no podem prescindir de l'empatia si l'objecte de la nostra investigació és comprendre les raons dels individus i de la societat. I, afig jo, això -mostrar-se empàtic amb tots aquells que estudiem- no s'ha de fer com a forma de justificació, sinó, simplement i planerament, per tal de comprendre'ls, de trobar una explicació als seus actes i poder extraure'n conclusions i consells per a les nostres pròpies actuacions.

En llegir això, per deformació professional, no he pogut evitar pensar en tants i tants historiadors, filòlegs o altres estudiosos que tracten el passat amb ulls del present, sense fer cap esforç per tractar d'entendre l'època que estudien, ja siga de fa 500 anys o de mig segle arrere -segur que jo també ho faig contínuament per molta atenció que hi tracte de parar... I tot açò, a més, ha vingut a coincidir amb un aspecte d'un article que sempre havia volgut comentar: "El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)", que el gandià Gabriel Garcia Frasquet publicà a la revista Caplletra en 1988. En ell fa un repàs de les obres teatrals representades per companyies catalanes i en català a la capital valenciana entre 1878 i 1936, palesant el seu escàs èxit i la seua poca incidència social en el circuit cultural valentí. Una mostra seria el fracàs econòmic i de públic de la gira que la companyia Nolla-Casals va fer a la ciutat de València en 1920, acompanyada, ni més ni menys, que del principal dramaturg català de l'època, Àngel Guimerà. Així narra Garcia Frasquet la visita:

Guimerà fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat [...] Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!, no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries: Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.

Primerament, ja és de destacar el comentari sobre el "valencià horrible" de l'alcalde de València, una apreciació sobre la qual, a més, no s'indica cap mena de font (o és que l'autor del text estava allí per a sentir-lo parlar?). Però, en segon lloc, el que és més greu, s'acusa a Àngel Guimera d'"embolicar la troca" per diferenciar el valencià del català, com si allò no fóra el més normal del món en aquella època, fins i tot entre els més ferms defensors de la unitat de la llengua, no només entre els valencians, sinó també entre els catalans. Caldrà recordar que aquell mateix any de 1920, era el propi Pompeu Fabra qui deia als valencians:  

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels "vostres" grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.

Des de la pròpia consciència d'unitat, es tenia molt clar que hi havia realitats diferenciades entre el català i el valencià. No debades, encara en 1930 l'historiador Lluís Revest publicava La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, una obra que analitzava les propostes de Fabra i les adaptava al valencià per tal de caminar cap a la unitat lingüística, un procés que s'entenia obert i en construcció. Les Normes de Castelló sobre la qüestió ortogràfica no es signarien sinó un parell d'anys després. Per això, tot plegat, les paraules d'Àngel Guimerà no han de sonar gens estranyes: era molt conscient que el seu parlar barceloní no era considerat un equivalent directe del valencià per al públic que l'aplaudia al Teatre Principal, menys encara en una època en què no hi havia mitjans audiovisuals de masses com hui en dia. Així doncs, ni "embolicà la troca" malgrat els crits de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! -quina és la relació entre una cosa i l'altra?-, ni les seues paraules eren confusionàries. No ho eren , clar, si es miren amb els ulls de 1920 i no amb els de 1988, que és el que va fer Gabriel Garcia Frasquet, jutjant la unitat de la llengua com un fet indiscutible, puix no debades en la seua època esta consideració estava molt més consolidada.

Doncs això passa de continu en la nostra professió i sembla mentida que hi haja tants i tants historiadors que no tracten de desenvolupar l'empatia en les seues investigacions. No fer-ho condueix a la mala història i el veritable drama d'això és que, com també deia ahir l'hispanista anglés John H. Elliot, la mala història condueix a una mala política. Inversament, la bona història és totalment necessària per a fer bones polítiques. És a dir, que com millors historiadors tinga un país, millors polítics tindrà. I en tot este procés l'empatia, com hem vist, és fonamental, ja que és un dels requeriments cabdals per a fer bona història, això és, per a comprendre els processos històrics i que esta comprensió ens puga guiar en el nostre futur. Empatia, bona història i bona política, a tall de Todorov, Sereny, Guimerà i Elliott. Però la realitat és que jo volia parlar d'un altre fet relacionat amb Àngel Guimerà i la ciutat de València. En el proper post serà...

Un València CF aspre i lliguer

J.R. March et alii, Bronco y liguero. Las 6 ligas del Valencia CF, L'Oronella, 2012

A mon pare. El culpable de tot. Així comença Bronco y liguero. Las 6 Ligas del Valencia CF. I és que, no debades, molts de nosaltres som aficionats del València perquè ho hem mamat a casa, des de ben menuts, anant al Mestalla cada dos setmanes o de quan en quan, posant-nos cara a la tele els dissabtes o els dimecres per la nit, romanent enganxats a la ràdio -des de casa o el cotxe- els diumenges per la vesprada. I a colp de derrotes frustrants o humiliants, de furts arbitrals i de reiterats menyspreus mediàtics. Però, també, evidentment, a base d'alegries i d'il·lusions compartides, això és, a base d'èxits, de triomfs i de victòries en els torneigs més importants de la competició futbolística: copes, recopes, fèries, uefes, i, sobretot, lligues, el campionat estatal, el campionat de la regularitat, el campionat més difícil juntament amb l'anhelada -des de la desesperança i l'enyorança- Champions League. 

Doncs així comença l'obra de José Ricardo March, un dels nostres, un valencianista fins a la medul·la -abstingueu-vos els d'altres equips! Una obra coral que ja ha sigut tot un èxit de vendes -en la seua primera aparició en els quioscs valencians, de la mà de l'editorial L'Oronella i el diari Superdeporte, el 6 d'octubre passat. L'estructura és senzilla, però funciona a la perfecció, com l'engranatge d'un rellotge suís: una introducció sobre el significat d'"aspre" (bronco), la qualitat principal que ha fet triomfar històricament el València, i un capítol sobre els orígens de l'equip i sobre cada campionat que va representar un triomf lliguer, acompanyats d'una ressemblança de la principal figura d'aquell any i d'un relat confeccionat per algun autor convidat: Vicente Cuenca, Vicent Molins, José Lizondo, Toni Sabater, Rafa Lahuerta, Rafa Lupión i Vicent Chilet.

