Les reaccions a la consulta per la independència de Catalunya duta a terme a Arenys de Munt fa a penes quatre dies estan sent ben interessants des del punt de vista valencianista. Sobretot arran del post de Josep Nadal en què cridava l'Esquerra Independentista, ERPV i el nacionalisme cultural a valencianitzar al màxim el seu discurs: fer visible la personalitat valenciana per confrontar-la -en allò en què entra en conflicte- amb l'espanyola de matriu castellana, deixar de parlar dels valencians com si fórem catalans i abandonar la reivindicació dels Països Catalans com a objectiu essencial i primordial. Com bé puntualitza, a més, això no vol dir renunciar a la germanor o els projectes comuns amb catalans i balears, com tampoc -afig jo- hem de rebutjar als lligams que milers de valencians -més o menys segons la part del país- tenen amb la cultura castellana, aragonesa, murciana o andalusa.
La qüestió primordial és construir una personalitat pròpia sobre uns ciments ben sòlids: la nostra història, el nostre territori i la nostra cultura particular, que, d'una manera o d'una altra, ja han conduït a definir una identitat col·lectiva ben clara i perdurant al llarg dels temps: la valenciana. Ja està bé de jugar la basa d'un projecte nacionalista que no es construeix sobre el que hem estat o sobre el que som, sinó simplement i planera sobre una formulació intel·lectual voluntarista que, a més a més, ha estat superada per teories sociològiques i historiogràfiques posteriors. Ni hem estat catalans -mai la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià es formulà com a catalana fins fa 50 anys-, ni som -no ens considerem- catalans; llavors, a qui hem d'atraure amb un projecte nacional catalanista?
Si històricament hem estat alguna cosa -les identitats col·lectives abans de la contemporaneïtat no tenien el mateix paper que en l'actualitat-, hem estat valencians, és a dir, la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià, ja des de la segona meitat del segle XIV, s'ha formulat en termes de territori i gentilici valencians. També hem estat i som espanyols, és a dir, sobretot a partir de la construcció de l'estat nacional espanyol en el segle XIX, ens hem desenvolupat -amb fluctuacions- com una societat amb dos identitats col·lectives bàsiques: una identitat nacional espanyola i una identitat regional valenciana.
En este sentit, el sentiment identitari actual de la majoria dels valencians és inapel·lable, però els que pensem que la subordinació d'una identitat a una altra -la valenciana a l'espanyola de matriu castellana- porta a la pròpia desaparició dels trets que particularitzen la subordinada -llengua, territori, consideració col·lectiva, etc.- propugnem, per la via del nacionalisme valencià, que la identitat col·lectiva valenciana siga la primordial, és a dir, que els habitants del territori valencià estiguen en el centre prioritari del pensament polític (el que implica moltíssimes coses, de la defensa del paisatge al maneig dels diners propis) i que s'impulsen els trets culturals que particularitzen els valencians (la llengua, la música, les tradicions, etc.).
On queden dins d'este projecte els lligams amb altres pobles? Doncs subsumits en la construcció de la personalitat valenciana, i no a la inversa. Evidentment, els llaços amb catalans i balears són ben forts -per història, per proximitat, per economia, per cognoms o per llengua- però ningú no pot negar que, sobretot per l'efecte de la immigració a terres valencianes dels darrers 50 anys, també els aragonesos, castellans, andalusos o murcians han tingut un paper important en la conformació de la societat valenciana (i no incloc els immigrants d'altres estats perquè la seua arribada és molt recent i no sabem quin serà el seu paper). Les influències d'uns i altres, en tot cas, han anat quedant enquadrades en eixa identitat nacional espanyola i en eixa identitat regional valenciana de les quals parlava anteriorment, amb resultats generalment insatisfactoris per als que ens considerem valencianistes.
Com he dit, però, la idea és invertir les tornes i tractar de fer que la identitat valenciana ocupe el lloc primordial en la consciència col·lectiva dels valencians. I, com a conseqüència, que el valencianisme puga créixer a tots els nivells, que els partits polítics prioritzen els interessos dels valencians o que la llengua valenciana es prestigie i puga tindre un ús social potent. On queda ací "allò català"? Quin paper juga en eixe procés? Particularment, no el veig enlloc. Tots coneixem fills d'immigrants que s'han integrat a la realitat valenciana, alguns parlant valencià, i en el seu procés d'integració la majoria dels seus referents primordials -relacions socials, territori, manera de parlar, identitat- són valencians: és ben lògic i sembla el camí a potenciar si volem incorporar més gent al nostre projecte.
Per tant, no sé què fem, com a nacionalisme valencià, volent tindre els mateixos símbols que els catalans, volent amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua o volent prioritzar un projecte de Països Catalans que és ben normal que no sume a penes adhesions entre els valencians, ja que no té uns ciments sòlids. No és roín tindre una bandera pròpia, no és roín tindre un nom propi per a la llengua, no és roín centrar-nos exclusivament en el País Valencià deslligat dels Països Catalans, ans al contrari, és el camí: són les bases sobre les quals s'ha conformat històricament una identitat valenciana que encara hui en dia persisteix i que volem potenciar a un primer nivell. I això, com diu Josep Nadal, hauria de traduir-se en les nostres banderes, en les nostres pancartes, en les nostres accions i en els nostres discursos.
Ell parlava de l'Esquerra Independentista, d'ERPV i del nacionalisme cultural. No sé si amb este darrer terme es referia exclusivament a ACPV, però jo ampliaria la crida al BLOC, que navega entre dos aigües com es va comprovar en el darrer congrés. En tot cas, els partits polítics tenen els seus propis fulls de ruta, com passarà amb els pactes del mateix BLOC per a les properes eleccions -d'això en parlarem un altre dia-, per la qual cosa el que és realment important és traslladar eixe missatge a tots els militants del nacionalisme valencià en general. De fet, les reaccions valencianes al post de Nadal, sobretot de gent jove, han anat bàsicament en eixa direcció: tot i haver qui encara aposta prioritàriament pels Països Catalans i per la catalanitat dels valencians (potser significativament una xica de Vinaròs i un xic d'Alacant), han estat majoria els que s'han mostrat partidaris del camí del valencianisme estricte.
Ara bé, sembla que les properes consultes realitzades a terres catalanes, com la de Berga a proposta de la CUP, ja no es limitaran a preguntar per la independència de Catalunya -el fet que motivà el post de Josep Nadal- sinó que ho faran per la dels Països Catalans. Si finalment és així, bon favor que ens faran al nacionalisme valencià... Les reaccions seran d'a xavo, amb uns nivells de demagògia i virulència reprovables, però amb un fons de raó ben evident: a sant de què preguntaran al poble català sobre l'autodeterminació dels valencians? Això hauran de fer-ho els valencians i, de tota manera, ja sabem la resposta aclaparadora a dia de hui mitjançant les enquestes i les votacions. Però no, a embolicar la troca i a beneficiar a no sé qui. Ai mare, la que ens caurà.
Haurem d'aguantar el tiró, esperar que passe la tempesta i mantindre'ns en la convicció que amb el nou camí que sembla que molts anem encetant podrem incorporar molta més gent al valencianisme, a eixe valencianisme que aspira a construir una personalitat pròpia i orgullosa de si mateixa sobre les bases del que hem estat, del que som i del que volem ser.
Actualització: Hi afig la reflexió sobre la qüestió que fa Xavi Galbis al seu blog i el fil de comentaris al post de Josep Nadal obert a Racocatalà.
61 comentaris:
Rep les meues humils felicitacions per este comentari, mestre. Desige de cor, que molts atres pensen com tu. En tot cas, segur que gràcies a opinions teues com esta, molts van reflexionant. O millor dit, molts reflexionem.
Esperava este post amb fruicio!
Nadal sempre s'ha mostrat molt conciliant i obert, els seus articles retraten molt bé una manera de pensar d'una gent que no ens agrada dividir les coses en blanc o negre. Si fos capaç de fer arribar amb estos textos tant a lluny com amb les cançons...
Un post interessant. Diuen que abans de Nadal volen portar a terme seixanta referendums més a Catalunya com el d'Arenys. El tema sobre la identitat bé, tot i que a Balears en temes de llengua i cultura ho tenim assumit que és la catalana, en el fons la situació no deixa de ser força semblant. Vull dir, aquí sempre es parla de Catalunya, després nosaltres anem darrere (País Valencià i Illes Balears) Tal volta sigui una de les coses que no agraden, o almenys hi ha a gent a la que sí els molesta el lideratge que prenen sempre els catalans. Alguns comenten que si, posem per cas, un dia els Països Catalans poden ser una cosa possible, el que els fa por és que Barcelona s'acabi convertint en una possible Madrid. I ja ho diuen en castellà: "Más vale malo conocido que bueno por conocer" (que no hi estic del tot d'acord. El que passa a València i Balears en el fons ho trob un tema interessant però que dóna per molt.
Vaja assumpte complicat. Jo trobe que tens gran part de raó, de la mateixa manera que estic d'acord amb Nadal. Però el que no crec és que tinguem els mateixos lligams amb els castellans o els murcians que amb els catalans. Jo crec en el poble valencià com a ens que hauria de tindre l'autodeterminació política per a decidir per ell mateix si vol pertànyer a Espanya o vol formar part de qualsevol projecte nacional alternatiu (siga quin siga). Però alhora, també em semblaria ridícul desvincular-nos com a país de la resta de territori de parla catalana, o reduir els nostres vincles a simples "relacions internacionals", equiparant-les amb les relacions amb altres indrets. Supose que hauríem de ser nosaltres, el poble valencià, els que en un moment determinat decidirem quina mena de vincles hi volem establir, però voria molt trist que cadascú (País Valencià, Balears i Catalunya) anara a la seua sense més. Al cap i a la fi, les tesis de Fuster poden estar superades i de cap manera les podem prendre com a dogmes sagrats com s'ha fet en massa ocasions, però l'home tampoc anava taaaan desencaminat.
Trobe que la clau està en no passar-se'n ni per un costat ni per l'altre. Ni obsessionar-nos en fer-nos a tots catalans i estacar els Països Catalans a tot arreu moltes voltes de manera forçada i ser més papistes que el papa, ni amagar que parlem català i (en els casos que així siga) tenim un projecte en comú amb la resta del territori catalanoparlant. Ho dic perquè moltes voltes això de "valencianitzar" el discurs, que pense que s'ha de fer, pot acabar fregant el ridícul en esforçar-se en evitar siga com siga el fantasma de Catalunya.
En qualsevol cas, estes discussions, tot i ser necessàries, sempre em deixen un regust amarg. Al final fa la sensació que no sabem ni què som...
Només he intentat donar el meu punt de vista. Sóc conscient que no dispose dels coneixements i les eines que potser tu, Vicent, i altres estudiosos del tema teniu. Espere no haver estacat la pota!
Salutacions.
www.pensamentslliures.com.
Una visió marcadament espanyolista que demostra, ben a les clares, quins són els vostres objectius reals.
Visca Catalunya!
Miquel Àngel, gràcies. A la xarxa pareix que som molts, però després als partits i les institucions del nacionalisme tot continua més o menys igual...
