Ira, ràbia, impotència, replantejament, resistència, refermament, persistència, intel·ligència, treball i ambició

Valencianistes a la processó cívica del 9 d'octubre de 2008

Ira és el que sents quan els violents t'ataquen, quan te tiren ous, quan van cara tu per agredir-te, quan t'apallissen -a tu o als teus companys-, quan coarten la teua llibertat i t'impedeixen participar d'un dia de festa i celebració col·lectiva. Ràbia i impotència és el que sents quan veus que la policia te tracta com si tu fores l'element conflictiu i deixa actuar impunement els violents, els que posen bombes a les seus dels partits, els que apedreguen manifestants, els que et persegueixen pels carrers de València, els que volen escampar el terror -són terroristes- perquè abandones les teues idees i et reclogues a casa. La mateixa ràbia i impotència que sents quan comproves que els principals partits polítics i els grans mitjans de comunicació fan el mateix: silencien la qüestió o posen a la mateixa alçada uns, demòcrates pacífics, i uns altres, feixistes violents.

Llavors tens un moment, breu o ben llarg, de replantejament. Les idees són importants, formen part de tu mateix, són la teua pròpia identitat, però tampoc has vingut a este món a ser un màrtir, a viure amb por o a morir per la causa. Llavors t'ho replanteges tot: m'allunye d'este món? Abandone? Viuré més tranquil, no em jugaré la integritat física, podré fer una vida normal, jo i els meus... Hi ha qui opta per eixa via: res a dir, està en el seu dret, és ben lògic. Hi ha, però, qui duu el replantejament a l'altre costat: al de la resistència, el refermament i la persistència. Resistirem, estes són les nostres idees i no les abandonarem, ans al contrari, les refermem, perquè són unes idees de alliberament, fraternitat, democràcia i justícia. Hi persistirem.

I la millor manera de persistir és fer-ho amb intel·ligència, treball i ambició. Amb este cas concret, el de les agressions físiques patides la vespra del 9 d'octubre i les coaccions de la mateixa processó cívica, pareix que allò de "ladran luego cabalgamos" pren un caire nou. Portaven lladrant impunement durant 30 anys, però el nostre galop havia quedat reduït a un camp tancat i circular apartat de les majories. Ara, tanmateix, el galop ha botat la tanca, ha entrat en l'hipòdrom de carreres i vol començar a competir davant el gran públic. Ho han vist, s'han adonat i han vingut a fotre'ns el cavall i el joquei. Com a mostra un botó que han destacat els companys de Valencianisme.com en el fil on ho expliquen tot detalladament i hi vessen les seues opinions al respecte; els mateixos anticatalanistes posaven blanc sobre negre eixa por a fer veure públicament el nostre valencianisme:

AL CATALANISMO, TOLERANCIA CERO. No consintamos NUNCA que esta gente se "camufle" más en la sociedad valenciana, que engañe al electorado utilizando simbología valenciana, que la gente pueda asociar su logotipo ni su partidillo con algo que suene a "VALENCIANISMO".
BLOC = CATALANISMO = SUCURSAL DE CiU = PPCC = cuatribarrada

Tenen por que passe el que explicava l'altre dia ací mateix: que la imatge del nacionalisme valencià d'esquerres no es reduïsca a la de "ser els catalanistes". Que per primera vegada i per fi -almenys a la ciutat de València, cabdal per al nostre futur- la imatge pública, el missatge i la pràctica del valencianisme concorde amb el que fem quotidianament els valencianistes: defendre, vetlar, impulsar i potenciar allò valencià. El conflicte, però, no ens beneficia, en absolut; per això hem d'actuar amb intel·ligència, treball i ambició: amb un bon full de ruta que done seguretat -física i mental-, amb unes bases potents que donen fluïdesa als nostres projectes i amb un plantejament capaç de fer créixer exponencialment el nostre moviment, d'arribar a la gent, fer-se sentir, explicar, convéncer i sumar.

La participació en la processó cívica del 9 d'octubre és un bon exponent d'eixe treball intel·ligent, ambiciós i coherent amb els nostres plantejaments, però hem de ser capaços de dur-la a terme sense ires, ràbies ni impotències. Per això convindria que l'any vinent en compte de ser-ne cinquanta en fórem cinc-cents i que en compte d'anar sense estratègia definida se sabera què fer des del primer moment, alhora que serà necessari continuar comptant amb l'inestimable suport de càrrecs polítics i de persones amb experiència dins del grup. També serà ben útil que s'exigisca de nou públicament a la Delegació de Govern que garantisca la nostra participació i que prohibisca les intimidacions, les coaccions, la violència i el terror. Quin Estat de Dret és este?

Tot plegat, només volia deixar constància del sentiment de molts de nosaltres que hem passat per eixe mateix procés d'ira, ràbia, impotència i replantejament, alhora que volia llançar un missatge de resistència, refermament i persistència per tal de continuar este camí amb intel·ligència, treball i ambició. Ànims per a tots i avant amb el valencianisme.


Addenda. Llocs que parlen dels fets del 9/10/09:
Valencianisme.com: Què ha passat a la processó del matí del 9 d'octubre?
No cap en cap cap!: 9/10/09. Ells no ho saben, però ja hem guanyat
Pepa Chesa: Indignació
Josep Maria Pañella: 9 d'octubre de 2009
Carles Choví: Jo també sóc BLOC
Rafa Cotanda: Jo també vaig estar

Definitiu. La bandera de València amb corona i blau existia al segle XV

Quan tot just ara fa tres anys van aparéixer a Vent d Cabylia una sèrie de posts arran de la publicació a la Viquipèdia de l'article sobre la bandera del País Valencià, preparat conjuntament amb Ferran Esquilache, ho deixàvem ben clar: per un costat, hi havia la 'qüestió erudita' de la senyera de València (des de quin moment la bandera de la ciutat de València portava corona i franja blava) i per un altre costat hi havia la 'qüestió politicoideològica' de l'ensenya nacional dels valencians (quins arguments existien per triar una bandera o una altra). Les nostres conclusions també eren ben clares: d'una banda, pensàvem -a l'espera de noves recerques documentals- que la bandera de la capital valenciana portava corona i blau almenys des del segle XV o XVI (en base a les imatges de les cartes portolanes i dos documents de 1545 i 1596 que Pere Maria Orts havia bandejat en la seua obra sobre el tema) i, de l'altra banda, optàvem per recuperar i guanyar la senyera amb corona i blau com a bandera del valencianisme (per raons del propi projecte nacionalista i per poder arribar a més gent).

Si algú "s'ho va perdre" i hi està realment interessat pot repassar aquells posts (1, 2, 3 i 4); tampoc és qüestió de repetir-se ací eternament. Un parell d'anys després, en ocasió del passat 9 d'octubre, l'historiador Pau Viciano publicà Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), en què, com ja vaig explicar, disfressà la 'qüestió politicoideològica' de 'qüestió erudita', tot tractant de desballestar la nostra argumentació com si l'haguérem basat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica -res més lluny de la realitat. Val a dir, hi renovava i refermava el plantejament sobre la senyera de la ciutat de València fet per primera vegada per Pere Maria Orts en 1977, segons el qual la corona i el blau serien un afegit del segle XIX, sense precedents històrics anteriors. Com que segons Viciano la investigació d'Orts va establir que, durant segles, les quatre barres havien estat la senyera tradicional de la ciutat de València, ell mateix no s'estava de denunciar els mites i les tergiversacions del passat (que suposadament escometíem nosaltres).