Tots ells, el text principal de March i els relats, tenen una cosa en comú: la qualitat literària i el gust per la memòria, per covar-la, per protegir-la, per arrecerar-la, per alimentar-la i projectar-la cap al futur. Tot un goig per als aficionats al València i a la bona literatura i l'epopeia lírica. El mateix March -més ressonàncies líriques no podia tindre el seu cognom!- ho afirma al bell començament: Hacer memoria [...] y (re)vivir, a través de la ficción literaria, los años en los que fuimos los mejores. Un apetitoso aperitivo para abrir boca a los triunfos que están por venir. Quant a la literatura i l'epopeia, suren per tot el llibre. Ací un primer tast: Cierren los ojos e imaginen el escenario. Septiembre de 1941. Un grupo de jóvenes, llenos de brío y ansiosos por salir del fango de la postguerra. Un estadio nuevo, reconstruido tras servir como campo de reclutamiento, abastecimiento y concentración de presos. Y una afición rota por el dolor que busca el único consuelo posible al desgarro bélico en un futbol primitivo, furioso, popular y combativo. 

O un altre: Fue, en esencia, una máquina de fútbol, un grupo destinado a demostrar que, más allá de legañas, frío y miseria, era posible ser feliz en la Valencia de la postguerra. Al menos en Mestalla. O un altre: Sostengo que los momentos decisivos de nuestras vidas se inician sin que exista una conciencia activa que nos advierta que estamos a punto de entrar en un camino que lo va a cambiar todo. O un altre: Aquel gentil tendero moldeó la imbatibilidad hasta convertirla en constumbre entonando pro primera vez el "Buenos días, venimos a molestar". O un altre: Yo no soy de misas, yo soy del Valencia [...] Sólo me gusta más que el fútbol la expectativa de ver fútbol. O un altre: Y entonces llegó Di Stefano con su verbo parco en palabras y rico en gruñidos, capaz de poner en su sitio a cualquiera, ya fuera un novato o un curtido veterano, con solo mascullar una casi inaudible sentencia. O un altre: Si había que parir en Mestalla se paría. Y punto [...] Me pasé 9 meses en el corazón de un título que fue para siempre el relato de una infancia, el eco de unos días felices, la única liga que pudimos compartir mi padre y yo.

O un altre darrer: Vista desde fuera,la exigencia de la afición del Valencia raya la crueldad [...] No hay generación de valencianistas que no haya visto a su equipo como el mejor, del mismo modo que han acabado sucumbiendo a la frustración posterior de no dar continuidad a esas alegrías puntuales [...] Esos desengaños conducen a la grada a esa reivindicación amarga [...] Es sobre la base volcánica de ese inconformismo en el que cada Valencia acaba obrando el pequeño milagro [...] recordando a nuestros jugadores que, de vez en cuando, no hubo escudo más grande que el del murciélago. Com veieu, si eres valencianista, t'agrada el futbol i la literatura, este llibre és tot un goig per als sentits. L'únic retret, també des de la "reivindicació amarga" i "l'inconformisme", és que només en puguem disposar de la versió en castellà, especialment venint d'una editorial com L'Oronella que es reclama promotora de la llengua, la cultura i la identitat valencianes. Una decisió economicista, supose, però que podria haver-se evitat, si més no, amb una doble edició amb la qual els compradors haguérem triat la llengua del llibre que compràvem.

En tot cas, amb els tasts que vos he posat, podeu imaginar quina mena de llibre és. Un llibre per a rememorar els èxits del València. Un llibre per a fer valencianisme futbolístic. I un llibre per a gaudir de la bona literatura. Si sou del València CF, no hi ha excusa per a no tindre'l en casa, i demà tindreu novament l'oportunitat d'adquirir-lo a tots els quioscs valencians, juntament amb el Superdeporte, al preu conjunt de 9,75 euros.   

Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon (1879)

És tan gran l'amor que el meu cor sent

per la terra en què viu la llum primera,

que em sembla tota del més pur argent

embellida en perpètua primavera.

Ni cel encontre tan formós i rient,

ni brisa més suau i plaentera,

ni hi ha país que iguale en excel·lència,

a la joia del món que es diu València

Gaspar Thous i Orts (Benidorm 1836 - Isla de los Negros, Filipines 1891). Advocat, periodista i escriptor.  Cursà Dret a València i Madrid, i exercí d’advocat en la primera. Atret pel periodisme i l’agitada vida política del seu temps, tornà a Madrid, on fundà la revista literària El Pensamiento de Madrid i el periòdic satíric El Fuelle, a banda de col·laborar en altres publicacions. Poc després entrà com a redactor de La Voix de la Patrie, a Baiona. El 1872 s’incorporà a l’exèrcit carlista. Va ser advocat consultor de la Diputació de Guerra d’Àlaba i director del Boletín de Guerra. En la caserna general del Maestrat, va ser director de l'Òrgan Oficial de l’Exèrcit del Centre, titulat La Vanguardia, i el càrrec de governador civil de la zona de Castelló ocupada pels carlistes. En arribar la pau, tornà a València on dirigí La Señera, El Roder, El Almogávar i El Zuavo, entre d’altres publicacions. El 1882 fundà,amb el seu germà Joaquim Josep, El Palleter. Periòdic impolític carregat de sofre, una publicació satírica de tendència carlina que aconseguí gran popularitat i li comportà nombroses sancions, multes, processos i huit anys de presó (que no acomplí totalment per ser indultat arran la mort d'Alfons XII en 1885. En 1888 ingressà en el cos jurídic d’Ultramar i fou destinat a Filipines, on va morir. Escrigué algunes obres teatrals com Les enramaes i novel·les com Margarita del Carmen, El cuarto mandamiento, i El Palleter. El fragment seleccionat. una Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon, músic valencià, fou llegida en una vetlada celebrada per Lo Rat Penat el 5 d'abril de 1879.

El Roder. No periòdic, errant, impolític y estrafalari. Publicació fundada en 1884 per Gaspar Thous, 
qui apareix retratat en la capçalera fugint de la persecució política

Optimisme davant la independència de Catalunya?

Vicent Partal ha publicat hui a Vilaweb un editorial, "País Valencià i les Illes. Per què sóc optimista?", que, en certa manera, és complementari a l'article que va fer Vicent Flor per al quasi-extint Full Quatre, "València, l'endemà de la independència de Catalunya". Este darrer,per contra, era bastant pessimista respecte al futur del valencianisme davant els èxits de l'independentisme català, però dic que són complementaris perquè Partal ja té en compte el que diu Flor: que la possible independència de Catalunya comportarà un enfortiment del centralisme i el nacionalisme espanyolistes, que perjudicaran les respectives societats valenciana i balear. Tanmateix, Partal hi veu dos aspectes potencialment positius que poden fer reaccionar a la ciutadania de tots dos territoris: d'una banda, que l'espoliació centralista serà més intensa i, d'una altra banda, que l'espanyolisme prescindirà de tota identitat regionalista per a mostrar-se obertament centralista i castellanista. Tot plegat, això podria desembocar en mostrar una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans, que el nacionalisme valencià i balear podrien aprofitar per a créixer exponencialment sobre la sòlida base, cultural i política, que han construït durant les darreres dècades.