Dani, els textos del darrer disc de La Gossa ja van molt més en eixa línia (fer país sobretot) i supose que dins de l'EI hi ha molta gent que pensa com ell, però com l'estructura de pensament i d'actuació ja ve donada -perquè s'ha venint construint des dels anys '80- continuen en eixa mateixa línia. Com diu ell, seria hora d'adonar-se que el camí és un altre (el que no obliga -ni de lluny- a abandonar els posicionament ideològics propis).
Caterina, la principal diferència, des del meu punt de vista, és que per qüestions històriques, demogràfiques i intrínseques a la pròpia estructura de la societat balear (dividida territorialment en quatre illes) mai hi ha hagut una identitat col·lectiva suprainsular tan forta com la valenciana per al nostre cas. Alhora, les relacions i els lligams amb Barcelona i Catalunya de l'illa de Mallorca i la seua capital -que seria des d'on es podria haver plantejat la identitat balear més forta- sempre han estat molt importants. Crec que eixes, a banda, evidentment, de l'anticatalanisme espanyolista del postfranquisme -però parle en termes històrics-, són algunes de les coordenades primordials per entendre la distinció entre el cas valencià i el balear respecte a la catalanitat: la major grandària de la societat valenciana, la major potència i cohesió històriques de la identitat col·lectiva valenciana i les relacions diferencials amb Barcelona i Catalunya.
Felip, ja he dit que els lligams amb catalans i balears són molt forts, sobretot perquè compartim històricament la llengua que ens particularitza en el món. Ara bé, els valencians, en conjunt, també tenim influències culturals i poblacionals aragoneses (a l'interior del nord és ben clar, per exemple), murcianes (el sud, on es comparteixen molts trets amb els murcians, en seria altre exemple), castellanes (el castellà és la llengua materna i històrica de molts valencians i, d'altra banda, a les zones valencianoparlants de l'interior hi ha alguns trets culturals compartits, com ara a la gastronomia -gaspatxos, gatxes, etc.-), així com també andaluses (la pròpia cultura andalusa que han continuat reproduint els valencians d'origen andalús, però també, per exemple, les malaguenyes que canta el Botifarra, subsumides plenament dins de la cultura valenciana).
Precisament este darrer cas exemplifica el fet que quan la personalitat valenciana és la prioritària (a dia de hui ho és la castellanoespanyola, relegant la valenciana a un plànol subordinat), es poden anar absorbint les influències d'altres pobles a la nostra manera particular de fer les coses. També tenim, per exemple, influències nordamericanes -o de la cultura global-, com ara tot allò relacionat amb l'audiovisual o la música; però no anem a rebutjar el cinema, el pop o el rap per no ser "originàriament valencians" sinó que els passarem pel tamís d'allò valencià (la llengua, els temes tractats, etc.). D'eixa forma hem subsumit històricament totes les influències d'altres pobles en la personalitat valenciana, dels que he esmentat anteriorment però també les influències dels catalans (originàriament la més important perquè foren els que majoritàriament conformaren la societat valenciana al llarg dels segles XIII i XIV) o dels balears (per exemple, els que repoblaren bona part de la Marina al segle XVII).
Tanmateix, sobretot des que va començar la construcció de l'estat nacional i la política de masses en els segles XIX i XX, la personalitat valenciana ja no ha estat la prioritària, sinó que totes eixes influències i les pròpies característiques valencianes han anat subsumint-se en la identitat nacional espanyola de matriu castellana. Llavors ve el problema per als valencianistes que volem continuar mantenint la nostra identitat de poble a tots els nivells: la consciència valenciana no pinta fava i tot ho fem passant pel tamís d'una identitat diferent a la valenciana. En eixe moment ens ve la sensació de desintegració i descomposició. I per això ens veiem abocats a formular un projecte valencianista que prioritze la identitat valenciana per tal que els trets fonamentals que la omplin de contingut no acaben desapareixent.
Per tant, es tracta "simplement" de subsumir totes eixes influències culturals que ens conformen -siguen d'origen català, castellà, balear o aragonés, més fortes o més febles- dins de la personalitat col·lectiva valenciana. A grans trets, en un context ben diferent i allunyat dels nacionalismes moderns, sempre ho havíem fet així fins que precisament la nostra participació en la construcció de l'estat nació espanyol engegà un procés de priorització de la identitat col·lectiva espanyola sobre una matriu cultural castellana.
D'altra banda, el que dius sobre el fet que "parlem català" és un exemple de la lògica perversa dels noms de la llengua per al nostre cas. Si diguérem "parlem llemosí" o "parlem bacavés" no hi hauria tant de problema: tots sabríem que és el nom de la llengua comuna que parlem catalans, valencians i balears. Ara bé, en dir "parlem català" la gent no interpreta això, sinó una altra cosa ben diferent. I el fet real és que la frase és molt enganyosa. La realitat objectiva no és que els valencians parlem català perquè "això és una evidència científica". La realitat objectiva "únicament" és que catalans, valencians i balears parlem una llengua comuna, una llengua que és idèntica en el 90% del seu lèxic o de les seues estructures i que es diferencia clarament de la resta de llengües romàniques. Per tant, tots parlem una mateixa llengua, com, de fet, corroboren l'origen i la història d'eixa llengua que parlem. Ara bé, la llengua no ve amb pedigrí: no té nom per si sola.
El nom, que originàriament era "romanç" -com el de totes les llengües romàniques medievals diferenciades del llatí-, li'l posem nosaltres, per convenció, des que en el segle XX ens decidirem amb fermesa a normativitzar-la. Històricament els valencians li hem dit "valencià" (com els mallorquins, "mallorquí, o els algueresos, "alguerés"), però en la contemporaneïtat, quan la qüestió identitària dels pobles ha pres una rellevància de primer ordre, hem sabut que tots parlem una mateixa llengua perquè les nostres societats medievals van ser formades amb colons provinents majoritàriament de Catalunya, és a dir, que Catalunya n'és l'origen de la llengua i per tant és lògic que l'anomenem de forma comuna "català" (com passa amb l'anglés per haver nascut a Anglaterra, el castellà a Castella, el francés a França o el portugués a Portugal).
Explicar tot això és molt diferent a encabotar-se -i no em referisc a tu- en què "parlem català" sí o sí, a la força "perquè ho diu la comunitat científica". Però bé, la qüestió donaria per a més i tinc massa fronts oberts...
Pensaments lliures, supose que no seràs Pere Palés, que, tot i tindre el blog a eixa adreça, crec que mai no diria una cosa així, sobretot perquè no expliques els teus arguments. Però bé està, és la teua opinió i avant...
Vicent, estic d'acord amb tu. Si en les pròximes consultes a Catalunya demanen explícitament la independència dels "PPCC", mare meua la que ens va a caure damunt als valencians, com quan la polèmica per les versions valenciana i catalana de la Constitució Europea, sense anar més lluny. Es cert que la reacció del Govern de l'Estat i la manifestació de la Falange van tindre l'efecte oposat a allò que esperaven els seus promotors, tot contribuint encara més a mobilitzar els ciutadans d'Arenys de Munt, que acudiren a votar massivament en la consulta. A casa nostra, però, una acció combinada de la Generalitat Valenciana, la Fundació Broseta i tot l'aparell mediàtic del sistema tindria justament l'efecte contrari: generar més crispació i reforçar encara més l'aversió envers els catalans, amb el consegüent desprestigi, encara més, del nacionalisme davant la societat valenciana. Tinc la impressió que darrere l'independentisme català hi ha el PP valencià, perquè de fet els fa la campanya gratis als PPopulars valencians. No m'explique que després de tres dècades de conflicte identitari al País Valencià, els nacionalistes encara continuem sense aprendre dels nostres errors, tot seguint el joc als sectors espanyolistes, que reforcen així la idea simple però poderosament convincent nacionalisme és igual a catalanisme, ergo igual a antivalencianisme, resumida en el lema barroer però enormement efectiu "no mos fareu catalans".
L'enverinada pregunta que volen plantejar a Berga m'acaba d'amargar la setmana, tot cofoi que estava amb la consulta d'Arenys de Munt. Fins ara, per tal de convèncer als meus escèptics conciutadans podia fer servir l'argument que si els catalans poden independitzar-se, per què no podem fer-ho també els valencians. A partir d'ara, amb la consulta de Berga, el missatge difícilment refutable que arribarà als meus interlocutors valencians serà que l'única manera de salvaguardar el PV de les ànsies expansionistes de Catalunya és romandre a Espanya. Bona l'hem feta.
La tutela partenalista dels catalans ens està fent molt de mal als valencians, tot donant contínuament munició als espanyolistes. Quan n'aprendrem?
Doncs companys, jo no n'estic d'acord, i trobe que l'article de Nadal s'ha interpretat malament, de manera interessada, per part de determinats sectors del valencianisme. A mi tant m'és, perquè segurament cadascú ja està prou posicionat des de fa temps, com també ho esteu vosaltres. Però no us enganyeu, una cosa és parlar d'estratègia, dins la qual estaríem d'acord de postular la lluita en clau estrictament valenciana per aconseguir la dicotomia entre la nacionalitat valenciana i l'espanyola, i una altra ben diferent seria afirmar una Nació valenciana que és a totes totes, inexistent. El fet diferencial valencià existeix, sí, i estic d'acord en que hem de crear uns Països Catalans multipolars, fugint de centralismes ( per això és vital la nostra participació en la configuració d'aquest país ), ara bé, les diferències entre nosaltres són molt menors que per exemple aquelles que separaven els italians, o els alemanys en el moment de la seua unificació.
Altra cosa és que com estem derrotats i a Catalunya pareix que es miren el melic ( certament, aquesta actitud canvia a mesura que creixen els contactes ), nosaltres ens inventem una Nació Valenciana. És ridícul.
I no, la diferència entre Mallorca i el País Valencià no és una altra que en el nostre cas els espanyols i la seua estratègia han reeixit i en l'altre no, entre altres coses perquè el nacionalisme illenc mai ha claudicat. Mallorca, pel fet insular, ha viscut en una realitat molt més tancada que nosaltres durant segles. Si claudiquem, juguem amb les cartes que ens dona Espanya, estan marcades, i mai no podrem guanyar.
http://desdelilla.blogspot.com/2009/09/la-cosa-es-posa-seriosa.html
Gràcies
Disculpa el comentari i la intromissió del meu "suplantador". Pel to, deu ser el mateix que m'acusa d'espanyolista al meu blog.
Deixem-ho en l'anècdota...
Una abracada.-
Marc Peris, els valencians ni de lluny tenim un grau de cohesió i consciència col.lectiva com els catalans, ni disposem d'un sistema de mitjans de comunicació plural com el dels catalans, on totes les opinions hi tenen cabuda. Tenim, però, una classe política demagoga i barroera, sense escrúpols ni vergonya, tenim un sistema de mitjans de comunicació aclaparadorament afins al règim, tenim un conflicte lingüístic i identitari recurrent que arrosseguem des de fa ja més de 30 anys. Amb una situació així, de desestructuració i autoodi, creus que és efectiu apel.lar a la catalanitat del País Valencià? Creus que els valencians recuperaran així la seua autoestima?: "Sense els catalans els valencians no som res". No és massa encoratjador. El discurs espanyolista és molt més atractiu. Almenys reconeix l'especifitat valenciana, això sí, dins d'un marc més ample anomenat Espanya.
