Si ahir parlava del Cabanyal, el barri marítim de València, hui toca el de Barcelona: la Barceloneta. No m'hi estendré tant, ja que principalment el que vull és mostrar el plànol que veieu dalt, suposadament de 1750 segons l'antiquari que el ven, però que ha de ser posterior, puix la primera pedra del conjunt de cases de la Barceloneta es va posar en 1753 i el far que hui en dia es Torre del Rellotge s'instal·là en 1772. Això no obstant, sembla el plànol més antic que he vist mai sobre la Barceloneta, el que hui en dia és ma casa i que comparteix moltes coses amb el Cabanyal.
Com el Cabanyal, la Barceloneta ha estat sempre un barri popular, de pescadors, obrers i portuaris. Com el Cabanyal, la Barceloneta té una estructura urbana reticular i unes cases singulars, en este cas d'estil neoclàssic en compte de modernista. I, com el Cabanyal, la Barceloneta acabarà morint tal i com l'han coneguda els seus habitants de sempre de mà dels Ajuntaments "veïns": València i Barcelona. Ací no serà tan traumàtic com al Cabanyal, però el canvi és inexorable. Ací no han degradat el barri, deixant d'oferir servicis bàsics com la llum o la seguretat i plantejant la destrucció massiva com a única salvació, sinó que la mort vindrà totalment del contrari: de l'elitització del barri, que ha anat envoltant-lo des de les Olimpíades i que ja comença a endinsar-s'hi.
Les primeres actuacions a començaments de la dècada de 1990 van ser al nord -la construcció del port olímpic i les torres Mapfre-, a l'est -l'eliminació dels "merenderos" i la instal·lació del passeig marítim- i al sud-oest -la remodelació dels molls de la Fusta i d'Espanya-. Ara han continuat: s'han fet cases i algun hotel de luxe al passeig Joan de Borbó, s'han donat expectatives als especuladors amb el pla dels ascensors, i s'esta construïnt al sud-est l'Hotel Vela de Bofill, imitació coenta de l'hotel més car del món a Dubai, amb l'ampliació subsegüent del passeig marítim.
En consonància, els propietaris de les finques amb un sol amo estan tractant de traure profit d'esta nova conjuntura i pressionen per desnonar els llogaters o no renoven els contractes, tot tractant de buidar les cases per remodelar-les amb les subvencions del pla dels ascensors i tornar a llogar-les a preus que poden doblar o triplicar el que estem pagant ara. Un dels històrics de la Barceloneta, el Bar Emilio, va ser enderrocat fa unes setmanes per construir un edifici nou, els apartaments turístics per dies -molt més rendibles- es multipliquen i els negocis de luxe comencen a introduir-se en el barri en detriment del comerç tradicional.
Al costat de ma casa, primer va ser una botigueta d'ultramarins substituïda per Watertight Yacht Services, que lloga embarcacions de luxe. Ara, el mateix dia que tornàvem Alfi, vam observar que la bodega de Jaume -on ens fèiem i compràvem un vermut exquisit i ben barat- no havia obert. Ens han dit que no tornarà a fer-ho, que ha venut a un pijo que posarà una cafeteria com la que té al passeig de Gràcia. Quina tristesa... No volia parlar del barri, només del plànol, però no he pogut evitar-ho. Supose que això és el progrés i que no es pot evitar...
Com el Cabanyal, la Barceloneta ha estat sempre un barri popular, de pescadors, obrers i portuaris. Com el Cabanyal, la Barceloneta té una estructura urbana reticular i unes cases singulars, en este cas d'estil neoclàssic en compte de modernista. I, com el Cabanyal, la Barceloneta acabarà morint tal i com l'han coneguda els seus habitants de sempre de mà dels Ajuntaments "veïns": València i Barcelona. Ací no serà tan traumàtic com al Cabanyal, però el canvi és inexorable. Ací no han degradat el barri, deixant d'oferir servicis bàsics com la llum o la seguretat i plantejant la destrucció massiva com a única salvació, sinó que la mort vindrà totalment del contrari: de l'elitització del barri, que ha anat envoltant-lo des de les Olimpíades i que ja comença a endinsar-s'hi.
Les primeres actuacions a començaments de la dècada de 1990 van ser al nord -la construcció del port olímpic i les torres Mapfre-, a l'est -l'eliminació dels "merenderos" i la instal·lació del passeig marítim- i al sud-oest -la remodelació dels molls de la Fusta i d'Espanya-. Ara han continuat: s'han fet cases i algun hotel de luxe al passeig Joan de Borbó, s'han donat expectatives als especuladors amb el pla dels ascensors, i s'esta construïnt al sud-est l'Hotel Vela de Bofill, imitació coenta de l'hotel més car del món a Dubai, amb l'ampliació subsegüent del passeig marítim.
En consonància, els propietaris de les finques amb un sol amo estan tractant de traure profit d'esta nova conjuntura i pressionen per desnonar els llogaters o no renoven els contractes, tot tractant de buidar les cases per remodelar-les amb les subvencions del pla dels ascensors i tornar a llogar-les a preus que poden doblar o triplicar el que estem pagant ara. Un dels històrics de la Barceloneta, el Bar Emilio, va ser enderrocat fa unes setmanes per construir un edifici nou, els apartaments turístics per dies -molt més rendibles- es multipliquen i els negocis de luxe comencen a introduir-se en el barri en detriment del comerç tradicional.
Al costat de ma casa, primer va ser una botigueta d'ultramarins substituïda per Watertight Yacht Services, que lloga embarcacions de luxe. Ara, el mateix dia que tornàvem Alfi, vam observar que la bodega de Jaume -on ens fèiem i compràvem un vermut exquisit i ben barat- no havia obert. Ens han dit que no tornarà a fer-ho, que ha venut a un pijo que posarà una cafeteria com la que té al passeig de Gràcia. Quina tristesa... No volia parlar del barri, només del plànol, però no he pogut evitar-ho. Supose que això és el progrés i que no es pot evitar...
Hotel Vela
6 comentaris:
Progreso=sin sabor?
Millor això que contes, encara que siga dur, que no fotre a base de bé als que hi estan vivint, com al Cabanyal.
Josep.
En l'ocupació militar per sectors de Barcelona, el teu barri era un dels darrers que quedava per sotmetre a llei marcial. Sembla que ja se n'han començat a ocupar. Imagino que no trigarà en passar el mateix amb el Poble Sec o Horta i així assolirem finalment la realització de la Barcelona Dessign Nation que del 92 ençà és l'únic projecte urbà conegut de la Cancelleria del Reich metropolità. Que els aprofiti: fa temps que em plantejo tornar a casa, però com a no en tinc i no la reconoeixo, crec que ja no hi tornaré mai.
Sí, Josep, malgrat que ací a la Barceloneta també hi ha casos fotuts, almenys les actuacions municipals no són tan destructores en conjunt. En tot cas, tot i que preferisc açò, és igual de reprovable...
I, Alexandre, doncs sí, però tin en compte que "casa" sempre serà "casa" i que si tornes segur que retrobaràs vells llocs o velles sensacions que només ací pots trobar.
Alexandre: Ciceró ja feia dir a Teucre "patria est, ubicumque est bene" el que per la banda de Castella diem "no se es de donde se nace, sino de donde se pace" o la mare (aragonesa) d'en Serrat deia "jo sóc d'on mengen els meus fills". No ets encara a casa? Jo mai no he trobat raons per a portar-li la contrària a Ciceró, ni al refranyer castellà, ni a la mare d'en Serrat. Ma casa és on habiten els meus. I els meus, com les grosses de la Loteria, estan molt escampats.
Vicent: potser el fet diferencial de les Espanyes siga la destrucció sistemàtica del seu patrimoni arquitectònic, acompanyat tantes altres vegades, ai las trist!, del patrimoni natural i del menyspreu pels patrimonis culturals. València, Bétera, Barcelona, Móstoles, Monforte de Lemos, Monreal del Campo i Pollença compartixen la mateixa perifèria impersonal i horrible de ciment i blocs de vivenda amb esperit de rusc. L'efecte que em fa entrar a Barcelona per Sants és com si arribés a Villaverde (Bajo) per tren de rodalia. Quasibé gosaria dir que Villaverde és una miqueta més agençat que l'entrada a Barcelona des de Madrid per ferrocarril.
A Madrid, dels anys 90 ençà, l'assentament d'una "comunitat" gay al barri de Chueca -que no mai no havia tingut una demarcació específica ni un "nom", ultra l'estació del metro de la qual pren el nom l'actual barri- va salvar un indret del mateixet rovellet de l'ou madrileny que estava en un procés avançadíssim de destrucció, marginació i relegament urbà. Però la salvació provocà una especulació immobiliària desenfrenada. Tanmateix, ara com ara, al barri històric de Lavapiés -l'antic barri moro i probablement jueu també, per cert- fa anys que s'hi està duent una operació d'especulació immobiliària des d'amunt amb la intenció evident de tirar fora els habitants "multiculturals" actuals sense cap intenció de resoldre'ls els greuges socials, evidents, els nombrosos problemes d'infravivenda i la manca d'equipaments públics eficients a un dels barris que podrien lluïr millor de tota la ciutat. Una espècie de Barceloneta (o el Cabanyal?) madrileny.
PD: Alexandre, mirem, si et plau, de no engrescar-nos a fer servir reductiones ad Tertium Imperium. El Jordi Hereu no porta bigoti, el bigoti de Pasqual Maragall em fa l'efecte de tindre tota la traça del bigoti de l'avi de la Heidi i, en fi, segurament podrem trobar analogies més adients i encertades alhora per als destarifos municipals de la corporació barcelonina, no creus?
vaig viure a la barceloneta quan estudiava a l'escola de nàutica, fa més de 25 anys. vivia al teulat d'un edifici del carrer berenguer maiol, davant de la mar. recorde la platja nevada i aquells matins neorealistes. encara hi era el camp de fútbol al final de la pltja (sense palmeres) i el que avui és la vila olímpica era un penyassegat de terra de més sis metres. els matins de sol, el barri és com un pas de vianants gegantí. pense com tu, el barri morirà de "gentrificació". era molt clar que no podia conviure al costat de la vila olímpica. la darrera egada que vaig voltar pel barri vaig veure el nou mercat, és bonic. a una llibreria que ja no existeix vaig comprar un llibre de basho. he viscut, vaig viure a molts barris de barcelona, però si he de triar un és aquest.
Publica un comentari a l'entrada