Ho he dit al facebook i ho repetisc ací: pense que Partal l'encerta en dir que caminem cap a eixa "tensió clarificadora". Amb tot, cal tindre en compte que probablement eixa adhesió al valencianisme en contra d'una Espanya castellana i centralista no podrà arribar mai a quotes superiors al 25% de la població, ja que molts dels ciutadans valencians no se senten a penes com a tals (un 27,5% segons les darreres enquestes) i molts d'altres mai arribaran a percebre eixa confrontació, per les pròpies estructures mentals que han covat al llarg de tota la seua vida. En tot cas, és evident que al nacionalisme valencià li interessa explotar eixa via i per això mateix, perquè la via és la tensió entre identitat valenciana i valencianisme vs. identitat castellana i espanyolisme centralista, pense que Partal somia rotllos -perquè té fam- quan acaba dient que, a banda del fet que el dret de decidir comence a quallar dins de Compromís, també és factible que els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians comencen a créixer i ocupar un espai que no siga testimonial. Però no havíem quedat que la "tensió clarificadora" és la de valencians-castellans? Per què ho volem fer més complicat amb l'equació catalans-valencians-castellans? Per què no girem les tornes i fem que el "No mos fareu catalans" siga substituït pel "No ens fareu castellans"? O el "Som valencians, mai catalans" pel "Som valencians, mai castellans/espanyols"? Eixe, crec, hauria de ser el camí.

Els valencians, des de quan som valencians?

Amb este post retorne a la vida bloguera després d'un mes i mig de silenci. L'he publicat al blog d'Harca, però crec que els passeu per ací el trobareu ben interessant. És un resum, en 15 minuts, de les troballes relatives a la identitat col·lectiva valenciana que vaig fer en la meua tesi doctoral. Crec que és una bona lectura de cara al 9 d'octubre. Espere que el disfruteu: Els valencians, des de quan són valencians?

A tall de Josep Piera

Nosaltres els valencians, som valencians. Això és així (Foto d'Ombra i Claror)

Mitjan agost. Els termòmetres arriben als 40 graus. Tot funciona a mig gas, a excepció de les Olimpíades. Quasi ningú contesta els correus, els diaris van plens de farcits, les xarxes socials van més lentes que mai i ni tan sols FullQuatre sembla renovar-se més enllà d’estes ratlles. En un viatge d’Algesires a Sevilla aprofite per a llegir el darrer llibre de Josep Piera. Després d’una temporada dedicat a una nova fornada d’escriptors com Vilaplana, Aliaga o Lozano, torne als consagrats que esclataren en els ’70. Joc de daus, desbrossat per l’excel·lent Fenollosa, és un dietari ple de vivències, memòries i opinions personals. Tot passat pel tamís particular de Piera, que en certa manera és el de tota una generació diguem-ne “perduda”. Perduda si ho considerem des del desencant que ells mateixos traspuen en girar la vista arrere, però fecunda si ho mirem des del moviment que foren capaços de generar. Si hi ha valencianisme hui en dia és en bona part gràcies a ells. Van tindre influència social ‒en la cultura, en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació‒, però no la que hagueren volgut, ja que no arribaren a acompanyar-la d’un canvi generalitzat de mentalitats ni del necessari poder polític i institucional.

A tall d’açò, m’ha interessat una anècdota que Piera explica en el llibre. Feia el servici militar en els anys ’60 i els reclutes s’agruparen segons la procedència durant un descans obligatori, cantant cançons pròpies. Les dels catalans i els balears se li feren pròximes, les dels bascos, gallecs i asturians li agradaren, les dels andalusos tenien un toc especial i les dels valencians... Ai, els valencians. Quan els tocà es quedaren muts. Ningú no sabia cap cançó popular de memòria, ni “El tio Pep”, ni l’himne de Serrano, ni “Al vent”, ni res de res. Tots en silenci fins que un cridà: Som valencians?, sense rebre resposta. Ho repetí elevant el to de veu: Som valencians?, i alguns contestaren amb un tímid Sí. Tornà a fer la pregunta amb més entusiasme i, finalment, obtingué una resposta massiva: Sííí!!!. Així, el xicon pogué rematar la jugada bramant: Visca el pa, visca el vi, visca la mare que mos ha parit!. L’alegria i l’esclat de palmes fou general entre els valencians, que salvaren d’aquella manera l’afer de les cançons. No passa d’una simple anècdota, però ve a ressaltar la manca de referents col·lectius que tenien els valencians de l’època. I per a construir un país en són d'imprescindibles, els referents col·lectius. [Continua a FullQuatre]

Almansa 2.0

Després d'unes quantes setmanes sense escriure al blog, hi torne a tall d'una col·laboració amb FullQuatre, un dels pocs diaris digitals en valencià amb els quals comptem actualment en la xarxa i al qual vull agrair públicament la seua invitació a publicar-hi columnes d'opinió de forma periòdica. El tema iniciàtic no podia ser un altre, davant l'allau centralitzador que se'ns està venint al damunt amb l'excusa de la crisi: "Una Almansa del segle XXI". Com hi dic, només espere que puguem fer-hi front perquè no ens va solament el futur com a poble sinó també el nostre propi benestar econòmic i social.

Així disparen des del centralisme jacobí

L'estiu de 1338, quan anava a complir-se tot just un segle de la conquesta cristiana de València i la fundació del regne homònim, el Consell del cap i casal decidí commemorar la fita amb una gran processó festiva en què participà tot el poble de la ciutat. A partir de llavors tots els 9 d'octubre de cada any, festa de Sant Donís, els valencians recordaren el moment iniciàtic de la seua formació com a poble. Així fins que 369 anys després, en 1707, la celebració desaparegué del calendari festiu: l'administració borbònica victoriosa en Almansa aniquilà les lleis, les institucions, els mecanismes de representació i el poder autònom dels valencians. Un "genocidi polític", que n'ha dit Joan Francesc Mira. En conseqüència, la commemoració del dia de la conquesta, que al cap i a la fi era un acte polític, puix refermava la consciència històrica i identitària del poble valencià, també va sucumbir davant el centralisme imposat des de la cort de Felip V establida a Madrid.