Els espanyolistes al País Valencià volen el conflicte "Espanya versus Catalunya", viuen d'eixe conflicte, perquè saben que amb un conflicte així guanyen. No li calen arguments elaborats: amb un "No mos fareu catalans" ja tenen prou per tal d'arrossegar o almenys convèncer una majoria social sense dificultat. Per què hem de seguir-los el joc i caure en els seus paranys? Per què hem de col.laborar amb ells en l'aniquilació del nostre País?
Marc Peris:
¿En què et bases per a dir que la nació valenciana no existix? ¿Què ens falta per a ser una nació? ¿Podries aclarir que entens tu per nació? ¿Per què veus ridícul i com a un invent que reivindiquem la nació valenciana? ¿És que en tenim una altra nació els valencians? ¿Resulta que som nacionalment catalans i no ho sabem o no volem saber-ne res?
Deixaré ara de banda el fet que som un poble que ha tingut un estat sobirà durant segles. Com que per a mi la nació no és més que la voluntat de formar-ne part, no puc concebre que sigam catalans més enllà de compartir la llengua i bona part de la cultura. Els valencians som valencians i som una nació, i per això existix el nacionalisme valencià (que reivindica això, la nació valenciana). Sense tindre això clar, no crec que anem enlloc.
Com diu Josep Nadal, el que hem de fer els valencians és afrontar la dicotomia valenciania/espanyolitat. Per a aconseguir que ens alliberem del llast que suposa el sentiment espanyol per al nostre poble (i que a dia de hui és molt majoritari), ¿què li proposarem al nostre poble? ¿La nació catalana? Ací només hi ha una carta a jugar: nació valenciana i avant. També, germanor i col·laboració amb els germans catalans, però des de la nostra pròpia autoestima nacional, justament com ells.
No vullc atacar, simplement el teu missatge m'ha paregut un bon exemple de la poca autoestima que (lamentablement) tenim els valencians com a poble i que (paradoxalment) ens afecta també als valencianistes.
Confie que, a poc a poc, ho anirem superant entre tots.
No sé a qui et dirigeixes quan parles de "voler amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua". Realment, no sé qui ho fa, això: no conec ningú que ho faça, de fet. Jo parle de valencià o de català, segons el cas. Al País Valencià faig servir normalment el terme "valencià". Tanmateix, si estic parlant, per exemple, de la salut de la nostra llengua, veig més lògic emprar el terme "català" perquè explica millor que faig referència a tot l'àmbit lingüístic. Això d' "amagar" trobe que és més propi de la tercera línia, que vol ocultar el terme "català" per a guanyar-se als anticatalans/anticatalanistes.
És cert que hi ha un odi (irracional) als catalans, induït des de l'espanyolisme a la Transició.
Però jo opte més per fer pedagogia en el sentit de desactivar eixe odi. Sóc utópic? Potser no menys que qui voleu una "nació valenciana".
El teu argument sembla ser així:
1-Els valencians odien els catalans.
2-Per tant, hem de suprimir tot el que sone a català, per a aconseguir l'adhesió d'eixa gent que odia els catalans.
3-Eixa gent s'unirà a un projecte de "nació valenciana" (on la paraula "català" siga apartada).
4-I...xas! Ja tenim la "nació" construïda.
Dit d'altra manera: No estaria malament crear uns Països Catalans, però com el terme "català" desperta tants odis, millor passem completament d'ells. Nosaltres sabem que parlem la mateixa llengua, però no ho direm públicament!
Curiós projecte, construït per persones que no tenen prejudicis en relació als catalans, però que volen comptar amb la gent que sí que els té (la majoria, en una hipotètica "nació valenciana" així construïda). Una èlit dirigint una massa de persones que odien els catalans.
Mirem les coses de manera objectiva. Un projecte aïllat de Catalunya i Balears és sinònim d'autodestrucció, almenys pel que fa a la llengua. El castellà es menja la nostra llengua; si no contem amb els altres territoris on es parla, la debilitat d'aquesta és molt molt més gran. Res de certàmens literaris d'àmbit catalanoparlant, perquè això evitaria que els blavers se sumaren al projecte. Res de poder emetre una sèrie de TV en barceloní (com si es fa amb sèries en castellà de Sud-Amèrica) perquè s'ha de seguir el joc de l'odi als catalans. Res, per tant, de projectes culturals comuns que siguen visibles.
A la fi, ocorre que la tercera via acaba incorporant els odis als catalans. No sé si s'arribarà a sumar els blavers al projecte de "nació valenciana", però sí sembla que un procés a la inversa sí s'està donant...
Ui mireu, ja ha eixit la tercera via, un fantasma recorre els PPCC... Què collons és això de la tercera via? Perquè algú ha parlat de nació valenciana, ja hi ha tercera via? Llavors la primera i la segona quines nacions són? Hi ha gent que sinó encasella als altres en un grup (per oposició al seu) ja no sap enraonar. Ale ale tercervieros, ja sabeu, a odiar els catalans per decret.
Si molesta el terme "tercera via", el retire. L'he emprat sense cap intenció despectiva; de fet pense que no se sol associar amb res pejoratiu.
Pots intercanviar "tercera via" per "els que opteu per un nacionalisme estrictament valencià, deixant completament a banda Catalunya i Balears". Tractava de sintetitzar.
Podries, ja que intervens, argumentar alguna cosa. Sé que es tard, vaja...
Completament d'acord amb Marc Peris i amb Vicent.
Jo, com Josep Nadal, aposte per valencianitzar al màxim el discurs independentista al País Valencià, però no per això vaig a renunciar a la construcció nacional d'uns Paisos Catalans plurals. No vos enganyeu, els valencianistes d'arrel fusteriana som tant valencians com vosaltres, simplement que no ens pensem obsessionar en amagar qualsevol indici de catalanitat en el nostre discurs en pro d'un suposat pragmatisme que mai es fa efectiu.
Em pareix legítim que alguns defenseu una nació valenciana independent dels Països Catalans, és una opció com qualsevol altra, però feu-me uns quants favors:
1- No ens parleu amb eixe tó de superioritat moral. Els valencians actualment no es senten catalans, això ja ho sabem, no cal que ens ho digueu constantment. Però tampoc es senten exclusivament valencians, i fins i tot alguns no es senten ni tan sols valencians! Aplicant la vostra pròpia lògica d'una nació exclusivament cívica la nació valenciana tampoc existeix ni mereix ser reivindicada.
2- Deixeu alguns de dir o insinuar que els independentistes partidaris dels Països Catalans no reconeguem la identitat valenciana, això NO ÉS CERT. És cert que els espanyolistes al País Valencià volen el conflicte "Espanya versus Catalunya", però sobretot volen enfrontar "València amb Catalunya", i molts de vosaltes, amb els vostres discursos i fantasmes, alimenteu aquest fals conflicte.
3- Deixeu d'aprofitar la conjuntura creada a partir de l'article de Nadal per atacar el projecte dels Països Catalans. Molts de vosaltres esteu fent una lectura totalment interessada per impulsar un "anticatalanisme obsessiu il·lustrat". El mot "català" no és el culpable de tots els mals del valencianisme polític.
I insistisc, no tinc res en contra dels que defenseu una suposada nació valenciana, allà cadascú, però no construiu el vostre discurs contra nosaltres (tant valencianistes com vosaltres), sinó contra l'espanyolisme, que és el vertader problema del País Valencià.
PS: No acceptaré les següents crítiques, que ja sé que vos agrada molt recórrer a elles:
a) Ja sé que Fuster no és cap dogma i que Nosaltres els Valencians no és la Biblia.
b) No sóc cap essencialista (altres no sé si poden dir el mateix), ja sé que les nacions són construccions històriques.
Andres va dir: "I insistisc, no tinc res en contra dels que defenseu una suposada nació valenciana, allà cadascú, però no construiu el vostre discurs contra nosaltres (tant valencianistes com vosaltres)"
Un nacionalista valencia mai pot declarar-se en la mateixa frase "valencianista" i dir que la nacio valenciana es "suposada". Perdona'm, pero es impossible i, si m'apures, vessant la esquizofrenia politica.
Aci tenim un poble que se sent, majoritariament, valencia. Eixe valencianisme ha sigut emprat per part dels espanyolistes per convertir-ho en un tret regional espanyol. L'unica eixida de tot este embolic es recuperar la nostra autoestima com a valencians sense dependencies espanyoles, sino valencians i prou. Eixe missatge calara entre la gent, perque el sentiment valencianista existix.
Allo que no existix majoritariament es el sentiment de catalanitat entre els valencians, i no hem de pegar-li mes voltes al nano, que la cosa esta molt, pero que molt clareta.
Per a fer-me palles mentals amb uns paisos catalans (que mai han existit) amb capital Barcelona, ja em va be ser part d'un pais (que si existix) amb capital a Madrid.
Valencians i prou! I endavant!
P.S. Perdoneu-me la falta d'accents i tal, pero escric amb teclat en angles i no tinc temps are d'escriure primer en Word.
Curios, però ja ha tornat ha eixir de nou el tema de la simbologia. I això que alguns diuen que està superat. No podem oblidar la nostra història només perquè als últims 30 anys, aquella gent que mai ha cregut en el nostre país, haja donat cobertura legal a una bandera i a un himne de dubtós contingut nacional per als valencians que lluitaven per aquest país per aquella època. Ja vorem on arribarem. JORSOL
Josep, ja veurem al final quina és la pregunta... Com han dit no sé on seria un bon moment per visualitzar socialment el valencianisme del BLOC dient que els catalans no tenen sobirania per decidir sobre el futur col·lectiu dels valencians (però, com deia eixa mateixa persona, això seria impossible perquè els sectors catalanistes acusarien Morera d'espanyolista, blavero i traïdor i no s'atreviria a fer-ho...)
Marc, com hauràs pogut comprovar, vaig solucionar el problema amb el comentari. Quant al que dius, que també comenta Andrés, sobre l'utilització interessada del post de Josep Nadal, l'he tornat a rellegir, per si un cas, però és ell qui diu clarament: caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes. Més clar, l'aigua. És ell qui està demanant un canvi molt profund en els discursos i les manifestacions públiques del catalanisme valencià. I jo, a partir d'eixa crida i dels comentaris que li han deixat els valencians, hi he dit la meua. No entenc perquè parleu d'interpretació parcial o ús interessat...
Pel que fa a l'existència o inexistència de les nacions, et remet al post en què vaig argumentar amb Blai Server sobre eixa diferent concepció de les nacions. Una nació, seguint la definició de l'IEC, que és prou bona i s'ajusta al que s'entén hui en dia majoritàriament per nació dins de les ciències socials o humanes, és el conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de costums, d'institucions, d'estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d'homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d'organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l'autogovern i a la independència política. Per tant, podríem dir que l'única que "existeix" entre nosaltres és la nació catalana perquè els habitants de Catalunya així ho senten majoritàriament i així ho han manifestat políticament en les seues lleis d'autogovern. La nació "pancatalana" només existeix entre aquelles persones que se senten i aspiren als Països Catalans -ben pocs- i la nació valenciana només entre els que se senten valencians i aspiren a un País Valencià independent -en conjunt encara menys.
