Icones de la vergonya

Hotel Barceló Raval. Foto de Guillem Carbonell,
qui, contràriament, pensa que dinamitzarà el barri

Normalment no cite articles sencers dels diaris, però hui no em resistisc a fer-ho (traduït a rajaploma i amb enllaços) amb el que va publicar ahir Patricia Gabancho a l'edició catalana d'El País sobre l'arquitectura icònica a Barcelona i que he vist enllaçat al blog de La Barceloneta amb l'aigua al coll. D'una banda, perquè en part és aplicable a qualsevol altra ciutat i, d'una altra banda, perquè explica a la perfecció la deriva en la qual ha entrat la capital catalana en el tractament de la seua ciutat i els seus ciutadans:

Des de la generosa terrassa del Museu d'Història de Catalunya, un amic va assenyalar el promontori de Montjuïc i em va dir: "Porcioles no s'hauria atrevit i al final es van atrevir els nostres". Es referia a l'hotel Miramar, pintat de verd per a fer més clara la seua vergonya. L'alcalde va fugir d'inaugurar-lo, encara que l'Ajuntament té participació en el negoci, el 10% més o menys. No sé què en pensa el meu amic de l'hotel Vela, que ombreja la platja més popular de Barcelona. En tot cas, l'Ajuntament ho considera una icona de la ciutat, just ara que l'urbanisme icònic està desprestigiat a tot arreu per les fractures que produeix en l'espai urbà, per la solitud d'aquests monstres de postal, perquè els bons arquitectes prefereixen fer ciutat en lloc de fer edificis amb signatura i estrambot.

Barcelona té comptes sempre pendents amb el turisme, però no tants perquè li molesten -que també- els ramats de gents que van darrere d'un guia amb un paraigua a tall d'estendard. No, Barcelona té la intuïció que amb l'excusa del turisme es colen massa coses, per exemple, una subtil prolongació del negoci immobiliari a través de la construcció d'hotels, en qualsevol part. Si és un hotel, tot val. El de Ricardo Bofill es va tramitar com "equipament" del port per a burlar la Llei de Costes. Per tal que descansen els estibadors? És una aberració, però també ho és el que li creix al Palau de la Música o el cilindre de luxe en El Raval. Barcelona usa la cobertura del "turisme cultural", però el que pretén és explotar turistes rics com si la ciutat fora la ribera de Cancún.

Ningú no renuncia hui a la indústria del turisme. Però a Barcelona el turisme no és la pluja fina que beneficia al petit comerciant, sinó un instrument de gentrificació. La paraula descriu l'expulsió dels veïns de tota la vida agranats per nous veïns rics després d'una intervenció urbanística. Si és a Nova York, el detonant és privat. Si és a la Ribera, el Born, la Barceloneta i fins al Raval amb el seu prepotent hotel de luxe, el braç executor és municipal i "progressista". Estem parlant de la ciutat que va ser model d'urbanisme sensible i a la menuda?

Parlant de treballs...

Ell millora cols. Tu pots millorar melons!

Immediatament després d'explicar-li a Carles la meua història personal amb l'INEM i els mesos cotitzats, òbric el correu i veig una oferta laboral d'Infojobs: "Mejorador de melón". Raó: "Semillas Fito"... Espectacular (i no cobren malament). [Avís: este és un post fet amb tota l'admiració del món pels milloradors de cols i melons, enginyers agrònoms, pèrits agrícoles i investigadors de l'agricultura i la tecnologia dels aliments en general -que encara vindran a protestar!-]

Les lletres que combinen a l'INEM

No era este INEM, però servirà...

Esperar a les oficines de l'INEM pot ser més divertit del que sembla. Si l'altre dia Cingolani em feia entretinguda la cua, hui, malgrat dur un article Josep Maria Pujol a les mans, ha estat la pantalleta que avisa dels torns la que m'ha divertit sobre manera. Ara ho explicaré. Pel que he pogut observar els funcionaris s'organitzen els servicis mitjançant la clàssica tècnica de lletra majúscula i numeret. Deixant de banda els segons, entre les primeres podem trobar fins a 8 de diferents, 5 consonants (P, M, N, D, S) i 3 vocals (A, E, O), que conjugades a la pantalleta combinen paraules sense parar.

Així, en els escassos tres quarts d'hora en què hi he anat mirant han anat passant: NEONS (que m'han recordat als de Sodoma i m'han fet copsar que allò podia ser divertit), DENAE (quasi com l'amical Fundació), MAMEN (no sabia si era el nom de la dona de Raúl o una ordre en castellà), DONAM (això sí que era un ordre, claríssim), MENEO ("mamen", "dóna'm... meneo", però açò què és??), NNENN (supose que és l'èxtasi: "dóna'm... meneo... neng") i, finalment, NONOS (clar, amb tant de pegar-li al "meneo"...). Tot plegat, se m'ha passat volant.

La Sibil·la

Quan parle de La Sibil·la no parle del cant litúrgic cristià, sinó de l'agència de promoció musical i contractació que Josep Arroyo gestiona des de la Vilavella amb una selecció de cantants i grups centrada en la música folk i les músiques del món. Segurament el seu artista més de moda siga Pep Gimeno "Botifarra" però la seua nòmina en depassa la quinzena i tots ells de qualitat excel·lent. La mateixa qualitat que ofereix una pàgina web acurada, detallada i amb un tast musical de cada autor.

A l'apartat de Música Folk hi podeu trobar bandes com Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Aljub o Sonadors de la Guaita i veus com les de Mara Aranda (exHam de Foc), Apa o Carles Dénia, que personalment em va cridar fortament l'atenció al darrer Festival dels Innocents de l'Alcúdia. En Cançó d'autor s'hi pot descobrir l'almassorina Lola Bou mentre que a Músiques del món fins a quatre grups ens endinsen en els sons bascogascons (Xarnege), els piemontesos, provençals, catalans i valencians (Pau i Treva), o els centreeuropeus, sefardites i andalusins (Al Andaluz project i Romansas i kantikas).

Tot un goig poder trobar webs com el de La Sibil·la... Vos en deixe una xicoteta selecció de Mara Aranda & Solatge, Al Andaluz project, Xarnege i Lola Bou (no he pogut enllaçar les cançons de Carles Dénia perquè estan en forma .wma protegit però ací i ací en podeu descarregar un parell, molt bones).

