dijous, 26 de novembre del 2009

Ribalderies diverses

Estava jo buscant l'extensió per les llengües ibèriques dels mots antics ribald, ribalderia i ribaldar -suposadament provinents del francés riber, "rebolcar-se", amb el sentit de "rufià", "bergant"-, quan vaig tupar amb una interessant recerca titulada Treball de dialectologia sobre Extremoduro. La tasca, supose que realitzada per un jove o grup de jóvens d'algun institut o universitat de Catalunya entorn de 1999, consistia a identificar els trets dialectals de l'oralitat i els textos del grup de música, fortament caracteritzats per la parla extremenya del seu compositor i cantant Robe Iniesta.

Així, mentre que, d'una banda, s'hi analitzava l'aspiració de la "s", el ieisme, la confusió fonològica entre "r" i "l", la caiguda de la "d" intervocàlica o el tipus d'entonació, d'una altra banda, s'examinava la morfositaxi i el lèxic de les lletres de la banda: el leisme i laisme, el tancament de les vocals finals "e" i "o" en "i" i "u", les formes arcaiques d'alguns adverbis, l'ús dels pronoms personals i una llarga retafila de paraules particulars. En l'anàlisi d'estes darreres, la part més llarga del treball, destacava, per exemple, l'explicació que es feia de mots com agila (camina, enfila), me añurgo (m'entravesse), castúo (de "casta" extremenya), colorín (cagarnera), malear (fer maleses), pella (massa de fang que treballa el terrisser), percudío (brut), sostribar (recolzar), soterrizo (soterrani) o zarrio (persona indesitjable).

Però el que més em va sobtar, dins d'un context de bons coneixements lingüístics, fou la manca d'explicació de la paraula lefa, sobre la qual s'hi deia:
Aquesta paraula surt a la cançó Pedrá [...] Apareix al fragment següent: La vida desperdiciada, ¡tanta lefa para nada! ¡escupe bastarda! És una paraula que no hem trobat a cap diccionari i això ens fa pensar que pertany al vocabulari d’argot [...] Normalment, l’argot que fa servir ens és familiar o, si més no, reconeixible. Però aquesta paraula, tot i entendre-la com a sinònim de història o cosa en aquest context, no l’havíem sentit mai. Així doncs, tot i donant per suposat que és una paraula d’argot, desconeguda al nostre entorn, no cal descartar la possibilitat que formi part d’un argot local, proper a Extremadura, o que tingui un matís extremeny. És per això que hem decidit incloure-la en aquest apartat de lèxic, encara que sense aclarir-ne el seu significat i valor.
Suposava que no era un extraordinari exercici d'ironia sinó un desconeixement real, tot i que juraria que cap a 1999 era ja una paraula d'ús ben comú entre els jóvens. La veritat és que aleshores no existia la Frikipedia per donar la solució, però aquella situació de desconeixement em va fer dubtar sobre l'origen i el procés d'extensió del mot al conjunt de l'estat: tenia una ascendència eminentment castellana (com a eufemisme de leche) i no podia ser molt antiga ja que no constava al Corpus Diacrónico Español, ni a les parles llatinoamericanes, ni al Don Juan Notorio.

I, efectivament, després d'una breu cerca vaig trobar que Luis Antonio de Villena explica a Fácil: historia particular de un chico de la vida (1996) que la paraula començà a emprar-se entre la joventut madrilenya durant la dècada de 1960, així que és de suposar que anà estenent-se des d'allí a la resta de la societat espanyola. La referència més antiga que he pogut trobar en català ha estat la de Lefa'm, el poema del barceloní Pepe Sales escrit a Palma en 1984 i cantat recentment pel seu amic Albert Pla. En tot cas, no és desgavellat pensar que la veritable expansió del mot es donà particularment en els anys '90 a través de pel·lícules com Historias del Kronen (1995) o de cançons com les d'Extremoduro (precisament aquella en què s'inclouen uns versos en català: I destrossarem el monstre del pou més profund del nostre cap)
.



6 comentaris:

TdlH ha dit...

Cagu'en dell, si açò ho haguera sabut aquell dia en el bar de la facultat... ara, que no crec qu'ês xurrets qu'ho dîen sàpien lo qu'és la lletâ; o la lleta, que diuen en Llíria!

I m'estalvie la forma més genuïnament roscana pâ no ferir sensibilitats...

Jesús ha dit...

Deu ser cosa del zeitgeist dels medievalistes que es gasta ara. Delicat i preciós interés. Redéu, que marranos...

Jesús ha dit...

Supose que després d'este post teu era qüestió de temps que algú acabara al meu blog clicant ací i es trobara en companyonia lúbrica de César Vidal Manzanares, Federico Jiménez Losantos, Salvador Sostres, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, exactament ací.

Vent d Cabylia ha dit...

A tot li dieu marranor, però més obscé és ajuntar tots eixos noms així tan pegãets...

Speaker ha dit...

Vaja, curiós que no la conegueren (utilitzarien un equivalent català?, I ara, es coneix a Catalunya?). En el 99 era una paraula d'ús ben comú en l'espanyol de València, en done fe.

Historias del Kronen, bon llibre i bona pel·li, i ausades que s'hi aprén castellà col·loquial.

Molt curiós el post
Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Josep, ara sí que s'empra. De fet, hi existia este programa de ràdio. Però potser aleshores encara no havia arribat a determinades zones o grups socials...