Portada del blog Símbols valenciansA través d'un administrador de Valencianisme.com m'assabente de la recent aparició d'un blog anomenat Símbols valencians, que es presenta com una pàgina destinada a difondre informació, contrastada documentalment, sobre els principals senyals d'identitat de l'antic regne de València. Així, en els primers posts ha parlat encertadament de diversos temes, com la senyera valenciana, el senyal reial de la casa d'Aragó o el primer escut de la ciutat de València, però no tant sobre d'altres, com ara la suposada "declaració d'independència" del regne de València en 1238 o una cita de Llorenç Mateu i Sanç sobre la llengua i l'origen dels primers pobladors valencians.
En primer lloc, s'hi afirma que la independència de l'antic regne de València no es pot posar en dubte ja que es "documenta" en una de les disposicions de la Costum atorgada per Jaume I en 1238, en la qual s'estableix que regisca una única llei en tot el regne de València. Tanmateix, s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora de fer eixes asseveracions, puix abans de la segona meitat del segle XVIII no existien Estats "independents" en el sentit que ara els concebem. Val a dir, ni el regne de València, ni Catalunya ni Castella eren Estats que pogueren triar la seua independència o el seu futur de manera sobirana, ja que ni tan sols existia el concepte de sobirania nacional dependent de la voluntat col·lectiva dels ciutadans expressada en eleccions democràtiques -ni tan sols existien els drets individuals, sinó que es tractava de societats estamentals i de privilegi.
En eixe sentit, aquells regnes eren unitats territorials amb lleis pròpies i certa autonomia política en tant que la monarquia havia de compartir el seu poder i fer part de les noves lleis amb l'acord d'altres institucions generals -com les Corts o les Generalitats- o particulars del territori, però estes no representaven cap tipus de "voluntat popular" representativa o sobirana, sinó que reproduïen els cossos estamentals privilegiats en què s'organitzava la societat. La mateixa Maria Teresa Ferrer Mallol -ben nacionalista que és ella- aclareix que les antigues Generalitats no eren institucions de govern pròpiament dites sinó una cosa ben diferent a les que podem observar hui en dia.
Per tant, no es pot comparar un Estat-nació modern independent amb un Estat feudal autònom; són coses molt distintes. Per exemple, si pensem en el cas de les tres grans rebel·lions històriques catalanes es veu molt clarament que Catalunya no era un "estat independent" sinó que tant en el cas de la Guerra civil de 1462-1472, la Guerra dels Segadors o la Guerra de Successió el que feien les institucions del país no era "autodeterminar-se" com a "Estat independent" sinó cercar un altre rei per tal de passar a formar part d'una altra monarquia feudal. Això és, Catalunya era un Estat feudal amb un grau d'autonomia política suficient com per a rebutjar -en un cas extrem- la legitimitat del rei propi, però no era un Estat independent com hui l'entendríem (i el mateix passava amb els regnes de València, d'Aragó, de Sardenya o de Mallorca, que no per tindre lleis pròpies eren "independents" ni, molt menys, feien "declaracions d'independència"...)
En segon lloc, l'autor del blog aporta un testimoni documental -que creu inèdit- fet pel jurista valencià Llorenç Mateu i Sanç en la segona meitat del Sis-cents sobre la procedència i la llengua catalanes dels colons que poblaren el regne de València a partir del segle XIII. I és cert que eixa cita en concret no havia estat tractada, però precisament perquè en el mateix llibre Mateu i Sanç desenvolupa amb molta més profunditat la seua visió sobre la llengua d'una manera per la qual ha arribat a estar titllat -injustament i anacrònicament- de ser el primer secessionista valencià. Com expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs a la pàgina 253 de la Història de la llengua catalana (2005), tot resseguint este article de Josep Romeu, el jurista és el representant màxim del particularisme valencià de finals del segle XVII pel que fa a qüestions lingüístiques.
Si fins llavors molts autors valencians com Viciana o Escolano havien considerat que el valencià venia del català, però simplement s'havia fet més polit amb el temps, Mateu introdueix novetats. D'una banda, considera que en l'antiguitat havien existit a la península ibèrica el basc, el càntabre, el grec, el llatí, l'àrab, el caldeu, l'hebreu, el celtiber, el valencià i el català, llengües que s'havien extingit per la invasió musulmana i que en el cas del valencià i el català eren diferents de les del seu temps (i, per tant, desconegudes). D'una altra banda, el valencià "modern", el de la seua època, provindria del llemosí, una llengua formada a la ciutat Llemotges a partir del llatí, el gàl·lic i l'hispànic, transmesa als catalans i d'estos als valencians, que l'haurien perfeccionada fins a constituir-la en una llengua diferent, més bella i elegant.