Tot plegat, les nacions no existeixen o deixen d'existir objectivament, sinó que depenen dels projectes nacionalistes i les consciències nacionals. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears formen una comunitat de llengua i història (comunitat ètnica o com vulgues dir-li), però això no forma per se una nació. Les nacions es construeixen i és tan legítim voler construir la nació pancatalana, com la catalana, la valenciana o la montenegrina. És cert que tots plegats podríem formar una nació, però això (si tens clar que les nacions no cauen del cel des de la nit dels temps) no és un fi per si mateix; els fins -almenys els fins pel qual jo sóc nacionalista valencià- és tractar de continuar reproduint els trets que ens han particularitzat com a valencians al llarg de la història (la llengua pròpia o la consciència col·lectiva) i d'estimar allò valencià (el paisatge, el benestar dels ciutadans, etc.).
Per a aconseguir eixos fins no cal necessàriament ser partidari del nacionalisme valencianista -també hi ha gent que se sent pancatalana o espanyola que treballa pel mateix-, però, com que la identitat col·lectiva i la voluntat de ser és un dels punts fonamentals de les propostes nacionalistes, considere que el nostre cas ens aboca a construir un projecte valencianista. Per història -perquè la identitat col·lectiva diferent de l'espanyola més persistent i majoritària al País Valencià ha estat la valenciana- i perquè el sentiment valencià general -per eixes mateixes raons històriques- ja el tenim. En conseqüència, això no és claudicar, sinó simplement seguir la via normal de la majoria de nacionalismes occidentals actuals, com el català o l'escocés, que sobre una identitat col·lectiva territorial històrica han construït la seua proposta nacional. Mai no he entés la manca de confiança dels nacionalistes valencians en nosaltres mateixos: no hi ha al món més de 130 estats-nació amb 5 milions d'habitants o menys?
Per tant, torne a repetir per enèsima vegada, açò no és qüestió de tercera via ni de pragmatisme. És qüestió d'oferir un projecte nacionalista que s'adequa a la trajectòria identitària del poble valencià i que, per això mateix, pensem que té més possibilitats d'èxit que el projecte catalanista. En este punt em dec explicar molt malament, perquè mira que ho he intentat deixar clar moltes voltes, però Vicent Terol encara fa partir el valencianisme estricte de l'odi als catalans. Ho intentaré de nou.
El projecte catalanista de Fuster partia d'una idea pareguda a la de Marc Peris: com catalans, valencians i balears tenim un origen poblacional comú i parlem la mateixa llengua, tots som catalans, vulguem o no vulguem, a la força, per se. Recordem, per exemple el que deia en 1977: els valencians que sempre parlem en valencià, i ho fem conseqüentment, què som, sinó «catalans»? Al País Valencià catalanoparlant, tot el món és «català», encara que no ho sàpiga... Eixa interpretació nacional podia ser ben lògica en l'època que la formulava Fuster, però després de molts estudis sobre les nacions i els nacionalismes des dels anys '80 hem tingut més clar que les nacions no equivalen a grups humans estancs sinó que l'autoidentificació col·lectiva i la "reinvenció de la tradició" plantejades pels projectes nacionalistes són la part essencial de les nacions. I, sabent això i repassant la història valenciana, veiem que la identitat col·lectiva més persistent ha estat la valenciana, lligada al territori valencià, que ha existit des del segle XIV i -amb moltes fluctuacions-ha arribat amb prou de força a l'actualitat, compartint espai amb altres identitats -sobretot l'espanyola, però també, per exemple, la pancatalana.
Per això, comptant amb eixos coneixements historiogràfics i sociològics, considere, d'una banda, que no es pot dir que els valencians "som catalans" o formem part de la nació catalana, i, d'una altra banda, que construir una proposta nacionalista a partir de la identitat valenciana és allò més coherent i, en bona lògica, amb més possibilitats d'èxit. Salvant les grans distàncies, crec que Fuster va tractar de fer això a "Nosaltres, els valencians": va comptar amb els coneixements de l'època per bastir la seua proposta nacionalista. Fer això ara implica odi als catalans, tercerviísme i no sé quantes coses més? Potser va sent hora de posar tot açò per escrit en un llibre, ben estructurat, ben pensat i tractant-ho d'explicar molt bé, a vore si faig entendre les raons profundes del valencianisme estricte.
D'altra banda, quan faig referència a això del nom de la llengua -ja vaig explicar la meua postura ací -em referisc a actituds de molts nacionalistes valencians que fan del nom de la llengua -"català"- un objectiu prioritari. I, en eixe sentit, com dius, Vicent, també sóc partidari de la pedagogia, però de la pedagogia cap a totes les bandes -des del meu punt de vista-: d'una banda, explicar que l'AVL no és catalanista, els motius per al nom internacional de "català" o les raons per les quals s'han d'estudiar els autors de tot el domini lingüístic, però, d'una altra banda, explicar igualment que l'AVL no és secessionista o que per dir-li només "valencià" a la llengua esta no desapareix ni es mor.
Finalment, Andrés, disculpa si veus to de superioritat moral en les meues paraules. Sempre tracte d'explicar-me raonadament el millor que puc i intente simplement exposar les meues idees. Crec, per exemple, que no he negat la valencianitat de ningú i, en tot cas, si construïsc el discurs valencianista confrontant-lo al catalanista és perquè les identitats es construeixen sobre l'alteritat. El valencianisme confrontat a l'espanyolisme castellanitzador ja va implícit -i ben clar- en el propi discurs valencianista, el faig present quan puc i tracte d'impulsar-lo a través del meu propi treball o tractant de construir la idea d'un País Valencià fort i amb arrels a través de molts dels posts del blog -de la música a la llengua, passant per la literatura, la història, les tradicions o la gastronomia.
"En este punt em dec explicar molt malament, perquè mira que ho he intentat deixar clar moltes voltes, però Vicent Terol encara fa partir el valencianisme estricte de l'odi als catalans"
Simplement em remet a l'aspecte estratègic que fas servir prou sovint. Has parlat moltes vegades del rebuig que pot generar el terme català de cara a construir un projecte nacionalista. Per exemple, ací: http://www.ventdcabylia.com/2009/05/casos-practics.html
Parles de la Història com a justificació per a uns plantejaments de "nació valenciana". El que compta és el present i no el passat. El que hi ha a la consciència col·lectiva és el present: tenim símbols, sí, però aquests estan connectats amb un sentiment espanyolista. A més a més, la consciència del poble és quelcom conjuntural, que pot variar fàcilment.
En el nostre present, la nostra llengua es troba en una situació d'extrema feblesa; i en un retrocés imparable. Hi ha alguna raó per a no articular amb Catalunya un projecte comú en benefici del valencià? Seria el més lògic, atès que tenim el castellà substituint el català.
L'única raó són els prejudicis.
Per això cal fer pedagogia en el sentit de desactivar l'odi a tot allò català. A més, es tracta d'un odi molt recent, induït des de Madrid a la transició. Justament per a evitar un nacionalisme potent de tots els territoris de parla catalana junts. Fins i tot a Madrid sabien que eixe projecte era el més lògic.
Incorporar eixos odis i prejudicis no és un bon camí. Per a mi és construir una "nació valenciana" sobre una base molt feble. I el resultat -per ara-. com es desprèn en molts posts "valencianistes", està sent una incorporació a la inversa: els que defenseu una nació estrictament valenciana deixeu anar sovint comentaris de cert odi als catalans.
Estic a favor del nacionalisme valencià, per suposat. Però -almenys a llarg termini- l'objectiu hauria de ser un projecte articulat amb Catalunya i Balears. Seria el millor per a que la nostra llengua no desapareguera.
Vicent, no seria la primera vegada que els sectors catalanistes acusen el Bloc d'espanyolista, blavero i traïdor, ni tampoc l'última. El Bloc senzillament ha de reivindicar allò que diuen clarament els seus estatuts: la nació estrictament valenciana. Punt. Si no ho fa, llavors quina confiança pot inspirar en els electors? Eixe és el gran problema del Bloc: la por a definir-se de manera clara i unívoca davant la societat.
Al contrari del que afirmen alguns, la idea de nació valenciana no és cap invent de fa quatre dies ni cap maquinació blavera. Es un concepte central i clau del valencianisme des de fa més de 100 anys.
Trellat de Valcom.
En primer lloc, felicitats pel post. Encara que no sempre estic d'acord amb el que dius, t'expresses molt bé.
Bé, crec que amb tot el que heu dit ja, poca cosa més puc afegir. Simplement comente que, quant al nom de la llengua (que ha eixit de passada el tema) la situació ideal seria que els valencians poguérem fer servir el terme "valencià" o "català" amb la mateixa normalitat que es parla indistintament --sense que ningú se n'escandalitze-- de "castellà" i "espanyol".
Respecte de la bandera, ja ho vaig comentar una volta però crec que va bé recordar-ho: eixim de VLC capital i mirem les banderes als pobles d'altres comarques: la bandera quatribarrada a seques és tan valenciana com catalana. Compte amb criminalitzar-la (ja sé que no pretens fer-ho, Vicent).
Quant a la identitat, jo ni tan sols estic segur que els valencians ens sentim valencians: quantes vegades veig dir a la gent de la província de València que són "de Valencia" (amb "c" castellana, sovint). A Castelló miren de reüll l'apel·latiu valencià i a les comarques més meridionals la gent se sent "alicantina", i --me'n faig creus-- parla dels valencians com si la cosa no anara amb ells.
Salut
Josep Lluís:
Comentes anècdotes negatives, però també n'hi han moltes positives. Conec gent que es considera valenciana -ho pronuncie com ho pronuncie- amb total normalitat des del Maestrat fins al Vinalopó, passant per Requena i pel Carxe. Centrem-nos en la part positiva de la realitat i intentem enfortir eixa cohesió territorial i sentimental valenciana. Això és el que pot salvar la identitat, la llengua i el país.
Salut
Vent d Cabylia, no cal que dones les gràcies, saps l'apreci que tinc per tu i saps que pense que la postura és molt valent i, al temps necessària. En quant a que la realitat de la xarxa no es traduixca en la tealitat dels partits i "status quo" nacionaliste, tens raó, pero només depen de posar-se en funcionament i passar de les paraules virtuals als fets reals, entre tots i treballant junts.
Vicent, quan pose un exemple de les virtuts del discurs valencianista no és un exemple "d'amagar el que realment pensem per estratègia" és simplement això: un exemple que el fet de plantejar un projecte nacionalista amb unes bases sòlides, adequades a la història i la realitat valenciana, condueix a tindre més possibilitats d'èxit que un altre que es basa en uns fonaments més febles. Però una cosa no va davant de l'altra: primer està l'observació de la història i la realitat valenciana, després el discurs i finalment els exemples pràctics; no va a l'inrevès.
