Impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable

Antònia Font al Liceu, 30 de març de 2008. Un dia per a recordar

No hi ha suficients paraules al diccionari per descriure el que s'ha vist, s'ha oït i s'ha sentit hui al Liceu de Barcelona: impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable... I jo que era detractor del "Coser i Cantar", que em semblava una bajanada sense sentit. Mare meua! Al Liceu, amb la fantàstica i catxonda "The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra" sí que té sentit. I tant que sí! L'alegria que s'ha viscut ha estat inenarrable. A la tercera cançó, precisament "Alegria", la gent aplaudia a rabiar, amb "Astronauta rimador" exultava, i amb "Tots es motors", "Alpinistes samurais", "Wa yeah", els solos i els bisos semblava que allò es queia. Tot el Liceu dempeus aplaudint fins l'extenuació, cantant a crit pelat la melodia de "Wa yeah" i obligant-los a fer dos bisos finals imprevistos, "Alegria" i "Astronauta rimador". Això: aaaaa- leeee-gria!


Vídeos del Rei Nicotxan:

Vídeo apoteòsic d'Elsuaves:

PS. Als que passeu per ací cercant informació sobre el concert d'Antònia Font del Liceu: La Comunitat del Fosfat ha proposat fer una samarreta rotllo "Jo vaig botar al Liceu... amb Antònia Font" i tal vegada El Comandant Armando Rampas podria dissenyar-les. Si esteu interessats a moure la cosa, deixeu algun missatge...

A vore si fem saó...

La Gossa Sorda

Basta que hui m'hagen fet un comentari sobre l'abandonament del blog perquè m'entren ganes de tornar a escriure. Això i que estic més fart que Mahoma de la cansalâ (que em perdone la correcció política) de la ponència que he de presentar la setmana vinent al Congrés sobre Jaume I celebrat per l'Institut d'Estudis Catalans. Per cert, que també m'han dit que finalment hi haurà Congrés de l'IEC al País Valencià (a Gandia, a finals de novembre, amb la col·laboració de l'Alfons el Vell) i que este diumenge el nostre honorable (Camps) es reunirà amb els respectius honorables d'Aragó, Catalunya i Balears per a fer una ofrena floral a la tomba de Jaume I al monestir de Poblet. Novament, i encara que parega increïble, els quatre presidents es comunicaran set-cents anys després en la mateixa llengua que parlarien Jaume II, Jaspert de Castellnou, Guillem d'Anglesola i Francesc Carrós al fracassat intent de conquerir Almeria en 1309:

- Qui vindrà en la meua ajuda per combatre els musulmans? Jo li donaré una vinya i també una casa al costat! Aquells qui rebran la meua donació no la gaudiran pas com un préstec sinó que sa possessió estarà garantida per al futur, conten les fonts àrabs que arengà Jaume II els seus homes (encara era hora de la gallina e los pollets)

Total, que fent cas dels consells de na Caterina i d'en Miquel per tal de "mantenir el foc sagrat" fins a setembre deixaré un breu apunt sobre "Saó", el nou disc de La Gossa Sorda que serà presentat dissabte al seu Pego natal i eixirà a la venda al llarg del mes d'abril (i a vore quan ix el de Les Mãedeus, i a vore si torna ja Mãemeua, que per ahí he sentit rumors i m'estan fent goleta...). De moment han parlat del nou treball de La Gossa més o menys els mateixos de sempre ("puta!" que em sembla que dirien els mallorquins): el castellut Pellikana i el benisser Òscar, que el va sentir sencer a l'entrevista de presentació feta a Ràdio Pego.

Jo només he sentit les dues cançons que hi ha al seu myspace i de moment la que origina el nom del disc, "Farem saó", és una d'aquelles que et confereix certa esperança dins del trist panorama sociopolític valencià, una mena de sensació com les que em causaven les dels primers treballs d'Obrint Pas, com "Des de la nit" del "Terra" (2002), disc a partir del qual m'han cansat una miqueta, sobretot amb l'explotació reiterada d'una certa parafernàlia impostada (potser els que els he vist massa concerts fent sempre el mateix!). En qualsevol cas, com deia, "Farem saó" transmet les ganes d'estar al peu del canó i de continuar en la lluita, tot fent un repàs a bona part de l'imaginari col·lectiu valencià per fer brotar "noves idees" que potser "reconduiran la situació". Ací la teniu, amb una transcripció a rajaploma (amb els consegüents buits inintel·ligibles per a la meua dura oïda):

Aüia!

El tio Pep, els quintos d'Alzira, i els guerrers de Moixent,
el rat penat, el moro Mussa, el tio Canya, i Rosario la carnissera de La Xara,
la dama d'Elx, la delicâ de Gandia, i el Micalet de la Seu
la Panderola, les xicones de Xixona, Ramonet i uns amics de Barcelona
Tirants i Carmesines, gegants del Romaní i ara va de bo,
baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!

El Mascarat, un ciclista de Pego i el ninot indultat,
Tombatossals, Arrancapins, Batiste Ceba, Maria Rosa i la xata merenguera
l'home del sac, la fera ferotge, i els enfarinats,
Tirisiti, el penjat sense fetge i Amparito la filla del metge,
Ovidis i Tereses, dimonis fumadors

I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó

I és que estic fart de sentir-te,
retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga la façana va canviant
rebenta la mentida quan hi ha possibilitats
l'home del sac va carregat de mala llet
La façana, la façana, la façana va canviant
retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga serà puta o capellà

I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó!

Com deia, el repàs a figures tradicionals i literàries, llocs, cançons i personatges recents (l'Ovidi) és de xavo. M'ha fet especial gràcia la menció a la protagonista "De Pedreguer a la Xara", tot i que els ha faltat Pepe Tono ("cull-me pomes")... No coneixia la rondalla del "dimoni fumador" ni tampoc això del "ciclista de pega o de Pego" i alhora tinc tres dubtes: qui són els "quintos d'Alzira", qui són "els amics de Barcelona" i si "Batiste Ceba" era "algú" abans de la cançó de La Gossa o ha estat un autohomenatge? En fi, a l'espera de saber les respostes (si encara passa algú per ací), una cançó que fa país, animada i que anima. Au, fins el mes vinent!

