Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre el neomedievalisme, un nou paradigma emprat pels politòlegs i estudiosos de les relacions internacionals per descriure i entendre el panorama obert amb la globalització, els canvis migratoris massius i la integració tecnològica del món. En poques paraules el model compara la situació actual amb la medieval, en què no existien Estats sobirans potents, sinó que les jurisdiccions i l'autoritat eren compartits per molts agents socials, com l'Església, els reis, els nobles, els cavallers, els mercaders o les ciutats. Ara eixe paper l'haurien pres -en detriment dels Estats nacionals, tan forts durant el segle XX- els governs regionals, les adhesions nacionalistes, les multinacionals, les ONGs, les comunitats ètniques, les pertinences religioses, els grups armats transnacionals i altres grans corporacions que actuarien fora de l'àmbit estrictament estatal.
La idea, com explique allí, pot ser utilitzada de forma perversa; de fet, l'evolució de les societats medievals cap a les modernes, amb l'excusa de salvar i controlar eixa atomització de poders, no fou precisament un camí de pau, tolerància i llibertat, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, la visió sí que té una part ben explicativa i que és aplicable al nostre propi cas. Per exemple, com ja hem parlat alguna vegada els bloguistes "exiliats", sembla que internet i la possibilitat de tornar recurrentment a casa permeta mantindre uns lligams i una capacitat de connexió i influència sobre la societat de partida molt més gran que mai en la història. Fins ara, quan algú se'n anava de la seua terra ho feia quasi sempre per a integrar-se totalment en la nova, sense a penes possibilitat de mirar arrere. Ara pareix que les coses han canviat.
Per copsar la importància de la tecnologia en este procés podem fixar-nos, per exemple, en la generació de valencians traslladats a Barcelona d'entorn els 45-60 anys (Raimon, Isabel-Clara Simó, Vicent Sanchis, López Tena o Vicent Partal): qui, sens dubte, ha mantingut un contacte més pròxim ha estat el darrer, sempre atent a les novetats cibernètiques i constantment en l'Euromed, d'ací cap allà. El mateix passa amb les fidelitats ètniques o religioses transnacionals, que ara es poden mantindre molt més fermes gràcies als mitjans actuals. I, igualment, estes xarxes també poden servir per a "fer país", és a dir, per a mantindre el contacte permanent i la idea de comunitat cohesionada a través del contacte diari, sense a penes tindre, a priori, una base territorial real. Una mica en la línia del que esmentava ahir Ignasi Mora al Pica'm (i que explica més detalladament al segon volum de País Valencià, Segle XXI)
Tanmateix, com ha passat en tantes altres coses, tal vegada això siga una simple impressió inicial o de minories, que en el futur es revele totalment ineficaç davant la realitat quotidiana i la pertinaç influència dels marcs locals, territorials i estatals. Ja veurem. Jo, per si un cas, preferiria tornar a València quan les condicions acadèmiques o laborals ho possibiliten...
10 comentaris:
Ja fa uns quants anys, cinc o sis pel cap baix, que en medis acadèmics es parla de "glocalització", de qué la globalització està destinada a morir perquè no té en compte les especificitats dels pobles. També, en medis econòmics es parla de la necessitat d'atomitzar els estats per tal de posar fre al suposat intent de govern mundial per part d'algunes grans corporacions econòmiques (a veure si aviat tornem a sentir a parlar de l'amero i de la Comunitat Econòmica d'Amèrica, dels xinesos que estan colonitzant l'Àfrica, de la caiguda de l'imperi econòmic japonès, ara ja un fet ...).
El cert és que quan neixen els grans estats és a redós d'un món que, de sobte, es descobreix molt gran. Ara, que sabem que és molt petit i que "sobreeixim", potser és el moment de replantejar-nos-ho tot plegat.
Fent un paral·lelisme agosarat, diuen que el "Che" la va esguerrar a Bolívia per no tenir en compte la "qüestió indígena". Aquí, fins i tot després de tants anys de marxisme i liberalisme, potser cal que ens n'adonem que la "qüestió indígena" encara existeix que, probablement, sigui una qüestió de substrat inesborrable.
En tot cas: tan de bo que puguis tornar a casa teva :) Felices Festes :)
El problema deu ser que tu canvies de "nació" quan baixes de Barcelona a València però molts altres valencians no tenen aquesta sensació.
Dels qui esmentes els conec personalment tots. Tots han estat a Elx no una sinó diverses vegades. Em faltava López Tena i hem compartit premi a Elx enguany. La Simó hem estat en jurat de premis a Elx i moltes més voltes, Raimon no tan sols ha actuat sinó que estigué en els encontres de poesia que organitzàvem a Elx i n'escriu, amb Vicent Sanchis vaig veure la Nit de l'Albà des de la mateixa terrassa. No han baixat només a València sinó que han estat en una i cadascuna de les comarques valencianes. És la gran diferència entre el catalanisme i el valencianisme: la coneixença del país i el desig real i no virtual de descobrir-lo.
Baixar al País Valencià no deu ser -ben bé- la mateixa cosa que baixar a València i un valencià pot sentir el mateix enyor valencià -et diria que en algun sentit més- a València que no a Barcelona. Coses de tenir un País Valencià que té 350 km. de llarg i mira que tarde 45 minuts a arribar a Barcelona i 2 hores i escaig a València.