Així, sense entrar en la 'qüestió politicoideològica' però tampoc en un dels puntals de la nostra argumentació a l'hora d'abordar la 'qüestió erudita' -que la senyera del rei, la de les quatre barres, no era la bandera del regne de València ni la d'Aragó ni la de Catalunya sinó "simplement" i sobretot una bandera dinàstica-, Viciano es llançava a muntar el seu trencaclosques per tal de plantejar que les representacions de les cartes portolanes tenien un caràcter informal i que potser el cas de la bandera valenciana es podia reduir a una simple convenció gràfica, alhora que -com jo abans- entrava a fer càbales sobre les quantitats de drap blau presents en els documents de 1545 i 1596. Huitanta pàgines senceres destinades a demostrar "l'evidència" que -des de l'època foral fins al Vuit-cents- no figurava cap corona sobre la tela de la bandera. Però ara, un 9 d'octubre després, podem confirmar -supose que el mateix Pau ho haurà d'acceptar- que la corona i l'augment blau (atzur seria allò correcte) existien almenys des del segle XV. Que com ho sabem? Perquè han aparegut eixes noves aportacions i documents als quals restàvem oberts fa tres anys, realitzades per l'arxiver i medievalista valencià Ramon Josep Pujades.

Carta portolana de Gabriel de Vallseca de 1439

El cap de la secció de Reial Patrimoni de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, format com tots nosaltres en la facultat d'història de la Universitat de València i gens sospitós de blaverisme, secessionisme lingüístic o "neoblaverisme il·lustrat" -ans al contrari- és el major especialista mundial en cartes portolanes medievals gràcies a la seua magna obra Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007). Jo mateix en vaig fer referència l'estiu passat, sense saber el que vindria després: l'estudi detallat de La carta de Gabriel de Vallseca de 1439, dins del qual dedica un apartat de cinc pàgines a "La bandera de la ciutat de València", obligat, segons hi reconeix, per les apreciacions que havia realitzat poc abans Pau Viciano. L'obra va aparéixer fa uns mesos i estava disponible al mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, però fins ara no havia pogut fer-ne fotocòpies per tal de donar-ne difusió (p. 129, 130, 131, 132 i 133 o pdf). Com hi podreu comprovar, jo mateix, quan Ramon Pujades em va donar a llegir les galerades, vaig poder tirar una maneta bo i aportant una referència documental de 1409 que quadrava a la perfecció amb el que ell havia conclós a partir del seu coneixement de la cartografia portolana.

A les fotocòpies -llàstima que no siguen en color on es veuen perfectament les imatges- podeu llegir in extenso l'explicació -pense que irrefutable- que fa Pujades, tot i que, ara i ací, tractaré de fer una breu síntesi d'allò més important. En primer lloc, desmunta els arguments aportats per Viciano per dubtar de les cartes portolanes en demostrar que totes aquelles que no dibuixen l'augment atzur amb corona a partir del segle XV són cartes que no pinten banderes de ciutats sinó banderes de senyories (i, com la senyoria governant a València era la dinastia reial aragonesa, en eixes poques cartes hi apareixen simplement les quatre barres, com també ho fan sobre Barcelona). Contràriament les cartes portolanes que es caracteritzen per un mínim de rigor vexil·lològic, si pinten les banderes de les ciutats, situen invariablement sobre València una bandera amb augment carregat de corona.

En segon lloc, Pujades indica que la primera representació coneguda de la bandera de València amb corona és la de la carta portolana de Macià de Viladesters de 1413, en què hi apareix sobre un augment blanc, que actuava -també en el cas d'altres cartes- com a substitut de la color previsible (i segons la lògica heràldica de l'època per a una corona d'or l'augment només podia ser atzur). D'una altra banda, la carta de Battista Beccari de 1426 és la primera en què la franja apareix de color blau i és precisament a l'escola dels Beccari a la qual Pujades atribueix la possible primera representació de la bandera de València amb corona i augment atzur en un mapamundi perdut de 1399, del qual se sap que portava fins a 330 banderes "en ciutats e castells" després que Francesco Beccari haguera residit a Barcelona i haguera demostrat una intensa voluntat d'actualització cartogràfica (el seu fill Battista hauria copiat la vexil·logia establida per son pare). Eixa data de 1399 -o 1413 com a molt tard- coincideix, a més a més, amb la primera referència documental de 1409 a una "bandera reyal d'or i flama a senyal de la ciutat" de València, emprada per a distingir les galeres pagades per la capital del regne.

Primera representació coneguda amb augment atzur i corona

en la carta portolana de Battista Beccari de 1426

Així les coses, Pujades situa a finals del segle XIV o començaments del XV la consolidació i identificació clara de la bandera de la ciutat de València amb una senyera reial augmentada amb corona d'or sobre franja de color blau-cel, ja que l'anterior carta coneguda més detallada (i de fora del taller dels Cresques, que seguien l'escola pròpia), la del mallorquí Guillem Soler datada entre 1370 i 1385, encara no incorpora l'augment amb corona. Tot plegat, deixant ben clar que les banderes representades a la cartografia portolana no responien a cap innovació, convenció gràfica o caprici, sinó al coneixement profund de la realitat de les naus que arribaven constantment als ports mediterranis, el mateix Pujades exposa una seqüència lògica sobre la formació de la bandera municipal valentina amb franja i corona que pareix definitiva:

• Entre el 5 d'octubre de 1364 i el 5 de març de 1366 Pere el Cerimonios concedí a la ciutat de València el privilegi d'afegir la corona reial com a distintiu de les seues armes, ja que aquelles són les dates dels dos documents conservats a la Cancelleria de l'ACA en què el rei passa d'escriure "València" a soles a afegir una corona autògrafa sobre la "l" de "València". Com afirma Pujades és possible que no se n'haja localitzat cap privilegi original d'aquella concessió perquè no va ser redactat en forma pública, a la qual cosa afig jo que això concorda perfectament amb el context de guerra del setge de Morvedre -llavors en mans dels castellans- dut a terme entre febrer i setembre de 1365. Durant aquell mateix setge se celebraren unes Corts de les quals no ens ha arribat cap instrument públic i, de fet, hi ha constància d'altres concessions fetes en temps de guerra que per les presses es feien in papirea forma, i no in pergamenea, amb el risc explícitament reconegut que això era perillós per a la seua conservació perpetua, per la facilitat amb què els papers es feien malbé (cf. el privilegi número CXXXIIII de Pere el Cerimoniós a l'Aureum Opus de la ciutat de València).

• El 10 de març de 1377 el Consell General de la ciutat de València ordenà uniformitzar els segells de totes les corts judicials municipals amb les barres i l'afegit de la corona perquè, com s'hi deia, després del segon setge de Pere el Cruel a la ciutat de València -alçat en abril de 1364- el Cerimoniós enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu 'rey d'Aragó, de València et cetera', en la L que és mijana letra d'aquest nom, 'València', pinta de sa mà una corona.

• A partir de llavors (recordem que la carta de Guillem Soler encara no recull la franja amb corona) i en algun moment fins a finals de segle XIV o començaments del XV, s'anà incorporant el distintiu solemne de la corona, present als documents reials i els escuts municipals, a les banderes que identificaven la ciutat de València, si més no amb total seguretat en les que portaven els vaixells armats pel consell municipal, amb la seua franja atzur inherent a l'heràldica del moment.

