Dissabte Romay comentava a TVE que si la família reial estiguera present Espanya no perdria, despús-ahir a la SER un locutor destacava la presència infal·lible de la família reial a l'hora d'assegurar medalles per a Espanya ("asegurarnos medallas" va dir), ahir Carmen Rigalt lloava emocionada a la darrera d'El Mundo el fanatisme esportista de la reina Sofia: "La hemos visto asistiendo a las competiciones y besando a los deportistas [...] Arrimó su cara a Nadal y se empapó de sudor".
En definitiva, el que més m'impressiona d'estos dies d'olimpisme és el baveig patrioteril, acrític i fins i tot neci que desprenen els principals mitjans de comunicació. Puc entendre que els seguidors de la selecció espanyola de futbol hagen gaudit com a bojos de l'esplèndida Eurocopa que van fer els de Luis Aragonés, comença a no cabre'm en el cap que del piragüista David Cal únicament s'enrecorden de quatre en quatre anys (i només si té opció a medalla), però el que de cap de les maneres arribe a poder entendre del tot és l'associació generalitzada i quasi exclusiva dels èxits dels esportistes espanyols al suport de la família reial.
A quin sant eixa bajanada? Bavejar per bavejar? Desgraciadament, a València-ciutat n'hem estat experts darrerament a l'hora d'associar el progrés a la monarquia borbònica i un darrere l'altre hem vist: el Centro Reina Sofía (1997), el Moll "Príncipe Felipe" (1999), el Centro de Investigación Príncipe Felipe (2002), el Museu de les Ciències "Príncipe Felipe" (2000), el Palau de les Arts "Reina Sofía" (2005), la Marina Reial "Juan Carlos I" (2006), i l'Alta Distinció de la Generalitat concedida a Joan Carles I (2007). Jo pensava que estos llocs i estes institucions els feien l'estat i els ciutadans amb el seu treball i el seu esforç diari, però pareix que això no cal ressaltar-ho...
Tot plegat, d'una manera o una altra, eixe aborregament constant i continu referit als esports olímpics em recorda al cas de "Johan Muehlegg", aquell esquiador alemany que va ser nacionalitzat espanyol a dit i que prompte, amb els tres ors olímpics de 2002 a Salt Lake City, va ser encimbellat pels principals mitjans de comunicació a la figura d'heroi nacional sota el nom de "Juanito": "Juanito Muehlegg, primer español que gana dos oros en unos Juegos" (El Mundo), "por primera vez en unos Juegos Olímpicos, un español hará repetir la Marcha Real" (ABC), "la máquina Juanito" (El País), "ha ganado para España un título mundial y una Copa del Mundo, le pese a quien le pese" (ABC), "Muehlegg ondea la bandera española" (El Mundo), "me siento como un torero" (ABC)...
I així fins que li van ser retirades totes les medalles per anar més dopat que Maradona a una festa organitzada per Ben Johnson. Llavors va deixar de ser "Juanito" per a convertir-se simplement en Muehlegg, tant en El Mundo, com en l'ABC o El País. El blog Aeolis en va parlar en el seu darrer post de forma ben punyent. Em quede amb algunes de les seues paraules que poden ser aplicades a l'altre cas ací citat: "Quisieron hacer un Dios y les resultó un demonio [...] Sucedió la revelación de la verdad, cosa que pocas veces ocurre pero que al manifestarse me llena de gozo [...] Juanito dio positivo por darbapoyetina [...] Sobre Johan, que no Juanito, Muehlegg cayó un telón de acero que todavía no ha sido levantado en su totalidad [...] Los medios cobardes y asquerosos mostraron con este silencio su podredumbre, su estulticia. ¡Ah, qué gran triunfo el de la verdad!".
En definitiva, el que més m'impressiona d'estos dies d'olimpisme és el baveig patrioteril, acrític i fins i tot neci que desprenen els principals mitjans de comunicació. Puc entendre que els seguidors de la selecció espanyola de futbol hagen gaudit com a bojos de l'esplèndida Eurocopa que van fer els de Luis Aragonés, comença a no cabre'm en el cap que del piragüista David Cal únicament s'enrecorden de quatre en quatre anys (i només si té opció a medalla), però el que de cap de les maneres arribe a poder entendre del tot és l'associació generalitzada i quasi exclusiva dels èxits dels esportistes espanyols al suport de la família reial.