PS1: També n'ha parlat del disc este blog que desconeixia i a través del qual he sabut que si poses al Youtube "Glop Benimaclet" ix certa jovenalla que li ha fet una cançó al mític bar (i apareix Kike de fons i tot...)

PS2: Òscar diu que a una altra de les cançons del disc ("Quina calitja") hi ha un sample de l'elxana Gal·la Navarro narrant com cau el pont de Beniarbeig. Quin momentasso per a Canal 9, vilment emprat per un bloguista aragonès antitransvasament (però és l'únic vídeo que he trobat al Youtube):

Punt

Magnituds (Diana Baidal)

Despús-anit parlava de Preludi premonitori previsible. "Preludi" perquè era una acció mig enjogassada que preparava un esdeveniment més important, "premonitori" perquè advertia el que vindria després i "previsible" perquè ja es notava alguna cosa: deixe el blog. Si més no durant una bona temporada, com a mínim fins a setembre, quan, si tot va bé, em traslladaré tres mesos a Florència i potser no m'estiga de dir allò que hi veja (o potser no i continue en silenci).

I no serà perquè ara no tinga coses a dir: em deixe més de 60 posts enunciats a l'arxiu d'esborranys del blog i un fum de textos comentables a una carpeta anomenada "Articles per al blog". Pense que la blogosfera ens ha sorprés a tots amb la seua inesgotable capacitat per a contar i compartir històries. Però per això mateix necessite desconnectar. De mitjana li dedique més d'una hora diària a l'escriptura i lectura de posts, fet al qual hem d'afegir el que Marta va encunyar encertadament com a "pensament blog", que ens impulsa a concebre molts àmbits de la vida en format de post. I això, ara, jo no m'ho puc permetre.

Sembla que vaja deixant el blog després de cada contesa electoral. Però no, esta vegada no té res a veure. Ja tenia assumits els previsibles resultats i vaig prendre la decisió abans, precisament a Lorca, on vaig passar la setmana passada. Mentre llegia en aquell racó de Castella Superrealismo, un llibre d'Azorín que em va regalar l'amic monoverí Paül Limorti, vaig pensar, d'una banda, en tot el que havia representat fins ara Vent d Cabylia, però, d'altra banda, en la necessitat de silenci que hi tenia.

D'alguna manera Azorín ja va fer un blog a Superrealismo: va anar apuntant breus anotacions sense desenvolupar en excés, como peces de colores, que giran, tornan a girar, vuelven a dar la vuelta, se escabullen y aparecen, però que per si soles anaven conformant la novel·la. Ací, supose que si férem el que vaig tractar d'assajar en la ressenya d'Ultralocàlia, passaria una cosa similar: descobriríem una embolic de matèries entrellaçades entorn d'uns interessos comuns. Segons les etiquetes que apareixen al blog he parlat sobretot de política valenciana (56), de valencianisme (51), de valencià/català (43), de la ciutat de València (36), de música (35), d'història (32), d'humor (30), de mitjans de comunicació (29), de patrimoni (24), de literatura valenciana (21), de la blogosfera (15) i de posts sabatins (14).

Com diu el subtítol del blog açò anava de política, valencianisme i altres divertiments personals, els meus interessos públics particulars. En definitiva, he tractat, d'una manera o d'una altra, de "fer país" en tots eixos àmbits, bo i tractant d'oferir una visió centrada en el País Valencià i en allò que li dóna una personalitat específica, bé fóra en la música, bé fóra, per exemple, en la blogosfera. Per això, malgrat que han estat els més laboriosos d'escriure, potser els posts que més m'estime són els relacionats amb el patrimoni, tot i que alhora són també els que més odie perquè, en general, representen un crit lamentós enmig d'una gernació impassible.

Com va apuntar fa uns mesos Joan Francesc Mira el patriotisme ha de ser, també o sobretot la preservació o projecció d'un patrimoni. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus "posseïdors" històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.

No he tingut temps per parlar sobre aquell article, ni tampoc sobre l'edificació d'un complex administratiu a la presó model de València en uns terrenys que precisament van ser de Tomàs Cerdà de Tallada, el primer penitenciarista hispànic (això no es mereix cap memòria, clar), ni tampoc del projecte de museu literari del CVC, ni tampoc de l'Espai Mallorca a Barcelona, ni tampoc de la "zona alta" de Barcelona que tan bé coneix Dani, ni tampoc del darrer article d'Antoni Furió "Els Països Catalans, una possibilitat nacional" (en què intel·ligentment ni esmenta ACPV), ni tampoc d'explicar-li a Oscar per què podem considerar el regne de València medieval una colònia pel que fa al seu model d'explotació socioeconòmica, ni tampoc de la procedència etimològica d'harca (en la qual, al meu entendre, Emili Casanova va errar), ni tampoc (i mira que em sap mal) del darrer disc de Clara Andrés.

Ja tindré temps, espere. Em conformaria amb què, com a Superrealismo o com feia magistralment Perucho, a partir de les breus pinzellades o dels "casos" ací exposats el lector haja pogut traçar una història. Una història, a més, que l'haja divertit i de la qual n'haja aprés una miqueta. En este país nostre, en què la cultura autòctona es valora tan poc, és una de les poques coses a les quals podem aspirar: passar-ho bé i continuar coneixent. Coneixent per saber valorar allò que la nostra societat aposta per destruir; sembla una paradoxa, però individualment és allò que ens ix del cor a molts: perquè estimem allò nostre, el patrimoni que ens envolta, definit històricament com a valencià. Una llàstima que col·lectivament, els que pensem així, no sapiguem què fer.

