dilluns, 6 d’octubre del 2008

Pau Viciano, sobre "Barres i corones" i la bandera dels valencians

La senyera de València de 1927, restaurada

Pau Viciano ha tret el cap per Vent d Cabylia bo i deixant un comentari en un dels darrers posts sobre "Barres i corones". Com que ha tingut eixa deferència, i tampoc voldria que les seues paraules passaren desapercebudes o restaren només en forma de comentari, les copie ací i afig les que he respost després. El post, per descomptat, queda obert a nous comentaris.

Pau Viciano:
Voldria fer alguna observació sobre els comentaris que has anat fent al voltant del meu llibre. No entre a debatre ara els aspectes erudits i ideològics, que ja trobarem altres canals, més formals i assossegats, per a fer-ho. Em fa l'efecte que estàs un poc dolgut a nivell personal, i no m'agaradaria que et quedassen amb aquesta sensació. No cal buscar cap motivació "conspirativa" (no dic que tu ho faces, però hi ha gent que ho fa) a la publicació de "Barres i corones": senzillament vaig trobar per casualitat els vostres textos sobre la bandera del País Valencià, i em van fer dubtar del que pensava que era una evidència ben demostrada per P. M. Orts. Em vaig passar uns quants mesos buscant més informació i sobretot pegant-li voltes al "trencaclosques" i al final pensava escriure un article en una revista. Casualment també, l'editor acabava de traure una sèrie de llibrets per a textos breus, i em va animar a publicar-lo en aquest format, que li dóna més difusió, clar. He hagut de fer referència explícita als vostres textos perquè em van semblar ben escrits, de gent solvent i amb voluntat de rigor erudit. D'alguna manera, quan els vau penjar tots renunits en format PDF era com si estiguessen definitivament publicats. Crec que no hauria estat bé negar-vos el mèrit i la responsabilitat com a autors, així que havia de referir-me a la vostra proposta.

Allò de "malestar generacional" no té una intenció paternalista, sinó que crec que reflecteix la realitat: sou una nova generació valencianista els qui esteu movent tot això en Internet, amb una voluntat de rigor que no tenien els pares fundadors de la "tercera via" (amb la qual no us identifique: ells són de dretes i vosaltres està clar que no). També voldria dir que quan em referesc a l´únic projecte de país alternatiu a l'espanyol no vull dir que siga només el "catalanista", sinó el que defensaven (amb les seues contradiccions i ambigüitats) els qui s'identificaven amb les quatre barres, que no eren ni molt menys tots catalanistes doctrinaris. Aquest projecte "únic" és el de tots els qui estem a favor del País Valencià, sense necessitat, ara mateix, de definir-nos i dividir-nos dogmàticament com a partidaris de la nació valenciana, catalana o espanyola (democràtica i plural, clar). El que jo defense és que no s'ha de renunciar a una bandera tan valenciana com és la de les quatre barres, encara que ha d'haver un coexistència simbòlica i també ha d'acceptar-se que des de certes sensibilitats valencianistes es reivindique la de la franja blava com a ensenya del país, però sense exclusions. No considere que vosaltres i jo estiguem en vaixells (o barcos!) diferents. En la situació d'emergència que viu el País Valencià aquestes diferències "nacionals" són només matisos que no ens haurien de fer perdre la dimensió real de les coses. Estic convençut que en un moment o altre ens trobarem col·laborant en l'estudi del nostre passat i en iniciatives pràctiques i assenyades per a la construcció d'aquest país tan petit i amb tantes banderes.