A finals del segle XIX, una vegada instal·lada al Parterre de València l'estàtua de Jaume I feta a proposta de Teodor Llorente, els membres de la Renaixença tornaren a celebrar el 9 d'octubre concentrant-se entorn del monument. A poc a poc, al compàs del creixement del valencianisme, la commemoració anà agafant força fins que en 1935 fou proposada per Nicolau Primitiu com a Diada Nacional de la Pàtria Valenciana. I este va ser, precisament, l'esperit que es va recuperar en 1976, quan la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va convocar el Dia Nacional del País Valencià sota el lema "Per l'Estatut d'Autonomia i per la Generalitat". A partir de l'any següent s'oficialitzaria i passaria a ser una jornada festiva arreu del país. I ara, 35 anys després, el president dels valencians proposa canviar la data en funció dels dies de la setmana: celebrar el 9 d'octubre un dia 8, o 7, o 6, o 12, o 11, o 10... Tant fa. La qüestió és buidar la commemoració de contingut. Un signe dels nous temps. [Continua a FullQuatre]

Arròs.sí, Arròs.no

Ací teniu el que vos prometia l'altre dia. El post que vaig publicar al blog de l'Arròs movie, en els orígens del projecte. Recordeu, despús-demà, festa grossa a Beneixida! (i aprofite per a enllaçar el text que ha fet Àgueda Vitòria sobre la qüestió).

Camp d'arròs a Sueca (Joanjo Aguar)

La naturaleza del arroz, que necesita para fructificar lagunas y calores; el estiercol y las plantas, que se corrompen para que el suelo de abundantes cosechas; la multitud de insectos que se reproducen en sitios pantanosos, dexando allí sus escrementos y cadáveres; este conjunto de poderosas causas, con el agregado de las partículas salinas que subministra el mar, deben causar un desorden en la economía animal de los vivientes… Se altera el color de los hombres y se manifiestan tercianas, que con el tiempo aumentan de fuerza y de malicia… No sé como hay hombres que se obstinen en sostener el cultivo del arroz, siendo tan pernicioso a la salud pública.

Són les paraules de l’il·lustrat Cavanilles en 1796, exercint com adalil d’una de les principals polèmiques que afectà la vida pública espanyola i particularment valenciana, durant quasi tot el segle XVIII. Sens dubte, si Josep Cuní haguera tingut un programa aleshores hauria obert un matí amb la pregunta del dia: Arròs.sí, Arròs.no (aplicada, si més no, als aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i de l’Ebre, on s’hi conreava). Segons una bona part dels integrants del moviment il·lustrat el conreu de l’arròs, que requereix d’una gran quantitat d’aigua i per això es produïa estancant-la en zones marjalenques, era el principal responsable de les febres tercianes causades per les picadures de mosquits, això és, la malària o paludisme, noms que provenen precisament de les formes itàliques mal aria (mal aire) i palude (pantà), associades als terrenys amb presència permanent d’aigua.

El mateix Gregori Maians, després d’haver-ne estat partidari, acabà per rebutjar l’opció arrossera en atribuir un brot epidèmic que afectà directament la seua família a la influència directa dels arrossars de la marjal Pego-Oliva:

Mis hijas Teresa i Pepa i mi Francisquito han padecido tercianas, i también una criada, i ahora otras dos; i en esta villa ai más de trescientos tercianarios, cuyo gravíssimo daño se padece por los arroces que se siembran en los lugares vecinos, donde nunca los ha avido; i de saludables los ha hecho pestilenciales, pudiendo aver otras utilíssimas cosechas, de manera que por decirlo en dos palabras, se tolera que los hombres sirvan al arroz i no el arroz a los hombres.

La cosa venia de lluny i ja en el segle XIV els consellers municipals de València havien prohibit els camps d’arròs perquè les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se són enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. Tanmateix, el seu alt rendiment (produïa entre dos i cinc vegades més que qualsevol altre cereal) i la presència històrica de marjals a tot el litoral valencià (de la Plana al Baix Segura, passant pel Camp de Morvedre, l’Horta, la Safor, la Marina, l’Alacantí i el Vinalopó) estimulà el conreu de l’arròs, especialment al Set-cents, quan l’increment econòmic i demogràfic del país assolí quotes altíssimes. De fet, arròs i millora dels ingressos anaven tan plenament associats en la mentalitat de l’època, que s’arribà a forjar la següent dita: Si vols viure poc i fer-te ric ves-te’n a Alberic, si en vols més a Massalavés. No debades en aquells llocs l’arròs representava vora el 70% de la producció agrícola de tot el terme.

Marjals històrics valencians

Per això mateix, també s’alçaren veus en defensa dels propietaris dels arrossars i dels llauradors i jornalers que els treballaven. Al·legaven que les malalties no es produïen per la presència d’aigües sinó per les característiques del terreny i la manca d’higiene, que l’arròs era ja un aliment indispensable per a la població valenciana i representava la seua principal exportació , i que la intenció amagada dels qui estaven en contra era la dessecació de les zones humides per tal de posar-les en mans dels terratinents. Un d’aquells defensors de l’arròs fou el castellonenc Vicent Ignasi Franco, que escriví en 1797 una contestació ad hoc als escrits de Cavanilles:

Presumiéndose defender la especie humana, ha publicado una disertación en la que intenta probar que la influencia causada por el cultivo de este fruto es perniciosa a la salud… Los fieles y útiles vasallos de aquel distrito luchan con el temor de la indignación del soberano y con el de la mendiguez y miseria que les amenaza si se les priva de tan preciosa cosecha… Cavanilles privaría a toda su población de un fruto que, siendo ya casi de primera necesidad y cierta su producción, forma la riqueza y el alimento de este hermoso país… La influencia del cultivo del arroz no es perjudicial a la salud ni causa la muerte.

Finalment, com és ben evident en l’actualitat, l’expansió de l’arròs no pogué ser frenada pels seus detractors. Les autoritats feren diversos “Expedients generals dels arrossos” que acotaven les zones on es podia plantar, però la realitat s’imposà de manera que el cultiu que en un temps havia estat perseguit, expuesto a las vexaciones i collit con sumo trabajo y sobresalto, acabà per convertir-se, juntament amb la taronja, en el producte principal del camp valencià. Hui en dia associem l’arròs als bons menjars, aquells que ens nodreixen de proteïnes quan cal o que ens alegren la vida en els dies festius. Desconeixem, però, la llarga història de polèmiques, proscripcions, subversió, tenacitat i lluita que hi ha darrere seu. Servisca este post iniciàtic per fer memòria de l’esforç i el treball amb què els nostres avantpassats ens llegaren el que és actualment un dels elements primordials de la nostra cultura: l’arròs.

Què dir del "valencia-nano"?