Alliberem les valencianes! (El FAVA-BOV)

Després del PSV, del PSUPV, del PCPV, del PCV, del MCPV, del PDLPV, d'UDPV, del PNPV, del PVN, d'UPV, del PSAN, del MDPV, de l'AEPV, d'ENV, d'EV, d'altre EV, d'EV-IPV, d'EVPV, d'EV-EEPV, d'ERPV, de PRV, d'ONV, d'UxV, d'EUPV, del Compromís, d'IPV i -per què no dir-ho- del Bloc, arriba un altre fracàs polític valencià: el Front d'Alliberament de la Valenciana Autòctona - Brúixola d'Orientació Valencianista (FAVA-BOV). Constituït segurament durant una nit de borratxera per algú d'Ontinyent -com indica la seua ponderació del campanar de la vila- el FAVA-BOV s'alça en defensa de la valenciana: la dona no, el dolç eixe que es mulla en la llet, el cafenet, el suc o l'aigua amb gas -que pâ gustos, colors-. Els tres objectius fonamentals del FAVA-BOV són clars i assumibles per la societat valenciana:

• El reconeixement oficial de la valenciana, una varietat de pasta tan nostra.
• Un programa per reintroduir la valenciana a col·legis, bars i oficines i aturar l'expansió de la rebosteria industrial nord-americana.
• Una menció especial de la valenciana a l'Estatut d'Autonomia com a "Pàtria espiritual dels desdijunis i berenars valencians".

Tanmateix, el fracàs del FAVA-BOV és més que previsible. Ni els valencians el votaran, ni aconseguirà que la resta de partits assimilen els seus principis, ni el blog que el manté passarà de la desena de posts, ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans inclourà l'accepció valenciana com a dolç típic valencià. Un altre fracàs, amics. Però, malgrat no dur crema ni xocolate, la valenciana perdurarà... O això esperem, perquè segons Sant Google està en franca decadència: si busques una "valenciana" en imatges apareixen coses ben diferents. En tot cas, recordeu el consell del FAVA-BOV: menjar valencianes pot augmentar l'autoestima com a poble, però l'excés provoca colesterol.

Hugo Mas, els moriscos, Sardenya...

L'amic Martí el Jove, el que vos enviava salutacions

Retorne de Sardenya amb una sorpresa ben grata: l'Hugo Mas ha posat a l'abast de tothom les cançons del seu primer disc mitjançant la plataforma Bandcamp. S'hi pot sentir el disc en línia, veure'l en línia, descarregar-lo en línia... Una meravella, xe. D'altra banda, quant a l'assistència al congrés de Càller he pogut comprovar que, malgrat ser un xiringuito d'uns d'americans per a pegar-se unes bones vacances a Europa, s'hi pot traure profit: coneixences d'altres investigacions, d'altres historiadors, de professors propers o llunyans, etc.

Entre les comunicacions que vaig sentir hi hagué un parell que m'interessaren especialment: la referida a l'extracció d'argent a Falset durant la segona meitat del segle XIV amb treballadors sards de les mines d'Iglesias exposada per l'investigador lleidatà Albert Martínez Elcacho i la del professor valencià Rafael Benítez sobre la identitat de la generació de musulmans expulsats en 1609 a través d'alguns processos inquisitorials. Esta darrera confirmava d'una manera o una altra la importància de les unitats polítiques a l'hora de configurar el sentiment de pertinença premodern, ja que -cosa que jo sempre havia dubtat- fins i tot els musulmans es declaraven "moriscos del señorío de las Cinco Villas", "moriscos de Aragón", "moriscos del reino de Granada" o "moriscos del reino de Valencia", combinant així dos factors per a definir el seu origen: la seua estirp ("casta o generación") i la seua procedència territorial.

Finalment, un consell turístic: si algun dia aneu a Càller i vos agraden els hotels a la manera de casa d'hostes, amb una propietària discreta i en un edifici restaurat amb un gust senzill i sobri, visiteu Rose Rosse, situat a la part antiga de la ciutat. La visita paga la pena per a un parell de dies com a molt, però es pot combinar -cosa que encara no he fet- amb una ruta per l'illa, passant per Oristany, Bosa, Castelsardo i l'Alguer, des d'on es pot mamprendre el viatge de tornada.

"L'assunt marinero"

Esta setmana està l'assunt marinero per a escriure posts: encara estic preparant la ponència del congrés d'història mediterrània al qual assistiré a partir de demà a Sardenya i fins a diumenge romandré a l'illa. Amb tot, abans de la partida aprofitaré que m'ha eixit eixa expressió per a fer un darrer post bo i preguntant si algú l'empra? Això és, algú diu que està l'assunt marinero per a indicar que una cosa està o marxa malament? Per internet només l'he trobada a una pàgina d'amics de Callosa d'en Sarrià, no exactament amb eixe sentit i tampoc sembla que siga d'origen castellà. Tot plegat, en desconec l'ús, l'origen i la distribució geogràfica. Idees, aportacions, suggerències?

De pesca (V): Meninfotil

Meninfotil, nou medicament recomanat per a qui es faça de mala sang
amb la política valenciana. Vist, amb indicacions d'ús, al blog de l'amic Trellat.

Que estrany tot...

Des que este mateix dimarts em vaig assabentar gràcies al blog de Carles Mulet que els editors de País Valencià, segle XXI havien obert un web l'havia anat seguint i hui m'he quedat de pedra en veure les observacions que Salvador Enguix ha fet a La Vanguardia al voltant d'eixe llibre i de Vida amunt i nacions amunt, així com les rèpliques que ha ocasionat. No volia comentar res perquè açò comença a embrutar-se de mala manera i no m'agrada gens el camí que duu, però Vilaweb acaba de publicar en portada una notícia sobre l'enganxó, així que la qüestió ja és ben pública.

En tot cas, el que més em sobta, en la línia del que deia l'Emili l'altre dia, és que es plantege com un enfrontament entre La Vanguardia i la Universitat de València. Que La Vanguardia respon per Salvador Enguix o Enric Juliana està clar -hi ha un control editorial-, però que els promotors de País Valencià, segle XXI parlen en nom de tota la Universitat de València com a institució... Això no és així. Per tant, des del meu punt de vista, no estaria malament que al mateix web del llibre es deixara clar que els promotors i la gent que hi participen parlen simplement en nom propi i que la notícia de Vilaweb ha realitzat una mala interpretació del fet. Jo, evidentment, no sóc ningú per a dir res, però simplement volia palesar la qüestió (que la notícia no transforme la realitat).


Nota: El post original tenia un altre final, molt més dur. He volgut emprar una ironia corrosiva que no ha caigut gens bé entre alguns participants del llibre, que m'han exposat la seua indignació per correu o que, com el mateix Xavier Aliaga, ho han fet als comentaris del post. Els demane disculpes públiques als que hagen pogut llegir-ho i he editat el post per tractar de deixar clar, sense ironies ni juguesques, el que volia dir.

Harca!

Entrevista a membres d'Harca al Nou Dise del 14 de maig de 2009

Dissabte la Maria em va deixar un comentari: Sols era per dir-te, supose que ja ho saps, que els joves medievalistes eixiu al Nou Dise. Efectivament, ja ho sabia perquè, tot i que els entrevistats directes eren només tres dels cinc companys que formem l'equip, diguem-ne que dijous passat era un dia important per a nosaltres ja que fèiem la presentació pública d'Harca, el grup d'investigació i reflexió sobre la història medieval que hem format per tal d'ajudar-nos mútuament en el difícil camí de la investigació. Tampoc és necessari que explique ara el que representa per a nosaltres, els objectius que perseguim o les activitats que realitzem mitjançant Harca perquè massa bé que ho expliquen Frederic Aparisi, Ivan Martínez i Vicent Royo a l'entrevista publicada al Nou Dise, i en conjunt, tots nosaltres a la pàgina web que hem obert a la xarxa: www.harca.org/. Simplement, i ja que estic, només vull afegir que hui ens trobareu a l'Octubre a partir de les 19:30 h. ja que presentem Xàtiva en temps de Jaume I. Expansió i colonització feudal, el primer llibre de Frederic Aparisi i Vicent Royo, fet conjuntament amb Noelia Rangel.

Justos per pecadors?

La desamortització eclesiàstica decretada pel ministre d'Hisenda Juan Álvarez Mendizábal en 1836 posà les bases de la construcció de l'Estat liberal espanyol: nacionalitzà tots els béns del clergat regular -religiosos de convents i monestirs, els ordes dels quals havien sigut dissolts l'any anterior- i els posà a la venda en pública subhasta. Això permeté afeblir el poder de l'Església a Espanya -només sobrevisqueren uns 300 convents dels 2.000 existents-, sanejar la hisenda estatal per a fer front a la guerra contra els carlins i desenvolupar l'estructura burocràtica, posar en circulació una immensa massa de diners, crear una nova capa social de propietaris partidaris del liberalisme moderat o alliberar espais intramurs que es destinaren als nous usos urbans (mercats, places, avingudes, teatres, etc.).

Tanmateix, tot i que des del nostre punt de vista puga ser una reforma útil, justa i necessària -cal recordar que l'Església havia acumulat entorn d'un 25% de les finques rústiques i urbanes en funció de la dominació social que havia exercit durant molts segles-, també hi podem copsar l'altra cara de la moneda: la radicalitat amb què van ser tractats els perjudicats per eixa decisió estatal vinculada a una ideologia de progrés i modernitat. Una bona mostra d'això la podem veure al retrat que va fer Antonio Gil y Zárate, un liberal convençut, de la figura dels frares i monjos exclaustrats a l'obra col·lectiva Los españoles pintados por sí mismos, publicada en 1843, només set anys després de les exclaustracions massives. Ell mateix, en comprovar la misèria a la qual havien arribat molts d'ells, semblava penedir-se d'haver escrit en contra seua en ocasions anteriors:

Si en algún tiempo me aconteció también el sacar a la escena, entregando a la execración pública, pasiones y crímenes de hombres que encerrara el claustro, cedí tal vez con harta facilidad al torrente que entonces nos arrastraba a todos, hallábase todavía mi ánimo preocupado con la idea de su antiguo prepotencia, y sobre todo no había visto a esos infelices cubiertos de andrajos, muriéndose de hambre, o implorando en las calles la caridad de los mismos por quien se veían arrojados de su antiguo y pacífico retiro.

El mateix Gil y Zárate reproduïa o literaturitzava el suposat testimoni d'un pobre vell frare exclaustrat que havia trobat plorant i demanant almoina a un solar de Madrid. La seua història, molt abreujada, era la següent:

Soy natural de un pequeño pueblo de Castilla la Vieja. [...] Mis padres eran unos pobres labradores, y tenían cinco hijos, de los cuales yo era el menor: de éstos, el primogénito debía quedar con ellos para ayudarles a labrar su escasa hacienda; otro se metió a soldado; otro pasó a Salamanca a seguir los estudios, mientras servía a uno de los catedráticos; el cuarto se embarcó para América a probar fortuna; y a mi me destinaron a entrar en un convento. [...] Los austeros deberes de la religión, llegaron a ser para mi, no solo una costumbre, sino también un placer; y el estudio y la oración, me hacían feliz, llenando cumplidamente mis afanes. [...]

Ya a la vejez había encanecido mis cabellos y menguado mis fuerzas: con más de sesenta años sólo pensaba en prepararme a la muerte que en mi concepto no podía tardar. [...] Un día, hallándome en mi celda, entregado a una mística lectura, oí de repente un rumor estraño: llegaron hasta mi feroces alaridos, golpes horribles, tiros de fusil y griterío como de pueblo amotinado. Salí para informarme de lo que era, y vi a todos los religiosos correr despavoridos por los claustros. [...] Una cuadrilla de hombres furiosos había penetrado en el convento, profanando la casa de Dios y asesinando a sus ministros. [...] En vano he buscado algún arbitrio, todos me han faltado: mi edad y miseria me cierran todas las puertas. [...] A donde quiera que vuelvo la vista, no encuentro más que abandono.

La quantitat de persones en la seua situació degué ser extremadament elevada fins al punt d'aparéixer al llibre esmentat com un dels 'tipus' característics de l'Espanya del moment. No tingueren més ajuda que la que pogueren trobar en les seues pròpies mans o en les seues famílies, si les conservaven. En conseqüència, el cas dels monjos i els frares ancians fou el més sagnant: abocats a la pobresa, la mendicitat i la fi dels seus dies en la més absoluta misèria. Hi ha qui dirà que ells s'ho havien buscat en formar part d'una institució opressora i contrària a les llibertats individuals. Tanmateix, testimonis i realitats com la d'aquell exclaustrat fan què pensar, sobretot si tenim en compte que el seu 'bàndol', el de l'Església, també fou recolzat per un bon nombre de llauradors pobres que formaven part del carlisme, tant al País Valencià, com a Catalunya, el País Basc o Navarra. Eren tots 'culpables'?