En qualsevol cas, com deia, també tinc necessitat de silenci blogosfèric. Em queden a penes 10 meses per finalitzar la beca predoctoral i necessite tot el temps del món, i encara més. Comunicacions, articles, congressos i nombroses hores dedicades als idiomes no deixen avançar al ritme desitjat ni desitjable. Així que li he de furtar temps a alguna de les coses a les qual em dedique (i m'estime més l'A. i "la gent de València" que el blog).

Amb tot, mai li podré agrair prou a la blogosfera que m'haja permés conéixer, entrar en contacte o compartir experiències i conversa amb els insignes pares de Mãemeua, el lobby saforencoriberenc unit per la CV-50 (Emili, Juli, Marta, Ricard, Tobies, Urbà, els tirantfotedors), Toni de l'Hostal amb les seues múltiples personalitats, els de la meua quinta bloguera (Joan-Carles, Juan E., Alicia, Solet), la increïble colònia de valencianocatalans per l'estranger i Catalunya (Marieta, els neoyorquins, els australians, Dani, l'acusat gironí...), les noves i prometedores generacions (Blai, Felip, Xavi, Òscar, els felins...), els nombrosos bloguistes valencianistes (Enric G., Marc F., Ignasi M., Xavi B., Xorx, Soca, Pere F., Xavi L., Artur M., Ricard C., Rosella, Andrés V., David, Miquel B., Dèlia, Miquel T, Adrià B., Ximo C. i el seu inefable Rocabuix, i el bon amic Ferran), els literats, que donen continues lliçons de saber fer (Almela, Bellver, Calonge, Cucarella, Josep Manel, Josep Vicent, Porcar), els lingüistes (Bibiloni, l'elitista), així com els bloguistes catalans i balears (Dessmond, l'arqueòleg glamurós, els dos Saumell, Guillem, Llengot, at-Turtushí, el que passava, la Silvie i el Rubèn, Caterina, els indígenes eivissencs...).

I segur que me'n deixe molts per esmentar. Em sap greu abandonar ara el blog, després que en passar Nadal haja tingut un notable increment de visitants, que ara ronden la més que respectable mitjana de 200 diaris, que han permés, igualment, abastar una bona posició en Technorati (79 d'autoritat) i en Alianzo (lloc 79). Moltes gràcies a tots vosaltres, lectors d'arreu dels territoris de parla catalanovalenciana: a una resident a l'Alguer; als balears, que n'han estat un bon grapat; als residents a Barcelona, que n'han estat un altre molt bon grapat; i als catalans i als valencians d'arreu del seu país, "exiliats" o no, que n'han format la gran majoria. M'agradaria continuar construint ponts i enllaçant uns amb uns altres, però ara no puc disposar d'eixe temps.

Quan tinga a les mans la primera antologia de la catosfera me'n recordaré, i molt, de vosaltres, però em dec a altres tasques, que, al cap i a la fi, responen als mateixos interessos ací mostrats: aprendre, donar a conéixer, tractar de "fer país" i passar-ho bé. Si vull continuar fent el que m'agrada necessite exprimir-me al màxim, i que tot el suc vaja al got historiogràfic; de moment no hi haurà lloc per al got blogosfèric, de divulgació, comentari o reflexió. Un parell de reptes intel·lectuals: l'estudi de la construcció del sistema fiscal territorial del regne de València des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XIV com a clau de volta del pactisme valencià medieval, i l'anàlisi de l'evolució de les identitats col·lectives desenvolupades al si de la societat valenciana nascuda amb la conquesta fins a l'actualitat. En això estaré, i de forma seriosa. En funció del que em depare la meua tasca i la meua "carrera" podré superar eixos reptes o no.

Sacrifique el blog, 428 posts publicats després, a fi de poder tornar-hi com jo voldria, dedicant-me al que m'agrada. Si no ho aconseguisc, mai no podré dir que no ho vaig intentar amb totes les meues forces. No sé si, tot plegat, paga la pena. Ja veurem. Salutacions i gràcies per tot.

Preludi premonitori previsible

Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La Vanguardia

El PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:

A Catalunya està l'explicació

Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.

Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?

El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".

Què avorrit el que escric quan tot m'avorreix

Fa cinc mesos advertia que ens mantindríem a l’aguait del nou curs polític valencià que començava llavors, capitalitzat per les eleccions estatals que se celebraran diumenge vinent. No n’he tornat a parlar. Tanmateix, les coses predites comprovables abans de les votades s’han complit: González Pons i Fernández de la Vega han estat els números 1 dels seus partits, EUPV ha reforçat el perfil comunista amb un dels seus històrics, Montalbán, i IPV i BLOC han fet amistat amb l’esperança posada en la diputada Navarro.

Però no n’he tornat a parlar, entre d’altres coses, perquè se m’ha fet molt avorrit: debats insulsos i sense propostes, hooliganisme polític generalitzat, mitjans partidistes i tendents a la manipulació sistemàtica... “Avorrit, doncs?”, em diran alguns, “si això és la salsa de la política”. Però és que dic “avorrit” en el seu sentit etimològic llatí, de “ab horrere”, val a dir, “sentir horror per alguna cosa”.

Horror per la baixa qualitat democràtica de la disputa política. Horror perquè a cap dels dos possibles presidents, per exemple, no li importe en absolut el soterrament del TGV per l’Horta Nord. Horror perquè la millor campanya a la circumscripció de València l’haja fet González Pons amb demagògia i un missatge que en boca de Carod Rovira hauria estat qualificat de xenòfob i antiespanyol. Horror pel tipus d’informació oferida per la Televisió Pública Valenciana.

L’horror, almenys, acabarà momentàniament dissabte, jornada de reflexió (més bé de descans), i el diumenge es tornarà en curiositat interessada: arribarà el PSOE a la majoria absoluta? Complirà Fernández de la Vega amb les expectatives, el que possiblement conduiria l’home de Madrid, Jordi Sevilla, a la secretaria general del PSPV? Serà capaç de donar la sorpresa IPV-BLOC i superar EUPV? Quins resultats obtindrà ERPV? “Alea iacta est”. Que no ens avorrisquen més.