I si dol que ho diga que dolga que jo vaig estudiar tres anys de carrera a Múrcia (+2 més a Alacant) i allà sí que em sentia en un altre país: meravellós que a mi m'encanten Múrcia i els murcians però un altre país: i eren tan sols 45 minuts i hi anava i venia cada dia.
Això, a mi, no m'ha passat mai a Barcelona. Em recordes una amiga meva que vivia a València i que deia: les ganes que tinc de tornar a Elx! Si els passa als que venen de València a l'Extrem Sud. Per algun estrany motiu "el desig de tornar" sí que els sembla perfectament perfecte. Per això ens és tan fàcil dir "som valencians"`però "torne a València"
fe d'errates: pero "no" diem mai "torne a València". Tornar a Elx és una altra cosa... El localisme el patim tots.
He treballat al costat mateix de la ciutat d'Alacant i també a Barcelona, entre d'altres llocs. M'he sentit més -molt més- foraster a Alacant que a Barcelona.
Et crec perquè he passat el matí a Alacant. Ara, el suc de taronja al bar l'he demanat en català i la romanesa m'ha entés perfectament. Fins i tot m'ha dit: "sucre?" Després he dinat a Mutxamel: a 7 o 8 kms. i la cosa era totalment diferent. També passa això a València.
Ara, m'he sentit gairebé tan foraster a València com a Alacant i els sucs de taronja també els demane en català a València.
Tenim el país que tenim i conec a molts que perjuren haver estat a Elx i no haver sentit parlar valencià. I a mi em sembla que mig poble no parla altra cosa perquè com parle en valencià amb desconeguts així em contesten. I és el meu poble i el domine!
L'arròs de Barcelona millor que el de València: és qüestió d'anar al Restaurant l'Elx al Moll. El fan boníssim
Vicent, pel que fa a la globalització, trobe que no és un fenomen estrictament nou. De fet, durant l'Edat Mitjana, l'Església, mitjançant l'expansió del cristianisme, va globalitzar el continent europeu tot estenent uns mateixos valors morals a països amb llengues i cultures diferents. Més tard, l'anomenada cultura occidental es va estendre a la resta del planeta amb les exploracions i la colonització d'altres continents a partir del segle XV.
Quant a la influència dels exiliats, no està de més recordar l'activitat dels partits i sindicats espanyols a l'exili durant la dictadura franquista, que van organitzar la resistència al règim des de l'exterior.
Joan-Carles, també hi ha valencians que viuen a Lisboa i que, en arribar a Badajoz, senten que han tornat a casa. El sentiment de pertinença a un determinat país és individual, però els països reals, entesos com a organitzacions polítiques, es contrueixen en base a sentiments col.lectius majoritaris. Quin és el sentiment majoritari de la població que viu entre el Sénia i el Segura?
Home, Joan, no em compares el coneixement i la integració històrica del món amb la situació actual, en la qual podem estar a milers de quilòmetres en unes quantes hores, podem saber que passa allí ipso facto i hi ha uns coneixements i opinions globals (ja siguen sobre Lindsay Lohan o sobre la invasió d'Iraq). Precisament el darrer treball que estic realitzant és l'estudi de la correspondència municipal del consell de Barcelona durant els segles XV i XVI: doncs es concentrava en la Mediterrània Occidental i poca cosa més (i les cartes a Sardenya tardaven en arribar més de 10 dies...)
Pel que fa al sentiment, doncs sí, són percepcions personals, tot i que jo no parlava tant d'això sinó de l'opció real d'operar sobre un lloc des d'un altre (si és factible hui en dia o la distància continua sent un factor determinant).
Quin és el sentiment majoritari dels qui viuen del Sénia al Segura?
Hi hauria molt que parlar però, de bon segur, ens trobem tu i jo molt més prop que el sentiment majoritari al qual fas referència.
Vicent, jo em referia al concepte de globalizació com el fet de compartir uns determinats valors i visió del món. És evident que el flux d'informació hui dia no és comparable a l'Edat Mitjana. Quant a la nostra societat actual, seria interessant esbrinar qui mou els fils, qui decideix quina informació i com es fa pública a través dels mitjans. L'anomenada opinió pública per tal de formar-se necessita d'informació. La qüestió és qui i com proporciona la informació.
En qualsevol cas, Joan-Carles, per a mi anar a Catalunya és com visitar un país estranger on parlen la mateixa llengua que al País Valencià. Igual que un castellà que viatge a Mèxic.
Doncs a molts valencians no ens passa això i no parle de la comparació del riu de la Sénia amb l'Oceà Atlàntic.
Ara la cosa deuria ser igual per als de l'Horta d'Oriola o dels Serrans quan visiten Madrid. No són valencians també? Per no ficar-me en camises d'onze vares més fondes a les comarques valencianes catalanoparlants.
Que tingues un Bon Nadal i un Bon Any Nou ple de pau i de felicitat perquè ara per ara som tots comunitats autònomes espanyoles i tenim el mateix DNI. Espere que entengues la ironia.
Publica un comentari a l'entrada