La sang vessada i la sang escampada

A un dels Manuals de Consells de la ciutat de València trobem una ordenació sobre els barbers realitzada el 3 d'agost de 1339:

Ordenaren que, a esquivar corrupció, oy e desplaer de la gent, que negun barber, lo dia que sagnarà, no gos tenir a la porta de la entrada de lo obrador o casa salvu II o III escudelles ab sanch. Totes les altres escudelles ab sanch sien tenguts tenir dins l'obrador o casa, e versar en loch d'on corrupció seguir o donar no·s puscha a les gents.

És a dir, es prohibia tindre més de dos o tres escudelles amb sang a la porta de les barberies -o de les cases particulars que funcionaven com a barberies- ja que, com potser sabreu, els barbers precontemporanis, a banda d'afaitar també es dedicaven a realitzar cirurgies menors, bàsicament de dos tipus: l'extracció de dents i l'extracció de sang. La base teòrica de l'aplicació mèdica de les sagnies es retrotreia a l'Antiguitat clàssica i es basava en la suposició que hi havia malalties que provocaven un excés o una alteració de la sang, l'humor principal dels quatre que corrien per dins del cos humà, per la qual cosa calia extreure-la i renovar-la. S'aplicaven a tota classe de malalties, de la sarna a l'amigadalitis, tot i que els perills des del nostre punt de vista són evidents: infeccions, afebliment d'un organisme ja afectat per la malaltia, talls accidentals de nervis, etc.

De fet, continuaren practicant-se fins al segle XIX, però, en tot cas, el que també m'ha recordat este document és una altra dada que vaig aprendre fa poc: la tradició cristiana en valencià/català de la sang derramada de Jesucrist utilitzava sempre el verb escampar (la sang escampada) fins que en la contemporaneïtat va ser substituït pel mot vessar. Tanmateix, no són el mateix: vessar correspon a l'acció de fer eixir un líquid d'un recipient -com s'empra en el document de dalt en la seua forma versar-, mentre que escampar és llançar un líquid en totes direccions, etimològicament "estendre'l pel camp", que és el significat que s'ajusta a l'ús evangèlic. Les raons del canvi contemporani d'escampar per vessar no estan clares però sembla que el cas s'hauria d'afegir a la llarga llista d'exemples de la llengua escrita en què algú o alguns decidiren en un determinat moment de manera arbitrària que la forma tradicional era poc culta i arcaica i, per tant, calia reemplaçar-la per una altra forma considerada més culta i moderna.

Tots il·legals

- Què és la democràcia?
- La democràcia és la llibertat de triar els nostres propis dictadors

No se'm passava pel cap votar la candidatura europea d'Iniciativa Internacionalista, il·legalitzada pel Tribunal Suprem de l'estat espanyol, però estic començant a preocupar-me pel meu dret al vot: vaig donar suport públic a la lluita del seu candidat Josep Garganté en l'afer dels autobusos dels Transports Metropolitans de Barcelona. Tenen el meu document d'identitat, m'identificaran i començaran a sospitar de mi. Segur que sí, ja que, de més a més, conec a molta gent que els pensava votar i també a alguns dels que han organitzat els actes de la candidatura a València, fitxats com a gent perillosa. Entre estos hi ha un que ha escrit llibres editats pel Servei de Publicacions de la Universitat de València i que apareix amb nom i cognoms a l'informe de la Fiscalia. Llavors, potser aniran també a pel director del Servei, Antoni Furió, que era d'aquells sospitosos radicals del PSAN i que, d'una manera o una altra, està col·laborant amb l'entramat financer d'Iniciativa Internacionalista-ANV-EHAK-Batasuna-Eta. I Furió coneix molta gent: de segur que estan tots implicats. Són tots uns banderines de enganche dels terroristes. Tots il·legals i s'ha acabat: tu, jo, ell, Furió i qui faça falta.

El segon volum de "País Valencià, segle XXI"

El 25 d'abril passat, mentre el primer volum del llibre País Valencià, segle XXI es presentava a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània en un acte organitzat per ERPV, vaig llegir una ressenya crítica del mateix en el marc de la primera sessió de la Taula de Filologia Valenciana. Amb tot, vaig decidir no publicar-la al blog a l'espera de tindre informacions de primera mà sobre els objectius i les veritables intencions dels autors, així com a l'espera de l'aparició d'una nova versió de l'article escrit per Antoni Furió. Divendres passat 8 de maig vaig parlar directament amb ell mateix i Pau Viciano en el marc d'un seminari d'història medieval alhora que eixia aquella versió millorada a la revista L'Espill.

A tot això se suma ara el segon volum del llibre, que acaba d'aparéixer amb les intervencions de Vicent Olmos, Juli Peretó, Rafael Xambó, Francesc Esteve, Rosa Serrano, Carme Miquel, Manuel Alcaraz, Rosa Solbes, Víctor Maceda, Vicent Usó, Xavier Aliaga, Mavi Dolz (+), JJ Pérez Benlloch, Josep Sorribes, Marc Baldó, Enric Balaguer, Ignasi Mora, Josep Lluís Gómez Mompart, Ximo Puig, Manuel S. Jardí, Vicenç Rosselló i Josep Iborra. Encara no he tingut temps de llegir-lo però pel que he mirat per damunt crec que no variarà en conjunt les meues observacions sobre el primer volum (en què diferencie clarament una sèrie de gent, com els promotors del llibre, que vol afermar el catalanisme menyspreant qualsevol valencianisme estricte o qualsevol valencianisme conservador com una forma barroera i quintacolumnista d'espanyolisme provincià, una altra sèrie de gent que ja està derrotada i no té cap aspiració de canvi per a la societat valenciana, i una altra sèrie de gent que sí que fa propostes interessants que poden sumar per al conjunt dels valencians).

Encara estan per eixir un tercer volum (íntegre de dones, crec) i un quart volum (de joves que no depassen els 30 anys coordinat per Jordi Muñoz). No esperaré, evidentment a que apareguen tots, perquè si no açò es pot fer etern. Quan tinga més que un moment -el Congrés de Càller pressiona amb força- tractaré de revisar aquella ressenya inicial amb els coneixements de fons que tinc ara. Igualment, reprendré el comentari particular de l'article de Antoni Furió que, tot i haver-me dit que no va dirigit específicament contra nosaltres, "els joves medievalistes", no sé quin altre destinatari pot tindre -a banda de Manuel Martí i Ferran Archilés, que nomena explícitament-. El comentari, en qualsevol cas, anirà per la part científica de la qüestió, ja que sorprenentment Furió reivindica l'acientificitat a l'hora d'abordar el tema de les nacions i el nacionalisme. Simplement tractaré de fer veure que no cal negar el coneixement historiogràfic i sociològic per justificar la proposta nacionalista pròpia; això, entre d'altres coses, convertiria el fusterianisme en la caverna il·lustrada...

Quan tinga temps, clar.

...i qui guanya al camp

Doblet, com a mínim...

Qui guanya al carrer

En eixir cap a la universitat a les 8 del matí ja hi havia algun matrimoni major amb cara de despistat tractant de cercar alguna cosa pels carrers de València amb samarreta de l'Athletic. A les 9:30, de camí a l'arxiu, ja hi havien grups de jóvens prenent cervesa als encreuaments amb l'Albereda, tots ells amb la samarra en qüestió, boines, banderes, bufandes i alegria continguda. Alguns taxistes els pitaven en senyal de simpatia i ja des de l'arxiu he sentit bona cosa de cotxes fent la mateixa tonadeta de confraternització amb els biscaïns. Havia de ser amb ells, perquè ni tan sols ara, a migdia, he vist més de quatre barcelonistes junts en un rogle: un cotxe amb una bandera, dos asseguts a un portal i para de comptar. Tota l'Albereda i les avingudes adjacents al Mestalla van plenes d'aficionats de l'Athletic. I hui -encara que tenen totes les paperetes per a perdre- compten amb el meu suport. En principi no tenia cap favorit, però la il·lusió que demostren pels carrers de València m'ha guanyat el cor. Ho sent Marieta. Ànim Dani!

Anitín

Anitín no és només el nom d'una neboda dels Pedreguer a l'Alqueria Blanca, sinó també el d'una empresa valenciana d'alimentació, la tercera dedicada a este sector i ubicada a les Comarques Centrals Valencianes de la qual parle a este blog -després dels xocolates Meivel d'Algemesí i de les papes Lolita de Bellreguard-. En esta ocasió, Anitín es dedica a la producció i comercialització de pans torrats i rosquilletes i, diversament als altres dos casos, es tracta d'una empresa relativament nova, tot i que enfonsa les seues arrels en el forn familiar, instal·lat en 1902 a Alberic i traslladat en 1958 a Benimuslem.

En 1994 els germans Blay, néts i fills d'Anita Martí i Anitín Soriano, fundaren l'empresa Dulces Anitín SL amb una desena de treballadors i començaren a fabricar a l'engrós des d'Alberic, tot facturant aquell any una xifra no massa elevada, d'uns 50 milions de pessetes. Quatre anys després ja dirigien els seus productes envasats a alguns mercats europeus i en l'any 2000 signaren un contracte de proveïment amb Mercadona que els permeté donar el gran bot. En 2002 comptaven amb uns 170 treballadors, facturaven més de 1.500 milions de pessetes, i exportaven el 35% de la producció a França, Itàlia, Alemany, Estats Units, Japó i Rússia. L'any següent inauguraren la seua primera nau de producció a Carlet, on recentment han obert una altra, que s'ha sumat a la fàbrica xeresana de Picosol, acabada de comprar i que també està relacionada amb la producció per a Mercadona. Tot plegat, l'empresa deu rondar ja els 300 treballadors i els 3.000 milions de facturació anual.

En qualsevol cas, la veritat és que totes estes dades, encara que siguen ben importants per a la societat i l'economia valencianes, em resulten secundàries. Fins i tot m'ho arriba a resultar que no etiqueten en valencià, tot i fer-ho en més de vint llengües diferents i haver-los enviat un correu electrònic* per tal d'intentar canviar eixa actitud cap a la llengua dels mateixos amos de la fàbrica. El que sobretot m'importa esta vegada és que cada volta que vinc a València recaïc i m'enganxe de nou a les meravelloses rosquilletes planes -"pans especials" en diuen ells- amb cacahuet. No ho puc evitar. Les trobe taaaan bones... I si les prenc amb tomaques del quarenteno de la Ribera -supose que això ja entra en el terreny de les perversions-, puc arribar a cotes de plaer gastronòmic realment elevades. No són un bon arròs, ni un producte tradicional ni res per l'estil -ans al contrari, un aliment envasat del Mercadona-, però per a mi són glòria bendita.

*Els vaig enviar este correu al Departament d'Atenció al Client:

Estimat sr./a: M'agradaria felicitar-los per la qualitat dels seus productes, dels quals sóc un consumidor fidel, especialment dels Pans Especials amb cacahuets. No obstant això, també m'agradaria animar-los a fer una cosa que redundaria en benefici dels clients i de la pròpia empresa: tindre el web i etiquetar en valencià, la llengua de la família propietària d'Anitín, de la majoria dels seus treballadors i també de vora 5 milions de persones, més d'un 10% dels ciutadans del territori espanyol. De fet, l'etiquetatge en valencià potenciaria la imatge pròpia de l'empresa i aniria en consonància amb l'ús que un dels seus principals distribuïdors, Mercadona, fa de les diverses llengües de l'Estat. Gràcies per la seua atenció.

"Els neons de Sodoma": Gràcies per la novel·la

Després d'haver tastat, ingerit, degustat i digerit La zona de Serguei Dovlàtov amb la tranquil·litat que es mereixia, esta nit, de sobte, he devorat Els neons de sodoma de Xavier Aliaga. Em va divertir molt. És original, enganxa i fa goig de llegir. Tot plegat, se'm va fer curt, massa curt. Potser eixe és l'únic però: la trepidació amb la que arranca podria haver-se allargat. Jo, personalment, ho haguera agraït. M'haguera deixat portar per camins més extensos sense remugar. Tot el contrari. La prosa i les situacions que Aliaga va dibuixant entren bé, amb familiaritat i rapidesa. Desperten molt d'interés i fa llàstima que s'acaben tan prompte, que no es desenvolupen al màxim. En qualsevol cas, va ser tot un plaer. Només es pot dir una cosa quan algú t'ho fa passar així de bé: gràcies!