Una xarpellera de dies

Hui m'acomiade. M'acomiade per uns dies, uns deu dies. Demà baixe cap a València, on tractaré de vore la família, de quedar amb amics, coneguts i saludats, de passejar per fires i d'anar als arxius. Dimarts baixaré encara més, a Lorca, ben acompanyat d'un gironí mig xarnego i d'un valencià de Xert, cap al Simposi de Joves Medievalistes en el qual hem tingut la sort de ser seleccionats. Per això no em vull acomiadar amb el friquisme dels posts sabatins (la setmana passada també hi vaig faltar, una mica fart de la vida pública del bloguisme). Així doncs, m'acomiadaré momentàniament amb un tema que agrada molta gent que passa per ací: l'origen i les disquisicions al voltant de certs mots valencians.

Hui, a tall del post d'ahir, li toca el torn a "xarpellera". En un dels passatges del relat de J. O. Swain es feia referència a una tenda que estava construint un palmareny per fer ombra "made of burlap". Ignorant què volia dir "burlap" vaig cercar al Word Reference i em va indicar el significat castellà d'"arpillera", que, al seu torn, es va convertir al Google en la "xarpellera" catalanovalenciana. Vols dir que la "xarpellera" que empren en el "vocabulari de ma casa" (que equival a tot el "valencià de poble" aprehensible per a un fill d'una família emigrant de la Marina a la ciutat de València) és el que diu al DCVB? És un "teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia"? És això?

Xarpellera

Saquet fet de xarpellera

Sac fet de xarpellera plàstica

Bagul fet de xarpellera

Doncs sí, sembla que sí, si atenem a les referències guguelianes i alcovermollianes: "serpillière" en francés, "xarpellera" en català, "sarpillera" en aragonés, "arpillera" en castellà i "serapilheira" en portugués, probablement del llatí "sirpĭcŭlu", derivat de "scirpus", que volia dir "jonc". Tanmateix, el DCVB no inclou l'única i exclusiva utilització que rep a ma casa el mot "xarpellera": "una xarpellera de personal", "fa una xarpellera d'anys", "hi havia una xarpellera de coses", etc. Val a dir, és emprat com a sinònim d'"un muntó".

Contràriament, el DCVB, el DIEC i el GDLC només refereixen a un teixit bast fet de cànem, d'espart o de la seua estopa. Res de "muntons" ni de "munts". Preguntat a "ma casa" pel sentit original de "xarpellera" em diuen que els sona "una cosa emprada per a garbellar", (probablement, sabent el que hem vist abans, una tela de xarpellera). Però d'on deriva el significat de "xarpellera" com a "gran quantitat"? De la densitat d'un teixit de xarpellera? Per què el DCVB no arreplega eixe significat? No existia a començaments del segle XX? És que només l'usen a "ma casa"? O realment "ma casa" representa el parlar d'almenys tota una comarca i potser d'una àrea més gran? Em podeu solucionar les qüestions, valencians d'arreu que passeu per ací? Què és per a vosaltres una "xarpellera"?

Si puc, encara contestaré des de València. I si no puc, fins prompte, xiquetes i xiquets...

L'Albufera, 100 anys després

Quin món el de l'Albufera de València!

En febrer de 1935 J. O. Swain, un jove estudiant nordamericà que acabava de redactar la seua tesi doctoral sobre l'obra de Blasco Ibánez, va publicar a la prestigiosa revista Hispania l'article "The Albufera thirty years after". Hi relatava el viatge fet a L'Albufera en temps de la II República -probablement en 1933- per tal de conéixer el background de Cañas y barro, his best work, en què el llac es mostrava com the only indispensable character.

El relat, de deu pàgines, mereix una lectura sencera, però hauré de fer-ne un sintètic resum (perdoneu, en tot cas, per l'esquematització i la sequedat del post). Hospedat a l'Hotel Regina de València, un dia qualsevol de juliol Swain agafa l'autobús de les 12:00 que du al Palmar de la Albufera: la majoria dels passatgers, natives of Palmar, parlen in Valencian i contesten in Castilian les preguntes del nordamericà. Té, a més, la sort de trobar-s'hi l'alcalde del Palmar, que es farà càrrec d'ensenyar-li el poble quan hi arriben. Al llarg dels encreuaments del camí hi observa petits pobles on l'autobús va deixant passatgers. També hi veu barques pels canals que van de l'Albufera a València: li expliquen que els palmareños, ajudats de les perxes, naveguen tant com poden els canals i fan la resta de viatge a peu; l'autobús és només per a rics o gent amb molta pressa.

En arribant a l'Albufera, l'alcalde, admirador de Blasco Ibáñez, es compromet a ensenyar-li tot allò described in that novel. Han d'agafar una barca a motor per anar fins el Palmar. Swain observa que el llac és més petit del que pareix a la novel·la; comprova en un fullet del Patronato Nacional de Turismo escrit per Almela i Vives que, com s'explica a Cañas y barro, els llauradors no han parat de guanyar-li terreny en favor dels arrossars: en 1730 l'Albufera tenia 14.000 hectàrees, en 1863, 8.100, en 1893, 5.000, i en aquells moments només 2.000 hectàrees.

Abans de prendre terra adverteix els ponts sobre els canals i la carretera en construcció que connectarà València amb el Palmar: this road... will some day allow visitors to ride in comfortable automobiles in a few minutes to the scene of Blasco's famous novel. Per això, Swain s'alegra interiorment d'haver visitat aquell escenari abans: I am, however, doubly glad that I have been able to visit this place before its individuality is lost thorugh the encroachments of civilization. Adverteix un vell pescant que no s'immuta davant la seua presència: this old man can easily be Tío Paloma (el protagonista de la novel·la). Quan estan apropant-se al Palmar qui dirigeix la barca s'acosta a Swain, comença a parlar-li en valencià (but we get along quite well) i li fa notar els grans peixos que es poden veure mentre naveguen.