Darrera representació de la bandera de València sense corona en una
carta portolana d'exhaustivitat vexil·lològica (Guillem Soler, entre 1370 i 1385)

Per tant, la bandera de la ciutat de València amb corona i franja blava, tal i com apareix a les cartes portolanes, existia almenys des del segle XV. No era cap invenció, mite ni tergiversació. Encara es podria discutir el fet de si la senyera cerimonial, la que es conservava a la Casa de la Ciutat i era treta en les processons de Sant Jordi i Sant Dionís, també va incorporar la corona i la franja blava o va restar inalterada, com sembla que també proposa Pujades, tot i que sense entrar de ple en la qüestió. Tanmateix, les notícies documentals semblen no deixar lloc al dubte: en 1449 el Consell ordenava fer una bandera d'or e flama per a substituir la que es treia en aquelles celebracions emperò ab corona i els documents de 1545 i 1596, també relatius a la confecció de la bandera municipal cerimonial, fan referències clares a la corona sobre la tela i a l'ús considerable de teixit blau. L'únic "misteri" que romandria, el de perquè els cronistes no citaven mai la franja quan descrivien la senyera cerimonial, s'explicaria -com ja vam dir- pel fet que no tenia cap importància simbòlica, ja que allò important eren les barres reials i el rat penat de l'asta (ni tan sols molts dels cronistes posteriors a 1876, moment en què sabem a ciència certa que hi era la franja blava, l'esmenten).

Tot plegat, doncs, espere que la 'qüestió erudita' quede definitivament tancada -sempre a l'espera de noves aportacions documentals que previsiblement reforçaran la hipòtesis explicativa plantejada- i que s'accepte de forma generalitzada que la bandera de la ciutat de València portava corona i blau almenys des de començaments del segle XV. Precisament un dels nostres objectius inicials era tractar de posar les cartes sobre la taula i resoldre definitivament la qüestió: sembla que tres anys després hem obtingut un resultat positiu en eixe aspecte. En tot cas, com hem deixat sempre claríssim, això és un simple fet historicista que no té massa a veure amb la tria contemporània d'una bandera nacional per al País Valencià. Les raons per a la tria són totes unes altres i pense que els nacionalistes valencians que acudiran, amb molta valentia, a la processó cívica del 9 d'octubre en honor de la senyera de València -per primera vegada convocats pel BLOC de la capital- les tenen ben clares. Per plantejament nacional, per identificació popular, per la pròpia història del valencianisme i per visió de país saben que no poden ni deuen renunciar a una bandera que reuneix bona part de la nostra societat entorn d'un sentiment identitari valencià.

I el millor és que no ho faran per pura tàctica o estratègia sinó que hi aniran amb el convenciment i el sentiment d'estar fent país, d'estar fent valencianisme i potser amb la seua fe i la seua actitud transmetran una altra imatge del nacionalisme valencià que no es reduïsca a "ser els catalanistes", aquella imatge que, de fet, s'adiu amb el que el nacionalisme valencià duu a la pràctica des de fa molt de temps: nosaltres, els valencianistes, som els més interessats a defendre la identitat valenciana, els que vetlem per la seua transmissió als nostres fills, a nivell lingüístic, a nivell sociològic, a nivell paisatgístic, a nivell cultural. I per això mateix, perquè ens sentim ben valencians, no podem sinó compartir els símbols identitaris majoritaris dels valencians, sense negar la nostra història i els nostres trets compartits amb altres pobles, sense renunciar al millor de l'herència fusteriana, però mostrant clarament que el nostre objectiu prioritari és un: impulsar i potenciar la identitat valenciana i allò que ens particularitza com a valencians en este món globalitzat.

A tall de tot açò, de la 'qüestió erudita' i de la 'qüestió politicoideològica' sobre la senyera de València i sobre la bandera del País Valencià només puc que refermar-me en el que vam escriure fa ja vora quatre anys i mig a un fil perdut de Valencianisme.com: Resumint, va ser en algun moment la Senyera coronada sobre blau de la ciutat de València la senyera de tot el regne (incloent les tres jurisdiccions existents, noble, eclesiàstica i reial)? No. Hi havia una bandera en època foral que representara tot el regne de València? No. Pot representar la senyera tricolor al País Valencià en l’actualitat? Sí. Per què ja ho va fer en època foral? No, simplement perquè així ho voldrem els valencians, si és que volem, perquè com mai no hi ha hagut una bandera de tot el país, de tot el regne, de tots els valencians, esta ens pot valdre, si volem. També ens podria valdre la de les quatre barres sense el blau, històricament més popular i menys centralista, però sembla que aquella batalla es va perdre. Els que no ho vam viure, per joventut, no tenim tants problemes en acceptar aquella derrota, però el que no volem és perdre la guerra. Si tenim una infraestructura feta, omplim-la de contingut, no amb la resignació dels vençuts, sinó amb la dignitat dels que lluiten pel seu país.

No cal renunciar a la quatribarrada, sinó acceptar la tricolor; de la mateixa manera que ningú rebutja el 9 d’octubre com a diada (al cap i a la fi dia de la conquesta de la ciutat, no del regne) però tampoc renuncia al 25 d’abril com a dia de reivindicació nacional; són dos dies que tant les institucions com els sectors populars celebren com a seus, això sí, posant diferent èmfasi en diverses qüestions. Sabem que les coses no són tan senzilles com podria semblar, sobretot per la dificultat de fer front a les provocacions de l’antivalencianisme organitzat, però si volem recuperar símbols per tal de contribuir a una veritable reconstrucció nacional, en este cas la Senyera amb el blau, no ens inventem arguments històrics si no existixen, no caiguem en l’error dels altres, els que en temps de la Transició, i encara hui en dia, manipulen la història fins extrems bàrbars per tal de defendre els seus interessos, espanyolitzadors (en el sentit excloent de la paraula) i antivalencianistes.

Amb la breu addenda que vaig escriure fa tres anys: Això sí, si guanyem una bandera però no som capaços de transformar el regionalisme imperant en projectes valencianistes de major o menor intensitat (però amb els conceptes clars), continuarem perdent el país.

Actualització: El diari Levante-El Mercantil Valenciano se n'ha fet ressò de la qüestió.

Cant a la Barceloneta

La mar de la Barceloneta, de nit

Quan vam arribar a la casa de la Barceloneta ho véiem tot menut: els carrers menuts, l'escala menuda, el bany menut, l'habitació menuda, el pis menut, la gent menuda... Tot plegat, però, em venia insistentment al cap el record d'un conte de Quim Monzó en el qual -si no recordava malament- una persona que arribava a un veïnat de gent extremadament petita acabava per empetitir-se ella mateixa, tot integrant-se harmònicament en l'entorn. Si fa no fa al cap d'uns pocs mesos és el que ens havia passat: ja no trobàvem res menut. Supose que nosaltres mateixos ens hi havíem acoblat sense adonar-nos-en. Sempre he tingut la sensació, en tot cas, que "els altres", els que ens veien de fora, els que no havien experimentat el mateix procés de 'barcelonetització', ho continuaven veient tot menut.

I supose que la casa nova, vista des de fora, també resulta menuda. Carrers menuts, pis menut, veïns menuts... Tant ens ha fet i tant ens farà. Per començar, pareix que tots ells van plens d'històries interessants: el carrer on va viure la Soledad Real i va ser desarticulat el PSUC l'any 1941, el pis d'un compositor tan apassionat que va gravar la partitura de l'Ave maris stella al terra, i un veïnat d'ací i d'allà, com la senyora Rosa, que va arribar d'Altea ara fa 62 anys seguint el seu home, pescador, que havia trobat faena al port de Barcelona. Per acabar, ho tenim ben clar: no hi ha res com açò i morirem amb una part de la Barceloneta al nostre cor. Per molts anys.