Casos pràctics

Avinguda Blasco Ibáñez de València. Lloc de l'encontre

En quin d'estos dos casos creus que es farà més valencianisme i es desemmascararà l'antivalencianisme a València-ciutat?

a) Cas real:
- Homeee, quant de temps sense vore't.
- Ja veus, per ací un parell de setmanetes.
- Precisament ahir li preguntava a X per tu. Li vaig dir: '¿qué, ya se ha hecho un catalán y no quiere volver'? I em va respondre: 'no, ése ya era catalán antes de irse'.
- Serà cabró! Ja l'agarraré ja. Ell sí que és un renegat, que és del Madrid i ni parla valencià ni res... Vull tornar quan acabe la tesi.
- Però tornaràs fet un català? Perquè si és aixina X i jo anem allà davant la Conselleria a manifestar-nos per a què et posen barreres a la frontera.
- No em vingues amb llets, que justament estic allà investigant sobre història valenciana i per això vull tornar, perquè no té sentit fer història valenciana si no és per a donar-la a conéixer als valencians.
- Ah, val. Això és una altra cosa. Ja li diré a X que una altra vegada no parle tan ràpid, que a vore si tu eres més valencià que ell.
- Dis-li-ho, dis-li-ho.
- Vinga, me'n vaig a vore el meu germà, que està malalt.
- Adéu.


b) Cas imaginat a partir d'unes paraules públiques que vaig sentir d'un valencià en un acte sobre valencians a Barcelona ("vindre a Barcelona no és moure's de casa, és simplement canviar de comarca dins de la nostra terra, com anar de la Costera a l'Horta o de la Garrotxa al Penedés"):
- Homeee, quant de temps sense vore't.
- Ja veus, per ací un parell de setmanetes.
- Precisament ahir li preguntava a X per tu. Li vaig dir: '¿qué, ya se ha hecho un catalán y no quiere volver'? I em va respondre: 'no, ése ya era catalán antes de irse'.
- Home, sóc valencià, però els valencians també som catalans. Ell sí que és un renegat, que és del Madrid i ni parla valencià ni res... Vull tornar quan acabe la tesi.
- Tu no parles d'equips, que tu eres del Barça, home. I si penses aixina no cal que tornes. Ja anirem X i jo allà davant la la Conselleria a manifestar-nos per a què et posen barreres a la frontera, ja.
- No em vingues amb llets, si alguna cosa ens ensenya la història és que els valencians i els catalans parlem la mateixa llengua i som parts d'un mateix poble.
- El mateix poble? Tu eres d'eixos que es creu això dels Països Catalans?
- Home, doncs sí. La millor manera de defensar la nostra llengua és anar tots a una.
- Ah! Ja li diré a X que tenia tota la raó. T'has fet un català.
- Dis-li-ho, dis-li-ho. Valencià i català, i ben orgullós de ser-ho.
- Vinga, me'n vaig a vore el meu germà, que està malalt.
- Adéu.


No puc assegurar com és a la resta del país, però a la capital, i en els meus cercles, les coses van així. ¿Com penseu que podem atraure als interessos del valencianisme (impuls de la llengua, intensificació del sentiment valencià lligat als nostres trets diferencials, comarcalització, etc.) a tots aquells que se senten regionalment valencians i nacionalment espanyols, però conserven molts elements de fricció latents amb el nacionalisme espanyol castellanista? A través d'un discurs que fixe el seu marc nacional en allò valencià o en allò català?

En tot cas, vull deixar molt clar que no estic dient que per a ser nacionalista valencià s'haja de ser del València o ni tan sols, per a donar suport als valencianistes, parlar valencià. Simplement, que el projecte valencianista estricte dóna unes eines per a atraure gent i simpatitzants que el projecte valencianista catalanista no té, perquè es limita a si mateixa i, des del meu punt de vista, no és capaç de crear consensos amplis i majoritaris dins de la societat valenciana.

400 anys de l'expulsió

Mentre feia cua a l'INEM he tingut temps d'anar llegint un text escrit per Stefano Cingolani que eixirà publicat en breu entorn de la pietat de Jaume I (fou un home pietós o no?). En parlar de la visió que dóna del rei el canonge aragonés instal·lat a València Bernardino Gómez Miedes, el primer biografiador de Jaume I amb les seues obres de 1582 i 1584, en ressalta que és un text destinat al futur Felip III i que a la manera d'espill de reis li indica que per a construir i mantindre un imperi són necessàries cinc virtuts: bondad, religión, justicia, constancia y disciplina militar. El monarca catalanoaragonés destacava en la segona i en la cinquena; fou un rei cristianíssim i invictíssim, destructor de l'islam i propagador del cristianisme a través de les seues victòries militars:

Su religión fue cosa divina, por aver siempre insistido en hechar del mundo la falsa secta de los moros, para introduzir la verdadera religión christiana.

No he pogut evitar relacionar eixa visió de Jaume I tres segles abans amb el creixent ambient antimusulmà que culminaria amb l'expulsió dels moriscos 25 anys després, precisament per ordre de Felip III. El mateix Cingolani, tot seguit, en fa esment d'esta relació. Eixa consideració certament coincideix amb els desitjos de Jaume I, que, si bé va decretar l'expulsió total dels musulmans del regne de València en 1248 i va demanar en el seu testament a Pere el Gran que els "extirpara del regne", no va aconseguir que aquells se n'anaren o foren destruïts per complet. Contràriament, molts senyors feudals se n'adonaren de "l'avantatge" que constituïa mantindre els musulmans treballant les seues terres: com que eren l'enemic infidel els podien explotar amb molta més duresa que als vassalls cristians. "L'explotació de la diferència" en diu Josep Torró.

Així, la situació es mantingué de forma més o menys estable (amb moltes deportacions o fugides massives pel mig) fins la gran onada antimusulmana i els batejos massius impulsats pel moviment agermanat (1519-1522), en els quals segurament subjeia eixa mateixa explotació diferencial que proporcionava una mà d'obra musulmana realment barata bo i entrant en dura competència amb els assalariats cristians. La resta és més o menys conegut: els musulmans foren obligats a convertir-se passant a ser "cristians nous" en teoria però continuaren a la pràctica amb els seus ritus i costums islàmics. Finalment, després de dècades de coexistència tensa amb els "cristians vells", en un context d'uniformització religiosa i afebliment de la monarquia, Felip III decidí acabar allò que Jaume I havia començat a terres valencianes (amb les protestes evidents dels senyors feudals), expulsant en 1609 els musulmans de tota Espanya, que encara constituïen una tercera part de la població del regne de València.

Enguany, per tant, es compleixen els 400 anys d'aquella expulsió sistemàtica i completa, per la qual cosa es realitzaran diversos actes, exposicions o congressos finançats per diverses institucions públiques. En este sentit, cal destacar que, segons m'han informat, sembla que els governants de la Generalitat Valenciana -supose que imbuïts majoritàriament de catolicisme- han donat ordre de fer com menys coses millor, en contrast amb la celebració fastuosa del huité centenari del naixement de Jaume I. Almenys la Universitat de València ha pal·liat parcialment este buit amb l'exposició i el catàleg Entre terra i fe, la reedició del clàssic de Henri Lapeyre Geografía de la España morisca (1959) i la publicació de l'obra de Manuel Lomas El puerto de Denia y el destierro morisco (1609-1610).

Igualment, entre els projectes promocionats per la Casa Árabe -dependent del Ministeri de Cultura- destaca la docuficció Expulsados 1609 -produïda amb diners estatals, aragonesos i catalans-, en la pàgina web de la qual podeu trobar una bon resum històric i una bibliografia sintètica i molt ben triada de la qüestió (en la línia del que demanava l'altre dia Joan).

Finalment, tot i que encara no l'he pogut consultar, tinc molt d'interés a llegir l'obra que ha preparat Vicent Josep Escartí per a l'ocasió, Jaume Bleda i l'expulsió dels moriscos valencians, que edita i estudia un dels llibres que forma part de la Crónica de los moros de España (1618), escrita pel dominic algemesinenc Jaume Bleda, un dels principals impulsors de l'expulsió ja des de l'època en què Bernardino Gómez Miedes, el canonge amb el qual he iniciat el post posava Jaume I com a bon exemple per als Àustries hispànics: invictíssim, cristianíssim i destructor de l'Islam. La historiografia, diuen, no està feta per a jutjar moralment, però sí que tracta de conéixer a fons les causes i conseqüències dels fets històrics i, necessàriament, ha d'atorgar responsabilitats a uns actors socials o uns altres, ja siguen col·lectives o individuals. Per això, estudiar la figura de l'intolerant pare Bleda, ni que siga per entendre les causes de la seua intolerància em sembla una opció realment bona, per la qual cosa frise per llegir l'estudi d'Escartí.

D'exemples de tolerància dins de l'Església Catòlica també n'hi hagueren, però llavors acabaren imposant-se els altres. Si d'ací, contra les "lleis" de la historiografia, es pot extraure alguna moral és precisament que les persones, malgrat les tendències generals d'una època, sempre poden triar unes determinades opcions i que la lluita per eixes opcions té conseqüències tan reals i tràgiques com, per exemple, l'expulsió dels musulmans de 1609 (el que alguns intel·lectuals contemporanis, d'altra banda, van considerar "una sort" per als valencians). Un altre dia continuarem...

El furt

Fa a penes un mes que els lladres van entrar al local d'assaig que els Arthur Caravan tenen a Alcoi. No és broma, no. Es van endur guitarres, altaveus, un baix, l'acordió, el pianet Michelsonne que els donava un so tan característic... Vora un milió de peles en material furtat, una vertadera destrossa per a un grup que, a més a més, ha cregut en el copyleft des del principi i ha posat les seues cançons a l'abast de tothom de forma gratuïta. Com ells mateixos diuen, no els queda una altra que anar fent concerts per tal de recuperar-se com bonament puguen. En eixe sentit, podeu comprovar les meravelles que fan en directe en els següents vídeos que Agenda Urbana acaba de penjar a la xarxa, després d'enregistrar-los al Col·legi Major Lluís Vives de València un parell de setmanes abans del robatori (inclouen una versió valenciana del St. Elmo's Fire de Brian Eno):

Encerclats

Enric González, periodista (Barcelona, 1959)

Fins fa ben poc no havia tingut cap interés especial a resseguir els articles escrits per Enric González a les pàgines d'El País. El classificava en aquell sac ben gran de periodistes i escriptors que hi col·laboren amb textos realment bons, però que per una raó o per una altra no m'acabaven d'apassionar (pel que fa als valencians i catalans hi pesava, entre d'altres coses, el fet que s'hagueren decantat exclusivament pel castellà com a llengua literària, com han fet Manuel Vicent, Rosa Montero, Enrique Vila-Matas o el mateix Enric González). Tanmateix, des de fa uns mesos, una colla de gent relacionada amb el món del periodisme i la comunicació m'han encomanat la devoció per González, sobrepassant tota reticència de qualsevol tipus, com ja m'havia passat en el seu moment amb Vázquez Montalbán o González Ledesma (pare d'Enric, per cert).

Els seus vint anys de corresponsalia a Londres, Nova York, Washington i Roma no van ser debades i anar a la capital anglesa guiat per les seues Historias de Londres és una experiència més que recomanable (no vull ni pensar què serà a Nova York amb les Historias de Nueva York). Igualment, els aficionats al futbol no poden defugir les seues Historias del calcio, que apleguen observacions senzilles però ben profundes, ja siguen locals, universals, passionals, divertides, tristes, èpiques o miserables. Sempre ha defés, a més, una teoria periodística molt rigorosa, ben pensada i aplicada amb prou d'èxit a la pràctica.

Ara, però, la notícia ha recaigut sobre la seua pròpia persona: dijous passat la seua columna habitual no va aparéixer a El País -on actualment, des de la seua recent tornada a Barcelona, escriu quasi diàriament sobre temes diversos. La raó, ben senzilla. En un context de reformes laborals i salarials al si del grup Prisa, se li va acudir criticar subreptíciament la seua pròpia direcció en una ressenya de televisió en què comentava els fitxatges de Ramoncín i Paquirrín a OT i Sé lo que hicisteis:

Uno lo ve todo negro. No quiero ponerme en lo peor, pero cualquier día, en cualquier empresa, van a rebajar el sueldo a los obreros para financiar la ludopatía bursátil de los dueños. Ya sé que exagero, que esas cosas no pasan. Pero antes tampoco pasaban cosas como la de Ramoncín y Paquirrín, y ya ven. Como decía Manolo Vázquez Montalbán, estamos rodeados.

Ni dijous, ni divendres, ni diumenge. Enric González va ser castigat amb la censura per tindre opinió pròpia precisament les vespres del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Se'n va fer ressò Escolar i també molts altres blogs. Ell, però, sembla que no s'ha acovardit i hui mateix contraataca reflexionant sobre la independència de l'opinió en temps de crisi i sobre la necessitat darrera i cabdal del periodisme d'informació. L'article, a més a més, acaba citant de nou aquella frase de Vázquez Montalbán:

No se preocupen si un día echan en falta una opinión: tienen de sobra por ahí y, sobre todo, ya tienen ustedes la suya. Preocúpense por lo otro, por lo que nos hace realmente falta [el periodisme d'informació, que done dades polítiques i socials fefaents]. Como decía Manuel Vázquez Montalbán, estamos rodeados. Falta por ver si este asedio acabará como Numancia o como Stalingrado.