Bocabadat m'he quedat en llegir la notícia de la suposada valencianització del Gran Premi de Fórmula 1 que ens arriba gràcies a la cervesera Amstel: Aunque uno a veces no sea del todo consciente, no hay nada más valenciano que nuestra forma de hablar. Y eso es, precisamente, lo que Amstel SIN ha querido trasladar al Gran Premio de Europa de Fórmula 1 que del 22 al 24 de junio llega a las calles de Valencia. Para conseguirlo ha creado iNano, una aplicación de iPhone que funciona como un traductor de castellano a “valencia-nano”. El iNano puede descargarse gratuitamente de la applestore y permite traducir hasta quince frases relacionadas con la competición de Fórmula 1. El usuario solo tiene que seleccionar la que más le guste y en la pantalla de su iPhone aparecerá una boca que traslada aquello que se quiere decir a una sucesión de “nano, nano, nano…” que cambia de tono e intensidad según lo impactante del mensaje (porque ya sabemos los valencianos que a veces, usando una sola palabra, podemos decir muchas cosas). [...] El iNano es una manera divertida de “valencianizar” el VSC, uno de los eventos más destacados del calendario deportivo que traerá a la ciudad a las figuras y medios internacionales más importantes del mundo del motor junto a miles de aficionados de todo el mundo. Ací en teniu el vídeo promocional de l'engendre:

No sé què dir. En el seu dia vaig parlar dels "tetes" i els "nanos" de Rafa Mora com a fenomen lingüístic curiós introduït en la llengua castellana parlada en terres valencianes. Podia fer certa gràcia, però açò d'Amstel em sembla trist, bastant trist, pràcticament un insult als valencians i al valencià, en menysprear la nostra identitat i reduir-la a un particularisme folcloritzant que no no passa de dir algunes expressions "vernacles". Més encara si això es presenta com una manera de "valencianitzar" res i s'obvia totalment que els valencians tenim una llengua diferent al castellà, amb nom i identitat pròpia. Si volen valencianitzar que ho facen de veres, però si només volen fer la gracieta, almenys que no ens tracten com a curiosos indígenes en procés d'assimilació cultural. Així que els he deixat un missatge al tuit corresponent a l'anunci: Personalment no em fa cap gràcia. Em sembla un insult als valencians, que tenim una llengua pròpia: el valencià. Potser estic filant massa prim, però es la reacció que m'ha provocat la seua campanya, senyors d'Amstel...

Actualització: El que ha començat com un simple post ací mateix, ha acabat en el Trending Topic estatal #ninanonihòsties creat per Josep Nadal, el cantant de la Gossa Sorda, com s'explica en esta notícia de Vilaweb. A banda, també volia deixar constància del post que ha fet Ferran Suay sobre la qüestió, on explica les raons per les quals la campanya d'Amstel ens ha semblat insultant a molts valencians. Finalment, a més a més, la pròpia marca cervesera ha fet un comunicat explicant-se i demanant disculpes a qui s'haja sentit ofés. És d'agrair.
 

Un Sant Joan diferent: A Beneixida amb l'Arròs Movie

Tot just ara fa 2 anys i 3 dies que vaig anunciar la meua implicació en l'Arròs movie, el darrer projecte que llavors havia acabat d'idear el meu admirat Marc Sempere: una road movie a la valenciana i passada pel particular sedàs filosòfic del seu autor. Allà hi explicava que el rodatge començaria en la tardor de 2010 i que jo m'encarregaria parcialment del blog a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. Tanmateix, l'inici de les filmacions es va endarrerir considerablement, atés que la campanya que finalment microfinançà la pel·lícula no es desenvolupà fins a començaments de 2011 i jo llavors havia entrat en la fase-infernal-de-final-de-la-tesi, quan no escrivia ni tan sols a Vent d Cabylia. Així les coses, quan s'inicià el rodatge, pel juny de l'any passat, jo estava a punt de llegir la tesi i me n'havia desvinculat del projecte, més enllà d'un únic post que aprofitaré per a reproduir esta setmana ací mateix.  

Per tant, el gruix de la pel·lícula estava ja filmat en estiu de l'any passat, com podeu resseguir en els posts corresponents sobre l'avanç progressiu del rodatge, en escenaris tan interessants com el mercat i la pedrera de Cocentaina o la comuna llibertàrionaturista del Mas del Potro, en el barranc del Cinc d'Alcoi. Només faltava una de les escenes principals: una rave on passarien coses crucials per a l'argument del film, que es va decidir gravar com a gran final de festa a mitjan setembre de 2011 en el poble català de La Secuita, prop de Valls. Tanmateix, com podeu veure explicat en un dels vídeos que enllace a continuació, just el dia d'abans de la cita, l'Ajuntament en qüestió es tirà cap arrere i anul·là els permisos que havia donat, davant la por que el festival se n'eixira de mare. En conseqüència, l'Arròs movie es quedà com la nòvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet, sense l'escena indispensable filmada i sense diners per a continuar a curt termini.

I així fins ara, que l'equip de la pel·lícula ha tornat a ajuntar forces per a finalitzar el projecte, bo i reorganitzant l'escena de la festa a terres valencianes. En concret, com podeu repassar al web de la trobada, serà en un escenari ben especial: el poble vell de Beneixida, a la Ribera Alta, que va ser arrasat per la pantanada de Tous. I no menys especial seran el dia i la programació, això és, este dissabte 23 de juny, vespra de Sant Joan, amb tot un seguit d'actes des del migdia fins al matí següent: ruta històrica, mascletà col·laborativa, paella popular, concerts del Botifarra, Toni de l'Hostal, Hèctor Arnau i Arthur Caravan, rodatge de l'escena, torrada de carn i verdures amb coques, més concerts, correfocs, foguera i rave fins a la matinada. I per només 15 euros tens dret a les dos dinades. Quasi res porta el paperet! Al mateix web o al facebook de Compartir dóna gustet podeu trobar tota la informació necessària per anar-hi i participar de la festa i el rodatge (cal recordar que també hi ha zona d'acampada gratuïta). Jo, per molt i molt que em pese, no hi podré estar present. Però si hi poguera anar, no m'ho perdria pel res del món. Aneu i rebenteu-ho tot, que el món s'acaba (o això diuen a la tele!). Vos deixe amb els vídeos de la convocatòria i la peça clau de la banda sonora original de l'Arròs movie. Gaudiu-ne!

