dijous, 8 de novembre del 2007

La trinxera

Hi ha moments del dia en què et trobes a gust a la trinxera

Fa poc a No cap en cap cap!, arran d'unes paraules de Joan Ridao en la Conferència nacional d'ERC, es preguntaven si Esquerra i el BLOC estaven superant la trinxera dels referents ideològics purs i immaculats per tal d'assolir quotes de poder electoral. Sembla clar que Esquerra no i al País Valencià és, en la definició d'un dels seus propis líders nacionals, un "partit de trinxera", que defensa les idees d'un grup minoritari de gent, tant respectables -i per a mi molt més raonables- com les de qualsevol altre grup de gent, però que mai no podran exercir el poder polític.

I és que a la política electoral es juga per assolir poder institucional i aplicar-lo amb unes determinades idees per canviar la societat. I qui no accepte això té totes les de perdre. EUPV, per exemple, també va camí d'allunyar-se definitivament de les institucions. "L'esquerra o és anticapitalista o no és" ha proclamat fa poc la secretària general del PCPV, Marga Sanz; molt bé, ha dit el que pensa i en molts llocs del món cal rebel·lar-se contra el capitalisme per fer una societat mínimament justa i, encara que siga, només per dignitat, però que no pense que amb eixe eslògan, que si n'arriba algun serà el que apareixerà als mitjans, obtindrà un nombre significatiu de vots al País Valencià, un lloc, on, malgrat tot, el sistema capitalista ha invertit els termes de l'equació: el meu avi se'n va haver d'anar a Nova York a guanyar-se les garrofes, ara vénen ací de tot el món per a guanyar-se-les.

La qüestió és gestionar eixe capitalisme per tal que, a banda de benestars materials fins i tot innecessaris, no malmeta el nostre món de forma irreversible: el nostre territori, el nostre treball, la nostra vida familiar, la nostra cultura, el nostre benestar mínim. I una de les millors formes de tractar de gestionar-lo, sense oposar-se frontalment (quina és l'alternativa que ens garantisca que les coses aniran millor?), són les polítiques arrelades als grups humans menuts (d'uns pocs milions de persones), definits per un sentiment d'identitat col·lectiva, un territori i una història comuns, és a dir, les polítiques nacionalistes territorials.

I pense que eixe hauria de ser el camí que potenciara el BLOC si vol eixir de la trinxera i fer una política electoral ambiciosa, bo i deixant els referents ideològics i simbòlics purs i immaculats. Deixar-se de pancatalanismes culturals (d'això ja s'encarregaran, per la seua banda, els lletraferits i la comunitat científica com a opció única de futur) i potenciar els missatges en clau positiva, partint del fet que som una societat rica en termes mundials i hem de saber gestionar la nostra riquesa, amb exemples del que es pot assolir amb polítiques valencianistes.


Com va dir el socialista català Campalans "política és pedagogia" i hui en dia la pedagogia es fa a través del mitjans de comunicació (televisió, diaris, llibres, internet), però el valencianisme progressista en fa molt poca, de pedagogia. És clau fer arribar un missatge nítid a la ciutadania a través de tots eixos mitjans. A Catalunya, Esquerra i Iniciativa han crescut de forma quasi inesperada els darrers anys mitjançant uns discursos molt clars (i també perquè no existia la barrera del 5%), que no s'han cansat de repetir fins l'extenuació: els avantatges de l'independentisme i d'una Catalunya gestionada pels propis catalans en el primer cas, i un model de creixement (capitalista) basat en la preocupació pel medi ambient (noves polítiques energètiques, de transport, etc.) i les polítiques socials en el segon cas.