L'agra cultura dels mãemeuos

Pos això. Li costa arrancar una miqueta, però al final tira. A gaudir de l'especial de llomello de Baixauli...

L'amplària dels vídeos del youtube

Este serà un post ben simple, merament informàtic. He constatat que la majoria de blogs de la catosfera insereix vídeos conforme els facilita el mateix youtube, tot i que la seua amplària supere normalment la del cos del text dels blogs. Per això, en moltes ocasions queden desquadrats i dificulten la lectura o simplement "fan lleig". Hi ha una manera molt fàcil de corregir això i posar l'amplària que ens vinga de gust. Per exemple, el vídeo que vaig enllaçar l'altre dia de l'arquebisbe Osoro pregant en valencià venia "de sèrie" amb la següent manera d'inserir-lo [li lleve el símbol "<" inicial i la part del mig, que ara no ens interessa, per evitar que el vídeo isca reproduït]:

object width="425" height="344"> [... ... ...] embed src="http://www.youtube.com/v/DXZfDVOh3gI&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344">

Per tal de modificar l'amplària només hem de canviar els dos indicadors de la width (amplària). Per al meu blog funciona el valor 405, és a dir, eixe indicador s'ajusta quasi exactament al cos del text de la meua plantilla de blogger. Igualment, el vídeo es pot fer més estret, donant-li valors inferiors, com ara 390, 360 o el que ens parega convenient; el mateix es pot fer amb la height (alçària), fent-lo més o menys alt. Per exemple, el vídeo de l'arquebisbe Osoro, al qual simplement li vaig canviar l'amplària va quedar així:

object width="405" height="344"> [... ... ...] embed src="http://www.youtube.com/v/DXZfDVOh3gI&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="405" height="344">

El caràcter colonial del regne de València

Plantació sucrera (1823). També al regne de València n'hi hagué,
amb el treball forçat imposat a les comunitats musulmanes segregades.

Aprofite que Oscar, un dels primers lectors de Vent d Cabylia, ha tornat a passar-se per ací, després de molt de temps allunyat dels fòrums i dels blogs d'internet, per tal de tractar d'esclarir una qüestió que tenim pendent des de fa vora tres anys. En un post en què, arran d'un congrés que organitzàrem a la Pompeu Fabra sobre la transversalitat del terme 'colonialisme', vaig apuntar apuntava l'enorme potència conceptual que contenia la idea del regne de València com a colònia, Oscar em feia notar que la visió del regne de València com a colònia no era gens suggeridora per a bastir un projecte nacionalista amb projecció històrica, bo i demanant-me una explicació més profunda d'eixe plantejament. Amb tot, malgrat que uns dies després vaig tornar al tema del colonialisme medieval, explícitament vaig deixar la qüestió del regne de València com a colònia per a un altre post.

I vaig anar deixant-ho córrer bàsicament perquè no trobava una explicació ràpida i satisfactòria, però ara, que he hagut de reflexionar sobre la qüestió arran d'una ressenya feta al llibre d'Antoni Mas Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a la Mallorca dels segles XIV i XV, crec que estic en disposició de respondre a un dels principals dubtes d'Oscar: no es tracta del fet que el regne de València o el de Mallorca foren colònies respecte a una metròpoli representada per Catalunya, Aragó o la monarquia feudal catalanoaragonesa, sinó que el procés de conquesta i colonització d'aquells territoris va tindre un caràcter eminentment colonial.

Tot seguint la ponència que Josep Torró escrigué precisament per a aquell congrés, publicada al llibre De Tartessos a Manila (2008), podem dir que si la societat valenciana medieval, com també d'altres nascudes de l'expansió feudal -a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta-, es pot caracteritzar com a colonial és perquè se sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors a Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació social com a principal forma de dominació, que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern.

El principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació. La segregació consistia en la separació social clara dels conqueridors i dels conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació o integració general en la societat dominadora. I eixes són precisament dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tindre continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.

Els casos de l'illa de Mallorca i de Menorca, per exemple, són exemples del compliment total del principi de substitució de poblacions: la societat conquerida fou aniquilada per complet i el territori ocupat fou colonitzat de nou. El cas del regne de València, en canvi, resulta un subproducte d'eixe mateix principi: com que els indígenes resistiren, el territori a dominar era més gran i els mateixos grups poderosos n'acabaren trobant profit, es permeté el manteniment de les comunitats natives musulmanes, però segregades (clarament diferenciades i explotades amb més duresa). El cas valencià, de fet, fou un dels primers en què s'assajà eixa fòrmula colonial que combinava la colonització dels conqueridors amb la dominació i l'explotació segregada dels indígenes; després l'aplicarien igualment els espanyols a Amèrica, els francesos al nord d'Àfrica o els anglesos a l'Índia.

És per això que podem considerar com a colonial la societat valenciana medieval: perquè comparteix els trets particulars de conquesta i dominació de les poblacions subjugades que defineixen socialment el colonialisme occidental. No podem dir, en canvi, que el regne de València fóra una colònia en el sentit polític del terme, de dependència colonial respecte a una altra entitat territorial, en un moment, de més a més, en què ni tan sols els estats moderns havien pres cos.

Per tant, haurem de concloure igualment que el mateix títol del llibre pioner de Josep Torró, El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) (1999), indueix a certa confusió, almenys a nivell divulgatiu, ja que sembla equiparar el regne de València a una colònia moderna. Com hem vist, no es tracta d'això, però crec que bàsicament d'ací provenien els principals dubtes d'Oscar. Tanmateix, ni el regne de València constituïa políticament una colònia, ni la consciència col·lectiva valenciana nasqué com a identitat criolla enfront d'una suposada identitat metropolitana, com tractaré d'explicar en un altre post. Espere, però, que no hagen de passar tres anys.

La bellesa i la veritat

En Lev Tolstói i Dostoievski és fora de tot dubte: no hi pot haver
bellesa sense veritat: Ricard San Vicente, pròleg de La zona (2009).
Rien n'est plus beau que le vrai: Nicolas Boileau, Éloge du Vrai (1675).