 

Un Estellés desconegut

Portada de la primera edició d'El coixinet (1987)

No en tenia ni idea. Sabia que Estellés havia escrit una poca prosa, com aquell Quadern de Bonaire que vaig descobrir ara fa un parell d'anys, però novel·la? Estellés escrigué una novel·la? Me n'he assabentat fa uns pocs dies, gràcies a una persona que té un exemplar. I no és precisament una novel·la qualsevol, sinó una novel·la eròtica, dita El coixinet. Bé, eròtica per dir alguna cosa, perquè no és que estiga pensada per a augmentar la libido mentre la lliges, sinó que és, més bé, una brofegada a mig camí entre la pornografia i les escenes pujades de to de Bernat i Baldoví -que hi és citat expressament. En un exercici de generositat i màrqueting, l'editorial Laia, que la va publicar per primera vegada en 1987, afirmava el següent en la contraportada de la segona i darrera edició, de 1988: No direm pas que no contingui escenes "dures", diàlegs i expressions estridents... Però tota la narració ha passat pel sedàs de la sensibilitat poètica d'Estellés, que no fa res més que establir una conversa amical amb el lector per contar-li aquelles coses que generalment només es conten a les converses. El poeta de Burjassot ha tingut la gosadia, això sí, d'elevar aquest to íntim de conxorxa col·loquial a la categoria de literatura.

El resultat, però, és sincerament un desastre. En primer lloc, hi ha incorreccions més que evidents al llarg de tot el text, des de canvis de nom en els personatges fins a ruptures de continuïtat narrativa, passant per errades lingüístiques o la barreja constant de formes verbals catalanoorientals amb altres de valencianes. Sembla com si estiguera escrit a presses i corregudes, i sense cap mena de cura editorial posterior. De fet, les poques referències de crítica literària que he pogut trobar a la xarxa, la tracten sense pietat: novel·la eròtica sense pretensions (Gregori, 1991); en opinió unànime de la crítica, no ha assolit el nivell esperat de la vàlua literària de l'autor (Carbó - Simbor, 1993); tindria una justificació poc sòlida pel que fa a la seua concepció com a obra eròtica si als efectes que pot produir en el lector ens atenem (Piquer, 1994); una de les obres més dessaborides de la narrativa eròtica catalana (Pons - Sureda, 2004). I per a què vos en féu una idea general del to de l'obra, vos en puc oferir un breu tast (p. 70-71 de la segona edició):

Va posar les seves mans al cony, per tal d'apartar la pelussa que li obstruïa l'entrada, després va enfonsar el cap i va iniciar una llepada. Poc després la llengua entrava per les intimitats de les grutes ocultes; ella cridava:

- Ai, ai! cara de collons! Quin gust estàs donant-me... com abans no m'havies donat... Em sento com deu sentir-se la Mare de Déu al tabernacle en entrar a l'església. Quina classe de gust em dónes, cabró! Quin gust més gran... ai, que em moro...

Ell va acabar i aleshores li va acostar la polla erecta i grossa, i ella s'incorporà del llit i començà a mamar-li-la.

- Ai, quina polla! Sembla un ciri de clavari!

- Ja te la clavaré, arribada l'hora.

Ella mamava, li regalimava la bava, del gust que sentia.

- Fill de puta, acostat un poquet més, que m'entre tota, fins a la soca

- Ai, quin gust que em dónes... Puta, puta, mamona!

- Insulta'm, pega'm, si ho vols. M'ho he guanyat perquè sí. Em meresco els teus insults, els teus blasmes, perquè en sóc molt de puta.

- No parles i mama... Em mates del gust que em dónes. Allà va... -va fer ell, com si li digués: Aigua va!...

Sentia que la llet li arribava al cim de la polla.

- Ai, escorre't, escorre't, cabró! que em moro, que no aguanto més.

Ell es va córrer i va emplenar la boca d'Encarna, la qual s'ho va engolir prestament.

- Ai, que bo! que tebi, que bo... Licor del Polo, per al mal de queixals...

I així pràcticament tota la novel·la. No obstant, com que és ben curteta (90 pàgines) i manté quasi tota l'estona eixe to distés, quasi d'humor, la veritat és que es llig d'una revolada i de forma amena. És evident, en qualsevol cas, que Vicent Andrés Estellés no pretengué realitzar una gran novel·la, com reflecteix, fins i tot, el títol original que volia donar-li, El rovell dels ous, segons indica l'escriptor Francesc Mompó a través d'una informació proporcionada pel fill major del poeta. Però com que és Estellés i com que la novel·la és molt desconeguda per al públic general -a la xarxa només he trobat esta altra referència de Pere Bessó-, se li perdona tot i és un veritable goig llegir-la. Un petit plaer. Més encara si t'arriba amb l'aureola de misteri amb què a mi m'ha aplegat: El coixinet de la persona que me l'ha deixat viu permanentment en un lloc determinat de sa casa i, per tant, no hi pot eixir; en conseqüència, l'has de llegir in situ o bé rebre'l per mitjà de fotografies, encara que siguen fetes a corre-cuita amb un mòbil. Qui ho diria que així podria llegir la primera i darrera novel·la d'Estellés! Un Estellés desconegut.

Esperem arribar a bon port

Cloc estes setmanes de "promoció" del "Lletraferit" copiant el parlament que vaig fer en l'acte oficial de presentació que va tindre lloc divendres passat a la Biblioteca Valenciana. Va anar raonablement bé. Entre l'acte i la festa posterior en un pub de Russafa ens van aplegar entorn d'un centenar de persones i es van vendre quasi altres tantes revistes. A més, hi va haver presència de membres tant de l'AVL com de Lo Rat Penat. Ara, una vegada explicat el punt de partida, ens limitarem a treballar en nous números del "Lletraferit" i a esperar la marxa de la revista i la reacció de les institucions. Com dic en el parlament, esperem arribar a bon port...

Invitació a l'acte de presentació del primer número de la segona etapa del "Lletraferit"

Hui és un dia per a celebrar. Així ho crec. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià,  feta per valencians i pensada per al poble valencià. I això s’ha de celebrar. Més encara en el context en el que estem, de forta crisi econòmica i de magres perspectives per al món editorial, especialment si es dedica a promoure i impulsar la nostra llengua. Per això mateix, m’ha agradat molt la fotografia que l’editor, Felip Bens, ha triat per a il·lustrar la portada del primer número. No sé si l’heu vista: és la imatge d’uns quants mariners pujats al pal d’un vaixell, que també apareix en la invitació a este acte de presentació. A més, en esta targeta porta un subtítol que diu: Molt més que uns quants navegants fent equilibris en alta mar. Perquè la veritat és que no només el Consell de Redacció, sinó crec que també els col·laboradors que han intervingut en este primer número, ens sentim més o menys així. En primer lloc, ens sentim navegants perquè, no debades, hem decidit adoptar l’esperit dels antics navegants. Com deia l’escriptor portugués Fernando Pessoa: Navegar és precís; viure no és precís [...] Viure no és necessari, allò que és necessari és crear. I eixa és l’actitud que hem pres: la de solcar les mars de la creació literària per tractar d’interconnectar, a través de la cultura, les menudes illes, en ocasions disperses i allunyades, que conformem cadascun dels valencians. En segon lloc, ens sentim fent equilibris en alta mar per moltes diverses raons, com ara l’adés citada incertesa del panorama editorial, si bé tenim confiança en què l’alt nivell dels redactors que col·laboren i la nostra autoexigència permetran que no acabem sotsobrant en aigües profundes.