Espaldamaceta

Tot i que generalment sóc dels de mort als cansautors!, m'han recomanat un que m'està convencent: el tarragoní -que canta en castellà- Espaldamaceta. La qüestió, però, tingué trampa, ja que l'ham inicial fou una impressionant versió de "Mil millones de veces" de Los Planetas:

Després anà enganxant-me amb el disc Madera y poca luz:

I, finalment, l'EP que acaba de traure -i que presenta a la sala Be Cool dissabte a Barcelona- també promet:

A sant de Chapí, Capdepón i Roger de Flor: quan l'anticatalanisme s'avergonyeix d'Espanya

La prova física de la prohibició, la censura, la manipulació i la vergonya

Indignen el patetisme, la grolleria, la il·legalitat i la xenofòbia inherents al falsejament històric de l'òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí que s'ha de representar en versió de concert el proper 9 d'octubre al Palau de la Música de València -la substitució de les estrofes on diu pueblo catalán per pueblo aragonés o pueblo valenciano-. Però, a més a més, m'ha interessat especialment el cas perquè el llibret escrit per Mariano Capdepón va ser una de les poques obres literàries que no vaig poder consultar en realitzar fa un temps una investigació -encara inèdita- sobre l'evolució del mite literari i historiogràfic dels almogàvers al nacionalisme espanyol i català des del seu inici a finals del segle XVIII fins a la guerra civil del XX. No es trobava a cap biblioteca catalanovalenciana i tampoc era qüestió de desplaçar-se a Madrid bo i comptant ja amb més d'una cinquantena de testimonis referents a la qüestió.

En qualsevol cas, el coneixement profund del context i la tradició artística que precedia el Roger de Flor de Chapí i Capdepón em fan concloure que el grau d'espanyolisme anticatalanista al qual ha arribat una part de la societat valenciana és demencial i aborronador, lluny de la certa naturalitat amb què es vivien els particularismes territorials en l'època de l'estrena de l'òpera. I és que precisament el segle que va de 1777 a 1878 fou el període en què el record de Roger de Flor i els almogàvers constituí un mite plenament compartit entre espanyols i catalans, bo i formant part d'un passat comú que s'exalçava indistintament, en català o en castellà, a Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla o València, en la seua condició de gesta històrica que servia per afirmar el passat gloriós dels territoris medievals que havien conformat Espanya.

En primer terme, l'any de 1777 constituí el tret d'eixida per a la recuperació del mite, quan l'alcoià Francesc Rico, sota l'empara de la Real Academia de Historia Española, reedità l'Expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos escrita pel noble valencianocatalà Francesc de Montcada en 1623, en la qual, basant-se en Muntaner i fonts gregues, reconstruïa l'epopeia almogàver per terres anatòliques i hel·lèniques. I, de fet, les reimpressions i reedicions fetes a Madrid i París dins la col·lecció Tesoro de historiadores españoles foren la base perquè en 1841 Joaquim Rubió guanyara, amb el Roudor de Llobregat o sia Los catalans en Grècia, el primer premi d'un certamen literari convocat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Des de llavors, en ple romanticisme nacionalista, les referències literàries a la qüestió començaren a sovintejar, ja fóra en obres de teatre o poemes d'Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Juan Justiniano o Joaquín Guichot, tot i que el veritable esclat arribaria a partir de 1859 a causa de la primera guerra del Marroc, en identificar els soldats participants en el conflicte bèl·lic amb els protagonistes d'aquella expedició medieval. La raó era doble i ben clara: Roger de Flor i els almogàvers representaven un exemple gloriós de gesta militar -catalana i espanyola- a l'estranger i, a més a més, de lluita contra els musulmans (obviant sempre que finalment s'aliaren amb els turcs). Les paraules de l'alcalde Francesc Permanyer en 1860 en ocasió dels Jocs Florals de Barcelona anaven en eixa direcció:

Sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional [espanyola], y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y á la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.

Igualment, els textos de Víctor Balaguer, Damas Calvet, Joaquim Rubió o Anselm Clavé no deixen lloc al dubte quant a la seua bel·licositat, a la seua islamofòbia i a la seua exaltació hispanocatalana:

Lo insult fet á Castèlla / Las barras del brau Jofre també ofent / Pus es germá nostre pendó del d’ella, / Junts los pendons germans volen al vent (Rubió)
El sol de las Navas y de Lepanto vuelve á brillar en el cielo para España (Balaguer)
Est camp de gloria nostra vinguda / Transforme en cércol de gladiadors: / Llur sanch [dels turcs] ne será nostra beguda, / llurs xafats cascos fassan de gots. (Calvet)
Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch mora. [...] / Ferro, desperta ferro (Clavé)

Amb aquella espurna d'afirmació patriòtica i militar el mite es popularitzà a tota Espanya, amb obres de teatre com Venganza catalana del gadità Antonio García Gutiérrez que va ser reeditada fins a nou ocasions al llarg de 1864 i tingué un èxit de representació memorable a Madrid, en la qual, d'altra banda, hi tenia un paper destacat la princesa búlgara Maria, esposa de Roger de Flor, que acabava renunciant a la nacionalitat grega per adoptar l'espanyola:

Si ciego y débil inmola / Su patria á esa tirania, / Yo no soy desde este dia / griega, no! Soy española. / Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento, / y desmanes no consiento.

I, bé, dins d'este panorama general de construcció de la nació espanyola sobre la base d'un passat històric particular alhora que comú és on cal situar l'obra Roger de Flor escrita per Mariano Capdepón, un militar de tall liberal procedent del Baix Segura que féu carrera militar a Burgos, Vitòria i Madrid, tot arribant a ser ministre de Governació i de la Guerra a començaments de segle XX al temps que va anar conreant una bona diversitat de gèneres literaris, dels articles periodístics a les novel·les, passant pels poemes, les obres de teatre i sobretot els drames lírics que posteriorment prendrien la forma musicada de sarsueles i òperes. Entre la seua producció, per exemple, al costat de l'epopeia sobre els almogàvers catalanoaragonesos es poden trobar obres sobre les guerres fratricides al tron de Castella durant el segle XIV a terres d'Úbeda (Pero-Gil), sobre les Comunidades de Castella (El Comunero) o sobre Carles de Trastàmara, príncep d'Aragó i infant de Navarra (Príncipe de Viana).

Altrament, tot i que com he dit anteriorment no he tingut accés directe al Roger de Flor de Capdepón, sembla que la influència de l'exitosa obra anterior de García Gutiérrez hi tingué molt a veure, ja que, com en aquella, la princesa búlgara Maria hi tenia un paper molt destacat. Tot plegat, doncs, el llibret que emprà Chapí per fer la que ha estat considerada com la més wagneriana de les seues obres s'inseria plenament en una tradició de rememoració del passat històric català, reivindicat com una part integrant de la nació espanyola que s'estava construint aleshores, en la qual, entre d'altres factors, els components catòlic i bèl·lic eren ben importants.

Per tant, si l'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" en l'obra de Capdepón i Chapí sabera el que es fa, hauria d'admetre que nega tot encaix de Catalunya en Espanya, que els catalans no poden ser alhora catalans i espanyols i que Espanya és només una Castella ampliada. Podríem dir que rebutja tota pluralitat històrica o cultural d'Espanya i que s'avergonyeix del que hauria d'implicar ser espanyol, de tindre una diversitat de passats territorials i un present comú en què es conjugaren un sentiment d'unitat i germanor amb un d'orgull territorial.

Però el problema, evidentment, no és eixe. L'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" ni coneix el context del Roger de Flor de 1878 ni sap ben bé el que es fa. El veritable problema és que l'anticatalanisme sociològic, eixe que roman mentalment interioritzat sense discernir-ne ni unes raons de fons, ha quallat tan profundament en certs sectors de la societat valenciana que no és compatible amb la més mínima mostra de catalanitat -encara que faça referència als mateixos catalans!- en qualsevol àmbit de la vida pública. I si cal manipular el text d'una obra literària, com en la millor de les dictadures, s'ordena sense més problemes, sense càrrec de consciència, sense pudor, negant la pròpia història de l'Espanya que suposadament volen defendre. La perversió arriba a tal punt que ni tan sols respecten la memòria i l'obra dels polítics, militars o autors que, com Mariano Capdepón, posaren les bases de la seua nació espanyola al llarg del segle XIX.

Tant des del seu propi punt de vista, que, com la dels primers espanyolistes, no hauria d'avergonyir-se de la pluralitat històrica i territorial d'Espanya -ja fóra catalana, càntabra, castellana, andalusa, murciana o valenciana-, com des del punt de vista de la vergonya democràtica -com es pot admetre una manipulació d'eixes característiques?- el responsable de la censura hauria de ser cessat immediatament. Per antidemocràtic, per prevaricador, per immoral i per poca-vergonya. Com en tot, però, ells s'ho canten i ells s'ho ballen: ja diu Alfonso Grau que no passa res, que això és el més normal del món (a Corea del Nord supose). Però, vaja, ja deuen saber que eixe camí només duu a una eixida: cap a les independències dels territoris amb alternatives nacionalistes a l'espanyolisme o cap a l'exterminació final d'eixos nacionalistes, que segurament és el que els anticatalanistes radicals volen en el fons i en la forma...

Mudances, festes i crits a la Barceloneta

La mar de la Barceloneta, ara fa 5 anys

Encara no escric des del pis nou, però no perquè no ens hi hagem traslladat, que sí que ho hem fet, sinó perquè encara no ens han desplaçat la línia telefònica. Els darrers 10 dies han estat esgotadors (perdoneu els que encara no he pogut contestar els correus, però la bústia va plena i els endarreriments de tot tipus són a l'ordre del dia). No esperàvem haver de canviar de casa després de cinc anys, però l'Hotel Vela, eixe que incompleix la llei de costes i és el símbol de la Barcelona balafiadora, cutre i elitista emparada per l'admirada burgesia catalana -Fèlix Millets i companyia- i per tota la plana de l'esquerra municipal, mana. I mana que els edificis de primera línia de platja estiguen destinats a fer apartaments turístics, molt més rendibles que els lloguers tradicionals, així que una vegada que havíem moblada i feta nostra la casa, hem hagut de plegar. I bé, és una putada, però la veritat és que nosaltres també érem uns nouvinguts que havíem arribat a la Barceloneta animant el moviment immobiliari del barri i al cap i a la fi som jóvens i hem pogut refer-nos amb certa agilitat.

Tanmateix, despús-ahir, el dia que marxàvem definitivament se'ns trencava l'ànima en acomiadar-nos dels pocs veïns que tenen renda antiga i que veuen com el propietari està buidant l'edifici amb la suposable previsió de fer fora tothom per tal de refer-lo i destinar-lo al turisme. L'home major de la parella d'ancians del quart ens deia que li feia por: un dia t'agafa un mal de pit i no tindrem a qui cridar, sense ningú a prop. Ja no ens acompanyaran els tossits d'ell ni els esternuts d'ella cada matí, com tampoc els recurrents crits de Pirriiiiiii perquè el gosset -que havia baixat a soles l'escala per ser passejat pels néts- pujara novament cap a l'escalfor de la casa. El pescador del segon, l'amo de Cherubini, es lamentava d'un possible futur fora del barri: 39 años viviendo en esta casa, con los hijos criados aquí, con la de millones que me he gastado en el piso, pequeñito pero con todo equipado, como si fuera un barco: timones, velas, de todo, todo hecho a medida; con toda la vida en el barrio, si ahora me sacan de aquí...

Així estan les coses. Tant de bo la reforma es limite a fer un ascensor a través d'una sola filera de pisos buits i respecten els llogaters de renda antiga, tot i que l'actitud del propietari i de la immobiliària administradora, el seu secretisme i el seu desinterès total pel manteniment de l'edifici no fan presagiar res de bo. I en eixe estat de coses, més o menys general a bona part del barri, diumenge passat Jordi Hereu, l'alcalde de Barcelona, tingué la barra de presentar-se per primera vegada en el pregó de les festes de la Barceloneta, embrutant l'humil, bonic i sentit homenatge preparat en record de Pepe Rubianes. L'escridassada que s'endugué fou de les bones, com es pot comprovar en el segon dels següents vídeos (encara que com fou per sorpresa no estiguérem a l'aguait i no enregistràrem la pujada a l'escenari, que va ser, amb diferència, el moment amb més crits i insults de part de la gent del barri).

Bé, i durant els pròxims dies aniré fent recompte d'estos dies allunyat del blog. Salutacions de nou...

Els parlars xurros

Escut de Xella

L'altre dia la Marta, en parlar de la seua Sogorbofília -menys intensa que la xurrofília de Martí-, deixava caure alguns possibles valencianismes lingüístics com ara laminero, pozal o hardacho, que el mestre filòleg Jesús li esmenà com a aragonesismes. És ben lògic que el castellà d'aquella ciutat valenciana provinga sobretot de l'antic aragonés ja que està a penes 40 quilòmetres de l'Aragó, però què passa, per exemple, amb el que parlen a la majoria de municipis de la Canal de Navarrés, que està a més de 130 quilòmetres de terres aragoneses? Ambdós parlars són anomenats "xurros" pels valencianoparlants, però són semblants? O un està més influenciat per l'aragonès i l'altre pel valencià?

Ho pregunte des del desconeixement més absolut, ja que mai no he tingut l'oportunitat de llegir cap estudi de conjunt sobre la qüestió o de sentir estos parlars en directe. De fet, tot i que he sentit parlar del "touero" com a cosa actual, ni tan sols sé si és un fenomen general i els parlars xurros encara continuen vius als corresponents pobles. Furgant per internet, he trobat un recull de filologia xellina (1ª part i 2ª part) a través del qual sembla que la influència del valencià és notable, tot i que els meus coneixements lingüístics no donen per saber si les influències que jo associe a valencianismes són en realitat aragonesismes. Potser novament Jesús ens puga donar alguna indicació...

Per exemple, és ben cridanera la utilització d'un pretèrit perfet que sembla imitació del perifràstic valencià: vay ir per fui (vaig anar) o vais poner per pusísteis (vau posar). També l'ús del pronom tu en indirecte (esto es pa tu) o nombroses paraules com ara aborronar, aclarir, agre, arrujar, bambolla, baratar, boira, carabasa, caramull, chambi, clavill, gola, llus, marraja, melic, mistera, mut, pilota, platerá, sucre, tramuso, vitet i moltíssimes altres que es poden trobar a l'esmentat estudi. El que parlen a Sogorb o l'Alt Palància en general té també eixes fortes influències del valencià? O està, diguem-ne, més aragonesitzat?

Uns aragonesismes que, d'altra banda, no manquen a Xella, com ara en l'ús dels constants diminitius en -ico, -ica (chiquitico, calorica) o les terminacions en -au (acabau, pagau), alhora que hi ha d'altres característiques que es poden deure tant a la influència aragonesa com a la valenciana, per exemple, les terminacions en -á (lavá, despertá), l'el·lisió de les r (torcáse, sabélo, ponéte) o determinat lèxic com ara ansa, asina, afañáse, buchaca, chulla, llogar, mante [que té un annexe especial com a paraula xellina més simbòlica], moñaco, pernil, tarambana, toña o tremolar. Hi ha molts altres estudis sobre la qüestió però desconec si hi ha algun treball realment ampli, profund i de conjunt (si algú el coneix que no s'estiga de dir-ho); l'any passat es va celebrar la I Jornada sobre els parlars valencians de base castellanoaragonesa però sembla que encara no se n'han publicat les actes. Mentrestant, podem fruir de diàlegs com el que el mateix Ensayo sobre la filología chellina recull:

-¡Chica, Visantica qu'ande vas!
-Pepica, mante, no t'había visto. ¿Cómo está tu muñaco?
-Está mejor, ya no l'hase mal la gola, con la endisión que le van poner ayer ya se le va bajar la calentor y hoy ya quería salir a juar pero yo l´hay dicho: mante, quédate hoy quietesico y bien calentico en la camica no sea que te pongas otra ves malico, mañana a lo mejor sales ya un ratico a la calle a tomar el solet y podrás juar con tu cuadrillica d'amiguicos.
-M'alegro mucho. Pues yo voy a cá Consuelito a mercar el arreglo pa un pucherico que quiero haser hoy. Ayer vay haser arrós al horno que me va salir muy bueno porque le vay poner tomaticos y dos botifarricas de sebolla, y hoy hay pensau que un pucherico estaría muy bien. A mi marido l'agrá mucho cuando le pongo dos u tres pilotas.