Prenen terra i caminen fins El Palmar. Hi ha ànecs pels canals i vivers per a conrear anguiles. L'alcalde li explica que el Palmar is trying to be a real city: the houses have blue and white enameled numbers, i the school building seems to be a point of pride with the "palmareños". Passen per la Confraria de Pescadors i Swain demana pel sorteig: "Eso tuvo lugar el domingo pasado" li contesta l'alcalde, que tingué la mala sort d'eixir el número "dos cientos y tantos. No vale la pena. El año que viene no pesco". Arriben a sa casa, l'alcalde es canvia les sabates per unes espardenyes i li presenta la família. Parla a la dona en valencià però el nordamericà els mig entén i declina l'oferta per dinar. De fet, ix a pegar una volta per "la única calle del pueblo".

Al final del carrer the people park their canoes as we park our automobiles behind our houses. Estan en una època de l'any sense massa activitat; la gent es dedica a pescar per al seu menjar diari. Veu un home que està fent una tenda de cànem en una petita illa per tal de buscar l'ombra: he might be the lineal descendant of the drunken vagabond that Blasco has made live for us; està temptat de dir-li "Qué tal, Sangonera", un altre dels personatges de Cañas y barro. Al final del poble hi ha una sènia moguda per una mula que alimenta d'aigua un hort de tomaques, fesols i altres plantes. A l'altra part hi ha un llavador, amb set o huit dones enfaenades rentant la roba. El nordamericà fa una ullada en una de les dues tavernes i finalment retorna a la casa de l'alcalde, Vicente Ferrer-Moreno.

Està acabant de dinar which seems to be the famous Valencian "paella". Swain es lamenta d'haver esmorzat ja a València: to my own particular taste there is no dish that can compare with the "paella valenciana" or "arroz valenciano" when it is well prepared. Amb la panxa plena l'alcalde li ensenya el poble: està molt orgullós dels steps toward modernization that have been taken in Palmar de la Albufera in the past thirty years. Per exemple, han portat aigua potable des de lluny, fins i tot "millor que la de València", i també aigua per al llavador mitjançant una bomba elèctrica que l'extreu de l'Albufera. De fet, s'acaba d'esgotar l'emmagatzemada al dipòsit i l'alcalde ha d'anar a engegar el motoret.

Mentrestant, Swain s'interessa per un altre hort amb tomaqueres, faveres i un canyar. L'alcalde li n'ensenya uns quants més, fent notar la novetat dels tarongers, les llimeres i les figueres. Havent arribat al final del poble, el nordamericà pren una foto de Ferrer-Moreno amb el carrer i les cases al fons. Li demana també per examinar una bomba d'irrigació, aquells "armatostes de hierro" que estaven guanyant terreny a l'Albufera i que tant odiava a Cañas y barro el tio Paloma, convençut que "iban a cultivarlo todo" i que "por poco que és viviese aún había de ver cómo la última anguila, falta de espacio, se marchaba moviendo el rabo por la boca del Perelló, desapareciendo en el mar".

Troben un dels homes que controlen les bombes, qui, després d'ensenyar-los desvanit el seu hortet, els acompanya fins una d'elles per posar-la en funcionament. Les grans ximeneres de ferro permeten accionar el motor de vapor que va extraient l'aigua de l'Albufera per convertir-la en nou espai conreable. Aquells dos homes, però, no es lamenten com el tio Paloma d'un fet tan beneficiós per a l'economia.

Finalment, van tornant cap al poble. L'alcalde no perd l'oportunitat per exalçar Blasco Ibáñez, planyent-se per la gran pèrdua que ha suposat la seua recent mort per a València i Espanya. Mentrimentres, Swain pensa en la mestria de l'autor valencià: he has been able to take this small village, which must look quite prosaic, quite humdrum, to the people of Valencia, and transplant in it such a gripping tale. He was able to take the thing nearest at hand and make it romantic, poetical and dramatic. He surely believed that every life has its interesting story, every village its epic.

És hora de tornar cap a València. S'acomiada de l'alcalde i puja a la barca que el durà fins a la parada de l'autobús: "¿Qué le parece a Vd. todo eso?" li pregunta el jove que du el vaixell. Swain li respon que li ha agradat molt i el jove li dóna el seu punt de vista: "Vd. que se acuerda de la novela no habrá olvidado la culebra Sancha. Esa culebra mató al pastor. Pues bien La Albufera mató a Tonet de la misma manera. Lo malo es volver de conocer otra cosa. Trabajo en la ciudad. Si vuelvo a Palmar para quedar, me muero sin remedio".

El nordamericà reflexiona en silenci sobre la tranquil·litat aparent de l'Albufera en aquell dia de juliol i els tràgics successos que hi narra Blasco Ibáñez: How can these people cotinue to live their quiet and poverty-stricken life on this scene of such a great masterpiece of fiction? Do these fishermen realize that people in the most remote parts of the world have read of their little lake and have one and all the firm resolve and cherished ambition to visit their island village?. El jove de la barca el desperta dels seus pensaments i li va contant, sobretot en valencià, moltes coses sobre el llac.

A la fi, canvien a una altra barca, on la gent es mostra molt amistosa: d'on és? on ha aprés el castellà? com pot entendre the dialect that they speak? Però Swain cerca la tranquil·litat de les aigües de l'Albufera i s'aparta per tornar a fer unes darreres reflexions:
What Blasco wrote was just a novel. Nevertheless ther comes back to me repeatedly the definition of a novel "A novel is a fictitious story that coul have happened". Then I imagin twilight on the lake, Neleta and Tone alone on Cañamel's boat. Yes, "Cañas y barro" is a story that could have happened. Blasco has created characters in this novel... [Neleta and Tío Paloma]. But his greatest accomplishment has been to give the character and permanency to the Albufera of thirty years ago. The lake may disappear one day entirely, as our materialism, which is present even in Spain, teaches us that there is more money in rice than in eels [anguiles], but Blasco's Albufera, like Goya's "Majas" or Velazquez' "Don Baltazar", belongs to the ages... He has the spirit of this body of water. He has indeed preserved for the coming generations an idealized conception of a rather commonplace setting, and in so doing he has made in worthy of the student's visit.