D'altra banda, parle d'historiografia (passat) i de sociologia (present). Faig cas de l'estudi històric de la identitat valenciana però també de les enquestes, els estudis identitaris actuals i la situació valenciana de hui en dia. D'ambdós pols extrac que, com a alternativa a l'espanyolisme castellanitzador, el projecte valencianista és el més coherent amb l'evolució i l'actualitat valencianes i, per això mateix, molt més viable que el catalanista (això que les consciències col·lectives del poble són "conjunturals" és prou discutible: no canvien així com així, poden fer-ho però es volen dècades i, sobretot, eixe canvi ha de tindre un fonament, una imposició o una raó ben sòlida).
Finalment, ja està bé de dir que atiem odi contra els catalans. On hi ha odi en les meues paraules? Dir que sóc valencià, que vull una bandera privativa valenciana i que la meua llengua és valenciana és incorporar l'odi a tot allò català. Va home, va... Llavors quan un català diu que només se sent català i que vol un símbol nacional català està atiant l'odi contra els valencians o contra els castellans? Tu també eres dels que creu que el nacionalisme per se té una connotació d'odi cap a la resta? Un francés que declara el seu amor a la pàtria, a la bandera i a la llengua està fomentant l'odi contra els altres pobles del món? Autoafirmar-se no vol dir odiar.
I, torne a repetir, sóc totalment partidari de fer projectes comuns -lingüístics, culturals, econòmics o els que siguen- amb catalans i balears, però això no té res a veure amb els Països Catalans o amb tindre un discurs netament valencianista.
Pel que fa a la bandera, Josep Lluís, ja n'hem parlat a bastament ací. I ja hem dit que la quatribarrada és una bandera ben normal a la major part del país, present a molts llocs, però que no és el mateix una quatribarrada en els seus usos tradicionals o locals que 4.000 quatribarrades i estrelades en les manifestacions i actes del nacionalisme valencià. I tampoc dic que hagen de desaparèixer, però posem al costat d'elles no 1 testimonial sinó altres 4.000 senyeres coronades.
Pel que fa a la identitat, hi ha tant estudis sociològics -els més ambiciosos desgraciadament són dels '80!- com enquestes del CIS que diuen que el sentiment identitari valencià és encara majoritari. I, com diu Puçolenc, en general pense que un del Maestrat o un de la Marina no et negarà que és valencià per dir-te que és abans que res castellonenc o alacantí (una altra cosa és més al sud...)
Per cert, Trellat, moltes gràcies per l'aportació.
coneixes la paraula catalunyès, relació als habitants de catalunya? jo crec que ens ajudaria a desllorigar aquest embolic de noms que tenim, que és el que ens perd...
A Manel Carrera
¿Embolic de noms dir que català és de Catalunya i valencià és de València (Regne o País)? No. Eixa és la realitat (i el sentiment) des de fa segles. Tant costa d´entendre que igual que els catalans no es senten valencians, els valencians no es senten catalans. ¡Quina mania d´inventar noms per a forçar-nos als valencians a ser catalans! Els experiments amb gasosa, per favor. Els primers que no experimenten son els catalans. Segons el seu estatut la seua nació és Catalunya, i la llengua es diu llengua catalana. Si volen experimentar amb neologismes exòtics que no gasta ningú que comencen ells legalitzant invents com “principatí” o “catalunyés”.
Es molt fàcil: dos pobles diferents, dos noms diferents.
Trellat de Valcom.
1) En relació a l'odi cap als catalans expressat per molts simpatitzants actuals del Bloc, potser no he fet bé en comentar-ho sense posar exemples. Però tornaré a entrar en eixe tema amb exemples concrets en altre moment. És una sensació, fonamentada, a partir de missatges i comentaris dels blocs "valencianistes".
2) "sóc totalment partidari de fer projectes comuns -lingüístics, culturals, econòmics o els que siguen- amb catalans i balears".
Pregunta. Creus que eixa base social valenciana -que odia tot el que siga català- a la que vols atreure acceptaria projectes compartits amb catalans i balears?
Jo pense que no, de cap manera. Hi ha molts prejudicis. Per això caldria fer primer pedagogia de cara a suprimir eixos odis irracionals.
I si eixos odis irracionals s'arribaren a suprimir, aleshores no hi hauria cap motiu per a no perseguir una idea de nació -o de nacions- compartida amb tot el territori de parla catalana.
Almenys tal como ho veig jo.
Una pregunta més per fer entendre el que acabe de dir: No penses que la nostra llengua seria més forta -i es frenaria millor la seua extinció- amb un projecte articulat entre Catalunya, País Valencià i Balears (Digues-li com vulgues, no estic emprant cap etiqueta ací)?
Per cert, per a qui estiga interessat, recomane les següents reflexions de Ramón Lapiedra, ex-rector de la Universitat de València i insubornable nacionalista, sobre l´espai nacional dels valencians. Clarament partidari d´un marc nacional valencià.
Apareix en el llibre editat en el 2.001 per la Universitat de València “Quin espai nacional, quin espai politic. Una aportació que es pot trobar parcialment ací.
Trellat de valcom.
"¡Quina mania d´inventar noms per a forçar-nos als valencians a ser catalans!"
Açò és una versió del "no mos fareu catalans!". Com a expressió humorística és divertida, però agafant-ho seriosament la cosa queda pròxima a la paranoia.
Qui vol forçar-nos a "ser catalans"? Jo crec que el que altres i jo expressem és la convinença d'un projecte articulat entre els territoris de parla catalana. Personalment, jo ho defense com a la millor manera de protegir la nostra llengua.
La naturalitat ha d'imperar i els prejudicis han de desaparèixer si volem compartir, per exemple, la literatura en català (o en valencià!) amb normalitat. La divisió conceptual en la denominació de la llengua, l'ocultació obsessiva del terme "català", condueixen a una secessió que perjudica greument la nostra llengua.
Jo em considere valencià.
A ningú amb un mínim de trellat se li ocorreria ací afirmar que existeix una Nació Mallorquina. Senzillament per una raó: El projecte secessionista mai ha quallat a les illes, i us assegure que s'ha intentat. Podem afirmar que aquests tipus de debat són la prova més evident que el discurs secessionista ha triomfat, i esquerda la unitat del nacionalisme valencià. Les coordenades en les que s'ha formulat aquest discurs, potencien el folklore i menyspreen la identitat. Els fets que plantegeu com a diferencials respecte a la resta de catalans són en la majoria de casos, anecdòtics. El sistema ho ha fet així, perquè al cap i a la fi, el regionalisme valencià, sempre s'ha donat en clau espanyola. No és casualitat l'himne regional que tenim, o que els suposats valencianistes ( abanderats de l'auto-odi ) d'UV i similars, han acabat sent abduïts pel PP. El seu projecte està clar. No entenc perquè nosaltres ens deixem seduir pels càntics de sirena. La raó em diu: Cal valencianitzar el país, d'acord, cal fer un discurs valencianista, d'acord, però a la vegada cal aprofitar la força i l'embranzida dels nostres germans de Catalunya, i treballar conjuntament per crear una indústria cultural potent que enllace els Països Catalans, una comunitat de més de deu milions de persones. Voreu que quan aquests llaços es donen, els prejudicis anticatalans ( fomentats per Espanya, no ens enganyem...) s'esvaeixen. Parle des del cas que m'afecta. Els valencians que treballem a les illes participem en una realitat catalana que no és la principotina, i ho fem amb naturalitat, sense deixar de ser valencians.
I per últim, jo no em sent pancatalà, crec que aquest terme implica l'expansió a casa nostra d'un projecte nacional que ens és aliè. No és el meu cas. Jo em sent senzillament valencià, i crec que aquesta és la nostra manera de ser catalans. I això m'uneix, sense canviar ni una coma del meu discurs als meus companys mallorquins, per exemple.
Una postil·la que, en la meva condició de mig berguedà, potser resulti d'interès:
El referent majoritari dins el catalanisme -entès àmpliament i que aniria dels sectors moderats d'Esquerra, passant pel gruix de CiU i arribant als sectors més nacionalment compromesos del PSC, però comptant-hi també un catalanisme cultural o associatiu no necessariament lligat a cap d'aquestes forces i a vegades senzillament personal- és el Principat estricte. Conec desenes de catalanistes per qui la seva consciència i projecte de país s'acaba a la Sènia. L'esment als Països Catalans o al pancatalanisme és, en tot cas, més un recurs retòric i una al·lusió romàntica que no pas una idea d'acció determinada i precisa. Existeix, a tot estirar, un sentiment de fraternitat unit a la noció de llengua compartida i d'història plena de vincles, però no pot dir-se que es trobi un discurs pancatalanista articulat i nuclear a gairebé cap àmbit del nacionalisme català hegemònic.
O per expressar-ho d'una altra manera: la possibilitat d'assolir una independència que inclogués també els altres territoris catalanoparlants és sempre secundària i "sacrificable" davant la possibilitat d'una sobirania del Principat.
Potser això sigui el resultat d'un càlcul pragmàtic -en el seu moment Convergència va veure ben clar que l'hegemonia que podia gaudir a Catalunya no la tindria amb una estructura territorial que contingués també el País Valencià o Ses Illes-, d'una acceptació de la diferència o, per segons qui, d'una traïdoria regionalista. Tant se val. És el que ha acabat imposant-se.
De fet, es podria caracteritzar avui el pancatalanisme català com un guarniment folklòric dels sectors més excèntrics (en el sentit d'allunyats del centre institucional i ordinari) del catalanisme. Passa només que en determinats indrets del país, aquests grups i tendències tenen una tradició bastant forta i, sobre tot, representen la facció més inquieta i treballadora, amb més empenta i capacitat de mobilització, de tot el nostre moviment nacional. Precisament aquells que abans ha donat un pas endavant per organitzar les consultes. I Berga n'és un exemple categòric.
Però molts d'aquests militants, fora d'un abrandat idealisme, tenen unes nocions més aviat vagues del País Valencià, que es limiten a uns quants mantres i a esporàdiques visites a concerts del "rotllo" a València o a visites dels emissaris del pancatalanisme valencià a Catalunya, més que no pas a un seguiment detingut i a un programa orgànic d'arrel fusteriana .
Així que retorno a la tesis primoridal del comentari: el pancatalanisme com element central del debat polític, ja sigui en contra o a favor, és una característica essencialment valenciana, i és al país Valencià on té un pes molt més determinant que no pas a Catalunya.
Vicent, pense que la resposta de Trellat a Manel és totalment pertinent, ja que posa sobre la taula el gentilici "catalunyés" per tal que els valencians ens puguem considerar "catalans". És a dir, s'ha de trobar d'alguna manera que hi haja un gentilici comú a tots. Però és que: quina necessitat hi ha d'això? Perquè fa set segles la majoria dels valencians eren catalans? És que com deia Fuster tot valencianoparlant "és català encara que no ho sàpiga"? Això és dictaminar a la força que som catalans... No és que ningú haja de vindre a obligar-nos a ser catalans, sinó que algú ens considera col·lectivament catalans quan majoritàriament els valencians no ens en sentim.