Vicent Baydal:
Gràcies per aclarir la “història” del llibre. Diguem-ne que el nostre pdf va sorgir també per casualitat, per a reunir els escrits que vam fer aquells dies, incloent els de Pere Fuset i Montxo Vicente, però no amb intenció de ser un llibre. Si m’hagueren dit de publicar allò el resultat, tot i que haguera estat bàsicament el mateix pel que fa a les conclusions, hauria canviat d’estil i de matisos. En tot cas, si ha servit per a incloure en la història de la bandera de València els documents que Orts no va tindre en compte, doncs benvingut siga. D’altra banda, com he dit, el que més m’ha dolgut no ha estat el format llibre, sinó sobretot el fet que se’ns cite com a gent que tracta d’avalar l’antiguitat històrica de la senyera de forma voluntarista per tal de coadjuvar al nostre projecte nacional estrictament valencià. Si vam dir el que vam dir sobre els documents del XV i el XVI no era per això, massa clar estava. La raó per a apostar per la senyera coronada com a bandera dels valencians no era la historicitat sinó que era conseqüència ideologicopolítica del nostre projecte valencianista, independentment de l'antiguitat medieval o contemporània del blau.

Respecte d’això dels que estan a favor del país són els que defensen un projecte nacionalista que s’identifica amb les quatre barres, discrepe. Hi ha molta gent que s’identifica amb les quatre barres coronades sobre blau i estan a favor del país (a la seua manera, que segurament serà diferent de la nostra, però no la podem excloure). El que jo no vull és no poder sumar eixa gent al nostre projecte valencianista, de defensa i promoció dels interessos dels valencians i de la cultura valenciana. I, com sempre, arribe al mateix, crec que hem d’apostar per la bandera dels valencians, no per la bandera dels catalans. Les quatre barres són valencianes (per alguna cosa estan també a la mateixa senyera coronada) però com a bandera col•lectiva són, de fet, la bandera de Catalunya. Tampoc anem a dir ara que el nacionalisme fusterià les va triar per historicisme, les va triar perquè apostava per construir un mateix país amb Catalunya i les Balears: els Països Catalans (i, evidentment, el blaverisme de la Transició no va triar la bandera amb blau per construir nacionalment el País Valencià sinó bàsicament per anticatalanisme).

Jo tampoc considere que anem en vaixells diferents, però la qüestió que són simplement “matisos” també és discutible. Tinc por –i no voldria en cap dels casos- que amb estos debats els valencianistes ens puguem perdre en divisions que ens envien al desastre, però per altra banda també crec que la simple resistència des del catalanisme teòric no ens servirà de res, perquè impossibilita que el missatge valencianista puga créixer (políticament i identitàriament) en la nostra societat. Sense canvis evidents no veig que puguem reeixir (i potser amb canvis tampoc, però no puc restar callat sense dir públicament el que pense que ens ajudaria a créixer –ho considere part del meu treball d’investigador-).


9 comentaris:

Ximo ha dit...

Tothom sembla estar d’acord amb una qüestió: que el concepte de nació —i de nacionalisme, per tant— és una elucubració moderna. També sembla haver unanimitat a l’hora d’afirmar que un bandera representa una nació. Jo aniria amb molta precaució amb aquestes afirmacions tan taxatives. Sí, és cert que el concepte de nació és molt recent; s’hauria de datar al període romàntic. Però no és menys cert que alguns dels elements amb què es basteix el sentiment nacional són de caire essencialista; altrament, no tindria massa sentit la reivindicació nacional o patriòtica (hi hauria prou amb reclamar-se federalista, posem per cas).

Tampoc no és del tot exacte que les banderes representen només les nacions. Poden representar faccions, bàndols o, en tot cas, projectes nacionals diferents. Recordem el cas dels confederats i dels unionistes a la guerra civil nord-americana (per no posar el més pròxim de la guerra civil espanyola). Que la senyera amb franja blava siga oficial no implica “necessàriament” que “tothom” connecte amb ella. Per què? Perquè fins ara s’ha identificat com a bandera d’una facció. Està clar que aqueixa facció, majoritàriament espanyolista i de dretes (sense oblidar que l’esquerra, el PSOE per exemple, també compta amb minories espanyolistes) l’ha identificada amb la regió —rarament nació— valenciana. Això no és, però, cap novetat; la dreta centralista també promou a nivell estatal aquesta confusió entre els seus valors i la pàtria o nació espanyola —ho veiem contínuament—; per això, algunes persones no se senten identificades amb la bandera espanyola monàrquica.

En resum: fins ara, hi ha hagut dues faccions, dos projectes nacionals si es vol, amb dues banderes distintes. Que una part accepte sense més la bandera de l’altra no va a ser gens fàcil; màxim quan alguns pensen que sempre són els mateixos els qui han d'abaixar les veles. Tampoc no està clar que aqueixa operació vaja a tenir uns rèdits electorals miraculosos. M’imagine que es guanyaran vots per una banda, però es perdran per l’altra. Quantificar el saldo, positiu o negatiu, és, no cal dir-ho, assumpte molt pelut. El que vull dir, Vicent, és que caldrà prescindir d’embolics historiogràfics, literaris o sentimentals, i fer un esforç de concisió per tal d’aïllar les qüestions fonamentals del debat. L’assumpció d’alguns postulats de la Tercera Via exigeixen els corresponents processos d’anàlisi i consens. Habitualment les coses no són —i menys en política— blanques o negres. Sembla que el Bloc ha encetat, ja fa temps, el procés d’anàlisi. És evident que alguns voldrien anar més de pressa. Els processos de maduració, però, requereixen el seu temps.

Per cert... com et va per Itàlia? Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Ximo, massa poc de temps per a tantes coses que fer i que veure. I, sobretot, m’atrau Roma com un imant...

Sobre el que dius, esmente moltes d’eixes coses en el darrer comentari de l’anterior post, com, per exemple, que el nacionalisme es basa en elements identitaris/sentimentals/col•lectius (però que en el cas valencià, allò “lògic” hauria estat tirar del fil “valencià”, no del “català”). De la bandera el que dic és que no pot haver dos països que es vulguen diferents amb la mateixa bandera, però alhora que la tria del blaverisme no fou per “nacionalisme valencià” sinó per un “anticatalanisme” que va trobar molts suports de base, que no es plantejaven molta cosa més que no anar contra les identitats sentimentals històriques: som valencians i espanyols.

Però tampoc hem d’oblidar que la senyera coronada amb blau fou la bandera del primer valencianisme i és encara una bandera que ens diferencia clarament com a grup, dels espanyols i dels catalans (cadascú que trie compartir la bandera amb la rojigualda o la quadribarrada, de la mateixa manera que algú pot tindre més simpatia per una bandera nordamericana o una comunista, però almenys fóra bo que tots sentirem la senyera coronada com a bandera dels valencians).

Pel que fa als canvis en el discurs nacionalista també he dit en el mateix comentari que “em fan por” per si encara porten les coses a pitjor, però és que molt bé tampoc van. I per damunt de tot és el que pense sincerament, és la conclusió a la qual he arribat després d’estudiar l’evolució dels nacionalismes a Catalunya i el País Valencià. En tot cas, com dius, caldrà també que fem “un esforç de concisió per tal d’aïllar les qüestions fonamentals del debat”. Poc demanes!

Comtessa d´Angeville ha dit...

A vore, apressa, corrent i clar, que porte seguida la qüestió esta amb molt d´interés però me calle (ay, que me falta la vostra erudicció i me fa vergonya obrir la boca). A casa els pares dona la benvinguda un taulellet amb la quatribarrà i unes paraules de Jaume I baix. La quatribarrà és el que he sentit com a meu sempre, però acepte posar-li una franja blava en segons què situacions per a diferenciar-la. I per supost, no li tinc l´odi que li profesa molta gent que conec. Ací lo important es donar-se conter de que SÍ que anem tots en el mateix barquet, hòstia, però a vore qui té collons de posar d´acord a uns amb altres. Complicat, complicat de collons. Ara, també et dic, a un canal raro que no sé quin és que m´acabe de trobar per la tele ha eixit allò de la restauració de la Real Senyera, amb la Rita diguent tonteries i mira, me fa prou asquet compartir símbols amb segons què persones.

I ja em calle, parleu parleu!

Anònim ha dit...

Enhorabona. Magnífic article sobre la senyera, que centra la qüestió en algunes preguntes que ens hem de fer tots:

¿Estem els valencianistes satisfets amb la situació actual?
¿Volem eixamplar la base social del valencianisme?
¿Interessa a la societat la alternativa valencianista? ¿Que podem fer perquè interesse?
¿Té el Bloc una vocació real de poder i de govern? ¿O només de ser un grup complementari de l´esquerra estatal; un anexe local?
¿ Està madur el Bloc per a assumir estos nous reptes i fer un exercici de pragmatisme polític?

Crec que hi ha una certa percepció de que és un moment important. Després de quasi 20 anys, el nacionalisme valencià torna a ser parlamentari, torna a “existir” als ulls públics, malgrat tindre només 2 diputats. El PSPV estrena un nou líder que no està present a les Corts però que va a patir un desgast per la gestió del PSOE a Madrid. El PP porta des del 95 al govern valencià i algun desgast haurà de tindre per la seua gestió. I Izquierda Unida està en caiguda lliure. I tot això en el context d´una crisi econòmica important. Totes estes situacions s´han d´analitzar i aprofitar.

Davant d´això el valencianisme ha d´intentar tancar de manera clara la questió simbòlica, per a concentrar-se en els temes importants i avançar. Es una qüestió d´eficàcia. Este tema de la senyera s´hauria d´haver assumit i tancat fa més de 10 anys. Alguns parlen d´un periode d´adaptació. Es evident. Però es que la senyera estatuària/coronada es l´oficial desde fa ja 27 anys. ¿Quans anys més ens calen per adaptar-nos?

¿Quines possibilitats reals hi han de que la quatribarrada puga ser la oficial del País en algún futur més o més remot? Cap. I quan abans s´assumisca això millor. La percepció de la gent del carrer, a la Ciutat i al seu ámbit d´influència (si considerem tota la província de València parlem de 2,4 Milions de persones, quasi mig país), és que la senyera coronada es valenciana i la de les quatre barres es catalana. I això és així. La política i el món de les identitats es meneja amb simbols clars i senzills. Zapatero-ZP-PSOE. PP-Rajoy-Camps. Valencianisme-senyera valenciana, Catalanisme-senyera catalana.

¿Ens imaginem als bascos discutint durant 30 anys sobre el tamany de les creus a la ikurriña? (bandera totalment inventada per Sabino Arana a finals del XIX, amb menys legitimitat temporal que la senyera coronada, per tant). “Es l´economia estupid” va dir Clinton al 92 quan va guanyar al Bush. O intentem lligar identitat i llengua al desenvolupament econòmic i al progrés del país o el valencianisme es queda reclós a un aparador entre discussions historicistes de laboratori.


Por posar un exemple la bandera del PCE (i del PSOE) ha segut sempre la republicana i la seua forma d´Estat la República. Doncs el PCE va assumir la monarquia i la bandera d´Espanya que va consagrar la Constitució en un temps record, a penes 4 o 5 anys. No va perdre massa el temps, ja que allò important és el contingut. En un acte de maduresa política va acceptar la bandera d´en Franco, contra la qual van morir milers de republicans a la guerra civil (i al maquis, i Julián Grimau, etc...). Era la bandera enemiga en una guerra real, o almenys ho va ser. I això no impedeix que hi hajen banderes republicanes a les manifestacions de IU. ¿Perquè el PC ho va poder fer i el Bloc no és capaç?

El món de la política està ple de exemples pragmàtics (al PSOE la renuncia al marxisme i l´entrada a la OTAN; els verds d´Alemanya, capitanejats per Joschka Fischer, renunciant als aspectes més antisistema, per a poder governar, etc ...).

En els àmbits urbans: empresarials, professionals o mercantils o bé no hi ha cap percepció del Bloc o bé n´hi ha una percepció de grup “outsider” o antisistema, a l´esquerra del PSOE, que la no acceptació de la senyera estutària no fa sinó accentuar. Atenció, la referida acceptació tampoc és la panacea ni ho solucionarà tot. Però és l´inici d´un camí.

Estem parlant de conceptes com visió estratègica, cintura política, intel•ligència emocional, pragmatisme, ambició, voluntat d´avanç. El valencianisme al segle XXI serà pràctic i pragmàtic (és a dir polític) o no serà.

El gran repte del valencianisme polític es: com, sense perdre la seua militància tradicional ni la seua històrica trajectòria, arribar a nous sectors de la societat valenciana, ja que hi ha un clar estancament electoral. D´una banda el Bloc té un actiu important: una militància exemplar, molt militant, però també molt maximalista, amb alguns tics de moviment alternatiu tipus maig 68 (almenys, esta és la percepció des de fora), i que va molt per davant de la societat en alguns temes. Per l´altra banda hi ha un cos social que oscil•la entre la indiferència i la hostilitat i unes borses de potencials votants moderats que encara no s´han treballat i a les quals no es pot adreçar amb maximalismes.

Com molt bé s´ha indicat, no es tracta de renunciar a la senyera de les quatre barres, una senyera plenament valenciana, i a més a més oficial a molts poblacions. Es tracta d´assumir d´una manera clara i contundent la senyera estatutària. Sense ambigüitats. Fer-la nostra. Això suposa dir, buscant la major repercussió i publicitat possible, una cosa així: “Mireu, el Bloc és un partit madur, amb vocació política majoritària i no extraparlamentària. L´Estatut no ens agrada tal com està, es va pactar d´una manera molt discutible, deixant fora de joc a molts valencians. Però pensem que la senyera estatutària pot representar bé les aspiracions de la nostra força política, el àmbit de la qual és estrictament el País Valencià. I això no és contradictori amb el fet que la senyera quatribarrada és la senyera de moltes poblacions valencianes i de la antiga Corona d´Aragó, i la del valencianisme més dinàmic i reivindicatiu dels anys 60 i 70, i la unitat de la llengüa, bla, bla, bla, etc,...

No es tracta de cap derrota, no és dir “heu guanyat”, ni cedir a canvi de res. Al contrari , és un acte de realisme i de pragmatisme polític, de dir “els temps han canviat, és l´hora del Bloc”. Es una manera efectiva de desemmascarar l´anticatalanisme castellanista disfressat de fals valencianisme, amagat baix la senyera coronada. Que traguen realment la bandera d´Espanya, a ser possible la preconstitucional, que és realment la que els agrada.

La història del valencianisme és plena d´errades garrafals. El tema de la senyera n´es una d´elles (encara ho és en part). Però en alguns punts sí que s´ha evolucionat respecte al que va passar a finals dels 70 i 80:

1.- Als 70-80, només es parlava de nacionalisme. Pràcticament ningú parlava de valencianisme, era una paraula jubilada, quasi tabú, que remetia a nacionalisme republicà dels anys 30 o al València Club de Fútbol. ¿Que va passar als 80? Que els anticatalanistes eren els valencianistes, ja que nosaltres erem “nacionalistes” (i no estava clar que fórem de nació valenciana). Els havíem regalat la terminologia (com també els regalarem la senyera coronada). La terminologia afortunadament ha canviat o està canviant, però no així el tema de la senyera.

2.- Per a parlar de la llengua s´utilitzaven circumloquis del tipus “¿perquè no en la nostra llengua?” o “¿valencià perquè parles castellà?” (per esmentar dos enganxines de finals dels 70). Actualment es innegable la contundència i la eficàcia de dir simplement “en valencià”.


No obstant, amb el tema de senyera no s´ha evolucionat prou. Als 70 i 80 la senyera coronada va ser declarada d´una manera obtusa una bandera “enemiga” per les forces del nacionalisme fusterià. O almenys “hostil”. ¿Hostil una senyera valenciana? Un símbol concebut per una part important de la població com la senyera de tot el país (Regne per a ells). I que com a mínim és de la capital política, económica i simbòlica del país (l´adjectiu valencià ve de València, ¿no?). “Es que la senyera d´una ciutat no pot ser la del tot el país”, es diu encara, com si València fora Almussafes o Rafelbunyol (amb tot el respecte per estes poblacions).

Els havíem servit en safata els arguments per a la manipulació més bèstia. Es que a cap acte diguem-ne nacionalista dels 70-80 es veia ni una sola senyera coronada. Ni una. I això que les manis es feien a la ciutat. ¿Alguna coronada als nombrosos actes a la plaça de bous o a la universitat? Cap. “Es que és de la ciutat”. Semblava que era d´una ciutat de Galícia.

Quina candidesa i poca visió política per part dels valencianistes. Unes ovelletes innocents front als llops de l´Abril Martorell, Maria Consuelo i companyia, forjats a l´ alta política de Madrid i acostumats al joc brut i al agit-prop més surreal. Però han passat més de 25 anys d´aquella època, i encara no hem assumit del tot els fets.

La senyera coronada és un símbol valencià segrestat. Se li pot donar el valor que és vullga. Recuperem-lo.


Trellat

Anònim ha dit...

Tot em sembla perfecte, però no escrigues coses en un post i faces CD si no vols que se citen. Això, ja ho vaig dir en el seu moment, és trampa. I crec que viciano ha donat una explicació que l'honora, però que no calia. La cosa està clara. Si esteu en contra, publiqueu la resposta. I si penses (o penseu) que un blog no és suficient, o no és seriós, doncs publiqueu un llibre o un article. I si la bandera amb blau és la que defenseu des del punt de vista "presentista", perquè és el que hi ha, i perquè és l'oficial, perquè no defenseu també Comunitat Valenciana? Tot es condueix a ser un "región de España" i prou. Ah!, i la bandera de les quatre barres és (oficialment, dic) la de Catalunya i la d'Aragó. I a Aragó l'accepten sense problemes i sense les teues pors. és veritat que l'oficial porta l'escit, però si vas per les carreteres d'Aragó o assiteixes a manifestacions o a partits de futbol, les quatre barres semblen no produir-lo urticària com a tu. Ho lamente, però em sembla que el que ha estat despsurat són els quilòmetres de blog que, fins i tot, deuen ocupar més espai que no el llibret de Viviano.
I ara si, jo he acabat.
Gràcies per escoltar-me i per deixar penjat al teu bloc el que opine.

Anònim ha dit...

Interessant el debat polític desenvolupant post rere post en aquest blog. Com a català del
Principat no crec que tingui gaire sentit que opini sobre el tema, però voldria felicitar a tothom, per aquesta lluita d'arguments de cada postura. Demostreu que es pot ser intransigent amb les pròpies idees, però no per això tancat a les dels altres.

Em repeteixo: felicitats.

Anònim ha dit...

Comperteixo el que diu el meu compatriota "Vull un festuc". Com a català, m'agradaria que el nacionalisme valencià cresqués i cresqués. Com també el nacionalisme mallorquí i balear en general.

M'agradaria que a la fi poguéssim compartir un projecte comú per mitjà d'una Confederació. La Mata de Jonc d'en Muntaner, vaja.

Vent d Cabylia ha dit...

Anònim, ja he donat una resposta a la hipòtesis de Viciano en un dels posts precedents. I també he explicat per què "senyera coronada sí, però Comunitat Valenciana no".

Vullunfestuc i Mata de jonc, gràcies. El problema és que les polítiques del PP no passen de bades en un tema tan important com és l'educació. I em sembla que o fem el salt qualitatiu d'influència política ja o cada vegada anirem a pitjor...

Anònim ha dit...

Compartisc un bon tros de la teua argumentació valencianista i et felicite per la rigorosa exposició, però ho sent, xiquet, jo la tinc verda, la franja. Els castellonencs també tenim el mal costum de ser recelosos. Com tots. També tenim colors, gaiates i altres manies. Aixina que ens hauríem de posar d'acord en això dels colorins dels draps, perquè dubte moltíssim que una franja blava pugue tindre, si t'he entès bé, aquesta capacitat identitària valencianista que tu adjudiques a la coronada. Falta, pense, una voluntat integradora pensant en tot el territori. Mentrestant, personalment, jo em quede amb la bandera que, vulguem o no, ens identifica a tots els qui parlem una mateixa llengua.