Uns apunts a rajaploma:
- Si no fóra perquè l'arrós va deixar de ser un gran negoci per a les inversions capitalistes, probablement hui no quedaria Albufera. S'ha repetit la història amb la construcció al litoral: diners ràpids a costa del territori. L'Albufera ha sobreviscut però no podrem dir el mateix dels greus danys fets a d'altres paisatges.
- La importància cabdal dels mites (en este cas literaris) en la nostra visió del món.
- Per copsar la València de fa 100 anys llegiu les grans obres valencianes Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Cañas y barro, Flor de Mayo, La Barraca, Entre naranjos.

L'Albufera, actualment, des de l'espai

Gran dinar valencianista a costa dels culers

Ahir per la nit Josep Blesa feia ací una crida a participar en la travessa creuada que ha plantejat al seu blog a propòsit de la semifinal de Copa. L'aposta consisteix en emparellar 15 seguidors del València CF i 15 seguidors del Barcelona FC de manera que els qui perden pagaran un dinar o un sopar a celebrar a Les Cases d'Alcanar en una data per acordar de març o abril.

Com que el resultat, malgrat el robo escandalós de l'últim minut, ha estat ajustat (1-1) i tot queda pendent per a la tornada del 20 de març, encara s'hi pot participar. De moment hi ha 2 parelles (Josep Blesa pel València i Jordi Carbonell pel Barça; Josep Selva pel València i Amadeu Casucreu pel Barça), així com 4 barcelonistes (Enric Marco, Àngel Canet, Sílvia Martínez i Borinotus) i 1 valencianista (jo mateix) per emparellar.

Si voleu formar part de l'aposta i de gaudir d'un bon dinarot a costa dels culers encara esteu a temps: només cal que deixeu un missatge en este post de Josep Blesa (i a vore si esta crida és més efectiva). Animeu-se, que ho tenim fet (tot i que ja em veig el València fent l'amarrete i perdent...)

Manacor quan ja ho era

Les retxes de llum a les persianes assenyalaven on començava l'artifici d'un dedins ombrívol i d'un defora lluent. Un baf persistent, arrossegant pudors d'escates i butzes de peix, venia de la cuina. De defora, però, no arribava cap indici de vida animal. Tots els aucells havien deixat de piular. Ell, en canvi, returant un poc va demanar: "I què se n'ha fet de na Margalida Mas?" Jo vaig contestar tot d'una: "Fa estona que vaig sentir que na Margalideta era morta".

Seté paràgraf d'El convidat a dinar, relat que forma part d'El terme de Manacor, el primer recull literari que ha publicat Miquel Barceló (Felanitx, 1939), catedràtic d'Història Medieval a qui molts admirem per la seua capacitat d'haver creat coneixement científic d'on ningú no havia esta capaç d'extreure'n. Qui ho diria. Amén.

Sobre la banalitat de l'art contemporani

És l'art contemporani banal? Sempre ho ha estat?

El temps hostiga, així que em limitaré a penjar la traducció de l'entrevista que ahir van enllaçar al blog Cinc mil dòlars feta per Lluís Amiguet (La Vanguardia) a Jean Clair, conservador del Pompidou des de 1975 a 1989 i director del Museu Picasso de París des de 1989 fins a 2005. Es despatxa a gust:

"L'art de hui és banal com la vida mateixa que portem" Tinc 67 anys. Vaig nàixer en els suburbis de París, fill d'ignorants immigrants. Vaig ser comunista, em vaig perdre en l'estètica i hui camine a la recerca d'una ètica i una moral: sense ella estem vivint en una granja sense sentit. Sóc comissari de l'exposició de Zoran Music en la Pedrera.

Vosté ha dirigit el Museu Picasso; conservador del Pompidou i... ha sigut comissari de quantes exposicions?
Quaranta-dos, crec.

Ha disfrutat en Arco?
No m'interessa Arco. Quan vaig a exhibicions d'art contemporani m'avorrisc.

...!
Són banals.

Per què? No expliquen el que passa?
Al contrari. Reflecteixen la vida de hui, i eixe és el problema: la vida de la qual eixe art és fruit i que portem la majoria és fútil, frívola i superficial com ell... Sense cap espessor existencial!

Molts diuen viure vides intenses.
Estem vegetant al compàs del mercat: mengem, dormim com animals en una granja pròspera i ben assortida: menjar i dormir, sexe: la granja d'Occident!

Té vosté un bon dia, veig...
Intente ser sincer. No hi ha cap emoció en les vides de la majoria dels ciutadans del món pròsper, i això es reflecteix en l'art de hui: al màxim que aspira és a ser divertit. I el que tem tot creador hui és ser avorrit... Quina ambició! Quina gran missió per a l'artista!

Ja és quelcom.
No és res. Si lluitàrem per un tros de pa, si quedar-nos quiets significara morir-nos de fred, llavors la nostra supervivència estaria carregada de significat, com ho està l'art d'eixos països on encara es mor per un tros de pa.

Misèria no sempre vol dir transcendència ni qualitat creativa.
Oh, sí! Quan menjar i sobreviure tenen un sentit, també el té l'art, però el nostre anar tirant de pollastre ben alimentat en una granja no té cap interés, i l'art amb què s'expressa, tampoc.

Perquè jo m'alegre de no haver hagut de suportar grans guerres ni fam.
No cal retratar l'horror ni patir-lo per a donar contingut a la teua vida ni a l'art que la reflecteix! Vermeer va ser un geni que mai va eixir del seu plàcid poble burgés i donava sentit a escenes quotidianes: una lletera, una dona cosint. Si les expliques, pareixen anodines, però quan les contemples... Què emocionants! Perquè la seua vida tenia sentit i ho transmetia.

Bé, perquè som tots mediocres.
No es tracta d'això. La gent hui vegeta sense sentir ni apreciar el do de la vida, com si tots fórem a viure milers d'anys: sense donar importància al fet de ser viu. Pareix que secretament s'hagen cregut que seran eterns: els clonaran i els recanviaran els òrgans a mesura que els necessiten...