I ningú no dubta que tu et consideres valencià o que tots els catalanistes valencians es consideren valencians i en la seua vida quotidiana facen mil vegades més per l'impuls dels trets que ens particularitzen com a valencians que no els que se senten espanyols i valencians i no els importa subordinar la identitat valenciana a la castellanoespanyola. Però provenim d'un nacionalisme en què una de les proclames era "dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans" i després ningú ha rebatut amb claredat eixa màxima, sinó que es continua reproduint de forma més o menys vaga, com expressa el mateix Marc. Qui vulga considerar-se'n que ho faça, però la resta tenim dret a dir que ni ho som ni ho volem ser.
Sobre la meua visió del suposat secessionisme que implica dir-li "valencià" a la llengua o sobre la idea que l'extinció o l'impuls del valencià no depenen de la unitat de la llengua ja vam parlar a bastament ací. I sobre la segona qüestió et vaig dir que: està clar que una llengua unida és més forta que dos o tres de separades, però d'això no depén l'ús social del valencià sinó de la pressió i la força dels valencianoparlants. És a dir, la gent no es posarà a aprendre o parlar valencià perquè siga una llengua de 10 milions de persones o perquè puga anar a Catalunya i les Balears parlant amb ella sinó simplement perquè la gent i les institucions del seu voltant l'empren quotidianament i constantment.
Quant als projectes col·lectius amb catalans i balears, que ja han començat a donar-se, siga culturalment amb la tímida participació de l'AVL en Frankfurt o la d'alguns ajuntaments amb l'Institut Ramon Muntaner, siga econòmicament amb reivindicacions empresarials conjuntes, pense que si es plantegen des d'una clara posició valencianista, sense complexes, es podrien dur avant. Però abans ens hem de preocupar de nosaltres mateixos; de poc ens servirà la unitat de la llengua si al final resulta que només podem emprar-la amb certa normalitat a Catalunya.
Marc, qui amb un mínim de trellat podria afirmar l'existència d'una nació montenegrina, kosovar, gibraltarenya o andorrana? I són estats-nació... Qui amb un mínim de trellat afirmava l'existència d'una nació catalana o quebequesa durant la primera meitat del segle XIX? I ara resulta que es consideren nacions amb aspiracions a tindre un estat propi... Si no s'accepta la idea que les nacions depenen de les propostes nacionalistes és molt difícil entendre el món de les nacions (per això, entre d'altres coses, l'espanyolisme es veu com una "cosa normal", perquè suposadament no depén del nacionalisme sinó de la "naturalitat" del món).
Amb tots els respectes, però el cas valencià no és comparable al balear o mallorquí, com deia més amunt, entre d'altres causes, per raons històriques. Les Balears mai no han tingut un gentilici comú dependent d'un territori històric fins a la contemporaneïtat (eren el "regne de Mallorca" i illes adjacents). La potència de l'illa de Mallorca mai no ha estat la del País Valencià, que a grans trets sempre l'ha quadriplicat en població (tant al segle XVII com al XX, tant a la capital com al conjunt del territori), i, en conseqüència, la potència de les institucions polítiques valencianes o de la identitat valenciana irradiada històricament des de la capital -com deia Fuster, amb molta decisió fins al segle XIX- no es comparable a la del cas mallorquí/balear.
Si a això afegim les relacions molt més intenses amb Barcelona és ben normal que els nacionalistes mallorquins de començaments del segle XX -molts d'ells estudiants a Catalunya- se sentiren atrets per la proposta catalanista. En canvi el valencianisme "estricte" -que no és cap invent del blaverisme!- fou majoritari en el nacionalisme valencià fins a la guerra civil, amb una defensa clara de la germanor amb els catalans però també de tindre un nom propi per a la llengua, una bandera pròpia i un objectiu netament valencianista -a tots els nivells. Llig, si vols, l'enllaç que ha posat Trellat per comprovar que el valencianisme "estricte", en els termes que l'estem plantejant, no és un invent de l'espanyolisme postfranquista ni ens sedueixen "càntics de sirena" més que les sirenes de la identitat i la història dels valencians. Carles Salvador o Enric Soler i Godes tenen cants a la senyera coronada i no crec que foren precisament antivalencianistes...
Per últim, dir "pancatalanisme" o "pancatalà" no és despectiu, sinó simplement descriptiu. Segons la definició de l'Enciclopèdia Catalana és la doctrina que propugna la unió política dels Països Catalans. Que ser valencià és la teua manera de ser català és molt legítim (tenint en compte, d'altra banda, que mai no hauries dit això si Fuster o un altre intel·lectual no ho haguera plantejat en eixos termes), però que eixa proposta nacionalista no tinga èxit al País Valencià també sembla ben lògic per la pròpia història i voluntat identitària dels valencians.
Totalment d'acord, Alexandre. I la qüestió és que en termes generals el nacionalisme valencià ja sap que això és el que hi ha a Catalunya, però com a moviment venim d'una situació totalment inversa. Eixa part més activa, militant i impulsora dels Països Catalans va ser l'hegemònica des de l'embranzida fusteriana i el postfranquisme. De fet, eixa va ser la causa per la qual el catalanisme del Principat va "fer cas" del pancatalanisme per primera vegada d'una forma seriosa (abans hi havien hagut plantejaments tímids o vagues, però res que tinguera un calat profund). Com tu dius, el pancatalanisme és sobretot cosa de nosaltres mateixos, els valencians.
Posteriorment, ja en els '90, bona part d'aquell nacionalisme renuncià al que es consideraven "plantejaments maximalistes" per centrar-se exclusivament en el País Valencià. El problema -des del punt de vista dels que ens considerem només valencianistes- és que eixe procés es donà a soles al nacionalisme polític i amb timidesa: al 2009 el congrés del BLOC encara té por d'enarborar la senyera coronada i segurament més de la meitat dels seus integrants consideren vàlids els plantejaments fusterians (lògic, perquè molts es formaren en ells). Així les coses, tant el nacionalisme cultural com la simbologia externa o les vies d'entrada de la joventut al nacionalisme valencià continuen reproduint bàsicament les estructures del catalanisme nascut fa 40 anys, tot donant-se la perversió que si te n'ixes d'elles eres considerat per molts un traïdor, tercerviísta, blavero i anticatalà.
És com si una vegada establerta una màxima acceptada per un grup social, hi haguera fons de raó o no, el fet de tractar de seguir un camí alternatiu més raonable i adequat a altres aspiracions o coneixements fos una barbaritat impensable. Salvant les distàncies, és com si una vegada establerta i acceptada entre la classe política la màxima que l'ultraliberalisme és el millor per a l'economia, tractar de pujar els impostos als més rics fóra després considerat una heretgia abominable. La pujada d'impostos als més rics pot ser el més raonable, coherent i beneficiós per al conjunt, però com abans s'ha establert una màxima contradictòria no hi ha manera d'acceptar-la (eixe grup sempre cercarà vies per justificar i defendre la màxima acceptada abans durant molt de temps). Pense particularment que és una perversió del marc de pensament -de la qual Fuster no té culpa-, que és realment difícil de trencar...
El que volia dir quan afirme que no em considere pancatalanista, malgrat la definició del DIEC, és que no crec que un siri es considere panàrab o un bolivià es considere panamericà com a identitat nacional, sinó àrabs o americans, apart de sentir-se del seu país.
Com ja deia en el primer comentari, aquests debats segurament els tindrien els bàvars o els calabresos abans de la unificació, i tant a Alemanya com a Itàlia hi havia una gran tradició d'entitats polítiques separades durant segles i segles.
Hola de nou, primer de tot torne a subscriure les paraules de Marc Peris dels últims comentaris.
Hi ha moltíssims comentaris després del meu i m'agradaria comentar moltes coses, però ara no tinc el temps necessari. Seré breu.
Quan parle de lectura interessada m'estic referint al fet que Josep Nadal en cap cas diu renunciar als Països Catalans, en cap cas defensa això que vosaltres digueu "valencianisme estricte" (que encara que no vos agrade és la famosa tercera via, no és cap insult).
Vicent Baydal, al teu post no crec que manipulares les paraules de Nadal, simplement et limitaves a ampliar eixa reflexió al BLOC, que al teu entendre encara és massa "catalanista" (òbviament no estic d'acord, però jo en això de moment no entre). Simplement dir que quan parlava de "lectura interessada" i "parlar amb superioritat moral" no m'estava referint en aquest cas al teu article, sinó a la resta de comentaris. És sorprenent com moltíssims dels comentaris es dediquen a dir: "Ja era hora, Nadal té raó, hem de renunciar als Països Catalans".
La resta de comentaris que em contesten no sé ni si comentar-los, ja que la meitat són anònims i es dediquen a dir el que ja he demanat que no em digueren... tòpics, tòpics i més tòpics: no volem canviar d'amo (Madrid per Barcelona), els Països Catalans no existeixen (ni han existit mai), si defenses un minim de valencianisme t'acusaran de blavero, sou uns essencialistes (però la nació valenciana existeix des de l'edat de pedra!), etc etc etc
I ha fins i tot qui ja te por de dir País Valencià! Ara haurem de dir Poble Valencià, que és més conciliador, no?
Què farem quan això tampoc funcione??
vicent, vent, trellat: per mi som "catalans" tots els que parlem aquesta llengua amb la que ens comuniquem i "catalunyesos" els ciutadans de Catalunya, "balears" els ciutadans de les Illes, "nordcatalans" o "rossellonesos" als ciutadans de la Catalunya Nord i "valencians" els ciutadans del País Valencià. "Català" és un mot que, per a mi, només designa la pertanyença a la comunitat lingüística. Per tant, un que xerri mallorquí és tant "català" -en el sentit que parla la llengua catalana- com un que xerra central, alguerès, lleidetà o valencià. Ara bé, la identitat i la pertanyença política de cadascú ja és una altra cosa, molt més complexe. I si aquests mateixos catalans es senten espanyols o finlandesos, malgrat xerrin en mallorquí central o valencià, doncs és la seva opció. Que cadascú foti el que vulgui: santa llibertat! No tinc cap interès en convèncer a ningú de res i, a més a més, aquests debats em fatiguen. Així que, jo seguiré usant el terme "catalunyesos" per designar els que som de Catalunya i "catalans" per designar a tots els que utilitzem la llengua catalana-valenciana-balear. Salut i ial·là!
Ah! una altra cosa. Per ahi es diu que el "valencianisme estricte" era l'hegemònic entre el valencianisme de principis de segle XX. Res més lluny de la realitat. Clar que es parlava de nació valenciana, igual que moltes altres formules, però molts dels seus defensors apostaven per un PV integrat dins d'una comunitat molt més ampla: la catalana. Solament cal llegir el "Valencianisme polític" de Cucó. Amb això no pretenc justificar res, jo no argumente les meues posicions a partir d'estes coses, perquè sempre pots trobar afirmacions que t'interessen. A principis del segle XX trobareu valencianistes de tot tipus, això no justifica res.
El que em fa gràcia és com alguns diuen que els valencianistes partidaris dels PPCC no podem ser valencianistes i els valencianistes com Carles Salvador sí que són "valencianistes estrictes". Ahi teniu al vostre valencianista estricte:
“Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català. Història, llengua, cultura i voluntat es concerten per a declarar la meua no catalanitat, sinó la meua catalanitat. Voldria doncs un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català.”
La Revista, 1933
Andrés, si posava l'exemple de Salvador i Soler Godes no era com a "valencianistes estrictes" sinó preciosament com a "catalanistes" o "catalanitzants" que no tenien complexos a sumar-se al discurs valencianista majoritari de l'època, enarborant i estimant ambdós senyeres i reconeixen la coronada com la privativa valenciana, parlant de llengua valenciana i del seu moviment com a valencianisme, integrant-se en partits i associacions que es deien Valencianistes -i no amb temor "nacionalistes valencianes"-, etc.
Al llibre de Cucó hi trobaràs de tot, però ja es veu que el discurs valencianista era el majoritari. I, com també es pot comprovar en els documents de l'època o en la resta d'estudis fets sobre el nacionalisme valencià del primer terç del segle XX (dels quals ens calen molts més), el valencianisme catalanista existia però no era el que mobilitzava el gruix del moviment, on el discurs valencianista era el que predominava.
En qualsevol cas, tot i que ja has dit que no et bases en això, només volia deixar clar que jo no he dit en cap moment que la nació valenciana existisca des de l'any de la pedra. Em referisc sempre a "la identitat col·lectiva valenciana", que és una cosa ben diferent. Finalment, sobre el nom de País Valencià ja n'he parlat unes altres vegades. Des del meu punt de vista qualsevol nacionalisme és nacionalisme precisament perquè considera el seu territori un país. Molta gent rebutja el terme perquè l'associa al de "Països Catalans" perquè el nacionalisme valencià va considerar que construir el País Valencià era i és necessàriament equivalent a construir els Països Catalans. Jo, des de la meua postura, tractaré de fer entendre que la construcció del País Valencià no ha de passar necessàriament per això...
Marc, està clar, simplement que això de diferenciar entre "pancatalà" i "català" és útil moltes vegades per a deixar clars els conceptes (per la ben coneguda "qüestió dels noms"...)
Ja que discutiu sobre el concepte de "Països Catalans", en el meu blog expose la meua proposta de com crec jo que hauria de funcionar eixe espai (que, en la meua opinió, no hauríem d'anomenar així) i de la necessitat d'un independentisme valencià. Salut
viscavalencialliure.blogspot.com
Enhorabona pel post!!
En canvi, un altre Vicent ha dit que l'odi a Catalunya és recent, avivat des de Madrid en temps de la Transició per a obstaculitzar el projecte dels Països Catalans. Hi ha molts nacionalistes valencians que creuen que això és cert.
Em limitaré a citar unes paraules de Baltasar Porcel de "El novel·lista mallorquí":
"I quant al petit grup de lectors fidels, no els agrada topar-se amb mots que no són usuals a Mallorca. "Catalanismes!", criden espaventats. Únicament admeten les paraules d'ús mallorquí. I si l'escriptor pren per aquest camí, després és a Catalunya on sonen d'altres crits: "Dialectalismes!"".
Estes paraules són de l'any 1963 i Franco estava vivito y coleando.
Bon post, Vicent! Hem de tenir clares les idees i saber en quina etapa ens trobem. Volem l'assoliment d'un Estat Valencià uns i altres. El problema és que uns volem posar els ciments i els altres volen posar el terrat alhora, o sense ciments. Si no veiem que hem de fer un front comú, mal anirem. Massa temps hem anat dividits. Passa't pel meu blog i voràs que escric sobre el tema. http://la-terreta.blogspot.com/
Salutacions!
Cavaller de la Ploma:
"La posada en circulació dels postulats fusterians i la creixent articulació social al seu voltant en l’agitat context de la transició va provocar que els sectors adscrits a l’antic règim es consideraren greument amenaçats i és des d’aquests sectors que es va dissenyar la contundent contestació, sustentada des de la manipulació política i emocional, a les noves forces democràtiques que emergien. Aviat, per a molts valencians, el catalanisme es convertí en l’autor intel·lectual d’un intent de “genocidi cultural” orquestrat des de la rebotiga d’un fantasmagòric i poderós imperialisme català, una amenaça alhora per a la integritat de l’única nació sentida i amb una llarga i consolidada tradició: Espanya." ("No mos fareu catalans", de Francesc Viadel).
Abans de la transició podràs trobar mostres irrellevants, però no un moviment com el que es va crear des de Madrid.
VdC: La qüestió no és que hi haja algú que opina que ens hauríem de dir catalans. El fet destacable és la irada reacció front això, el "no mos fareu catalans!" blaver i fatxa, expressat per Trellat amb altres paraules.
Si algú postula un gentilici que jo no compartisc, expressaré la meua discrepància i ja està. Ho consideraré un element per al debat. Però eixe ressort, eixa reacció un tant visceral... Què vols que et diga? Per a mi expressa odi als catalans. L'esperit d'ens volen furtar la paella.
Tu pots no pensar que és convinent que hi haja un gentilici comú als territoris de parla catalana. Jo pense que sí seria desitjable, compartit amb el de valencià. El que no entenc és que moleste la proposta. Es pot debatre, no? Estàs d'acord, almenys, amb allò que deia Fuster sobre les conviccions? Millor no tenir-ne, per a estar disposats al replantejament continu de les nostres idees.
Per a mi és absurd no unir-se (a llarg termini; primer s'haurien d'eliminar els prejudicis absurds) amb qui viu al teu costat i parla la mateixa llengua que tu. A més a més, d'alguna manera existeix un tot real (més que feble, evidentment) en aquest sentit: hi ha una continuïtat en el sentir de la gent si viatges de Castelló a Tarragona. A pobles com Alcalà de Xivert, per exemple, no existeix eixe rebuig irat al terme català.
T'equivoques, VdC, quan dius que el número de parlants no influeix -o no és determinant- de cara a la supervivència de la nostra llengua. Un mercat cultural molt més ampli, possibilitats d'intercanvis lingüístics coneixent les particularitats dels diferents territoris, capacitat de projecció internacional, etc.
Per últim, en relació als projectes col·lectius compartits amb Catalunya i Balears, els irracionals odis als catalans fan impossible que siguen visibles. Dins eixe projecte "valencianista" que defenseu -sense una desactivació dels prejudicis anticatalans- no serien mai possibles. Per tant, eixe projecte seria més feble per a protegir la nostra llengua (em remet al paràgraf anterior).
Vicent, crec que Trellat o jo mateix ens hem limitat a expressar la nostra discrepància amb el fet que algú considere que els valencians som catalans i ja està. No hem negat el dret al debat en cap moment. No entenc -i ho veig molt injust- que relaciones la nostra discrepància amb la violència blavera i l'odi anticatalà.
Pel que fa al que dius sobre la impossibilitat de dur a terme projectes institucionals conjunts amb catalans i balears a causa de l'anticatalanisme interioritzat per una bona part de la societat valenciana, està clar que és un obstacle ben difícil de salvar. Tanmateix, sóc de l'opinió que si les coses es fan amb normalitat, amb pedagogia i sense complexos des d'una òptica valenciana i valencianista sí que són possibles (em remet novament al tímid exemple de l'AVL a Frankfurt). Pel que fa als projectes conjunts privats molts ja estan en marxa o els anem fent dia a dia (com el mateix intercanvi blogosfèric).
VdC: Abans de res, vull dir que jo en cap moment he parlat de violència.
Trellat va dir: "¡Quina mania d´inventar noms per a forçar-nos als valencians a ser catalans!"
Jo dic que l'esperit d'eixa frase és el mateix que habita al famós "No mos fareu catalans!".
Perquè sí, Trellat està responent a Manel. Però quan diu això de "Quina mania" està transmetent que hi ha una constant, una insistència en "forçar-nos als valencians a ser catalans". I això és, amb perdó, la paranoia blavera. Res de violència, això no ho he dit jo, per favor.
El problema, en aquest sentit, ve quan sembla que molesta més el gentilici "català" que l' "espanyol". Però bé, no em repetiré amb les argumentacions ja exposades.
En relació als projectes duts a terme entre Catalunya, Balears i País Valencià, em referisc a aquells engegats des de les institucions, atès que serien els realment efectius. I també parle de projectes visibles. Que l'AVL -amb la que sóc molt crític, com saps- haja fet alguna coseta en aquest sentit, no significa res de cara a la pedagogia, de cara a suprimir els prejudicis absurds. Perquè el que ha fet -a més de ser mínim- és invisible per al poble.
Sí que estic d'acord amb tu en que l'intercanvi bloguer és quelcom interessantíssim: permet, per exemple, que els catalans s'apropen a les distintes formes lingüístiques valencianes. A la inversa també, evidentment. Nosaltres ja coneixíem bastant el barceloní, degut a TV3 sobretot; però, amb els blocs, hi pot haver un coneixement del català d'altres parts del Principat.
Tampoc s'ha de magnificar perquè, malgrat la sensació que hi ha molta gent per ací, pense que no em són tants en realitat.
Per acabar amb bon rotllo, diré que ens trobarem en aquelles coses en les que coincidim, que no en són poques: per exemple, l'actitud d'emprar la nostra llengua al dirigir-nos als castellanoparlants, de la qual parlaves tu l'altre dia.
No busque una cordialitat forçada. Ho crec així de veritat. També crec, com deia en l'anterior comentari, en el constant replantejament de les pròpies idees: per a confirmar-les més fermament o per a afegir-hi elements nous.
Salut!
VICENT, Bayarri va escriure "El Perill Català" l'any 1933, durant la República, justament en una época de poc anticatalanisme en Madrid. I molt abans, a principis de segle, els primers pancatalanistes valencians ia era conscient que lo català no ven en Valéncia. Qué anem a fer?
“de la mateixa manera que els catalans no voldrien ser coneguts com a valencians, als valencians, que tenen nom propi, no els agrada que els diguin catalans.
... la minoria catalanista, que anomena menyspreativament blavero tot aquell qui gosa dubtar de la catalanitat dels valencians...
..No és difícil intuir que si el catalanisme cultural i polític valencià hagués sabut oblidar-se de Catalunya com a referent immediat, no es trobaria avui en la marginalitat que pateix. Els valencians, com tothom, són en principi partidaris de conservar i projectar el llegar del seus avantpassats, però no el llegat dels altres, i menys el dels veïns...
...Van començar no fent cas dels consells que, des del catalanisme de Catalunya, els recomanaven buscar una base social de suport -popular, cívica, esportiva-. Van continuar rebutjant el nom de Regne de València, l'únic que històricament els correspon, en nom d'un artefacte conceptual: País Valencià, Països Catalans, que suposa per al comú dels valencians una catalanitat de segona...
...La conseqüència és que els nuclis rectors del valencianisme es troben marginats de la vida política, deslligats del gruix de la societat”
No ho dic ho. Son reflexions que va escriure fa uns quants anys l´ escriptor català Xavier Bru de Sala. ¡Un altre blavero fatxa, paranoic, irracional, ple d´odi i visceral, vaja! ¡Encara sort que encara es poden fer debats "sense reaccions viscerals"!
