Lletraferit #02

 El segon número ja està als quioscos

Com toca, sis mesos després de la publicació del primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit, presentem el número #02, que dedica la seua portada al gran escriptor anglés Patrick Leigh Fermor. Toni Sabater ens descobreix l'esperit aventurer i la passió pels viatges d'esta immensa figura, encara poc coneguda fora dels cercles literaris. Una vida realment intensa que va saber plasmar amb una lírica preciosa i exuberant en les seues obres literàries. El següent reportatge del número es titula Tombem Pizarro i el signem Toni Sabater -també- i jo mateix. M'ho he passat realment bé, i alhora he patit molt per esta maltractada ciutat nostra, fent este article: es tracta d'un passeig per la València delirant, és a dir, pels carrers i els monuments del cap i casal que honoren i reten memòria a personatges o conceptes vergonyants, com el monumento a la raza que protagonitza Francisco Pizarro enfront del palau de la Diputació, el monumento a los Caídos de la plaça de la Porta de la Mar, o els carrers dedicats al brutal General Elío, a l'Ángel del Alcázar o al General Urrutia. I com que això ens sembla delirant, també comencem el text de forma delirant:

Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues i només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, gloriós dominador dels inques. En la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament L’Estaca, de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça –mareee dels bons valenciaaaans!!!–, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmortit per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre –mans a les butxaques, ulls desorbitats– aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló. Els sembla delirant? No ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per orde de les autoritats franquistes en 1969.

El tercer reportatge és el que el professor de Filologia Antoni López Quiles li dedica a Joan Roís de Corella, una de les principals figures literàries del nostre Segle d'Or, però un tant eclipsada per March i Martorell. Ací el tractem de donar a conéixer, a banda que jo mateix ficcione una fantasmagòrica trobada entre Corella i Ausias March en un dels carrers de la València actual. El quart gran tema, abordat per Juli Amadeu Àrias, tracta sobre El Cabanyal: ¿recta final? A hores d'ara possiblement el reportatge més complet -de fins a 12 pàgines- que s'ha publicat sobre la situació del Cabanyal: la història del conflicte, els seus protagonistes i actors, la seua riquesa patrimonial, l'opinió de les veus cabanyaleres més autoritzades i, sobretot, les possibles vies de futur. Un quint reportatge és el que li dedica Felip Bens, a partir d'una visita personal, a la particular editorial canadenca Coach House Books, instal·lada en unes cavallerisses de Toronto i que va començar a publicar llibres amb els diners obtinguts per la venda de les típiques banderes del Canadà. Finalment, el sext i darrer reportatge analitza a través dels ulls polièdrics de Vicent Molins la interessant figura de Nacho Valle, un galerista d'art contemporani ubicat a la Ciutat Vella de València.

 Coach House Books, a Toronto, i la seua editora, Alana Wilcox

També hem preparat dos entrevistes per a este número, realitzades per Josep Vicent Miralles: una al reconegut dibuixant de còmics valentí Paco Roca, que es confessa autor d'un sol tema, la fugida interior, i una altra a Tono Fornes i Juan Gargallo, els autors de la gran obra sobre les mars valencianes, De mar estant, un llibre poc conegut i que hauria de ser imprescindible en qualsevol biblioteca amb un apartat de temes marítims. Una conversa mantinguda al port de Dénia, que deixà anar perles com la Copa de l’Amèrica és la cosa més antimarinera del món, la mires per on la mires, o una deliciosa explicació del poema marquià Veles e vents com un tractat de navegació per a amants impacients. I, a banda de tot això, el número #02 també inclou fins a nou columnes més: la recomanació literària d'Els lleopards de Kafka realitzada per Óscar Mora, la incisiva reflexió de Rodolf Giner desmuntant la teoria que el millor cinema es fa actualment a la televisió, les consideracions sobre fruites prohibides, engonals i sexe de Vicent Lluís Simó Santonja, la comparació, tan ben trobada, entre València i New Jersey de Guillem Tabacchi, els interessants apunts d'Òscar Rueda sobre la bella Casa dels Dracs, el descobriment que ens fa Bilal Farhat d'un dels nostres arbres autòctons, el roure valencià, el poètic viatge de Marc Gomar a l'illa de Tabarca, la visita de Toni Sabater a L'Ostreria del Carme, i la fantàstica recreació de Josep Vicent Miralles d'un partit de futbol que van jugar els mariners de l'Endurance en mig de l'Antàrtida allà per l'any 1915.

Què he de dir jo de la revista, si en forme part del Consell de Redacció!? Vos he tractat de vendre la moto, ho reconec, però ho he fet perquè realment crec que val la pena. I si ho voleu comprovar podeu comprar-la als quioscos, a través d'internet en la pàgina web de L'Oronella, o en la mateixa presentació que farem este divendres dia 30 de novembre a les 19:15 h. al pub-llibreria Slaughterhouse, en Russafa (C/ Dénia, 22). Hi esteu tots convidats!

Eixir de Benimaclet a comprar tabac i acabar a Eivissa en 1777

 Una joia de llibre

 

Conéixer experts en història de la literatura valenciana és tot un goig. Entre d'altres coses perquè, a banda de compartir els seus coneixements, en ocasions et fan l'immens plaer d'obsequiar-te amb les seues investigacions. Això em va passar fa un any en conéixer Rafael Roca, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i actualment el major expert en la Renaixença i en Teodor Llorente, una figura històrica que s'ha encarregat de rehabilitar en els darrers temps mitjançant llibres, conferències i exposicions. Un d'eixos llibres, el que encapçala este post sobre La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), és el que em va regalar llavors. Es tracta d'una recopilació de les cròniques de les més de 140 visites que va fer l'esmentat centre excursionista durant poc més de 30 anys, sota la direcció del mateix Llorente, en un esforç inèdit fins aleshores de conéixer i vertebrar col·lectivament el país dels valencians.

L'obra, doncs, és una autèntica joia de vora 800 pàgines, amb un rigorós estudi introductori i nombroses fotos, que reflecteixen la realitat de tota una època a través dels ulls dels primers valencianistes contemporanis, els dels membres de Lo Rat Penat, una institució que hui en dia, desgraciadament, està en mans d'una gent que hauria de renegar del valencianisme, atés que convida a personatges com Luis María Ansón per a fer de mantenidor dels Jocs Florals d'enguany... És un plaer, en qualsevol cas, llegir les cròniques reunides i transcrites per Rafael Roca, ja que a través d'elles, a més de conéixer molts detalls d'aquell primer pensament valencianista, podem accedir a anècdotes i curiositats de tot tipus. I d'una d'elles volia parlar, reportar-la molt breument, puix si bé no passa d'un simple succeït, té la seua gràcia.

S'explica en una crònica publicada a Las Provincias el 30 de març de 1905 -segurament redactada per Josep Martínez Aloy, qui seria molt poc després alcalde de València- després que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat haguera visitat l'ermita de Vera, en terme de Benimaclet, que llavors era una pedania de València. S'hi fa una descripció arquitectònica de l'exterior i de l'interior de l'ermita, així com de les seues peces artístiques principals, i, a més, es para especial atenció a un fet curiós: un exvot, un objecte oferit en agraïment per un suposat favor realitzat per la figura religiosa en qüestió, com els que hi ha en tants i tants santuaris d'arreu del món. En este cas l'exvot contenia una bella representació pictòrica -expresada por no torpe pincel- d'una barqueta rescatada prop de les costes d'Eivissa. I quina era la raó d'aquella pintura i d'aquell oferiment a les imatges religioses que habiten l'ermita? Ho explicava una llegenda escrita en el mateix exvot:

En el año 1777, día 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.

Així doncs, sembla que els amics Mariano i Vicent tractaren d'anar navegant per la séquia de Vera amb una barqueta de poc més de dos metres i mig per tal d'arribar directament al Canyamelar, on és possible que els esperara, prop de la platja, un carregament de tabac de contraban, cosa que, evidentment, no explicitaren en el seu text. Es limitaren a dir que anaren a comprar tabac... Un fet que a ulls de hui en dia també té la seua gràcia, ja que és la típica excusa per a desaparéixer de casa, el que Marianet i Vicentet feren ni més ni menys que durant tres nits seguides. "Carinyo, me'n vaig a per tabac", digueren un divendres, i els bons hòmens no tornaren fins al dilluns següent explicant que s'havien perdut i que els havien rescatat vora Eivissa! En tot cas, deixant les bromes a banda, la veritat és que ho degueren passar molt malament navegant durant tants dies a la deriva, sense provisions i en una barqueta realment menuda. De bona se'n salvaren i per això estaven tan agraïts als sants de l'ermita.

Ara bé, això succeí en 1777 i l'exvot continuava en el seu lloc més d'un segle després, en 1905. Però algú sap si encara para per allà? Sempre que he anat a l'ermita de Vera l'he vista tancada i no sé com ni quan s'hi pot accedir. Ho sabeu vosaltres? Si algú ho sap li agrairia que deixara un comentari sobre la qüestió i, en qualsevol cas, si hi podeu entrar en alguna ocasió fixeu-vos-hi, mireu si hi ha exvots i, si és així, busqueu si encara hi ha este, tan interessant, de fa 235 anys.

L'ermita de Vera en l'actualitat

Jorge Fernández Díaz... En quines mans estem?

 Buscant la llum a l'interior del Ministeri...

Este home, Jorge Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior encarregat de vetlar per la seguretat, la llibertat, la circulació i el respecte als drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols, va ser ahir notícia per les seues declaracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la llei que permeté el matrimoni i l'adopció de les parelles homosexuals i en contra del recurs que presentà el PP en l'any 2005 amb la finalitat de restringir eixes noves llibertats individuals assolides jurídicament. Hi va dir que, per molt que el Constitucional ho ratificara, per a ell el matrimoni entre parelles del mateix sexe no era matrimoni i que, a més, estava en contra que tingueren el dret d'adoptar xiquets. Afortunadament, ell no té capacitat per a canviar la llei, però, si més no, resulta inquietant que una persona del seu poder faça eixes declaracions... Però això no ens hauria d'estranyar si ho relacionem amb una entrevista que va donar fa tres anys al setmanari ultracatòlic Alba, del grup Intereconomía. 

Entre altres coses, hi explicava que durant molt de temps havia estat el típic catòlic no practicant, però que en 1997, quan tenia 47 anys, nostre senyor Déu, que és bilingüe, li va dir: Hasta aquí hemos llegado. O caixa o faixa (sic). Llavors es va adonar que la vida només tenia sentit a la luz de Dios i des d'aquell moment duu un plan de vida muy próximo a la espiritualidad del Opus Dei: ir a misa todos los días, rezar el Rosario, hacer un rato de oración, otro de lectura de espiritu. I mira, el suprem faedor, en la seua infinita bondat el va premiar amb un càrrec públic de primera magnitud, un lloc, que segons les seues pròpies paraules és un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, el lugar donde Dios quiere que esté. Perquè, per acabar-ho d'adobar, resulta que Fernández Díaz és providencialista: creu que Dios es el Señor de la Historia, del Tiempo, de la Cronología i que las cosas no suceden porque sí o gracias a los amigos o por lo listo que uno sea, sinó que responden a los designios de Dios. 

Potser Déu està de part dels homosexuals espanyols, doncs, o és que simplement la llei que permet el seu matrimoni és una prova per tal que els catòlics lluiten amb més força contra el nefand pecat de la sodomia. Perquè, si més no, eixa és la visió que per exemple té de l'Islam Vittorio Messori, el principal referent intel·lectual que reconeix Fernández Díaz. El tal Messori és un periodista i escriptor ultracatòlic italià que afirma, entre d'altres coses, que el significat providencial de l'Islam, el seu paper en els plans de Déu, és servir com a principal obstacle a l'objectiu cabdal de la maçoneria, que és crear un ordre mundial unificat per l'economia capitalista i un vague espiritualisme allunyat de la veritable fe catòlica. Sona a broma, però Messori és tot un fenomen dins del catolicisme italià i de l'Opus Dei, i té una forta influència, com hem vist, en persones com el nostre Ministre de l'Interior. Messori, per cert, és el mateix que diu coses com que el franquisme mantingué a Espanya fora de la Segona Guerra Mundial, evità el seu trencament social i posà les bases del seu desenvolupament polític i econòmic...

Dins d'este context "intel·lectual" i espiritual, doncs, no resulten estranyes les declaracions de Fernández Díaz. És un fanàtic religiós i com a tal té unes conviccions ideològiques ben profundes associades a la seua fe, irracional però molt ferma. Si això va en contra de les llibertats dels ciutadans que ell mateix governa, què importa? Allò que importa és l'oració, la providència i la llum divina... En quines mans estem, "per l'amor de Déu"?

A tall d'Àngel Guimerà (II): València, Guimerà i Galdós

Bar España, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'Avinguda Pérez Galdós

Com deia l'altre dia, sempre havia volgut parlar de l'article que tractava la recepció del teatre català en la València de finals del segle XIX i començaments del XX. I això per dos raons: una més general, referent a l'esbiaixament de l'anàlisi de l'autor que hi vaig explicar, i una altra més concreta, la relativa a la visita d'Àngel Guimerà amb una companyia catalana a la capital valenciana en 1920, quan el principal poeta i dramaturg del catalanisme -juntament amb Verdaguer en el primer camp- ja comptava amb 75 anys i era una gran figura literària. Es poden destacar diversos fets d'aquella visita. En primer lloc, Guimerà fou rebut i homenatjat per les autoritats públiques del cap i casal, que el dugueren a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i al palau de la Generalitat, així com a presenciar un miracle de Sant Vicent -era Pasqua- i una reunió del Tribunal de les Aigües. L'entesa fou tal que, com ja vam veure, la gira teatral acabà al crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! i el mateix alcalde de València, Ricard Samper -futur president del govern de la Segona República- prometé a l'autor català que posaria el seu nom a un dels carrers de la ciutat. Fins i tot, hi féu l'esforç de parlar-li en valencià, que no era la seua llengua materna...

Vos imagineu una escena semblant en l'actualitat? L'alcaldessa de València rebent Quim Monzó -o Jaume Cabré, o Pere Gimferrer-, ensenyant-los la ciutat, fent l'esforç de parlar-los en valencià i dedicant-los un carrer? Bé, com ho ha de fer, si tampoc ho fa amb els nostres, els grans escriptors valencians consagrats, com Mira o Torrent... Ni tan sols Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran de les lletres valencianes del segle XX, té un carrer a la capital dels valencians, mentre que el tenen certs repressors de les llibertats individuals i col·lectives ben destacats, com el general Elío o el general Urrutia. La bona qüestió és que llavors, abans del franquisme i de l'anticatalanisme gravat a foc en el discurs de les dretes valencianes, les coses eren prou diferents i la promesa de l'alcalde Samper s'acomplí ben prompte. Només 4 mesos després de la visita d'Àngel Guimerà, en agost de 1920, l'Ajuntament de València acordà donar el seu nom a l'antic carrer d'Arrancapins, alhora que decretava que el del Torn de Sant Gregori s'anomenaria d'Anselm Clavé, una altra figura cultural catalana. I, particularment, sempre he sentit una afecció especial per estes qüestions de toponímia urbana, raó per la qual volia dedicar un post a la visita de Guimerà.

De fet, encara que mai no ho he confessat en públic, un dels meus somnis irrealitzables com a historiador hauria estat preparar per a València el mateix encàrrec que va rebre en l'any 1863 el cronista de la ciutat de Barcelona, Victor Balaguer: donar nom als nombrosos carrers que es van formar en la ciutat comtal arran de l'Eixample projectat per Ildefons Cerdà. No sé si vos heu fixat alguna vegada quan hi heu passejat o circulat per aquella part de l'urbs barcelonina, però tots els noms de carrer estan relacionats amb elements cabdals de la història catalana: institucions (Corts, Consell de Cent, Diputació, Parlament), sobirans fundacionals (comte Borrell, comte d'Urgell), herois populars (Hug de Pallars, Pau Claris, Fontanella, Casanova, Villarroel), líders militars (Roger de Llúria, Roger de Flor, Bernat de Rocafort, Conrad de Lança), territoris de la Corona d'Aragó (València, Mallorca, Aragó, Sicília, Sardenya, Nàpols), literats (Ramon Llull, Muntaner, Ausiàs March, Aribau, Balmes), etc. Com explique en un reportatge que acabe de preparar per al número #02 del Lletraferit, la tria de l'onomàstica urbana és filla directa de cada època històrica i reflecteix, d'una manera o d'una altra, la sensibilitat col·lectiva de cada societat.

Però això té poc a veure amb la història que em contaren l'altre dia, una nit plujosa de dissabte després de sopar en agradable companyia al Racó de la Corbella, i que aprofite per traslladar-vos. Està relacionada, més bé, amb la casualitat, o amb la serendipitat, que diria un presentador de Cuatro els diumenges a la nit. Resulta que, segons apunta l'escriptor valencià Santiago Posteguillo al seu darrer llibre La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, a l'encreuament del carrer Àngel Guimerà amb l'avinguda Pérez Galdós de València es produeix una estranya coincidència: es troben, entre la contaminació ocasionada pel trànsit permanent, els premis Nobel de Literatura que van poder ser i no foren. Això és, en primer lloc, l'Acadèmia Sueca volgué en 1904 premiar a dos autors de llengües llatines que estaven en procés de recuperació literària i sonaren els noms de Frédéric Mistral en representació de l'occità i d'Àngel Guimerà en representació del català; però el posicionament catalanista del darrer, féu que les autoritats espanyoles promocionaren un autor alternatiu en castellà, Echegaray, que finalment fou premiat, ex aequo, amb el primer. 

Així les coses, durant els següents 17 anys i de forma ininterrompuda l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona va proposar Guimerà per al Nobel. Però la RAE, des de Madrid, continuà oferint candidatures alternatives, Menéndez y Pelayo primer i Benito Pérez Galdós després. La diversitat de propostes fetes des d'un mateix Estat no afavorien, evidentment, a cap de les dos opcions, però finalment, en 1916, el director de l'Acadèmia Sueca es decantà per Pérez Galdós -de qui la majoria de nosaltres coneixem la cara perquè eixia en els bitllets de 1.000 pessetes. Tanmateix, com que Galdós era d'esquerres i s'havia arribat a presentar pels socialistes amb Pablo Iglesias, li arribaren nombroses crítiques dels seus adversaris polítics, un fet que impulsà als suecs, davant la polèmica, a optar per un autor del país, de la mateixa Suècia. I, així, mancats d'un suport ple i decidit per part de la societat espanyola del moment, les dos principals figures literàries de la Catalunya i l'Espanya de finals del segle XIX i començaments del XX es quedaren sense un merescut premi Nobel. Un per catalanista i l'altre per esquerrà. I ara, si més no, el destí ha volgut que des de 1984 -any en què l'antic Camí de Trànsits passà a anomenar-se avinguda Pérez Galdós- els dos compartisquen la seua pena, nit i dia, en un encreuament de la ciutat de València. I, encara que Posteguillo no ho adverteix, també és casualitat que, precisament allà, hi haja un bar anomenat España.

A més, cal apuntar una altra casualitat: que tots dos eren canaris. Galdós nasqué a Las Palmas de Gran Canaria en 1843 i se n'anà a Madrid als 19 anys, mentre que Guimerà nasqué en 1845 a Santa Cruz de Tenerife, una ciutat que abandonà als 7 anys però que l'acompanyà sempre, ja que sa mare, amb qui estigué molt unit i visqué fins als 40, era de les Illes Canàries -on ella s'havia amistançat amb un català acabat d'arribar. De fet, tot i convertir-se en una de les figures cabdals del catalanisme -o precisament per això-, la consciència de mestissatge, de romandre entre dos mons culturals diferents, sempre fou una constant en l'obra de Guimerà -només cal pensar en l'arxiconeguda a Catalunya Mar i cel, la història d'amor entre una cristiana i un musulmà que era, alhora, fill de musulmà i de cristiana. Així doncs, és possible, fins i tot, que Galdós i Guimerà xarren a la seua cantonada de València en castellà amb accent canari. O que Guimerà li parle amb el seu català barceloní, que després de 28 anys a València segur que Galdós ja l'entén perfectament. Siga en la llengua que siga, ahir sens dubte que comentaren la notícia de Marías. Ells és que estan sempre molt ben informats, de l'actualitat literària...

PS: He descobert també que Àngel Guimerà va viure més de 40 anys a la mateixa illa de cases en la qual vaig residir durant un any a Barcelona, ell a la part del carrer de Petritxol i jo a la d'En Roca...

Unes persones apareixen reflectides en el portal de l'encreuament en qüestió mentre es llegia

la història de Posteguillo sobre Guimerà i Galdós a València. Casualitat? Serendipitat?

A tall d'Àngel Guimerà (I): Història, empatia i política

Postal commemorativa d'un dels molts homenatges públics fets a Àngel Guimerà (1845-1924)

El filòsof Tzvetan Todorov destacava ahir l'afany de la historiadora i periodista Gitta Sereny per comprendre el mal, és a dir, la seua idea i els seus estudis adreçats a demostrar que és possible comprendre fins i tot els crims més atroços reconstruint la vida dels seus autors, les seues relacions i contactes amb altres persones del seu voltant, les circumstàncies en les quals s'havien trobat, etc. Tot plegat, la identitat de cada persona no seria una altra cosa que la seua història, i qui desitja comprendre els seus comportaments particulars ha de tractar de reconstruir detalladament eixa pròpia història. Segons conclou Todorov, doncs, no podem prescindir de l'empatia si l'objecte de la nostra investigació és comprendre les raons dels individus i de la societat. I, afig jo, això -mostrar-se empàtic amb tots aquells que estudiem- no s'ha de fer com a forma de justificació, sinó, simplement i planerament, per tal de comprendre'ls, de trobar una explicació als seus actes i poder extraure'n conclusions i consells per a les nostres pròpies actuacions.

En llegir això, per deformació professional, no he pogut evitar pensar en tants i tants historiadors, filòlegs o altres estudiosos que tracten el passat amb ulls del present, sense fer cap esforç per tractar d'entendre l'època que estudien, ja siga de fa 500 anys o de mig segle arrere -segur que jo també ho faig contínuament per molta atenció que hi tracte de parar... I tot açò, a més, ha vingut a coincidir amb un aspecte d'un article que sempre havia volgut comentar: "El teatre procedent del Principat representat a València (1833-1936)", que el gandià Gabriel Garcia Frasquet publicà a la revista Caplletra en 1988. En ell fa un repàs de les obres teatrals representades per companyies catalanes i en català a la capital valenciana entre 1878 i 1936, palesant el seu escàs èxit i la seua poca incidència social en el circuit cultural valentí. Una mostra seria el fracàs econòmic i de públic de la gira que la companyia Nolla-Casals va fer a la ciutat de València en 1920, acompanyada, ni més ni menys, que del principal dramaturg català de l'època, Àngel Guimerà. Així narra Garcia Frasquet la visita:

Guimerà fou homenatjat per les autoritats i pel món de la cultura; l’alcalde unionista Ricard Samper, parlant un valencià horrible acabat d’estrenar, li besà el front i prometé dedicar-li un carrer de la ciutat [...] Guimerà, tot i acabar la gira amb un crit de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes!, no s’estalvià d’embolicar la troca el dia de la presentació en el Principal, quan, aplaudit pel públic com una glòria nacional, no cal dir que espanyola, pronuncià aquestes paraules tan confusionàries: Sento no posseir la llengua valenciana per a donar-vos les gràcies en ella pels vostres aplaudiments; però en llengua catalana us envio el meu testimoni de gratitud.

Primerament, ja és de destacar el comentari sobre el "valencià horrible" de l'alcalde de València, una apreciació sobre la qual, a més, no s'indica cap mena de font (o és que l'autor del text estava allí per a sentir-lo parlar?). Però, en segon lloc, el que és més greu, s'acusa a Àngel Guimera d'"embolicar la troca" per diferenciar el valencià del català, com si allò no fóra el més normal del món en aquella època, fins i tot entre els més ferms defensors de la unitat de la llengua, no només entre els valencians, sinó també entre els catalans. Caldrà recordar que aquell mateix any de 1920, era el propi Pompeu Fabra qui deia als valencians:  

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels "vostres" grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.

Des de la pròpia consciència d'unitat, es tenia molt clar que hi havia realitats diferenciades entre el català i el valencià. No debades, encara en 1930 l'historiador Lluís Revest publicava La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, una obra que analitzava les propostes de Fabra i les adaptava al valencià per tal de caminar cap a la unitat lingüística, un procés que s'entenia obert i en construcció. Les Normes de Castelló sobre la qüestió ortogràfica no es signarien sinó un parell d'anys després. Per això, tot plegat, les paraules d'Àngel Guimerà no han de sonar gens estranyes: era molt conscient que el seu parlar barceloní no era considerat un equivalent directe del valencià per al públic que l'aplaudia al Teatre Principal, menys encara en una època en què no hi havia mitjans audiovisuals de masses com hui en dia. Així doncs, ni "embolicà la troca" malgrat els crits de Visquen Catalunya i València cada dia més germanes! -quina és la relació entre una cosa i l'altra?-, ni les seues paraules eren confusionàries. No ho eren , clar, si es miren amb els ulls de 1920 i no amb els de 1988, que és el que va fer Gabriel Garcia Frasquet, jutjant la unitat de la llengua com un fet indiscutible, puix no debades en la seua època esta consideració estava molt més consolidada.

Doncs això passa de continu en la nostra professió i sembla mentida que hi haja tants i tants historiadors que no tracten de desenvolupar l'empatia en les seues investigacions. No fer-ho condueix a la mala història i el veritable drama d'això és que, com també deia ahir l'hispanista anglés John H. Elliot, la mala història condueix a una mala política. Inversament, la bona història és totalment necessària per a fer bones polítiques. És a dir, que com millors historiadors tinga un país, millors polítics tindrà. I en tot este procés l'empatia, com hem vist, és fonamental, ja que és un dels requeriments cabdals per a fer bona història, això és, per a comprendre els processos històrics i que esta comprensió ens puga guiar en el nostre futur. Empatia, bona història i bona política, a tall de Todorov, Sereny, Guimerà i Elliott. Però la realitat és que jo volia parlar d'un altre fet relacionat amb Àngel Guimerà i la ciutat de València. En el proper post serà...

Un València CF aspre i lliguer

J.R. March et alii, Bronco y liguero. Las 6 ligas del Valencia CF, L'Oronella, 2012

A mon pare. El culpable de tot. Així comença Bronco y liguero. Las 6 Ligas del Valencia CF. I és que, no debades, molts de nosaltres som aficionats del València perquè ho hem mamat a casa, des de ben menuts, anant al Mestalla cada dos setmanes o de quan en quan, posant-nos cara a la tele els dissabtes o els dimecres per la nit, romanent enganxats a la ràdio -des de casa o el cotxe- els diumenges per la vesprada. I a colp de derrotes frustrants o humiliants, de furts arbitrals i de reiterats menyspreus mediàtics. Però, també, evidentment, a base d'alegries i d'il·lusions compartides, això és, a base d'èxits, de triomfs i de victòries en els torneigs més importants de la competició futbolística: copes, recopes, fèries, uefes, i, sobretot, lligues, el campionat estatal, el campionat de la regularitat, el campionat més difícil juntament amb l'anhelada -des de la desesperança i l'enyorança- Champions League. 

Doncs així comença l'obra de José Ricardo March, un dels nostres, un valencianista fins a la medul·la -abstingueu-vos els d'altres equips! Una obra coral que ja ha sigut tot un èxit de vendes -en la seua primera aparició en els quioscs valencians, de la mà de l'editorial L'Oronella i el diari Superdeporte, el 6 d'octubre passat. L'estructura és senzilla, però funciona a la perfecció, com l'engranatge d'un rellotge suís: una introducció sobre el significat d'"aspre" (bronco), la qualitat principal que ha fet triomfar històricament el València, i un capítol sobre els orígens de l'equip i sobre cada campionat que va representar un triomf lliguer, acompanyats d'una ressemblança de la principal figura d'aquell any i d'un relat confeccionat per algun autor convidat: Vicente Cuenca, Vicent Molins, José Lizondo, Toni Sabater, Rafa Lahuerta, Rafa Lupión i Vicent Chilet.

Tots ells, el text principal de March i els relats, tenen una cosa en comú: la qualitat literària i el gust per la memòria, per covar-la, per protegir-la, per arrecerar-la, per alimentar-la i projectar-la cap al futur. Tot un goig per als aficionats al València i a la bona literatura i l'epopeia lírica. El mateix March -més ressonàncies líriques no podia tindre el seu cognom!- ho afirma al bell començament: Hacer memoria [...] y (re)vivir, a través de la ficción literaria, los años en los que fuimos los mejores. Un apetitoso aperitivo para abrir boca a los triunfos que están por venir. Quant a la literatura i l'epopeia, suren per tot el llibre. Ací un primer tast: Cierren los ojos e imaginen el escenario. Septiembre de 1941. Un grupo de jóvenes, llenos de brío y ansiosos por salir del fango de la postguerra. Un estadio nuevo, reconstruido tras servir como campo de reclutamiento, abastecimiento y concentración de presos. Y una afición rota por el dolor que busca el único consuelo posible al desgarro bélico en un futbol primitivo, furioso, popular y combativo. 

O un altre: Fue, en esencia, una máquina de fútbol, un grupo destinado a demostrar que, más allá de legañas, frío y miseria, era posible ser feliz en la Valencia de la postguerra. Al menos en Mestalla. O un altre: Sostengo que los momentos decisivos de nuestras vidas se inician sin que exista una conciencia activa que nos advierta que estamos a punto de entrar en un camino que lo va a cambiar todo. O un altre: Aquel gentil tendero moldeó la imbatibilidad hasta convertirla en constumbre entonando pro primera vez el "Buenos días, venimos a molestar". O un altre: Yo no soy de misas, yo soy del Valencia [...] Sólo me gusta más que el fútbol la expectativa de ver fútbol. O un altre: Y entonces llegó Di Stefano con su verbo parco en palabras y rico en gruñidos, capaz de poner en su sitio a cualquiera, ya fuera un novato o un curtido veterano, con solo mascullar una casi inaudible sentencia. O un altre: Si había que parir en Mestalla se paría. Y punto [...] Me pasé 9 meses en el corazón de un título que fue para siempre el relato de una infancia, el eco de unos días felices, la única liga que pudimos compartir mi padre y yo.

O un altre darrer: Vista desde fuera,la exigencia de la afición del Valencia raya la crueldad [...] No hay generación de valencianistas que no haya visto a su equipo como el mejor, del mismo modo que han acabado sucumbiendo a la frustración posterior de no dar continuidad a esas alegrías puntuales [...] Esos desengaños conducen a la grada a esa reivindicación amarga [...] Es sobre la base volcánica de ese inconformismo en el que cada Valencia acaba obrando el pequeño milagro [...] recordando a nuestros jugadores que, de vez en cuando, no hubo escudo más grande que el del murciélago. Com veieu, si eres valencianista, t'agrada el futbol i la literatura, este llibre és tot un goig per als sentits. L'únic retret, també des de la "reivindicació amarga" i "l'inconformisme", és que només en puguem disposar de la versió en castellà, especialment venint d'una editorial com L'Oronella que es reclama promotora de la llengua, la cultura i la identitat valencianes. Una decisió economicista, supose, però que podria haver-se evitat, si més no, amb una doble edició amb la qual els compradors haguérem triat la llengua del llibre que compràvem.

En tot cas, amb els tasts que vos he posat, podeu imaginar quina mena de llibre és. Un llibre per a rememorar els èxits del València. Un llibre per a fer valencianisme futbolístic. I un llibre per a gaudir de la bona literatura. Si sou del València CF, no hi ha excusa per a no tindre'l en casa, i demà tindreu novament l'oportunitat d'adquirir-lo a tots els quioscs valencians, juntament amb el Superdeporte, al preu conjunt de 9,75 euros.   

Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon (1879)

És tan gran l'amor que el meu cor sent

per la terra en què viu la llum primera,

que em sembla tota del més pur argent

embellida en perpètua primavera.

Ni cel encontre tan formós i rient,

ni brisa més suau i plaentera,

ni hi ha país que iguale en excel·lència,

a la joia del món que es diu València

Gaspar Thous i Orts (Benidorm 1836 - Isla de los Negros, Filipines 1891). Advocat, periodista i escriptor.  Cursà Dret a València i Madrid, i exercí d’advocat en la primera. Atret pel periodisme i l’agitada vida política del seu temps, tornà a Madrid, on fundà la revista literària El Pensamiento de Madrid i el periòdic satíric El Fuelle, a banda de col·laborar en altres publicacions. Poc després entrà com a redactor de La Voix de la Patrie, a Baiona. El 1872 s’incorporà a l’exèrcit carlista. Va ser advocat consultor de la Diputació de Guerra d’Àlaba i director del Boletín de Guerra. En la caserna general del Maestrat, va ser director de l'Òrgan Oficial de l’Exèrcit del Centre, titulat La Vanguardia, i el càrrec de governador civil de la zona de Castelló ocupada pels carlistes. En arribar la pau, tornà a València on dirigí La Señera, El Roder, El Almogávar i El Zuavo, entre d’altres publicacions. El 1882 fundà,amb el seu germà Joaquim Josep, El Palleter. Periòdic impolític carregat de sofre, una publicació satírica de tendència carlina que aconseguí gran popularitat i li comportà nombroses sancions, multes, processos i huit anys de presó (que no acomplí totalment per ser indultat arran la mort d'Alfons XII en 1885. En 1888 ingressà en el cos jurídic d’Ultramar i fou destinat a Filipines, on va morir. Escrigué algunes obres teatrals com Les enramaes i novel·les com Margarita del Carmen, El cuarto mandamiento, i El Palleter. El fragment seleccionat. una Poesia dedicada a Pasqual Pérez i Gascon, músic valencià, fou llegida en una vetlada celebrada per Lo Rat Penat el 5 d'abril de 1879.

El Roder. No periòdic, errant, impolític y estrafalari. Publicació fundada en 1884 per Gaspar Thous, 
qui apareix retratat en la capçalera fugint de la persecució política

Optimisme davant la independència de Catalunya?

Vicent Partal ha publicat hui a Vilaweb un editorial, "País Valencià i les Illes. Per què sóc optimista?", que, en certa manera, és complementari a l'article que va fer Vicent Flor per al quasi-extint Full Quatre, "València, l'endemà de la independència de Catalunya". Este darrer,per contra, era bastant pessimista respecte al futur del valencianisme davant els èxits de l'independentisme català, però dic que són complementaris perquè Partal ja té en compte el que diu Flor: que la possible independència de Catalunya comportarà un enfortiment del centralisme i el nacionalisme espanyolistes, que perjudicaran les respectives societats valenciana i balear. Tanmateix, Partal hi veu dos aspectes potencialment positius que poden fer reaccionar a la ciutadania de tots dos territoris: d'una banda, que l'espoliació centralista serà més intensa i, d'una altra banda, que l'espanyolisme prescindirà de tota identitat regionalista per a mostrar-se obertament centralista i castellanista. Tot plegat, això podria desembocar en mostrar una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans, que el nacionalisme valencià i balear podrien aprofitar per a créixer exponencialment sobre la sòlida base, cultural i política, que han construït durant les darreres dècades.

Ho he dit al facebook i ho repetisc ací: pense que Partal l'encerta en dir que caminem cap a eixa "tensió clarificadora". Amb tot, cal tindre en compte que probablement eixa adhesió al valencianisme en contra d'una Espanya castellana i centralista no podrà arribar mai a quotes superiors al 25% de la població, ja que molts dels ciutadans valencians no se senten a penes com a tals (un 27,5% segons les darreres enquestes) i molts d'altres mai arribaran a percebre eixa confrontació, per les pròpies estructures mentals que han covat al llarg de tota la seua vida. En tot cas, és evident que al nacionalisme valencià li interessa explotar eixa via i per això mateix, perquè la via és la tensió entre identitat valenciana i valencianisme vs. identitat castellana i espanyolisme centralista, pense que Partal somia rotllos -perquè té fam- quan acaba dient que, a banda del fet que el dret de decidir comence a quallar dins de Compromís, també és factible que els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians comencen a créixer i ocupar un espai que no siga testimonial. Però no havíem quedat que la "tensió clarificadora" és la de valencians-castellans? Per què ho volem fer més complicat amb l'equació catalans-valencians-castellans? Per què no girem les tornes i fem que el "No mos fareu catalans" siga substituït pel "No ens fareu castellans"? O el "Som valencians, mai catalans" pel "Som valencians, mai castellans/espanyols"? Eixe, crec, hauria de ser el camí.

Els valencians, des de quan som valencians?

Amb este post retorne a la vida bloguera després d'un mes i mig de silenci. L'he publicat al blog d'Harca, però crec que els passeu per ací el trobareu ben interessant. És un resum, en 15 minuts, de les troballes relatives a la identitat col·lectiva valenciana que vaig fer en la meua tesi doctoral. Crec que és una bona lectura de cara al 9 d'octubre. Espere que el disfruteu: Els valencians, des de quan són valencians?

A tall de Josep Piera

Nosaltres els valencians, som valencians. Això és així (Foto d'Ombra i Claror)

Mitjan agost. Els termòmetres arriben als 40 graus. Tot funciona a mig gas, a excepció de les Olimpíades. Quasi ningú contesta els correus, els diaris van plens de farcits, les xarxes socials van més lentes que mai i ni tan sols FullQuatre sembla renovar-se més enllà d’estes ratlles. En un viatge d’Algesires a Sevilla aprofite per a llegir el darrer llibre de Josep Piera. Després d’una temporada dedicat a una nova fornada d’escriptors com Vilaplana, Aliaga o Lozano, torne als consagrats que esclataren en els ’70. Joc de daus, desbrossat per l’excel·lent Fenollosa, és un dietari ple de vivències, memòries i opinions personals. Tot passat pel tamís particular de Piera, que en certa manera és el de tota una generació diguem-ne “perduda”. Perduda si ho considerem des del desencant que ells mateixos traspuen en girar la vista arrere, però fecunda si ho mirem des del moviment que foren capaços de generar. Si hi ha valencianisme hui en dia és en bona part gràcies a ells. Van tindre influència social ‒en la cultura, en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació‒, però no la que hagueren volgut, ja que no arribaren a acompanyar-la d’un canvi generalitzat de mentalitats ni del necessari poder polític i institucional.

A tall d’açò, m’ha interessat una anècdota que Piera explica en el llibre. Feia el servici militar en els anys ’60 i els reclutes s’agruparen segons la procedència durant un descans obligatori, cantant cançons pròpies. Les dels catalans i els balears se li feren pròximes, les dels bascos, gallecs i asturians li agradaren, les dels andalusos tenien un toc especial i les dels valencians... Ai, els valencians. Quan els tocà es quedaren muts. Ningú no sabia cap cançó popular de memòria, ni “El tio Pep”, ni l’himne de Serrano, ni “Al vent”, ni res de res. Tots en silenci fins que un cridà: Som valencians?, sense rebre resposta. Ho repetí elevant el to de veu: Som valencians?, i alguns contestaren amb un tímid Sí. Tornà a fer la pregunta amb més entusiasme i, finalment, obtingué una resposta massiva: Sííí!!!. Així, el xicon pogué rematar la jugada bramant: Visca el pa, visca el vi, visca la mare que mos ha parit!. L’alegria i l’esclat de palmes fou general entre els valencians, que salvaren d’aquella manera l’afer de les cançons. No passa d’una simple anècdota, però ve a ressaltar la manca de referents col·lectius que tenien els valencians de l’època. I per a construir un país en són d'imprescindibles, els referents col·lectius. [Continua a FullQuatre]

Almansa 2.0

Després d'unes quantes setmanes sense escriure al blog, hi torne a tall d'una col·laboració amb FullQuatre, un dels pocs diaris digitals en valencià amb els quals comptem actualment en la xarxa i al qual vull agrair públicament la seua invitació a publicar-hi columnes d'opinió de forma periòdica. El tema iniciàtic no podia ser un altre, davant l'allau centralitzador que se'ns està venint al damunt amb l'excusa de la crisi: "Una Almansa del segle XXI". Com hi dic, només espere que puguem fer-hi front perquè no ens va solament el futur com a poble sinó també el nostre propi benestar econòmic i social.

Així disparen des del centralisme jacobí

L'estiu de 1338, quan anava a complir-se tot just un segle de la conquesta cristiana de València i la fundació del regne homònim, el Consell del cap i casal decidí commemorar la fita amb una gran processó festiva en què participà tot el poble de la ciutat. A partir de llavors tots els 9 d'octubre de cada any, festa de Sant Donís, els valencians recordaren el moment iniciàtic de la seua formació com a poble. Així fins que 369 anys després, en 1707, la celebració desaparegué del calendari festiu: l'administració borbònica victoriosa en Almansa aniquilà les lleis, les institucions, els mecanismes de representació i el poder autònom dels valencians. Un "genocidi polític", que n'ha dit Joan Francesc Mira. En conseqüència, la commemoració del dia de la conquesta, que al cap i a la fi era un acte polític, puix refermava la consciència històrica i identitària del poble valencià, també va sucumbir davant el centralisme imposat des de la cort de Felip V establida a Madrid.

A finals del segle XIX, una vegada instal·lada al Parterre de València l'estàtua de Jaume I feta a proposta de Teodor Llorente, els membres de la Renaixença tornaren a celebrar el 9 d'octubre concentrant-se entorn del monument. A poc a poc, al compàs del creixement del valencianisme, la commemoració anà agafant força fins que en 1935 fou proposada per Nicolau Primitiu com a Diada Nacional de la Pàtria Valenciana. I este va ser, precisament, l'esperit que es va recuperar en 1976, quan la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va convocar el Dia Nacional del País Valencià sota el lema "Per l'Estatut d'Autonomia i per la Generalitat". A partir de l'any següent s'oficialitzaria i passaria a ser una jornada festiva arreu del país. I ara, 35 anys després, el president dels valencians proposa canviar la data en funció dels dies de la setmana: celebrar el 9 d'octubre un dia 8, o 7, o 6, o 12, o 11, o 10... Tant fa. La qüestió és buidar la commemoració de contingut. Un signe dels nous temps. [Continua a FullQuatre]

Arròs.sí, Arròs.no

Ací teniu el que vos prometia l'altre dia. El post que vaig publicar al blog de l'Arròs movie, en els orígens del projecte. Recordeu, despús-demà, festa grossa a Beneixida! (i aprofite per a enllaçar el text que ha fet Àgueda Vitòria sobre la qüestió).

Camp d'arròs a Sueca (Joanjo Aguar)

La naturaleza del arroz, que necesita para fructificar lagunas y calores; el estiercol y las plantas, que se corrompen para que el suelo de abundantes cosechas; la multitud de insectos que se reproducen en sitios pantanosos, dexando allí sus escrementos y cadáveres; este conjunto de poderosas causas, con el agregado de las partículas salinas que subministra el mar, deben causar un desorden en la economía animal de los vivientes… Se altera el color de los hombres y se manifiestan tercianas, que con el tiempo aumentan de fuerza y de malicia… No sé como hay hombres que se obstinen en sostener el cultivo del arroz, siendo tan pernicioso a la salud pública.

Són les paraules de l’il·lustrat Cavanilles en 1796, exercint com adalil d’una de les principals polèmiques que afectà la vida pública espanyola i particularment valenciana, durant quasi tot el segle XVIII. Sens dubte, si Josep Cuní haguera tingut un programa aleshores hauria obert un matí amb la pregunta del dia: Arròs.sí, Arròs.no (aplicada, si més no, als aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i de l’Ebre, on s’hi conreava). Segons una bona part dels integrants del moviment il·lustrat el conreu de l’arròs, que requereix d’una gran quantitat d’aigua i per això es produïa estancant-la en zones marjalenques, era el principal responsable de les febres tercianes causades per les picadures de mosquits, això és, la malària o paludisme, noms que provenen precisament de les formes itàliques mal aria (mal aire) i palude (pantà), associades als terrenys amb presència permanent d’aigua.

El mateix Gregori Maians, després d’haver-ne estat partidari, acabà per rebutjar l’opció arrossera en atribuir un brot epidèmic que afectà directament la seua família a la influència directa dels arrossars de la marjal Pego-Oliva:

Mis hijas Teresa i Pepa i mi Francisquito han padecido tercianas, i también una criada, i ahora otras dos; i en esta villa ai más de trescientos tercianarios, cuyo gravíssimo daño se padece por los arroces que se siembran en los lugares vecinos, donde nunca los ha avido; i de saludables los ha hecho pestilenciales, pudiendo aver otras utilíssimas cosechas, de manera que por decirlo en dos palabras, se tolera que los hombres sirvan al arroz i no el arroz a los hombres.

La cosa venia de lluny i ja en el segle XIV els consellers municipals de València havien prohibit els camps d’arròs perquè les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se són enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. Tanmateix, el seu alt rendiment (produïa entre dos i cinc vegades més que qualsevol altre cereal) i la presència històrica de marjals a tot el litoral valencià (de la Plana al Baix Segura, passant pel Camp de Morvedre, l’Horta, la Safor, la Marina, l’Alacantí i el Vinalopó) estimulà el conreu de l’arròs, especialment al Set-cents, quan l’increment econòmic i demogràfic del país assolí quotes altíssimes. De fet, arròs i millora dels ingressos anaven tan plenament associats en la mentalitat de l’època, que s’arribà a forjar la següent dita: Si vols viure poc i fer-te ric ves-te’n a Alberic, si en vols més a Massalavés. No debades en aquells llocs l’arròs representava vora el 70% de la producció agrícola de tot el terme.

Marjals històrics valencians

Per això mateix, també s’alçaren veus en defensa dels propietaris dels arrossars i dels llauradors i jornalers que els treballaven. Al·legaven que les malalties no es produïen per la presència d’aigües sinó per les característiques del terreny i la manca d’higiene, que l’arròs era ja un aliment indispensable per a la població valenciana i representava la seua principal exportació , i que la intenció amagada dels qui estaven en contra era la dessecació de les zones humides per tal de posar-les en mans dels terratinents. Un d’aquells defensors de l’arròs fou el castellonenc Vicent Ignasi Franco, que escriví en 1797 una contestació ad hoc als escrits de Cavanilles:

Presumiéndose defender la especie humana, ha publicado una disertación en la que intenta probar que la influencia causada por el cultivo de este fruto es perniciosa a la salud… Los fieles y útiles vasallos de aquel distrito luchan con el temor de la indignación del soberano y con el de la mendiguez y miseria que les amenaza si se les priva de tan preciosa cosecha… Cavanilles privaría a toda su población de un fruto que, siendo ya casi de primera necesidad y cierta su producción, forma la riqueza y el alimento de este hermoso país… La influencia del cultivo del arroz no es perjudicial a la salud ni causa la muerte.

Finalment, com és ben evident en l’actualitat, l’expansió de l’arròs no pogué ser frenada pels seus detractors. Les autoritats feren diversos “Expedients generals dels arrossos” que acotaven les zones on es podia plantar, però la realitat s’imposà de manera que el cultiu que en un temps havia estat perseguit, expuesto a las vexaciones i collit con sumo trabajo y sobresalto, acabà per convertir-se, juntament amb la taronja, en el producte principal del camp valencià. Hui en dia associem l’arròs als bons menjars, aquells que ens nodreixen de proteïnes quan cal o que ens alegren la vida en els dies festius. Desconeixem, però, la llarga història de polèmiques, proscripcions, subversió, tenacitat i lluita que hi ha darrere seu. Servisca este post iniciàtic per fer memòria de l’esforç i el treball amb què els nostres avantpassats ens llegaren el que és actualment un dels elements primordials de la nostra cultura: l’arròs.

Què dir del "valencia-nano"?

Bocabadat m'he quedat en llegir la notícia de la suposada valencianització del Gran Premi de Fórmula 1 que ens arriba gràcies a la cervesera Amstel: Aunque uno a veces no sea del todo consciente, no hay nada más valenciano que nuestra forma de hablar. Y eso es, precisamente, lo que Amstel SIN ha querido trasladar al Gran Premio de Europa de Fórmula 1 que del 22 al 24 de junio llega a las calles de Valencia. Para conseguirlo ha creado iNano, una aplicación de iPhone que funciona como un traductor de castellano a “valencia-nano”. El iNano puede descargarse gratuitamente de la applestore y permite traducir hasta quince frases relacionadas con la competición de Fórmula 1. El usuario solo tiene que seleccionar la que más le guste y en la pantalla de su iPhone aparecerá una boca que traslada aquello que se quiere decir a una sucesión de “nano, nano, nano…” que cambia de tono e intensidad según lo impactante del mensaje (porque ya sabemos los valencianos que a veces, usando una sola palabra, podemos decir muchas cosas). [...] El iNano es una manera divertida de “valencianizar” el VSC, uno de los eventos más destacados del calendario deportivo que traerá a la ciudad a las figuras y medios internacionales más importantes del mundo del motor junto a miles de aficionados de todo el mundo. Ací en teniu el vídeo promocional de l'engendre:

No sé què dir. En el seu dia vaig parlar dels "tetes" i els "nanos" de Rafa Mora com a fenomen lingüístic curiós introduït en la llengua castellana parlada en terres valencianes. Podia fer certa gràcia, però açò d'Amstel em sembla trist, bastant trist, pràcticament un insult als valencians i al valencià, en menysprear la nostra identitat i reduir-la a un particularisme folcloritzant que no no passa de dir algunes expressions "vernacles". Més encara si això es presenta com una manera de "valencianitzar" res i s'obvia totalment que els valencians tenim una llengua diferent al castellà, amb nom i identitat pròpia. Si volen valencianitzar que ho facen de veres, però si només volen fer la gracieta, almenys que no ens tracten com a curiosos indígenes en procés d'assimilació cultural. Així que els he deixat un missatge al tuit corresponent a l'anunci: Personalment no em fa cap gràcia. Em sembla un insult als valencians, que tenim una llengua pròpia: el valencià. Potser estic filant massa prim, però es la reacció que m'ha provocat la seua campanya, senyors d'Amstel...

Actualització: El que ha començat com un simple post ací mateix, ha acabat en el Trending Topic estatal #ninanonihòsties creat per Josep Nadal, el cantant de la Gossa Sorda, com s'explica en esta notícia de Vilaweb. A banda, també volia deixar constància del post que ha fet Ferran Suay sobre la qüestió, on explica les raons per les quals la campanya d'Amstel ens ha semblat insultant a molts valencians. Finalment, a més a més, la pròpia marca cervesera ha fet un comunicat explicant-se i demanant disculpes a qui s'haja sentit ofés. És d'agrair.
 

Un Sant Joan diferent: A Beneixida amb l'Arròs Movie

Tot just ara fa 2 anys i 3 dies que vaig anunciar la meua implicació en l'Arròs movie, el darrer projecte que llavors havia acabat d'idear el meu admirat Marc Sempere: una road movie a la valenciana i passada pel particular sedàs filosòfic del seu autor. Allà hi explicava que el rodatge començaria en la tardor de 2010 i que jo m'encarregaria parcialment del blog a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. Tanmateix, l'inici de les filmacions es va endarrerir considerablement, atés que la campanya que finalment microfinançà la pel·lícula no es desenvolupà fins a començaments de 2011 i jo llavors havia entrat en la fase-infernal-de-final-de-la-tesi, quan no escrivia ni tan sols a Vent d Cabylia. Així les coses, quan s'inicià el rodatge, pel juny de l'any passat, jo estava a punt de llegir la tesi i me n'havia desvinculat del projecte, més enllà d'un únic post que aprofitaré per a reproduir esta setmana ací mateix.  

Per tant, el gruix de la pel·lícula estava ja filmat en estiu de l'any passat, com podeu resseguir en els posts corresponents sobre l'avanç progressiu del rodatge, en escenaris tan interessants com el mercat i la pedrera de Cocentaina o la comuna llibertàrionaturista del Mas del Potro, en el barranc del Cinc d'Alcoi. Només faltava una de les escenes principals: una rave on passarien coses crucials per a l'argument del film, que es va decidir gravar com a gran final de festa a mitjan setembre de 2011 en el poble català de La Secuita, prop de Valls. Tanmateix, com podeu veure explicat en un dels vídeos que enllace a continuació, just el dia d'abans de la cita, l'Ajuntament en qüestió es tirà cap arrere i anul·là els permisos que havia donat, davant la por que el festival se n'eixira de mare. En conseqüència, l'Arròs movie es quedà com la nòvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet, sense l'escena indispensable filmada i sense diners per a continuar a curt termini.

I així fins ara, que l'equip de la pel·lícula ha tornat a ajuntar forces per a finalitzar el projecte, bo i reorganitzant l'escena de la festa a terres valencianes. En concret, com podeu repassar al web de la trobada, serà en un escenari ben especial: el poble vell de Beneixida, a la Ribera Alta, que va ser arrasat per la pantanada de Tous. I no menys especial seran el dia i la programació, això és, este dissabte 23 de juny, vespra de Sant Joan, amb tot un seguit d'actes des del migdia fins al matí següent: ruta històrica, mascletà col·laborativa, paella popular, concerts del Botifarra, Toni de l'Hostal, Hèctor Arnau i Arthur Caravan, rodatge de l'escena, torrada de carn i verdures amb coques, més concerts, correfocs, foguera i rave fins a la matinada. I per només 15 euros tens dret a les dos dinades. Quasi res porta el paperet! Al mateix web o al facebook de Compartir dóna gustet podeu trobar tota la informació necessària per anar-hi i participar de la festa i el rodatge (cal recordar que també hi ha zona d'acampada gratuïta). Jo, per molt i molt que em pese, no hi podré estar present. Però si hi poguera anar, no m'ho perdria pel res del món. Aneu i rebenteu-ho tot, que el món s'acaba (o això diuen a la tele!). Vos deixe amb els vídeos de la convocatòria i la peça clau de la banda sonora original de l'Arròs movie. Gaudiu-ne!

 

Un Estellés desconegut

Portada de la primera edició d'El coixinet (1987)

No en tenia ni idea. Sabia que Estellés havia escrit una poca prosa, com aquell Quadern de Bonaire que vaig descobrir ara fa un parell d'anys, però novel·la? Estellés escrigué una novel·la? Me n'he assabentat fa uns pocs dies, gràcies a una persona que té un exemplar. I no és precisament una novel·la qualsevol, sinó una novel·la eròtica, dita El coixinet. Bé, eròtica per dir alguna cosa, perquè no és que estiga pensada per a augmentar la libido mentre la lliges, sinó que és, més bé, una brofegada a mig camí entre la pornografia i les escenes pujades de to de Bernat i Baldoví -que hi és citat expressament. En un exercici de generositat i màrqueting, l'editorial Laia, que la va publicar per primera vegada en 1987, afirmava el següent en la contraportada de la segona i darrera edició, de 1988: No direm pas que no contingui escenes "dures", diàlegs i expressions estridents... Però tota la narració ha passat pel sedàs de la sensibilitat poètica d'Estellés, que no fa res més que establir una conversa amical amb el lector per contar-li aquelles coses que generalment només es conten a les converses. El poeta de Burjassot ha tingut la gosadia, això sí, d'elevar aquest to íntim de conxorxa col·loquial a la categoria de literatura.

El resultat, però, és sincerament un desastre. En primer lloc, hi ha incorreccions més que evidents al llarg de tot el text, des de canvis de nom en els personatges fins a ruptures de continuïtat narrativa, passant per errades lingüístiques o la barreja constant de formes verbals catalanoorientals amb altres de valencianes. Sembla com si estiguera escrit a presses i corregudes, i sense cap mena de cura editorial posterior. De fet, les poques referències de crítica literària que he pogut trobar a la xarxa, la tracten sense pietat: novel·la eròtica sense pretensions (Gregori, 1991); en opinió unànime de la crítica, no ha assolit el nivell esperat de la vàlua literària de l'autor (Carbó - Simbor, 1993); tindria una justificació poc sòlida pel que fa a la seua concepció com a obra eròtica si als efectes que pot produir en el lector ens atenem (Piquer, 1994); una de les obres més dessaborides de la narrativa eròtica catalana (Pons - Sureda, 2004). I per a què vos en féu una idea general del to de l'obra, vos en puc oferir un breu tast (p. 70-71 de la segona edició):

Va posar les seves mans al cony, per tal d'apartar la pelussa que li obstruïa l'entrada, després va enfonsar el cap i va iniciar una llepada. Poc després la llengua entrava per les intimitats de les grutes ocultes; ella cridava:

- Ai, ai! cara de collons! Quin gust estàs donant-me... com abans no m'havies donat... Em sento com deu sentir-se la Mare de Déu al tabernacle en entrar a l'església. Quina classe de gust em dónes, cabró! Quin gust més gran... ai, que em moro...

Ell va acabar i aleshores li va acostar la polla erecta i grossa, i ella s'incorporà del llit i començà a mamar-li-la.

- Ai, quina polla! Sembla un ciri de clavari!

- Ja te la clavaré, arribada l'hora.

Ella mamava, li regalimava la bava, del gust que sentia.

- Fill de puta, acostat un poquet més, que m'entre tota, fins a la soca

- Ai, quin gust que em dónes... Puta, puta, mamona!

- Insulta'm, pega'm, si ho vols. M'ho he guanyat perquè sí. Em meresco els teus insults, els teus blasmes, perquè en sóc molt de puta.

- No parles i mama... Em mates del gust que em dónes. Allà va... -va fer ell, com si li digués: Aigua va!...

Sentia que la llet li arribava al cim de la polla.

- Ai, escorre't, escorre't, cabró! que em moro, que no aguanto més.

Ell es va córrer i va emplenar la boca d'Encarna, la qual s'ho va engolir prestament.

- Ai, que bo! que tebi, que bo... Licor del Polo, per al mal de queixals...

I així pràcticament tota la novel·la. No obstant, com que és ben curteta (90 pàgines) i manté quasi tota l'estona eixe to distés, quasi d'humor, la veritat és que es llig d'una revolada i de forma amena. És evident, en qualsevol cas, que Vicent Andrés Estellés no pretengué realitzar una gran novel·la, com reflecteix, fins i tot, el títol original que volia donar-li, El rovell dels ous, segons indica l'escriptor Francesc Mompó a través d'una informació proporcionada pel fill major del poeta. Però com que és Estellés i com que la novel·la és molt desconeguda per al públic general -a la xarxa només he trobat esta altra referència de Pere Bessó-, se li perdona tot i és un veritable goig llegir-la. Un petit plaer. Més encara si t'arriba amb l'aureola de misteri amb què a mi m'ha aplegat: El coixinet de la persona que me l'ha deixat viu permanentment en un lloc determinat de sa casa i, per tant, no hi pot eixir; en conseqüència, l'has de llegir in situ o bé rebre'l per mitjà de fotografies, encara que siguen fetes a corre-cuita amb un mòbil. Qui ho diria que així podria llegir la primera i darrera novel·la d'Estellés! Un Estellés desconegut.