Una altra de les raons per les quals ens sentim fent equilibris en alta mar és, evidentment, la qüestió de la doble normativa. No escapa als ulls de ningú que els textos de la revista estan escrits en dos normes diferents: les del Puig, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pot resultar molt xocant. A algunes persones, de fet, els pot semblar increïble i, fins i tot, terrorífic. No és d’estranyar, ja que probablement és una iniciativa totalment inèdita en el nostre país, que ha sigut possible gràcies a la confluència de diversos factors successius: de trajectòria històrica, de complicitats i d’entesa. Primerament, com la majoria de vosaltres ja sabreu, la revista “Lletraferit” es va publicar íntegrament en Normes del Puig durant 88 números, des de 1996 fins a 2008, quan va deixar d’editar-se. Posteriorment, Felip Bens va decidir fer-la renàixer i per ad això va decidir eixamplar la nòmina de redactors i de col·laboradors. En conseqüència, ens va cridar a certa gent que no havíem participat en l’etapa anterior, a molts dels quals ens havia conegut en eixe gran oasi per al debat i la discussió que representa internet. Ens va comentar que volia reflotar el “Lletraferit”, continuant amb la publicació d’articles en normativa del Puig, però que també, en un exercici d’obertura i de generositat, volia obrir-lo a les col·laboracions en normes de l’AVL. I la nostra resposta, després de parlar-ho molt, mirar-nos constantment als ulls i raonar-ho profundament, va ser afirmativa: si la qualitat de la revista s’havia de mantindre, o fins i tot millorar, hi participaríem encantats. Si mútuament ens agradava el que fèiem, per què no treballar junts, més encara si és en valencià?

En eixe sentit, estos dies he llegit en valencianisme.com una reflexió, pense que molt encertada, d’una persona de Beniardà. Deia que si es feren grups de treball o encontres personals entre usuaris d’abdós normatives voríem com l’enteniment sobreixiria sobre les coses que nos separen. En efecte, crec que així és i que ací radica l’origen de la nova etapa del “Lletraferit”: en l’acostament i l’obertura entre diverses persones que s’estimen el valencià. De fet, crec que això és el que ha passat també en la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, on la proximitat i la discussió assossegada han fet possible la conjugació de postures i raonaments originàriament molt allunyats entre si. També tenim, però, el cas contrari. És evident que no tots els valencians que tenen una determinada postura poden, ni volen, parar-se a raonar amb els que tenen una opinió diferent, i viceversa. Això és impossible en una societat tan àmplia com la valenciana. I un dels seus resultats és la prevenció, la desconfiança i, fins i tot, l’enemistat prèvia i declarada. De fet –no anem a amagar-ho–, hi ha hagut reaccions adverses a la publicació de la revista. Des que ho vam anunciar fa un parell de setmanes, diverses persones s’han manifestat en contra: d’una banda, els que no volen vore l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ni en pintura, i, d’una altra banda, els que volen marginar per complet els usuaris de les Normes del Puig. Davant d’això, simplement he de dir una cosa perquè la pense amb el cor i amb el cap: no per obviar i fer oïdes sordes a les persones i els fets amb els quals discrepem, eixes persones i eixos fets deixen d’existir. Continuen fent-ho i, si estan dins de la racionalitat i la democràcia, hem de tractar de conviure amb ells el millor que pugam perquè, al final de la correguda, tots eixirem guanyant. Si ho fem així acabarem tenint una societat més unida i més cohesionada. 

En relació amb això, cal dir que també hem rebut, molt majoritàriament, missatges de suport. Una bona prova és la vostra nodrida presència ara i ací. També en són prova el gran seguiment del “Lletraferit” a les xarxes socials –amb més de 350 seguidors– i al seu blog –amb més de 2.000 visites en a penes 10 dies¬–, així com el ritme de vendes per internet, molt més intens del que esperàvem. Igualment, s’han pronunciat de forma positiva persones destacades com el professor de Lingüística Aplicada, Josep Àngel Mas, nascut a Xaló, que ha qualificat la fita de singular, valenta i històrica. No debades, ell mateix havia dedicat tota una tesi doctoral a l’estudi dels models de llengua usats pels valencians, arribant a la conclusió que el problema del valencià no és tant l’existència de diversos models en si com la crispació derivada del seu ús ideològic. De fet, de la seua anàlisi se’n derivava que cap dels diversos models d’estàndard proposats per al valencià, ni els més convergents amb les formes catalanes i mallorquines ni els més particularistes valencians, havia quallat encara entre la comunitat lingüística valenciana. I, per tant, proposava que s’afluixara la tensió entre els diversos models existents, una faena que, segons deia, necessitaria de moltes bones voluntats i del canvi de moltes inèrcies mentals. Amb tot, com ja ha dit Felip, sabem que esta tampoc és la solució ideal ni la desitjable, menys encara per a una llengua amb tants dèficits socials com la nostra i, especialment, si els dos models que conviuen ni tan sols mantenen la unitat ortogràfica. Així ens ho han manifestat també nombrosos lectors, que, en qualsevol cas, s’han mostrat tolerants, comprensibles i, sobretot, molt expectants.

Acte de presentació a la Biblioteca Valenciana, 8 de juny de 2012

En eixe sentit, voldria citar les paraules d’una altra persona que també s’ha significat aplaudint la iniciativa, el professor de Filologia Abelard Saragossà, de Silla, qui ha interpretat el “Lletraferit” com un símbol que pot incentivar acords que permeten encaminar-se cap a l’assoliment del consens social entorn del valencià entre les institucions mantenidores de les dos normatives que emprem en la revista: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’un costat, i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, d’un altre ¬–a les quals aprofite per agrair la presència de membres en l’acte de hui. El professor Saragossà, fins i tot, ha fet una proposta concreta de com, públicament i democràticament, les institucions mencionades podrien arribar a consensos, actuant amb generositat i amb intel·ligència, de manera que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, sinó un sol guanyador: el valencianisme, que eixiria potenciat de tot el procés. Cal dir, però, que eixe no és l’objectiu primordial de la revista “Lletraferit”. El nostre objectiu, en primer lloc, és fer i posar a l’abast dels valencians una revista cultural en valencià de qualitat. Ens sembla, de fet, que és la faena dels lletraferits. Nosaltres ens limitem a mostrar que si treballem tots plegats és possible arribar a acords i a treballs ben fets. Les altres coses ja vindran després. I esperem que vinguen a través dels camins adequats. Quan arriben, com tota la societat valenciana, ho celebrarem amb alegria. I si amb la revista hem ajudat a arribar a eixos consensos ens sentirem molt contents i, sobretot, molt pagats, ja que la reunificació lingüística serà beneficiosa no només per valencianisme, sinó també per al conjunt dels valencians.