Al BLOC, per exemple, encara ningú (la societat valenciana) li troba el missatge nítid, són la colla de "nacionalistes" catalanistes de la cultureta. Caldria definir el discurs i llançar-se a "predicar-lo", amb llibres (com destacava Enric Marín de la recent fornada de llibres dels dirigents d'Esquerra), a tots els diaris, si cal en castellà (Monzó i Porcel, els adalils del catalanisme a Frankfurt escriuen a La Vanguardia sempre en castellà i ningú clama al cel), a internet, tot fent pedagogia, molta pedagogia, i començant per la pròpia definició del "nacionalisme" del BNV (el PP també és més nacionalista però no ho pregona al nom del seu partit). Si es vol fer política electoral cal insistir en què el valencianisme va molt més enllà de la cultureta, que el valencianisme fa les coses ben fetes i no a mitjan fer, tractant de pregonar les bones polítiques dels municipis en què partit governa: qui sap a València el que va fer el BLOC a Gandia, o el que està fent a Sueca i ha fet a Muro? I és que la ciutat de València és fonamental si es vol créixer electoralment. Després de l'anunciat fracàs del pacte amb el PSOE, caldria tractar d'insistir en esta pedagogia, però, clar, la força dels col·lectius locals és minsa i quan no tens poder ningú et recolza...

Sembla difícil deixar la trinxera, però serà capaç el valencianisme representat pel BLOC d'eixir-se'n? O és l'únic lloc on pot estar, entre d'altres coses, perquè els de l'altre exèrcit no paren de disparar (i a canonades)?

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per enllaçar al nostre post :P

A les teues reflexions:

Sembla difícil deixar la trinxera, però serà capaç el valencianisme representat pel BLOC d'eixir-se'n? O és l'únic lloc on pot estar, entre d'altres coses, perquè els de l'altre exèrcit no paren de disparar (i a canonades)?

Jo afegiria una altra pregunta: "tot i el risc que suposa eixir de la trinxera (ens poden matar a canonades) té sentit quedar-nos en ella?"

En este món tan dinàmic, tan canviant, el quedar-se en un lloc quietet, és equivalent al no ser, al no estar...

Adaptant una frase de Companys, "que la prudència (o és la por?) no ens faça trair l'objectiu d'esdevindre un projecte majoritari".

Soca ha dit...

Em quede amb la paraula "pedagogia". Tan necessària per al valencianisme polític.

Anònim ha dit...

Vicent, el teu article és molt interessant i estic pensant en difondre’l entre la gent del col•lectiu, sempre que et semble bé. La teua idea sobre la trinxera és una cosa que fa temps anem pegant-li voltes una colla de gent. I trobe que s’hauria de reflexionar.

Vent d Cabylia ha dit...

Josep Manel, i tant que em sembla bé. Per a això serveix, entre d'altres coses, la transmissió d'idees que es produeix a la blogosfera.

Xavi Bellot ha dit...

Interessant debat el que has estimulat, Vicent. Durant els últims dies he tingut oportunitat de llegir dos assajos sobre valencianisme: "Temps d'acció", d'Agustí Colomer i "El pensament nacionalista valencià", de Josep Solves. De la lectura d'ambdós he tret una conclusió que d'alguna forma, respon a les qüestions que has plantejat: considere que mai el valencianisme polític (el real, el que no és un parany de l'espanyolisme) ha tingut tan bona salut com ara i tanta rellevància pública. Mai no s'havia assolit tanta representació institucional per ara. I malgrat que la màxima que té (els dos diputats a Corts ara i l'eurodiputat efímer de fa tres anys) ho hagen estat gràcies als pactes (una constant en la història del nacionalisme valencià) no s'hem d'oblidar dels 300 regidors i del diputat provincial per Castelló, ni de la presència amb marca pròpia a ciutats com Castelló, Gandia, Torrent o Alcoi, ni de les alcaldies aconseguides.
Una altra cosa és que aquesta presència pública haja de ser major, i que és imprescindible que debats com aquests arriben al si del Bloc, perquè no ens podem permetre perdre ni un minut.
Al mateix temps, no ens hem de deixar portar per la dèria del curt termini pel que fa a les aspiracions polítiques. És cert que les eleccions són cada quatre anys, però de vegades és positiu fer un pas enrere (o no avançar un pas) per poder agafar impuls. Crec que el valencianisme, tot i tenir una arrelada tradició "de trinxera" està superant aquest complexe per una raó molt senzilla: la possibilitat de canviar la societat, tal com esmentaves, treballant des dels governs municipals. I des de la trinxera no es pot governar, sinó des del pragmatisme.
I sí, és imprescindible emprar la pedagogia per a fer entendre el missatge del valencianisme.