Conseqüentment, l'opinió del jurista valencià que presenta el blog esmentat no és nova sinó que eixa visió de llemosí-català-valencià ja és ben coneguda pels historiadors de la llengua i, de fet, la qüestió és que la cita presentada queda molt i molt esbiaixada sinó s'expliquen les altres que existeixen al mateix llibre analitzat. El que vull dir, tot plegat, és que resulta molt interessant realitzar aportacions documentals noves -quantes més millor i internet és una magnífica forma de fer-les públiques-, però una altra cosa certament complicada i que requereix de gran prudència i d'una recerca exhaustiva és interpretar-les, contextualitzar-les i interpretar-les. D'ací, per exemple, que li hàgem pegat recentment tantes voltes a la qüestió de la senyera, sempre després de tractar de tindre en compte tota la documentació i les teories historiogràfiques disponibles.
En tot cas, com dic, benvingudes siguen les noves contribucions dels qui freqüenten els arxius, les biblioteques i les hemeroteques, sobretot si es fan, com explicita el mateix blog de Símbols valencians, amb l'objectiu d'establir un diàleg fluid i sobretot amable, sense crispació de cap tipus. L'anirem seguint i comentant!
Actualització: L'autor del blog m'ha comentat per correu que ha canviat algunes coses dels posts esmentats, "donant-li una redacció més clara", per tal d'evitar algunes de les possibles confusions que jo mateix comentava. Quede, per tant, constància.
En primer lloc, s'hi afirma que la independència de l'antic regne de València no es pot posar en dubte ja que es "documenta" en una de les disposicions de la Costum atorgada per Jaume I en 1238, en la qual s'estableix que regisca una única llei en tot el regne de València. Tanmateix, s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora de fer eixes asseveracions, puix abans de la segona meitat del segle XVIII no existien Estats "independents" en el sentit que ara els concebem. Val a dir, ni el regne de València, ni Catalunya ni Castella eren Estats que pogueren triar la seua independència o el seu futur de manera sobirana, ja que ni tan sols existia el concepte de sobirania nacional dependent de la voluntat col·lectiva dels ciutadans expressada en eleccions democràtiques -ni tan sols existien els drets individuals, sinó que es tractava de societats estamentals i de privilegi.
En eixe sentit, aquells regnes eren unitats territorials amb lleis pròpies i certa autonomia política en tant que la monarquia havia de compartir el seu poder i fer part de les noves lleis amb l'acord d'altres institucions generals -com les Corts o les Generalitats- o particulars del territori, però estes no representaven cap tipus de "voluntat popular" representativa o sobirana, sinó que reproduïen els cossos estamentals privilegiats en què s'organitzava la societat. La mateixa Maria Teresa Ferrer Mallol -ben nacionalista que és ella- aclareix que les antigues Generalitats no eren institucions de govern pròpiament dites sinó una cosa ben diferent a les que podem observar hui en dia.
Per tant, no es pot comparar un Estat-nació modern independent amb un Estat feudal autònom; són coses molt distintes. Per exemple, si pensem en el cas de les tres grans rebel·lions històriques catalanes es veu molt clarament que Catalunya no era un "estat independent" sinó que tant en el cas de la Guerra civil de 1462-1472, la Guerra dels Segadors o la Guerra de Successió el que feien les institucions del país no era "autodeterminar-se" com a "Estat independent" sinó cercar un altre rei per tal de passar a formar part d'una altra monarquia feudal. Això és, Catalunya era un Estat feudal amb un grau d'autonomia política suficient com per a rebutjar -en un cas extrem- la legitimitat del rei propi, però no era un Estat independent com hui l'entendríem (i el mateix passava amb els regnes de València, d'Aragó, de Sardenya o de Mallorca, que no per tindre lleis pròpies eren "independents" ni, molt menys, feien "declaracions d'independència"...)
En segon lloc, l'autor del blog aporta un testimoni documental -que creu inèdit- fet pel jurista valencià Llorenç Mateu i Sanç en la segona meitat del Sis-cents sobre la procedència i la llengua catalanes dels colons que poblaren el regne de València a partir del segle XIII. I és cert que eixa cita en concret no havia estat tractada, però precisament perquè en el mateix llibre Mateu i Sanç desenvolupa amb molta més profunditat la seua visió sobre la llengua d'una manera per la qual ha arribat a estar titllat -injustament i anacrònicament- de ser el primer secessionista valencià. Com expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs a la pàgina 253 de la Història de la llengua catalana (2005), tot resseguint este article de Josep Romeu, el jurista és el representant màxim del particularisme valencià de finals del segle XVII pel que fa a qüestions lingüístiques.
Si fins llavors molts autors valencians com Viciana o Escolano havien considerat que el valencià venia del català, però simplement s'havia fet més polit amb el temps, Mateu introdueix novetats. D'una banda, considera que en l'antiguitat havien existit a la península ibèrica el basc, el càntabre, el grec, el llatí, l'àrab, el caldeu, l'hebreu, el celtiber, el valencià i el català, llengües que s'havien extingit per la invasió musulmana i que en el cas del valencià i el català eren diferents de les del seu temps (i, per tant, desconegudes). D'una altra banda, el valencià "modern", el de la seua època, provindria del llemosí, una llengua formada a la ciutat Llemotges a partir del llatí, el gàl·lic i l'hispànic, transmesa als catalans i d'estos als valencians, que l'haurien perfeccionada fins a constituir-la en una llengua diferent, més bella i elegant.
Conseqüentment, l'opinió del jurista valencià que presenta el blog esmentat no és nova sinó que eixa visió de llemosí-català-valencià ja és ben coneguda pels historiadors de la llengua i, de fet, la qüestió és que la cita presentada queda molt i molt esbiaixada sinó s'expliquen les altres que existeixen al mateix llibre analitzat. El que vull dir, tot plegat, és que resulta molt interessant realitzar aportacions documentals noves -quantes més millor i internet és una magnífica forma de fer-les públiques-, però una altra cosa certament complicada i que requereix de gran prudència i d'una recerca exhaustiva és interpretar-les, contextualitzar-les i interpretar-les. D'ací, per exemple, que li hàgem pegat recentment tantes voltes a la qüestió de la senyera, sempre després de tractar de tindre en compte tota la documentació i les teories historiogràfiques disponibles.
En tot cas, com dic, benvingudes siguen les noves contribucions dels qui freqüenten els arxius, les biblioteques i les hemeroteques, sobretot si es fan, com explicita el mateix blog de Símbols valencians, amb l'objectiu d'establir un diàleg fluid i sobretot amable, sense crispació de cap tipus. L'anirem seguint i comentant!
Actualització: L'autor del blog m'ha comentat per correu que ha canviat algunes coses dels posts esmentats, "donant-li una redacció més clara", per tal d'evitar algunes de les possibles confusions que jo mateix comentava. Quede, per tant, constància.
4 comentaris:
La mateixa senyera quadribarrada és objecte d'una disputa secular entre els aragonesos i els catalans. ¿Quina senyera feien servir els comtes de Barcelona d'una banda, i els reis d'Aragó de l'altra, abans del matrimoni del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó l'any 1137?
Miquel, sobre eixa qüestió no sé més que el que resumeix la Wikipedia. L'únic testimoni gràfic d'un escut amb barres anterior a Alfons el Cast (primer rei de la "Corona d'Aragó") pertany a son pare Ramon Berenguer IV, de la Casa de Barcelona...
Hola Vicent,
Una entrada molt interessant, com sempre. Però n'hi ha una cosa que has dit amb la que no estic d'acord:
"s'ha d'anar amb molt de compte a l'hora de fer eixes asseveracions, puix abans de la segona meitat del segle XVIII no existien Estats "independents" en el sentit que ara els concebem. Val a dir, ni el regne de València, ni Catalunya ni Castella eren Estats que pogueren triar la seua independència o el seu futur de manera sobirana, ja que ni tan sols existia el concepte de sobirania nacional"
Jo crec que sí es pot parlar d'estats o països o regnes (o com vulguem dir-ho) independents, ja que s'ha d'entendre que estem parlant de estats feudals i no com els entenem hui en dia. El regne de València era igual de independent que el de Castella, França, Navarra, etc. Ni més ni menys, era tan indepent com podien ser els països d'aquella època, per això pense que és més encertat dir que el regne de València era independent dels altres regnes i no autònom com tu dius perque és més fàcil d'entendre i més adequat. Això que tu proposes em sembla filar molt prim.
David, la qüestió és que llavors no hi havia "estats independents" perquè els "estats" no decidien sobre el seu futur ni eren subjecte de sobirania política constitucional. Eren unitats territorials de govern dels poders feudals, i estos poders feudals -imperis, monarquies, principats, comunes urbanes, etc.- eren els que organitzaven políticament el món (hui en dia, contràriament, el món s'organitza en Estats-nació).
Jo ho veig molt clar en la suposada "declaració d'independència" dels valencians de 1238: això no és cap reunió de representats dels valencians que decideix formar un regne nou, sinó que és una assemblea on el rei diu "esta és la llei que tindrà el regne de València, que anirà d'ací fins ací". Per tant, no és -ni de lluny- una declaració d'independència com la dels americans en 1776 o cap assemblea constituent d'un Estat com la de França de 1789 o la d'Espanya de 1810. Potser és filar prim, però filar prim és important per tractar d'entendre bé les coses i evitar les manipulacions...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada