Les millors papes, les valencianes

Ja anem calfant motors per anar a la mani contra el racisme, a participar de la cultura democràtica italiana en acció. Mentrestant, per a distendre una miqueta l'ambient, tot i que la immediatesa del 9 d'octubre convida a parlar de la senyera, faré un post tangencialment relacionat amb les banderes. Estos dies Kondore, un usuari de val.com, ha fet oficial que tornarà a comprar papes Vicente Vidal, ja que després de molts anys han substituït la bandera espanyola de la bossa per un sol sobre un camp:

A tall de la qualitat de les papes en qüestió i de la seua bona posició en el mercat han sorgit rampells de patriotisme local indicant l'exquisidesa de les Papes Morell, de Pedreguer amb quadribarrada inclosa però etiquetatge en castellà, les Papes Duso, de la Ribera, o les Papes Lolita, que jo pensava que eren de Benissa (on les compra ma mare i hauria jurat que ho posava a la bossa) però segons internet tenen la fàbrica a Bellreguard. Les darreres són les meues preferides, però sembla que el nom causa una certa controvèrsia. Ja ho ha dit un altre usuari del fòrum ("quin nom també") i així ho pensà també un islandés, que baix el nom de Nabokov's chips en va fer un post fa un parell d'anys:

I have just returned from a country where, apparently, potato chips can be marketed under the name Papas Lolita.

"Barres i corones", no calia eixe llibre com a resposta

Sobre el llibre de Pau Viciano: Barres i corones.

La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX)

Escric en condicions realment penoses. El meu portàtil estava morint -des de feia uns dies s'apagava als pocs minuts d'encendre'l- i acabe de rematar-lo -m'he carregat el cable d'alimentació. Així les coses, redacte açò des de la sala d'ordinadors de l'Institut Universitari on treballe a Florència, oberta les 24 hores del dia, lluitant contra uns teclats anglesos sense ces trencades ni punts per a les eles geminades, i amb els apòstrofs, els accents i les cometes en llocs que no em resulten gens habituals. I per què conte això en primer lloc si el títol del post tracta sobre "Barres i corones", el darrer llibre de Pau Viciano sobre la bandera de la ciutat de València? Perquè crec que forma part de l'obertura, la interactivitat i l'honestedat intel.lectual que he tractat de mostrar en tot moment en parlar a internet (a Vent d Cabylia o a fòrums com el de Valencianisme.com) sobre el tema de la senyera.

I per això mateix no puc més que plànyer-me per l'aparent escassa utilitat de tindre una finestra oberta on poder argumentar sobre la qüestió, ja que Pau Viciano ha preferit invertir les seues energies en publicar un llibre sense dir-nos abans ni pruna, als joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset [...] que avalen l'antiguitat de la senyera coronada (p. 13-14, nota 9), malgrat que el llibre sencer està destinat a rebatre les noves propostes [les "nostres"] que pretenen situar l'origen de l'augment blau amb la corona en l'època medieval o moderna (p. 14).

Personalment, la primera notícia que vaig tindre sobre el llibre em va arribar ara fa uns quatre mesos i mig, el 13 de maig de 2008, quan el meu director de tesi em va informar que Pau Viciano li havia dit textualment que em comunicara que estava corregint les proves d'impremta d'un llibret sobre la senyera de la ciutat de València (un llibret, no un simple "post"), el qual segurament m'interessaria però potser no m'agradaria. Per això una setmana més tard, després de parlar amb ell a través del correu electrònic i d'assabentar-me'n de les línies fonamentals, vaig publicar este post en què deia bàsicament el que hauré de repetir ara a través d'un parell de nous posts: que Orts va obviar conscientment els documents que induïen a pensar que la senyera podia portar franja blava des del segle XV o XVI, que encara no hi ha una prova definitiva per a decantar-se amb total certesa per una opció o altra, i que, en tot cas, allò realment important és la relació entre els símbols i els projectes nacionalistes aplicada al cas valencià.

No hauria calgut un llibre sencer per a rebatre la part menys important de la nostra argumentació, sobretot perquè el llibre no fa pràcticament cap aportació documental nova sinó que es dedica a repetir el que ja va dir Orts, bo i incorporant els documents que aquell va "oblidar" (ací s'explica perquè sabem que els va "evitar" tot coneixent-los) però, al meu parer, sense procedir a descartar-los definitivament com a prova de la corona i la franja blava en la senyera des del segle XVI, ja que simplement fa suposicions raonades -com nosaltres- al voltant d'ells ("Sobre trencaclosques i voluntarismes").Senzillament un simple comentari al blog o a un fòrum, un simple correu electrònic o una simple telefonada haurien bastat per tal de matisar uns simples escrits a internet. Sobretot perquè en tot moment hem explicat el procés de construcció del text de la Viquipèdia sobre la Bandera del País Valencià, hem exposat el comentari detallat dels documents del segle XVI bo i concloent que donen indicis raonables que ja en el segle XVI la senyera de la ciutat de València duia corona a la tela sobre un fons blau, i hem mostrat els nostres dubtes en dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

Per això pense que ara puc reconéixer sense càrrec de consciència, com ho haguera fet si algú -Pau Viciano o qui fóra- ens ho haguera comentat abans, que sí que vam cometre una errada: dir a l'article de la Viquipèdia que l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava quedava demostrada més que presumiblement. De fet, això no concorda amb els dubtes que he citat abans i que vaig exposar durant els mateixos dies en què publicàvem l'article, tot afirmant que:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

I, el que és més, repassant els correus que ens vam creuar Ferran Esquilache i jo en aquell moment, vam discutir específicament sobre eixa qüestió:

Podríem llevar la taxativitat i dir que tot plegat no es pot saber, hi ha arguments per a les dues coses, però cap prova definitiva, com una descripció exhaustiva o una imatge o representació clara [...] La primera vegada en què pareix amb el blau és en les fotos de l'exposició de la celebració de la mort de Jaume I en 1876. Per tant, abans hi ha proves per a les 2 coses però el que és clar és que el primer valencianisme trià per la tricolor [...] En tot cas, si vinculem nació a nacionalisme allò important és el que trie el nacionalisme, no la realitat històrica.

Finalment, però, vam decidir publicar l'article sense a penes repassades, ja que no tenim més temps per polir-lo a l'espera dels possibles viquipedistes que voldran canviar-ho, puix encara es podria canviar de cap a peus, és l’avantatge de la wiki (totes les cites són textuals, sort que Ferran conserva la nostra correspondència cibernètica des de fa cinc anys). Tanmateix, ningú no va intervindre i la cosa es va quedar així, sense procedir a cap variació. Fet i fet, és el que farem ara, canviar l'article de la Viquipèdia (que és oberta a tothom) per tal d'exposar les dues hipòtesis. Haurà calgut, però, la publicació d'un llibre per a realitzar una cosa ben simple que es podia solucionar d'una altra forma molt més senzilla.

Però és que el veritable problema no rau ací, com no ens hem cansat de repetir. La mateixa frase inicial que deia Demostrada més que presumiblement l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava [...], introduïa un paràgraf en què s'explicava ben clarament que ni la senyera de la ciutat de València ha representat històricament tot el país (sinó només a la capital) ni tampoc la senyera reial (sinó només al reialenc i a la monarquia, que no és el mateix que el regne, únicament representat pels escuts dels tres estaments, actual símbol de les Corts Valencianes). Tot i que ens decantàvem per una senyera amb corona i blau des del segle XVI, concloíem que:

Cap investigador o historiador ha demostrat que cap bandera representés al conjunt sencer del regne com a cos polític [però esta qüestió "erudita" i conceptual no sembla preocupar ningú].

El principal problema, per tant, residia -i em torne a repetir- en la futilitat final d'estos aclariments històrics, derivada del fet que els símbols nacionals, en dependre dels projectes nacionalistes, es trien en la contemporaneïtat. I, per això mateix, vaig dedicar un post a explicar per què considerava que el projecte nacionalista valencià que més èxit podia tindre dins de la societat valenciana -com el català en la societat catalana- era aquell que partia de la identitat territorial històrica, la identitat valenciana lligada a un territori determinat i a una consciència política col·lectiva formada durant segles d'història.

Viciano, en canvi, ha defugit este debat. M'alegra que haja tractat d'explicar les carències d'Orts, però m'entristeix que no haja entrat al fons de la qüestió. O potser és que eixa és la millor manera d'amagar el problema? Camuflant de problema erudit el que és veritablement una qüestió politicoideològica? No negue la plena legitimitat de qualsevol investigador a plantejar en públic l'àmbit erudit del problema (si la bandera de la ciutat de València portava o no corona sobre blau des dels segles forals), però em provoca un profund malestar que es practique la tàctica de "l'embolica que fa fort" per a traure'n rèdit ideològic. M'explique. Viciano justifica el llibre -basat en la qüestió erudita sobre la senyera de la ciutat de València- en el fet que:

Quan les posicions enfrontades s'han legitimat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica, és inevitable que les aportacions erudites tinguen també una repercussió en el debat públic. (p. 16)

Dir això -que diem que la bandera del País Valencià ha de ser la coronada sobretot per motius històrics- em sembla, com podreu comprendre, una broma de mal gust, desagradable fins i tot, ja que invalida el debat en tant que qui argumenta contra tu obvia conscientment la part més important de les teues explicacions. De veritat hem basat la nostra "posició enfrontada" sobretot en motius historicistes? De fet, a quina "posició enfrontada" es refereix -si és que es refereix a nosaltres, que som els únics esmentats amb nom i cognoms, com a partidaris d'un projecte nacional estrictament valencià-? Evidentment a una de politicoideològica, no d'erudita. I eixa posició politicoideològica està argumentada ací, ací o ací i, fins i tot, tractada de ser entesa com a problema historiogràfic, com demanava Joan Fuster. Llavors per què la resposta a esta "posició enfrontada" -enfrontada al valencianisme catalanista s'entén- se centra només en la qüestió erudita del blau en la senyera? No tinc resposta. No pretenia que ningú em/ens contestara amb un llibre, però si algú ho ha de fer, per favor, que no reduïsca la nostra "posició enfrontada" a una crida a adoptar la senyera coronada com a símbol del País Valencià per motius historicistes. Darrere hi ha una argumentació intel·lectual molt més elaborada.

Per això pense que contestar de la forma que ho ha fet Viciano no és més que una manera d'amagar el debat politicoideòlogic darrere de qüestions erudites per tal de defensar el propi discurs -el valencianisme catalanista fusterià-, sense haver de respondre als atacs i propostes fetes des de "l'altra posició" -el valencianisme "estricte" que, per exemple, es propugna ací o per part de molts usuaris de Valencianisme.com. Però el veritable problema és que Viciano, tot i centrar el gruix del llibre en el plànol erudit i historicista, no s'està de ficar cullerada ideològica en afirmar explícitament que la seua posició, la del valencianisme catalanista, representa l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat (p. 16; cal recordar ací que tota identitat nacional és "inventada" -sobre un fet lingüístic, històric, religiós o d'altre tipus- i impulsada o "imposada" pel nacionalisme estatal, ens agrade o no).

Llavors, ens parla d'un problema erudit o d'un problema ideològic? Discutim un o discutim els dos? El que no veig valent és dir que es parla només d'un problema -l'erudit-, tot argumentant exclusivament sobre ell, per en realitat estar parlant de forma subreptícia de l'altre problema -l'ideològic. D'una banda es procedeix a qüestionar la "nostra" ideologia reduint-la només a raons historicistes -i això no és valent-, mentre que d'altra banda es dóna explícitament com a única i vertadera "l'altra ideologia" sense donar més explicacions -i això tampoc és valent.

Tot plegat, rebre com a resposta este llibre ha estat bastant desencoratjador d'un cantó, però una mica esperançador d'un altre. Desencoratjador per eixa reducció de mires i per eixe menysteniment dels arguments politicoideològics; esperançador, en canvi (per a la "nostra" posició), perquè sembla assenyalar que no hi ha resposta intel·lectual per part dels que es reclamen fusterians, més enllà de mantindre intactes les tesis que l'intel·lectual de Sueca va explicar tan clarament a Nosaltres, els valencians i al llarg de la seua obra, és a dir, entre d'altres coses, la defensa dels Països Catalans com a marc nacional teòric. I eixe projecte polític i ideològic, tot i que en absolut és incompatible amb un País Valencià conscient i sobirà, és precisament un dels que tractem de rebatre des del valencianisme estricte, un valencianisme que, contràriament, té únicament -i ens basta- el País Valencià com a marc nacional teòric.

Este nou projecte nacionalista ("nou" dins de la teoria valencianista imperant al país en les darreres quatre dècades) naix de la identitat col·lectiva valenciana, històrica i actual (cal dir que en el trànsit a la contemporaneïtat eixa identitat ha estat substituïda a moltes parts del país per una identitat provincialista); es basa en un territori històric, el regne de València, i en una realitat administrativa contemporània, la Comunitat Valenciana; defensa allò que ens particularitza com a valencians (la llengua, la cultura -parcialment compartides amb catalans i balears-, els paisatges, les tradicions, etc.); i pren la societat valenciana (el conjunt de ciutadans del País Valencià) com a eix fonamental de les seues actuacions.

La diferència amb el valencianisme catalanista fusterià és bàsicament una, la definició del marc nacional -Països Catalans / País Valencià-, però és una distinció fonamental, ja que impregna tots els seus discursos i accions: ser valencians no és la nostra manera de ser catalans, és simplement la nostra manera de ser el que som, valencians, perquè així ho hem heretat i ens hi sentim; el nostre mapa mental és el del País Valencià, no el dels Països Catalans; defensem la nostra llengua, el valencià (denominat així per nosaltres, català/valencià a nivell estatal, i català a nivell científic internacional), i la nostra cultura perquè ens particularitzen -a una bona part de nosaltres- com a valencians (i per a defensar eixa llengua en valencià és imprescindible potenciar un mercat editorial, comunicatiu i cultural comú a catalans, valencians i balears); i, finalment, volem aplicar les nostres polítiques valencianistes exclusivament al territori valencià, bo i tenint en compte que formem part d'un estat més gran i que compartim amb d'altres territoris comunitat lingüística.

Este valencianisme "estricte" no naix -pense- d'un malestar generacional, sinó d'una observació de la realitat valenciana en les darreres dècades, d'una reflexió intel·lectual i d'un intercanvi d'experiències entre valencianistes de tot el país. S'ha d'entendre, per tant, que no és una "renúncia" al pancatalanisme, sinó que és una "elecció" pel valencianisme, pel País Valencià en exclusiva. Una tria que puga sumar al valencianisme el major nombre de ciutadans possible -nacionalistes, regionalistes o "ciutadans del món"- i que puga influir veritablement en les polítiques que es fan al territori valencià.

Per això pensem que necessitem un símbol distintiu per al nostre país, no per qüestions historicistes -cal repetir-ho de nou!- sinó pel nostre propi projecte nacionalista, centrat en els valencians i en el País Valencià. No rebutgem la senyera reial comuna a tota la Corona d'Aragó -faltaria més, és la bandera històrica de desenes de viles valencianes (de Morella a Oriola), i encara és la bandera triada per molts nacionalistes valencians-, però escollim decididament com a bandera del país la senyera coronada amb franja blava, en tant que la quadribarrada nua és la bandera de Catalunya, en tant que reclamar la preautonòmica no ens duria enlloc, i en tant que la tricolor és ja la bandera oficial del nostre país i ens singularitza col·lectivament com a valencians.

Pel mateix argument se'ns demana per què no acceptem el nom de "Comunitat Valenciana". Molt senzill, perquè això no ens particularitza com a valencians, sinó que ens subsumeix en el centralisme espanyol. Els valencianistes "estrictes" no volem ser una comunitat espanyola amb autonomia, sinó un país, políticament i culturalment, del Sénia al Segura. Això no llevarà que parlem i treballem amb els valencians que volen continuar, com fins ara, formant part d'Espanya, però no podem renunciar a un nom que resumeix l'essència del nostre projecte, dins o fora d'Espanya: fer país, País Valencià, amb tot el que això implica i que ja he explicat.

La quadribarrada nua com a bandera del país, en canvi, no és l'expressió màxima del nostre projecte, perquè no ens distingeix d'aragonesos, catalans, valencians o balears; és una de les nostres banderes, però com a bandera del país necessitem una bandera exclusivament valenciana, i ja en tenim una d'oficial. Sembla l'hora, per tant, que el valencianisme es presente amb un projecte valencianista en totes les seues vessants, sense mitges tintes. A banda del constant i esforçat treball de les nombroses associacions per la llengua i per la cultura valencianes, cal que també el valencianisme polític s'expresse netament com a valencianista davant de la societat. Per exemple, si es vol créixer políticament no pot ser que el principal partit valencianista, el BLOC, es presente en societat amb una quadribarrada com a emblema principal en vespres de les eleccions valencianes de 2007.

Sense oblidar ni menystenir la tasca dels milers de valencianistes que han lluitat pel nostre país i que han aconseguit que també nosaltres estem ací, defensant el mateix País Valencià, pensem que cal un nou projecte valencianista, igual en allò bàsic al valencianisme catalanista -el treball pel país- però ben diferent en l'objectiu, ja que no pretén construir els Països Catalans sinó senzillament -i tan complicadament- el País Valencià.

Sobre trencaclosques i voluntarismes

Un trencaclosques per formar una figura

que encara no coneixem amb total certesa

Com bé diu Pau Viciano, la qüestió de la història de la bandera de València esdevé un veritable trencaclosques en el qual, de vegades, cada registre documental suggereix informacions diferents i fins i tot contradictòries sobre el moment en què es va introduir l'augment blau amb la corona brodada (p. 73).

Així, si bé el registre iconogràfic -concretament les cartes portolanes- mostra en unes ocasions la bandera com la simple senyera reial, en moltes d'altres, sempre a partir de la concessió de la corona a l'escut de la ciutat en la segona meitat del segle XIV, ho fa amb una representació de la bandera coronada, sovint sobre una franja blava. El registre arxivístic, per la seua part, indica que la bandera era la simple oriflama fins al segle XV, però conté igualment un parell de documents del segle XVI, de difícil interpretació, que parlen de tela blava i d'una important quantitat de tela groga per a la corona de la dita bandera. Finalment, pel que fa al registre cronístic i literari, els autors no parlen mai en les seues descripcions de la franja blava com a part integrant de la senyera fins el segle XX, però el fet que tampoc ho feren homes com Vives i Liern en 1900 o Eduard Martínez Ferrando en 1919, quan sabem a ciència certa que ja en duia (almenys des de 1876, moment en què tenim la primera representació indubtable de la senyera de València), ens obliga a no prendre esta manca històrica de referències com una prova irrefutable de l'absència de la franja blava a la bandera.

Pau Viciano ha muntat el trencaclosques d'una manera lògica i coherent i li ix una bandera històrica en què la corona sobre blau no es va incorporar a la tela segurament fins a 1876, tot coincidint amb una exposició en homenatge a Jaume I, i amb un poema de Lluís Cebrian que parla llavors d'un novell fer. Res a dir, sobretot perquè en tot moment Viciano no acaba de pronunciar-se amb rotunditat, sinó que empra adverbis de probabilitat, verbs condicionals o altres fórmules similars, tant al principi (sobre les cartes portolanes això fa pensar..., sobre els documents del XVI una consideració pausada de les dades no permet afirmar que..., la intervenció de 1876 probablement incloïa el teixit blau amb els brodats... (p. 15)), com al final (la representació de la corona en les cartes portolanes no significa, necessàriament, que..., els documents del XVI, que no són sempre fàcils d'interpretar, indiquen que..., seria la restauració de 1876 la que hauria donat lloc a la franja brodada amb pedreria... (p. 74, 76 i 77)).

Tanmateix, no tots els trencaclosques són de solució única, sobretot quan ningú no sap quina forma exacta té la figura que es vol construir amb les peces disponibles. Hi ha, per exemple, el tangram, en el qual amb les mateixes peces es poden construir figures diferents, totes vàlides en el joc si no hi ha una figura coneguda a formar. Valga la metàfora per a explicar que amb les mateixes peces del trencaclosques nosaltres vam formar una història de la bandera de la ciutat de València diferent, dins la qual hi havia corona teixida sobre blau des dels segles forals. I, imprudentment, però comptant amb la provisionalitat d'internet i amb la tranquil·litat d'explicar clarament tot el procés, vam deixar per escrit que sembla clar que la Senyera Coronada existia almenys des del segle XVI, puix una sèrie de documents ho semblaven confirmar a ciència certa.

Com he explicat en este altre post, no calia la publicació d'un llibre sencer perquè haguérem canviat això, ja que la nostra proposta politicoideològica associada a la tria de la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians no es basa en apel·lacions historicistes sinó en un projecte valencianista no catalanista. Fet i fet, pareix que l'únic que no ho ha entés així ha degut ser el mateix autor del llibre, ja que crec recordar que no cap dels valencianistes estrictes amb els quals he parlat posteriorment -o s'han expressat a Valencianisme.com- han emprat eixe argument per a reivindicar la senyera tricolor com a bandera del País Valencià; afortunadament, s'han quedat amb els altres arguments -els de la tria contemporània d'una bandera privativa per a un projecte valencianista basat en la identitat col·lectiva valenciana- com, de fet, era la nostra intenció amb la sèrie d'escrits que han circulat via internet.

La nostra interpretació pública no va ser -en termes de Viciano- massa voluntariosa perquè "necessitàrem" d'ella per a justificar la nostra elecció, sinó que la vam donar a conéixer, en primer lloc, perquè es basava en documents que Pere Maria Orts va obviar tot coneixent-ne alguns, i, en segon lloc, perquè així la vam pensar i la vam redactar, excedint-nos en la taxativitat de les conclusions, però fent-ho honestament, de forma oberta i explicant en tot moment el nostre procés. El que deixàvem claríssim, en tot cas, és que fóra com fóra la historicitat de la senyera de la ciutat de València no era el que importava a l'hora d'escollir bandera contemporània del País Valencià i del valencianisme.

En qualsevol cas, Pau Viciano s'ha centrat només en la qüestió erudita i ha procedit a revaluar les informacions disponibles, ja que considera cert que en l'obra d'Orts no es presta suficient atenció a les informacions iconogràfiques i documentals en què basàrem la nostra proposta (p. 14). És per això que després de llegir les seues interpretacions sobre les cartes portolanes i els documents del segle XVI no puc més que tornar a dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

De fet, com ja he exposat, el mateix Viciano es decanta raonablement per la hipòtesi de la senyera tricolor a partir de 1876 però sense poder donar-la com a plenament definitiva. I, tot i resultar certament pesat i farragós, hauré d'entrar -a banda del que ja vaig dir ací- en la qüestió dels documents que indueixen a pensar en la presència de la corona sobre blau des del segle XV, els quals són incorporats a la interpretació general de Viciano, tot tractant-los d'explicar en la seua construcció del trencaclosques.

En primer lloc, pel que fa a les representacions que apareixen en les cartes portolanes, en què des del segle XV, figura la senyera amb blau i corona, el mateix Viciano afirma que és, certament, una dada que no pot menystenir-se (p. 19). La seua explicació per a qüestionar que les banderes de les cartes portolanes siguen una reproducció de la que realment tenia València (p. 22) és, si més no, voluntariosa, sostinguda per diverses suposicions que no arriben a tindre un fonament ferm. Així, l'explicació a eixes representacions de la senyera amb corona i blau es basa en la suposició que podrien ser una convenció gràfica (p. 22), en l'hipotètic fet que el caràcter més informal de les representacions de les cartes portolanes [...] afavoria [!] les innovacions gràfiques (p. 27) i sobretot en què la cronologia de les senyeres coronades que apareixen en la cartografia portolana no coincideix amb la informació que aporten els documents arxivístics (p. 24).

Tanmateix, de la mateixa manera que les il·lustracions de les cartes portolanes, per més corones i franges blaves que tinguen, no proven que la senyera coronada fos la bandera de la ciutat de València (p. 25), el fet que els documents del segle XV no esmenten una franja blava en parlar genèricament de la senyera tampoc prova que aquella no hi estiguera present, ja que els mateixos autors del segle XX que hem esmentat no la citaven en descriure la bandera municipal. I pel que fa als documents arxivístics del segle XVI, l'explicació de Viciano tampoc és definitiva -no pot ser-ho sense més elements de judici-, tot i que posa en dubte ben raonable alguns dels comentaris que vaig plantejar ací (dels quals ja vaig dir en el seu moment que estaven fets de forma orientativa calculant mides i proporcions per veure si el document donava una informació "lògica", i que, tot plegat, era molt agosarat fer càlculs).

En primer lloc, pel que fa al document de 1545, Viciano considera inversemblant que amb un teixit de 0,2 metres d'ample, que inclouria una vora roja, es puga cosir una franja de 0,5 metres d'amplària, conservant la mateixa disposició de la faixa vermella, tal i com jo proposava (p. 40, nota 14). Però jo no vaig dir que el teixit estiguera disposat en una franja blava amb una vora roja, sinó que amb una tela -sense saber com estava disposada- de 9,1 x 0,2 metres -que és el que mesurava- es podien teixir 3,6 x 0,5 metres, tot donant lloc a una franja blava de 40 cm. -on podia encabir-se una esmentada tela per a la corona- i una roja de 10 cm per a la pedreria.

En el que sí que té raó Viciano és en el fet que amb eixa mesura aquesta hipotètica franja blava resultaria massa estreta i allargassada, ja que una sola barra [de 40 cm.] seria pràcticament igual d'ampla que el conjunt format per la suposada franja blava i la faixa vermella amb la pedreria (p. 41, nota 14). En eixe sentit, però també vaig dir que per a poder calcular la lògica d'eixes proporcions caldria fer-ho a partir de les de la senyera conservada a l'Ajuntament de València. Si la franja blava té 40 cm. i la roja 10 cm. és probable que eixes foren les mesures originals, tot i el seu allargassament (que només podem jutjar per suposicions); en cas contrari, en efecte, la seua minsa mesura induiria a pensar que no formaven part de la senyera, i tal vegada -com planteja Viciano- recobririen la part de la beina, en forma d'una estreta -en proporció al gruix de les barres- faixa ornamental que uniria l'oriflama a l'asta (p. 41).

Senyera conservada a l'Ajuntament de València

D'altra banda, en el mateix document s'esmenten les quatre alnes de tela d'or ample per a la corona de la dita bandera, una considerable quantitat de teixit, que segons el mateix Viciano presenta una major dificultat interpretativa (p. 41). Jo la vaig interpretar com que era per a brodar una corona sobre la franja blava; Viciano, en canvi, pensa que sembla que no s'hi parla de dues corones diferents [una de metall a la cimera i una brodada a la tela] (p. 41) i que, per tant, cal pensar que la cimera d'argent incloïa elements ornamentals de tela, principalment els fullatges dels llambrequins però també potser d'altres, que podrien estar brodats, trepats i amb incrustracions de perleria i pedreria simulades amb setí i tafetà de plata i de diversos colors (p. 42). "Cal pensar" això... Potser sí o potser no. Qualsevol de les dues interpretacions és una mera suposició.

En segon lloc, respecte al document de 1596, en efecte, amb les quantitats de tela esmentades la hipotètica franja blava feta amb sis alnes un palm y mig de tafatà de mantós blau per a la asta y corona de dita bandera ix encara més menuda, de 30 centímetres. El fet és que, en conjunt, la comparació de les mesures dels documents de 1545 i de 1596 ofereix diferències, però, com també vaig apuntar, en desconec la causa. Per una altra banda, no podem saber amb total seguretat si els torçals o la pedreria eren, com proposa Viciano, per a una corona metàl·lica i no de tela. És raonable el que diu, però el conjunt de les representacions de les cartes portolanes i les dades d'estos documents continuen donant indicis que poden induir a suposar l'existència de la corona i la franja blava des dels segles XV-XVI.

Finalment, entrant en les consideracions que majoritàriament ja havia fet Pere Maria Orts, Viciano aporta els esments cronístics dels segles XVII al XIX que mai no descriuen la senyera de València amb una corona de tela sobre una franja blava, bo i plantejant que tal vegada en 1876 es procedí a la seua incorporació com uns brodats sobre un fons de blau celeste, tal com es feia en aquella época segons costums neogòtics (si fóra així, però, caldria suposar que no es va voler posar una corona sinó uns simples ramatges brodats, cosa difícil d'entendre i d'acceptar, si més no, a simple vista). A més a més, com he explicat en el segon paràgraf, continuà havent-hi autors que encara a les primeries del segle XX descrivien la senyera de València com una simple oriflama, malgrat que la franja blava amb la corona o els brodats grocs hi eren ben presents, per la qual cosa tampoc el registre literari és una prova definitiva de la seua inexistència.

Tot plegat, doncs, el trencaclosques es pot muntar, si més no, de dues maneres diverses que componen dues figures diferents. D'un costat, els documents del XVI parlen de tela blava, de tela groga per a la corona i de pedreria, mentre que les senyeres que apareixen en moltes cartes portolanes des del segle XV són realment paregudes a la senyera històrica conservada a l'Ajuntament... D'altre costat, no sabem si les dades dels mateixos documents del segle XVI es refereixen en concret a una franja blava i una corona brodada, mentre que els nombrosos esments cronístics parlen sempre d'una oriflama com la senyera reial... Cap de les dues formes de muntar el trencaclosques acaba de semblar perfecta, ja que sempre hi ha algunes peces que sobren o que grinyolen per tal de formar una figura plenament harmònica.

Personalment, el document que sempre m'ha fet dubtar més de l'existència foral de la corona sobre blau és el poema de Lluís Cebrian escrit entorn de 1880, que sembla parlar -tot i que de forma un tant críptica- d'una restauració de la senyera ab empedrats, i fonts, i llums sense fi (p. 65). Però és igualment estrany que no hi haja cap altra font escrita que no parle obertament de la qüestió. El problema és que potser sí que hi ha referències, però ningú no les ha cercades encara. Per tant, em torne a repetir:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, larament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

De moment, el llibre de Pau Viciano no ha aportat noves dades substancials, sinó que, com ell mateix afirma al començament, ha realitzat una sistematització de les dades conegudes més rellevants sobre la història de la senyera de València (p. 14). La seua conclusió, que la franja blava amb brodats grocs és de la segona meitat del segle XIX, és raonable, però continua sense tancar una qüestió en què nosaltres vam ser massa taxatius a l'hora de pronunciar-nos a internet. Eixa qüestió, però, és simplement una qüestió erudita sobre la història de la bandera de la ciutat de València. L'altra qüestió, la politicoideològica, la referent a la bandera dels valencians, del País Valencià i del valencianisme, és una altra ben diferent, molt més important, i en la qual ens hem pronunciat sense apel·lacions a l'historicisme. Que quede ben clar.

Temps per a tots

Com Rafa Company també demane una miquiua de temps. Ja he llegit el llibre de Pau Viciano, però ara estic a València, per a la presentació del llibre La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426) i la meua connexió a internet és com per a tirar-se pel balcó. Quan puga, ço és, la setmana vinent segurament, en parlaré del tema i també contestaré la pregunta que Kirikú ha deixat en l'anterior post. Per cert, parlant de Pau Viciano i de falta de temps, sembla que el blog de Publicacions de la Universitat de València tracta de tornar. Que dure!

Ofensiva senyeril?

Diumenge pel matí: Ferran em diu que acaba d'eixir Barres i corones, el llibre de Pau Viciano sobre la història de la bandera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, del qual ja vaig parlar ací. Li han contat que a peu de pàgina ens anomena i que, pel que sembla, el llibre és una mena de resposta al conjunt d'escrits sobre la senyera publicats a través de Vent d Cabylia.

Diumenge per la vesprada: Rafa Company ja l'ha llegit. Li augura èxit editorial -tot l'èxit editorial que pot impulsar el nacionalisme valencià- ja que interessarà a totes les branques nacionalistes que van del catalanisme quadribarrat al valencianisme tricolor. Cita, efectivament, la nota a peu de pàgina en què ens anomena, juntament amb Pere Fuset, com a crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada (amb uns plantejaments que potser tenen alguna cosa de malestar generacional) i que pretenen construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià. Rafa Company cita d'altres fragments i fa certs comentaris tant de l'obra com de la vessant ideològica que se n'extreu. Hi tornaré.

Dilluns pel matí: algú que signa com a Volval (desconeixia esta iniciativa que no sé si ha tirat avant) m'envia unes quantes fotos del llibre València en blanc i negre, que acaba de ser publicat i en el qual apareixen unes quantes senyeres quadribarrades, de vegades juntament amb les coronades, per tal de demostrar-me que totes dues convivien en harmonia i sense cap mena d'exclusió, totes dues eren senyeres "valencianes", de la qual cosa caldrà prendre bona nota. En publique totes aquelles que són banderes (l'escut quadribarrat coronat no és una bandera i encara es pot trobar a bastament per tota València -és l'escut de la ciutat!-):


No puc dir molta cosa més sobre el llibre de Viciano, sobretot -per prudència- perquè encara no l'he llegit, però m'ha fet gràcia esta coincidència temporal rebuda íntegrament per correu electrònic. Espere llegir el llibre esta setmana, que aniré a València a la presentació d'una obreta d'història que he anat fent gràcies a la meua fàcil i còmoda vida universitària (encara fa mal!). En qualsevol cas, sobre Barres i corones, com ja em va informar el mateix Pau Viciano, l'obra no incorpora noves aportacions documentals "definitives" i, com avança Rafa Company, es limita a treballar el mateix material que va compilar Pere Maria Orts. Afig, però, una "solució" a la qüestió de les cartes portolanes -per què apareixen representacions de la bandera amb franja blava a partir del segle XV?- i torna a l'hermenèutica dels documents de 1545 i 1596, tot calculant que la tela blava era per a folrar el pal.

Com he dit anteriorment, ja en vaig parlar de Barres i corones, del problema de treballar sempre els mateixos documents i del fet que no és una qüestió d'historicisme sinó de projecte nacionalista. Respecte d'això només vull comentar dos dels fragments del llibre citats per Rafa Company. Un és el que ja he citat més amunt sobre nosaltres i Pere Fuset:

- Nosaltres no avalem l'antiguitat de la senyera coronada. Diem, amb moltes precaucions i avisant que sense més documentació no ho podem esbrinar amb certesa, que potser la senyera coronada és anterior al segle XIX (per les cartes portolanes i pels documents del segle XVI). Però sobretot els nostres escrits no van destinats a això, sinó a explicar clarament que no importa que la senyera coronada siga del XV o del XIX. Que ni la senyera de la ciutat de València (fóra tricolor o no) ni la senyera del rei (la "quadribarrada nua") no han estat mai abans del segle XX ni les banderes del regne de València ni del País Valencià, perquè el País Valencià concebut com a "comunitat nacional" és una idea del segle XX, que va començar amb el valencianisme contemporani. I en la història d'este nacionalisme valencià hi ha hagut canvis: per bé que el primer valencianisme, sorgit de la ciutat de València, sembla que va triar la senyera amb franja com a símbol del País Valencià (no hi ha estudis detallats sobre això!), el nou valencianisme, nascut de l'obra de Joan Fuster a la dècada de 1960, va triar la quadribarrada nua, en consonància amb el seu projecte pancatalanista (una llengua, una nació, una bandera, totes comunes als Països Catalans).

- Malestar generacional per tractar de fer "nació valenciana", és a dir, un "projecte nacional estrictament valencià"? Desviar-se de la via vertadera i veritable deu ser malestar generacional... Personalment, almenys, pense que no és malestar generacional, sinó de tractar de fer avançar un moviment politicoideològic -el valencianisme- de manera útil, eficaç i d'acord amb la societat que visc i he viscut. La família, els amics, els companys d'estudi i de treball, els ciutadans valencians... a tots eixos amb un discurs valencianista pense que en convenceré o en podré atrauré un 15%, amb un discurs catalanista potser un 1%. Tal vegada és qüestió d'haver crescut a la ciutat de València, però ha estat la meua realitat D'altra banda, a nivell intel·lectual simplement he tractat de fer honestament el que va demanar Joan Fuster: continuar investigant amb les eines de recerca més recents per tal d'intentar saber "què som i per què som com som" [els valencians].

- Reivindiquem la senyera amb franja blava com a bandera del País Valencià. Legalment allò que es pot semblar més al País Valencià imaginat pel nacionalisme és la Comunitat Valenciana, perquè té autogovern sobre el mateix territori en què es basa el nacionalisme valencià. I ja té bandera, oficial, aprovada pel 90% del parlament. És una bandera valenciana. I repetisc el que ja vaig dir: Per confluir en projectes nacionalistes comuns a dretes i esquerres es necessiten certs elements indiscutibles. Entre ells, els símbols nacionals, la valoració de la llengua pròpia i la concepció de país. El que jo vull és que els ciutadans valencians tinguen consciència de país -País Valencià- perquè pense que així la societat valenciana funcionarà millor, serà més democràtica, hi haurà més honradesa política, reivindicarem un autogovern i una autofinanciació més justa i no deixarem morir ni la nostra cultura ni la nostra llengua -aquelles que ens particularitzen com a valencians.

Per a fer això pense que el "projecte nacional estrictament valencià" és el millor projecte possible, aquell que pot fer avançar eixes idees dins de la societat valenciana. I per això pense que la senyera tricolor, una bandera valenciana, és un bon símbol valencianista, perquè ens particularitza com a valencians. Però en la perspectiva nacionalista de Viciano ens particularitza "massa" ja que, segons ell, amb una retòrica fusteriana -per la seua contundència- l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat és el catalanista, lligat, per tant, a la quadribarrada nua, aquella que identifica el nacionalisme catalanista -només de Catalunya- i pancatalanista -de tots els Països Catalans. Este és l'altre fragment que volia comentar, però davant de la seua rotunditat no hi ha resposta: si el pancatalanisme és l'únic projecte alternatiu a l'espanyolisme, doncs no hi ha res més a dir. Al meu parer el valencianisme també és un projecte alternatiu. Cadascú que trie.

Tornarem -sobre la senyera i sobre els projectes nacionalistes- en llegir el llibre.

Fumo su Firenze

Hui fa una pluja lleu, suau, que s'ajusta a la humitat de Florència i que va amarant de forma aparentment inexplicable les nombroses fogueres que hi ha la muntanya, les quals, mentre calcinen el que supose que són males herbes, creen una fina capa de fum i una intensa olor de cremat, com si estiguérem a València més o menys per estes dates, quan es fa el mateix amb la palla de l'arròs. En breu hi tornaré, tot just a la vora de l'Albufera...

Jo vaig conéixer l'Enric Duran

Els peixos menuts, de tant en tant, es mengen els grans

Al pas meteòric que du eixe hauria de ser el titular: "Jo vaig conéixer l'Enric Duran". 32 anys i acaba de realitzar una de les accions antisistema més audaces dels darrers temps: ha expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries mitjançant 68 crèdits que li han concedit i que no pensa tornar, conscientment, com a acte de desobediència civil per tal de qüestionar la injustícia del sistema creditici i financer promogut pels bancs. Ho conta a la revista Crisi, feta ad hoc amb una tirada de 200.000 exemplars; n'explica les raons, el procediment i el per què de la injustícia de la banca. Ara, davant la més que previsible amenaça de ser acusat d'estafa i resultar-ne condemnat a una pena d'entre 3 i 9 anys de presó, ha anunciat que procedirà a la seua "desaparició física".

I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.

L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.

D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.

Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.

Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...

Valencianisme (per a iniciats)

Com que no tinc massa temps continuaré omplint el blog de temes metacibernètics sense excessiva rellevància politicosocial, ço és, adjuntaré un clarificador esquema sobre "La gran família valencianista" que ha elaborat el Centre d'Estudis Valencianistes, conformat per Amadeu Horta (No cap en cap cap!) i el seu hàbil ús del Paint. És fruit de diverses tesis doctorals, una megaenquesta entre els 92 valencianistes que queden i una nit d'insomni del mateix Amadeu, que ha publicat els resultats en la prestigiosa pàgina web de ciències polítiques i socials Valencianisme.com:

Podeu clicar sobre la imatge o ací per a veure-la en gran

Actualització: a petició privada via mail aclarisc algunes de les claus de l'esquema, de dalt cap a baix (explicació que ve a demostrar com d'útils són els esquemes):

- Pega-falleres: Sentandreu, líder dels anticatalanistes Coalición Valenciana, va ser detingut per un pressumpte delicte (arxivat) de violència de gènere contra la seua amant, que havia estat fallera major (o de la cort de la fallera, ara no ho sé).
- Nomosfareuisme: del lema anticatalanista, "No mos fareu catalans"
- RACV (amb accents): la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana és el "centre cultural" del secessionisme lingüístic. Empren normes ortogràfiques pròpies (dites del Puig) i estan dividits entre qui posa accents i qui no en posa.
- Unió Valenciana... amb Boris Izaguirre: baix teniu la foto del líder d'UV, clavãet a Boris...
- ONV (el del mortero): minipartit valencianista d'anticatalanisme soft liderat per un membre de la família Choví, els que fan allioli venut en morterets de plàstic (com els de la foto)
- Adlertistes: seguidors de Miquel Adlert, un dels pares del secessionisme valencià durant la Transició
- PJV: Plataforma Jovenil Valencianista. Secessionistes, anticatalanistes i jòvens. Alguns tenen contactes amb el GAV, Grup d'Acció Valencianista, que ha protagonitzat algunes accions violentes.
- Tercerviísme: ni catalanistes ni blaveros, ni sociates ni peperos, tot està al tercer espai
- Gallart-faustinisme: Gallart és un usuari de val.com caracteritzat per les seues llargues i assenyades raons doctrinàries. Faustí és qui manté este blog sota el pseudònim de Faustí Barbera, un dels pares del valencianisme.
- Romancero: "Amic d'anar amb romanços, històries llargues i importunes, dilacions".
- Document88isme: Document 88 fou el llibre que marcà una inflexió en el catalanisme valencià per a donar lloc a un valencianisme (que podia ocupar eixe tercer espai -suposadament-omnipotent)
- Baetisme: de Víctor Baeta, històric nacionalista que ha passat per mil "parãetes", del FRAP (poca broma) a Annanotícies i República Valenciana.
- Fusterianisme: de Joan Fuster. Pel que fa a "Nosaltres, els valencians", simplicitat i ploma genial = poder de convicció. Després han vingut els profetes...
- JFMirisme: de Joan Francesc Mira. Pel que fa al valencianisme, el precursor de Document 88
- Eliseuisme: d'Eliseu Climent, editor de 3 i 4, profeta fusterianista a tope però socialista en la intimitat (o això diuen)
- ERPVc (l'evolució impagable): secció regional (web dixit) d'ERC al País Valencià. El seu darrer lema a les eleccions era "L'evolució imparable" (als resultats electorals apareixen en "Altres")
- Sanjosep Guia: Josep Guia, fundador del PSAN. Promotor de l'exitosa marca "Catalunya" per a denominar el País Valencià (un nom que, d'altra banda, ja és pecat...). Este sí que és un geni visionari i no el del Cola-Cao: aquí fora li puc dir, clar i ras, que sóc de València, que València és una ciutat de Catalunya i que Catalunya és una nació a cavall dels estats francès i espanyol, des de Perpinyà i Andorra fins a Alacant i Maó, amb una petita incursió a l’Alguer, a Sardenya, que més valdria que, abans que no italiana, fos catalana d’una Catalunya lliure. I també li diré que això de «País Valencià» i de «Països Catalans» són fórmules casolanes, d’ús intern i sense validesa internacional. Entesos?

Els Jeronis

Veig que Jero Méndez s'ha estrenat com a articulista de Pàgina26 amb l'article ''Llegir els fets d'un rei bromista''. Personalment agraïsc molt que un company ens faça costat als insensats medievalistes que pul·lulem pel món d'internet. El seu particular interès en els aspectes humorístics, satírics, animalístics, eròtics i sexuals de la cultura medieval han començat a atraure a molta gent al seu blog, Eixa altra Edat Mitjana, tot i que -"curiosament"- els posts amb més comentaris són, de lluny, aquells de caràcter "carnal".

Imatge extreta del post "El cavaller que feia parlar els conys"

I un altre Jeroni que se n'està eixint darrerament a la catosfera -en este cas sembla que en forma de pseudònim- és Jeroni Maleuff, l'autor de L'home que no sabia riure i altres històries de terror. Els seus relats breus de por, desassossec i casualitats inquietants estan captivant a molts lectors, especialment als més joves. Tot plegat, això m'ha recordat -no sé per què- que un dels noms més donats als més de mil "morisquets" que romangueren al regne de València, apartats de les seues famílies musulmanes i "repartits" entre les de cristians vells, fou, juntament amb Joan i Miquel, el de Jeroni.

Certs canvis

Aprofitant la mudança física a terres toscanes, he procedit a introduir algun xicotet canvi al blog. A banda de les "Novetats" mensuals, he actualitzat la llista de blogs esborrant els que s'han anat quedant pel camí (què va ser de tu, Pixelades?), he afegit un "Estic llegint" i "He llegit darrerament" a petició de Marieta, he habilitat una llista de "Valencianes al país" i he incorporat una llista de blogs "Entorn d'El Polp", un grup d'amics que es duen un rotllo molt interessant i que m'han transmés darrerament unes ganes inusitades de gaudir de Florència. Jo sóc més de mar i de paisatges humans, però la veritat és que la vista de la ciutat des de Piazzale Michelangelo o des de San Miniato representen un moment de goig intens.

Bando di vendita

Hi ha certa gent que sent enveja de la meua estada a Florència (d'eixa enveja sana que hi ha gent que diu que no existeix, però que consisteix en no desitjar mal al subjecte envejat). Tanmateix, qui no té casa a la Toscana és perquè no vol. Ara mateix la Giunta Regionale della Regione Toscana està venent a preus -més o menys- raonables part del patrimoni immobiliari que ha anat a parar a les seues mans o que ha quedat sense funció pública. Així, hi podem trobar un ex-convent (en ruïnes) a Subbiano per uns 30 milions de pessetes:

O, millor, una ex-casa cantoniera a Pergine Valdarno per no arriba a 25 milions de pessetes:

I, si sou dels que es conformeu amb un casupiu xicotet, doncs podeu optar a un ex-ufficio postale a Civitella Paganico per només 4 milions i mig de pessetes:

Ara, els preus a la ciutat de Florència són una altra cosa... Però, ja sabeu, si teniu uns milionets de res a la butxaca i vos agrada la Toscana...

Eu!

"Eu" va publicar Sergi, de Canviem la realitat, fa 10 dies. Encara em fa mal i tot...

(El que més m'intriga d'estos casos és la quantitat de gent per la qual ha passat el cartell abans d'imprimir-se i ningú no ha dit res).

L'oroscopo

Mai consulte l’horòscop a no ser que hi haja algú que me’l llija, però com ara estic àvid de lectura en italià, encara que siga per a dones, vaig decidir mirar el que venia amb el Io donna. Il femminile del Corriere della sera (per cert, açò sí que són suplements –222 pàgines, pràcticament una revista com si fóra el Woman o el Cosmo–). I, escolta, quina meravella. Ni que saberen quina és la meua situació actual...

Scorpione: Consapevoli ed efficienti saprete raggiungere i resultati che più vi stanno a cuore... La voglia di godervi la vita vi renderà più socievoli e aperte alle novità... Le nuove iniziative avranno esito fortunato. In qualche caso avrete carta bianca e potrete organizzare ciò che vi interessa come preferirete.

El bloc de Publicacions de la Universitat de València

Gràcies al Sequier m'assabente que abans d'agost una part dels principals membres de les Publicacions de la Universitat de València obriren un blog sobre "l'edició i el seu entorn cultural" en el qual publicaren quatre posts en apenes catorze dies. Tanmateix, en tornar de les vacances no han tornat a escriure. La veritat és que fins ara han passat totalment desapercebuts, com indica el fet que este siga el primer enllaç que tenen a la xarxa. Esperem que traguen forces per escriure i es puguen incorporar definitivament a la catosfera editorial (El Llibreter, Tirant al cap i tants d'altres), ja que seria un luxe immens poder comptar de forma seguida amb els apunts blogosfèrics d'Antoni Furió, Pau Viciano i Gustau Muñoz a través d'El bloc de PUV.

Il coniglio

No sabia que vivia tan a dins del bosc fins que este matí a les huit menys quart, quan anava pel caminal que baixa fins a la parada de l'autobús, un conill ha aparegut corrent, s'hi ha palplantat enmig, i en compte d'eixir-ne corrents quan m'acostava m'ha -pràcticament- acompanyat en el meu trajecte fins a la carretera. Són molt amigables els conills florentins? Tindria un rellotge com el conill d'Alícia i m'estaria avisant que l'autobús estava a punt de passar? Ho hauré somiat tot plegat? Vindrà també demà a dir-me "buon giorno"?

Buon lavoro!

- Escolte, i diu vosté que és saludable intercanviar-se 30 correus electrònics laborals de huit a nou de la nit un divendres de primeries de setembre?

- Sí, no tinga dubte.
- Ah, val...

Comencem a remugar

I vosté què recorda de Florència: el Duomo?


Els Botticelli?


El Ponte Vecchio?


La ciutat sencera?


O, més bé, la bistecca alla fiorentina?

No, no, crec que no recorde qualsevol d'estes coses... El que més recorde de Florència són les zanzare tigri!! Els "mosquits tigre" amb els que amenacen les autoritats a Barcelona des de fa uns anys. La mare que les va parir!! El primer dia si no em picaren 15 no ho va fer cap!! Són extraordinàriament agressives i n'hi ha un fum (i si vius a la muntanya, on comença el camp toscà doncs encara més)!


Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.

Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.

Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:

My "farmacista" is my best friend now.

PS: Tampoc anava a començar dient "¡Qué bonita está Florencia!"...