1) No hi ha raons objectives per a odiar uns veïns que comparteixen amb tu una llengua. Veig que alguns "valencianistes" tracteu de dir que eixe odi no forma part dels vostres postulats; altres, en canvi, busqueu mostres del mateix abans de la Transició... per a justificar-lo?? Amb quin criteri propi? Amb quins arguments?
2) Cavaller, jo te'n diré un altre anticatalà per a que augmentes la col·lecció: Vicente Blasco Ibáñez. Però els episodis d'odi als catalans de principis de segle no tenen res a veure amb la configuració política i ideològica de dimensions considerables que va tenir lloc a la Transició; moviment induït des de Madrid. Però repetisc de nou: Justifiques amb arguments propis eixe odi?
3) Anònim: Treus paraules meues del context: fatxa, irracional, visceral, paranoic...
És mentida que els fatxes són anticatalans? Quina opinió et mereix el GAV? Jo no li he dit a ningú d'ací que siga fatxa. He dit que la idea expressada a la frase "no mos fareu catalans!" és més pròpia dels fatxes i els blavers. És mentida?
Per a mi un odi injustificat és irracional. Per què he d'odiar els catalans? És una mena d'odi semblant al dels alacantins -d'Alacant ciutat- cap a nosaltres, per cert. Un odi unidireccional, no recíproc.
Paranoic és qui veu un perill no existent. La famosa "invasió catalana", el "no mos furtaran la paella".
I sí em sembla veure reaccions viscerals quan hi trobe un ressort anticatalà front una proposta relativa a un gentilici aplicat als territoris de parla catalana.
Per últim, Anònim, si et fixes bé, veuràs que no utilitze eixos adjectius per desqualificar ningú. Ningú, almenys, dels qui heu opinat ací.
No, si al final no existiran els blaveros
Vicent, entre unes coses i altres segurament no tindré temps per contestar fins la setmana vinent. Parlem!
Escric per primera vegada. Altre anònim.
A Vicent:
Sincerament, si la nació valenciana no té legitimitat -i xas!-, tampoc ho tindrà l'espanyola, la romanesa, la catalana o la polonesa. Respecte a l'anti-catalanisme, d'acord que se van moure fils a la capital per distraure i per desactivar el moviment nacional valencià que agafava vol o prenia forma, la resta foteses i anècdotes com bé dius.
1) No hi han criteris objectius per odiar a ningú, però els humans són animals i es basen més en instints que en raonaments. Dic que menganet fa X, després desaprove que menganet faça X. Però potser resulta que menganet no fa X, i estigues directament mentint. No s'ataca al catalanisme, no has vist mai cap atac al catalanisme o a Catalunya.
2) Dintre del folclore minoritzat pancatalà hi han pancatalanistes dels més variats, però el gruix parla de nació catalana, d'un tot regional o polític, amaguen el gentilici dels valencians -imitant als espanyols/excepte el filo-catalanisme fusterià- i més. Que reconegueu que? El que compta mai és la intenció, és el sentir majoritari o els fets.
Al darrer anònim:
Existeixen els espanyols d'Espanya, ben trobada, i els valencians de València. Si després un és colomaire, blaver, panoli, palmípede, fregater, verdós o mixorrer és la seua elecció -o potser va nàixer així-. Conclusió: La minoria trasbalsada catalanista o filo-catalanista -"catalunyesa"- del país, és per donar-la de menjar a part amb la seua paranoia constant. No importa quant se documente el fet valencià, en certa mesura els temes nacionals no atenen de vegades a enraonaments, però no són honests els que no accepten ni les evidències més donables. Una estructura mental entumida per l'espanyolisme no dóna més de si.
Hola Vicent. No vullc continuar ací el “front” que, segons dius, tens obert en el meu blog, pero sí que m’agradaria deixar unes reflexions sobre algunes de les coses que s’han dit ací.
Algú ha pretés, en algun comentari, insinuar que els plantejaments que tu defens estan condicionats per un “odi als catalans”, directe o induït. Un fet que, de forma també directa, invalidaria per complet la teua argumentació, en tractar-se d’una espècie de “pecat original” de base, que la faria indesijable per a un teòric resorgiment nacional dels valencians. Un “odi”, per a més senyes, que es vol impostat i induït en l’época de la Transició pel centralisme madrileny.
Més enllà de l’impossibilitat de fer entendre a alguns la diferència evident entre “no sentir-se català” i “odiar als catalans”, cabria preguntar-se si tots els nacionalismes, en la seua versió més primària i irreflexiva (i, per això mateix, indesijable) no s’han basat massa a sovint en l’odi cap a una teòrica “nació opressora” contra la que “és legítim” lluitar. Eixemples dramàticament coneguts i propencs ne podem trobar fàcilment, simplement en l’últim segle d’història, i encara en l’actualitat.
M’agradaria saber, per tant, si “l’odi antiespanyol” que en major o menor mida practica un sector del nacionalisme català, l’invalida també automàticament i de forma universal com a ideologia “decent” i “en dret a existir” (tal com se pretén, casualment, des de cert sector ultraespanyolista d’opinió). Al capdvall, és molt fàcil: la qüestió és convéncer als oprimits de que efectivament ho estan, i identificar a l’opressor; lo demés ve tot rodat. O no?
Pero la qüestió no és eixa. La qüestió és que també hi ha nacionalismes de construcció, democràtics i d’elevats propòsits. I la qüestió és que, si hi ha una cosa que les successives generacions que han vixcut en els últims sèt segles entre Vinaròs i Oriola s’han sentit, de forma constant i per damunt de sentiments afegits o preexistents, és, precisament, VALENCIANS. I tu, que eres historiador, ho podràs fonamentar molt millor que yo.
Eixe és l’únic fil conductor, quant a “sentiment”, que unix als valencians del sigle XIV i els del XXI. Perque una “nació”, una “pàtria” és, en definitiva, un conjunt d’experiències vixcudes, de símbols, que unixen els humans del present en els seus avantpassats: un conjunt de persones unides emocionalment a una identitat colectiva. Un sentiment que es supon preexistent a l’aparició del nacionalisme, i teòricament positiu per a cohesionar un poble, conseguir més fàcilment el seu benestar fisic i social, i la preservació del seu bagage cultural a través del temps.
Si alguns, a estes altures, i després de, per eixemple, el gens sospitós treball de Joan Francesc Mira (“Sobre la nació dels valencians”) insistixen en que es tracta de “inventar una Nació Valenciana” (Marc Peris), tal volta sí que siga problema de pedagogia. I de temps, com el que han tengut els catalans d’inventar la seua nació catalana des de la Lliga Regionalista de Cambó i Prat de la Riba.
Perque yo, en la meua inocència, pensava que es tractava de reordenar i clarificar el sentiment encara latent de valencianitat, d’actualisar-lo i de fonamentar-lo adequadament per a servir d’instrument al servici del poble valencià: per a servir de correja de transmissió dels seus desijos. Pero resulta que no. “El que compta és el present i no el passat”, i “la consciència del poble és quelcom conjuntural, que pot variar fàcilment”, segons creu Vicent Terol. Naturalment, si de lo que es partix és d’una abstracció mental, justificada pel procés mental corresponent (que a voltes, de veres, m’agradaria arribar a entendre del tot), i lo que es pretén és que siga el poble el que s’adapte a eixa abstracció mental, i no al revés, qualsevol plantejament nacional és vàlit: com si algú s’alçara en armes per a defendre una nació alpujarreña, o per la confederació entre Canadà i Estats Units.
Per això, puc sentir una cançó de la Gossa Sorda, com esta, i, tant per la música com per la lletra, agradar-me. Pero quan veig el vídeo que "algú" li ha associat, que teòricament és el que sustenta ideològicament la lletra de la cançó (o vaig a un concert i escolte lo que es proclama pels assistents) no puc sentir més que el rebuig més absolut. Si això em passa a mi, valenciaparlant, universitari i "curat d'espant" en estes qüestions, no sé qué passaria si anàrem al Polígono Fuente del Jarro i enchufàrem el video en una pantalla gegant a l’hora d’almorzar...
Per cert. Mireu qué dia En Nicolau Primitiu Gómez Serrano en la revista El Camí en 1933, i sense bola de cristal (els subrallats són meus):
"[...] tot moviment de reintegració nacional, com el valencianisme, ha de ser liberal i democràtic, moviment d'alliberació espiritual i econòmica del poble, redreçament i cultiu de la pròpia estimació, retrobament i millora de la seua cultura -de la seua i no d'atra!- amb la llengua pròpia, el dret propi, la política pròpia...
"La vera reintegració serà aquella que comence per la reconquesta del poble, fent-li present els estralls que el centralisme absorbent causa a la seua personalitat, mostrant-li la gran necessitat que té de defendre l'esmerç de la seua llengua, de dignificar la seua cultura, de fer reconéixer i emprar el seu Dret, hui rònegament consuetudinari... [...]
I al blasmar-li al poble el Centralisme, i predicar-li la necessitat imperativa de retrobar-se ell mateix, ¿hi haurà algú qui seriosament crega que se li puga parlar de llengua catalana i de pancatalanisme, sense que el poble entenga que es tracta d'un canvi de centralisme? Suposant que la cultura i la llengua valenciana -que és molt a supondre i que nosatres no creem- degueren els llurs inicis a d'aquells catalans que vingueren al repartiment del botí, junt amb aragonesos, francesos i atres estrangers, car es tractava d'una creuada, el poble no està preparat per a comprendre això, ni políticament li interessa, i quan se li parle de pancatalanisme, no entendrà el pancatalanisme A [l'intelectual] sinó un pancatalanisme B [el vulgar]; dons hi haurà ressistència ajudada pels nostres enemics comuns; per lo que el pancatalanisme dels valencianistes, si més no, és un element disolvent i retardatari del nostre moviment de renaixença, element que ens cal bandejar del valencianisme enèrgicament."
Sense paraules. Com molt be diu Alexandre, i extrapolant les seues paraules als catalanistes valencians, “passa només que en determinats indrets del país, aquests grups i tendències [catalanistes] tenen una tradició bastant forta i, sobre tot, representen la facció més inquieta i treballadora, amb més empenta i capacitat de mobilització, de tot el nostre moviment nacional”. Pero que això no nos tape el bosc. La majoria absolutíssima dels valencians, odien als catalans o no, no està d’acort en eixes tesis, ni ho estarà mai.
Per això, el problema no és vore quí te raó ací, entre els friquis que nos passem una vesprada de dissabte llegint i escrivint sobre estes andròmines, sino cóm convéncer al 90% de votants valencians que trien al PSOE o PP, i que es senten espanyols en major o menor mida, per a que recolzen una opció llingüística, cultural o política netament valenciana. I este video és el millor método per a que aquells que es senten “valencians i espanyols” se senten cada volta més espanyols i menys valencians.
En definitiva. La “nació valenciana” és "bona", no només perque és una necessària conseqüència de la nostra història, i perque és respectuosa en el sentiment difús de valencianitat que encara sobreviu, sino també, perque estratègicament és l’opció que a priori té les majors de triumfar entre persones que, des d’un sentiment majoritari més o manco pro-espanyol o, pel contrari, de “germanor” en catalans i balears, poden fer-la seua. O no?
Publica un comentari a l'entrada