Això sí que seria un bon quadro.
... per a poder continuar vegetant en la granja uns anys més. Un dia més, un altre, un altre, la jubilació... I eixa desraó es reflecteix en l'art! Per això li dic que no val la pena anar a les exposicions d'art contemporani!

Perquè cada vegada es cotitza més.
Cada vegada el preu de l'art contemporani és més alt, i el seu valor, més baix.

Només el neci confon el valor amb el preu i compra eixe art.
Jo no ho confonc perquè ni compre art ni especule amb ell. Això em salva de la idiotesa del mercat de l'art contemporani. Només sóc una persona, i m'agradaria que una obra d'art em diguera alguna cosa.

No li interessa cap cosa?

A falta de quelcom que dir, sorgeixen les anècdotes i, com no té interés el món, l'art s'entreté en allò immund: la sang, l'horror, la merda, com fan les males pel·lícules de por. És una banalitat diferent. Un altre mode de pornografia. La falta de sentit de la imatge és el preu que paguem per l'excés d'imatges.

En quin sentit?
Com has de tremolar d'emoció davant del subtil erotisme d'una verge renaixentista si hui amb un clic tens milers d'imatges pornogràfiques de totes les perversions imaginables?

Em farà un al·legat moral?
No sóc un hipòcrita. Jo sóc carnal, i la pornografia m'atrau, però sé que paguem un preu en sensibilitat per ella; com ho paguem en densitat vital per la facilitat amb què sobrevivim. Fixe's en la polèmica del vel: és molt interessant...

Per què?
El rostre humà ha sigut una cosa divina durant milers d'anys: no s'ensenyava així, siga com siga.

El vel femení no és masclista?
També els homes cobrien el seu rostre i el seu cap. Hui els rostres ja no diuen res: veiem milions per totes les bandes i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadro era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Hui qualsevol rostre és una vulgaritat.

Uns més que altres.
Anuncis! Pornografia! I és perillós que un rostre deixe de ser únic i emocionant.

Per què?
Perquè així és més fàcil ficar-nos a tots en la granja i, algun dia, en l'escorxador.

Si es posa vosté així.
La imatge del poder era també el poder de la imatge. Hui el poder es mira en un espill buit: l'art contemporani. Grans edificis buits, grans espais buits i, al voltant, oficines de funcionaris avorrits. Res a dir. Ara mire amb mi els quadros de Music. Mire eixos muntons de morts de Dachau: com sorgeixen en els paisatges...

La vida i els morts
Passege amb Clair per l'exposició de Music: m'apunta com les muntanyes de morts de Dachau ja s'aguaiten en els seus paisatges primaverals. I descobreix el Greco i Goya en cada singular rostre cadavèric: "Music va estudiar Goya, i no has vist un mort fins que no l'has vist pintat per Goya". De Picasso m'explica que els passos de la seua Setmana Santa malaguenya - "la Nativitat i la Pietat: fixe's"- estan en el Gernika. Però es cansa de parlar d'art. Només s'anima en contar-me les aventures del seu amic revolucionari Regis Debray amb el Che a Bolívia i ara en Palestina: "Regis actua i lluita i escriu i s'equivoca i ho reconeix i escriu. Jo em vaig quedar en la frivolitat estètica: com l'envege!".


I afig la pròpia resposta que ha fet hui un dels mantenidors del mateix blog: Dioniso una noria.

Rapsodes

Una de les darreres novetats més importants del panorama musical en valencià és, sens dubte, Rapsodes, en les seues pròpies paraules: una jove formació que ara per a ara representa la proposta més seriosa del hip-hop interpretat en valencià.

Sí, hip-hop en valencià. Ivan Almero ("Kapoll") i Andreu Laguarda ("Menjatallarins", qui no se'n recorda de Menjatallarins?), en ocasions amb la col·laboració de Mireia, canten lletres ben claretes, en què diuen el que pensen, sense por, i en les quals cerquen pel bagatge lingüístic catalanovalencià fent de vegades parelles poc sentides en la llengua usual com, per exemple, "esta noia". Així, tot i que en ocasions passen de la normativa, el seu maridatge de la rima i la música obrin una bona via per tal d'explotar la riquesa de la llengua (i encara més si buscaren entre el lèxic i les expressions comunes balears).

També saben reinterpretar la tradició si cal, com en el cas de la seua versió de Ja ve Cento, cançó de la qual, comptant amb la d'Orxata sound system, ja en tenim dues de modernes (què passa? que era l'himne de les línies en valencià? per a quan una versió de Som els cavallers?). Finalment, sembla que darrerament estan imparables. Han anat enllaçant actuacions des de l'estiu passat, van guanyar el premi especial del públic al Festival Inquiet pel seu videoclip Rap a dit, formen part de la gira del Tourbolet 2008 i actualment estan preparant el seu primer disc. Ara, acaben de penjar unes poques cançons noves al seu myspace. Com sempre, vos en deixe un tast:

...I en valencià, no per res, ix naturalment / original, folk rural, 100% / no vinguen a preguntar què, per què / de quina altra forma ho podria fer / Però home, Kapoll, que en valencià no té eixida / i a mi què, l'únic que busque amb estos ritmes és plaer / eixe no sé què / que em puja per les cames fins l'estómac quan agafe el micro, no sé si m'entens...
La imatge del dia deuria ser aquesta, el Papa amb un acòlit i Rita amb la fallera...
Em clave amb tu, em clave amb ell, i també amb Rita / conseqüència assegurada que em diguen 'catalanista'...

Alceu eixa senyera, coronada o no de blau / jo espere ansiós el dia que tot canvie pâ vore com cau / pâ vore com cau qualsevol senyera, qualsevol emblema / a mi cap cançoneta de merda em representa / ni a mi ni a tota esta penya / que vol ser lliure / i tan sols per això jo li dedique este somriure / un desig: que no se'm passe mai esta paranoia / un altre: que em mate a polvos esta noia / semble maleducat, em sua la polla / l'elegància d'este tema la posen Mireia i Troia...