A quin sant eixa bajanada? Bavejar per bavejar? Desgraciadament, a València-ciutat n'hem estat experts darrerament a l'hora d'associar el progrés a la monarquia borbònica i un darrere l'altre hem vist: el Centro Reina Sofía (1997), el Moll "Príncipe Felipe" (1999), el Centro de Investigación Príncipe Felipe (2002), el Museu de les Ciències "Príncipe Felipe" (2000), el Palau de les Arts "Reina Sofía" (2005), la Marina Reial "Juan Carlos I" (2006), i l'Alta Distinció de la Generalitat concedida a Joan Carles I (2007). Jo pensava que estos llocs i estes institucions els feien l'estat i els ciutadans amb el seu treball i el seu esforç diari, però pareix que això no cal ressaltar-ho...
Tot plegat, d'una manera o una altra, eixe aborregament constant i continu referit als esports olímpics em recorda al cas de "Johan Muehlegg", aquell esquiador alemany que va ser nacionalitzat espanyol a dit i que prompte, amb els tres ors olímpics de 2002 a Salt Lake City, va ser encimbellat pels principals mitjans de comunicació a la figura d'heroi nacional sota el nom de "Juanito": "Juanito Muehlegg, primer español que gana dos oros en unos Juegos" (El Mundo), "por primera vez en unos Juegos Olímpicos, un español hará repetir la Marcha Real" (ABC), "la máquina Juanito" (El País), "ha ganado para España un título mundial y una Copa del Mundo, le pese a quien le pese" (ABC), "Muehlegg ondea la bandera española" (El Mundo), "me siento como un torero" (ABC)...
I així fins que li van ser retirades totes les medalles per anar més dopat que Maradona a una festa organitzada per Ben Johnson. Llavors va deixar de ser "Juanito" per a convertir-se simplement en Muehlegg, tant en El Mundo, com en l'ABC o El País. El blog Aeolis en va parlar en el seu darrer post de forma ben punyent. Em quede amb algunes de les seues paraules que poden ser aplicades a l'altre cas ací citat: "Quisieron hacer un Dios y les resultó un demonio [...] Sucedió la revelación de la verdad, cosa que pocas veces ocurre pero que al manifestarse me llena de gozo [...] Juanito dio positivo por darbapoyetina [...] Sobre Johan, que no Juanito, Muehlegg cayó un telón de acero que todavía no ha sido levantado en su totalidad [...] Los medios cobardes y asquerosos mostraron con este silencio su podredumbre, su estulticia. ¡Ah, qué gran triunfo el de la verdad!".
6 comentaris:
Quins cracks tú i el Juanito! A mi m'agradaria saber què ha sigut d'ell. Al Cabanyal hi ha un home que se li sembla prou que acaba d'obrir un restaurant especialitzat en pollastre. No sé si serà ell però el pollastre l'ix prou bé. Quina llàstima que Juanito ens deixara sense apuntar a cap lloc el telèfon del seu 'dealer'.
Bé, deixe ja d'escriure ximpleries. Per cert, l'article d'Aeolis es francament bo.
Salut!
Segurament serà el mateix Juanito Muehlegg, que amb el nom de "Joanet el Pollastres" ha començat una nova vida als poblats marítims de València. Ho investigarem!
No t'estranyes de la joia monàrquica valenciana, la cosa ve de molt lluny: va començar amb Jaume el Conqueridor i malgrat els borbons del XVIII, els de després van continuar gaudint dels afectes dels valencians (pel que fa al període de la segona república, em fa la sensació que és una simple anècdota).
Al remat, tot serveix per justificar més encara la monarquia, per a fer-la més intocable.
Buah, jo pensava exactament el mateix ahir. La família reial dels collons...
Molt bona entrada, aquesta. I tot ben cert! És agradable llegir coses tan mentalment activadores enmig de la desgana estiuenca.
A vore si torne de fer el gos i recupere el meu quefer blogaire!(i ja que estem, la tesi).
Tu continua així, que ho fas molt bé.
SALUT!
Jero, ja et vaig dir que l'agost era un dels mesos més productius, a tots els nivells. Llàstima que estiga acabant-se...
Publica un comentari a l'entrada