I disculpeu si açò està parat durant un temps, però entre la mudança i la faena no tindré a penes estones lliures fins d'ací un bon grapat de dies...

Torna l'humor riberenc

Els xics de Mãemeua, tot i haver estrenat un web novet de trinca uns mesos arrere, fa bona cosa de temps que estan callats. Tanmateix, sembla que uns altres xics de la Ribera els han pres temporalment el relleu mitjançant el doblatge de grans escenes cinematogràfiques i la tradició comarcal de brofegueria humorística continua ben viva a internet. M'estic referint als que en un parell de setmanes han penjat un parell de vídeos al canal de youtube Adrenalfaro, tots dos amb referents ben locals (les discoteques Keepers i Puzzle, la rivalitat amb els gandiencs, etc.). No sé quin m'agrada més, si el Braveheart de la Ribera o el Pulp o calamar:

Un pas avant... i dos arrere? Reaccions valencianes a les consultes catalanes

Mirador de Bellveret, Xàtiva (Foto de Joanot)

Les reaccions a la consulta per la independència de Catalunya duta a terme a Arenys de Munt fa a penes quatre dies estan sent ben interessants des del punt de vista valencianista. Sobretot arran del post de Josep Nadal en què cridava l'Esquerra Independentista, ERPV i el nacionalisme cultural a valencianitzar al màxim el seu discurs: fer visible la personalitat valenciana per confrontar-la -en allò en què entra en conflicte- amb l'espanyola de matriu castellana, deixar de parlar dels valencians com si fórem catalans i abandonar la reivindicació dels Països Catalans com a objectiu essencial i primordial. Com bé puntualitza, a més, això no vol dir renunciar a la germanor o els projectes comuns amb catalans i balears, com tampoc -afig jo- hem de rebutjar als lligams que milers de valencians -més o menys segons la part del país- tenen amb la cultura castellana, aragonesa, murciana o andalusa.

La qüestió primordial és construir una personalitat pròpia sobre uns ciments ben sòlids: la nostra història, el nostre territori i la nostra cultura particular, que, d'una manera o d'una altra, ja han conduït a definir una identitat col·lectiva ben clara i perdurant al llarg dels temps: la valenciana. Ja està bé de jugar la basa d'un projecte nacionalista que no es construeix sobre el que hem estat o sobre el que som, sinó simplement i planera sobre una formulació intel·lectual voluntarista que, a més a més, ha estat superada per teories sociològiques i historiogràfiques posteriors. Ni hem estat catalans -mai la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià es formulà com a catalana fins fa 50 anys-, ni som -no ens considerem- catalans; llavors, a qui hem d'atraure amb un projecte nacional catalanista?

Si històricament hem estat alguna cosa -les identitats col·lectives abans de la contemporaneïtat no tenien el mateix paper que en l'actualitat-, hem estat valencians, és a dir, la identitat col·lectiva dels habitants del territori valencià, ja des de la segona meitat del segle XIV, s'ha formulat en termes de territori i gentilici valencians. També hem estat i som espanyols, és a dir, sobretot a partir de la construcció de l'estat nacional espanyol en el segle XIX, ens hem desenvolupat -amb fluctuacions- com una societat amb dos identitats col·lectives bàsiques: una identitat nacional espanyola i una identitat regional valenciana.

En este sentit, el sentiment identitari actual de la majoria dels valencians és inapel·lable, però els que pensem que la subordinació d'una identitat a una altra -la valenciana a l'espanyola de matriu castellana- porta a la pròpia desaparició dels trets que particularitzen la subordinada -llengua, territori, consideració col·lectiva, etc.- propugnem, per la via del nacionalisme valencià, que la identitat col·lectiva valenciana siga la primordial, és a dir, que els habitants del territori valencià estiguen en el centre prioritari del pensament polític (el que implica moltíssimes coses, de la defensa del paisatge al maneig dels diners propis) i que s'impulsen els trets culturals que particularitzen els valencians (la llengua, la música, les tradicions, etc.).

On queden dins d'este projecte els lligams amb altres pobles? Doncs subsumits en la construcció de la personalitat valenciana, i no a la inversa. Evidentment, els llaços amb catalans i balears són ben forts -per història, per proximitat, per economia, per cognoms o per llengua- però ningú no pot negar que, sobretot per l'efecte de la immigració a terres valencianes dels darrers 50 anys, també els aragonesos, castellans, andalusos o murcians han tingut un paper important en la conformació de la societat valenciana (i no incloc els immigrants d'altres estats perquè la seua arribada és molt recent i no sabem quin serà el seu paper). Les influències d'uns i altres, en tot cas, han anat quedant enquadrades en eixa identitat nacional espanyola i en eixa identitat regional valenciana de les quals parlava anteriorment, amb resultats generalment insatisfactoris per als que ens considerem valencianistes.

Com he dit, però, la idea és invertir les tornes i tractar de fer que la identitat valenciana ocupe el lloc primordial en la consciència col·lectiva dels valencians. I, com a conseqüència, que el valencianisme puga créixer a tots els nivells, que els partits polítics prioritzen els interessos dels valencians o que la llengua valenciana es prestigie i puga tindre un ús social potent. On queda ací "allò català"? Quin paper juga en eixe procés? Particularment, no el veig enlloc. Tots coneixem fills d'immigrants que s'han integrat a la realitat valenciana, alguns parlant valencià, i en el seu procés d'integració la majoria dels seus referents primordials -relacions socials, territori, manera de parlar, identitat- són valencians: és ben lògic i sembla el camí a potenciar si volem incorporar més gent al nostre projecte.

Per tant, no sé què fem, com a nacionalisme valencià, volent tindre els mateixos símbols que els catalans, volent amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua o volent prioritzar un projecte de Països Catalans que és ben normal que no sume a penes adhesions entre els valencians, ja que no té uns ciments sòlids. No és roín tindre una bandera pròpia, no és roín tindre un nom propi per a la llengua, no és roín centrar-nos exclusivament en el País Valencià deslligat dels Països Catalans, ans al contrari, és el camí: són les bases sobre les quals s'ha conformat històricament una identitat valenciana que encara hui en dia persisteix i que volem potenciar a un primer nivell. I això, com diu Josep Nadal, hauria de traduir-se en les nostres banderes, en les nostres pancartes, en les nostres accions i en els nostres discursos.

Ell parlava de l'Esquerra Independentista, d'ERPV i del nacionalisme cultural. No sé si amb este darrer terme es referia exclusivament a ACPV, però jo ampliaria la crida al BLOC, que navega entre dos aigües com es va comprovar en el darrer congrés. En tot cas, els partits polítics tenen els seus propis fulls de ruta, com passarà amb els pactes del mateix BLOC per a les properes eleccions -d'això en parlarem un altre dia-, per la qual cosa el que és realment important és traslladar eixe missatge a tots els militants del nacionalisme valencià en general. De fet, les reaccions valencianes al post de Nadal, sobretot de gent jove, han anat bàsicament en eixa direcció: tot i haver qui encara aposta prioritàriament pels Països Catalans i per la catalanitat dels valencians (potser significativament una xica de Vinaròs i un xic d'Alacant), han estat majoria els que s'han mostrat partidaris del camí del valencianisme estricte.

Ara bé, sembla que les properes consultes realitzades a terres catalanes, com la de Berga a proposta de la CUP, ja no es limitaran a preguntar per la independència de Catalunya -el fet que motivà el post de Josep Nadal- sinó que ho faran per la dels Països Catalans. Si finalment és així, bon favor que ens faran al nacionalisme valencià... Les reaccions seran d'a xavo, amb uns nivells de demagògia i virulència reprovables, però amb un fons de raó ben evident: a sant de què preguntaran al poble català sobre l'autodeterminació dels valencians? Això hauran de fer-ho els valencians i, de tota manera, ja sabem la resposta aclaparadora a dia de hui mitjançant les enquestes i les votacions. Però no, a embolicar la troca i a beneficiar a no sé qui. Ai mare, la que ens caurà.

Haurem d'aguantar el tiró, esperar que passe la tempesta i mantindre'ns en la convicció que amb el nou camí que sembla que molts anem encetant podrem incorporar molta més gent al valencianisme, a eixe valencianisme que aspira a construir una personalitat pròpia i orgullosa de si mateixa sobre les bases del que hem estat, del que som i del que volem ser.

Actualització: Hi afig la reflexió sobre la qüestió que fa Xavi Galbis al seu blog i el fil de comentaris al post de Josep Nadal obert a Racocatalà.

La mitificació del poder, sempre que siga en el passat, clar

Monuments a València: baix, el convent de Sant Pius V i el palau
del Real; dalt, d'esquerra a dreta, el convent del Remei, la Ciutadella,
el convent de Sant Domingo, el palau del Temple, la Reial Audiència, etc.

Diverses persones m'han demanat que parle de l'article "València capital" que l'historiador i periodista barceloní Enric Vila ha publicat al diari digital Catalunya Oberta. Tanmateix, ja ho han fet altres persones, oferint punts de vista molt diferents, tant al seu propi blog com al fòrum de Valencianisme.com, així que no repetiré moltes de les coses que ja s'han dit.

No insistiré en la qüestió que amollant sentències del tipus València és Hospitalet, però amb quatre pedres i quatre monuments, la resta del discurs és difícil d'assimilar per molta veritat que hi puga haver darrere -que, de totes maneres, no pense que siga el cas. Tampoc m'hi detindré a explicar que l'Exposició Regional de 1909, en les antípodes del que exposa Vila, va ser precisament la primera presa de consciència contemporània de València com a capital puixant d'un territori històric -ja ho ha fet Boira si algú vol aprofundir. Finalment, tampoc li faré una ruta de les meravelles paisatgístiques o arquitectòniques posteriors al modernisme que hi ha a València -de la Finca Roja a la Pagoda passant per l'Albufera o el jardí del Túria.

En la meua condició d'historiador, el que m'ha cridat l'atenció, per damunt de tot, és el següent paràgraf:

La debacle valenciana es copsa de seguida comparant la part antiga amb la part nova. La València medieval vol agradar més que demostrar. L’arabesc és una filigrana sensual i lluminosa. Les elits eren cultes, i es nota el gust per la bellesa i el refinament. La pedra pàl·lida, les formes delicades, la consciència de misteri i l’ambició d’eternitat. A la València moderna tot fa ferum de populisme. Hi ha un ambient de Rolex i de república bananera que segur que agradaria als franquistes de Barcelona. [...] Fora de les pedres, res no evoca els cavallers, ni les arpes ni els poetes, ni tampoc la vella burgesia modernista; a l’horitzó només s’hi veu la Santíssima Trinitat de la província: el botellón, el bombo i la pandereta.

La València medieval vol agradar més que demostrar... És sensual, lluminosa, culta, bella, refinada, delicada, amb ambició d'eternitat!! Una persona que ha dedicat cinc anys de la seua vida a aprofundir en l'estudi i comprensió dels processos històrics, no sap que eixa visió del passat és una pura idealització contemporània? No seré jo qui negue la bellesa de la Llonja, qui silencie la majestuositat dels antics palaus nobiliaris o qui renuncie a recuperar patrimonialment els edificis eclesiàstics, però d'ací a considerar acríticament i amorfament que la construcció de tot allò responia a una cultura, a un gust i a una espècie d'ambició estètica perenne va un tros, i ben llarg...

Els monuments que més criden l'atenció a una ciutat, com tots eixos que acabe d'esmentar, solen ser precisament espais de poder: de poder religiós (les esglésies i convents), de poder polític (els edificis dels consells municipals i dels organismes territorials com la Generalitat) o de poder familiar (els palaus dels reis i dels nobles), tots ells cimentats sobre el domini social i econòmic dels seus propietaris. Per tant, darrere d'eixes construccions hi havia tanta voluntat de demostrar el poder -o més- com hi pot haver en la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Que li pregunten a un camperol del segle XIII sobre la "bellesa" dels evocadors castells des d'on se li apropiaven bona part de la collita, que li pregunten a un agermanat si no es parà a pensar en la "bellesa" del palau ducal de Gandia tot just abans d'assaltar-lo, que li pregunten a un anticlericalista de començaments del segle XX si no comprenia la riquesa històrica que atresoraven els edificis eclesiàstics.

I no estic defenent, evidentment, que s'hagen d'enderrocar o cremar els castells, els palaus o les esglésies, ans al contrari, com he explicat a bastament en nombrosos posts de Vent d Cabylia. Cal, contràriament, recuperar-los, posar-los en valor i donar-los un ús quotidià, si pot ser públic millor que millor. Ara bé, això no vol dir que s'haja d'amagar el passat, el context ni l'explicació històrica concreta d'eixos monuments, com tan sovint es fa tot mitificant-los, idealitzant-los i situant-los en un passat atemporal del qual només ens quedem amb la seua "bellesa" suposadament eterna, que no és més que una consideració estètica sotmesa a uns paràmetres determinats per la subjectivitat contemporània. Es tracta d'un procés semblant al que passa, per exemple, amb algunes figures històriques, com ja vaig tractar de comentar breument ací o com estos dies ha explicat Ferran Esquilache sobre l'industrial sucrer Ausiàs March.

Obviar el passat i reconstruir-lo de forma acrítica és de falsos intel·lectuals. Si es vol opinar no cal ser una eminència en totes les matèries, faltaria més, però el mínim que es pot demanar és que no s'inventen les coses al gust de l'opinant. Les aspiracions de les elits que promogueren la construcció de la Llonja o dels palaus històrics de València eren essencialment molt paregudes a la dels actuals grans especuladors: amassar diners i patrimoni, vestir bé, consumir productes de luxe, perpetuar la riquesa familiar, etc. En la mateixa línia, el comportament d'Ausiàs March era en bona part el de qualsevol noble de l'època: guerrer, rendista, explotador, un element indispensable de dominació social. Tot això no lleva valor, mèrit, consideració ni respecte per la Llonja, els palaus nobiliaris o els versos de March; simplement són fets que cal explicar, o almenys no distorsionar, per justícia històrica i per tal de comprendre millor el nostre passat.

Hola Gent de Poble!

Aurora boreal observada en Valencia en la noche del día
5 de marzo de este presente año 1764, del capellà Manuel Rosell

"Hola Gent de Poble!" és la salutació habitual dels Benissants de la Pedra, presentadors de Mãemeua!, però hauria de ser-ho també de la gent del cap i casal. Dic això perquè ara, amb el començament del nou curs, hi ha molta gent que va a València per residir-hi tot l'any, gent que al seu poble utilitza el valencià com a llengua primordial, però que a la capital, davant la majoria castellanoparlant, la relega exclusivament a les converses amb aquells que sap del cert que parlen valencià. Espere que no siga el vostre cas. I si ho és, penseu que dir la primera en valencià no costa un patxo. I si continuar sempre en valencià ja costa una miqueta més, tot és qüestió d'acostumar-se...

Com reflexionava fa un parell de mesos Vicent Terol, és una de les coses més importants que podem fer a nivell individual per la nostra llengua i això és especialment rellevant a la capital, on hi ha molt més de valencianoparlant "flotant" del que es pensa (a la botiga on vaig treballar uns anys tres o quatre de cada deu persones ho eren). Per això, eixe "reforç" anual de gent que té com a llengua materna el valencià i que està acostumat a emprar-lo a tothora és realment important: per donar-li visibilitat social al valencià i per animar una altra gent a fer el mateix. Si no ho fem nosaltres, és evident que ningú més no ho farà. Ja sabeu!

Pioneer to the falls

Ja hem tornat. Ja tenim pis. Ja aniré contestant correus esta setmana.

De pena la vida

Posa, posa el cabet...

Fa un temps vaig veure un comentari a Pàgina26 sobre la polèmica de l'assignatura d'Educació per la Ciutadania a terres valencianes. Hi deia que els del PPCV, que argumentaven que l'esquerra no vol que els alumnes aprenguen anglés, eren de pena la vida. És una expressió que sempre he sentit molt a ma casa referida als que feien alguna malifeta, fins i tot a nosaltres quan érem xiquets i en féiem alguna de grossa: érem de pena la vida -en sentit figurat, afortunadament.

En tot cas, arran d'aquell comentari vaig cercar per internet però no he trobat més que dos referències emprades per una mateixa persona al fòrum de Celtiberia.net, en què, a més a més, hi afig que la frase completa que deia sa mare és: de pena la vida i la mà tallâ. Esta altra expressió clarifica molt el sentit de la locució, però mai no l'havia sentida. Algú de vosaltres gasta qualsevol de les dos? És més -i el que és més difícil- algú en sap l'origen de l'expressió?

A tall d'açò només afegiré que la qüestió de la mà tallada -i la mutilació dels membres en general com a pena criminal- fou un dels grans debats de les Corts valencianes de 1329-1330 (això és el que ha elevat considerablement la meua curiositat sobre la qüestió). Els nobles aragonesos del regne de València, segons els seus propis furs, tenien el poder de condemnar a mort o mutilar els que cometien infraccions criminals, una cosa a la qual s'oposaven fortament els habitants de les viles reials, que condicionaren la finalització de les Corts al fet que només la monarquia tinguera eixa jurisdicció. Segons les seues pròpies paraules sempre era millor que això es reservara a l'administració monàrquica, ja que el poder senyorial podia ser enormement arbitrari i els reis, per missió divina, havien de mirar per l'equitat en la justícia:

El senyor de cascun dels lochs [podia ser] sensat o insensat, discret o indiscret, lo qual poria per sola volentat matar e despullar [els seus vassalls] de tots lurs béns com no haguessen remey d’appel·lació. E ley que sia contra bones costumes no deu ésser atorgada per alcun príncep, et car vós senyor rey si·l dit atorgament fahíets seríets tengut a Déu de tots los mals, injustícies e oppressions que aquells hòmens reebessen, e hauríets-ne a retre compte a Déu, qui us ha comanat lo regiment dels vostres pobles.

Commemoradors i creadors de somnis

Proposta d'imatge per al centenari del Llevant

Segons ens diuen els diccionaris etimològics el verb commemorar està format pel prefix d'intensitat com- i l'arrel llatina memorare, "recordar", per la qual cosa commemorar equivaldria a "recordar intensament". Això passa, per exemple, quan commemorem el 8 de març, el 9 d'octubre, el 25 d'abril o qualsevol altra data emblemàtica: recordem de forma intensa uns fets concrets als quals atorguem un valor simbòlic especial. En eixos exemples qui més qui menys té una idea general dels fets a commemorar: l'incendi d'una fàbrica tèxtil i la mort de les treballadores en vaga que hi havia dins, l'entrada de Jaume I en la ciutat de València, la derrota dels austriacistes en la batalla d'Almansa, etc.

Tanmateix, hi ha casos en què es decideix "commemorar" una determinada data sense fets coneguts a recordar més enllà d'alguna vaga indicació. Eixe era l'excepcional cas del Llevant UE, decidit a celebrar el seu deganat futbolístic valencià com un centenari que s'havia de complir d'ací tres dies en funció d'un breu comunicat de 1980 que certificava aquella data. Però a banda d'allò no hi havia "records a recordar"; encara ningú no els havia donat mai a conéixer. Ha calgut que arribaren dos periodistes amb vocació d'historiadors, Felip Bens i José Luis García Nieves, per tal que, seguint la senda d'un desconegut i oblidat llibre de Paco Gandia i Salvador Chanzá (1954), mostraren a tots els llevantinistes i valencians els fets reals a recordar.

Així, el primer volum (s. XIX-1922) de la seua Historia del Llevant UD relata els partits iniciàtics al Poble Nou de la Mar contra els mariners anglesos, el paper essencial de l'escola moderna cabanyalera del mestre Vicent Ballester, el primers derbis contra l'equip de "la ciutat estricta", l'evolució dels clubs pioners al cap i casal, particularment del FC Cabanyal, el Llevant FC i el Gimnàstic, els seus protagonistes, els seus llocs, els seus colors, les seues peripècies, els seus triomfs i els seus fracassos. En definitiva, Bens i García Nieves narren, per primera vegada, els fets a recordar. "Construeixen" records, els "creen" no perquè se'ls inventen sinó perquè els fan públics, els donen a conéixer tot desterrant-los de l'oblit al qual el pas dels anys i les vicissituds de la nostra societat els havien condemnat temporalment.

Eixa, de fet, és una de les funcions fonamentals dels historiadors: donar a conéixer els fets del passat -a banda de tractar d'explicar la seua lògica social interna- per tal de forjar una memòria col·lectiva que ens faça veure d'on venim i de quina manera hem arribat on som ara. Per això dic que són periodistes amb vocació d'historiador, perquè han volgut i han sabut posar sobre la taula les dades, els elements i els fets que serveixen per poder recordar el naixement del club de futbol de milers de valencians. Només a partir d'ara hi podrà haver una veritable commemoració: ja existeixen fets reals a contar, a rememorar, a transmetre, a reproduir. Fets sobre els quals es podran construir somnis amb una base més sòlida, més profunda, més llegendària, fins i tot.

I, entre ells, hi ha el fet que el Llevant FC no va ser registrat el 9 de setembre de 1909, com se celebrarà oficialment, sinó tres dies abans, un 6 de setembre; i, encara un altre: aquell era el mateix club amb un altre nom, el FC Cabanyal, que ja s'havia registrat el 13 de maig de 1907. Per tant, el deganat s'ha d'ampliar dos anys i el centenari de l'oficialització com a Llevant s'ha de commemorar tal dia com hui. A banda d'estes noves aportacions fonamentals per a construir la memòria -la personalitat- d'un equip i d'una afició, el llibre és una joia pel pel seu contingut d'històries creuades -reals, autobiogràfiques o literaturitzades-, pel seu disseny gràfic i els seus acabats i per la gran quantitat d'il·lustracions i fotografies de l'època.

Tot plegat -tot i que alguns trobem a faltar una versió en valencià- no és d'estranyar la seua bona rebuda en eixir a la venda per internet i a les llibreries. Per acabar, bé per enveja bé per fotre -del València CF que és un- només "recordaré" i "commemoraré", ni que siga a nivell individual, dos fets més que la mateixa obra aporta: el primer gol conegut que va fer el FC Cabanyal-Llevant FC va ser en pròpia meta, jugant contra l'equip de la ciutat estricta, el FC València, que va acabar guanyant el partit 5-2. Ehem, ehem... Salut i bon aniversari, llevantinistes!

Everything in its wrong place

Merda, no sé a on, però mudances...