...I metrosexuals a manta en Jardines de Tabarca / em donen tanta rabia que els donaria una tana / I pijes i més pijes que fan coles infinites... / "Joder" si és que pareix que isques d'un "escaparate" / tu sola eres guapa, no necessites del maquillatge / ni d'eixe trage car, no tens que aparentar / vine amb els Rapsodes i et voldrem tal com estàs...
"Ay estos del rap son más maleducados... / y encima en valencià, tú..."
I ara vols ser la més moderna anant al Sonar.../ dis-li a ton pare que recalifique aquest "sólar" / que el rap ni es ven ni es compra / clava't un BIC en l'aorta / voràs que ta sang és tan roja com la nostra...
Jo em vaig criar escoltant a Ximo Bayo / això sí que era música, això sí que era festa / i no el que punxa José Coll que em dóna oi i apesta...


Ja ve Cento

Rap a dit (amb la col·laboració, entre d'altres, de: Bakanal, Pau Alabajos, Rafa Xambó, Amnesia Total, 121 dB, Obrint Pas, Orxata sound system, Arròs Caldós, Inòpia, El corredor polonés, Gàtaca o Soul Atac)

Signatures i votacions

Monopoly valencià, segons una campanya del Bloc Jove

Diumenge boirós (i molt) a la platja de Sant Sebastià de Barcelona. Dia per dedicar una estoneta lliure a omplir breus formularis de signatures i votacions que potser valen una miqueta la pena:

- Els amants del Monopoly ja poden votar per elegir 20 de les 22 noves propietats que tindrà la nova edició mundial del popular joc. En total, hi ha 68 ciutats candidates, entre les quals, Barcelona. Hi ha de temps fins al 28 de febrer, en què es donaran a conèixer els noms de les vint finalistes. Serà a l'agost, en una data encara no decidida, quan es faci públic el tauler final del nou Monopoly, que sortirà a la venda a 45 països tan sols un mes més tard.

Alguns han volgut muntar lluita artificial entre Madrid i Barcelona, com si la presència d'una fora excloent de l'altra, però es poden votar les dues. En tot cas, Barcelona ho té més fotut, ja que tot i que en inici estava entre les 10 primeres en el darrer recompte quedava fora de les triades, en la posició 22ª. Ara, per a l'última setmana de votacions, Monopoly ha decidit amagar la llista de posicions, que ja només es coneixerà en el seu resultat final. Podeu votar ací.

- També és dia de signar per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), una iniciativa necessària, que ja ha rebut l'adhesió de vora 3.000 ciutadans i de la qual ja n'han parlat l'Apòstata desficiosa, Betum per a les sabates, Tirant a fotre o David Ferrer. Ací un recull de les perles de Canal 9 i ací el blog de La Intersindical a RTVV.

"Què som, i per què som com som"

Ja n'he parlat al blog del que es pot aportar a la teoria dels nacionalismes valencians (l'espanyolisme, el valencianisme i el pancatalanisme) si s'incorporen els darrers coneixements historiogràfics, com la concepció "contemporaneista" de les nacions, a l'estudi del seu cas (per exemple als posts: "País Valencià, de regió històrica a nació de futur?" o "Enraonant" ). Ara acabe de publicar un breu article a Pàgina26.com (també ací, en el post anterior) en què pose en relleu la diferent concepció sobre les nacions que té gran part del pancatalanisme en aplicar una teoria "contemporaneista" a uns casos (la voluntat de la majoria kosovar, per exemple) i una teoria "primordialista" (quasi "essencialista") per al nostre cas ("som una nació de Salses a Guardamar perquè és un fet històric i objectiu").

Veient la certa repercussió que ha alçat el text (Pàgina26, Annanotícies, L'Avanç, Ràdio Catalunya , El Blog de Gabriel Bibiloni, Valencianisme.com i un parell de correus electrònics escrits per insultar-me (!)), aprofite per enllaçar una comunicació, molt més extensa, que vaig redactar per al Congrés sobre "La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica (1707-2007)", en què podreu trobar una millor explicació sobre estes teories i sobre la distorsió, si més no historiogràfica, que ha ocasionat en molts aspectes la concepció nacionalista de Joan Fuster. És tracta de la primera versió, la que hi vaig presentar, a l'espera que en abril d'enguany es faça pública la versió definitiva amb l'edició de les actes. Llavors enllaçaré també la segona versió.

Sé que molts no ho veuran clar i per molt que tracten d'explicar-los continuaran aferrats al pancatalanisme, més encara com a reacció a la greu situació que patim per la violència passiva dels nostres governants vers el valencianisme. Cal recordar en este sentit que el mateix Joan Fuster al pròleg a la 2ª edició de Nosaltres, els valencians deia: Oblits, errors, exageracions intempestives, defectes de tota mena, poden ésser corregits: fins i tot les tesis postulades admeten reconsideració o desistiment. El meu propòsit era aquest. Confiava en uns probables contraopinants, que, en sotmetre’m a una crítica pausada i meticulosa, em forçarien a esmenes i qui sap si a retractacions. No ha estat així: m’han fallat els col·laboradors-contradictors.

Però pocs col·laboradors-contradictors hi ha hagut després: cap que haja tractat d'incorporar al cas valencià les darreres teories sobre les nacions desenvolupades des de la dècada de 1980. El mateix Fuster no podria haver-ho fet perquè pertanyia a una generació anterior. Ací, des del respecte i l'admiració a la seua gran figura, tracte de cercar respostes a la mateixa pregunta de partida que va motivar la redacció de Nosaltres, els valencians: Què som i per què som com som?

V. Baydal, "'Què som, i per què som com som'. Un nou model interpretatiu per a l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana", III Congrés d'Estudis Personalistes. La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica, València, 23-25 d'abril de 2007 [1ª versió: comunicació presentada]

La nació que som (Pàgina26 VI)

La nació que som. Publicat a Pàgina26.com

El Vicent Partal que s'alegra pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme.

En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals.