dijous, 17 de desembre del 2009

Catso, genovesos per ací!?

Cazzo, catso, carall, caralho, caratso!

Feia molt de temps que volia parlar d'un tema per al qual no trobava l'oportunitat o l'excusa. Darrerament n'he tingut una i ben grossa: Marina Zaragozà, explicant en la jornada organitzada per Taula de Filologia Valenciana la seua enamoramenta per Bernat i Baldoví, comentava que a l'hora de modernitzar una part de la seua obra no sabia com adaptar el vers Oy! lo catso del chiquet! Què seria allò de catso? Anava pegant-li voltes fins que unes alumnes italianes ho veieren clar: elles també deien això de cazzo, constantment. En italià vol dir piu, pardal, carall, tita, titola, membre viril, i, a més a més, s'empra com a interjecció de la mateixa manera que collons en valencià o coño en castellà.

Com podria haver arribat una expressió a priori tan genuïnament italiana a la llengua valenciana? De seguida vaig pensar en el que havia succeït després de l'expulsió dels moriscos en 1609: sabem que alguns llocs de la Safor, com ara l'Alcodar de Gandia, part de Beniopa i especialment Miramar i Benipeixcar, van ser repoblats amb colons arribats del marquesat de Finale, és a dir, de Ligúria, el territori històric genovés. Hi ha indicis, a més a més, que també Benifairó de les Valls -i no sabem si altres pobles- va experimentar el mateix procés, ja que, de fet, sembla que fou el seu senyor, Joan Vives de Canyamàs, qui va animar aquell procés d'emigració des de la seua posició d'ambaixador espanyol al ducat de Gènova.

Ho explica Joan Martinis a la pàgina web en què narra a través de diversos escrits -recollits ací- la seua experiència en la recerca genealògica de l'origen dels seus cognoms: Martinis, Mafé, Navarro, Lliso, Martínez, Aura, Albalate i Mor, de múltiples procedències, com ara Occitània, Navarra o Aragó, i entre els quals els Mafé arribaren amb la repoblació genovesa de Benipeixcar.
Ell mateix, a més a més, hi enllaca dos textos de Santiago La Parra, que anteriorment havia tractat la qüestió dels pobladors lígurs de l'horta de Gandia a començaments del segle XVII.

I ara, com fa Martí, òbric parèntesi. El cas, juntament amb el de la repoblació mallorquina de la Marina (ací, ací o ací), és un bon exemple de com funcionen les identitats col·lectives i de com haurien de encarar-se els lligams històrics poblacionals. Per molt que els Mafé puguen descendir d'italians no per això ho "són" ni és raonable que ara vulguen "sentir-se'n", tot i que sí que és ben lògic que, per exemple, Joan Martinis i Mafé haja arribat a pensar d'organitzar una associació de "Descendents dels genovesos del Finale". Igualment, per molt que Xaló o Tàrbena es formaren en el segle XVII quasi íntegrament amb pobladors mallorquins no per això els seus descendents deixaren d'integrar-se amb el temps en la identitat col·lectiva valenciana; tampoc és lògic que per aquell origen hui en dia els xaloners o els tarbeners "siguen" o hagen de "sentir-se" mallorquins (una altra cosa, però, és que se n'alegren molt de recuperar aquell tronc comú, l'estudien, l'aprecien i facen nombrosos actes d'agermanament, sense que ningú els acuse apocalípticament de voler-los "mallorquinitzar"...). Tanque parèntesi.

La qüestió és que en sentir allò de catso ho vaig relacionar amb l'arribada d'aquells italians. La veritat, però, és que, tot i que encara desconeixem molts aspectes d'aquell procés, sembla un aport poblacional massa reduït com per a influir en la llengua. Tanmateix, tampoc és que les teories que expliquen l'origen del mot siguen massa satisfactòries. D'una banda, el DCVB el documenta també a Mallorca però el suposa provinent de capso, que derivaria de cap, capçana, capçal, sense explicar-ne l'evolució i la seqüència lògica per tal que acabe significant el que significa. D'una altra banda, Coromines el relacionà amb el mot caratso, documentat a bastament a Catalunya com a eufemisme de carall, però el pas de caratso a catso tampoc és gens clar i la proposta no dóna solució a la variabilitat territorial dels seus usos diversos.

En eixe sentit, una explicació més satisfactòria podria ser, efectivament, la procedència italiana del mot catso, ja que la presència de mercaders itàlics a Mallorca -sobretot genovesos- fou una constant des de l'edat mitjana i almenys fins al segle XVIII. Per la seua banda, el cas valencià hauria d'explicar-se bé per la mateixa existència d'una colònia itàlica -de la qual particularment en desconec els estudis per a l'edat moderna, tot i que al XV i el XVI els genovesos eren molt nombrosos-, o bé per aquella repoblació del segle XVII que no coneixem en tota la seua extensió i que tal vegada deixà algun préstec lingüístic, de la mateixa manera que els mallorquinismes estan ben presents a la Marina Alta.

Per cloure, un exemple d'incorporacions molt semblants per contribucions poblacionals és el del castellà d'Argentina, en el qual, amb una simple cerca d'internet, podem copsar que existeixen tant caratso com catso, amb tota probabilitat la primera aportada pels immigrants gallecs -que a l'hora de dir caralho pronuncien caratzo- i la segona pels immigrants italians, exactament amb el mateix significat del cazzo original i del nostre catso valencià, documentat durant el segle XIX a les obres de Bernat i Baldoví i a molts altres textos en llengua col·loquial (almenys del centre del país)... Siga quin siga l'origen, catso, quina volta hem pegat!


24 comentaris:

Unknown ha dit...

APUNTS D'HISTÒRIA PER SER VIST PER HISTORIADORS:
Colònies valencianes de l'Edat Moderna d'aquestes n'hi ha unes quantes per estudiar posteriors a l'expulsió dels moriscs:

Occitans a la zona Oriola-Alacant (segle XVII: poc estudiat però àmpliament documentat. No parlem d'occitans medievals sinó de l'Edat Moderna i en un nombre no gens menyspreable. Emigraven a Catalunya però també a l'antic Regne de València, especialment al sud. Algú, algun dia, farà l'estudi pendent però ja hi ha alguna cosa publicada que vaig llegir a la Biblioteca de Guardamar.

Genovesos tabarquins: d'Alacant a Torrevella. Mira quina pàgina tan curiosa duna torrevellera de cognom Parodi, la qual relaciona la nova població amb una aportació important de tabarquins genovesos:
http://ligurestabarchinosenalicante.blogspot.com/2009/02/torrevieja-hermanada.html
Es una web bastant bé documentada.

Filologia:

Evolució de veritat a vitat en el parlar d'Elx:

veritat<vritat<vitat

Possible evolució de caratso a catso?

caratso<cratso<catso


No m'he llegit què en diu Coromines però l'home era filòleg i donava coses per sabudes perquè escrivia per a filòlegs.

Aprenc molt al teu blog i espere que aquest intercanvi et resulte fruitós (fruitful!)

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, moltes gràcies pels enllaços. Això dels occitans és una cosa que també remarca Joan Martinis i que ha comprovat, per exemple, a través del llibre d'aveïnaments de la ciutat de València durant la segona meitat del segle XVI.

El que no m'acaba de convéncer de l'explicació de Coromines -que també s'equivoca l'home de tant en tant- és que precisament es diga "catso" a terres mallorquines i valencianes, mentre que a les catalanes la forma bàsica siga "caratso", i viceversa... Si fóra una evolució el més lògic és que es documentaren ambdues formes totes barrejades. No sé, simplement ho formule com a hipòtesi davant una explicació que està explícitament donada com a possibilitat lògica.

D'altra banda, sembla que també en anglés s'arribà a dir això de "catso", amb origen italià, i apareix en obres teatrals del XVI i el XVII...

maria ha dit...

Vicent, caldria estar segurs que en genovès diuen 'catso', que jo sàpiga la paraula per 'cazzo' en genovès és 'belin', i la diuen frase sí, frase també...

Vent d Cabylia ha dit...

Eixa era una de les coses que volia saber, si en genovés deien "cazzo". Si no ho diuen, doncs res, tindrà raó En Coromines (de "carall", "caratso", "catso") o el DCVB (de "cap", "capçó", "catso"). Ja és coincidència! Ja li ho direm a la Marina Zaragozà. En tot cas, advoque per recuperar la paraula: el catso del xiquet! :D

Unknown ha dit...

Pel que fa als occitans del XVII els estudiaria més en el context de la castellanització que no de la reoccitanització "fantasma" del regne.

Molts d'ells acabaren sent burgesos i prohoms que mudaren Oriola per Alacant, la nova capital. O la Safor per València!

Tan sols cal llegir la cosa de la "greffe" (l'empelt) que milloraria "als locals". Molt francès!


Veure llemosinisme és una barbaritat. Els textos catalans de l'Elx del XVI/XVII són el més pròxim que hi ha als parlars actuals que tenim a la zona.

Que hi haja alguna petita petja no ho negaré. A Elx diem "duell" per "dull" però això és català arcaitzant també! I els occitanismes són tots catalanismes medievals!

Una altra cosa és que diguem tots "ecolioquà"a l'Extrem Sud.
Això sí que és italià recent o antic!

Pretendre independitzar el valencià del català amb arguments diasistemàtics no té cap fonament lingüístic ni de tradició administrativa o literària. Fins i tot dintre del diasistema formen una unió molt més forta que entre el llenguadocià i el provençal (que no se separaren fins al XVII)!

Qui digué que traduïa el Misteri d'Elx al "llemosí" fou Claudi Felip Perpinyà, al segle XVII: el primer Perpinyà a Elx era germà del bisbe d'Elna! Això també es feia a Catalunya.

Ja em conec jo els neo-llemosinistes. I ja saps que no tan sols escric sinó que escric occità. Ja faré jo el meu article sobre el riu-rau i demostraré que ve dels anglesos de la pansa del XVIII i XIX! Segons algú seria occità...

miquel ha dit...

Els descendents actuals dels moriscos expulsats del Regne de València l'any 1609, i que hui dia viuen al nord d'Africa, és raonable que vulguen sentir-se valencians? Podem nosaltres negar-los aquest sentiment?

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel, el cas que poses no és equiparable, ni de lluny. Poses l'exemple d'una comunitat ètnica expulsada de la seua terra -com els jueus-, que res té a veure amb els colons i emigrants que van a una terra a formar part d'una nova societat (i en unes poques generacions participen de la nova identitat territorial predominant). D'altra banda, dubte que en eixe cas concret cap comunitat morisca expulsada del regne de València haja mantingut ferma la identitat valenciana, no pense que tinguen cap "sentiment valencià" (una llunyana memòria familiar, en tot cas). Si l'han conservat, doncs perfecte, benvinguts seran, però, com dic, l'exemple no té res a veure amb el que he explicat. Una altra cosa són els actes de rememoració i desgreuge històric, però tampoc van en la línia del que parlàvem...

Joan-Carles, ja esteu amb lluites entre "panoccitanistes" i "pancatalanistes"! Jo tampoc crec massa en les teories occitanistes, més que res perquè es basen en indicis prou febles. Quant això de la suposada occitanització de l'edat moderna jo també pense que els que venien s'integraven en la identitat i la llengua predominant, que en el nostre cas, en eixe moment, era la valenciana (de la mateixa forma que a Catalunya hi hagué aportacions massives d'occitans en els segles XVI i XVII, bo i integrant-se en la identitat i llengua catalanes, sense "occitanitzacions" manifestes).