No debades, la millor manera –potser l’única– per tal que el valencianisme influïsca en la societat valenciana és que presente un front cohesionat entorn d’una sèrie de factors bàsics comuns, que van des dels símbols fins al model lingüístic, passant per la coherència i l’exigència en el discurs propi. Si des de fora del valencianisme ens veuen com un moviment fragmentat, d’extrems i incapaç d’arribar a uns consensos mínims, sembla normal que només sigam capaços d’atraure a sectors minoritaris de la societat. En canvi, si ens veuen junts, en un mateix camí i reclamant les mateixes coses, des de postures diverses però amb la força immensa dels objectius comuns, és molt probable que els ciutadans valencians dipositen la seua confiança en nosaltres. I particularment pense que només si el valencianisme, des de tots els seues vessants, assoleix un lideratge social ferm podrem evitar que la societat valenciana continue dissolent-se i difuminant-se, perdent progressivament els trets identitaris que ens particularitzen com a poble europeu, històric i singular. Crec que no m’enganyaré si afirme que eixe desig és compartit per tots els que estem ací, vingam d’on vingam, tingam la ideologia que tingam i emprem la normativa que emprem. Penseu-ho bé, a tots ens interessa un moviment valencianista més unit i més fort. Per tant, espere que ens ajudem els uns als altres a arribar als consensos lingüístics que són necessaris per a cohesionar el valencianisme i, en conseqüència, enfortir i millorar la societat valenciana. Espere també que sapiam difondre eixe missatge fora dels murs, plens d’història, que hui ens acullen i ens impulsen, precisament ací, en la seu de les lletres i la llengua valencianes. Confie, igualment, que amb moltes bones voluntats de moltes persones pugam redreçar la nostra travessia i fondejar finalment en aigües càlides i calmes. 

Però, com deia, mentre tot això es fa realitat, mentre anem confluint i enfortint-nos en un procés que ja està en marxa, des de “Lletraferit” ens limitarem a tractar d’oferir una revista de qualitat, que satisfaga les necessitats d’un públic exigent. En relació amb això, no ens agradaria despedir este acte de presentació sense parlar, ni que siga breument, de les característiques de la publicació i d’aquells que l’han feta possible. En primer lloc, cal dir que a partir d’ara serà una revista semestral, publicada en els mesos d’abril i d’octubre de cada any. Com haureu pogut comprovar el seu preu és de 5 euros, amb els quals vos oferim 64 pàgines de cultura valenciana i universal en valencià. Però la idea per a propers números és ampliar el número de pàgines, fins a 80, incrementant el nombre d’entrevistes, reportatges i seccions, que conformen les tres potes de la revista. Per eixemple, en este primer número entrevistem a l’escriptor danés Carsten Jensen i al director valencià Pau Martínez, fem reportatges sobre Francesc de Vinatea, Teodor Llorente, Josep Ballester Gozalvo i la literatura com a fet identitari, alhora que presentem les seccions que seran habituals: sobre literatura, arts, espais arquitectònics, espai naturals, espai urbans, ciutats del món, cinema, música, personatges, futbol, gastronomia, vida nocturna i erotisme. N’hi ha per a tot i per a tots.  I els lletraferits que s’han encarregat d’escriure sobre estos temes en el nostre primer número han sigut Vicent Molins, de Meliana, José Luis García Nieves, de Montcada, Vicent Chilet, d’Albal, Àgueda Vitòria, de l’Alqueria d’Asnar, Josep Vicent Miralles, de Xàbia, Diana Baidal, de Teulada, Andreu Tintorer, d’Oliva, i Artur Ahuir, Toni Sabater, José Ricardo March, Ernest Granell, Felip Bens, Eugeni Machancoses, Paco Bosch i jo mateix, de València. Com veieu, som majoritàriament del cap i casal, però una de les nostres voluntats és continuar eixamplant el “Lletraferit” a col·laboradors de totes les comarques valencianes, així com augmentar la presència de dones, per tal d’oferir visions com més àmplies millor de totes aquelles qüestions que pensem que poden interessar al públic valencià.

Són els nostres projectes de futur, les nostres idees, els nostres somnis. Esperem que es complisquen. De moment, però, ens donem per satisfets amb el primer somni que ja s’ha complit: el d’estar ací, amb tots vosaltres, presentant el primer número d’esta segona etapa del “Lletraferit”. Per tant, com deia al començament, este és un dia per a celebrar, un dia alegre, un dia de festa. I ens ha fet molt de goig compartir-lo amb vosaltres. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem.

Els insults medievals en valencià. Dels posts a la televisió

Ho contàvem en el blog d'Harca fa un parell de setmanes: aquells posts sobre insults medievals que vaig escriure ací i allà -s'enrecordeu?- van acabar donant peu a una breu entrevista en televisió. La informació va passar primerament als diaris, gràcies a la tasca del redactor del Levante-EMV José Luis García Nieves, que va trobar-la interessant i va fer un article sobre la qüestió: "Así insultaba Jaume I". El seu text va triomfar a la xarxa -el que, de fet, hem notat en un destacat increment de visites a Harca- i, a més a més, va cridar l'atenció d'una altra periodista valenciana, Ana Valls, en este cas dedicada a l'audiovisual, en RTVV. En conseqüència, va cridar-me per a fer una entrevista sobre Harca i sobre el tema dels insults per a l'espai "La bona vida" del programa "La nit" de Canal Nou/24. Com molts de vosaltres sabreu, eixa secció s'ha convertit en un petit oasi cultural dins de la programació de la televisió valenciana, com demostren els nombrosos vídeos que enllacen a les xarxes socials els molts músics, escriptors i intel·lectuals en valencià que han passat per allà, on són tractats amb la normalitat i l'admiració que es mereixen. Per dir només uns quants noms, comentaré que Ana Valls ha entrevistat a Joan Francesc Mira, Antoni Furió, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Pep Gimeno "el Botifarra" o Feliu Ventura. Per tant, ha estat tot un plaer haver passat pel programa en nom d'Harca. Ací vos deixe l'entrevista sobre els insults medievals en valencià per si encara no l'heu vista: