Com els carrancs

Llepons

Personalment pense, i sé que com jo pensen moltes altres persones, que no és lògic que ara ens diguen que no podrem cursar el segon de batxillerat en línia. N’estic segura que no és una qüestió metatècnica ja que hi ha persones interessades en estudiar l’any que ve en valencià. És per això que es deixen de falses excuses i ens donen un servei que tot el món hauria de poder elegir: estudiar en la llengua de la nostra terra, el valencià.
Andrea Soler (Alumna de 1r de Batxillerat L)

Em pareix molt mal el que han fet, des del meu punt de vist no haurien de llevar-la, es suposa que tindre una educació en el nostre idioma és un dret que tenim
Ferran Latorre (Alumne de 4t d’ESO L)

Estamos en Valencia y hay que defender nuestra lengua. No hay derecho a que prometan un curso en valenciano y luego se echen atrás. Es indignante.
Amparo Santamaría (Mare d’una alumna de Batxillerat)

Me parece dar un paso atrás que fomenten la enseñanza obligatoria en valenciano y luego no se continúe en bachillerato, cuando sí se puede elegir en la carrera.
Luisa María Soler (Mare d’una Alumna d’ESO)

No apoyo a los que no piensan en avanzar, y para mí no fomentar el bachillerato en valenciano es retroceder. Tampoco hay derecho a que se curse un bachillerato en valenciano a medias, es decir que nuestros hijos hayan dado primero de bachillerato en valenciano y den segundo en castellano, supondría un gran altibajo en su enseñanza.
Ramón Suesta (Pare d’un alumne de Batxillerat)

Trau la llengua! Això és el que diu la Conselleria d’Educació per promocionar l’ensenyament en valencià. També diu: “Matricula’t en valencià, naturalment”, “Perquè és la nostra llengua”. I apunta els “Aspectes positius de l’educació bilingüe”.

A l’institut MOLÍ DEL SOL de Mislata estem d’acord amb tot això. De fet, comptem amb “línia en valencià” de 1r. a 4t. d’ESO des de fa temps i aquest curs també en 1r. de batxillerat. Les famílies de gran part de l’alumnat tenen el castellà com a primera llengua, però aposten perquè els seus fills i filles siguen bilingües i els escolaritzen des del primer dia en valencià.

Però ara la Inspecció Educativa ens ha comunicat que ja no continuarà la “línia” ni en 2n. ni en 1r. de batxillerat per al curs proper. No els importa que hi haja uns vint alumnes que podrien formar el grup de 1r. i quasi tants per al de segon. I cada curs arribaran més alumnes a 4t. de “línia”.

Per això, quan arribà a l’institut el paquet de Conselleria amb llibretes, carpetes, etc. amb l’eslògan Trau la llengua, em semblà quasi una burla. De fet, aquesta és la ganyota que els xiquets fan per burlar-se’n, no ?. Fins i tot l’alumnat, concretament de 4t. L (de “línia”), comentà que… tanta propaganda per a què, si després no permet fer el que la mateix Conselleria proposa ?. “Matricula’t en valencià”… haurien de dir: “però no en batxillerat, naturalment“.

És que volen traure la llengua (la que ara esteu llegint) de l’ensenyament ? Com que nosaltres no volem -professorat, mares/pares i, sobretot, alumnat- estem mobilitzant-nos. Comproveu-ho a http://ayater.wordpress.com/
Sofia G. Fuertes, professora de l'institut Molí del Sol



Si podem fer qualsevol cosa per vosaltres (signar papers, enviar correus a alguna direcció, etc.) només heu de dir-ho. Vergonya, senyors, vergonya...


PS: Crec que lo que n'hi ha que fer és centrar-se en la representació de la voluntat popular en defensa de les nostres senyes d'identitat... Honorable Senyor Vicente Rambla, vicepresident del Consell [i la resta són pertorbats].

Parlant d'insults

L’Emperador alemany Carles V, també rei d’Espanya, va adoptar quan va ser coronat l’any 1519 la llengua espanyola com una llengua franca a la seva cort. La gent intel·ligent de la seva època no s’en va sorprendre, ja que Espanya ja era per aquells temps un imperi mundial, no gens menys havia descobert Colom Amèrica el 1492. Quan els súbdits de Carles V no entenien un idioma estranger, aleshores deien que els sonava a espanyol. Encara avui quan no entenem alguna cosa ens sona a espanyol. Però s'hauria d'actualitzar i dir “ens sona a català.

Avui l'espanyol ja no es llengua oficial
El català es la llengua que es parla al nordest d’Espanya i en la seva variant mallorquina a Mallorca. Dit això, vaig rebre recentment una carta en perfecte alemany, escrita per un cap del departament del govern regional de les Balears. Abstracte: “Els faig una crida per fer-los saber que el govern de les Illes Balears te un gran interès en que, en les seves comunicacions amb els usuaris que decideixin volar amb Air Berlin, es garanteixi un ús adequat de la llengua oficial a les Illes. En els serveis bàsics i essencials,com en els vols cap a i des de Mallorca, Menorca i Eivissa (referint-se a Ibiza), és indispensable garantir als ciutadans catalanoparlants i usuaris l’ús correcte de la seva llengua.

Des de la ‘Platscha’ de Palma!
Wow! Fins ara jo estava orgullós de tenir en els vols interns d’Espanya almenys una hostessa d’abord que parles espanyol. Els hi haig de donar ara cursos de català als meus empleats? I els que volen a Galícia o al País Basc voldran que ens adrecem en gallec o en basc? Es que allí ja no es parla més l'espanyol?

Doncs això no serà cap utopia si la febre regionalitzadora al regne d'Espanya continua com fins ara, segons m'explica un amic meu mallorquí. Hi ha avui pobles a la illa, en els quals els nens ja no parlen espanyol. A les seves escoles l'espanyol és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On la Playa de Palma s'anomena Platja de Palma. Quan es pronunci Platscha, t'hi has d'acostumar, però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial

Retorn al regionalisme medieval
Fins ara pensava que vivíem en una Europa sense fronteres ...
La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals. Fins ara s'ha beneficiat Mallorca de la UE com cap altra. Dels carreteres noves de l'illa, poques en trobaríem que no les hagi pagat la UE. Fins i tot l'aeroport de Palma ha estat en gran part finançat per la UE. Amb una participació exclusivament catalana no s’hauria aconseguit mai de la vida.

Joachim Hunold, director general d’Air Berlin

I una altra que tal: Rosa Díez denuncia que Canal 9 discrimina el castellà.

Perdoneu, però quin parell d'embusteros, refillsde****, barrugos...

Insultem, insultem!

Despús-ahir Marta i Josep Vicent reclamaven més atenció a les ofenses en la nostra llengua. El català Pau Vallvé ja ho havia pensat i va convocar un concurs d'insults per a fer la cançó del vídeo. No estaria malament una versió valenciana particularitzada, que, com deia Kirikú, no serà perquè ens manquen paraules: tio Toni anima't i deixa't de remasteritzacions dels collons!

Pixamandúrries llardós. Vés a pastar fang, albercoc. Australopitec, cul inquiet, gra de pus, llepafils, mala pècora, passerell, flipamandonguilles, mosqueta morta, torra castanyes, xitxarel·lo, cagandanes, nas de porc, ploramiques, sabatot, garrepa, panoli, dropo, desvergonyit.
Per fer país insultem en català.
Foll camacurt, tanoca esquifit, palangana, cagarro tou mocós,barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent, buscabregues, aixafabolets, Lladregot, malnascut, bocamoll, bordegàs, bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines, escuracassoles, escoltallufes,
Per fer país insultem en català. Per fer paiiiiiinsultem en català, en català.
Sòmines, nap-buf, perepunyetes, gos sarnós, cagadubtes, baladrer, orellut, ase mort, barrut, pallús en zel, abraçafanals. Capsigrany, botifler, empeltat, tabalot, tastaolletes, xirucaire, pelacanyes, escalfabraguetes.
Per fer país insultem en català. Per fer paiiiiiiiinsultem en català, però no el de fa cent anys.

Els espais de la Boqueria

Això hem de celebrar-ho! Un amic, arquitecte en potència, ha estat seleccionat com a finalista de la tercera edició del Festival Minimetratges de Barcelona: Molta sort!

El mercat de la Boqueria de Barcelona es un lloc de contrastos. Un espai cobert, tancat entre diferents elements arquitectònics, en el qual, mentre la ciutat dorm, l'espai flueix al llarg dels carrerons dels punts de venda. Tanmateix, quan el dia d'alça i s'aparellen els diferents punts de venda, els elements arquitectònics s'esvaeixen i el mercat esdevé un espai voluble, marcat per la centralització d'una multiplicitat d'activitats, persones i cultures.

Berthomeu Sirlot

Llegonet del teu mànec jo vull ser...

Rescate un text que vaig escriure a un altre lloc sobre uns fragments satírics d'un plec valencià del segle XVI (c. 1550). Es tracta de les cartes paròdiques entre un llaurador i una llauradora de l'Horta de València titulades "Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora [Berthomeua], y per ella a ell", que han estat transcrites modernament per Josep Romeu en el llibre "Lectura de textos medievals i renaixentistes" a partir de l'edició conservada al British Museum .

La cosa comença bé per a Bertomeu Sirlot, qui aconsegueix que Bertomeua li diga que l'ama més [qu]e l'aygua a la terra, li envie hun tros de faldar per a que·t moques i li comunique que dels teus besos estich més desijosa que de faves panesques y que to[ta·]m pories llepar, davant y darrere. Per això, Bertomeua el convida a quedar en un alfasar on, ab scusa de plegar caragols avellanenchs, yo yré allà ab ma cestilleta, tot acomiadant-se d'ell com a llegonet del teu mànech.

Les paraules de la llauradora fan augmentar les ànsies de Bertomeu, qui confesa que més desijós estich de tu que lo meu guaret de aygua, tot i que en darrer terme l'amistat inicial esdevé fúria, quan Bertomeua esbrina que Bertomeu ha tingut un afer amb Cathalina la cagalosa, ja que li engibares en aquella bocassa un besuch chuclat que sentiren de les Tavernes Blanques.

A partir d'ací la llista d'improperis cap a ambdós es per a caure de tòs: merdosos, putanyona traga-emplasts, traÿdor, penjadàs, forcassa, gualidor y cul de bagasses, somerassa, torbadàs, embriach de vinagre, calavera de mosquits, ulls de granota bullida, canyís de ciragans embonyigat de macarrons, mulàs, traga-llegües, arrastra-putes, esbarba-horts, apunyala-sitis, "maduro", "majadero", batall de forca, tarràs, berenger, pollosa, pixa-llams, té color de merda d'oca, etc.

Tot plegat, Bertomeu no es menja un torrat, però rep a canvi una de les coses més dolces de l'Horta, la seua llengua...

Entrevista a Alabajos

Com que no tinc temps d'escriure, continue enllaçant coses que em semblen interessants. Hui l'entrevista que l'aldaier Hèctor Serra va fer al torrentí Pau Alabajos per al periòdic L'Accent:

“Les xicotetes accions poden desenvolupar grans canvis”

Entrevista a Pau Alabajos, cantautor i secretari del COM

El cantautor torrentí Pau Alabajos, col·laborador de L´ACCENT, presenta aquests dies el seu nou material. Teoria del caos és un disc on es conjuguen els seus sentiments, les seues reivindicacions i les seues manies. Però sobretot és un treball que mostra la maduresa d´un músic que mai ha deixat de treballar per la dignificació de la música en català al País Valencià. Secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià), Alabajos s´ha convertit en veu i ànima de les lluites dels músics valencians. Entre els clams, hi ha la batalla contra el silenci mediàtic de la música en valencià o la professionalització d´un circuit de música que aposte per totes les iniciatives que s´han donat a conèixer els darrers anys a casa nostra. Hem parlat amb ell perquè ens capbusse en algunes qüestions del seu nou disc i en la més roent actualitat musical valenciana. Com t´han influït els quatre anys que han passat des del teu primer disc? El primer disc va ser la primera presa de contacte amb un estudi de gravació. Però també ha significat l´oportunitat de veure en primera persona el treball dels moviments socials. El fet que les persones et conten els conflictes que estan patint et fa veure les coses de manera diferent, i això després queda plasmat en les cançons. Per què Teoria del caos? Teoria del caos és una metàfora de la lluita social. Aquesta llei anunciava: "Pot el bategar de les ales d´una papallona provocar un huracà en l´hemisferi sud?". És a dir, una xicoteta acció que passa en una punta del món pot desembocar en un gran canvi a l´altra punta? Doncs sí que pot passar, aquesta és la teoria. Les xicotetes accions a les quals no es dóna importància poden desenvolupar grans canvis a llarg termini que no els veiem però van passant. És la percepció dels qui intentem prendre´ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l´entorn ens provoca. Musicalment, quins elements repeteixes de l´anterior treball i quins aportes de nous? Repetim la mescla d´instruments de cambra amb la veu. I l´hem aprofundida. En aquest treball comptem amb el violí de Laura Navarro, que sempre ha estat present i és l´altre 50% d´aquest projecte. També hem comptat amb la col·laboració d´una orquestra de cambra de vint-i-tres músics i una veu. Bo, dues si incloguem el Ruper Ordorika... Com ha anat per què Ruper Ordorika estiga també present al nou disc? Doncs ens vam trobar fa dos anys en un cicle de cançó a Castelló de la Ribera. No ens coneixíem de res, però jo tenia una gran admiració per ell, fet que em va emplenar d´orgull compartir cartell. En una altra trobada a València li preguntí si es prestaria a col·laborar en el disc, i em va dir que sí, malgrat que estava molt ocupat. Vam trobar la fórmula per fer-ho. Va gravar la veu des del País Basc i ens la va enviar en un arxiu sonor. Què és el que més admires de la discografia d´Ordorika? Primer, l´ús que ha fet de l´euskera, una llengua tan complicada per adaptar a la música. Una llengua que parla poca gent però és molt familiar fa que el missatge arribe de manera molt més profunda. També destaque el seu compromís amb el conflicte basc. De fet, la cançó del disc parla sobre això; és una denúncia a la criminalització del diàleg. Tu que has viatjat força durant tot aquest temps, què et diu la gent sobre la teua música? Et puc parlar a diferents nivells. És molt curiós quan parles amb la gent de cinquanta cap amunt. Els sembla increïble que estiga cantant a Raimon en aquests moments. Se sorprenen que gent jove encara reivindique el missatge que Raimon feu seu fa quaranta anys. Pel que fa a la gent jove, molts destaquen que a les cançons tracte els problemes que els afecten dia a dia. Avui, la gent està acostumada a estar envoltada de música totalment despolititzada i asèptica, per això sobta quan fas aquest tipus de cançó. Quina és la teua opinió sobre la situació actual de la música d´autor als Països Catalans? Crec que la cançó d´autor està en un moment molt dolç. Es produeix un relleu generacional molt important. Supose que la porta l´ha obert Feliu Ventura en el moment que Llach li va donar el testimoni. I darrere d´ell hi ha gent que està fent-ho molt bé. Hi ha moltes propostes noves que estan cohesionades a través de projectes com el Col·lectiu Cançó, que uneix les reivindicacions d´un espai per a eixe tipus de música. Si bé és cert que els ´70 van ser l´època d´eclosió en què Ovidi, Llach o Raimon gaudien d´èxit de públic absolut, també hem de tindre en compte que aquest temps la cançó anava acompanyada de la lluita per la llibertat. Ara, en aquests moments, no tenim eixe èxit de públic, perquè el ventall de diferenciació cultural s´ha fet més evident en ràdios i televisions, però hi ha molta gent militant que dedica molt temps. Quina qualificació et mereix la política musical i cultural del Govern valencià? Nul·la i, fins i tot, bel·ligerant. Trinidad Miró, consellera de Cultura i alcoiana, va ser la mateixa que va dir que deu anys eren massa pocs com per fer un homenatge a Ovidi Montllor deu anys després de la seua mort. A partir d´açò, tota la resta són un seguit de despropòsits del mateix nivell. L´Institut Valencià de la Música intenta fer alguna cosa, però mai té pressupost. No hi ha voluntat de crear un circuit musical, com sí el té el teatre. Per això, el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) reivindica l´aposta per la música en valencià. Avui hi ha gent que fa cançó d´autor, folk, funk, rap, ska... El ventall és molt ampli. Què t´ha proporcionat ser secretari del COM? Bàsicament és posar les mans en farina. Tinc una visió més realista de la situació. A nivell municipal, tot gira al voltant de les sinèrgies que hi ha entre ateneus, associacions, col·lectius... A nivell d´institucions, m´ha donat l´oportunitat de parlar amb l´SGAE i veure com no hi ha voluntat d´elaborar cap ajuda a la música en valencià. Els vam demanar els documents per fer el registre d´obres en valencià i ens van dir que ja ho demanarien a Catalunya. RTVV segueix sense fomentar les obres musicals, passen completament. Però no tot és negatiu. El COM m´ha suposat treballar colze a colze amb gent com Rafa Xambó, Manolo Miralles, Miquel Gil... Són gent d´una altra generació i aprens molt. Com es presenta el futur? Haurem d´esperar quatre anys més per al proper disc? No, el que passa és que l´opera prima és la més complicada de fer i la que et comença a moure. A més, cal sempre un temps d´autogestió per finançar el següent projecte. Ara mateix seguim traient noves cançons i implicant-nos en molts festivals del nostre territori. Què és més important per a tu: una bona discografia o la regularitat dels concerts? Quan tu et poses a fer cançons, les fas per a tu, però també creus que poden tindre una incidència en altres persones. Per a aquest tipus de música, on el missatge té una presència tan forta, realitzar concerts és el més important. És la sublimació de poder parlar cara a cara amb l´espectador, que és el teu interlocutor màxim. Els discs, en canvi, passen per molts filtres. El més important és reivindicar la música en directe i guanyar-nos el carrer, que és on ha d´estar la cultura.

De pesca

Fa un temps vaig sentir al blog de Somiatrufes això, una mescla d'A day in the life dels Beatles amb Karma police de Radiohead:

boomp3.com

I no fa tant, a La Caseta Virtual vaig vore açò amb l'entradeta de: El pavo que ha fet aço... es el fuckin' amo.

Que qui s'ha mort?

Pau Sif, un valencià a Croàcia, va parlar fa un parell de setmanes sobre la mort i per a l'ocasió va copiar uns versos d'Estellés. No els havia llegit ni sentit mai i m'han aborronat:

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a morts. M'agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "¿que qui s'ha mort?"

I que li donen una breu notícia:

"És el fill del forner, que feia versos."
Més cultament encara: "El nét major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

De Barcelona a El Bruc

Dissabte, de Barcelona a El Bruc i d'El Bruc a Barcelona, en les escasses dues hores en què l'autocar de la Hispano Igualadina cobreix el trajecte i al so del mp3 nou de trinca que m'havien deixat temporalment, vaig llegir "La catosfera literària 08". És molt àgil, es llig molt ràpid, i si bé hi ha alguns textos fluixos per a ser antologats i d'altres que sobren (el meu mateix no sé què hi pinta, no pensava que el to general era tan narratiu i poètic), la veritat és que m'ha sorprés l'atractiu literari de molts d'ells. Fa goig, a més, veure gent de tot el domini lingüístic aplegada i, sobretot, tant d'"aficionat" a les lletres, d'advocats, professors, informàtics, rendistes o funcionaris, que han trobat en la catosfera una manera d'obrir-se a una comunitat que parla la mateixa llengua. En destacaré en darrer terme tres dels autors que m'han agradat més: Damià Felip, de Vilafestuc, Aristòcrata i obrer, que m'ha descobert Daniïl Kharms, i David Figueres, que ja em va cridar l'atenció amb la seua crònica del concert d'Antònia Font del Liceu.

Els venecians (probablement conxavats amb els castellans) també furten herois catalans

Marco Polo i els seus amb la típica creu de Sant Jordi catalana a la mà
La bosseta de diners a la cintura també indica procedència catalana

No voldria pas (que diuen per ací) que passara desapercebut l'anunci que el mateix Jordi Bilbeny va fer a Vent d Cabylia la setmana passada, concretament al post sobre l'autor del "Lazarillo":

Amics i amigues,A partir d'aquest dilluns 19 de maig és al carrerel darrer número de la revista CANVI SETZE (núm. 117).on podreu trobar la continuació del meu articlesobre l'Engima Marco Polo.Si a l'anterior número (116) parlava de l'adulteracióde les fonts, en aquest segon hi llegireules semblances, parel·lelismes i concomitànciesque hi ha entre el personatge novel·lesc de nomMarco Polo amb un ambaixador català del segleXIII, enviat per Jaume I al Gran Ca.No cal que us digui que, si podíeu, doneu elmàxim de difusió a la revista, que ha tingutla gosadia de publicar el reportatge d'investigacióhistòrica i apostar per la nostra línia de restauracióde la memòria col·lectiva insidiosament esborradao usurpada per altres nacions.Gràcies per endavant, Jordi Bilbeny

L'article en qüestió es pot llegir ací. La tècnica és coneguda:

1. Posar en dubte la procedència d'un personatge històric conegut a través de cites bibliogràfiques d'altres que ho han fet.
2. Cercar qualsevol indici, de tot tipus, per molt destrellatat que siga, que puga relacionar el personatge amb Catalunya o la llengua catalana (hi ha "catalanismes" en qualsevol llengua llatina!).
3. Dubte de procedència + Associació a Catalunya o el català = Ens furten els herois nostrats, encara que no hi haja cap prova fefaent d'això.

En este cas sembla que no hi ha el victimisme mantingut fins ara. Colom, Servent i el Llatzeret havien estat apropiats per Castella a través de la Inquisició espanyolista dels segles XVI i XVII que oprimia els catalans. En canvi, l'obra de Jaume Alarich -el vertader Marco Polo- va ser pispada pels venecians al segle XIII o XIV. Potser estaven conxavats amb els castellans? Continuaran els descobriments d'altres furts a altres llocs? Hi va haver una reunió de líders mundials per a repartir-se les glòries nacionals catalanes? Amigos, compañeros de la nave del misterio, éstas son preguntas sin respuesta...

Dotze minutes amb Estellés de fons

Hui també duia la jaqueta verda, aquella que tant ens agrada. Seia a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona, sobre l'esglaó de la porta d'entrada del casal de l'església, que no és parròquia. De fons, Joan Rovira i Eduard Carmona, amb un parlar valencià o tortosí, ara no sabria dir-ho, fan el Coral Romput d'Estellés. A les huit i cinquanta-set l'estrany grup de quinze penjats que no encertava a qualificar com a "homeless" ni com a bohemis, de vint a quaranta anys, flacs per les drogues però nets i amb roba lluenta, m'ha tret de dubtes. Deu se n'han anat, els que duien la motxilla al damunt, els que semblaven simples jóvens de barri, o els que duien instruments musicals, algun tan estrany com una espècie de cantimplora gegant que tots tocaven amb reverència. Dels altres cinc, tres, un d'ells coixo i amb croses, s'han quedat a dormir a la plaça amb la seua estoreta o els seus cartrons, mentre que els altres dos, els més senyorets i els únics que parlaven català, eren els camells que els aprovisionaven. De fons se sent el valencià, o el tortosí, tot recitant Estellés: "com dic, m'agradaria anar algun dia a Itàlia".

A les nou ix un grup de gent del casal de l'església, primer tres dones, "shhh, això deu ser de la setmana de la poesia", després un parell de parelles que parlen castellà, finalment unes quantes dones més. Hi ha hagut xarrada, li donen les gràcies a una d'elles per haver-los-ho explicat tant bé -alguna cosa relacionada amb la solidaritat-, "tenim molta feina per fer". Continua Estellés: "amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit". Encara després ixen dos dones més, les de manteniment, trauen unes bosses de fem ben grans, les posen al meu costat i tanquen ben tancat. Ara jo sóc el "homeless".

A les nou i dos s'encén el primer fanal de la plaça: "tangtangtangtangtang", fa un soroll estrany, com si fóra una campana petita. "Ací, entre quatre parets nues, en el silenci d'una nit de diumenge". Cau una ploma de colom davant de mi, mire cap amunt, està ple de coloms a l'ampit de la finestra, "que no em cagaran". El lloro del carrer de Montjuïc del Bisbe no cessa de cantar: xiula, crida, modula una estranya melodia sense compàs. "Mariiiiia" crida el lloro. Em ric, creue una mirada amb un dels "homeless", que té les mans brutes, i també riu. Són les nou i quatre. "És possible que mai no puga anar a Itàlia". Arriba un grup d'argentins, residents a Barcelona, està ple d'argentins, "ay qué pena, es en catalán". Se'n van. Arriba un altre grup, pareixen nordamericans, però són valencians. S'acosten als rapsodes, s'asseuen junt a la resta de gent, molts pareixen valencians, alguns ho són de ben segur. La majoria aprofita la sequera per a seure a la font, sobre la font, al costat de la font, dins de la font. Aplaudeixen. S'encenen dos fanals més, "tangtangtangtangtang", encara en queden nou, no funcionen? Ja són les nou i cinc. "De vegades voldria fer versos nobílissims".

Encara arriba un altre grup de gent, és un raconet encantador de Barcelona, són un grup de guiris, de guiris indis, de l'Índia, observen la plaça, els espectadors asseguts a terra o sobre la font, els altres guiris prenent una cervesa a les cinc taules del restaurant que hi ha a la plaça, les restes dels bombardeig del 38, els estralls de la bomba que va acabar amb la "canalla", amb una trentena llarga de xiquets, però els indis no ho saben, no en saben res, ja no hi ha restes de sang. Han passat setanta anys. "Com si hagués trobat, de sobte, el tic tac del meu pols, és un descobriment pueril i extraordinari". Un altre fanal s'encén, i un altre, i un altre, ara ja només en queden sis d'apagats. Són les nou i set. Hi ha espectadors que se'n van, diuen adéu als que reciten i reben resposta amb una mà alçada: "Ella anirà per casa amb camisa, amb sabates de tacó". Agafe la ploma del colom, l'acaricie i pense que es podrien escriure versos amb ella, però quins versos he d'escriure si després m'adone que tots són com els d'Estellés, sense voler-ho, sense pensar-ho, tot tractant d'evitar-ho, però si els repasses ho voràs, és ben clar. Me la guarde, la ploma, a la butxaca de la jaqueta verda, aquella que tant ens agrada. "L'ascensor, l'ascensor, ara puja lentíssim, nocturn, funeral, potser hi ha algun malalt?". Són les nou i nou. "Cocacola, cervesa, bier" m'ofereix el camell dels penjats, "no, gràcies". Tots els fanals de la plaça s'han encés, no he sentit el seu soroll perquè estaven massa lluny del meu lloc, al peu del casal de l'església. El recital continua, jo hi continue, però ja han passat els dotze minuts amb Estellés de fons. Encara en queden deu més, però eixos ja no estaran ací. Es quedaran amb mi i potser es perdran dins de mi, qui ho sap?

Ni Maulets ni hòsties

Catosfera=Països Catalans? Per què?

M'indignava despús-ahir amb les barbaritats que deien Fernando Giner i Enrique Esteve en un acte de Lo Rat Penat: que si Esteve és un "just hereu" de Teodor Llorente; que si l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una "malnascuda" i proclama "catalanismes" com "aquest" (però no hem de reivindicar Ausiàs March i Joanot Martorell com a valencians? a vore si resulta que eren catalans perquè empraven, a bastament, l'"aquest"); que si Els Jocs Florals són el certamen literari per excel·lència; que si el valencià de Canal 9 i de l'administració no és "el valencià que es deu utilitzar".

Però què més volen? Ací allò important és que el valencià es mor i que el castellà se'l menja. I el que també és important és que tenim una acadèmia de llengua, unes institucions de govern i uns mitjans de comunicació propis que podrien garantir la nostra identitat col·lectiva i la llengua pròpia d'una bona part dels valencians, però no ho fan. Però no perquè siguen catalanistes, sinó perquè passen del tema, perquè prefereixen que els fills dels nostres fills vegen la llengua valenciana com una cosa estranya i la identitat valenciana com un fet provincial reduït a la ciutat de València i les seues proximitats. Però què diferencia ja el valencià de l'AVL del valencià dels que segueixen les Normes del Puig: les "y", les "ch" i les "tz"???

Però, clar, el problema ve quan tampoc hi ha una alternativa clara, que al meu parer hauria de ser una normativa convergent, com la que de fet hi ha ara, i el nom de "català/valencià" per a l'Estat, amb un estàndard comú elaborat per l'IEC i l'AVL per als documents emanats de l'administració central o europea (per a evitar, per exemple, coses com que al web de Correus hi haja una versió en català i una altra en valencià). Reconèixer que tenim una llengua compartida amb dos noms, no és tan difícil. I ja està, i deixar de polititzar la llengua, per un costat i per un altre.

Perquè el que també em toca la moral és que Toni Ibañez em considere un "maulet" defensor d'una suposada identitat mil·lenària catalana, que pel sol fet d'escriure un blog en català/valencià i de participar en projectes comuns amb d'altres blogs escrits en la mateixa llengua haja de formar part, segons Biel Mesquida, d'un "fonament" de "la reconstrucció nacional de la llengua i la cultura catalanes, d'aquests fragmentats i minoritzats Països Catalans", "d'aquest País Català futur d'ara mateix". Escric un blog en una de les meues llengües, una llengua minoritària i minoritzada al meu país, i per això m'agrada tractar de mantindre-la viva a internet, així com allà on puc. Però això no té res a veure amb cap "reconstrucció nacional" (s'ha de reconstruir què? quin essencialisme més ranci!) ni amb cap idea política dels Països Catalans.

No tinc res en contra d'eixa idea si és per donar nom a una realitat lingüística compartida entre catalans, valencians i balears, però amb ella com a eina ideològica no anem molt lluny si volem fer una política efectiva de valencianització social (entesa com una acceptació i potenciació d'allò que ens particularitza com a valencians). De la mateixa manera, tampoc tinc res en contra de la idea d'Espanya si representa simplement un marc col·lectiu de convivència respectuosa (el problema ve, igualment, quan a partir d'una visió determinada de la idea d'Espanya es volen imposar llengües i polítiques, fins i tot amb el beneplàcit conscient o inconscient d'una majoria de la nostra societat).

Per què s'ha de barrejar llengua i política? Evidentment, les opinions de Toni Ibáñez o de Biel Mesquida (el text del qual, per altra banda, em pareix molt brillant) són simplement això, opinions, però ¿és que ningú tracta de ser responsable i conscient en este conflicte politicoidentitari? Molt probablement cap dels meus companys valencians que apareixen a "La catosfera literària" s'hauran molestat pel pròleg de Biel Mesquida que relaciona la llengua i la reconstrucció nacional dels Països Catalans. Sóc jo la "rara avis", però considere que així no anem enlloc, no sumarem a ningú més dels pocs que som i serem.

Continuarem reproduint els mateixos esquemes i els mateixos recels que fins ara. Els de "Lo Rat Penat" (i amb això no vull incloure tots els valencianistes "de l'altre costat") perquè la seua única raó de ser és aconseguir una llengua valenciana totalment independent de la catalana, quan el que haurien de fer és treballar per a potenciar una llengua ben valenciana, com és la de l'AVL, oficial al territori valencià per expressa decisió dels representants polítics valencians triats en eleccions democràtiques. D'altra banda, els que identifiquen llengua i catalanisme continuen donant arguments, ben explícits, per a fer pensar que participar en projectes de llengua conjunts amb catalans i balears és fer "Països Catalans", una idea en què la identitat valenciana, que és la que hem heretat i subjau en una gran part dels valencians, queda totalment diluïda. No res i avant...

Paellea, paellea

Molt friqui...:

"Els estius" en primavera

Li ampre la foto a Un que passava, que també l'ha rebut

Rep molts llibres a casa al llarg de l'any (amb les consegüents visites a Correus que això em comporta), però pocs m'han fet tanta il·lusió com el que he rebut hui. I no, no és La catosfera literària, tan citada darrerament, sinó Els estius de Josep Porcar. Dedicats, i amb dedicatòria de veritat, i tot.

Encara no he començat la relectura (l'havia llegit pràcticament tot en la seua edició digital, i fins i tot n'havia rellegit alguns poemes que m'agraden especialment), però la primera sensació ha estat molt estranya. "L'imaginava més gran" és el primer que he pensat: encara "he d'imaginar" els llibres digitals en format de paper; i em sembla que encara preferisc el darrer de totes totes. Ara bé, sense l'atractiu de Salms, el blog de Josep Porcar, segurament mai hauria arribat a la seua obra. I sense l'edició digital d'Els estius ara no tindria el llibre a les mans.

No sé si encara arribeu a poder demanar-lo (en prometia 100 i jo tinc el número 75), però vos el recomane vivament. És un llibre màgic; si no ho creieu, mireu el que diu la seua darrera pàgina: "fou imprès a l'obrador d'impremta Logui, de Castelló de la Plana, i entregat a l'autor el 25 de maig de 2008".

Barres i corones

De primera mà m'informen que abans de l'estiu l'historiador Pau Viciano publicarà a l'Editorial Afers Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX). Tornem al tema de la senyera. Segons em conten (evidentment encara no l'he pogut llegir) Viciano hi fa una "reevalució de les dades ja conegudes", ja tractades per Pere Maria Orts al seu dia, bo i afegint les cartes portolanes, una anàlisi detallada dels teixits coneguts per a la confecció de la senyera al segle XVI i alguna referència bibliogràfica i documental nova.

El resultat, ben desbrossat, és el següent:
1. Amb els teixits documentats al segle XVI no es podria fer una franja blava que pogués dur incorporada una corona de proporcions visibles, sinó que com a molt es podria recobrir l'asta amb un teixit blau, potser brodat, de manera semblant al de la bandera de Sagunt que es conserva (però aquella "funda del pal" és roja)
2. La modificació documentada poc abans de 1850 degué afectar només a les dimensions i a la forma de la senyera, que continuaria sent exclusivament un llenç de barres roges i grogues.
3. L'actual franja blava amb la suposada corona seria resultat d'una nova restauració, amb motiu de la commemoració en 1876 del VI centenari de la mort de Jaume I, com vindria a demostrar un poema escrit pel valencianista Lluís Cebrian en què es planyia de tons brodats de un novell fer, en probable referència a les recents innovacions.
4. Els brodats grocs ni tan sols serien una corona inspirada en l'escut de la ciutat (l'emblema de la Casa d'Aragó amb una corona dalt), sinó simples ornaments, ja que Teodor Llorente en descriure la senyera només parlà de la franja com un teixit blau amb brodats del qual penjava el llenç de la bandera, sense fer referència a cap suposada corona.

Així doncs, uns resultats contraris al que vam postular Ferran i jo en esta sèrie de posts, en què parlàvem de la possibilitat que la senyera de la ciutat de València duguera franja blava i corona des del segle XVI, com és representada a les cartes portolanes i com sembla poder deduir-se dels documents de llavors. Desconec si és una mena de "resposta", però bé està si aconsegueix demostrar alguna cosa (per exemple, que amb la quantitat de teixit documentat és impossible fer una franja, cosa en la qual nosaltres no vam entrar). Precisament la nostra intenció va ser la de superar una cosa que ens "va tocar molt la moral": que Orts amagara el document de 1596, que més clarament parla d'una corona i de quantitats importants de tela blava, i que tampoc diguera absolutament res de les cartes portolanes (bé, sí que les citava, però només aquelles en què la senyera apareixia sense blau ni corona!).

Tota contribució és benvinguda, però el gran problema és que supose que treballant sempre amb els mateixos documents no en traurem l'aigua clara de forma definitiva. Necessitem alguna representació gràfica (feta a València) de la senyera anterior a 1876; hi deu haver i sembla mentida que ningú no l'haja trobat encara. Les que hi ha són les dels portolans, i duen generalment blau i corona (pot passar, però, que a partir d'un de primer que va representar la senyera així, els altres posteriors hagen anat copiant eixa imatge, com per exemple passa en el cas dels mapes del regne de València fets entre els segles XVII i XVIII: la majoria representen el regne de València amb l'escut d'un castell entre aigües, el primer escut de la ciutat al segle XIII, que prompte va caure en desús, però que incomprensiblement va ser adoptat per bona part d'este tipus de cartografia, segurament per còpia mútua). D'altra banda, tornant a la senyera, la documentació del XIX, com la descripció de Llorente o el poema de Cebrián (que sempre ha estat el que més m'ha fet dubtar perquè sembla ben clar), inclinen la balança cap al costat d'una bandera sense franja.

Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX).

De fet, sembla que el mateix Viciano, sense entrar en estes disquisicions de simbologia i nacionalisme, reconeix que la senyera amb franja de la ciutat de València té ja més d'un segle d'antiguitat i que, en la situació d'emergència civil del País Valencià, cal buscar alguna mena de coexistència entre les dues senyeres. Supose que la proposta anirà pel camí de l'esmena que va presentar el BLOC al darrer avantprojecte d'Estatut valencià: oficialitzar les dues, la de la franja blava com a bandera contemporània del país (supose que això vol dir que continua com ara), i la reial com a bandera històrica del país (supose que això vol dir que es traga el 9 d'octubre i que no es tinga por a ensenyar-la en actes commemoratius importants, al costat de l'altra si cal).

En qualsevol cas, estarem atents a l'eixida del llibre de Viciano, i a vore si algú troba una representació de la senyera en algun llibre valencià del segle XVII!

Darrers descobriments musicals

Els grup Moriarty, que he descobert de França estant. Això diuen al seu myspace: It all happened on a friday. It was a clear crystal day, may day, fire day. We were there and then she came just like a serendipity. She was a Parisian Diva and we were her three agitated dreamers. At four o' clock in the morning we all laid on our backs on our bed and we started singing a song for YOU to sing when we're gone.

I així toquen, actuen i sonen:

Cerdà de Tallada i la presó model de València: una altra oportunitat perduda

Visitavit plebem suam oriens ex alto,
educens vinctos de lacu in quo non erat aqua

Després de 4 anys de promeses s'acaba de posar la primera pedra del nou "Complejo 9 d'Octubre" (sic), un espai que aprofitarà les naus de l'antiga presó model de València-ciutat i bastirà quatre edificis nous de 16 plantes per a usos administratius de la Generalitat Valenciana: un PROP i diverses conselleries. Hi haurà alguns equipaments públics per al barri -de gestió privada- a les plantes baixes, però insuficients, i el gran problema és que, novament, com en el cas de la Tabacalera, es malbarata un edifici simbòlic d'alt valor patrimonial en oficinetes funcionarials. Les oficines poden estar a qualsevol lloc, estan dedicades a l'administració. És convenient, en canvi, que els equipaments socioculturals ocupen llocs emblemàtics i de gaudi arquitectònic: són oberts al públic i d'us quotidià, paga la pena d'homenatjar la cultura i la ciutadania.

Hi ha també una altra oportunitat perduda. No han volgut fer un gran centre cultural, ni unes escoles, ni la Filmoteca, ni un gran museu, i tampoc, ni tan sols, reservar un xicotet espai -amb un pavelló n'hi havia prou- per a la memòria d'allò que envoltà una egrègia figura valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada (1533-c. 1613). No era ni esquerranós, ni sospitós de catalanofilia, ni revolucionari, sinó procedent de la noblesa de Xàtiva, membre de l'alta societat de València, advocat, jurista, escriptor d'obres en castellà, conseller de Felip II, i home reialista i d'Estat. Però ni així. Sembla que no calen més llocs per a la cultura o per a la memòria històrica a València.

L'oportunitat era immillorable: una presó model, que si no em falla la memòria, va ser la pionera a Espanya en la nova concepció higienista de les presons contemporànies, i una figura històrica valenciana, Tomàs Cerdà de Tallada, el primer tractadista penitenciari espanyol i potser europeu, que precisament va acabar els seus darrer 10 anys retirat a Cerdanet, un llogaret de Mislata, a l'alqueria del Molí que s'estenia des d'un molí proper al Túria fins a la Creu Coberta, a uns escassos centenars de metres d'on està actualment la presó model. Ni fet a posta, semblava una conjunció casual-històrica destinada a reservar un espai patrimonial idoni per a la reflexió sobre el penintenciarisme, la repressió dels delictes, la construcció de l'Estat modern, els juristes valencians o qualsevol tema relacionat. Però res, ni així.


Com a trista queixa i per memòria del que no ha pogut ser, dedicaré unes línies a explicar l'obra penitenciarista de Cerdà de Tallada a partir de les dades extretes d'un article de Regina Mª Pérez Marcos publicat al número LXXV de gener de 2005 de l'Anuario de Historia del Derecho Español.

En 1568, amb 35 anys, Cerdà de Tallada fou nomenat "procurador de pobres i miserables de la ciutat de València", un càrrec que ocupà fins a 1581, una dotzena llarga d'anys durant els quals visità constantment la presó reial (llavors als baixos de la Casa de la Ciutat), assessorà reclusos i inspeccionà els servicis penitenciaris. En 1574, quan duia ja uns quants anys exercint l'ofici, es decidí a escriure la "Visita de la cárcel y de los presos", obra en què descrigué l'estat de la presó de l'Audiència de València, realitzà una interpretació del dret penitenciari i sistematitzà la problemàtica entorn dels presos, tot redactant el primer tractat ibèric de ciència penitenciària. El seu èxit fou tal que en 1604 s'hagué de realitzar una segona edició.

Per a Cerdà de Tallada la manca de règim intern a la presó de València feia que allò fóra albergue de fieras más bien que de seres humanos, on abundava el vici, el joc, el crim i l'abús. Cerdà advocava per un règim penitenciari ordenat i lliure de corrupció, que per primera vegada apostava pel càstig però també per la rehabilitació dels presos: para que se consiga la corrección pública, para que el delincuente se reforme y para que los predispuestos a delinquir se amedrenten y aprendan. Ho recomanava per "raons d'Estat" i pel bon funcionament de la "República", però també pel seu esperit humanista:

Que siendo cosa tan conveniente y tan propia ayudar al hombre, y hacerle bien, debe procurar cada cual aprovecharle y ayudarle siempre y cuando entendiere que tiene necesidad de su amparo y ayuda, señaladamente, a hombres necesitados y pobres, entre los cuales no hay ninguno que más lo sea que el triste miserable preso encarcelado, por estar en lugar que no puede por sí mismo tratar sus negocios y por no tener quien se acuerde de él, ni quien defienda su justicia en cabeza ajena.

En definitiva, l'obra de l'autor valencià reflexionava sobre el dret i el règim penitenciari per tal d'agilitzar els processos, fer justícia, alleujar la situació dels presos i donar llum pública a unes qüestions que fins llavors no havien estat dutes al debat públic. Precisament allò que les autoritats valencianes tracten d'evitar: no volen reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre els valencians, sobre els espanyols, sobre la humanitat i el nostre futur en conjunt. Ja els va bé com estem, tot i que som molts els que, per unes causes o unes altres, no estem bé com estem.

Socarrats de Xàtiva i de Cocentaina

Pintura X-1707 (Miquel Mollà)

Fa poc va arribar algú a Vent d Cabylia cercant a Google: per qué els que viuen a xativa se'ls anomena "socarrats". No crec que trobara ací la resposta a la seua qüestió (més bé va arribar per la conjunció d'enllaços de "Socarrats però no vençuts" i "La veu de Xàtiva"). En tot cas, ja li ho explique.

Com la majoria de vosaltres sabreu el malnom prové de l'incendi de la vila dut a terme per les tropes borbòniques en 1707 en el context de la guerra de Successió. En els mesos anteriors ja havien incendiat Quart de Poblet, Vila-real i Ares del Maestrat, però la crema i saqueig de Xàtiva fou la més sagnant i "exemplificadora" amb diferència. La vila fou arrasada fins i tot jurídicament, ja que deixà d'existir per passar a ser la "Nueva Colonia de San Felipe", un estatus de població nova que mantingué fins a 1811, quan les Corts de Cadis restituïren l'antic municipi.

I cal no confondre els socarrats de Xàtiva amb els socarrats de Cocentaina, que reben dit nom per una crema molt anterior, duta a terme per un grup de genets marínides (de la zona actualment marroquí) en setembre de 1304. Llogats pel mateix Jaume II l'any anterior any per a combatre Castella en la frontera amb Múrcia, quan deixaren de servir el rei aragonès passaren a fer-ho al soldà de Granada, tot aprofitant per atacar la zona valenciana on havien estat hostatjats i comptaven amb nombrosos contactes. De fet, aprofitaren per fer passar famílies senceres de musulmans cap al regne granadí.


A tall d'açò aprofite per copiar un fragment inèdit trobat al fons Sástago de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (Diversos, Sástago, Volums, 658, f. 2r) en què, en 1776, es recorda "l'extermini" de Xàtiva dut a terme unes quantes generacions abans:

En 6 de febrero de 1776 ante Francisco Carrizo, escribano de Xática, dio el cabildo eclesiástico de su catedral sumaria de testigos en crédito de que por las tribulaciones y general desolación de dicha ciudad de Xátiva por el mes de junio de 1707 después de la batalla de Almansa y por las guerras del principio de siglo 1700 se extraviaron y perdieron varios efectos, alajas y muebles de sus moradores, ya porque mudaron de domicilio, ya porque habiéndose ausentado, al regreso las hallaron robadas y quemadas e igualmente sus papeles y libros y los archivos particulares y generales y otras memorias antiguas, siendo de la mayor nota e interés los protocolos de varios escribanos que buscados por los interesados no se han podido encontrar, de que se han producido muchas justificaciones en este juzgado y siendo otros de ellos varios escribanos de Xátiva que recivieron muchas escrituras perteneciente (sic) a este cabildo eclesiástico y aunque se han buscado con la mayor diligencia no se han hallado, teniendo por cierto que perecieron en aquel general exterminio y guerra.
Suplica se le reciva sumaria información e testigos etcª
Ita est Carrizo escribano
Se dio siendo alcalde mayor y teniente e corregidor Don Joaquín Osse
Al fin de la sumaria que tiene el cabildo de Xátiva en los terminos ya referidos.
Firma Francisco Carrizo y dice Ita est.

València i la Casa de la Ciutat (I)

Antiga Casa de la Ciutat de València (s. XIX)

Pàgina26 insisteix a dir-li "Ca la Vila" a l'Ajuntament de València. Bonica alternativa valenciana, usual a Llíria i algunes poblacions del nord del país, però que només pot ser vàlida a les antigues viles del regne. València era la única ciutat que tingué rang de ciutat des del començament, ja al segle XIII. Per tant, la representació corporativa del municipi valencià es reunia a la "Casa de la Ciutat", mai de la vida a la "Casa de la Vila". Quan tinga temps explicaré el seu trist final, demolida i oblidada com tantes altres coses a la capital valenciana.

Estimulació de la societat a través de la renovació cortesana

"La intención del joven rey Juan I una vez llega al trono era la de estimular la sociedad barcelonesa mediante una renovación a fondo del espíritu cortesano. Una actitud que no era nueva (pues algo parecido habían hecho Alfonso el Casto o Jaime II)". Les paraules d'este home sempre m'emocionen (Emoció: Estat d'agitació de l'ànim produït per impressions, idees o sentiments intensos).

"Teaser" de "King Conqueror"

Mentre m'arriben notícies que la productora catalana d'Enric Calpena està preparant un documental sobre Jaume I -féu via, que no arribeu al centenari!-, descobrisc les primeres imatges de la pel·lícula King Conqueror. Només un comentari: espere que eixos no siguen els efectes especials definitius.

Ah, i que la productora baixe els fums, si més no. Un usuari de youtube els ha recriminat les típiques errades històriques, com ara la presència d'unes ulleres o d'un guantellet armat al segle XIII. La resposta ha estat "Obviously it seems you are an expert". Doncs sí, l'usuari sembla un bon expert que pertany a un grup de recreació històrica (extremadament rigorosos en general), que fa coses com estes:

He trobat un tresoret! a la jaqueta verda!

Els tresors d’un cap de setmana llarg a les butxaques de la jaqueta verda, la que tant ens agrada: una xarxeta de plàstic blanc que cobria una pilota de color fúcsia, d’eixes de jugar a la platja o tal vegada a la muntanya amb els amics, que ara et pots posar al damunt per a fer-te el graciós com si fores una senyora major amb la seua ret al cap; un torcaboques de paper que per la seua olor intensa a oli refregit de bomba barcelonina diries que correspon a aquell bar on vau acabar la nit prenent-li el pèl a un cambrer dit el Guaje que no estava per aguantar favades; un altre torcaboques però amb un dibuix ben clar i una inscripció que el fa provenir del Bar Restaurant Cap de Creus, on vau dinar cara a l’aire i vau confraternitzar amb un altre cambrer, aquest ben simpàtic i una mica begut, que vos va acabar convidant a un patxaran abans que baixàreu a fer una becadeta als bells i tranquil·litzants esculls empordanesos; un tercer torcaboques, aquest d’El Paraíso, aquell bar de ionquis recuperats de la platja de Blanes on vau prendre tretze sardines i dos entrepans de calamars a parts iguals entre els quatre; el tiquet de la Pizzeria L’Olla, de L’Escala, 54,84 euros, on vau sopar dijous abans de recollir-vos a dormir en la Pensió Mediterrà, un lloc ben barat i on no et demanen mai la documentació, una dada a tindre en compte; l’entrada al Marimurtra, el jardí botànic de Blanes creat per l’alemany Carl Faust on N. va gaudir com un xiquet fent fotos als hibiscos, els magnoliers, les hedres i tota mena de plantes desconegudes per a la resta; una nota escrita per l'altre cambrer del Cap de Creus on ens indicava quina era la nostra taula, la 108, perquè anàrem a pagar a la barra, on ens van convidar a les copetes de patxaran; un dibuix d’una estadounidenca que coneguérem al Manchester, T. L., fet per a indicar-nos on és Long Island respecte a Nova York; i una petita pedra de pissarra del penya-segat del far del Cap de Creus, lloc finisterrià on J. prengué un beefsteak fin del mundo i A. es banyà els peus mentre N. dormia com un soc i jo llegia els paradisos infantils d’en Manzano. Tenim fotos, encara ens dura el bronzejat.

Hui toca almussafes

Diumenge passat, amb el 6 a 0 del Camp Nou, vaig rebre un parell de missatges,"ie, tio, el teu almussafes no ha funcionat". Vaig contestar tots dos dient el mateix: havíem pegat la fartâ per a dinar -arròs amb calamarsons, crec recordar- i no estava la cosa com per a fotre's un entrepà a les set de la vesprada. Hui, però, no falla. En tornar cap a casa em compraré una baguet de cereals al forn de pa Baluard (fan un pa increïble) i procediré al meu ritual gastronomico- futbolístic: tallar la ceba, fregir-la a foc lent amb una miqueta de pebre roig de la Vera extremenya, obrir el pa mentrestant, posar-li la sobrassada i el formatge, torrar-lo lleument per tal que la mescla agafe l'escalforeta i repartir finalment la ceba dins de l'entrepà. Una cerveseta i uns cacaus serviran per arrodonir l'encanteri. I si no funciona, almenys que no guanye el Recre el seu partit!

Actualització: oe oe!

Poca vergonya

Noticia del dia: "Les universitats valencianes, a punt de fer fallida". I no va en broma. La setmana passada em contaven que un investigador d'un laboratori de la Universitat de València no havia pogut enviar un paquet perquè l'empresa de missatgeria havia tallat el compte universitari. Fa temps que no paguen i les empreses es cansen dels morosos. El problema ve quan la morosa és la Generalitat Valenciana. Ara bé, per al circuit de Fórmula 1, "lo que faça falta!: 71,57 + 2,75 + 17,3 milions d'euros + el que no sabem ni sabrem...

Tagarins àrabs, Tagarins valencians

Califat de Còrdova (929-1031)

Una altra de les coses que em va despertar Tagarinet va ser l'interès per la procedència del seu nom, un mot que mai no havia sentit malgrat la meua afició per la història d'al-Andalus. Als diccionaris hi trobem dues branques explicatives:

1. La definició del DIEC, segons la qual tagarí és el "mudèjar i morisc originari de territoris fronterers i, especialment, de les comarques tarragonines". Supose que esta explicació prové de les notes fetes en 1852 al "Sumario e recopilación de todo lo romançado por mi, el licenciado Alonso del Castillo" (1575) en què s'explica que el nom de Tagarí, uns dels cabdills de la revolta mudèjar de les Alpujarras, prové del mot que empraven els mateixos andalusins per designar els musulmans d'Aragó i de València, és a dir, el nom àrab per a referir-se als musulmans de la "frontera" (en àrab "thagr"). I, malgrat que la frontera pròpiament dita per al món andalusí clàssic era tota la zona septentrional, les mateixes notes citen l'esment de Cervantes a "El Quijote" en què explica que almenys a començaments del segle XVII els araboparlants del nord d'Àfrica deien "mudèjars" als musulmans de Granada i "tagarins" als d'Aragó, una diferenciació segons la qual el més lògic és pensar que amb "Aragó" ací Cervantes volia dir "la Corona d'Aragó", ja que, amb diferència, el regne de València era on hi havia més musulmans llavors.

Per tant, si esta fóra l'accepció vàlida, la recent definició del DIEC seria d'allò més provinciana, reduïda a la catalanitat de Catalunya, en excloure els musulmans residents a Aragó i al regne de València. Si més no, també a la frontera del sud valencià s'emprava el mot de "tagarí": la Tagarina és una vall del terme de Sella i existeix la partida del Tagarí a Pego, per exemple. El problema és saber el sentit exacte del mot: era el nom donat als musulmans dels territoris fronterers nordorientals d'al-Andalus? O significava una altra cosa?


2. La segona branca explicativa adés citada és la que correspon a les explicacions oferides pel DCVB, el GDLC i el DRAE, segons les quals respectivament "tagarí" significa "moro que vivia entre cristians en l'edat mitjana", era el "nom donat sovint per la documentació catalana i castellana als mudèjars", o, més particularment, "se dice de los moriscos antiguos que vivían y se criaban entre los cristianos, y que, por hablar bien una y otra lengua, apenas se podían distinguir ni conocer".

No sé d'on prové la darrera definició tan matisada, però segons el DCECH el mot castellà "tagarino" prové del català "tagarí" i el primer esment és del mateix Cervantes -captiu a l'Alger-, que cita l'àrab nordafricà com a procedència. Pel que fa als documents catalans, valencians o aragonesos, no conec esments documentals directes i per internet només he pogut trobar els citats al DCVB de L'Espill de Jaume Roig i els transcrits per Pasqual Boronat [1 i 2]. En cap d'ells acabe de capir els matisos del mot "tagarí", més enllà de ser un nom o cognom (com també Zegrí o Zagrí) o de ser una especificació d'un tipus de "moro" o de "morisc", ja fóra d'Oriola o d'Oliva; potser, com indica la definició del DRAE, el mot corresponia als musulmans que vivien entre cristians i s'hi podien confondre, una accepció que pot acordar en tots eixos esments documentals segons quin siga el seu context (que desconec).

Així doncs, a manca de més fonts, sembla que, malgrat haver anat paral·leles ambdues accepcions poden ser correctes.
D'una banda, en el camp de la llengua àrab, és factible que els mateixos àrabs andalusins clàssics (s. IX-XII) digueren "tagarins" als musulmans de la frontera d'al-Andalus, probablement la nordoriental ("tagr al aqsa"), d'on provindrien els malnoms i cognoms àrabs "Tagarí" o "Zagrí", al mateix temps que els àrabs de Barbaria, ja en el segle XVI, empraren el mot "tagarí" per referir-se als musulmans de la Corona d'Aragó.
De l'altra banda, en el camp de la llengua catalanovalenciana, també sembla probable que la paraula "tagarí", si més no en el segle XVI, es referira a aquells musulmans que vivien entre els cristians i parlaven les dues llengües, tot i que com diu el GDLC potser era simplement un nom genèric donat als mudèjars.
Tot plegat, doncs, pareix que una definició encara provisional però més encertada podria ser la de la doble accepció: "1. Musulmà originari dels territoris fronterers d'Al-Andalus, especialment del Xarq al-Andalus", "2. Mudèjar dels territoris de la Corona d'Aragó, resident entre cristians i coneixedor de la llengua d'aquests, que podia ser confós amb un cristià vell" [caldria confirmar eixe matís i saber si els musulmans de la vall aragonesocatalana de l'Ebre també rebien eixe nom per tal d'especificar si era un mot emprat exclusivament al regne de València o a tota la Corona]

En qualsevol cas, Tagarinet havia cercat el seu propi significat i li'n donava un de ben simbòlic: Hui Tagarí més que mai.

Fins sempre Tagarinet!

En parlar "Entorn de la bandera del País Valencià" vaig fer un esment especial a Tagarinet: Davant l'errada conceptual que significava considerar la senyera privativa de la ciutat de València com a emblema col·lectiu de tot el regne durant l'època foral, Andarella, amb coratge d'ètica historiogràfica, va preparar immediatament una resposta; corregida i esmenada amb propostes meues va ser finalment publicada una setmana després, tot donant peu a un interessant debat amb Tagarinet sobre la veritable existència dels estats i les nacions precapitalistes. Amb tot, ens vam adonar que realment, tot i que teníem els conceptes més o menys clars, ens mancava per complet la base documental, no coneixíem els estudis realitzats sobre la qüestió de la senyera.

Ara Tagarinet, Vicent Gisbert, l'home que amb els seus esmolats arguments ens feia pensar als que passàvem per valencianisme.com, ha faltat. Descanse en pau. Ni el món de la pilota valenciana serà el mateix a internet sense ell, ni les trobades del fòrum sense el seu saber fer. No sabem què dir en estos moments. Simplement, des d'ací, des del xicotet món de la xarxa valencianista que ens va donar a conéixer (val.com, annanotícies, racocatalà, Veges tu!), li oferim el nostre homenatge i li donem el nostre profund agraïment per haver estat com ha estat. Fins sempre Tagarinet!