Francesc Vera ha dit...

Sóc bastant lleg en qüestions filològiques, però donat que és de Bernat i Baldoví d'on parteix la qüestió i, per pura i simple associació d'idees, m'ha vingut al cap que a Sueca hi ha el malnom "Caraixo", ja citat per Vicent Molina Maset en El casament de Maria la Xapa. Per si hi ha cap relació...

Unknown ha dit...

...ja esteu amb lluites entre "panoccitanistes" i "pancatalanistes"!

Sóc occitanòfil i catalanòfil: en el darrer cas també sóc de llengua i cultura catalana.

De quines lluites em parles? La primera frase sobra però el cas és que alguns panvalencianistes aprofiten els primers o els segons segons la seua conveniència, especialment quan ú ha d'aigualir la forta catalanitat de base de l'antic Regne. No és el teu cas, és clar. La cosa fa encara més forat quan s'escampa entre la comunitat filològica valenciana: uns dos milions i mig segons els darrers censos o sondeigs.

Hauria de cuidar-me un poc més. Ho faré. No hi ha res com les sentències arbitrals que no han estat demanades.

Vent d Cabylia ha dit...

Home, Joan-Carles, faltava un somriure darrere de la frase :D
Ho deia perquè això dels riu-raus supose que no ho dius debades sinó dirigit molt concretament a una persona que no has esmentat. Per això parlava de les lluites subreptícies -o obertes- que manteniu... Salut!

Francesc, gràcies per l'aportació. Açò de la filologia és massa difícil!

Maria, he cercat per internet i tens tota la raó del món: en diuen belin. Una llàstima, :D. En tot cas, m'ha servit d'excusa per parlar d'aquella repoblació genovesa (el mateix cognom de l'alcalde de Gandia, Orengo, en prové).

Unknown ha dit...

L'alcaldessa de Guardamar, Marylène Albentosa i Ruso també té el segon cognom genovès (els avis era tabarquins descendents de genovesos). El Marylène és perquè va naìxer a Montpelhièr com l'Alt Rei En Jaume, filla de guardamarencs valencians, és clar. També un servidor va nàixer a Marselha, després de tres germans nascuts a Elx. Són viatges d'anada i tornada però l'úter era el mateix.

miquel ha dit...

Com tu ben dius, Vicent, els moriscos formaven una població ètnicament diferenciada dels cristians, i eixa va ser precisament la raó de la seua expulsió. Però precisament per això, per tractar-se d'una expulsió, és desprén que no van abandonar voluntàriament la seua terra originària (el Regne de València) per poblar i integrar-se a una nova terra (el nord d'Africa), com en el cas dels genovesos que has esmentat en el teu post. Ben al contrari, va ser un trasllat multitudinari i forçós d'un gup humà de desenes de milers d'individus, que de segur no van rebre les simpaties de la població magribí que "en teoria" els havia d'acollir. Açò em fa pensar que els costaria molt d'integrar-se a la seua nova llar i, per tant, mantindrien la seua identitat valenciana com a element de cohesió i defensa enfront l'hostilitat dels habitants autòctons del Magrib.

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel, no hi ha estudis sobre la qüestió, però el principal problema és que en les identitats col·lectives medievals la religió, l'ètnia i la llengua són molt importants. Per exemple, durant els segles XIII a XV els valencians, catalans i balears consideraven que formaven part d'una "nació catalana" caracteritzada per la religió cristiana, la llengua comuna i els lligams històricofamiliars. Un musulmà o un jueu mai no podien formar-ne part perquè formaven un "cos social" de diferent ètnia i religió, segregat i minoritzat.

Després, a partir dels segles XV-XVI les identitats territorials prengueren més força que les ètnicoculturals i d'ací que es refermaren la identitat particular valenciana o mallorquina. En eixe sentit, sembla que sí que hi ha indicis que els moriscos tenien una vaga consciència de ser "del regne de València", diferenciats dels musulmans d'altres llocs. Però la qüestió és que continuaren sense participar completament de la identitat col·lectiva valenciana majoritària, ja que ara anava molt lligada a les institucions i lleis territorials (de les quals quedaven fora els musulmans). La diferència lingüística i religiosa tampoc els ajudava a formar part d'eixa identitat comuna valenciana. Per això deia que dubte molt que pogueren haver reproduït en l'exili una consciència identitària valenciana; en tot cas percebrien, d'una banda, un record de la terra perduda i, d'una altra banda, un fet diferencial respecte al que els envoltava, però no crec que consideraren allò com un fet identitari "valencià".

Blai ha dit...

Jo això de catso (encara que pronunciat "catsó") ho he sentit tota la vida a casa com a interjecció i també ho vaig relacionar amb "cazzo" fa un parell d'anys quan vaig començar a fer italià a la Universitat. Ara, si els genovesos no diuen "cazzo" sinó que diuen "belin", sembla que ens han desmuntat la paradeta! Una llàstima.

Vent d Cabylia ha dit...

Els pedregueros segur que ho porteu de Mallorca: mallorquins, que esteu fets una mallorquins! ;-)

miquel ha dit...

Vicent, de fet, la població morisca valenciana era la més nombrosa i compacta de tots els regnes peninsulars. Per això, malgrat no compartir ni llengua ni religió amb els cristians valencians i, per tant, no compartir la seua identitat regnícola, pareix que els moriscos valencians tenien, però, una certa cohesió i un cert sentiment de comunitat, amb costums propis, que la diferenciaven de la resta dels moriscos peninsulars, a banda de destacar pel seu alt grau de coneixement de les tècniques agrícoles. Esta cohesió no crec que l'abandonaren tan ràpidament després de ser expulsats per la força (contra la seua voluntat) de la seua terra (el Regne de València) per poblar un territori estrany per a ells com era el Magrib. A més a més, els habitants autòctons, els magribins, es van trobar de sobte amb una allau immensa de refugiats, sense haver-ho demanat, amb tot el conflicte que això suposava i que dificultaria la integració de les desenes de milers de nouvinguts.

Perdona, Vicent, si amb els meus comentaris he desviat el tema del teu post. He volgut insistir en este tema perquè crec que, amb motiu del quart centenari de l'expulsió de 1609, ja és hora que es faça un estudi serios i exhaustiu de les causes i conseqüències d'un fet amb un impacte social i econòmic tan trasbalsador com va ser l'expulsió del 1609, tant pel que va suposar per a la població cristiana de llavors com per a la població morisca expulsada, que numèricament no podia considerar-se cap minoria (1 de cada 3 habitants del Regne de València).

Anònim ha dit...

Per alguna raó que ignore, el cognom castellà Martínez, que evolucionà a Martinis en tot el nostre domini lingüistic -com tots el altres acabats en "ez", i estic parlant de documents del segle XVII- ha arribat als nostres dies en la seua forma genuïna. És una llàstima, ja que hauria donat molt de joc als seus portadors ...

Joan Martinis i Mafé ha dit...

Hola Vicent:
La qüestió de les migracions genoveses a la Safor és un d’eixos passatges que es queden oblidats entre les pàgines de la història i inclús en la pròpia memòria col•lectiva.
De quina manera no ens bellugaria la consciència el fet que el plat típic local de Miramar siga la Bossa de Polp, el mateix que es cuina en la zona costanera de la Ligúria. O el famós ball de la bandera que no és altra cosa que el famós Palio original del nord de la península itàlica.
Desgraciadament la meua branca familiar va abandonar la Safor i se me’n fa complicat fer investigació de camp en la comarca; de segur que les deixalles culturals seran més significatives del que sembla.
Esta migració va ser ràpidament assimilada tot i que es constituïren en societats endogàmiques almenys fins a finals de segle XVII. La qüestió lingüística ha de ser descontextualitzada del que ara coneguem com a italians; estes persones eren, segons les més recents investigacions meues sobre la seua antroponímia, de dos zones diferenciades: uns de la zona ligur que va escampar-se pel mateix temps per la Provença, i l’altre de la zona occitana de les Valades ligur-piemonteses.
Cognoms com Estrugo/Estruch, Peyron/Peyró, Berton/Bertó… ens parlen d’una integració que no degué de ser gens conflictiva i a més molts d’ells ja parlaven valencià…o occità, ves a saber! Per això els modismes o terminacions italianitzants hauríem de emmarcar-los en altres influències que no està, gens “italiana”.
T’estic molt agraït, de pas, per fer menció de la meua investigació al teu blog, i també t’agrairia si saberes com posar-me en contacte en l’autor d’algun dels comentaris anteriors dit Joan-Carles Martí i Casanova.
Gràcies.
Joan Martinis.

Anònim ha dit...

De tota aquella odissea de l'arribada de genovesos i mallorquins al Regne hi ha un document tragicòmic: es tracta d'una carta que adreçaren els genovesos de Miramar al procurador del duc de Gandia en la qual es queixaven de la falta de terra que els havien promés, i també de l'actitud hostil dels mallorquins, als quals qualifiquen poc menys que de delinqüents. Esta carta figura al llibre de Santiago Laparra "Los Borja y los moriscos".
(Emili)

Anònim ha dit...

Perdoneu per la redundància del meu comentari anterior. Ara m'adone que en el post havies fet esment de Santiago Laparra.
(Emili)

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel, no et preocupes, de tot hem de parlar ;-)

Joan, de fet, no sé si va quedar clar, però allò de "catso" va ser l'excusa per escriure sobre una cosa de la qual volia parlar fa molt de temps: el cas de les repoblacions lígurs a la Safor i la teua pàgina web sobre la qüestió. Que la primera cosa no té a vore amb la segona ja ho tenim clar, però per separat també són ben interessants les dos coses! Per exemple, és impressionant això del polp de Miramar i el polpo alla ligure... Ara t'envie la direcció de Joan-Carles al teu correu.

Emili, de fet el mateix Joan pujà a internet la carta de la queixa i la transcrigué.

Josep ha dit...

Això de "catso" i de "sats?" (com a BCN, per cert) en comptes de "saps?" es diu a Jesús Pobre, puc donar-ne fe.

Altra interjecció interessant és "fotre", que depén de zones i franges d'edat, costa de sentir ja. No trobes?

Interessant aquesta entrada.

Salut!

APMB ha dit...

Encara que un poc tard en el temps, comente. A Xàbia també s'ecolta sovint catso, sobretot entre la gent major. Pot ser siga un préstec fruit de les relacions comercials. És curiós que s'utilitze en comarques costaneres mentre que a les d'interior, com la Vall d'Albaida, no es senten aquestes expressions. Per exemple la manera més corrent que utilitzen els alemanys d'acomiadar-se, el tschüss, diuen que començaren a utilitzar-la els comerciants i mariners de Bremen i Hamburg per influència del adéus, adios o adéu, fruit dels seus contactes amb la Península Ibèrica. Aquesta forma es amplament utilitzada a tot el territori alemany i mai ha hagut un assentament de peninsulars a terres germàniques. És una idea.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies per l'aportació, APMB. No sabia això de Xàbia. D'una altra banda, el tschüss alemany em sembla més factible que vinga del francés adieu, com expliquen ací, ja que les relacions comercials amb la costa atlàntica francesa dels mercaders alemanys eren molt més grans que no amb les de la península ibèrica. En tot cas, el raonament que fas continuaria sent vàlid!